.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

divendres, 8 de març de 2019

Un país de vagues

No m’he dedicat mai a fer un inventari de les vagues i aturades de tota mena que en el termini d’un any es convoquen a la ciutat de Barcelona. Però tinc la sensació que són moltes, i quan se’n fan tantes es corre el risc de menysvalorar la importància d’aquesta eina de protesta i reivindicació. Una cosa és celebrar el dia Internacional de la Dona —avui— amb actes, conferències, exposicions, debats, manifestacions, etc., i una cosa ben diferent és convocar una vaga aprofitant que avui és el Dia Internacional de la Dona. Tenint en compte que quan es participa en una vaga la normativa laboral diu que al vaguista se li ha de descomptar el salari, només les societats riques i avançades es poden permetre el luxe de convocar vagues amb qualsevol motiu, i fer un seguiment efectiu d’aquestes. En utilitzar l’expressió qualsevol motiu no pretenc menystenir res ni ningú ni treure cap legitimitat a una vaga, tampoc a la que s’ha convocat avui. Ara bé, cal deixar constància que de motius legítims per protestar mitjançant la convocatòria d’una aturada laboral n’hi poden haver tants com sensibilitats tenen les persones que les puguin convocar. De motius per protestar n’hi ha tants que podríem declarar-nos en vaga cada dia i encara ens faltarien dies. I dit això, enlloc està escrit que el millor instrument per celebrar el Dia Internacional de la Dona sigui, precisament, declarar-se en vaga.

1 comentari:

Miquel Saumell ha dit...

També ens podem preguntar què és el feminisme, i per no dispersar-nos ens podem centrar en el nostre barri de Sarrià, sense anar més lluny.

Per a alguns el feminisme és fer vaga avui, tunejar-ho tot de color lila —des del blog i la pàgina web fins la roba que es posen i la pancarta amb la que sortiran a la manifestació d’aquest vespre—, organitzar xerrades de conscienciació i manifestacions feministes cada dos per tres, etc. Són persones que des de fa anys tenen perfectament clara la teoria del feminisme.

Per a altres com jo el feminisme és denunciar des de fa anys l'existència de les organitzacions i juntes directives dominades pels homes, que encara són la gran majoria (com la de la nostra estimada Casa Orlandai, gens sospitosa de masclisme, sense anar més lluny), predicar amb l’exemple en les juntes directives que ha ajudat a dissenyar (com la de l’Associació de Veïns de Sarrià, sense anar més lluny), etc. Són persones que potser no tenen tan clara la teoria del feminisme teòric com els primers, però que des de fa anys intenten predicar amb l’exemple del dia a dia.

Algú potser conclourà que el feminisme podria ser la combinació d’aquestes dues actituds, i segurament no anirà massa desencaminat.