.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 29 de març de 2019

Desafecció

(L’article original en versió paper es va publicar el 22 de març de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.905 de La Veu de l'Anoia)

L’aspecte més important que es dilucida en el judici del procés és si hi va haver o no violència. És evident que de violència n’hi va haver, tothom ho va poder veure, i alguns no només la van veure sinó que la van patir. Altres se’n van assabentar pels mitjans de comunicació. L’informe mèdic sobre les 1.066 persones ferides va ser publicat, i no ha estat objectat. Ara bé, els episodis de violència no es van produir en el sentit que insistentment pretenen les acusacions del judici. Hi va haver violència, sí, però en el sentit oposat, és a dir, hi va haver violència policial exercida sobre la població civil, fins que va arribar l’ordre d’aturar les agressions al migdia del dia 1 d’octubre. Centenars de vídeos constaten aquells episodis de violència. No ha quedat clar qui va donar l’ordre d’aturar les agressions, però tot indica que l’ordre venia de molt amunt, segurament com a conseqüència de les pressions rebudes de la Unió Europea.

Però centrem-nos en la desafecció. Un comandament policial que declarava com a testimoni de l’acusació —no recordo el seu nom—, va dir que va detectar per part dels ciutadans que volien votar actituds de desafecte cap a les forces de seguretat espanyoles. Donava a entendre que la desafecció era una acció delictiva. De fet, la desafecció que l’1 d’octubre va detectar el nostre personatge té tot el sentit que hi fos. Les forces de seguretat espanyoles es van dedicar a atonyinar la gent que s’esperava pacíficament per votar a les portes dels col·legis electorals, i llavors va sorgir la desafecció. Veient les imatges de les agressions policials, jo mateix, sense anar més lluny, vaig experimentar un fort sentiment de rebuig i desafecció cap a unes forces policials que més que proporcionar seguretat a la població civil van actuar exactament en el sentit contrari. I doncs, què s’esperava trobar el comandament policial que va detectar desafecció? S’esperava potser que els agredits aplaudirien l’actuació dels agressors?

Constatada, doncs, l’existència de la desafecció, té lògica preguntar-se si és delictiu que els ciutadans, sempre que ho considerin convenient, mostrin ostensiblement la seva desafecció. En una democràcia les mostres de desafecció no poden ser delicte. I resulta del tot irrellevant que la desafecció ciutadana es dirigeixi cap a les forces d’ordre públic, cap al govern de torn, cap a la Guàrdia Urbana o cap a la família Borbón, hereva política directa de la dictadura franquista. La desafecció pot agradar més o menys, però no és delicte.