Polítics en campanya

No hi ha cosa més depriment que haver d’escoltar els polítics durant les campanyes electorals. Ja no és que diguin mentides, que en diuen i moltes, sinó que sembla que aquestes s’hagin d’acceptar com a peatge obligatori del nostre sistema democràtic. Aviat te n’adones, però, que al darrere d’un mentider compulsiu no només hi ha una intel·ligència més aviat escassa sinó que en el món de la política sovint es deixa deliberadament de banda qualsevol sentit del ridícul, potser pel desconeixement que del significat d’aquest concepte tenen molts polítics.

De les moltes barrabassades dites ahir al Parlament la que m’ha produït més vergonya aliena és aquella que, referint-se a Catalunya, deia que “no tindrà les estructures d’estat ni en cent mil anys, no ho aconseguiran” (A. Sánchez-CamaRGA). I deixem-ho aquí, que no cal fer més sang amb un personatge nefast de la política catalana, una senyora que dia sí i dia també les deixa anar de l’alçada d’un campanar mentre alguns miren cap a una altra banda i els seus encara li riuen les gràcies.

Però dit això, encara em crida més l’atenció que després alguns electors optin per donar el seu vot a aquesta mena de gent. Ho dic perquè la diputada i senadora que dèiem abans té casi el tretze per cent de suport popular. Ens queixem sovint de la baixa qualitat democràtica i intel·lectual de la nostra classe política, però que aquests personatges accedeixin a les poltrones públiques només depèn de nosaltres, és a dir, dels electors que els hi paguem generosament el sou. L’elector té la seva quota de responsabilitat, així que, com diuen a l’oest, que cada palo aguante su vela.