A Alemanya també hi ha crisi

(Article original publicat el 13/12/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2204, pàg. 2)
 
La meva experiència d’anys treballant, també, per a companyies alemanyes, em porta a concloure que a Alemanya es treballa bastant més que aquí, i quan dic aquí tant és que ens referim a Catalunya com a Espanya. Els catalans no som bessons dels espanyols, però en alguns aspectes ens hi assemblem força. Per arribar a aquesta conclusió sobre la manera de treballar dels alemanys i la nostra no parlo en termes d’hores de treball presencial d’uns i altres, ja que aquesta dada sempre resulta enganyosa. Convindrem que el fet d’estar moltes hores a la feina no es tradueix, necessàriament, en estar moltes hores treballant.

Aquí, per exemple, hi ha el mal costum de sortir de casa sense esmorzar, i això es tradueix en el fet que a mig matí molts treballadors deixen el lloc de treball i es traslladen al bar de la cantonada, aturant la seva activitat per menjar-se un entrepà. Això sí, sempre hi ha les veus discrepants que consideren que, amb una consideració sindicalista dels horaris laborals, el temps d’esmorzar —i de l’aperitiu al migdia— també s’ha de computar com a hores treballades. Amb aquesta argumentació tan tramposa desenfoquem el problema i tendim a minimitzar-lo, ja que avui parlem, repeteixo, en termes de productivitat.

Però, tot i que els alemanys acostumen a sortir esmorzats de casa, allà tampoc lliguen els gossos amb llonganisses. A Alemanya també hi ha crisi. Volkswagen, l’empresa líder del sector de l’automoció, va anunciar fa poc el tancament de tres fàbriques d’aquell país. No es tracta, només, de reduir temporalment la producció i els llocs de treball en espera de temps millors, sinó de tancar definitivament i desmantellar tres fàbriques, o posar-les en venda.

Una decisió empresarial tan dura i irreversible com abaixar definitivament la persiana sempre sap greu, tant pels treballadors en primera instància com pel país que perd pistonada econòmica i industrial. Fins ara no s’han anunciat mesures similars en altres fàbriques que aquest grup té fora d’Alemanya, però tampoc s’han de descartar. De moment, només a Alemanya la mesura representa l’acomiadament de milers de persones, amb la corresponent pèrdua definitiva de llocs de treball.

La mesura sembla, però, raonable. Si estudiem fredament les dades europees de la venda de vehicles i les comparem amb les d’abans de la pandèmia COVID-19, les conclusions són clares: ara es venen menys cotxes que abans i, per altra banda, l’aposta pel cotxe elèctric que semblava qui sap què, a Europa no està donant els resultats esperats.

Governar sense guanyar

El PSOE està demostrant una gran habilitat per governar sense guanyar les eleccions. EP!, de manera cent per cent democràtica, això no es posa en dubte. A Espanya, per exemple, el PSOE té l’avantatge afegit que políticament el seu contrincant popular és bastant fluixet, i la debilitat del líder del PP ajuda molt al PSOE a mantenir-se en el poder. Catalunya és l’excepció, ja que el PSOE hi va guanyar les eleccions, i tot i que molt lluny de la majoria absoluta, també hi governa. A continuació, encara que aquesta és una institució que no es governa mitjançant el vot popular, tenim la Diputació de Barcelona, que ve a ser una repartidora política de càrrecs i subvencions. Alguns la critiquen —jo encara vaig una mica més lluny, proposo tancar-la, i que la seva tasca sigui transferida a la Generalitat, i els càrrecs polítics amortitzats—, però tots els partits sense excepció hi estan en contra, ja que aprofiten la Diputació per anar-hi col·locant els seus. El PSOE, ara mateix, en té la presidència. A l'AMB, exactament el mateix. A Barcelona ciutat, más de lo mismo, el PSOE també hi governa havent perdut, en precari, amb només deu regidors de 41. I si per acabar aquesta relació parlem del govern dels districtes barcelonins, l’escàndol democràtic és majúscul. Els polítics ens expliquen sovint que Barcelona és una ciutat descentralitzada, però al meu districte de Sarrià-Sant Gervasi també hi governa el PSOE, amb només dos consellers de dinou. És, per tant, una descentralització fake. Per acabar, d’uns anys ençà quan parlo dels socialistes catalans parlo sempre del PSOE, tot i que alguns fan veure que el PSC encara existeix. En fi, com diuen a l’oest, de ilusión también se vive.

Visca el capitalisme, sí, per què no?

Dues característiques dels governs de signe capitalista en les societats democràtiques són que, per una banda, sempre són reversibles, ja que cada quatre anys els ciutadans són cridats a les urnes i amb els seus vots poden treure el govern i posar-n’hi un altre. L’altra característica és que havent-hi un poder legislatiu efectiu, escollit democràticament, aquesta institució pot establir normatives de control, i de fet les estableix, tendents a minimitzar els abusos dels governants.

En canvi, els països governats per comunistes (posem per cas Vietnam, Cuba, algunes repúbliques ex soviètiques, Corea del Nord, etc.) es caracteritzen per no permetre l’alternança política un cop els camarades han assolit el poder. Això sí, després de desactivar mitjançant presó, exili o assassinat altres candidats que no tenen les simpaties del dictador de torn, alguns d’aquests països de tant en tant organitzen simulacres d’eleccions perquè no sigui dit. I sense oblidar un petit detall: els comunistes no acostumen a accedir al govern per vies democràtiques sinó per camins violents com ara cops d’estat, guerres i revolucions de tota mena.

Un cop establerts aquests principis, podem comparar fredament l’evolució dels països i les seves poblacions en un sistema i en l’altre. Es pot arribar fàcilment a la conclusió que és a partir del capitalisme i l’economia de mercat que les societats avancen, i que aquesta millora és impensable en les societats comunistes. Així, no és cap secret que si es busca prosperar com a societat, la dictadura cubana (ara mateix potser és la més antiga del món, amb una durada de seixanta-cinc anys) no és pas la millor alternativa per intentar-ho. A Cuba has de ser molt obedient, o marxar del país.

Partint de la base que el sistema perfecte no existeix, a partir d’aquestes dades podem concloure que ser capitalistes i defensors de l’economia de mercat, amb tots els controls democràtics que es considerin convenients, és l’opció menys dolenta que tenim. Viatjar serveix també per constatar que en el món lliure avui es viu infinitament millor que fa seixanta-cinc anys. Els cubans no poden pas dir el mateix.

Per què l’empresari està tan mal considerat?

El nostre és un país on, acabats els estudis, la màxima aspiració de molts joves —sortosament no tots— és passar a formar part del club dels funcionaris públics. Què busquen aquests joves? Busquen, bàsicament, una garantia de per vida de sou i feina, uns objectius que humanament poden ser comprensibles. Cerquen, en definitiva, una seguretat laboral que el món de l’empresa privada no els pot oferir. L'objectiu és trobar una feina amb poques complicacions, i que sempre n’hi hagi un altre per sobre que, arribat el cas, decideixi per ells. A partir d’aquesta comoditat laboral i de la seva ignorància del món empresarial, molts funcionaris es dediquen a criminalitzar els empresaris, com si fossin els dolents de la pel·lícula, quan en realitat són el motor de les societats avançades. Alguns periodistes també compren aquest fals relat, i arriben a l’extrem d’anomenar empresari al senyor Aldama, de la trama Ábalos/Koldo, quan observant una mica la biografia i l’actuació d’aquest personatge, de seguida veus que d’empresari no en té res. Dit això amb totes les excepcions que calguin, que sortosament hi són i és bo que hi siguin.

Un drama humà

Només a les vuit Illes Canàries (Espanya), cada mes hi arriben milers d’adults, joves, nens i nadons en embarcacions precàries procedents de l’Àfrica. En els últims onze mesos, de gener a novembre d’aquest any, s’hi han registrat 41.425 arribades. I el drama afegit és que a ningú se li escapa que des de la costa africana han embarcat moltes més persones que han mort ofegades pel camí i no han pogut arribar a la seva destinació. Amb aquest ritme d’arribades resulta impossible atendre tanta gent alhora en unes condicions raonables, i la majoria d’aquestes persones acaben sent traslladades a la península per via aèria. Al lloc on més n’arriben és Catalunya, però això des d’Espanya tot sovint s’intenta amagar.

La majoria de les persones que s’arrisquen a embarcar-se en embarcacions precàries són emigrants econòmics, i no ho fan per caprici ni per ganes de conèixer món sinó per poder tenir un plat a taula cada dia. Però si al lloc on vius no hi veus cap futur, té tot el sentit arriscar-se per buscar horitzons millors. Negar el drama humà d’aquestes persones és desconèixer la dura realitat de la majoria dels països africans —en conec uns quants—, però negar el problema creixent que tenim nosaltres com a receptors i acollidors d’aquesta immigració irregular és una gran irresponsabilitat.

Així, continuar amb el discurs bonista del “Volem acollir” i “Papers per tothom” que fan les nostres esquerres és d’una irresponsabilitat encara major, ja que a ningú se li escapa que l’efecte crida del “Volem acollir” no només no resoldrà el problema que tenen els ciutadans africans, sinó que n’està creant un altre en els països de destinació. És això el que busquen alguns polítics, crear un nou problema aquí, sense intentar resoldre abans el problema original que hi ha a l’Àfrica?

Maltractaments a la mili

La setmana passada TV3 va emetre un reportatge molt interessant sobre les tortures físiques i psicològiques que patien els reclutes quan el servei militar a la pàtria del país veí era obligatori. A mi també em va tocar anar a la mili, però la diferència és que no vaig patir tortures de cap mena, ja que no vaig anar mai a una caserna.

Ara bé, vaig ser sotmès a maltractament psicològic per part de qui lluïa més galons i estrelles que jo, que no en lluïa cap. Mai em van dir que jo era un conejo com explica el reportatge, em deien que jo només era un bulto, i tot el que aquest mot representa. Bé, per ser més precís, amb aquella facilitat que tenen alguns militars per expressar-se, ells deien burto.

Els gairebé tres mesos de campament els vaig passar al Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) de San Clemente de Sasebas, un poble de l’Alt Empordà que ara es diu Sant Climent Sescebes. Tot i que posteriorment he passat a prop de Sant Climent, al poble no hi he tornat a posar els peus mai més. No tinc cap bon record d’aquella època de la meva vida. Durant la meva estada al campament no em van ensenyar res que em fos d’utilitat, i sí un munt de coses per oblidar.

El meu màxim interès durant la setmana era intentar passar desapercebut per evitar que em castiguessin sense poder baixar a Barcelona el divendres per passar-hi el cap de setmana, i poder desconnectar, així, d’un món que no era el meu. I me’n vaig sortir amb nota, no em van castigar mai.

Segurament va ser llavors, per exclusió, que em vaig convertir en independentista. El meu plantejament mental va ser molt senzill: si Espanya era allò que jo veia a Sant Climent i que aquells uniformats armats em volien transmetre, ser espanyol no em generava cap atractiu. Cap ni un.

Invertir amb garanties

(Article original publicat el 29/11/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2202, pàg. 2)

Hi ha qui creu tenir dret a imposar condicions a empresaris i inversors sobre què haurien de fer i què no poden fer amb els seus patrimonis particulars. Ho fan persones que sent incapaces de muntar un negoci propi, no els costa gaire donar consells i lliçons sobre com s’ha d’actuar per tirar endavant una empresa, allò que d’un temps ençà alguns en diuen emprendre. Resulta fàcil decidir sobre el destí d’uns diners que no són propis, i aquí també em venen al cap persones que es dediquen a la política i que no han treballat mai en l’economia productiva.

Els empresaris —és a dir, aquells que arrisquen el seu patrimoni— s’informen bé i després prenen lliurement les seves decisions, sense tutories. Inverteixen allà on els sembla més convenient pels seus interessos, i, evidentment, on creuen que les expectatives de benefici seran millors. Convé recordar que el primer objectiu d’una empresa és el benefici i, també, que les societats avancen gràcies als impostos generats per l’economia productiva.

I tot i aquestes obvietats, sempre hi ha qui es resisteix a reconèixer la llibertat de qui opta per guanyar-se la vida pel seu compte, sense el paraigua d’un tercer, sigui el d’una empresa privada o el d’una administració pública. Fa molts anys, si entraves a treballar a Fecsa, la Seat o La Caixa es deia que ja tenies la vida resolta, però després aquelles seguretats laborals van acabar desapareixent. I si ets funcionari, tens feina i sou assegurats de per vida, però s’ha de respectar que alguns vulguin anar una mica més enllà.

L’inversor accepta el risc que comporta crear una empresa, però amb això no n’hi ha prou, ja que necessita seguretat jurídica i un mínim de garanties abans d’arriscar el seu patrimoni. Durant els vuit anys del govern dels comuns a Barcelona es van desestimar moltes inversions particulars, i això va anar en detriment de la creació de llocs de treball. També resulta imprescindible que l’administració garanteixi una defensa sense esquerdes del dret a la propietat privada. Això no hi va ser durant el mandat dels comuns, i per revertir aquella situació costarà temps recuperar la confiança dels inversors.

Javier Quesada de Luis, CEO de Teknia, ho va dir ben clar: "No vamos a invertir más donde el relato marque que el empresario es el enemigo". Aquest senyor ho va dir en públic. Altres inversors que també ho pensen però no ho diuen en veu alta, acaben desviant discretament les seves inversions cap a escenaris fiscalment més amables i respectuosos amb l’activitat privada.

Perquè sempre s’ha fet així

Quan proposes a algú canviar alguna cosa per tal de millorar-la i et respon dient que no cal canviar-la, i insisteix que s’ha de fer com s’ha fet sempre, i com a únic argument per justificar la seva posició et diu que perquè sempre s’ha fet així, podem posar la mà al foc que segurament estem davant d’un funcionari públic sense iniciativa, o d’algú que, sense ser-ho, no creu en l’evolució intel·ligent, ni en el fet que, posant-hi una mica de ganes, les coses sempre es poden millorar.

Res a celebrar, ni a Amèrica ni a Sarrià

(Article original publicat el XX/11/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 111/11-2024, pàg.22)

A Espanya, del 12 d'octubre en diuen "Dia de la Hispanidad". És la festa nacional del país veí. El Govern espanyol cada any ho celebra amb un gran protagonisme militar, mentre els pobles conquerits d'Amèrica no tenen res a celebrar, i només commemoren aquells fets.

El 4 de novembre de 1921, ara fa 103 anys, Barcelona es va annexionar el poble de Sant Vicenç de Sarrià amb la complicitat de Madrid, i en contra de la voluntat dels sarrianencs. Els governants de Barcelona sempre han considerat que l'annexió dels pobles del voltant eren motius de celebració. Sarrià no, i no ho celebra, només ho commemora. Són dos exemples que expliquen la diferència entre celebrar i commemorar.

He perdut el compte de les vegades que m'he vist obligat a retreure als polítics municipals de Barcelona que es permeten la frivolitat de definir com a celebració el final de Sarrià com a vila independent. Des de la seva visió centralista de la política, als governants de Barcelona els costa d'entendre que els sarrianencs no celebrem una derrota; ens limitem a commemorar-la.

Com dèiem abans, Sarrià va passar a formar part de Barcelona com un barri més de la ciutat. Aquell procés dolorós d'annexió forçada va tirar endavant en contra de l'opinió majoritària dels sarrianencs, els quals van sortir repetidament al carrer a protestar, tal com es pot comprovar consultant els diaris de l'època. Els sarrianencs no podem celebrar un fet tan negatiu de la nostra història.

Darrerament, han tingut lloc diversos actes i conferències sobre el centenari de l'annexió de Sarrià a Barcelona. També s'han publicat articles i algun llibre. I mentre la majoria dels sarrianencs es mostra contrària a la pèrdua de la seva independència, alguns polítics amb visió centralista encara defensen aquella annexió. L'Ajuntament de Barcelona ha intentat imposar el relat de les suposades bondats de l'annexió, però no se n'ha sortit. La memòria dels pobles té una vida llarga, i encara que els que van viure en directe aquells fets ja no hi siguin, els seus descendents, sí.

Els defensors d'aquella mesura pertanyen, majoritàriament, als partits unionistes de l'estat els quals, i no és per casualitat, també defensen la celebració del "Dia de la Hispanidad". A Sarrià, en canvi, no hi ha res a celebrar, ja que amb la pèrdua de la seva independència Sarrià també va perdre una part de la seva identitat, i de la seva capacitat de decisió. El resultat de tot això és que avui en dia a Sarrià no es pot decidir gairebé res sense el permís previ dels polítics centralistes que tenen el despatx a la plaça de Sant Jaume.

La política dels extrems

Tot sovint ens preguntem en veu alta si en una democràcia hi caben totes les opcions polítiques votades pels ciutadans, és a dir, si arribat el cas d’uns determinats resultats electorals, s’ha d’acceptar que els extremismes de dretes i els extremismes d’esquerres governin les institucions. Admeto que ni jo mateix, que tinc molt clars els principis de la democràcia, tinc una posició inequívoca al respecte.

Els principis de la democràcia comporten respectar la voluntat popular, però no em puc treure del cap que Hitler va començar la seva carrera política guanyant unes eleccions, i després va passar el que va passar. Ens omplim la boca recordant que a Franco li donava suport Mussolini, però massa sovint ens oblidem que a la República li donava suport Stalin, que no són precisament personatges políticament exemplars.

A Europa veiem com en els darrers anys els extremismes de dretes han anat pujant en vot popular, fins al punt que polítics de l’extrema dreta ja governen diversos països. Aquesta setmana, amb l’elecció d’un personatge de la colla de Meloni com a vicepresident de la Comissió Europea, hem constatat que a partir d’ara també governaran les institucions comunitàries. Tot democràtic, tot basat en la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes.

Si ens fixem en Catalunya, el debat el podríem centrar en si s’hauria d’acceptar que arribat el cas d’uns determinats resultats electorals, poguessin accedir a governar partits com Aliança Catalana i Bocs —no és un error, sempre ho escric així— per una banda, i la CUP i els comunistes (amb el nom que toqui en cada moment), per l’altra. I aquí les simpaties polítiques dependrien de la ideologia de cadascú.

Alguns que segurament no han fet l’esforç de llegir-se els estatuts d’Aliança Catalana, defensen el cordó sanitari a la diputada Sílvia Orriols. Altres no accepten els comunistes, i cadascú des del seu punt de vista intenta donar lliçons sobre principis democràtics i drets humans, dos conceptes que es poden estirar com un xiclet depenent de qui el mastegui.

Estat policial

Sense que els ciutadans en siguin massa conscients, alguns polítics de més enllà de Fraga estan buscant convertir Catalunya —i posats a fer, potser també Espanya— en un estat policial. I aquí ningú es queixa, ningú diu res, o gairebé ningú. Alguns, pocs, som conscients del problema, però la majoria de gent no hi dóna importància o, encara pitjor, fins i tot ho justifiquen amb allò tan infantiloide de “si és pel nostre bé, res a dir”.

Passar la nit a l’hotel es convertirà en un episodi de risc democràtic. Dilluns que ve entrarà en vigor una nova normativa que regula el control de la clientela dels hotels. Així, en arribar a l’hotel ens demanaran els números dels nostres telèfons fix i mòbil, el correu electrònic, la data de caducitat de determinats documents, i altres detalls que ara mateix no recordo. L’endemà l’hotel tindrà l’obligació de transmetre totes aquestes dades a la policia.

Tothom que accedeixi a les nostres dades (personal de l’hotel que no coneixem de res, policies de ves a saber quins departaments foscos, d’espionatge, operación Cataluña, clavegueres diverses, etc.) sabrà més del compte de nosaltres. Jo ho tinc molt clar: quan a l’hotel em demanin determinades dades que ni l’hotel ni menys encara els funcionaris armats que dèiem abans necessiten, intueixo que potser m’equivocaré... sense cap mala intenció.

Hem sabut que l’ideòleg dels atemptats de la Rambla de Barcelona (octubre del 2017) era un personatge que es trobava condemnat i empresonat, i que rebia sovint visites de policies espanyols amb ves a saber quines intencions. Hem sabut també coses molt lletges de la mal anomenada policia patriòtica i l’entramat de les clavegueres de l’estat. No és cap secret l’obsessió anticatalana de molts funcionaris espanyols, així com l’obsessió anticatalana de gairebé tots els mitjans de comunicació d’Espanya.

A Espanya no només no ens estimen —tot i que, a mi, que m’estimin o no, tant se me’n dóna— sinó que no ens respecten, i això ja m’emprenya més, ja que es dóna la circumstància que, de moment, això d’Espanya encara ho paguem, també, els catalans. I no ens surt gens barat. La conclusió és que, amb aquests antecedents, potser és massa demanar pretendre que els catalans tinguem confiança en la policia espanyola sobre el bon ús que faran de les nostres dades més personals.

L'important no és qui vota, sinó qui compta els vots

La frase utilitzada per titular aquest comentari no és pas del seu autor sinó del camarada comunista Ióssif Stalin, màxim dirigent de l’URSS després de la mort de Lenin, ara fa un segle.

Avui, però, no parlarem d’aquest personatge nefast que va deixar milions de morts en nom del comunisme. El tema d’avui el centrarem en quins controls democràtics existeixen per comptar els vots en unes eleccions, i qui és el responsable de comptar-los i de donar el resultat oficial per bo.

A Veneçuela van votar fa quatre mesos, i tot indica que va guanyar el candidat de l’oposició, amb més de dos terços dels vots emesos. Però el recompte de vots el va gestionar l’administració de Maduro sense cap mena de control mínimament fiable, i després de molts dies d’incerteses, Maduro ens va voler fer creure que havia guanyat ell.

El govern de Maduro no ha permès mai comprovar les actes ni que aquestes es fessin públiques, i per tal d’evitar mals majors el candidat presumptament guanyador, Edmundo González, va haver d’exiliar-se per evitar ser detingut o alguna cosa pitjor.

Veurem com acabarà aquesta història, però tot indica que per Maduro no acabarà gaire bé. Mentrestant, continua governant el país qui presumptament va perdre les eleccions, tot i que pocs països han reconegut els resultats electorals oficials. Més d'hora que tard tindrem el desenllaç, i el president actual haurà d’emprendre el camí de l’exili, com acaba passant gairebé sempre amb els dictadors.

Trenta-cinc anys

(Article original publicat el 15/11/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2200, pàg. 2)

Segons la valoració personal de qui signa aquest article, el 9 de novembre de 1989 es va produir el fet sociopolític més remarcable de la segona meitat del segle XX: la caiguda del Mur de Berlín (en alemany, Mauerfall), i tot el que allò representava. A tot el món es commemora l’aniversari, encara que els ciutadans alemanys, òbviament, són els que el celebren amb més motiu. És interessant fer una ullada a la pàgina web commemorativa d’aquest any: https://www.mauerfall35.berlin/en/. Ja han passat trenta-cinc anys, però cal que allò no s’oblidi mai.

Aquella data va marcar el principi de la fi de l’experiment comunista, un sistema de governança totalment fallit. Serveix també de record i homenatge per als ciutadans que van patir les nefastes conseqüències de les bogeries d’aquells governants. A partir de la caiguda del Mur de Berlín el comunisme s’ha anat desfent a tot arreu com si fos un terròs de sucre en un cafè, exceptuant uns petits reductes governats per uns individus que encara es resisteixen a admetre el fracàs que va representar l’aplicació pràctica d’aquella ideologia. Uns governants que són perfectament conscients que si als seus països se celebressin unes eleccions lliures, ells s’haurien d’amagar sota les pedres per evitar que els linxessin.

Utilitzant altres noms i marques, en les últimes dècades hem vist alguns intents de revifar el comunisme a l’Amèrica del Sud, però sempre han acabat en fracassos estrepitosos, i en més d’un cas amb els governants condemnats per la justícia per delictes de corrupció. I és que contràriament a una idea tan falsa com molt estesa, la corrupció no és un monopoli de la dreta, ja que també té molts practicants d’esquerres. I sense oblidar que el comunisme també s’ha intentat implantar en altres latituds geogràficament més properes. Però en els països més endreçats, com el nostre, cada quatre anys es vota, i qui opti per opcions polítiques equivocades sempre pot rectificar.

Queden encara, això sí, alguns reductes comunistes repartits pel món, amb uns partits comunistes que, amb més o menys encert, ara permeten que el comunisme teòric convisqui amb el capitalisme, com a la Xina, Vietnam, Corea del Nord, Cuba i algunes repúbliques exsoviètiques. La Xina —alguna cosa en sé, hi he estat quinze vegades— és un bon exemple que demostra que comunisme teòric i capitalisme pràctic poden conviure amb una aparent normalitat, a condició que a cap ciutadà li passi pel cap reivindicar un partit polític al marge del partit únic, el comunista.

Adaptar-se és una obligació del nouvingut

No ens enganyem, les persones primer de tot defensen el que és seu, i només després es poden plantejar pensar en termes dels interessos de la comunitat, i això partint de la base que uns suposats interessos col·lectius siguin compartits per tothom, que potser és massa suposar. No tothom pensa igual i, per tant, no tothom té necessàriament els mateixos interessos. Però, a Catalunya, entre els interessos col·lectius innegociables hi ha d’haver la defensa i el coneixement de la llengua, sense excuses de cap mena.

Ara tenim, per exemple, el debat de la immigració, amb dues postures enfrontades. Uns defensen una immigració sense límits ni traves de cap mena; aquelles manifestacions encapçalades amb lemes poc rumiats de “Volem acollir” i “Papers per tothom” en serien un bon exemple. Han vingut, els hem acollit, però la majoria no s’han volgut adaptar.

Uns altres, i diria que són majoria, pensen que als immigrants se’ls ha d’imposar una sèrie d’obligacions com, per exemple, el coneixement de la llengua pròpia del país que han escollit per anar a viure. En el cas de Catalunya, la llengua pròpia és el català, i no ho dic jo, ho diu ben clar una llei orgànica espanyola i, per tant, gens sospitosa de res, anomenada “Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

Però molts immigrants, sortosament no tots, s’oposen a aprendre la llengua pròpia del país que han escollit per anar a viure. Els immigrants hispanoamericans, aquells que tenen l’espanyol com la llengua pròpia dels seus països d’origen són, en aquest sentit, els més reticents, juntament amb moltes persones vingudes d’altres zones de la península.

Molts no volen acceptar que qui ha de fer l’esforç d’adaptar-se és el que ve de fora. A partir d’aquí ens trobem amb tota mena de problemes que no tenen, per posar un exemple ben proper, els francesos, perquè qui decideix anar a viure a França de seguida aprèn que sense el coneixement del francès difícilment podrà tirar endavant. A Catalunya s’hauria de legislar de manera que s’obtingués el mateix resultat, i fins ara no s’ha fet. La culpa és dels polítics que ens han governat i encara ens governen.

Boye és l’acusat, però Puigdemont l’objectiu a batre

Avui comença a Madrid (Espanya) un judici contra Gonzalo Boye, l’advocat del MHP Carles Puigdemont. El judici serà llarg, ja que no està previst que finalitzi fins a l’any que ve. I encara que Boye sigui un dels acusats en un procediment judicial, per cert, ple d’irregularitats, a ningú se li escapa que l’objectiu real d’aquesta nova la cacera judicial és Puigdemont.

He anat seguint aquest tema des que es va fer públic, fa uns quants anys, i la meva impressió és que el deep state espanyol, en aquest cas en format Fiscalía Antidroga, ha tornat a inventar-se un fals relat per intentar fer valdre les seves tesis. Així, el fiscal parla d’uns fets que a parer de la defensa no tenen ni cap ni peus, per tal de concloure que Boye és culpable, i que ha de ser condemnat a deu anys de presó per un delicte de narcotràfic.

El diari El Mundo, un dels portaveus oficiosos de les clavegueres espanyoles —cal recordar la tasca patriòtica d’aquest pamflet, amb aparença de diari seriós, acusant falsament l’alcalde Xavier Trias, així com altres episodis vergonyosos en clau anticatalana durant i abans del judici del procés—, treia ahir en portada la notícia d’aquest judici amb el següent titular: Un investigado que se retracta, una cinta y una falsa geolocalización: las claves del juicio contra el abogado de Puigdemont en la Audiencia Nacional. 

Convé fixar-se en un detall, gens casual: en el titular del pamflet no es menciona Boye sinó que es menciona Puigdemont, un polític que no té res a veure amb aquest judici. Però, per Espanya, Puigdemont sempre és l’objectiu a batre, i com que no el poden empresonar per la via legal intenten perjudicar-lo castigant injustament a persones del seu entorn.

No tinc cap confiança en la justícia espanyola, o, concretant una mica més, no crec que la cúpula judicial espanyola sigui un exemple de neutralitat, i molt especialment quan jutgen temes directament o indirecta relacionats amb Catalunya. Espero, però, que Boye sigui declarat innocent i que sigui degudament indemnitzat, i que els responsables de la fiscalia ("de qui depèn la fiscalia?", va dir Pedro Sánchez) rebin la sanció que toqui i passin vergonya pública.

Esbroncar amb contundència no pot ser delicte

Potser no es pot assegurar que va ser una provocació, però a molts ens ho va semblar. Amb la perspectiva que ens dóna el temps transcorregut, podem dir que la gestió de la visita a Paiporta del 3 de novembre que van fer les autoritats espanyoles Borbón, Sánchez i Mazón va ser nefasta. D’aquests tres personatges, per cert, potser cal recordar que el càrrec del primer no ha estat mai sotmès a votació popular, ja que Borbón ocupa el càrrec que ocupa per la decisió personal d’un dictador, i això ja representa una greu irregularitat democràtica. Els altres dos, almenys, presideixen els governs d’Espanya i de València, respectivament, gràcies als vots dels ciutadans. Sovint es diu que aquests tres personatges ens representen a tots, però tot i que som molts els ciutadans que no ens hi sentim representats, no obrirem ara aquest debat.

Ara bé, que ens representin no vol dir que no puguin ser objecte de crítica. Un sou públic comporta sempre entomar les crítiques. A València la DANA ha causat oficialment més de dos-cents morts, i si considerem les persones desaparegudes que mai es trobaran, les víctimes mortals són moltes més. I aquí hi hem d’afegir les grans pèrdues de béns materials que no hi haurà cap assegurança ni ajut públic que les compensi. Així, els perjudicats valencians i famílies no només estan molt tristos sinó tremendament molestos amb els dirigents polítics per la pèssima gestió que s’està fent d’aquest episodi meteorològic. La pluja no era evitable, però molts dels morts s’haurien pogut evitar si s’hagués gestionat correctament la prevenció i la gestió immediata del desastre.

Resulta irrellevant si la decisió de visitar la zona afectada i els detalls de la passejada del 3 de novembre van ser del Palacio de la Zarzuela, del Palacio de la Moncloa o del Palau de la Generalitat Valenciana. El fet és que els tres personatges van coincidir a Paiporta i van ser fortament esbroncats i una mica esquitxats de fang pels veïns i els molts voluntaris que els ajudaven a minimitzar els efectes del desastre. Doncs bé, es veu que a criteri de les autoritats els insults i algunes esquitxades de fang que van patir els nostres personatges superen els límits permesos, i pretenen castigar penalment a qui es va expressar amb contundència. No cal dir que si aquestes més que lògiques protestes tinguessin conseqüències penals, la manca de perspectiva de les autoritats polítiques i judicials espanyoles encara quedaria més en evidència, i el divorci entre els nostres governants i els ciutadans que els mantenim econòmicament s’agreujaria una mica més.

Un president inepte

Per les referències anteriors que teníem del personatge, alguns ja ens ensumàvem que la gestió institucional del senyor Rull com a president del Parlament de Catalunya no ens donaria gaires alegries. No anàvem gens desencaminats. El seu maltractament continuat a una educada diputada de Ripoll és vergonyós i antidemocràtic, i si el comparem amb el seu tracte exquisit a un diputat stalinista que li va dir fatxa a la senyora de Ripoll queden clares les seves habilitats com a moderador dels debats parlamentaris. Persones amb càrrec del seu partit també ho pensen però no ho diuen. Saben que si es queixen en veu alta continua tenint plena vigència aquella amenaça d’Alfonso Guerra @ mienmano que en el seu dia va pontificar que el que se mueva no sale en la foto. I després els polítics encara es lamenten de la creixent desafecció política dels ciutadans.

Menorca en venda

D’uns anys ençà sembla que les Illes Balears estiguin en venda. Hi ha una queixa generalitzada més que justificada, certes zones d’aquestes illes ja són en bona part propietat de ciutadans estrangers, molts d’ells alemanys. Aquest sentiment de frustració per la pèrdua de la identitat balear està especialment present a Menorca, que és la més propera a Catalunya i no només en termes geogràfics.

Recordo que l’última vegada que vam ser a Menorca, anant pel centre de Ciutadella amb amics d’allà, ens anaven mostrant els edificis nobles que en els darrers anys han passat a ser propietat de forasters. Alguns d’aquests palauets s’han convertit en residències privades, però molts altres en hotels petits que tenen molt bona pinta, d’aquells establiments que ara s’anomenen hotels boutique.

Si hagués de triar entre els dos models turístics, m’inclinaria pel mal menor d’aquesta mena d’hotelets, els quals no són precisament barats. Reben un turisme més endreçat i silenciós, un turisme que deixa més doblers que el que s'instal·la en els hotels més massificats de la costa, on s’opta massa pel soroll i els excessos de tota mena. Em podeu dir classista si voleu, però a mi no m’agraden els sorolls, ni les aglomeracions, ni l’anomenat turisme massificat de xancleta i entrepà.

Ara bé, ens podem lamentar tant com vulguem de la pèrdua de patrimoni menorquí en benefici dels forasters, però quan algú compra una propietat primer hi ha d’haver un propietari local que la vulgui vendre. Vull dir que els culpables, si es pot parlar de culpables, són, en primer lloc, els menorquins que han optat per fer calaix venent les seves propietats. La ciutadellenca Maite Salord, escriptora i expresidenta del Consell Insular de Menorca, ho explicava l’altre dia amb molta claredat: “Es parla molt de qui compra i poc de qui ven. Qui venem som els menorquins”.

Errejón, la decepció

(Article original publicat el 31/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2198, pàg. 2)

Fa una setmana Íñigo Errejón, que representava la quota de Más Madrid a la coalició espanyola d'esquerres, va dimitir per sorpresa com a diputat i portaveu de Sumar al parlament espanyol. En una nota tan cínica com críptica que semblava redactada per algú que no hi és tot, Errejón s'acomiadava, per cert, sense disculpar-se.

L'extrema esquerra espanyola ha tingut moltes ensopegades i resurreccions. Si des de la mort del dictador Franco comptéssim aquests episodis, amb dues mans ens faltarien dits per detallar-los tots. Però ni el millor guionista hauria pogut imaginar que l'aventura política que va començar fa deu anys acabés amb un epíleg tan decebedor. Ara bé, les coses són com són, i amb la marxa d'Errejón queda amortitzada l'última versió del comunisme de sempre, "la nova política" sorgida a Espanya l'any 2015 amb la marca Podemos.

Com passa sovint en casos com aquest, ara resulta que molts ja ho sabien, i que tant el seu actual partit com els partits aliats ho coneixien des de feia temps. Altres confessen que ho intuïen. Doncs bé, jo, que em considero una persona bastant ben informada, ni coneixia, ni intuïa, ni em podia imaginar les agressions sexuals que el diputat Errejón perpetrava a les senyores. I si "els seus" o algú altre ja les coneixien, tenen la seva quota de responsabilitat per no haver-ho denunciat.

Que un dels grans referents polítics i mediàtics de la nova esquerra espanyola sorgida fa una dècada al voltant de Pablo Iglesias —"la nova política" en deien, orgullosos, els seus promotors—, doni ara per acabada la seva carrera política d'una manera tan poc honorable no el fa ni més ni menys culpable que si el presumpte delinqüent hagués sigut un polític de qualsevol altra tendència política. Amb les agressions sexuals, vinguin d'on vinguin, no valen excuses de cap mena.

En fer-se públic l'escàndol, vaig publicar un missatge a la xarxa que deia: "Sap greu, és un polític d'esquerres que ha fet bé la seva feina, parla bé, parla seguit, és molt educat i sempre mostra respecte per l'adversari. És una pèrdua per a la política espanyola. Ep!, no l'he votat mai, però com a liberal sé reconèixer els mèrits dels altres." Al cap d'una hora, coneixent ja els detalls foscos, en vaig publicar un altre que deia: "Ara llegeixo que Errejón no era de fiar, i que tenia alguna denúncia per maltractaments. Jo ho ignorava, i en això no li donaré mai suport. Però una cosa no exclou l'altra." És decebedor que polítics aparentment molt vàlids tinguin amagada una segona vida gens exemplar.

Impost a la banca perquè sí

En general, les esquerres tenen al·lèrgia a les empreses privades, i encara els agrada menys que aquestes guanyin diners. L’empresa privada i el benefici empresarial són dues realitats que ajuden a fer avançar la societat, però són contràries als principis ideològics de l’esquerra, amb tots els matisos que hi vulguem posar. La societat ideal de l’esquerra estaria formada per ciutadans funcionaris, tots més aviat pobrets —ser ric, tot i que es paguin més impostos, no està ben vist per l'esquerra— i amb les mínimes necessitats vitals bàsiques més o menys cobertes per l’estat. Llavors, quan els convingui, poden sortir ells, els governants d’esquerres, amb el miracle de les subvencions públiques com a premi pels que fan bondat i no molesten al poder polític.

Si ens centrem en l’esquerra més extrema, és a dir, la colla de Yolanda Díaz & Co. (Podemos, Sumar, Comuns i confluències vàries), és a dir, el poc que queda de la nostàlgia comunista en sentit ampli, aquesta obsessió anti empresa i anti benefici és encara més exagerada. Però tothom té el dret a equivocar-se, i si els polítics d’esquerres ho expliquen clarament en els seus programes electorals i la gent els vota, la resta de ciutadans ens hem d'aguantar fins a les següents eleccions. Se’n diu democràcia.

Observem, per exemple, el cas d’Ada Colau, aquella senyora que, com diria el poeta, Déu l’hagi perdonat. Semblava que no marxaria mai i, per fi, ja no hi és. Va deixar la ciutat molt pitjor que la Barcelona que va trobar l’any 2015, però s’ha posat ufanosa el seu mocador palestí i ha marxat terra enllà a veure a qui pot entabanar fora de les nostres fronteres. A l’oest diuen que no hay mal que cien años dure, i encara que com a alcaldessa només en va durar vuit, a alguns ens va semblar una eternitat. Quin malson!

La societat ideal de les esquerres seria aquella que només tingués banca pública, com donant per fet que una banca pública ha de ser millor que una de privada; ja sé que és molt suposar, però en això avui no hi entrarem. Ara tenim un episodi fiscal de la màxima actualitat, un impost extraordinari a la banca, injustificable, que ens l’hem de mirar com un càstig a la banca i, de retruc, al benefici empresarial de les empreses financeres. Alguns semblen ignorar que dels beneficis obtinguts ja es paga l’Impost de Societats, però tant se val. Com deia l’altre dia Gonzalo Gortázar, el CEO de laCaixa, “la justificació d’aquest impost ja no és una altra que la banca ha de pagar més que altres sectors perquè sí”. Potser es va oblidar de dir, però, que aquest impost, d'una manera o altra, es repercutirà a la clientela, també a la clientela d'esquerres que equivocadament defensa aquest disbarat.

Engrunes a canvi de la llibertat? Mai

No hi ha cap país del món que hagi accedit a la independència i que, un cop assolida, hagi expressat la voluntat de tornar a formar part de l'antiga metròpoli. Això és perquè gairebé totes les experiències prèvies a les independències d'aquests territoris i els seus habitants han sigut negatives, i d'aquí ve la voluntat d'independitzar-se de molts territoris, al preu que sigui. Dit en altres paraules, no hi ha cap país dels que s'han independitzat en els últims cent anys que admeti que es va equivocar en independitzar-se de la seva antiga metròpoli, i menys encara que vulgui revertir la seva independència.

Tots tenim al cap un munt de països molt pobres que han accedit a la seva independència en els últims anys. Però, tot i les dificultats, aquests països cada any celebren amb orgull la seva llibertat, és a dir, la decisió de desempallegar-se de la metròpoli i ser ells els que decideixen allò que més els convé, també el seu dret a equivocar-se i poder rectificar si ho consideren convenient. La pobresa dels països no justifica que els seus habitants acceptin el peatge de perdre la independència per tornar a dependre de l'antiga metròpoli. Engrunes a canvi de la llibertat? Mai.

La cap d'Errejón

 

Per voluntat expressa de qui va ser el primer responsable màxim de Podemos, Pablo Iglesias, al capdavant d'aquesta coalició hi ha actualment Yolanda Díaz, vicepresidenta del govern espanyol. Fins ara Díaz ha estat la cap directa del dimitit Íñigo Errejón, però avui no parlarem d'ell, ja que aviat li dedicarem un altre article.

Tornant a Díaz, qualsevol persona que s'hagi mirat la seva biografia política quan actuava a Galícia, abans d'anar cap a Madrid, sap que tot el que políticament ha tocat aquesta senyora ha acabat malament per a la gent del seu voltant. Díaz és una especialista a salvar-se ella a costa de deixar que s'enfonsi el seu entorn.

Observant el lamentable episodi que ha portat a la dimissió d'Errejón, i que alguns ja gosen associar amb el final definitiu de Sumar i el poc que encara representa aquest partit, veurem si aquesta vegada Díaz també se'n surt sense esgarrinxades greus que l'arrossegarien, també a ella, pel pedregar. Més d’un, per Díaz, tampoc hi posaria la mà al foc.

De l'abús de les cites prèvies i altres despropòsits

(Article original publicat el 18/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2196, pàg. 2)

Segons opinions molt generalitzades, l'abús de la cita prèvia per part de l'administració pública només ha servit per empitjorar, retardar o eliminar l'atenció al ciutadà. Els nostres governants són perfectament conscients de la valoració ciutadana poc amable de la cita prèvia, i ara han tornat a obrir el debat per a suggerir, un cop més, la seva reformulació. Però com que no és la primera vegada que els polítics ens prometen que suprimiran aquest sistema tan pervers de desatenció al ciutadà, cal expressar totes les reserves sobre el compromís governamental d'eliminar la cita prèvia.

Perquè una cosa són les declaracions dels polítics, sovint sense que hi hagi al darrere cap estudi ni voluntat de tirar endavant els seus compromisos, i una altra són els continguts dels diaris oficials. Quan tenim l'experiència d'haver estat enganyats tan sovint per les administracions públiques, el ciutadà acaba deixant de creure en les promeses i ja només es creu els fets, és a dir, els continguts del DOGC i el BOE. En altres paraules, si no es pot tocar, no existeix.

Sovintegen els polítics que ens prometen la lluna, però trobar la traducció oficial de les promeses polítiques en lleis o decrets ja resulta més difícil. La cita prèvia es va popularitzar l'any 2020 amb la pandèmia Covid-19, i potser en aquelles circumstàncies el sistema podia tenir un sentit. Però han passat gairebé cinc anys i encara hi ha persones que s'han quedat mentalment aturades el 2020, i ja els va bé continuar aplicant aquest sistema pervers de maltractament al ciutadà.

Entre els despropòsits de l'administració que alguns privats també han fet seus, hi podríem afegir l'abús generalitzat de les inscripcions prèvies que se'ns han anat imposant per intentar tenir-nos més controlats a tots. Avui en dia et demanen inscripció prèvia fins i tot per anar a la presentació d'un llibre, o per poder assistir a un debat públic sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona i el futur de les granotes de la Ricarda.

Aquesta obsessió malaltissa per controlar-ho tot em porta el record d'aquelles tristes societats de l'Europa de l'Est d'abans de la caiguda del Mur de Berlín. Què n'ha de fer un tercer, sigui o no funcionari, de si un ciutadà demana hora al metge, o vol anar a una determinada conferència? Res. Alguns semblen sentir nostàlgia d'aquell model de societat, sortosament desaparegut, tan ben descrit en la pel·lícula "La vida dels altres", on tothom espiava i, alhora, tothom era espiat. On queden les llibertats individuals?

Ningú és imprescindible

(Article original publicat el XX/10/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 110/10-2024, pàg.22)

Tot i que és obvi que ningú és imprescindible, tots coneixem casos de persones que es creuen insubstituïbles. La valoració exagerada i fora de tota lògica que tenen alguns dirigents polítics de si mateixos arriba a nivells malaltissos. Algunes persones que es troben al capdavant de les seves organitzacions —posem per cas, un partit polític— és poc probable que reconeguin els seus errors, pleguin i deixin pas voluntàriament a altres persones. El fet de no tenir ningú per sobre d'elles que quan toca els hi pugui tocar el crostó pot portar-los a creure que són infal·libles. I evidentment no ho són; ningú ho és.

Hi ha molta gent que pensa que cal una renovació urgent dels dirigents polítics independentistes. Recentment, el MHP Quim Torra es referia als lideratges polítics del món independentista, i va comentar, molt oportunament, la necessitat imperiosa de promoure canvis radicals a les cúpules dels partits. Algunes persones que potser es van sentir al·ludides van considerar que aquell comentari era inoportú, però veient com han anat les coses en els últims anys difícilment es pot estar en contra de les reflexions de Torra. La paciència ciutadana no és infinita.

Uns nous lideratges són del tot imprescindibles, i això vol dir que la majoria dels que fins ara han estat al capdavant del moviment independentista se n'haurien d'anar cap a casa. Catalunya necessita nous líders amb idees i estratègies noves, que estiguin disposats a desvincular-se de les polítiques aplicades fins ara, ja que s'han demostrat poc útils. Els dirigents polítics que ens han portat fins aquí han demostrat amb escreix la seva incompetència. A hores d'ara resulta irrellevant si no han volgut o no han pogut fer la feina que els tocava, però la realitat és que no l'han fet i han provocat molta frustració social. Els toca marxar cap a casa, i hem de confiar que els seus substituts ho facin millor.

Els polítics independentistes ens van prometre que ho tenien tot a punt per pujar al Mont Blanc (4.800 metres) i no han estat capaços ni d'arribar al Tibidabo (500 metres); s'han quedat aturats a la carretera de les Aigües. Si la política independentista de Catalunya la gestionés una empresa privada, en la qual els accionistes arrisquen els seus diners, el que ha passat en els últims anys és un fracàs estrepitós i mereix un canvi urgent de lideratges. Els accionistes de Catalunya som els catalans, i ens toca pressionar en aquest sentit. Dir les coses pel seu nom sempre és recomanable. Cal deixar de minimitzar la magnitud del fiasco i no buscar més excuses externes. El problema el tenim aquí, i la solució només depèn de nosaltres.

Cuba a les fosques

 

Les notícies ens diuen que Cuba s'ha quedat sense energia elèctrica, i que la majoria d'activitats de l’illa han quedat aturades per manca de subministrament d'electricitat. Els motius del problema són dos. El primer és la manca d'un mínim manteniment de la xarxa elèctrica del país, que des de fa molts anys falla contínuament. I com que a Cuba produeixen l'electricitat a partir del petroli, el segon motiu és la forta reducció del subministrament de combustible per part dels seus proveïdors habituals com, per exemple, Veneçuela, els quals també tenen problemes similars.

Quan els cubans gaudeixin d'una societat lliure, amb les mesures democràtiques imprescindibles per tal de deixar enrere els abusos dels dictadors comunistes que ha tingut el país des de l'arribada de Fidel Castro a l'Havana fa seixanta-cinc anys, Cuba tornarà a ser una economia de mercat al marge del que digui el diari Granma i l'actual constitució la qual, lògicament, quedarà derogada. I llavors es podran deixar enrere moltes coses, entre elles els talls de llum.

Mentrestant, Cuba continuarà sent un país en fallida multiorgànica, un país fosc en tots els sentits, i ara, també, a les fosques en sentit literal a causa de la manca d'electricitat. Només dels mateixos cubans dependrà posar fi a aquesta anòmala situació, però el procés no serà gens fàcil, ja que la majoria dels cubans han viscut sempre en dictadura, i molts ja s'han acostumat a la foscor.

Premsa militant

En el món de l'empresa privada, els diaris, les ràdios, les teles i la premsa digital tenen amo, gairebé sempre conegut tot i que, per trobar qui són, de vegades ho tenen mig amagat i has de buscar una mica.

Però la majoria d'aquests mitjans també tenen uns altres amos, diguem-ne els amos ideològics, que no sempre són tan coneguts i no necessàriament participen en l'accionariat de la propietat. El fet és que llegeixes els diaris d'àmbit estatal i de seguida veus que allà hi mana el PP, o el PSOE, amb més o menys intensitat.

I encara que quan toquen el tema Catalunya els plantejaments dels diferents partits espanyols gairebé sempre coincideixen, i té sentit que sigui així —des del sentit comú no podem pretendre que fora de Catalunya hi hagi mitjans partidaris d'una Catalunya independent, ningú es tira pedres al seu propi terrat— això òbviament no passa quan observem el biaix nacional de la premsa feta a Catalunya.

Si observem els quatre diaris catalans de paper d'àmbit nacional (Ara, El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia), només un és inequívocament independentista, mentre els altres tres o són declaradament unionistes o juguen a enredar el lector.

Esquerra, del foc a les brases

Quan semblava que a Esquerra ja ho havíem vist tot, l'espectacle ofert per aquest partit s'ha anat agreujant a partir de la tornada de Marta Rovira a Catalunya. Recordem el detall: quan Rovira tornava de Suïssa, en travessar la frontera va petonejar Junqueras davant dels periodistes. Volien aquella foto. Després hem sabut que aquella mostra de cordialitat era més falsa que un bitllet de sis euros, i la prova són els arxius d'àudio que es van fer públics més tard. Altres membres del politburó d'Esquerra també coneixien les malifetes que es feien al seu partit —atacs de falsa bandera—, però gairebé ningú va dir res en públic. I alhora que donaven la culpa a la competència, entre tots van intentar amagar els disbarats dels seus irresponsables dirigents.

No ens podem creure ningú de la cúpula d'Esquerra. Uns donen una versió, uns altres la contraria, i això que uns i altres dirigien conjuntament el partit. Ara s'ha sabut que l'autoria d'aquell ninot de Junqueras penjat al pont d'una carretera, que en el seu moment des d'Esquerra es va atribuir a un partit de la competència, també formava part dels atacs de falsa bandera organitzats pel partit. O per una facció del partit, tant se val. També aquells pòsters de tan mal gust que relacionaven els germans Maragall amb la malaltia de l'Alzheimer. Diuen que Rovira ho sabia tot, i com a secretària general és lògic que sigui així. Encara que ella ara ho negui, no ens la podem creure. Que Junqueras també digui que ho ignorava és irrellevant, ja que sent el màxim dirigent d'Esquerra tenia l'obligació de saber-ho. I òbviament, també, de frenar-ho.

Amb independència de qui surti guanyador en el pròxim congrés del partit, Junqueras i Rovira hauran d'optar entre passar a la història per mentiders o passar a la història per incompetents. Ells sabran què els perjudica menys. El fet és que el tàndem Junqueras Rovira deixarà el partit en la misèria electoral, tan malament com quan se'n van fer càrrec fa tretze anys.

Dit tot això, tothom sap que el moviment independentista català és ideològicament transversal, ja que hi ha independentistes de dretes i d'esquerres. Els votants independentistes d'esquerres de bona fe i sense càrrecs institucionals —en conec uns quants que encara no ho han paït—, aquells que fins ara havien anat votant a Esquerra sense dubtar-ho, potser s'hauran de replantejar el seu vot quan es convoquin eleccions. No serà una tasca fàcil. El més greu de tot: aquests episodis tan lamentables d'Esquerra perjudicaran molt el conjunt del moviment independentista. Pel bé de tots, esperem que la gent d'Esquerra sàpiga trobar el camí correcte, i si ho poden fer en quatre anys, que no se n'hi estiguin sis.

L'error o la mala fe de banalitzar el feixisme

Hi ha una certa esquerra que a l'altra banda del seu món ideològic ideal només hi veu feixisme per tot arreu i tothora. I ho diuen en veu alta, sense posar-se vermells. I com més a l'esquerra, més cauen en aquest error. Si no penses com jo, ets un feixista. Si no defenses el meu model de societat, ets un feixista. Ho proclamen contínuament als quatre vents, i es queden tan amples. Però si segons aquests il·luminats tot és feixisme, estem llevant importància a la perversitat del veritable feixisme, sigui de dretes o sigui d'esquerres (que també existeix), ja que llavors el feixisme queda desdibuixat. Sóc molt conscient que, dissortadament, demanar mesura als partidaris del pensament únic és una pèrdua de temps. Però tot i això, queda dit.

L'opa del Sabadell, una visió particular

(Article original publicat el 4/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2194, pàg. 2)

Sóc petit accionista i client del Banc Sabadell des de fa dècades, des de l'època en què el banc feia les juntes d'accionistes al Teatre la Faràndula d'aquella ciutat, quan el capital encara estava controlat pels successors dels fundadors del banc. Llavors encara faltaven molts anys perquè l'entitat sortís a borsa, i es necessitava molta influència per poder comprar accions de l'entitat. D'aquella època, tinc un bon record de les ampliacions de capital gratis.

Però d'un temps ençà han disminuït les meves simpaties cap a l'alta direcció del Banc Sabadell. Aquesta entitat financera és alguna cosa més que una simple empresa; és una veritable eina de país, i tinc els meus motius per no estar content amb l'evolució "política" que ha fet en els últims anys, i no em refereixo a l'evolució del valor de les accions, ja que quan s'inverteix en borsa cal acceptar el risc del mercat.

Però la decisió de l'any 2017 de canviar la seu del banc sense consultar els accionistes, passant-la de Sabadell (Catalunya) a Alacant (Espanya), em va semblar totalment inapropiada. No poso en dubte que els estatuts del banc permetien fer el canvi de la seu social per decisió exclusiva del consell d'administració. Però a banda de la legalitat, es va trobar a faltar la cortesia deguda als accionistes. Així, des del punt de vista de molts dels centenars de milers d'accionistes no consellers —és a dir, tots menys la vintena que formaven part del consell—, aquell canvi de seu que el consell va tirar endavant sense consultar els propietaris del banc no era raonable.

No tinc la bola de vidre i, per tant, ignoro com acabarà l'opa hostil del BBVA. Estem davant d'una guerra comercial en tota regla, i ens trobem amb arguments nous com són les polítiques expansives de repartiment de dividends que les dues entitats han anunciat. Si l'opa acabés triomfant —tant de bo els accionistes del Sabadell no ho permetin!— seria una mala jugada. I si acabés fent figa, com a client, com a accionista i com a català me n'alegraria molt.

Escric aquests comentaris ignorant l'evolució que pot tenir pròximament el valor de l'acció, ja que, lògicament, com més dividends reparteixin ara, més baixarà el preu de l'acció; són faves comptades. Ara bé, acabi com acabi aquest serial, alguns obliden que en aquesta vida no tot són diners. En el món mercantil s'haurien de valorar altres consideracions les quals, al meu entendre, també són importants, tot i ser conscient que no tothom es mira el món dels negocis des del mateix punt de vista.

Els congressos de Junts i Esquerra

S'acosten els congressos polítics més importants del món independentista català: el de Junts (aquest octubre, a Calella) i, un mes més tard, el d'Esquerra. D'Aliança —un partit independentista del qual també cal seguir-ne l'evolució— encara no s'ha anunciat cap congrés, mentre que la gent de la CUP juga en una altra lliga, sovint plena de contradiccions i, per tant, amb ells no s'hi pot comptar gaire. La resta de partits polítics amb representació al Parlament, és a dir, els partits unionistes que decideixen els assumptes catalans a 600 km de Barcelona, queden al marge d'aquest comentari, ja que defensen uns interessos que massa sovint són oposats als interessos dels catalans.

Quan s'hagin decidit les noves direccions de Junts i Esquerra, uns es consideraran guanyadors, i uns altres perdedors. Res de nou, passa en tots els congressos polítics, i precisament per això es convoquen, i per això se sotmeten a votació els nous dirigents. Però, tot i la seva importància, serà poc rellevant saber quines persones controlaran aquests partits en el futur. En termes esportius, aquests congressos només són la primera part de les eliminatòries, ja que no ens donen els resultats definitius; vindrien a ser com els partits d'anada.

Els partits importants sempre són els de tornada —en aquest cas, les eleccions al Parlament de Catalunya, quan toquin—, i és aquí on es podrà valorar la reacció dels votants independentistes, tant dels que van participar en les últimes eleccions com dels molts electors que, decebuts i emprenyats, es van quedar a casa i van fer perdre la majoria absoluta independentista al Parlament. Si aquests votants es tornen a quedar a casa, voldrà dir que els partits independentistes no hauran fet bé la feina que els pertoca; esperem, però, que hagin aprés la lliçó.

Dentista gratis

Quan va accedir a l'alcaldia de Barcelona, una de les mesures més populistes de la senyora Colau de trista memòria política va ser la promesa d’oferir dentista gratis per als barcelonins. A ningú se li escapa, però, que aquesta gratuïtat s'havia d'entendre com que el nou servei sanitari municipal el pagaríem tots els barcelonins via impostos, ja que els diners ni cauen del cel ni els posa Colau. Però ara els tribunals han tombat el dentista municipal de manera definitiva, just quan Colau està molt enfeinada fent les maletes per plegar de regidora i anar-se'n a viure a Itàlia. La senyora Tarafa, que sembla que s'ocupa dels assumptes que ha deixat pendents Colau, ha dit que cap problema, que ja tenen un pla B per oferir aquest servei gratuït a l'Hospital del Mar. Però com que resulta que ni els comuns ni la regidora Tarafa manen a l'ajuntament ni a la Generalitat, estaria bé que ens expliqués com ho pensen fer. Seria tot un detall que els barcelonins que paguen la festa sabéssim de quin mal hem de morir, i no parlo dels problemes dentals sinó dels de la nostra butxaca.

Els buròcrates

Quan discuteixes amb l'administració pública tot sovint apareix el buròcrata vocacional que et diu "això no es pot canviar, sempre s'ha fet així", com si aquest fet fos un argument mínimament vàlid. Una de les pitjors desgràcies que frena el progrés de la nostra societat és la burocràcia innecessària, que és l'enemiga número u del progrés. Tothom pot posar exemples viscuts en carn pròpia de com la burocràcia oficial no només impedeix resoldre problemes sinó que en crea de nous, frena iniciatives privades de tota mena i posa bastons a les rodes de l'emprenedoria. Més greu encara és que la burocràcia oficial s'autoalimenta en progressió geomètrica. Les administracions públiques tenen funcionaris molt eficients que fan molt bé la seva feina, però també tenen buròcrates vocacionals que actuen com a enemics del ciutadà. El buròcrata vocacional és aquell personatge fosc amb sou públic que "abusa del poder que li dona la seva posició a les oficines de l'estat", segons defineix el diccionari. Actua com una metàstasi cancerígena, que quan sembla que ja s'ha resolt el problema, de cop i volta torna a sorgir inesperadament pel lloc més inesperat. Davant d'aquests abusos, el ciutadà només té dues opcions: buscar una altra administració més amable i comprensiva per poder tirar endavant el seu projecte, o llençar la tovallola. Sortosament, n'hi ha més dels primers que dels segons, i gràcies a ells el país va tirant endavant malgrat els buròcrates.

Militar o no militar, avantatges i inconvenients

Sempre he anat per lliure, i de vegades coincideixo amb uns i de vegades coincideixo amb altres. No he experimentat mai la necessitat de militar en un partit polític, ni tinc previst fer-ho. Militar vol dir, entre altres moltes coses, obeir, i obeir no m'ha agradat mai. Si ets militant d'un partit, sempre en tens un per sobre teu a qui has d'obeir, i et toca rebre ordres d'obligat compliment, per més estrafolàries que et semblin. El fet és que no he experimentat mai un dels peatges del militant: l'obediència deguda al líder.

No militar enlloc té l'avantatge que sempre pots opinar en veu alta, davant de qui sigui, el que consideris convenient. Això ho valoro molt. En canvi, si milites i no et vols tancar portes per ocupar un càrrec públic, un càrrec de confiança o una assessoria ben retribuïda, allò que alguns amb una certa mala intenció anomenen la pagueta, expressar determinades opinions és un exercici que te l'has de reservar pel menjador de casa.

Tenir un carnet polític a la butxaca t'obre algunes portes, però la teva llibertat, òbviament, disminueix. Així, alguns optem per la llibertat sense limitacions. Les societats tiren endavant no necessàriament gràcies als polítics, sinó, tot sovint, a pesar dels polítics.

Gir a la dreta

D'un temps ençà a Europa s'està produint un gir polític clar cap a la dreta. Fa pocs dies ho vam veure a Alemanya, i ahir es va repetir el fenomen a les eleccions generals d'Àustria, on l'extrema dreta les va guanyar per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial. A primera vista pot semblar un fenomen sorprenent, i alguns polítics es pregunten en públic per què passen aquestes coses. Altres experts en la matèria demostren ser més intel·ligents i, almenys en públic, callen. Saben perfectament que el votant s'està atipant d'algunes receptes suposadament miraculoses de l'extrema esquerra. Els extrems ja ho tenen això, que d'un extrem el votant es passa a l'extrem contrari sense despentinar-se. Al sud de França es va passar del comunisme al lepenisme en un tres i no res. Molts polítics encara no entenen que quan et toquen massa la butxaca i t'intenten imposar un nou model de societat que enlloc s'ha demostrat que sigui millor que l'actual, la gent diu prou. I a Europa la gent ha començat a dir prou.

Els diners

(Article original publicat el 20/9/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2192, pàg. 2)

He treballat sempre amb una mentalitat comercial global, sempre amb el radar professional posat a l'estranger, i sempre en el món de l'empresa privada. Mai he demanat una subvenció pública. I si alguna vegada he tingut problemes econòmics, que com tothom també n'he tingut, m'he adaptat a la realitat mitjançant l'únic camí que conec: treballant més i gastant menys.

Sorprèn l'interès que tenen alguns per acumular patrimoni. He anat a funerals de persones molt riques, aquelles que algú amb un excés de sornegueria podria definir com "la persona més rica del cementiri". De què els han servit els diners acumulats, a banda d'haver de pagar cada any l'injust impost de patrimoni —injust, sí, és una doble imposició sobre uns actius que ja han tributat per renda—, i tornar a pagar després del funeral per successions, és a dir, triple tributació? Tot i això, hi ha persones que tenen com a màxima aspiració de la seva vida acumular diners.

Cadascú té les seves prioritats sobre el destí que dóna als seus diners. A casa, per exemple, quan ens ha tocat pagar l'escola privada dels fills —la despesa més important d'una família com la meva— estàvem plenament convençuts que fèiem el que ens tocava. Molts pares es lamenten de les mancances que té l'escola pública on porten els seus fills, i els sobra raó, però llavors arriben les vacances i se'n van al Vietnam o a Punta Cana, si cal pagant a crèdit. I quan s'han de canviar el cotxe, se'n compren un de luxe. Com dèiem abans, cadascú té les seves prioritats. Per a algunes persones els signes externs com els viatges i els cotxes són molt importants, mentre l'escola dels fills queda en segon terme.

A casa sempre hem tingut molt clar que els recursos destinats a l'educació dels fills són la millor inversió familiar, ja que és la millor herència que ells rebran dels seus pares. De seguida vam acceptar que els problemes de l'escola pública no els podríem resoldre nosaltres. Per aquest motiu, quan ens va tocar prendre la decisió vam optar per portar els fills a una escola privada que ens agradava molt la qual, uns anys més tard, es va convertir en concertada, amb tot el que això representa d'estalvi familiar.

Arribar a final de mes amb dificultats per poder pagar totes les factures genera preocupacions lògiques, i ningú s'hi hauria de trobar. Però tenir molts diners potser encara pot generar més maldecaps. Entre poc i massa. Conec persones molt riques que no dormen bé pensant en el rendiment de les seves inversions. Tan rics i tan desgraciats alhora!

Agost a Sarrià

(Article original publicat el XX/9/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 109/09-2024, pàg.22)

A alguns no ens agraden les cues, les incomoditats ni les aglomeracions de l'estiu. Des que es van eliminar els peatges les autopistes van massa plenes, i com que no som masoquistes en tren no hi anem mai. Per altra banda, els aeroports s'han convertit en equipaments inhòspits, amb uns problemes de massificació que s'agreugen a l'agost. Així que deixant de banda algunes sortides curtes, a l'agost ens quedem a casa. I mentre molts eren fora, a Sarrià han passat coses interessants.

Es va celebrar a l'hort Gardenyes que el conflicte de Can Raventós s'havia guanyat als tribunals. L'ajuntament es va comprometre a no recórrer contra una resolució judicial contrària als seus interessos els quals, per cert, no són coincidents amb els interessos veïnals. Deixant-se portar per un excés d'optimisme alguns van obviar la reacció que tindria el promotor, com si els seus drets legítims haguessin deixat d'existir amb aquella sentència. Va ser un error pensar que el constructor es quedaria de braços plegats com va fer l'ajuntament, i, lògicament, va acabar recorrent als tribunals en defensa dels seus interessos. La majoria dels mitjans no se'n van fer ressò, i molt pocs veïns se'n van assabentar. Veurem què decideixen els jutges.

Hi ha també l'escàndol dels refugis climàtics dels equipaments públics que l'ajuntament havia publicitat. Parlem d'escàndol perquè després de tota la propaganda oficial resulta que, a l'agost, tots els equipaments municipals han tancat. Amb la calorada de l'estiu i una humitat molt elevada, els únics refugis climàtics efectius són els que tenen com a motor els aparells d'aire condicionat. Doncs bé, tot i aquestes condicions extremes, els aparells municipals d'aire condicionat no han funcionat. No consta que l'ajuntament s'hagi disculpat amb el veïnat.

El nom de la Biblioteca de Sarrià es va decidir en un procés participatiu municipal. J.V.Foix va obtenir més vots que la suma de les altres tres candidatures, i això no va agradar a les esquerres. Una majoria absoluta tan contundent a favor de Foix demostra que de vegades els interessos ideològics dels polítics no coincideixen amb els interessos veïnals. Després, però, s'ha convingut que els noms femenins perdedors d'aquell procés també tindran el seu encaix en dependències de l'edifici. Aquest premi de consolació no figurava en les condicions del procés participatiu, se l'han tret de la màniga més tard, veient que havien perdut. A alguns els costa acceptar que de vegades toca perdre.

El país d'Illa és Espanya

El MHP Salvador Illa va començar el seu mandat anant-se'n de vacances amb la família —i a rebre instruccions del seu cap— a una illa africana de sobirania espanyola. Res a dir que anés de vacances a Lanzarote, i res a dir que el seu cap el cités allà baix per donar-li instruccions. Qui mana, mana, i a Catalunya i a Espanya, ara mana el PSOE, un partit polític que quan analitza Catalunya poc difereix de l'anàlisi que fa l'altre gran partit espanyol, el PP, així com l'anàlisi que fan els seus respectius partits de comparsa, com són els comunistes a l'extrema esquerra, ara anomenats, per despistar, Podemos Sumar, i Bocs a la dreta extrema. Però el PSOE també mana a Barcelona i a Sarrià, tot i que les eleccions municipals les va guanyar Junts per Catalunya per golejada.

Després d'anar a visitar al cap d'estat del país veí, Illa ja ha anunciat que farà unes excursions per les Espanyes, i tot indica que aquestes excursions tindran prioritat sobre les visites que Illa hauria de fer amb urgència per les comarques catalanes, per tal de conèixer l'estat de la nació que se suposa que haurà de governar durant els pròxims quatre anys. Però Illa és espanyol per sobre de tot, i farà el que sigui per quedar bé amb l’amo. Catalunya quedarà sempre en un segon terme. Des del punt de vista de la defensa dels interessos catalans, és un mal començament. Des del seu punt de vista colonial, té tot el sentit.

Com no pot ser d'altra manera

Per tal de reafirmar la validesa del seu posicionament, algunes persones utilitzen una fórmula que òbviament no tothom comparteix: com no pot ser d'altra manera, o, en versió llarga, com no podria ser de cap altra manera. Vaja, com si només hi hagués una manera de defensar-ho, fent la sensació, segurament sense ser-ne conscients, que pretenen imposar-nos el pensament únic, és a dir, que en el fons tenen mentalitat de dictadors. Tot pot ser d’una altra manera.

Alguns diuen o fan les coses d'una manera determinada, però sempre es poden dir o fer de forma diferent i fins i tot oposada. Sortosament, l'alternativa sempre hi és, i cadascú defensa els seus posicionaments com millor li sembla. Hem d'acceptar que en una societat diversa com la nostra no tothom pensa igual, i que no totes les receptes són vàlides per a tothom, per més que les nostres ens puguin agradar molt.

Això no és Cuba ni Corea del Nord, que si no dius el que volen sentir els seus dirigents pots acabar tancat a la presó, o encara pitjor. Sense arribar a aquells extrems, no és el mateix el llegat municipal que va deixar a Barcelona l'alcalde Xavier Trias que el que va deixar l'alcaldessa Ada Colau, o, a escala nacional, no és el mateix el llegat de Jordi Pujol que el de Pere Aragonès.

Com no pot ser d’altra manera, a l’hora d’anar a votar alguns fan una tria equivocada, i altres l’encerten. Dels encerts de l’actuació dels polítics en gaudim tots, els hàgim votat o no, però totes les conseqüències negatives dels seus errors van, com no pot ser d’altra manera, a càrrec nostre.

Sahra Wagenknecht

 

En les eleccions de fa quinze dies a Turíngia i Saxònia (Alemanya), un nou partit d'esquerres, fundat per Sahra Wagenknecht, va superar amb escreix els vells partits d'esquerra. D’una entrevista a El Viejo Topo en destaco aquestes reflexions:

—Vostè ha citat les polítiques de transició verda com a contràries als interessos econòmics d'Alemanya. A què es referia?

—L'enfocament dels Verds cap a la política mediambiental és econòmicament punitiu per a la majoria de la gent. Estan a favor de preus alts per al CO2, encarint els combustibles fòssils per crear un incentiu per abandonar-los. Això pot funcionar per a persones riques que es poden permetre comprar un cotxe elèctric, però si no tens molts diners, només significa que estàs en pitjor situació. Els Verds irradien arrogància cap als més pobres i, per tant, són odiats per una gran part de la població. (...). A la gent no els agrada que els polítics li diguin què menjar, com parlar, com pensar. I els Verds són el prototip d'aquesta actitud missionera en impulsar la seva agenda pseudoprogressista. Per descomptat, si et pots permetre un cotxe elèctric, n'hauries de conduir un. Però no hauries de pensar que ets millor persona que algú que condueix un vell cotxe dièsel de gamma mitjana perquè no es pot permetre res més. Avui dia, els votants verds tendeixen a ser molt rics: els més “econòmicament satisfets”, segons les enquestes, (...). Encarnen un sentiment de complaença, tot i que augmenten el cost de vida de les persones que lluiten per sobreviure: “som els més virtuosos, perquè ens podem permetre comprar aliments orgànics. Podem permetre'ns una bicicleta elèctrica. Podem permetre el luxe d'instal·lar una bomba de calor. Ens ho podem permetre tot”.

(La foto és de la Wikipedia)

De la covid a la mpox

(Article original publicat el 6/9/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2190, pàg. 2)

Quan gairebé hem deixat de parlar de la covid surt el tema de la mpox o verola del mico. Crida l'atenció positivament que el discurs oficial sobre la mpox ja no busca generar por com es va fer fa quatre anys amb el discurs de la covid. Ara que ens podem mirar l'episodi de la covid des de la distància, la societat té motius sobrats per criticar una part d'aquella estratègia sobre les vacunes, les mascaretes i altres mesures poc rumiades que se'ns van imposar.

Com que no formo part del món sanitari i no tinc peatges en aquest sentit, no em costa gens insistir en el fet que durant aquell episodi es van cometre disbarats. Tothom va aprendre moltes coses, i ara som capaços de valorar com totalment fora de lloc determinades mesures suposadament anticovid imposades per les autoritats. Amb el pas del temps s'ha vist clar que alguns governants només buscaven generar por entre els ciutadans.

Discrepar de la línia oficial sempre ha estat mal vist, i les persones que criticàvem aquelles mesures estàvem socialment mal vistes. El fet és que degut al desconeixement es va improvisar molt i es van cometre molts errors. Per exemple, la prohibició de sortir de casa si no t'acompanyava un gos —i m'estalvio de profunditzar en aquest tema—, o la ridícula imposició de la mascareta en indrets tan airejats com, per exemple, les platges.

Aquells dies vaig publicar diverses reflexions, i alguns que les van llegir massa ràpid em van titllar d'antivacunes, que era el pitjor retret que es podia fer. Ja vaig aclarir llavors i repeteixo ara que no només no sóc antivacunes sinó que, en línies generals, sóc un ferm defensor de les vacunes.

Però que sigui partidari de les vacunes no significa que compri sencer el relat oficial de la covid, ja que després es va demostrar que moltes decisions estaven mancades de rigor. Durant la covid professionals prestigiosos que discrepaven de la línia oficial van ser injustament silenciats i menystinguts. Als ciutadans només se'ns permetia llegir i escoltar les tesis d'una de les parts, és a dir, se'ns pretenia imposar el pensament únic.

No recordarem ara els noms dels professionals que en aquella època sortien cada dia als mitjans com si fossin els guardians de l'oracle de Delfos, mentre altres grans professionals estaven silenciats. Després el temps ha anat posant cadascú al seu lloc. La meva conclusió és que ni els primers eren tan infal·libles com ens donava a entendre el relat oficial, ni els segons tan dolents com se'ns intentava convèncer des del poder.

Coincidències i discrepàncies amb Lluís Llach

En l'univers independentista català avui els partits polítics amb representació parlamentària que es declaren independentistes tindran el seu protagonisme en la Diada. Ordenats per ordre alfabètic són AC, CUP, ERC i JxC; si els poséssim per ordre d'importància en representació parlamentària, l'ordre seria el contrari. Els ciutadans unionistes també tenen la seva festa nacional, que celebren el mes que ve.

El món independentista "oficial" (els partits), actualment és minoritari en termes de representació parlamentària, però tots sabem que socialment és majoritari si als vots obtinguts per aquests partits hi suméssim els independentistes que a les últimes eleccions es van quedar a casa. Ara bé, ja sabem que les regles són les regles, i els votants que es van quedar a casa oficialment no compten. Els vots temporalment no hi són, però els votants sí.

Avui també tindran el seu protagonisme les entitats socials que complementen la tasca dels partits independentistes, i que aquest any sortiran al carrer conjuntament. Quan Òmnium va passar a ser una entitat controlada políticament per ERC em vaig donar de baixa com a soci, però encara sóc soci de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ja que la considero una entitat més políticament transversal.

Lluís Llach és el president de l'ANC. No coincideixo amb ell en tot, ni de bon tros, però hi coincideixo en algunes coses. La primera i més important, tant Llach com jo tenim l'independentisme com a fita. Però n'hi ha més, de coincidències. Llach sempre diu que no és ric, i jo tampoc sóc ric. Intueixo, però, que Llach ja els deu tenir fets, i diria que jo també tinc bastant resolt el meu futur econòmic.

Però, com deia abans, Llach i jo també discrepem. Un exemple: Llach diu que sempre ha votat Esquerra o la CUP, i jo no he votat mai ni Esquerra ni la CUP. Un altre tema que ens separa: a Llach no li agrada la Sílvia Orriols, i jo a l'alcaldessa de Ripoll i diputada no li he sentit a dir mai cap disbarat. A més, m'he llegit els estatuts del seu partit i no he trobat res que sigui democràticament objectable.

Avui és la Diada nacional de Catalunya, i Llach i molts altres catalans sortiran al carrer. Màxim respecte. Jo, però, em quedaré a casa, com faig cada any des de la multitudinària manifestació del 2012, que allà sí que hi vaig ser. Això sí: quan ha sigut l'hora de votar, sempre he anat a votar, tot i que confesso que de vegades ho he fet tapant-me els ulls, el nas i les orelles. Tinc molt clar que en democràcia es compten vots, no manifestants. Bona Diada!

Justícia lenta = justícia injusta

Un sistema judicial lent acaba sent sempre un sistema judicial injust, i com que la nostra justícia és tan lenta esdevé una justícia injusta. Posem avui un exemple senzill del qual no se n'ha parlat gaire: les prohibicions de circular per les zones de baixes emissions, ZBE —per exemple, a la ciutat de Barcelona— que alguns ajuntaments ineptes van decretar sense rumiar gaire i prescindint de les greus conseqüències socials que la mesura comportava. El fet és que hi ha persones a les quals se’ls va prohibir entrar a la ciutat amb la seva eina de treball —una furgoneta amb motor dièsel, una mica antiga— i algunes es van quedar sense feina.

No fa gaire els tribunals van tombar aquelles mesures. No poso en dubte que eren mesures molt ecològiques, però segur que també eren antisocials. Ara la justícia ha dit que s'haurà d'indemnitzar a milers de conductors, i l'administració haurà de tornar les multes cobrades indegudament. I com ha passat en altres casos, òbviament l'administració no actuarà d'ofici, i només tornarà els diners si les persones injustament perjudicades ho reclamen en temps i forma, amb totes les despeses i pèrdua de temps que aquesta burrocràcia (amb tres erres) afegida comporta.

Per cert, els treballadors que es van quedar sense poder treballar no seran indemnitzats per lucre cessant, mentre que els polítics i alts funcionaris públics que van prendre la decisió d’aplicar aquelles mesures poc rumiades —és a dir, pensant més en les granotes i els coloms que en les persones— no els castigarà ningú ni es quedaran sense feina. Un cas clar de justícia injusta per partida doble.

Espanya és així

“Habiendo llegado a conocimiento de este gobierno civil en forma que no ofrece lugar a duda, que determinados elementos han convertido la sardana ‘La Santa Espina’ en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la sardana ‘La Santa Espina’, en la vía pública, salas de espectáculos y de sociedades y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden, que procederé a su castigo con todo rigor.” (Circular 260 de 4/9/1924, promulgada pel governador civil de Barcelona, Carlos de Lossada y Canterac)

Han passat cent anys i ara, formalment, ja no està prohibit, però funcionaris públics amb una tronada mentalitat colonial, i altres persones que ni tan sols són funcionaris, pensen el mateix i t’exigeixen que t’hi dirigeixis en la lengua del imperio, en cristiano. No entenen res, no cal donar-hi més voltes, Espanya només ens deixa una sortida.

Canvi de protagonistes

En pocs dies, persones que gairebé cada dia ocupaven les pàgines dels diaris i els noticiaris de ràdio i televisió han desaparegut literalment del panorama informatiu de Catalunya. Són els membres de l'equip sortint del Govern de la Generalitat que han gestionat el país durant els últims anys. Ja no surten als mitjans de comunicació, però seran pocs els que els trobin a faltar. S'ha publicat que el govern sortint ha estat el pitjor govern de Catalunya des de l'arribada de Tarradellas, i d'això ja fa unes quantes dècades. N'hi ha algun que se salva, però és l'excepció que confirma la regla. Ja està, ja ho han provat, però els catalans ens mereixen una millor gestió pública; al capdavall, aquesta festa la paguem nosaltres. Esperem que els seus successors a les conselleries, ara a les ordres de la franquícia catalana del PSOE, millorin la gestió del país. D'una cosa ha servit el govern Aragonès, i és que ara ja sabem que el partit que ha governat Catalunya durant els últims anys tenia molt poques persones preparades per fer aquesta feina. Esquerra ho ha demostrat amb escreix, i tots els catalans n’hem patit les conseqüències.

Dictadors en potència

Aprofitant-se de les garanties i avantatges de tota mena que comporta viure en democràcia —en el cas espanyol, una suposada democràcia, tampoc ens passéssim d’optimistes—, els personatges que hi ha al darrere d'organitzacions com Hazte Oir, Manos Limpias i similars són, al meu entendre, activistes antidemocràtics. No ho dissimulen, són dictadors en potència, uns personatges perillosos que amb les seves activitats polítiques i socials només pretenen imposar el seu pensament únic a la resta de la societat.

Tot i que no és ben bé el mateix, altres organitzacions que també van intentar imposar el seu pensament polític únic, i van entrar més a fons en el joc democràtic presentant-se a les eleccions —partits com UPyD i Ciudadanos en serien bons exemples—, també van fer molt soroll i semblava qui sap què, però van acabar reduïts a una petita entrada de la Wikipedia. El temps sempre ens acaba col·locant a tots al lloc que ens correspon, per més injust que ens pugui semblar.

Gregarismes estiuencs

(Article original publicat el 23/8/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2188, pàg. 2)

Durant els quatre dies del llarg cap de setmana del quinze d'agost els barris s'han quedat buits de persones i de cotxes, motos i altres estris de mobilitat com bicis i patinets, siguin cent per cent de tracció humana o s'ajudin d'un motoret per fer menys feixucs els recorreguts ecològics. El fet és que quan arriba l'època estival molta gent decideix marxar del seu lloc habitual de residència. En molts casos es tracta de canviar per canviar, i de vegades veus que el viatger escull destinacions que no disposen de les comoditats de casa seva. Però l'objectiu és canviar d'escenari, ja que associen fer vacances amb fugir del lloc on viuen habitualment.

A l'estiu també es pot observar un altre fenomen. Així, quan la gent marxa de vacances a la Cerdanya, a l'Empordà, a Menorca o allà on toqui, alguns sembla que només busquin trobar-se amb les mateixes persones que freqüenten la resta de l'any, però ara en un entorn més agradable. Són les llargues sobretaules estiuenques, sense cap pressa per aixecar-se. Ho comences a veure al juny quan moltes converses s'acaben dient "a veure si a l'estiu ens trobem i anem a sopar". És un fenomen curiós que sempre m'ha cridat l'atenció.

Alguns intentem evitar caure en comportaments gregaris. Si sóc al tramvia d'Istanbul i veig que hi puja un grup d’espanyols, canvio de vagó per no coincidir-hi. Quan van pel món, la majoria dels espanyols ni poden ni volen dissimular que ho són. Dos factors els delaten: acostumen a cridar més del compte i, normalment, no són capaços d'expressar-se en més idiomes que el seu. En podríem dir gregarisme patriòtic. Hi ha excepcions, és clar, però un que ha viatjat força no n'ha trobat gaires. D'uns anys ençà, quan a Espanya hi ha un cap de setmana de pont, el centre de Lisboa s'omple de turistes del país veí. I no dissimulen, hi ha una mena de turistes que sempre busquen cridar l'atenció, i vagin on vagin es fan notar. Als lisboetes, sempre tan educats i respectuosos ells, això no els agrada.

Una altra cosa que no deixa de sorprendre'm és la fal·lera que tenen alguns turistes per fotografiar-ho tot i, per sobre de tot, aquell narcisisme de retratar-se ells. Volen que quedi constància que han anat al Louvre i han vist el quadre de la Gioconda, encara que a la foto només es vegin un munt de clatells i l'enigmàtica Mona Lisa, al fons, només s'intueix. És el gregarisme cultural tan habitual avui en dia. Altres practiquen el gregarisme gastronòmic i retraten els plats dels restaurants on van. Però, contra gustos, res a dir.

La rojigualda a Palau

 

La bandera rojigualda sempre ha onejat al terrat del Palau de la Generalitat, però no recordo haver-la vist al despatx del president de Catalunya. Divendres passat va ser la primera vegada que per la televisió pública de Catalunya —cada dia més controlada pel PSOE— ens van ensenyar que la rojigualda ja forma part de la decoració pàtria del despatx del nou titular de la institució. A alguns els pot semblar un detall irrellevant, però a mi, amb tota franquesa, em va molestar, no pel fet en si mateix sinó pel que significa. Dit això, tinc molt clar que cadascú adorna el seu despatx amb les banderes que vol. Tampoc puc dir que aquesta provocació patriòtica em sorprengués, perquè ja sabem que ara a banda i banda de la plaça de Sant Jaume hi governa el PSOE, o la seva franquícia catalana si voleu ser més políticament correctes. Ara ja no dissimulen, i això que ni a l'ajuntament ni a la Generalitat el PSOE disposa de majoria absoluta, ni de bon tros. Però aquest seria un altre debat. Si un dia la franquícia catalana del PP arribés a governar Catalunya, amb l'ajut d'Esquerra o sense, veuríem la mateixa decoració. Ara a Barcelona i a Catalunya governen partits d'obediència espanyola, i els culpables que això passi són els catalans que votant d'una determinada manera ho han fet possible. Esperem que sigui per poc temps.

Orgull patri

Tot i que hi he estat unes quantes vegades i comercialment he col·laborat durant anys amb empreses americanes, no gosaria dir que conec els Estats Units. El fet d'haver estat en alguns estats i ciutats no és suficient per conèixer bé aquell país. És un sol país, però les diferències de tota mena entre els estats són tan marcades que només puc dir sense por d'equivocar-me que els Estats Units són la suma de moltes diversitats que només conflueixen en un objectiu comú: la voluntat i l'orgull de ser nord-americans per davant de tot. Aquest orgull patri potser també explica un fenomen que la primera vegada que hi vaig anar em va sorprendre: la quantitat de banderes americanes que hi ha a moltes cases particulars.

A Catalunya això, òbviament, no passa. Sense anar més lluny, jo mateix, que sóc sarrianenc, barceloní, català i europeu, no em sento patriota d’enlloc, ni nacionalista, ni catalanista. Això sí, temporalment, i espero que per poc temps, la dependència política no volguda d’una metròpoli que no és la meva, m’obliga a ser independentista.

Una amnistia de fireta

Des de l'entrada en vigor de la llei d'amnistia espanyola ja han passat més de dos mesos, i dos mesos era el límit de temps concedit als jutges per aplicar-la. Però passats aquests dos mesos, els minsos resultats de l'aplicació de la llei són absolutament decebedors. Així, fins ara només s'han amnistiat un centenar de persones, la meitat de les quals són les forces policials espanyoles que, al crit de a por ellos, van exercir el monopoli de la violència el dia del referèndum, deixant un balanç de més de mil ferits.

Es miri com es miri, no era aquest l'objectiu de la llei. Estem davant d'un gran fracàs polític i parlamentari, i penso que no es diu prou. Amb l'aplicació limitada i a la carta dels beneficis de la llei d'amnistia s'ha tornat a demostrar que això no és una democràcia comme il faut. Dels tres poders estatals —executiu, legislatiu i judicial— aquí s’està imposant clarament el judicial sobre els altres dos. Alguns jutges que tenen un concepte molt peculiar de la democràcia han interferit tant com han pogut en les decisions de polítics i parlamentaris. Ja mentre es redactava la llei van avisar públicament que ho farien, i amb la seva actitud obstruccionista s'ha de reconèixer que estan complint les seves amenaces. I, pel que sembla, no hi ha forma humana de castigar-los o expulsar-los de la carrera judicial.

I alguns, això, encara insisteixen en anomenar-ho democràcia.

Pels pèls

(Article original publicat el 9/8/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2186, pàg. 2)

Un partit polític no és una societat anònima, on el dret de vot el marca l'acció i no l'accionista. En una societat mercantil no té el mateix pes un accionista amb vint accions que un que en tingui vint mil. En els partits assemblearis no existeixen les accions, però els seus militants tenen capacitats personals molt diverses que a l'hora de votar no es tenen en compte. Així, el vot d'un militant amb una llarga trajectòria professional acreditada al llarg dels anys té el mateix pes que el d'un militant acabat d'arribar del no-res i que amb prou feines és capaç d'entendre un text senzill. De vegades es planteja que el vot assembleari hauria de ser ponderat en funció de les capacitats de cadascú, però aquest debat l'haurem de deixar per a un altre dia.

Sobre el paper, un partit organitzat amb un funcionament assembleari no és pas una mala opció: un militant, un vot, i a la direcció li toca fer propostes i implementar la voluntat de la majoria. Així funcionen moltes organitzacions. Ara bé, sempre hi ha el risc que es produeixi un empat a 1.515 vots com aquella votació de la CUP de fa uns anys, en un episodi esperpèntic que només ha servit per enriquir l'anecdotari de la ciència política.

Mitjançant una votació popular, avui fa una setmana la militància d'Esquerra va decidir per una minsa majoria donar suport al diputat Salvador Illa com a futur president de la Generalitat. Van guanyar pels pèls, però el fet és que van guanyar, i com que ningú s'ha queixat del recompte poc s'hi pot objectar. Illa milita a la franquícia socialista catalana, i forma part de la colla de polítics espanyols del PSOE, PP i Bocs partidaris de tornar a aplicar l'article 155 en el cas que els catalans no facin la bondat unionista que intenten imposar amb mà de ferro les forces polítiques, policials, judicials i empresarials d’Espanya, tal com va passar l'any 2017.

A l'hora d'escriure aquest article no es pot donar per fet que Illa serà el successor d'Aragonès a la presidència de la Generalitat. La política té racons amagats, i sovint es prenen decisions estranyes i difícils de preveure. A hores d'ara no es pot excloure cap eventualitat com, per exemple, que el jovent d'Esquerra doni instruccions a la seva diputada per tal que quan sigui el moment hi voti en contra. Sempre presumeixen de tenir autonomia de funcionament i ara seria un bon moment per demostrar-ho. Pot passar de tot, i en aquest cas un vot de menys podria representar l'enfonsament de la candidatura espanyolista defensada per Esquerra.