Per què no puc votar la CUP?

Tinc familiars que militen entusiàsticament a la CUP, i tinc també alguns amics i coneguts que se’n declaren votants convençuts. Pel què he vist fins ara puc dir que són bona gent, i no van pel món amb aquell doble llenguatge que és tan habitual entre els polítics tradicionals. Diria que el gruix de la gent de la CUP té molt bones intencions, i que pensa més en termes col·lectius i de país que en les seves millores i beneficis individuals. També he pogut comprovar, i n’estic agradablement sorprès, que a la CUP hi ha persones políticament molt vàlides i ben preparades. Però com que la condició humana és la que és, estic igualment convençut que a la CUP també hi ha trepes i els típics espavilats, aquells que sempre posen per davant els seus interessos personals i que tant abunden entre la gent que es dedica professionalment a la política. Cal dir també que la CUP és una organització que des del primer dia s’ha declarat clarament independentista, sense mitges tintes, i això és molt d’agrair. No tots els partits poden dir el mateix.

Però si són tan bona gent, si tot és tan positiu, per què no puc votar la CUP? Per uns quants motius, però només em centraré en dos. El primer i més important és que es declaren socialistes, i jo estic a les antípodes del socialisme. Alguns militants de la CUP manifesten obertament que pretenen implantar el comunisme. No puc evitar un sentiment d’angúnia quan escolto alabances del comunisme. Però anem a pams. De quin comunisme parlem? Del de la Xina, que avui en dia és un país capitalista com pocs i on el comunisme només te’l trobes en el nom i el logotip del partit únic? Del cubà, potser? Només cal haver visitat aquella illa per concloure que allò no funciona ni amb rodes, tampoc les teòriques grans icones de la revolució cubada, educació i sanitat. O tal vegada parlem del comunisme que hi havia a la URSS, i a l’Europa de l’Est en general, fins que a la caiguda del mur de Berlín aquells règims comunistes que semblaven tan sòlids es van desfer com terrossos de sucre en un cafè? O potser la referència és el paradís comunista de Corea del Nord? El paper ho aguanta tot, però per defensar les bondats del comunisme una de dues, o ets molt jove i encara no has tingut l’oportunitat de viatjar i veure món, i només et bases en grans teories polítiques, molt interessants sobre el paper però que fins ara ningú ha pogut demostrar que funcionin, o ets un fan convençut de l’economista Vicenç Navarro, el qual segueix predicant unes teories polítiques i econòmiques que mai han triomfat enlloc. Mai. Enlloc.

Un altre motiu que m’allunya de la CUP, per a mi igualment important tot i que altres potser el consideren un tema menor, és la via assembleària del seu funcionament intern. Seré molt clar, no crec en l’assemblearisme, ni a l’empresa ni a les institucions. Fins i tot m’atreviria a dir que l’assemblearisme portat a l’extrem pot estar renyint amb determinats principis bàsics de la democràcia, i sóc conscient que dient això potser no faré gaires amics. Però quan es tracta de decidir temes seriosos no sóc gens partidari de les votacions a mà alçada que tant agraden a determinats col·lectius. I és que el vot, perquè sigui realment lliure, necessàriament ha de ser secret, sense tuteles ni pressions ambientals de cap mena.

La música de fons del governador

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de març de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.696 de La Veu de l'Anoia)

Un mal dia el pot tenir tothom, així que n’he deixat passar uns quants per veure si l’home rectificava i demanava disculpes. Dit això, sóc perfectament conscient que per demanar disculpes i rectificar s’ha de ser mínimament intel·ligent, i dissortadament no tothom assoleix el nivell mínim. El fet és que com que a hores d’ara, quatre dies després dels fets relatats (escric aquestes notes cinc dies abans de la seva publicació) l’individu encara no ha obert boca per rectificar, i tot fa pensar que difícilment ho farà, avui parlarem del governador civil d’Andalusia, un tal Antonio Sanz.

Bé, si volem ser precisos amb la terminologia cal aclarir que fa uns anys als antics gobernadores civiles els van anomenar delegados del Gobierno tot i que, en molts casos, la seva mentalitat ha seguit sent tan franquista, antidemocràtica i anticatalana com en vida del dictador. Tot plegat és una conseqüència més d’aquella comèdia que ens han venut sobre la tan exemplar transició política espanyola, de la qual els únics individus realment satisfets deuen ser els càrrecs polítics franquistes no depurats. És a dir, tots.

Anem, però, a l’assumpte que ens ocupa. La setmana passada, en el transcurs d’un míting del seu partit, el nostre personatge es va deixar anar davant de la seva soferta militància, i es va despatxar amb aquesta perla, molt pròpia de la tronada mentalitat imperant en el partit que actualment governa l’Estat espanyol: “Ho diré molt clar, jo no vull i no m’agrada que Andalusia sigui manada des de Catalunya, ni que el seu futur el decideixi un polític que es diu Albert”. I qui diu Albert podria haver dit Mercè, Anna o Jordi, perquè el que tampoc agrada al governador franquista és que a Espanya hi hagi algú que gosi no portar un nom tan espanyol com Antonio, José o Dolores.

No descobrirem res de nou si diem que, a Espanya, a molta gent els fa nosa Catalunya, els catalans i les particularitats que representen. Els més intel·ligents intenten dissimular-ho, però n’hi ha d’altres que no se n’amaguen. Hi tenen tot el dret. A Catalunya tenim polítics que amb tota la legitimitat defensen el caràcter espanyol del territori. Parlem de Duran, Herrera, Iceta i Rivera, i també d’aquella senadora que es dedica a enregistrar converses privades sense avisar. Després, els resultats electorals van posant tothom al seu lloc. Però admetrem que ha de ser molt feixuga la tasca d’intentar convence’ns de les bondats d’una Catalunya espanyola mentre alhora s’escolta la música de fons del governador.

Eleccions andaluses, els guanyadors

Els dos grans partits polítics espanyols que són també, encara, els dos grans partits d’Andalusia, asseguren que Podemos ha estat un dels perdedors de les eleccions andaluses. Ho argumenten comparant els quinze diputats obtinguts pel partit de Pablo Iglesias amb algunes enquestes que els auguraven uns millors resultats. Aquest és, però, un argument-trampa dels que es neguen a acceptar que el bipartidisme que ha funcionat durant tres décades i mitja s’acaba. Alguns encara no són conscients que a partir d’ara hi hauran més forces polítiques a repartir-se el pastís de la governabilitat. Però es miri com es miri, treure quinze diputats partint de cero i fer-ho mitjançant un partit que amb prou feines té un any de vida és, al meu entendre, una victòria indiscutible. No és un resultat que els permeti governar, si més no de moment, però tenint en compte que el partit guanyador de les eleccions no disposa de majoria absoluta, no s’ha d’excloure res. Ara Podemos haurà de demostrar que sap gestionar amb intel·ligència l’èxit obtingut.

L’altre guanyador de les eleccions andaluses és Ciudadanos. En contraposició amb el cas anterior aquest és un partit amb més antiguitat i experiència política, però té el gran handicap d’haver nascut a Catalunya i de tenir un líder català que, a més a més, no es diu Alberto sinó Albert. I parlo de handicap, és a dir, d’un clar desavantatge, perquè no és pas cap secret que a Espanya tot el que vingui de Catalunya no està precisament ben vist. I això que Ciudadanos no dissimula gens la seva vocació de partit nacionalista espanyol, sense ambigüitats, un partit que proclama el seu espanyolisme matí, tarda i nit. Però es veu que amb això no n’hi ha prou. En el partit de Rivera molts espanyols només hi segueixen veient un partit català. Per això tenen tant mèrit els nou diputats que han obtingut. Potser tampoc governaran, això encara està per veure, però per poc que ho sàpiguen gestionar tenen unes expectatives futures prometedores.

Finalment ens queda el PSOE, el clar guanyador de les eleccions andaluses. Això sí, no ha millorat la seva representació parlamentària, manté els mateixos 47 diputats que ja tenia. Però considerant els molts casos de corrupció en els que dirigents d’aquest partit estan directament involucrats, el mèrit de la seva victòria és inqüestionable. Tema apart són, si se’ls han fet, els plantejaments morals dels seus votants per tornar a donar un massiu suport electoral a la corrupció institucionalitzada que a Andalusia destil·la aquesta formació política, però això ho haurem de deixar per un altre dia.

Per què costa tant reconèixer la derrota?

Avui parlarem de les eleccions andaluses de diumenge i, més concretament, dels perdedors. El dia després d’unes eleccions sempre es posa en evidència un fet que no falla mai: uns han guanyat i uns altres han perdut. Però establerta aquesta premissa de pur sentit comú lo més còmic o, segons com es miri, lo més patètic de la nit electoral i el dia després, són les explicacions que donen els perdedors per tal d’intentar convèncer la seva parròquia i la societat en general que, en el fons, ells no han perdut. I és que no n’aprenen, elecció rere elecció els relats puerils i de vergonya aliena que ens ofereixen els perdedors són per emmarcar.

Rosa Díez, la líder d’UPyD, per exemple, amb una collita de cero diputats a Andalusia, és evident que no només ha perdut sinó que ho ha fet de manera estrepitosa, sense excuses ni pal·liatius. Doncs bé, veient la seva reacció semblava que fos una parenta llunyana del famós pianista del Titànic el qual, mentre el transatlàntic s’enfonsava de manera irremissible, continuava tocant el piano com si allà no passes res. Tenen l’excusa, això sí, que com que a Andalusia UPyD ja no hi tenia representació parlamentària, en el fons no han perdut res, perquè no pots perdre el què no tens. Hi ha polítics tan poc exigents que es conformen amb explicacions d’aquesta mena.

El cas del PP també és interessant, però aquí l’excusa anterior no és aplicable ja que, de guanyar les anteriors eleccions, ha passat a ocupar el segon lloc amb una importantíssima pèrdua de vots i diputats. Però escoltant els seus portaveus sembla que els veritables perdedors de les eleccions siguin els que les van guanyar perquè, segons el PP, el PSOE no ha assolit la majoria absoluta que buscava. Cal dir res més? No cal. La lliçó que es pot treure dels perdedors que no admeten la seva derrota és que, fins que no l’admetin, no estaran en situació de plantejar-se rectificar. Deixo pel final l’altre perdedor de diumenge, IU, però almenys en aquest cas la reacció dels seus dirigents ha estat la d’admetre sense excuses que han perdut.

Votacions i votacions

Ahir es va votar sobre la proposta de creació d’una nova comarca catalana, el Moianès, però com que els resultats de la votació no són vinculants no cal perdre-hi massa el temps. Alguns dirigents polítics van dir que tindrien en compte els resultats de la votació, però tots convindrem que l’expressió tenir en compte és massa ambigua i, sobretot, no té regles clares. El fet és que lo d’ahir més que una votació amb cara i ulls s’assemblava a una simple enquesta. Convindrem que no és ben bé el mateix. Sempre he sigut molt repatani a contestar enquestes i entenc, per tant, que hi hagués gent d’aquells pobles que ahir es quedés a casa.

Els francesos ahir també van anar a votar. Era la primera volta de les eleccions departamentals. A França, de departaments n’hi ha un centenar i, salvant totes les distàncies, vindrien a ser com les nostres comarques, és a dir, amb poques atribucions polítiques. Recordem que França és un dels països menys descentralitzats d’Europa. Però, guanyi qui guanyi i siguin quins siguin els resultats, caldrà veure quina política de pactes s’acaba imposant de cara a la segona volta, que és la definitiva. Poca broma, el FN fa temps que aspira a ser el primer partit de l’hexàgon del nord dels Pirineus. La segona volta es presenta, per tant, molt interessant.

Ahir també van votar els andalusos, i la meva sorpresa és la quantitat de vots que han obtingut els partits corruptes, que són tots els que fins ara tenien representació al parlament andalús. Uns (PSOE i IU), des del govern regional. Els altres (PP) des del govern de l’estat. Són tres partits emmerdats de corrupció fins al capdamunt, i com que tots tenim memòria no cal entrar en detalls. Ara, sense cap partit que tingui la majoria absoluta de diputats, caldrà veure com pacten. Però, pactin com pactin, uns i altres s’hauran d’empassar una sèrie de principis que han anat repetint durant la campanya, com si aquests fossin del tot inamovibles. Avui deixaran de ser-ho. La política és això.

Jornada de reflexió

Dibuix: El País

Avui toca a Andalusia, però el dibuix d'Antonio Fraguas Forges és aplicable a tot arreu. El problema no és que ens robin, que també, sinó que ens roben massa, sense mesura, són molts a robar-nos i ens roben dia i nit, sense descans. Els nostres lladres no descansen mai, no en tenen mai prou!

No s’hi val a jugar amb la democràcia

Foto: ara.cat

Abans d’ahir es va fer pública la sentència del Tribunal Supremo espanyol que ha condemnat, al meu entendre molt merescudament, alguns dels assetjadors que van participar en un episodi lamentable ocorregut fa gairebé quatre anys, uns fets democràticament del tot reprovables i socialment injustificables. Així, és una excusa molt pobra pretendre justificar aquell setge per l’oposició popular a les retallades, perquè els diputats que també s’hi oposaven i que anaven a votar-hi en contra en van patir igualment les conseqüències.

Aquells fets tan greus van impedir la lliure circulació dels nostres representants polítics, elegits democràticament a les urnes, així com el normal funcionament del Parlament, seu de la sobirania popular. Trigarà a esborrar-se aquell assetjament que van patir els diputats, amb agressions físiques, insults, vexacions, ruixades i escopinades per part d’uns fatxendes impresentables. Allò va ser una situació més pròpia de la dictadura cubana, on episodis similars passen sovint, que d’una democràcia consolidada.

Cal recordar que els ara condemnats abans havien estat absolts per l’Audiencia Nacional espanyola, és a dir, l’hereu del temut Tribunal de Orden Público (TOP) de la dictadura franquista. I com que allà els van absoldre, tant als acusats i com als seus advocats aquell tribunal ja els va semblar bé. Vull deixar clar, però, que em limito a comentar i aplaudir la condemna i no la pena de presó que se’n deriva, que això ja serien figues d’un altre paner. Com que no sóc jurista aquesta tasca més tècnica la deixo pels experts.

Al meu entendre, la notícia no és la lògica condemna que s’ha produït ara sinó aquella absolució que no va entendre ningú. I lo més insòlit de tot és que alguns diputats que van patir directament les ires dels assetjadors (p.ex., Ernest Maragall), avui encara intenten fer veure que allò no va ser res més que la bretolada simpàtica d’uns indignats. Doncs no, per a un demòcrata convençut allò va ser un episodi molt més greu del que alguns ens volen fer creure. Esperem que no es repeteixi mai més.

Caiguda d’un banc

Ahir va suspendre pagaments el Banco Madrid. Concurs de creditors en diuen ara de la sortida legal que té una empresa quan no pot pagar. Des que la setmana passada va esclatar l’escàndol de la Banca Privada d’Andorra, de la que el Banco Madrid n’és filial, les retirades massives de dipòsits no auguraven res de bo. Era qüestió d’hores prendre una decisió dràstica. Només hi havia dues sortides: o el govern espanyol ajudava l’entitat amb diner públic com va passar recentment amb tota aquella munió de caixes -posteriorment reconvertides en bancs- pèssimament gestionades pels polítics, o es presentaven els llibres al jutjat. I a manca d’ajuts públics, s’ha optat per llençar la tovallola.

No hi ha cap banc al món que pugui resistir que tots els seus clients es posin d’acord per retirar de cop els seus dipòsits. Això no té res a veure amb la seva solvència, ni en si guanya molts diners, ni menys encara en si, com van denunciar les autoritats nord-americanes, té vincles amb negocis lletjos. Ara, segons la legislació vigent, els dipòsits fins a cent mil euros estan garantits; si el banc no pot pagar, pagarà l’estat, és a dir, pagarem la festa entre tots. I els clients que hi tenien més de cent mil euros, així com els accionistes, ja sabien a què s’exposaven. Així funciona el capitalisme.

Els negocis estan basats en la confiança del client, i el negoci bancari n’és especialment sensible. Ara, deixant de banda les possibles implicacions delictives de blanqueig que més endavant es puguin acreditar, tota vegada que ja s’ha perdut la confiança el Banco Madrid tancarà. Em sembla bé, com també em semblaria bé que tanqués la fruiteria de la cantonada o el restaurant que hi ha al carrer de sobre si no els surten els números. El capitalisme és, també, això: si el negoci no va, toca tancar-lo. Per això en el seu moment em vaig manifestar radicalment en contra que l’estat espanyol, és a dit, tots nosaltres, salvéssim tota aquella colla de bancs -ex caixes-. No cal dir que jo els hagués deixat caure, i sense cap remordiment. I hagués demanat comptes als membres dels consells d'administració que van permetre aquells disbarats, o que van mirar cap a una altra banda, que encara és pitjor. És d'esperar que les autoritats andorranes ho sabran fer millor que les espanyoles.

La candidatura Colau

L’activista Ada Colau lluita per esdevenir la pròxima alcaldessa de Barcelona, i no cal dir que hi té el mateix dret que qualsevol altre ciutadà. Tots recordem, però, que mentre Colau liderava la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca havia manifestat diverses vegades que no entraria en política. Doncs bé, d’entrada constatem que ja hi ha entrat, i no ho ha fet discretament sinó com a cap de llista de la seva candidatura. Quan els retreus aquest incompliment personal, els seus partidaris t’argumenten que va dir que no entraria a fer política amb un partit, i que si naps i que si cols. El fet és que Colau va incomplir la seva paraula, perquè d’això del partit abans ni se n’havia parlat. Ara lo més lògic potser seria admetre que ha canviat de parer, i tothom ho entendria, però Colau no deu pensar el mateix. Per altra banda, diguem també que canviar d’opinió no és necessàriament reprovable, i aspirar a tenir un càrrec polític ben remunerat, tampoc.

Cal no oblidar tampoc el compromís, repetit per Colau diverses vegades a partir de la seva entrada en política, de fer eleccions primàries obertes per elaborar la seva llista electoral d’una manera més participativa que la resta de partits. Doncs bé, Colau també s’ha desdit d’aquest compromís. Per intentar justificar-ho els seus partidaris argumenten que no es van fer primàries perquè no es va presentar cap candidatura alternativa. La realitat és que els primers quinze noms de la candidatura estaven prèviament pactats i blindats, sense primàries prèvies, ni tan sols per poder modificar l’ordre de la llista, que també per això serveixen unes primàries. Et diuen, això sí, que s’han pogut votar els candidats a partir del lloc setzè de la llista. Bé, tot i que no és ben bé el mateix, en política una mica d’humor no és mai sobrer, però algú pensa que aquesta candidatura superarà els quinze regidors?

Recordem ara la lluita ciutadana de Colau en defensa dels que no poden pagar la hipoteca, i la seva permanent reivindicació de la dació en pagament. Com als Estats Units, on si tu no pots pagar la quota hipotecària tornes les claus al banc i problema resolt. Et quedes sense casa però, almenys, el teu deute hipotecari queda cancel·lat. És una opció molt raonable que a casa nostra, cal recordar-ho, sempre ha existit. La pega és que si demanes incloure la dació en pagament en el contracte hipotecari llavors, com és lògic, com que el risc que corre l’entitat que et deixa els diners augmenta, les condicions que et posa el banc s’endureixen. I el comprador gairebé sempre opta per l’opció més barata, que també és la més arriscada. Aquest és l’origen de la majoria dels problemes hipotecaris actuals.

Em semblaria assenyat establir per llei l’obligatorietat de la dació en pagament a aplicar en les futures hipoteques. Però quan preguntes als partidaris de Colau qui pagaria els altíssims costos d’establir per llei la dació en pagament amb efectes retroactius, que això és el que sempre ha reivindicat Colau, sempre t’acaben donant una solució tan infantil com poc rumiada: que pagui el banc! És a dir, els seus accionistes. Tens alguns estalvis en accions de laCaixa? Si s’apliqués la dació en pagament amb efectes retroactius sàpigues que els teus estalvis perdrien valor. Un dels principis del sistema democràtic és que no es pot legislar amb efectes retroactius. La seguretat jurídica és un bé irrenunciable, també per a la senyora Colau, encara que no tingui els seus estalvis en accions de laCaixa.

Els interessos dels partits

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de març de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.694 de La Veu de l'Anoia)

Deixant de banda les ideologies polítiques i esquematitzant-ho molt, a l’Estat espanyol hi ha només dos tipus de partits polítics. Així, mentre uns defensen els legítims interessos de l’Estat espanyol, uns altres se centren en la defensa dels no menys legítims interessos nacionals, autonòmics o regionals (no entrarem ara en el debat de la denominació) d’algun dels territoris que conviuen en el si de l’Estat espanyol. Els interessos d’uns i altres no sempre són coincidents i, per tant, els partits han d’optar i definir quines són les seves prioritats. Més clar encara, quan des d’un partit es defensen determinats interessos de l’Estat, simultàniament es poden estar perjudicant determinats interessos de Catalunya. I si els partits d’àmbit estatal tenen molt clar que la seva prioritat és Espanya, els d’àmbit català tenen igualment clar que la seva és Catalunya.

Els partits d’àmbit estatal s’esforcen molt a mostrar una imatge inequívocament espanyola, i aquí podríem situar, per exemple, la nova etapa de Ciudadanos, que fins i tot ha fet desaparèixer del seu web d’abast estatal la versió lingüística en català. Els seus dirigents són perfectament conscients que tot el que, per poc que sigui, faci olor de català, a Espanya electoralment els pot perjudicar. I en comptes d’optar per fer pedagogia explicant els molts avantatges d’un estat plurinacional, pluricultural i plurilingüístic, opten per la via més fàcil de suprimir qualsevol referència al català. Deuen pensar que mort el gos, és a dir, el català, morta la ràbia de l’anticatalanisme que, dissortadament, a Espanya no s’ha deixat mai de conrear. Encara que sembli mentida, l’anticatalanisme dóna vots, molts vots.

Els partits d’àmbit autonòmic, en canvi, no fan res, ni tindria cap sentit que ho fessin, per dissimular quins són els seus orígens i quins són els seus interessos, tan legítims com els estatals, i aquí podríem parlar dels partits d’àmbit exclusivament català. O basc. O gallec. Un partit d’àmbit estatal que tingui possibilitats reals de governar Espanya (de moment, PP i PSOE, tot i que aviat potser se n’hi afegirà algun més) no defensarà mai els interessos específics dels catalans, per més legítims que siguin, si veuen que hi ha la més mínima possibilitat que algú pugui pensar que entren en conflicte amb els interessos espanyols. És per això que, en aquest sentit, un partit de nova creació com Podemos coincideix fil per randa amb el posicionament dels partits d’àmbit estatal. Amb tota la legitimitat, és clar.

La campanya de l’odi

Iglesias, entre Galdón i Ubasart. Foto: El País

Encara som lluny de les eleccions al Parlament i ja es comença a veure de què són capaços alguns personatges. Els dirigents de Podemos, per exemple, s’estan traient les caretes. A Catalunya s’estan instal·lant a l’espai polític de l’anticatalanisme més tronat que fins ara només compartien peperos, ciudadanos i algú altre. Així, des de la franquícia catalana de Podemos es proposa explotar electoralment l’odi contra Artur Mas que suposadament supura el gruix de la potencial clientela política del nou partit. Ho va dir Ubasart, jo només ho repeteixo. La paraula utilitzada per mostrar el seu sentiment de rebuig en contra del president de Catalunya va ser odi. No hi ha matisos, dient odi ja està tot dit. Manifestar en públic l’odi a qui ha estat elegit democràticament a les urnes forma part d’una estratègia política més aviat perversa. Si en comptes de Mas el president de Catalunya es digués Junqueras intueixo que el seu odi no minvaria. Allò que ara es personalitza en Mas podria molt ben ser un odi no confessat a qui políticament no pensa com ells.

Això sí, després de constatar l’escàndol generat, la direcció de la franquícia catalana de Podemos encapçalada per Ubasart va intentar matisar les seves desafortunades paraules. Però no ens enganyem, en el món de la política matisar és gairebé el contrari de rectificar. No em canso d’explicar que l’anticatalanisme dóna molts vots, i els partits d’àmbit espanyol això ho saben prou bé. No és una opinió, són fets contrastats que es poden constatar cada dia llegint i escoltant alguns polítics i determinats mitjans de comunicació. Mitjans espanyols però no només espanyols, també n’hi ha de catalans. L’odi manifestat contra el president de Catalunya forma part d’una perversa estratègia d’arrel profundament antidemocràtica. El votant català haurà de decidir aviat a quin partit dóna el seu vot. Serà bo que aquest votant també tingui molt present que alguns partits no respecten un president elegit democràticament a les urnes. Potser sense ser-ne prou conscients aquests partits estan predicant el seu odi a la democràcia.

Un país que no m’agrada

L’equip de Sálvame

Dissortadament tenim el país que tenim, i mentre no siguem capaços de canviar-lo es poc realista no reconèixer-ho i no acceptar la realitat que ens envolta. Sálvame, un programa espanyol de televisió que s’emet a les tardes per Telecinco, és tan nefast en els seus continguts com reexides són les seves audiències, tant a Espanya com a Catalunya. És trist haver-ho de reconèixer però aquest és el nivell del nostre país.

Intueixo que si Jorge Javier Vázquez, un català molt llest que presenta el programa, a les pròximes eleccions promogués entre els seus seguidors una candidatura encapçalada per Belen Esteban i amb la resta dels col·laboradors de Sálvame formant part de la llista, tindrien moltes possibilitats de ser els grans guanyadors de les eleccions. Tal diuen que és el seu gran poder de convocatòria.

Els polítics això ho saben, i mai es fiquen amb aquest programa ni amb el seu presentador. Saben que no els convé. Alguns fins i tot van una mica més enllà. Així, per exemple, el líder actual del PSOE, Pedro Sánchez, poc després de prendre possessió del seu càrrec va trucar en directe al programa i es va prestar a fer el ridícul davant de tothom. Tot per l’audiència, aquest és el nivell dels nostres polítics.

Per més que algú de cal PSOE pugui pensar que el senyor Vázquez sigui també un important precursor del vot de les classes populars, estic segur que si el fundador d’aquest partit, Pablo Iglesies, aixequés el cap, es tornaria a tancar a la tomba de la vergonya que tindria en veure les pallassades el seu successor. Si al PSOE tan malament ho veuen, tant per tant que presentin a Vázquez com a cap de llista. L’èxit el tindrien garantit.

Sarrià: comiat, felicitacions i retrets

Joan Puigdollers. Foto: liniasarria.cat

En un parell de mesos tindrem eleccions municipals i tot indica que a molts ajuntaments es produiran canvis de les majories polítiques. Aquests dies els equips de govern municipal fan el balanç dels seus quatre anys de gestió. Amb aquest objectiu, ahir es va celebrar a Sarrià el Consell Plenari del Districte, i el màxim responsable polític, el regidor Joan Puigdollers (CiU), ens va presentar el seu balanç particular. Un balanç que a parer de l’autor d’aquestes notes, i també a parer dels partits de l’oposició que van intervenir durant l’acte, té llums i ombres. Però com que jo no hi entenc prou deixo per els experts la quantificació percentual dels encerts i els desencerts de l’equip de govern sortint.

En acabar-se la dissertació del regidor a alguns veïns ens hagués agradat dir-hi la nostra, i vam demanar la paraula. Però com que el format d’aquestes reunions és força rígid, el president del districte, Óscar Ramírez (PP), no ens va permetre intervenir. Ens va dir que la normativa estableix que els veïns només poden intervenir en el transcurs del plenari si ho demanen expressament ABANS de començar l’acte. Això vol dir que per poder decidir ABANS de començar el plenari si voldràs intervenir-hi, hauries d’endevinar què dirà DESPRÉS el regidor. Aquesta exigència és ridícula, bàsicament perquè ningú disposa de la bola de vidre per endevinar el futur. Però bé, qui mana, mana; els veïns només podem votar.

Què hagués dit jo ahir al regidor? Primer de tot, li hagués agraït la seva tasca. Ens va repetir varies vegades que durant aquest mandat tant ell com el seu equip han treballat de valent. No ho dubto, i tot i que tampoc crec que treballin més que la mitjana de la població, una felicitació de cortesia no resulta mai sobrera. Després, però, li hagués criticat les seves declaracions al diari Línia Sarrià, distribuït ahir pel barri poques hores abans de començar el plenari. Ras i curt, retreure als sarrianencs la manca de generositat de Sarrià amb altres barris barcelonins és una acusació falsa, i vull pensar que només és fruit de la seva ignorància de com han anat les coses en aquests últims mesos.

Li hagués comentat també que després de la seva llarga relació d’incompliments m’hagués agradat que s’hagués disculpat amb els veïns. No ho va fer. Finalment, li hagués recordat que en el programa electoral del seu partit hi havia un punt molt concret que deia, textualment, això: “Impulsarem el retorn del Monestir de Pedralbes al barri de Sarrià”. Doncs bé, ahir, en comentar aquest flagrant incompliment del programa electoral, el regidor hi va afegir la paraula “simbòlica” (recuperació simbòlica del monestir), com per treure importància al seu incompliment. No és un detall menor, l’adjectiu no figurava en el seu programa electoral. Afegir-lo després és fer trampeta.

Polítics en campanya

No hi ha cosa més depriment que haver d’escoltar els polítics durant les campanyes electorals. Ja no és que diguin mentides, que en diuen i moltes, sinó que sembla que aquestes s’hagin d’acceptar com a peatge obligatori del nostre sistema democràtic. Aviat te n’adones, però, que al darrere d’un mentider compulsiu no només hi ha una intel·ligència més aviat escassa sinó que en el món de la política sovint es deixa deliberadament de banda qualsevol sentit del ridícul, potser pel desconeixement que del significat d’aquest concepte tenen molts polítics.

De les moltes barrabassades dites ahir al Parlament la que m’ha produït més vergonya aliena és aquella que, referint-se a Catalunya, deia que “no tindrà les estructures d’estat ni en cent mil anys, no ho aconseguiran” (A. Sánchez-CamaRGA). I deixem-ho aquí, que no cal fer més sang amb un personatge nefast de la política catalana, una senyora que dia sí i dia també les deixa anar de l’alçada d’un campanar mentre alguns miren cap a una altra banda i els seus encara li riuen les gràcies.

Però dit això, encara em crida més l’atenció que després alguns electors optin per donar el seu vot a aquesta mena de gent. Ho dic perquè la diputada i senadora que dèiem abans té casi el tretze per cent de suport popular. Ens queixem sovint de la baixa qualitat democràtica i intel·lectual de la nostra classe política, però que aquests personatges accedeixin a les poltrones públiques només depèn de nosaltres, és a dir, dels electors que els hi paguem generosament el sou. L’elector té la seva quota de responsabilitat, així que, com diuen a l’oest, que cada palo aguante su vela.

Un altre article censurat per La Vanguardia

Zarzalejos, lejos, lejos, per Albert Sánchez Piñol

¿Hi pot haver res més carregós, més fastiguejant i més digne d’animadversió que els articles del senyor José Antonio Zarzalejos? Passi el que passi al món, el senyor Zarzalejos dedicarà totes i cada una de les seves peces periodístiques a atacar, infamar i vituperar el procés sobiranista.

El que acaba resultant insofrible no són tant les opinions exposades com la reiterada idiotesa dels arguments; la insidiosa cançó de l’enfadós contra Artur Mas, obtusa i sens dubte contraproduent, perquè l’assetjament monomaníac faria semblar simpàtic el mateix Barrabàs. El to d’estrateg de saló, de domador de puces. Els raonaments alienígenes. Les ínfules barates.

Siguem justos: la prosa zarzalejiana no és exaltada ni forassenyada; ni és estultícia furibunda ni abunda en atzagaiades, però pateix un mal molt pitjor, un mal imperdonable en un home que va de periodista d’elit: és de laboratori. Els catalans de qui parla diríeu que són molècules enfocades per un microscopi. I quan el nostre insigne exdirector de l’ABC al·lega un sinceríssim amor per Catalunya, aquest sentiment és tan creïble como immodificable: ell ens estimarà sempre que els catalans siguin allò que ell exigeix que siguin: que no ho siguin.

A Madrid la política és cosa de gabinet. Per a les elits espanyoles, el carrer no existeix. Només hi ha seus, cúpules i ministeris. Tan sols un món com l’aznarià podia ser capaç de crear el vocable pancartero. I Zarzalejos ve d’aquest món. Per tant, que la mirada zarzalejiana intenti valorar el Procés és com demanar a un daltonià que ens descrigui l’Arc de Sant Martí.

¿Quants secessionistes deu haver convertit a la fe unionista, el senyor Zarzalejos? La pregunta és irrellevant. En una certa ocasió em trobava en una remota ciutat del Congo on només hi havia dos blancs: jo i un vell missioner belga. Recordo que li vaig preguntar, de la manera més delicada possible: “¿N’està segur que les idees religioses del milió de persones que ens envolten són perfectament errònies i en canvi les seves, que no manté ningú més que vostè, són veritats d’una aclaparadora perfecció, inqüestionables i superiors?” Resposta: “Per descomptat”. La pregunta següent va ser quants africans havia convertit a la fe apostòlica i romana en trenta anys de missió. “Ah, no, això no”, va confessar, tot cofoi: “Cap ni un”. El que importava era l’apostolat.

Però tornem a la qüestió del principi: ¿hauríem de trobar odiós José Antonio Zarzalejos, o almenys els seus articles fútils i baladrers, els seus estrèpits d’ideòleg arcaic i periclitat?
En un relat autobiogràfic, Herman Hesse explica que es va recloure en un balneari per superar una crisi nerviosa. Tot va bé fins que a l’habitació contigua s’hi instal·la un client holandès, impertinent i panxut, que li converteix l’estada en un infern. Només els separa un lleu envà, i l’holandès arrossega mobles, les seves riallades són escandaloses. El seu llit grinyola i renilla, esbronca la dona amb uns udols guturals. Més que tossir, bramula. Hesse no pot més. I havia acudit al balneari per superar un estat depressiu! Però aleshores es fa una pregunta màgica: ¿i si per un instant, només un, substitueixo l’odi per la commiseració? Hesse intenta visualitzar l’holandès quan era petit, les seves frustracions, les seves penes. Tota la seva vida. Intenta imaginar quin dolor profund l’havia dut al balneari. La matinada següent, Hesse ja es mira el seu veí d’una altra manera. Combrega amb el seu sofriment. L’estima. ¿Podríem fer el mateix amb Zarzalejos? A veure.
José Antonio Zarzalejos

Diuen del jove Churchill que el primer cop que va ocupar un escó, assegut al costat d’un vell parlamentari del seu mateix partit, va mirar les files rivals i va exclamar: “Ahahà! De manera que aquests són els nostres enemics!” (Recordem que el parlament anglès no és un hemicicle, és un rectangle: els grups oposats seuen cara a cara). I el veterà diputat li contesta: “No, jove, no; els d’aquí davant són els nostres adversaris. L’enemic seu darrere nostre”.

Al pobre José Antonio Zarzalejos li passa el mateix. Dir que la seva gent el va apallissar seria quedar-se curt. Va ser triturat, esquarterat, anorreat en diverses pugnes d’aquestes de gabinet, tan madrilenyes, que les molècules no entenen. (I que els importen un rave, a més a més). ¿Com ens pot resultar odiós un home que ha sofert l’atac cavernari des de tots els seus fronts? Jo no sabia que la cosa fos tan salvatge fins que vaig llegir una sentència en què el jutge condemnava Jiménez Losantos per haver difamat Zarzalejos. Durant més d’un any, pel que sembla, Losantos havia fet servir el seu micròfon per dedicar-li els epítets següents: calvorotas (sic), mentiroso, traidor, sicario, embustero, bobo, analfabeto funcional, inútil, zote, zoquete, fracasado, pobre diablo, pobre enfermo, nulidad, ruindad, pésimo director, director incompetente, ignorante, escobilla para los restos, Zanzalejos (sic), Carcalejos (sic) i, per acabar-ho de rematar, despojo intelectual i detritus humano. Amén.

Molt bé: l’estimarem. Una miqueta, si més no. Però sisplau, que se’ns concedeixin dues gràcies. Primera: que, abans de bramular que a Catalunya vivim un “ambient crispat”, llegeixi en veu alta les sentències de les seves batalletes intestines. I segona: en lloc de fer-nos tant la murga, ¿no es podria dedicar una mica més als seus enemics?

(Aquest article ha estat copiat d'aquí)

Un vot portuguès

Portugal és un país una mica més pobre que Espanya i bastant més pobre que Catalunya. La pobresa i/o la riquesa d’un país, però, no necessàriament porten aparellades determinades virtuts o defectes dels seus ciutadans. Dit en altres paraules, el fet de ser pobre no és necessàriament una virtut, de la mateixa manera que el fet de ser ric no és necessàriament una cosa lletja. Es pot ser pobre i dolent, i es pot ser ric i bo. Segurament tots coneixem persones dels dos tipus, com també coneixem pobres molt bons i rics molt dolents. Per tot hi ha de tot.

L’anunci reproduït a dalt, tret d’un diari portuguès, no me l’imagino publicat en un diari de la resta -més rica o, vi voleu, menys pobra- de la Península Ibèrica. Mitjançant aquest anunci el ciutadà Rogério Guimarães, de Caldas da Rainha, va decidir demanar disculpes públiques a tots els demòcrates del seu país per haver contribuït amb el seu vot a l’elecció d’un govern que, al seu entendre, no ha fet les coses bé. La responsabilitat política dels ciutadans comprèn també, si és el cas, el reconeixement autocrític d’haver votat equivocadament, tot i que potser no cal arribar a l’extrem de posar un anunci al diari.

El Sr. Guimarães s’ha gastat uns calerons per posar públicament en evidència, d’una manera al meu entendre força original, el govern de Portugal. Se suposa, però, que el seu anunci també va dirigit als seus conciutadans, amb el desig implícit que no caiguin en l’error d’emetre, com ell admet que va fer, un vot equivocat. Diuen que el govern portuguès ha mentit als seus ciutadans i, naturalment, un govern així no es mereix la reelecció. Però si no ens agrada el nostre govern, si constatem que ens ha mentit, com que ara estem en plena crisi no cal que publiquem un anunci a La Vanguardia proclamant-ho als quatre vents. Cal, això sí, no tornar a votar els polítics que ens han enredat. Dissortadament no cal anar a Portugal per trobar polítics mentiders. Aquí també en tenim uns quants.