Per què costa tant reconèixer la derrota?

Avui parlarem de les eleccions andaluses de diumenge i, més concretament, dels perdedors. El dia després d’unes eleccions sempre es posa en evidència un fet que no falla mai: uns han guanyat i uns altres han perdut. Però establerta aquesta premissa de pur sentit comú lo més còmic o, segons com es miri, lo més patètic de la nit electoral i el dia després, són les explicacions que donen els perdedors per tal d’intentar convèncer la seva parròquia i la societat en general que, en el fons, ells no han perdut. I és que no n’aprenen, elecció rere elecció els relats puerils i de vergonya aliena que ens ofereixen els perdedors són per emmarcar.

Rosa Díez, la líder d’UPyD, per exemple, amb una collita de cero diputats a Andalusia, és evident que no només ha perdut sinó que ho ha fet de manera estrepitosa, sense excuses ni pal·liatius. Doncs bé, veient la seva reacció semblava que fos una parenta llunyana del famós pianista del Titànic el qual, mentre el transatlàntic s’enfonsava de manera irremissible, continuava tocant el piano com si allà no passes res. Tenen l’excusa, això sí, que com que a Andalusia UPyD ja no hi tenia representació parlamentària, en el fons no han perdut res, perquè no pots perdre el què no tens. Hi ha polítics tan poc exigents que es conformen amb explicacions d’aquesta mena.

El cas del PP també és interessant, però aquí l’excusa anterior no és aplicable ja que, de guanyar les anteriors eleccions, ha passat a ocupar el segon lloc amb una importantíssima pèrdua de vots i diputats. Però escoltant els seus portaveus sembla que els veritables perdedors de les eleccions siguin els que les van guanyar perquè, segons el PP, el PSOE no ha assolit la majoria absoluta que buscava. Cal dir res més? No cal. La lliçó que es pot treure dels perdedors que no admeten la seva derrota és que, fins que no l’admetin, no estaran en situació de plantejar-se rectificar. Deixo pel final l’altre perdedor de diumenge, IU, però almenys en aquest cas la reacció dels seus dirigents ha estat la d’admetre sense excuses que han perdut.