Tamames i el comunisme

La vida dóna moltes voltes, i les nostres posicions polítiques es van adaptant a les circumstàncies personals que anem experimentant en el nostre recorregut vital. No hauria de ser motiu de crítica que una persona evolucioni ideològicament. De vegades, i sobretot quan ets més jove, les ideologies es defensen pel desconeixement de la realitat que hi ha al darrere de les grans teories, i a l'hora d'aterrar-hi és quan acostumen a arribar les decepcions.

Quan encara no havia caigut el Mur de Berlín i tot el que allò representava, jo treballava, entre d'altres, amb l'empresa estatal de l'URSS del meu sector d'activitat. A la mateixa època, tenia amics que es declaraven convençudament comunistes, i militaven entusiàsticament al PSUC. I com que sempre m'ha agradat mirar una mica més enllà de la punta del meu nas, aviat vaig veure que moltes coses bones que ens explicaven dels països de l'Europa de l'Est potser no eren tan agradables com ens deien. També ho devien veure els dirigents d'aquella gran corporació soviètica els quals, amb l'excusa professional, tenien carta blanca per viatjar per tot el món, i sense deixar-se influir pel discurs oficial podien comparar personalment el seu paradís ideològic amb les perverses societats capitalistes. Alguns dels meus contactes soviètics ja s'anaven fent el seu raconet en lloc segur a base de comissions, per si algun dia les coses es torçaven.

Recordo que en aquella època, tot i que la retòrica de les bondats del comunisme encara no s'havia ensorrat, alguns dels meus amics del PSUC van deixar el partit en tornar molt decebuts d'un viatge a aquells paradisos de l'Europa de l'Est. Aquella va ser una experiència per a ells molt decebedora i traumàtica, una experiència que els va fer caure la bena dels ulls. I és que s'ha de llegir molt, sí, però també s'ha de viatjar i veure món, i comprovar aquelles teories tan fàcils de predicar des d'un llibre. El paper ho aguanta tot.

Fa molt temps el senyor Tamames era un dels dirigents més respectats del PCE, però la seva evolució ideològica cap a la dreta extrema havia començat fa molts anys. Només cal navegar una mica per Internet per confirmar l'evolució ideològica del nostre personatge. Res a dir, tothom té dret a canviar d'opinió, i si sempre s'ha dit que els extrems es toquen és per alguna cosa. El fet que Tamames ara accepti entrar en el joc de Bocs per encapçalar una moció de censura contra Pedro Sánchez, un joc condemnat al fracàs, només es pot atribuir a la recerca senil d'una quota de protagonisme mediàtic que potser no va tenir quan els comunistes espanyols tenien molt més pes a la societat.

Reunionitis, una malaltia de moda

(Article original publicat el XX/2/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 92/2-2023, pàg.20)

La reunionitis és una malaltia de moda, i els malalts de reunionitis, que per activa o per passiva ho som gairebé tots, els podem classificar de diferents maneres. Tenim, per una banda, les persones que convoquen reunions i, per l'altra, les que són convocades a assistir-hi. Però també els podem classificar entre els que pensen que com més reunions convoquen i més reunions tenen a l'agenda, més importants són, i, a l'altra banda, els que no coincideixen amb aquesta valoració; aquest últim seria el meu cas.

No sóc contrari a celebrar reunions, però les mínimes i, sobretot, que siguin útils. No té sentit convocar una reunió amb l'únic objectiu de comunicar a les persones convocades una decisió ja tancada i, per tant, sense possibilitat de modificar-la, és a dir, sobre la qual no està previst fer cap debat; per a les simples comunicacions 1.0 ja tenim el correu. De vegades també et convoquen a una reunió per anunciar oficialment allò que ja tothom sap que diran, o perquè ja t'ho han dit abans, o perquè hi ha hagut una filtració interessada. Situacions com aquesta es donen sovint per part de l'administració pública.

Per motius professionals i extra professionals m'he mogut en àmbits molt diversos, tant aquí com a l'estranger. Aviat vaig aprendre que hi ha llocs on la durada d'una reunió està estrictament pautada —una hora i mitja com a màxim, dues hores a tot estirar si l'ordre del dia és molt extens—, i n'hi ha d'altres on no es posa cap límit a la durada. En el primer cas se solen enllestir els temes amb més efectivitat, també perquè les persones convocades hi van amb els deures fets, tot i que, de vegades, enllestir pot voler dir arribar a la conclusió que el tema encara no està prou madur per decidir res. Per evitar els debats paral·lels, l'ordre del dia s'ha de respectar sempre tot i que, i si es creu convenient tractar sobre algun altre tema, s'ha de fer al final en el torn obert de paraules.

A l'altra banda tenim les reunions poc endreçades que no tenen un límit de durada prefixat per part de qui les convoca o de qui les modera. En aquests casos, és habitual que les persones que hi participen no siguin capaces de tancar els temes posats a debat ni d'arribar a cap conclusió, o s'opta per una alternativa pitjor, que és tancar-los en fals. Participar en reunions requereix un aprenentatge, i de motius que justifiquin la manca de productivitat d'una reunió n'hi ha uns quants. Però si aquesta té una durada de més d'una hora i mitja, o dues a tot estirar, difícilment es podran obtenir bons resultats.

+ + + + + 

PS: Publicat aquest comentari vaig descobrir que quatre anys abans ja n’havia publicat un altre sobre el mateix tema, però com que l’un i l’altre es complementen, els dono per bons tots dos.

Colau, l'esperança dels comunistes (BCN 3/5)

 

Colau no vol cotxes ni motos ni avions, el seu somni seria una ciutat amish, on tothom anés a peu o en bici. No creu en les empreses, i tot plegat només es pot traduir en un empobriment econòmic general. Dubtava si titular aquest comentari amb un contundent "Colau, la destroyer de Barcelona", però tot i els molts mèrits que ha fet l'alcaldessa mentre ha governat la ciutat, he optat per ser més suau. El gran repte que Colau afronta en les pròximes eleccions, en les que aspira a un tercer mandat —prohibit, per cert, pels estatuts del seu partit—, és que excepte el sector comunista i algunes confluències, té a la majoria de la ciutat en contra. Així, el 28 de maig molts ciutadans faran un vot anti Colau. Fins i tot Collboni, el seu soci del PSOE, ha baixat del vaixell colauista abans de l'enfonsament.

I això, qui ho paga?

Començaré comunicant als meus lectors que segons la coneguda com a "llei trans" aprovada fa pocs dies, sembla ser que legalment he passat a ser el progenitor no gestant de la meva unitat familiar. Sembla ridícul, oi? Oi tant que ho és, però les coses són com són, encara que no ens agradin. I com que a mi no m’agraden, tinc molt clar que a casa seguiré sent el papà de sempre, digui el que digui la llei.

I ara em disculparan que insisteixi, però davant de casos com aquest sempre em faig la mateixa pregunta, tant en públic com privadament: i això, qui ho paga? Sabent qui paga les coses, de vegades són més fàcils d'entendre. Decisions que no tenen ni cap ni peus, sabent qui hi ha al darrere les pots entendre, que no vol dir justificar-les.

Pagar no vol dir necessàriament ficar-se la mà a la butxaca i pagar-se el caprici un mateix, o una mateixa si els agrada més, sinó tenir la potestat de decidir que allò s'ha de pagar tant sí com no ("sí o sí" que diuen aquells que no coneixen massa la nostra llengua), i que s'ha de pagar amb els diners de la caixa pública que els governants ens administren temporalment. Els diners són nostres, però ens els administren ells; són les regles del joc.

Això de la "llei trans", per exemple, amb totes les despeses que se'n derivaran al Registre Civil i a altres llocs, no ho paga la ministra (ir)responsable de publicar-la al BOE, tot i que és ella qui ha decidit tirar-la endavant. Ep!, vull aclarir que no tota aquesta llei és criticable, part de l’articulat és benvingut. I encara que no hauria de ser així, els costos de les irresponsabilitats governamentals també van a càrrec del poble, i així, en la majoria dels casos, la resposta a la pregunta de dalt és que tot això també ho paga vostè.

Cases de menjars

(Article original publicat el 10/2/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2108, pàg. 2)

M'hauria agradat poder completar aquest comentari amb algun exemple de l'Anoia, però com que no conec prou bé el negoci de l'hostaleria d'aquesta comarca, he optat per posar dos exemples de la ciutat de Barcelona.

Amb l'evolució del negoci cap a una suposada modernitat, a base de molta franquícia on et serveixen el mateix a tot arreu i poc xup-xup amb personalitat gastronòmica pròpia, estan desapareixent les cases de menjars i les bodegues on també es cuina. S'estan perdent els restaurants populars de barri on es pot fer un dinar o un sopar a base de plats tradicionals clàssics i cuinats amb calma, com es feia abans, i també els esmorzars de forquilla. I tot plegat a uns preus raonables, que no vol dir necessàriament barats. I és que al mercat i a la cuina els miracles no han existit mai. La gent s'ha de guanyar la vida, i la bona matèria primera té un preu. Si no volem que determinats productes acabin desapareixent del mercat és imprescindible que es valori correctament la feina que hi ha al darrere d'aquestes activitats.

A Sarrià de locals d'aquesta mena encara en queden alguns, i potser podríem posar l'exemple del Canet, situat al carrer del mateix nom. Hi hem estat molts cops i mai n'hem sortit decebuts, ni de la qualitat ni de la factura. Hi ha qui critica, però, que aquests restaurants utilitzen massa el microones. Gens d'acord, aquest aparell és un dels grans invents de la cuina, i fent-ne un ús correcte de vegades costa d'encertar si el plat ve directament de la cassola acabada de cuinar, o s'ha cuinat el dia abans i ha passat pel microones abans de servir-lo al client. Per cert, no cal ser un gran expert en gastronomia per saber que hi ha alguns plats de xup-xup que l'endemà són bastant més bons que acabats de cuinar.

Hauríem de cuidar més els establiments d'aquesta mena que encara perviuen. Com? Anant-hi de tant en tant, és així de simple. No fa gaires dies vam anar a dinar al Bartolí del carrer Vallespir, a cinc minuts a peu de l'estació de Sants. Feia anys que no hi anàvem, i s'hi continua menjant força bé. Gairebé sempre és ple, i cal reservar taula; això ja ens dóna una bona pista. Però com que la perfecció no existeix enlloc, hi ha també un inconvenient, i és el soroll provinent de les taules veïnes. Nosaltres érem sis en taula rectangular, i per poder xerrar tranquil·lament sense haver d'aixecar la veu vam allargar la sobretaula fins que el restaurant es va quedar pràcticament buit. Els amos no ens van posar cap problema, una cortesia que també s'agraeix.

Collboni o la continuïtat socialcolauista (BCN 2/5)

 

Qui valori positivament el decreixement i opti pel candidat del PSOE, Jaume Collboni, premiarà la gestió socialcolauista dels últims anys, la Barcelona ciclista i amish. Però la majoria de barcelonins considera que aquest govern ha sigut el pitjor que hem tingut des de la mort de Franco. Un govern de xancleta i bocata com a referents, i contrari al turisme que genera riquesa i a l’empresa. Va prohibir nous hotels, però els costos derivats del turisme els hem tingut igual, ja que els nous hotels s’han construït a l’Hospitalet, a poca distància en metro del centre de Barcelona. S’ha enemistat amb els taxistes que no són grocs i amb els conductors de cotxes i motos en general. Per cert, amb les superilles la contaminació no desapareix, només es trasllada des dels carrers pacificats als carrers del voltant.

L’abús de la cita prèvia

Un dels molts efectes perversos que ens ha deixat la pandèmia Covid-19 és la consolidació generalitzada de la cita prèvia que s'ha anat imposant per a gairebé tot, tant per anar a la policia a presentar una denúncia com per veure el teu metge de capçalera, o per anar a les oficines de la Seguretat Social a presentar una instància (en vaig parlar aquí), o per anar a l'oficina bancària a fer una gestió que no es pot fer on line. És criticable no només el fet d'haver de demanar cita prèvia per a un munt de coses, sinó també per un sistema telemàtic, sovint de funcionament tortuós pel ciutadà, que s'ha anat implantant a tot arreu i que se'ns obliga a utilitzar. Es diu que la gent gran té veritables problemes per entendre's amb la màquina, però jo hi afegeixo que la gent més jove també experimenta dificultats similars. Estem davant d'un maltractament tecnològic que el ciutadà no es mereix.

El regidor del nostre districte, que alhora és el responsable màxim de la Guàrdia Urbana de Barcelona, responent durant el Consell Plenari de dimarts passat a una queixa ciutadana sobre l'augment de la inseguretat a Barcelona, va venir a dir que de vegades es confon la percepció més negativa del ciutadà —com donant a entendre que les percepcions sempre tendeixen a ser subjectives— amb les dades oficials de les denúncies fetes pels ciutadans a comissaria. No discutiré les percepcions que cadascú pugui tenir ni les dades oficials, però al regidor se li va oblidar de mencionar un petit detall, i és que la cita prèvia també cal demanar-la per anar a fer una denúncia a comissaria. I vista aquesta dificultat afegida, no són pocs els ciutadans que opten per prescindir de fer aquest tràmit, a no ser que necessitin la denúncia oficial per poder cobrar de l'assegurança. En definitiva, per més pit que treguin alguns polítics ningú pot negar que molts fets delictius no figuren a les estadístiques oficials. I això no és una percepció subjectiva, és un fet repetidament constatat.

Torna la censura

Va passar bastant desapercebut que la directora del Instituto de las Mujeres, un organisme que depèn del Ministerio de Igualdad del govern espanyol, fa pocs dies es va manifestar clarament a favor de la censura periodística. L'escoltava i no m'ho creia. Primer vaig pensar que em trobava a Pyongyang, o a Caracas, o a Minsk, o a L'Havana. Però no, em trobava a Sarrià, i no ho estava somiant. Aquella senyora de la colla podemita proposava sense embuts, i sense posar-se vermella —el vídeo es troba a l'abast de tothom—, que sobre determinats temes delicats els periodistes haurien de defensar sempre les indicacions governamentals, sense qüestionar mai el discurs oficial.

Uns dies abans, la Ministra Portavoz del Gobierno espanyol ja havia suggerit que els mitjans de comunicació, tant els públics com els privats, haurien de reservar un espai d'informació pública per garantir "la veracidad" (aquesta va ser l'expressió utilitzada). A ningú se li escapa que, per a la portaveu espanyola, "la veracidad" queda limitada a allò que diuen els governants.

Ho vaig comentar amb alguns comunaires coneguts, i amb més bona voluntat que arguments d'una mínima consistència democràtica van intentar justificar aquella relliscada democràtica del gobierno. És ben sabut que quan un milita en un partit polític s'ha de menjar molts gripaus, i els comunaires en això hi tenen la mà trencada. Per cert, la Ministra de Igualdad espanyola encara no ha desautoritzat la proposta de la seva col·laboradora. No és cap secret que tant a les dretes com a les esquerres molts polítics se sentirien més còmodes si tornés la censura franquista; espero que ni els uns ni els altres se'n surtin. Amb l'autocensura que molts practiquem voluntàriament, de vegades sense ni ser-ne conscients, ja en tenim de sobres.

Trias, el candidat de Convergència (BCN 1/5)

 

 

Tot i que no crec en les enquestes, tampoc en aquelles que em resulten més simpàtiques, les excel·lents perspectives electorals del convergent Xavier Trias —així s'ha definit el candidat— com a alcaldable de la capital de Catalunya, són la prova del cotó que l'assassinat de la marca Convergència Democràtica de Catalunya, un dels principals actius que tenia aquell partit, va ser un greu error estratègic de la direcció convergent que va prendre aquella decisió. Ho vaig escriure llavors i cada dia ho tinc més clar. Curiosament, els més perjudicats per aquell procés del canvi de marca han sigut els mateixos convergents. És allò que alguns en diuen un tret al peu. La meva percepció és que Trias guanyarà les eleccions, i només un pacte de perdedors el podria deixar sense l'alcaldia. Aviat ho sabrem.

Brutalitat policial

S'ha de ser d'una manera molt especial perquè una persona prengui la decisió de treballar en una professió que, entre altres requisits, també l'obligarà a exercir la violència física contra els seus conciutadans, fins i tot encara que les circumstàncies no ho justifiquin. No tothom serveix per obeir segons quines ordres, i més encara quan aquestes poden ser clarament injustes com va passar l'u d'octubre del 2017, i vam veure amb tristesa i indignació com tota aquella colla de vàndals armats i uniformats vinguda de les Espanyes al crit de "a por ellos" es va dedicar a atonyinar gent indefensa de tota edat i condició que només pretenia votar de manera pacífica en un referèndum. Aquell matí de trista memòria la policia va deixar més de mil persones ferides de diversa consideració, i fins al moment els responsables —els que van donar les ordres, i els que les van executar— encara no han estat jutjats. Convindrem que no tothom serveix per exercir la violència gratuïta contra les persones; sense anar més lluny, jo mateix no serviria per fer aquesta feina. És per això que, en els processos de selecció de personal, tant les empreses privades de vigilants de seguretat com les forces de l'ordre que tenen el monopoli de la violència, sotmeten els aspirants a treballar-hi a determinats estudis que els permetin tenir la garantia que seran capaços per fer les feines lletges que hauran de fer, sense discutir mai les ordres dels seus caps, per més forassenyades que siguin. No estic insinuant que les societats no necessitin disposar d’una policia efectiva, però potser entre la formació dels aspirants a treballar en aquestes feines hi sobra un ús desmesurat de la porra i hi falta molta més psicologia i empatia cap a la ciutadania que els hi paga el sou.

La no independència de la cúpula judicial

A primera hora del matí tinc el costum de fer l'esforç de mirar-me, també, la premsa de Madrid. No es pot dir que la llegeixi, només miro una mica per sobre com enfoquen els temes d'actualitat i, si tinc temps, em llegeixo algun article d'opinió que per l'autor o pel títol em cridi l'atenció. Més que veure què expliquen els diaris m'interessa saber com ho expliquen. Dilluns 23 de gener, sense anar més lluny, El País obria amb aquests titulars: "El sector progresista del Constitucional avalará la ley del aborto sin aceptar limitaciones" (versió web), i "La mayoria del Constitucional rechaza limitar la ley del aborto" (versió paper). És una més de les filtracions judicials tan perverses com habituals a Espanya, i tan sorprenents si t'ho mires des de les instàncies judicials europees més endreçades. La sentència recent del TJUE no en va tenir cap de filtració, i això que hi van intervenir un munt de jutges i altres professionals, i que es va haver de traduir a un munt de llengües abans de fer-se pública.

El Tribunal Constitucional espanyol està format per una dotzena de jutges (xifra aproximada) que la societat divideix entre progressistes i conservadors. No he vist mai el nomenament d'un jutge al qual s'hagi definit com a no adscrit a una determinada tendència política, o simplement que hagi deixat clar que no es deu a ningú i que sempre va per lliure. Aquí els encabim a tots en una de les dues tendències ideològiques, la conservadora i la progressista, com si els jutges no fossin lliures per tenir ideologia i discurs propis, és a dir, que un dia el jutge pugui coincidir amb l'anomenat bloc conservador i l'endemà amb l'anomenat bloc progressista, com passa de vegades als Estats Units.

I cal dir també que els anomenats bloc conservador i bloc progressista poden generar confusió, ja que identificar la dreta amb el conservadorisme i l'esquerra amb el progressisme pot estar molt allunyat de la realitat. Com explico sovint, en política no hi ha res més conservador que el funcionament del politburó d’un partit comunista, una ideologia que teòricament situem a l’esquerra. Podríem posar com exemple de l’evolució del comunisme el cas del senyor Ramón Tamames, un comunista de llarg recorregut que ara es planteja optar a la presidència del govern espanyol patrocinat per Bocs. Els extrems es toquen.

La criminalització del botiguer

(Article original publicat el 27/1/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2106, pàg. 2)

Guanyar diners no és un crim, i tampoc ho és guanyar-ne molts. Però hi ha persones que no pensen el mateix i, a més, tendeixen a oblidar que, per gravar fiscalment el benefici, existeix una figura anomenada Impost de Societats, que es calcula aplicant un percentatge sobre els beneficis generats per les empreses. Així, com més guanyes, més has de pagar. Sembla raonable, oi? Doncs no ho és per a tothom, hi ha qui exigeix establir un nou impost per gravar allò que alguns consideren “un excés de beneficis”. Es podria qüestionar si el percentatge de l'Impost de Societats és massa baix o massa alt, però això ja seria un altre debat.

El fet és que després de molt temps en situació tècnica d'inflació zero i, per tant, després d'uns quants anys d'estabilitat en els preus, darrerament hem entrat en un nou cicle econòmic. Ara els preus de molts productes i serveis estan augmentant molt, amb tot el que de negatiu aquesta situació comporta per als consumidors.

Tant a Espanya com a Catalunya i a Barcelona ara mateix governen les esquerres, amb força influència comunista. A Espanya i a Barcelona aquesta influència ni tan sols es dissimula; a Catalunya, oficialment, aquesta ideologia no forma part del govern. Els governants d'esquerres han decidit que s'ha de buscar un culpable i s'ha de castigar fiscalment a aquells que generin “un excés de beneficis”. Així, s'ha optat pel camí fàcil de buscar l'enemic a la botiga de la cantonada, sigui una petita papereria o una gran superfície comercial.

És ben coneguda l'obsessió malaltissa dels partits d’esquerra per menystenir el benefici empresarial. Quan es constata que molts productes i serveis són ara més cars que abans, alguns ens volen fer creure que l'únic responsable és el botiguer que es guanya massa bé la vida i que, per tant, aquest ha de ser castigat. Establert aquest principi fals, la gent que no rumia gaire opta pel camí fàcil de donar-lo per bo i, en conseqüència, per donar per bona la criminalització del botiguer.

Hi ha persones que semblen oblidar que el botiguer depèn d'uns proveïdors, i que quan fa una comanda aquests li fixen els preus de compra, i ell es limita a afegir un marge raonable que li permeti mantenir el negoci i guanyar-se raonablement la vida. Si el botiguer tingués un marge comercial tan exagerat com asseguren alguns, segur que en sorgiria algun de més espavilat que optaria per abaixar dràsticament els preus i fer-se d'or prenent clients a la seva competència. Però els marges comercials no ho permeten.

A Esquerra només manen dos (2/2)

(ve d'aquí)

Per motius obvis, els partits independentistes deixaran de ser-ho un cop assolida la independència. No tinc cap dubte que Esquerra continua sent un partit independentista, però se’ls hi pot retreure que d'un temps ençà sembla que ja no tinguin aquella voluntat de deixar de ser independentistes com més aviat millor. El seu màxim rival en el món independentista, Junts, sembla tenir més pressa per poder eliminar els comissionistes de Madrid i gestionar sense intermediaris els recursos generats a Catalunya.

Ara Esquerra s'ha tret de la màniga un nou referèndum d'independència, acordat amb Espanya, que tothom sap, ells els primers, que no hi serà mai. I, a més, com qui no vol la cosa, s'han oblidat de les grans democràcies que fins fa poc tenien com a referents, Quebec i Escòcia, dues nacions que avui serien independents si en els seus referèndums haguessin aconseguit el cinquanta per cent dels vots més un vot. Però ara Esquerra ha decidit mirar cap a l'est, i ha trobat el seu nou referent a Montenegro.

Així, com en la independència d'aquella república balcànica, per assolir la independència Catalunya també necessitaria superar el 55% dels vots emesos. Parlant en plata, si només s'obtinguessin el 54,99% dels vots a favor de la independència, resultaria que el 45,01% per cent del vot unionista s'acabaria imposant. Així, sent els independentistes un 22% més que els unionistes, guanyarien els unionistes. Costa d'entendre que això ho defensi un partit independentista com Esquerra.

Els militants d'Esquerra, ben liderats pel seu estimat líder, van errats, però quan depens d'un càrrec públic o aspires a ocupar-ne un, tampoc es tracta de portar la contrària a l'amo. Després hi ha la soferta militància de base, sense càrrec ni sou públics, però d'aquests a Lleida n'hi havia pocs. La direcció coneix les xifres d'uns i altres, però sembla que no volen que es coneguin. Si més no, el mateix diumenge les vaig demanar formalment, i tres dies després, a l'hora de publicar aquest article, la resposta del partit és el silenci.

S'ha de reconèixer que el senyor Junqueras està sent molt valent. Aparcant temporalment la independència està fent una aposta personal de futur molt arriscada. Si li surt bé, santo súbito! Però si li surt malament, Esquerra tornarà aviat al lloc on es trobava en èpoques no tan llunyanes, quan era una formació política bastant irrellevant i, això sí, amb una gran història al darrere. Però en política només de la història no se'n viu.

A Esquerra només manen dos (1/2)

Se'ns diu sovint que a Esquerra manen aquestes tres persones: l'inhabilitat i ex presidiari injustament condemnat Oriol Junqueras, l'exiliada a Suïssa Marta Rovira i el MHP d'una institució que alguns amb mala intenció anomenen "la gestoria", Pere Aragonès. Però la realitat és que a Esquerra només manen dos, que són el senyor Oriol i el senyor Junqueras. I el militant que pretengui discrepar d'aquest esquema només té dues opcions: o deixar el partit —alguns ja ho estan fent— o, com a mínim, acceptar que ja no sortirà a la foto, amb tot el que això comporta.

Diumenge, durant la celebració del Congrés Nacional d'Esquerra celebrat a Lleida, la votació de la ponència política no va ser a la búlgara, ja que no es van superar el cent per cent dels vots. Però es van superar el noranta-set per cent dels vots favorables, i els votants en contra només van ser set, l'u per cent dels vots emesos. Aquests resultats ja ens donen una bona pista de tot plegat. No és estrictament allò que en diem el pensament únic, però s'hi assembla.

Esquerra és ara un partit de govern que busca legítimament controlar totes les institucions del país; una altra cosa és que ho pugui aconseguir. Ha deixat de ser una organització de caràcter assembleari per convertir-se en el partit d'ordre que no era abans, i el mèrit és de qui governa el partit amb mà de ferro: el senyor Junqueras. Tenen algunes espinetes clavades que encara no han paït, com la presidència de la Diputació de Barcelona, i treballen a fons per revertir una situació 100% legal, però que ells consideren políticament injusta. També troben tan injust que Ernest Maragall, havent guanyat les eleccions municipals del 2019, no sigui l'alcalde de Barcelona?

En aquella gran sala de Lleida hi eren presents, en grau considerable, càrrecs institucionals del partit, és a dir, aquells que tenen el sou assegurat per les institucions, gaudint d'uns càrrecs públics que sempre pengen d'un fil, que és el fil que aguanta el senyor Junqueras. Els objectius principals d'Esquerra ara són aquests, tenir a la seva gent ben contenta i, alhora, ben controlada, i, en la mesura del possible, ben col·locada. En segon terme quedarien altres fites com, per exemple, la independència de Catalunya.

(segona part aquí)