El pensament únic

Escric sovint sobre la plaga social del pensament únic, i avui hi torno. Hi ha persones, sortosament són una minoria de la societat, que estan convençudes de tenir la veritat revelada per vés a saber qui. Van pel món desautoritzant gratuïtament i sense cap mena d’argumentació a aquells que no comparteixen el seu pensament. Practiquen la filosofia del pensament únic, el seu, i els costa d’admetre que no tothom el comparteixi. Són persones que, sovint sense ser-ne conscients, tenen una relació complicada amb els principis bàsics de la democràcia, i no respecten a qui no pensa com ells. No volen admetre que les idees que discrepen de les seves poden ser igualment respectables, i no senten gens de vergonya quan diuen parlar en nom d’uns suposats interessos únics. Parlen en nom d’un poble al qual, òbviament, no representen, i gosen fer afirmacions agosarades de l’estil el poble pensa això o el poble reclama tal cosa i tal altra. Són, per exemple, els que sempre s’omplen la boca parlant dels interessos dels catalans, o dels espanyols, com si tots els catalans, o tots els espanyols, tinguessin els mateixos interessos. És, en definitiva, la (in)cultura del pensament únic tan habitual en la gent que no està preparada per respectar a qui els porti la contrària. La seva perillositat social, però, queda reduïda a l’àmbit de les seves relacions privades i, per tant, mentre no accedeixin a llocs de comandament no constitueixen un perill públic per a la societat. Però no deixen de ser un perill potencial, i és per això que se’ls ha de vigilar de prop.