La música de fons del governador

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de març de 2015 a la pàg. 6 del núm. 1.696 de La Veu de l'Anoia)

Un mal dia el pot tenir tothom, així que n’he deixat passar uns quants per veure si l’home rectificava i demanava disculpes. Dit això, sóc perfectament conscient que per demanar disculpes i rectificar s’ha de ser mínimament intel·ligent, i dissortadament no tothom assoleix el nivell mínim. El fet és que com que a hores d’ara, quatre dies després dels fets relatats (escric aquestes notes cinc dies abans de la seva publicació) l’individu encara no ha obert boca per rectificar, i tot fa pensar que difícilment ho farà, avui parlarem del governador civil d’Andalusia, un tal Antonio Sanz.

Bé, si volem ser precisos amb la terminologia cal aclarir que fa uns anys als antics gobernadores civiles els van anomenar delegados del Gobierno tot i que, en molts casos, la seva mentalitat ha seguit sent tan franquista, antidemocràtica i anticatalana com en vida del dictador. Tot plegat és una conseqüència més d’aquella comèdia que ens han venut sobre la tan exemplar transició política espanyola, de la qual els únics individus realment satisfets deuen ser els càrrecs polítics franquistes no depurats. És a dir, tots.

Anem, però, a l’assumpte que ens ocupa. La setmana passada, en el transcurs d’un míting del seu partit, el nostre personatge es va deixar anar davant de la seva soferta militància, i es va despatxar amb aquesta perla, molt pròpia de la tronada mentalitat imperant en el partit que actualment governa l’Estat espanyol: “Ho diré molt clar, jo no vull i no m’agrada que Andalusia sigui manada des de Catalunya, ni que el seu futur el decideixi un polític que es diu Albert”. I qui diu Albert podria haver dit Mercè, Anna o Jordi, perquè el que tampoc agrada al governador franquista és que a Espanya hi hagi algú que gosi no portar un nom tan espanyol com Antonio, José o Dolores.

No descobrirem res de nou si diem que, a Espanya, a molta gent els fa nosa Catalunya, els catalans i les particularitats que representen. Els més intel·ligents intenten dissimular-ho, però n’hi ha d’altres que no se n’amaguen. Hi tenen tot el dret. A Catalunya tenim polítics que amb tota la legitimitat defensen el caràcter espanyol del territori. Parlem de Duran, Herrera, Iceta i Rivera, i també d’aquella senadora que es dedica a enregistrar converses privades sense avisar. Després, els resultats electorals van posant tothom al seu lloc. Però admetrem que ha de ser molt feixuga la tasca d’intentar convence’ns de les bondats d’una Catalunya espanyola mentre alhora s’escolta la música de fons del governador.