De professió, supervivent professional de la política

Així podríem definir els polítics amortitzats quan pleguen de la política sense marxar-ne. I és que formalment pleguen, però no acaben de marxar mai. Alguns no tenen alternativa professional fora de la política perquè des de molt jovenets s’han dedicat en exclusiva a aquest negoci. Altres es deuen considerar incapaços d’entrar a la selva del mercat per competir laboralment, en igualtat de condicions, amb els seus conciutadans. Parlo del negoci de la política perquè per a ells ho és. A Catalunya tenim el cas paradigmàtic de Josep Antoni Duran, un personatge ben peculiar i perfectament conegut com a supervivent professional de la política. Aquella foto de Duran esmorzant al Palace de Madrid a compte del contribuent resumeix molt bé la seva llarga trajectòria. El de Duran, però, és només un exemple més. Podríem parlar de Rafael Ribó i tants altres expsuqueros que van passar de la revolució a formar part de la casta amb corbata de seda, socialistes com Celestino Corbacho i José Montilla, Celia Villalobos i els germans Fernández Díaz del PP, etc. Tots els partits sense excepció, a Catalunya i a Espanya, tenen els seus supervivents professionals de la política. Són personatges que quan oficialment deixen la política no es posen a treballar en la seva professió —de fet molts no la tenen, no han treballat mai en l’economia productiva— sinó que busquen aixopluc en els entorns dels pressupostos públics. No s’enfonsen mai, sempre suren al voltant del món de la política. A banda del conegut cementiri d’elefants que és el Senado, una institució que no té cap utilitat pràctica pels contribuents però que paga bons sous als estomacs agraïts, la mà llarga dels pressupostos públics ofereix moltes alternatives per als polítics que formalment han deixat de ser-ho: consells d’administració d’empreses públiques, entitats, fòrums, observatoris i tota mena de xiringuitos que, siguin públics o semiprivats, viuen bàsicament dels pressupostos públics.