.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

dimarts, 17 de març de 2015

Caiguda d’un banc

Ahir va suspendre pagaments el Banco Madrid. Concurs de creditors en diuen ara de la sortida legal que té una empresa quan no pot pagar. Des que la setmana passada va esclatar l’escàndol de la Banca Privada d’Andorra, de la que el Banco Madrid n’és filial, les retirades massives de dipòsits no auguraven res de bo. Era qüestió d’hores prendre una decisió dràstica. Només hi havia dues sortides: o el govern espanyol ajudava l’entitat amb diner públic com va passar recentment amb tota aquella munió de caixes -posteriorment reconvertides en bancs- pèssimament gestionades pels polítics, o es presentaven els llibres al jutjat. I a manca d’ajuts públics, s’ha optat per llençar la tovallola.

No hi ha cap banc al món que pugui resistir que tots els seus clients es posin d’acord per retirar de cop els seus dipòsits. Això no té res a veure amb la seva solvència, ni en si guanya molts diners, ni menys encara en si, com van denunciar les autoritats nord-americanes, té vincles amb negocis lletjos. Ara, segons la legislació vigent, els dipòsits fins a cent mil euros estan garantits; si el banc no pot pagar, pagarà l’estat, és a dir, pagarem la festa entre tots. I els clients que hi tenien més de cent mil euros, així com els accionistes, ja sabien a què s’exposaven. Així funciona el capitalisme.

Els negocis estan basats en la confiança del client, i el negoci bancari n’és especialment sensible. Ara, deixant de banda les possibles implicacions delictives de blanqueig que més endavant es puguin acreditar, tota vegada que ja s’ha perdut la confiança el Banco Madrid tancarà. Em sembla bé, com també em semblaria bé que tanqués la fruiteria de la cantonada o el restaurant que hi ha al carrer de sobre si no els surten els números. El capitalisme és, també, això: si el negoci no va, toca tancar-lo. Per això en el seu moment em vaig manifestar radicalment en contra que l’estat espanyol, és a dit, tots nosaltres, salvéssim tota aquella colla de bancs -ex caixes-. No cal dir que jo els hagués deixat caure, i sense cap remordiment. I hagués demanat comptes als membres dels consells d'administració que van permetre aquells disbarats, o que van mirar cap a una altra banda, que encara és pitjor. És d'esperar que les autoritats andorranes ho sabran fer millor que les espanyoles.