Per què no puc votar la CUP?

Tinc familiars que militen entusiàsticament a la CUP, i tinc també alguns amics i coneguts que se’n declaren votants convençuts. Pel què he vist fins ara puc dir que són bona gent, i no van pel món amb aquell doble llenguatge que és tan habitual entre els polítics tradicionals. Diria que el gruix de la gent de la CUP té molt bones intencions, i que pensa més en termes col·lectius i de país que en les seves millores i beneficis individuals. També he pogut comprovar, i n’estic agradablement sorprès, que a la CUP hi ha persones políticament molt vàlides i ben preparades. Però com que la condició humana és la que és, estic igualment convençut que a la CUP també hi ha trepes i els típics espavilats, aquells que sempre posen per davant els seus interessos personals i que tant abunden entre la gent que es dedica professionalment a la política. Cal dir també que la CUP és una organització que des del primer dia s’ha declarat clarament independentista, sense mitges tintes, i això és molt d’agrair. No tots els partits poden dir el mateix.

Però si són tan bona gent, si tot és tan positiu, per què no puc votar la CUP? Per uns quants motius, però només em centraré en dos. El primer i més important és que es declaren socialistes, i jo estic a les antípodes del socialisme. Alguns militants de la CUP manifesten obertament que pretenen implantar el comunisme. No puc evitar un sentiment d’angúnia quan escolto alabances del comunisme. Però anem a pams. De quin comunisme parlem? Del de la Xina, que avui en dia és un país capitalista com pocs i on el comunisme només te’l trobes en el nom i el logotip del partit únic? Del cubà, potser? Només cal haver visitat aquella illa per concloure que allò no funciona ni amb rodes, tampoc les teòriques grans icones de la revolució cubada, educació i sanitat. O tal vegada parlem del comunisme que hi havia a la URSS, i a l’Europa de l’Est en general, fins que a la caiguda del mur de Berlín aquells règims comunistes que semblaven tan sòlids es van desfer com terrossos de sucre en un cafè? O potser la referència és el paradís comunista de Corea del Nord? El paper ho aguanta tot, però per defensar les bondats del comunisme una de dues, o ets molt jove i encara no has tingut l’oportunitat de viatjar i veure món, i només et bases en grans teories polítiques, molt interessants sobre el paper però que fins ara ningú ha pogut demostrar que funcionin, o ets un fan convençut de l’economista Vicenç Navarro, el qual segueix predicant unes teories polítiques i econòmiques que mai han triomfat enlloc. Mai. Enlloc.

Un altre motiu que m’allunya de la CUP, per a mi igualment important tot i que altres potser el consideren un tema menor, és la via assembleària del seu funcionament intern. Seré molt clar, no crec en l’assemblearisme, ni a l’empresa ni a les institucions. Fins i tot m’atreviria a dir que l’assemblearisme portat a l’extrem pot estar renyint amb determinats principis bàsics de la democràcia, i sóc conscient que dient això potser no faré gaires amics. Però quan es tracta de decidir temes seriosos no sóc gens partidari de les votacions a mà alçada que tant agraden a determinats col·lectius. I és que el vot, perquè sigui realment lliure, necessàriament ha de ser secret, sense tuteles ni pressions ambientals de cap mena.