Desafecció

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de març de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.905 de La Veu de l'Anoia)

L’aspecte més important que es dilucida en el judici del procés és si hi va haver o no violència. És evident que de violència n’hi va haver, tothom ho va poder veure, i alguns no només la van veure sinó que la van patir. Altres se’n van assabentar pels mitjans de comunicació. L’informe mèdic sobre les 1.066 persones ferides va ser publicat, i no ha estat objectat. Ara bé, els episodis de violència no es van produir en el sentit que insistentment pretenen les acusacions del judici. Hi va haver violència, sí, però en el sentit oposat, és a dir, hi va haver violència policial exercida sobre la població civil, fins que va arribar l’ordre d’aturar les agressions al migdia del dia 1 d’octubre. Centenars de vídeos constaten aquells episodis de violència. No ha quedat clar qui va donar l’ordre d’aturar les agressions, però tot indica que l’ordre venia de molt amunt, segurament com a conseqüència de les pressions rebudes de la Unió Europea.

Però centrem-nos en la desafecció. Un comandament policial que declarava com a testimoni de l’acusació —no recordo el seu nom—, va dir que va detectar per part dels ciutadans que volien votar actituds de desafecte cap a les forces de seguretat espanyoles. Donava a entendre que la desafecció era una acció delictiva. De fet, la desafecció que l’1 d’octubre va detectar el nostre personatge té tot el sentit que hi fos. Les forces de seguretat espanyoles es van dedicar a atonyinar la gent que s’esperava pacíficament per votar a les portes dels col·legis electorals, i llavors va sorgir la desafecció. Veient les imatges de les agressions policials, jo mateix, sense anar més lluny, vaig experimentar un fort sentiment de rebuig i desafecció cap a unes forces policials que més que proporcionar seguretat a la població civil van actuar exactament en el sentit contrari. I doncs, què s’esperava trobar el comandament policial que va detectar desafecció? S’esperava potser que els agredits aplaudirien l’actuació dels agressors?

Constatada, doncs, l’existència de la desafecció, té lògica preguntar-se si és delictiu que els ciutadans, sempre que ho considerin convenient, mostrin ostensiblement la seva desafecció. En una democràcia les mostres de desafecció no poden ser delicte. I resulta del tot irrellevant que la desafecció ciutadana es dirigeixi cap a les forces d’ordre públic, cap al govern de torn, cap a la Guàrdia Urbana o cap a la família Borbón, hereva política directa de la dictadura franquista. La desafecció pot agradar més o menys, però no és delicte.

L’abast del “Todo por la patria”

A l’entrada de qualsevol instal·lació de la Guardia Civil d’Espanya —a Catalunya també, ja que encara en queden algunes— hi ha un gran cartell que, força sovint emmarcat pels colors de la bandera rojigualda, diu: TODO POR LA PATRIA. No hi tinc res a dir, a casa seva cadascú hi posa el que vol, i només faltaria que no fos així. La Guardia Civil d’Espanya hi posa aquesta màxima i altres hi posen un llaç de color groc en protesta per l’existència de presos polítics, una situació inacceptable en una democràcia comme il faut.

Aquests dies estan declarant al Tribunal Supremo d’Espanya funcionaris espanyols pertanyents a aquesta institució policial. Hi van com a testimonis, i això vol dir que no només tenen l’obligació de contestar totes les preguntes sinó que estan obligats per llei a dir la veritat. De moment encara no n’hi ha cap que declari com a acusat per la violència gratuïta exercida contra ciutadans indefensos i pacífics l’1 d’octubre del 2017, però tot indica que això també ho veurem aviat.

Fetes aquestes introduccions i constatat de manera repetida que alguns d’aquests funcionaris han mentit descaradament (així ho han explicat diversos experts judicials que en saben molt més que jo), un es pot fer unes quantes preguntes: el terme todo del lema todo por la patria té un abast il·limitat? Fins on pot arribar una actuació policial amb l’emparament del todo? La unitat de la pàtria espanyola està per sobre de la democràcia? I per sobre de la Declaració Internacional de Drets Humans a la que Espanya hi està adherida? En definitiva, des del punt de vista colonialista espanyol, amb la cobertura del todo valdria tot?

El pensament únic

Escric sovint sobre la plaga social del pensament únic, i avui hi torno. Hi ha persones, sortosament són una minoria de la societat, que estan convençudes de tenir la veritat revelada per vés a saber qui. Van pel món desautoritzant gratuïtament i sense cap mena d’argumentació a aquells que no comparteixen el seu pensament. Practiquen la filosofia del pensament únic, el seu, i els costa d’admetre que no tothom el comparteixi. Són persones que, sovint sense ser-ne conscients, tenen una relació complicada amb els principis bàsics de la democràcia, i no respecten a qui no pensa com ells. No volen admetre que les idees que discrepen de les seves poden ser igualment respectables, i no senten gens de vergonya quan diuen parlar en nom d’uns suposats interessos únics. Parlen en nom d’un poble al qual, òbviament, no representen, i gosen fer afirmacions agosarades de l’estil el poble pensa això o el poble reclama tal cosa i tal altra. Són, per exemple, els que sempre s’omplen la boca parlant dels interessos dels catalans, o dels espanyols, com si tots els catalans, o tots els espanyols, tinguessin els mateixos interessos. És, en definitiva, la (in)cultura del pensament únic tan habitual en la gent que no està preparada per respectar a qui els porti la contrària. La seva perillositat social, però, queda reduïda a l’àmbit de les seves relacions privades i, per tant, mentre no accedeixin a llocs de comandament no constitueixen un perill públic per a la societat. Però no deixen de ser un perill potencial, i és per això que se’ls ha de vigilar de prop.

L’hora de les purgues

Amb la convocatòria d’eleccions arriba també l’hora de les purgues polítiques. Així, els dirigents dels partits aprofiten la convocatòria electoral per passar comptes amb aquells diputats que durant la legislatura que s’acaba han gosat discrepar del politburó, o que no han aplaudit al líder amb la suficient intensitat quan tocava fer-ho, o que no han obeït totes les directrius emanades de la cúpula del partit.

Aquests dies els partits s’estan carregant un munt de diputats que fins fa quatre dies pintaven molt però que a partir d’ara passaran a l’ostracisme polític. Venjança? Segur que també n’hi ha una bona dosi. El fet és que molts diputats que fins ara negociaven i aprovaven lleis deixaran de fer-ho, i políticament passaran a ser gairebé invisibles.

Alguns diputats deixaran la política, ja que tenen sortides professionals alternatives, però altres es veuen incapaços de prescindir de la menjadora pública perquè no han fet mai res més que dedicar-se a la política, i no estan gens preparats per sortir al mercat de treball a competir amb la resta de ciutadans en igualtat de condicions.

En alguns casos els partits encabiran els diputats purgats a les llistes europees, que és una manera elegant de perdre’ls de vista sense acomiadar-los. A altres els enviaran al Senado a canvi d’un sou que tampoc està gens malament. De fet, si més enllà de beneir l’aplicació del 155 a Catalunya se’m pregunta quina ha estat la tasca del Senado, no sabria pas què dir.

Els lectors habituals saben que la meva proposta per a aquesta institució inservible anomenada Senado és tancar-la. Però tots sabem que no ho faran, ja que la necessiten per anar-hi aparcant el personal polític díscol i/o amortitzat. Resumint, una nova fornada de polítics està sent purgada, però la majoria seguirà cobrant un bon sou a càrrec del contribuent, en molts casos per no fer res.

Imparcialitat vs. complicitat

En iniciar-se el judici semblava que al jutge Marchena li convenia més donar una aparença d’imparcialitat. El jutge no ignora que des de més amunt dels Pirineus l’observen amb una lupa de molts augments, i sap que més aviat que tard els seus col·legues europeus passaran comptes amb ell i amb l’estat que Marchena representa. Els primers dies semblava que el president del tribunal volia donar una imatge d’imparcialitat, ni que només fos aparent. Però des de fa un parell de setmanes el nostre personatge ja no dissimula, i cada dia podem constatar com fa els ulls grossos a situacions clares d’indefensió dels acusats. A mesura que avança el judici l’aparença inicial d’imparcialitat s’està transformant en una aparença de total complicitat entre les tres acusacions i els set membres del tribunal. Sembla com si el jutge Marchena, la fiscalia, l’advocacia de l’estat i l’acusació de Vox juguessin en el mateix equip. De fet, hi juguen, no ens enganyem, ja que per a aquesta gent la unitat d’Espanya està per sobre de les lleis i dels principis bàsics de la democràcia. Per cert, què hi fa un partit polític fent campanya electoral gratis des del Tribunal Supremo?

Quan el futur és el passat

Recordem el pes gairebé residual que té el Partido Popular a Catalunya, unes dades que de vegades tendim a oblidar. Així, el PP té només un alcalde (d’un poblet molt petit) entre els 948 alcaldes que tenim a Catalunya, i és l’últim partit del Parlament, amb només quatre escons de 135. Aquest és el pes polític real del PP a Catalunya, i té una certa lògica que els seus dirigents pretenguin millorar la seva ràtio de penetració política.

Així, el partit ha decidit canviar un cop més de candidat, i rejovenir l’oferta electoral. Però tot i la joventut biològica de la candidata a encapçalar la llista de Barcelona per a les pròximes eleccions espanyoles, el Partido Popular s’equivoca si pretén que Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos, marquesa de Casa Fuerte, sigui la imatge de renovació i futur que busca el PP.

Álvarez de Toledo, en realitat, representa el passat més caspós del partit, és a dir, el passat del segon mandat d’Aznar com a presidente del gobierno (2000-2004), aquell mandat de la majoria absoluta de trista memòria, quan Aznar es va treure totes les caretes que s’havia posat en el seu primer mandat. La nova candidata és, també, el passat més caspós de la FAES, una fundació de la qual ella n’és una de les directives de més pes.

El PP no ha entès mai la realitat de Catalunya, i gairebé sempre ha remat a contracorrent. Un petit detall: la nova candidata per Barcelona presumeix amb fatxenderia de no parlar català. No calen més comentaris. Álvarez de Toledo fracassarà estrepitosament, com han fracassat tots els seus antecessors.

Xinesos vs. nord-americans

(L’article original en versió paper es va publicar el 8 de març de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.903 de La Veu de l'Anoia)

Per temes professionals he hagut de tractar amb persones molt diferents, de cultures molt diferents de la meva i de països molt diferents del nostre. Sovint són elles les que viatgen a Barcelona i de vegades sóc jo qui es desplaça als seus països. Dintre de les meves possibilitats sempre intento adaptar-me i busco que el meu interlocutor s’hi trobi bé. Intento, en definitiva, que la nostra trobada li deixi un record agradable, especialment quan és la primera vegada que coincidim. No costa res tenir un detallet original amb el visitant que es desplaça a Barcelona des d’un altre país, o amb la persona que has de visitar a casa seva. De cara a futures relacions sempre és bo haver deixat un bon record de la trobada anterior. Aquesta és, si més no, la meva experiència d’anys d’anar pel món. Posaré dos exemples que en el tracte personal es troben als antípodes un de l’altre: els xinesos i els nord-americans.

Tot i no formar part dels meus països ideals per anar-hi a viure, amb el sistema socioeconòmic dels Estats Units —en economia, capitalista; en política, democràcia— m’hi sento molt més còmode que amb el de la Xina —en economia, capitalista; en política, dictadura de partit únic—. Però al marge de les meves preferències, he hagut d’anar més vegades a la Xina (15) que als Estats Units (4 o 5), sempre per temes professionals. Normalment faig viatges curts, excepte el meu primer viatge als Estats Units, ja que en aquella ocasió vaig haver de moure’m per diverses ciutats de diferents estats de l’Amèrica profunda. Ho menciono perquè no té res a veure tractar amb un novaiorquès viatjat i cosmopolita que fer-ho amb un client d’una ciutat de Missouri o de Colorado que potser no ha sortit mai del seu país, com passa amb molts nord-americans que, per no tenir, no han tingut mai un passaport. Però tant l’un com l’altre tenen alguna cosa en comú, i és que, en general, són persones resolutives, que no dubten gaire.

Si hagués d’escollir amb qui em sento més còmode discutint de negocis, un xinés o un nord-americà, no tinc cap dubte que triaria sempre l’americà. Els americans van més al gra, són més ràpids en la presa de decisions i no acostumen a utilitzar tota una sèrie de tàctiques dilatòries orientals que els xinesos, lògicament, dominen a la perfecció, però que a mi més d’una vegada m’han tret de polleguera. Així, quan tractes amb un xinés i sembla que ja tens l’operació perfectament lligada, no en pots estar mai segur fins que el sac on has posat el blat estigui ben lligat, i cobrat.

Prohibir els llaços grocs és la solució?

Ara Ñ pretén prohibir els llaços grocs.
Fins aquí hem arribat, i encara no som al final.
El sentit del ridícul d’Ñ no sembla tenir límits.
Doncs si no són grocs, seran yellow. Però seran.

Mentides i veritats

S’atribueix falsament a Maquiavel la coneguda afirmació que diu que el fi justifica els mitjans. El fet és que a la vida de vegades se’ns presenten situacions complexes en les quals un pot arribar erròniament a la conclusió que mentir li resulta més fàcil que dir la veritat. Una mentida pietosa, es diu sovint per sortir del pas i justificar la mentida. La mentida sempre és injustificable. A més a més, no tothom és conscient que per mentir s’ha de tenir molt bona memòria, i a les persones que opten sovint per la mentida més aviat que tard se les acaba enxampant. És quan un mentider no recorda que en un moment determinat va fer un relat fals, i posteriorment, havent-ho oblidat, diu exactament el contrari del que va dir la primera vegada, i queda en evidència davant de tothom com a mentider. Per part dels testimonis del judici del procés que s’està celebrant a Madrid s’ha mentit molt, i més d’un testimoni —que per llei té l’obligació de dir la veritat— quedarà públicament en evidència abans de la sentència. Al final d’aquest procés hi hauran unes sentències, unes sentències condemnatòries que encara no estan escrites però sí més o menys dissenyades, i uns mentiders que hauran col·laborat a justificar-les. Però llavors tothom sabrà qui són els mentiders.

Un país de vagues

No m’he dedicat mai a fer un inventari de les vagues i aturades de tota mena que en el termini d’un any es convoquen a la ciutat de Barcelona. Però tinc la sensació que són moltes, i quan se’n fan tantes es corre el risc de menysvalorar la importància d’aquesta eina de protesta i reivindicació. Una cosa és celebrar el dia Internacional de la Dona —avui— amb actes, conferències, exposicions, debats, manifestacions, etc., i una cosa ben diferent és convocar una vaga aprofitant que avui és el Dia Internacional de la Dona. Tenint en compte que quan es participa en una vaga la normativa laboral diu que al vaguista se li ha de descomptar el salari, només les societats riques i avançades es poden permetre el luxe de convocar vagues amb qualsevol motiu, i fer un seguiment efectiu d’aquestes. En utilitzar l’expressió qualsevol motiu no pretenc menystenir res ni ningú ni treure cap legitimitat a una vaga, tampoc a la que s’ha convocat avui. Ara bé, cal deixar constància que de motius legítims per protestar mitjançant la convocatòria d’una aturada laboral n’hi poden haver tants com sensibilitats tenen les persones que les puguin convocar. De motius per protestar n’hi ha tants que podríem declarar-nos en vaga cada dia i encara ens faltarien dies. I dit això, enlloc està escrit que el millor instrument per celebrar el Dia Internacional de la Dona sigui, precisament, declarar-se en vaga.

De professió, supervivent professional de la política

Així podríem definir els polítics amortitzats quan pleguen de la política sense marxar-ne. I és que formalment pleguen, però no acaben de marxar mai. Alguns no tenen alternativa professional fora de la política perquè des de molt jovenets s’han dedicat en exclusiva a aquest negoci. Altres es deuen considerar incapaços d’entrar a la selva del mercat per competir laboralment, en igualtat de condicions, amb els seus conciutadans. Parlo del negoci de la política perquè per a ells ho és. A Catalunya tenim el cas paradigmàtic de Josep Antoni Duran, un personatge ben peculiar i perfectament conegut com a supervivent professional de la política. Aquella foto de Duran esmorzant al Palace de Madrid a compte del contribuent resumeix molt bé la seva llarga trajectòria. El de Duran, però, és només un exemple més. Podríem parlar de Rafael Ribó i tants altres expsuqueros que van passar de la revolució a formar part de la casta amb corbata de seda, socialistes com Celestino Corbacho i José Montilla, Celia Villalobos i els germans Fernández Díaz del PP, etc. Tots els partits sense excepció, a Catalunya i a Espanya, tenen els seus supervivents professionals de la política. Són personatges que quan oficialment deixen la política no es posen a treballar en la seva professió —de fet molts no la tenen, no han treballat mai en l’economia productiva— sinó que busquen aixopluc en els entorns dels pressupostos públics. No s’enfonsen mai, sempre suren al voltant del món de la política. A banda del conegut cementiri d’elefants que és el Senado, una institució que no té cap utilitat pràctica pels contribuents però que paga bons sous als estomacs agraïts, la mà llarga dels pressupostos públics ofereix moltes alternatives per als polítics que formalment han deixat de ser-ho: consells d’administració d’empreses públiques, entitats, fòrums, observatoris i tota mena de xiringuitos que, siguin públics o semiprivats, viuen bàsicament dels pressupostos públics.

Un signe de distinció

Cada dia costa més trobar algú que no porti un mòbil a la butxaca, o en tingui un sobre la taula. El mòbil s’ha convertit en una eina de comunicació imprescindible o, si més no, així ens ho han fet creure. Jo també n’utilitzo un, però no sempre el porto a sobre i, quan el porto, no sempre el tinc connectat; depèn d’on sóc i amb qui estic. Si estic parlant cara a cara amb una persona, trobo de mal gust deixar penjat el teu interlocutor per atendre una trucada de mòbil, com volent dir que aquella conversa presencial que estàs mantenint t’interessa menys que la trucada que t’entra pel mòbil.

Recordo aquella època del MoviLine —llavors vivíem molt més tranquils—, un sistema que va aparèixer a principis dels anys noranta del segle passat, i que només funcionava dintre del territori espanyol; quan t’allunyaves una mica de la frontera deixava de funcionar. Practico la filosofia de l’usuari que té el mòbil per si en un moment donat el pot necessitar, més que per si algú m’ha de localitzar. Què passa si algú em truca i no em troba? No passa res, més aviat que tard veuré que m’ha trucat i, si m’interessa parlar-hi, ja li tornaré la trucada. Encara que ens pugui semblar el contrari, gairebé res és tan urgent que requereixi immediatesa en la resposta.

És per totes aquestes coses que avui en dia considero un signe de distinció i originalitat no tenir mòbil. Conec gent que no té mòbil ni en vol tenir. Són persones que estan disposades a renunciar als avantatges de portar-ne un a sobre. I són persones que aparentment viuen molt més tranquil·les que la mitjana estressada de la població que necessita estar connectada tothora, i pateixen d’allò més quan constaten que es troben en un lloc sense cobertura.

Forasters

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de febrer de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.901 de La Veu de l'Anoia)

Tinc parents nascuts a Barcelona que viuen des de fa dècades a comarques gironines, i encara ara són titllats de forasters pels vilatans de tota la vida. Els meus parents estan perfectament integrats al lloc que un dia van escollir per anar a viure, i resulta fàcil d’entendre que no els agradi gaire que després de tants anys les forces vives del poble encara els tractin de forasters. Quants anys han de transcórrer per passar de ser foraster a un veí més del poble? Deu anys? Vint? Una generació? Encara més? La resposta a aquesta pregunta depèn de diversos factors antropològics que ara no detallaré. Però, dit això, foraster és un insult?

Dissabte passat una delegació de polítics i simpatitzants de Ciudadanos va anar de visita a Amer (Girona). Durant els vint minuts escassos que va durar la seva estada al poble, els veïns van organitzar un boicot simpàtic i, no cal dir-ho, pacífic, en forma de persianes abaixades i comerços tancats. Volien deixar constància pública que els visitants no eren benvinguts al poble. De motius en sobren. Alguns veïns van definir aquells visitants com a forasters, i els polítics ciudadanos es van sentir greument insultats, segurament perquè desconeixen l’abast exacte del terme foraster. I tot i que té la seva importància, deixaré de banda que l’objectiu de la visita de la delegació ciudadana a Amer no era cap altra que la provocació, com moltes de les visites que fan els dirigents d’aquest partit per la Catalunya que no els vota, que és la gran majoria del territori català.

Quan vaig a Amer —hi he anat unes quantes vegades— tinc molt clar que allà sóc un foraster, i aquesta qualificació és del tot independent de les meves preferències polítiques. Per tant, no cal dir que quan sóc a Amer i em defineixen com a foraster no tinc cap motiu per sentir-me insultat. I és que foraster només és una descripció molt definitòria d’una persona forana que visita un indret que no és el seu. Així, aplicant el mateix criteri lingüístic, quan un amerenc o una novaiorquesa vénen de visita a Sarrià, també els considero uns forasters. Però si centrem aquest comentari en aquell poble de la comarca de la Selva, potser cal fer una mica de memòria. A les últimes eleccions municipals d’Amer (maig del 2015), dels 1.211 veïns d’aquell poble que es van acostar a les urnes, els únics simpatitzants de Ciudadanos que a Amer no serien forasters serien els votants d’aquest partit. Quants votants va tenir Ciudadanos a Amer? Zero, cap ni un. Doncs ja està tot dit, deixem-ho aquí.