L’activista Ada Colau lluita per esdevenir la pròxima alcaldessa de Barcelona, i no cal dir que hi té el mateix dret que qualsevol altre ciutadà. Tots recordem, però, que mentre Colau liderava la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca havia manifestat diverses vegades que no entraria en política. Doncs bé, d’entrada constatem que ja hi ha entrat, i no ho ha fet discretament sinó com a cap de llista de la seva candidatura. Quan els retreus aquest incompliment personal, els seus partidaris t’argumenten que va dir que no entraria a fer política amb un partit, i que si naps i que si cols. El fet és que Colau va incomplir la seva paraula, perquè d’això del partit abans ni se n’havia parlat. Ara lo més lògic potser seria admetre que ha canviat de parer, i tothom ho entendria, però Colau no deu pensar el mateix. Per altra banda, diguem també que canviar d’opinió no és necessàriament reprovable, i aspirar a tenir un càrrec polític ben remunerat, tampoc.
Cal no oblidar tampoc el compromís, repetit per Colau diverses vegades a partir de la seva entrada en política, de fer eleccions primàries obertes per elaborar la seva llista electoral d’una manera més participativa que la resta de partits. Doncs bé, Colau també s’ha desdit d’aquest compromís. Per intentar justificar-ho els seus partidaris argumenten que no es van fer primàries perquè no es va presentar cap candidatura alternativa. La realitat és que els primers quinze noms de la candidatura estaven prèviament pactats i blindats, sense primàries prèvies, ni tan sols per poder modificar l’ordre de la llista, que també per això serveixen unes primàries. Et diuen, això sí, que s’han pogut votar els candidats a partir del lloc setzè de la llista. Bé, tot i que no és ben bé el mateix, en política una mica d’humor no és mai sobrer, però algú pensa que aquesta candidatura superarà els quinze regidors?
Recordem ara la lluita ciutadana de Colau en defensa dels que no poden pagar la hipoteca, i la seva permanent reivindicació de la dació en pagament. Com als Estats Units, on si tu no pots pagar la quota hipotecària tornes les claus al banc i problema resolt. Et quedes sense casa però, almenys, el teu deute hipotecari queda cancel·lat. És una opció molt raonable que a casa nostra, cal recordar-ho, sempre ha existit. La pega és que si demanes incloure la dació en pagament en el contracte hipotecari llavors, com és lògic, com que el risc que corre l’entitat que et deixa els diners augmenta, les condicions que et posa el banc s’endureixen. I el comprador gairebé sempre opta per l’opció més barata, que també és la més arriscada. Aquest és l’origen de la majoria dels problemes hipotecaris actuals.
Em semblaria assenyat establir per llei l’obligatorietat de la dació en pagament a aplicar en les futures hipoteques. Però quan preguntes als partidaris de Colau qui pagaria els altíssims costos d’establir per llei la dació en pagament amb efectes retroactius, que això és el que sempre ha reivindicat Colau, sempre t’acaben donant una solució tan infantil com poc rumiada: que pagui el banc! És a dir, els seus accionistes. Tens alguns estalvis en accions de laCaixa? Si s’apliqués la dació en pagament amb efectes retroactius sàpigues que els teus estalvis perdrien valor. Un dels principis del sistema democràtic és que no es pot legislar amb efectes retroactius. La seguretat jurídica és un bé irrenunciable, també per a la senyora Colau, encara que no tingui els seus estalvis en accions de laCaixa.
Cal no oblidar tampoc el compromís, repetit per Colau diverses vegades a partir de la seva entrada en política, de fer eleccions primàries obertes per elaborar la seva llista electoral d’una manera més participativa que la resta de partits. Doncs bé, Colau també s’ha desdit d’aquest compromís. Per intentar justificar-ho els seus partidaris argumenten que no es van fer primàries perquè no es va presentar cap candidatura alternativa. La realitat és que els primers quinze noms de la candidatura estaven prèviament pactats i blindats, sense primàries prèvies, ni tan sols per poder modificar l’ordre de la llista, que també per això serveixen unes primàries. Et diuen, això sí, que s’han pogut votar els candidats a partir del lloc setzè de la llista. Bé, tot i que no és ben bé el mateix, en política una mica d’humor no és mai sobrer, però algú pensa que aquesta candidatura superarà els quinze regidors?
Recordem ara la lluita ciutadana de Colau en defensa dels que no poden pagar la hipoteca, i la seva permanent reivindicació de la dació en pagament. Com als Estats Units, on si tu no pots pagar la quota hipotecària tornes les claus al banc i problema resolt. Et quedes sense casa però, almenys, el teu deute hipotecari queda cancel·lat. És una opció molt raonable que a casa nostra, cal recordar-ho, sempre ha existit. La pega és que si demanes incloure la dació en pagament en el contracte hipotecari llavors, com és lògic, com que el risc que corre l’entitat que et deixa els diners augmenta, les condicions que et posa el banc s’endureixen. I el comprador gairebé sempre opta per l’opció més barata, que també és la més arriscada. Aquest és l’origen de la majoria dels problemes hipotecaris actuals.
Em semblaria assenyat establir per llei l’obligatorietat de la dació en pagament a aplicar en les futures hipoteques. Però quan preguntes als partidaris de Colau qui pagaria els altíssims costos d’establir per llei la dació en pagament amb efectes retroactius, que això és el que sempre ha reivindicat Colau, sempre t’acaben donant una solució tan infantil com poc rumiada: que pagui el banc! És a dir, els seus accionistes. Tens alguns estalvis en accions de laCaixa? Si s’apliqués la dació en pagament amb efectes retroactius sàpigues que els teus estalvis perdrien valor. Un dels principis del sistema democràtic és que no es pot legislar amb efectes retroactius. La seguretat jurídica és un bé irrenunciable, també per a la senyora Colau, encara que no tingui els seus estalvis en accions de laCaixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada