Trenta-cinc anys

(Article original publicat el 15/11/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2200, pàg. 2)

Segons la valoració personal de qui signa aquest article, el 9 de novembre de 1989 es va produir el fet sociopolític més remarcable de la segona meitat del segle XX: la caiguda del Mur de Berlín (en alemany, Mauerfall), i tot el que allò representava. A tot el món es commemora l’aniversari, encara que els ciutadans alemanys, òbviament, són els que el celebren amb més motiu. És interessant fer una ullada a la pàgina web commemorativa d’aquest any: https://www.mauerfall35.berlin/en/. Ja han passat trenta-cinc anys, però cal que allò no s’oblidi mai.

Aquella data va marcar el principi de la fi de l’experiment comunista, un sistema de governança totalment fallit. Serveix també de record i homenatge per als ciutadans que van patir les nefastes conseqüències de les bogeries d’aquells governants. A partir de la caiguda del Mur de Berlín el comunisme s’ha anat desfent a tot arreu com si fos un terròs de sucre en un cafè, exceptuant uns petits reductes governats per uns individus que encara es resisteixen a admetre el fracàs que va representar l’aplicació pràctica d’aquella ideologia. Uns governants que són perfectament conscients que si als seus països se celebressin unes eleccions lliures, ells s’haurien d’amagar sota les pedres per evitar que els linxessin.

Utilitzant altres noms i marques, en les últimes dècades hem vist alguns intents de revifar el comunisme a l’Amèrica del Sud, però sempre han acabat en fracassos estrepitosos, i en més d’un cas amb els governants condemnats per la justícia per delictes de corrupció. I és que contràriament a una idea tan falsa com molt estesa, la corrupció no és un monopoli de la dreta, ja que també té molts practicants d’esquerres. I sense oblidar que el comunisme també s’ha intentat implantar en altres latituds geogràficament més properes. Però en els països més endreçats, com el nostre, cada quatre anys es vota, i qui opti per opcions polítiques equivocades sempre pot rectificar.

Queden encara, això sí, alguns reductes comunistes repartits pel món, amb uns partits comunistes que, amb més o menys encert, ara permeten que el comunisme teòric convisqui amb el capitalisme, com a la Xina, Vietnam, Corea del Nord, Cuba i algunes repúbliques exsoviètiques. La Xina —alguna cosa en sé, hi he estat quinze vegades— és un bon exemple que demostra que comunisme teòric i capitalisme pràctic poden conviure amb una aparent normalitat, a condició que a cap ciutadà li passi pel cap reivindicar un partit polític al marge del partit únic, el comunista.

Adaptar-se és una obligació del nouvingut

No ens enganyem, les persones primer de tot defensen el que és seu, i només després es poden plantejar pensar en termes dels interessos de la comunitat, i això partint de la base que uns suposats interessos col·lectius siguin compartits per tothom, que potser és massa suposar. No tothom pensa igual i, per tant, no tothom té necessàriament els mateixos interessos. Però, a Catalunya, entre els interessos col·lectius innegociables hi ha d’haver la defensa i el coneixement de la llengua, sense excuses de cap mena.

Ara tenim, per exemple, el debat de la immigració, amb dues postures enfrontades. Uns defensen una immigració sense límits ni traves de cap mena; aquelles manifestacions encapçalades amb lemes poc rumiats de “Volem acollir” i “Papers per tothom” en serien un bon exemple. Han vingut, els hem acollit, però la majoria no s’han volgut adaptar.

Uns altres, i diria que són majoria, pensen que als immigrants se’ls ha d’imposar una sèrie d’obligacions com, per exemple, el coneixement de la llengua pròpia del país que han escollit per anar a viure. En el cas de Catalunya, la llengua pròpia és el català, i no ho dic jo, ho diu ben clar una llei orgànica espanyola i, per tant, gens sospitosa de res, anomenada “Estatut d’Autonomia de Catalunya”.

Però molts immigrants, sortosament no tots, s’oposen a aprendre la llengua pròpia del país que han escollit per anar a viure. Els immigrants hispanoamericans, aquells que tenen l’espanyol com la llengua pròpia dels seus països d’origen són, en aquest sentit, els més reticents, juntament amb moltes persones vingudes d’altres zones de la península.

Molts no volen acceptar que qui ha de fer l’esforç d’adaptar-se és el que ve de fora. A partir d’aquí ens trobem amb tota mena de problemes que no tenen, per posar un exemple ben proper, els francesos, perquè qui decideix anar a viure a França de seguida aprèn que sense el coneixement del francès difícilment podrà tirar endavant. A Catalunya s’hauria de legislar de manera que s’obtingués el mateix resultat, i fins ara no s’ha fet. La culpa és dels polítics que ens han governat i encara ens governen.

Boye és l’acusat, però Puigdemont l’objectiu a batre

Avui comença a Madrid (Espanya) un judici contra Gonzalo Boye, l’advocat del MHP Carles Puigdemont. El judici serà llarg, ja que no està previst que finalitzi fins a l’any que ve. I encara que Boye sigui un dels acusats en un procediment judicial, per cert, ple d’irregularitats, a ningú se li escapa que l’objectiu real d’aquesta nova la cacera judicial és Puigdemont.

He anat seguint aquest tema des que es va fer públic, fa uns quants anys, i la meva impressió és que el deep state espanyol, en aquest cas en format Fiscalía Antidroga, ha tornat a inventar-se un fals relat per intentar fer valdre les seves tesis. Així, el fiscal parla d’uns fets que a parer de la defensa no tenen ni cap ni peus, per tal de concloure que Boye és culpable, i que ha de ser condemnat a deu anys de presó per un delicte de narcotràfic.

El diari El Mundo, un dels portaveus oficiosos de les clavegueres espanyoles —cal recordar la tasca patriòtica d’aquest pamflet, amb aparença de diari seriós, acusant falsament l’alcalde Xavier Trias, així com altres episodis vergonyosos en clau anticatalana durant i abans del judici del procés—, treia ahir en portada la notícia d’aquest judici amb el següent titular: Un investigado que se retracta, una cinta y una falsa geolocalización: las claves del juicio contra el abogado de Puigdemont en la Audiencia Nacional. 

Convé fixar-se en un detall, gens casual: en el titular del pamflet no es menciona Boye sinó que es menciona Puigdemont, un polític que no té res a veure amb aquest judici. Però, per Espanya, Puigdemont sempre és l’objectiu a batre, i com que no el poden empresonar per la via legal intenten perjudicar-lo castigant injustament a persones del seu entorn.

No tinc cap confiança en la justícia espanyola, o, concretant una mica més, no crec que la cúpula judicial espanyola sigui un exemple de neutralitat, i molt especialment quan jutgen temes directament o indirecta relacionats amb Catalunya. Espero, però, que Boye sigui declarat innocent i que sigui degudament indemnitzat, i que els responsables de la fiscalia ("de qui depèn la fiscalia?", va dir Pedro Sánchez) rebin la sanció que toqui i passin vergonya pública.

Esbroncar amb contundència no pot ser delicte

Potser no es pot assegurar que va ser una provocació, però a molts ens ho va semblar. Amb la perspectiva que ens dóna el temps transcorregut, podem dir que la gestió de la visita a Paiporta del 3 de novembre que van fer les autoritats espanyoles Borbón, Sánchez i Mazón va ser nefasta. D’aquests tres personatges, per cert, potser cal recordar que el càrrec del primer no ha estat mai sotmès a votació popular, ja que Borbón ocupa el càrrec que ocupa per la decisió personal d’un dictador, i això ja representa una greu irregularitat democràtica. Els altres dos, almenys, presideixen els governs d’Espanya i de València, respectivament, gràcies als vots dels ciutadans. Sovint es diu que aquests tres personatges ens representen a tots, però tot i que som molts els ciutadans que no ens hi sentim representats, no obrirem ara aquest debat.

Ara bé, que ens representin no vol dir que no puguin ser objecte de crítica. Un sou públic comporta sempre entomar les crítiques. A València la DANA ha causat oficialment més de dos-cents morts, i si considerem les persones desaparegudes que mai es trobaran, les víctimes mortals són moltes més. I aquí hi hem d’afegir les grans pèrdues de béns materials que no hi haurà cap assegurança ni ajut públic que les compensi. Així, els perjudicats valencians i famílies no només estan molt tristos sinó tremendament molestos amb els dirigents polítics per la pèssima gestió que s’està fent d’aquest episodi meteorològic. La pluja no era evitable, però molts dels morts s’haurien pogut evitar si s’hagués gestionat correctament la prevenció i la gestió immediata del desastre.

Resulta irrellevant si la decisió de visitar la zona afectada i els detalls de la passejada del 3 de novembre van ser del Palacio de la Zarzuela, del Palacio de la Moncloa o del Palau de la Generalitat Valenciana. El fet és que els tres personatges van coincidir a Paiporta i van ser fortament esbroncats i una mica esquitxats de fang pels veïns i els molts voluntaris que els ajudaven a minimitzar els efectes del desastre. Doncs bé, es veu que a criteri de les autoritats els insults i algunes esquitxades de fang que van patir els nostres personatges superen els límits permesos, i pretenen castigar penalment a qui es va expressar amb contundència. No cal dir que si aquestes més que lògiques protestes tinguessin conseqüències penals, la manca de perspectiva de les autoritats polítiques i judicials espanyoles encara quedaria més en evidència, i el divorci entre els nostres governants i els ciutadans que els mantenim econòmicament s’agreujaria una mica més.

Un president inepte

Per les referències anteriors que teníem del personatge, alguns ja ens ensumàvem que la gestió institucional del senyor Rull com a president del Parlament de Catalunya no ens donaria gaires alegries. No anàvem gens desencaminats. El seu maltractament continuat a una educada diputada de Ripoll és vergonyós i antidemocràtic, i si el comparem amb el seu tracte exquisit a un diputat stalinista que li va dir fatxa a la senyora de Ripoll queden clares les seves habilitats com a moderador dels debats parlamentaris. Persones amb càrrec del seu partit també ho pensen però no ho diuen. Saben que si es queixen en veu alta continua tenint plena vigència aquella amenaça d’Alfonso Guerra @ mienmano que en el seu dia va pontificar que el que se mueva no sale en la foto. I després els polítics encara es lamenten de la creixent desafecció política dels ciutadans.

Menorca en venda

D’uns anys ençà sembla que les Illes Balears estiguin en venda. Hi ha una queixa generalitzada més que justificada, certes zones d’aquestes illes ja són en bona part propietat de ciutadans estrangers, molts d’ells alemanys. Aquest sentiment de frustració per la pèrdua de la identitat balear està especialment present a Menorca, que és la més propera a Catalunya i no només en termes geogràfics.

Recordo que l’última vegada que vam ser a Menorca, anant pel centre de Ciutadella amb amics d’allà, ens anaven mostrant els edificis nobles que en els darrers anys han passat a ser propietat de forasters. Alguns d’aquests palauets s’han convertit en residències privades, però molts altres en hotels petits que tenen molt bona pinta, d’aquells establiments que ara s’anomenen hotels boutique.

Si hagués de triar entre els dos models turístics, m’inclinaria pel mal menor d’aquesta mena d’hotelets, els quals no són precisament barats. Reben un turisme més endreçat i silenciós, un turisme que deixa més doblers que el que s'instal·la en els hotels més massificats de la costa, on s’opta massa pel soroll i els excessos de tota mena. Em podeu dir classista si voleu, però a mi no m’agraden els sorolls, ni les aglomeracions, ni l’anomenat turisme massificat de xancleta i entrepà.

Ara bé, ens podem lamentar tant com vulguem de la pèrdua de patrimoni menorquí en benefici dels forasters, però quan algú compra una propietat primer hi ha d’haver un propietari local que la vulgui vendre. Vull dir que els culpables, si es pot parlar de culpables, són, en primer lloc, els menorquins que han optat per fer calaix venent les seves propietats. La ciutadellenca Maite Salord, escriptora i expresidenta del Consell Insular de Menorca, ho explicava l’altre dia amb molta claredat: “Es parla molt de qui compra i poc de qui ven. Qui venem som els menorquins”.

Errejón, la decepció

(Article original publicat el 31/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2198, pàg. 2)

Fa una setmana Íñigo Errejón, que representava la quota de Más Madrid a la coalició espanyola d'esquerres, va dimitir per sorpresa com a diputat i portaveu de Sumar al parlament espanyol. En una nota tan cínica com críptica que semblava redactada per algú que no hi és tot, Errejón s'acomiadava, per cert, sense disculpar-se.

L'extrema esquerra espanyola ha tingut moltes ensopegades i resurreccions. Si des de la mort del dictador Franco comptéssim aquests episodis, amb dues mans ens faltarien dits per detallar-los tots. Però ni el millor guionista hauria pogut imaginar que l'aventura política que va començar fa deu anys acabés amb un epíleg tan decebedor. Ara bé, les coses són com són, i amb la marxa d'Errejón queda amortitzada l'última versió del comunisme de sempre, "la nova política" sorgida a Espanya l'any 2015 amb la marca Podemos.

Com passa sovint en casos com aquest, ara resulta que molts ja ho sabien, i que tant el seu actual partit com els partits aliats ho coneixien des de feia temps. Altres confessen que ho intuïen. Doncs bé, jo, que em considero una persona bastant ben informada, ni coneixia, ni intuïa, ni em podia imaginar les agressions sexuals que el diputat Errejón perpetrava a les senyores. I si "els seus" o algú altre ja les coneixien, tenen la seva quota de responsabilitat per no haver-ho denunciat.

Que un dels grans referents polítics i mediàtics de la nova esquerra espanyola sorgida fa una dècada al voltant de Pablo Iglesias —"la nova política" en deien, orgullosos, els seus promotors—, doni ara per acabada la seva carrera política d'una manera tan poc honorable no el fa ni més ni menys culpable que si el presumpte delinqüent hagués sigut un polític de qualsevol altra tendència política. Amb les agressions sexuals, vinguin d'on vinguin, no valen excuses de cap mena.

En fer-se públic l'escàndol, vaig publicar un missatge a la xarxa que deia: "Sap greu, és un polític d'esquerres que ha fet bé la seva feina, parla bé, parla seguit, és molt educat i sempre mostra respecte per l'adversari. És una pèrdua per a la política espanyola. Ep!, no l'he votat mai, però com a liberal sé reconèixer els mèrits dels altres." Al cap d'una hora, coneixent ja els detalls foscos, en vaig publicar un altre que deia: "Ara llegeixo que Errejón no era de fiar, i que tenia alguna denúncia per maltractaments. Jo ho ignorava, i en això no li donaré mai suport. Però una cosa no exclou l'altra." És decebedor que polítics aparentment molt vàlids tinguin amagada una segona vida gens exemplar.

Impost a la banca perquè sí

En general, les esquerres tenen al·lèrgia a les empreses privades, i encara els agrada menys que aquestes guanyin diners. L’empresa privada i el benefici empresarial són dues realitats que ajuden a fer avançar la societat, però són contràries als principis ideològics de l’esquerra, amb tots els matisos que hi vulguem posar. La societat ideal de l’esquerra estaria formada per ciutadans funcionaris, tots més aviat pobrets —ser ric, tot i que es paguin més impostos, no està ben vist per l'esquerra— i amb les mínimes necessitats vitals bàsiques més o menys cobertes per l’estat. Llavors, quan els convingui, poden sortir ells, els governants d’esquerres, amb el miracle de les subvencions públiques com a premi pels que fan bondat i no molesten al poder polític.

Si ens centrem en l’esquerra més extrema, és a dir, la colla de Yolanda Díaz & Co. (Podemos, Sumar, Comuns i confluències vàries), és a dir, el poc que queda de la nostàlgia comunista en sentit ampli, aquesta obsessió anti empresa i anti benefici és encara més exagerada. Però tothom té el dret a equivocar-se, i si els polítics d’esquerres ho expliquen clarament en els seus programes electorals i la gent els vota, la resta de ciutadans ens hem d'aguantar fins a les següents eleccions. Se’n diu democràcia.

Observem, per exemple, el cas d’Ada Colau, aquella senyora que, com diria el poeta, Déu l’hagi perdonat. Semblava que no marxaria mai i, per fi, ja no hi és. Va deixar la ciutat molt pitjor que la Barcelona que va trobar l’any 2015, però s’ha posat ufanosa el seu mocador palestí i ha marxat terra enllà a veure a qui pot entabanar fora de les nostres fronteres. A l’oest diuen que no hay mal que cien años dure, i encara que com a alcaldessa només en va durar vuit, a alguns ens va semblar una eternitat. Quin malson!

La societat ideal de les esquerres seria aquella que només tingués banca pública, com donant per fet que una banca pública ha de ser millor que una de privada; ja sé que és molt suposar, però en això avui no hi entrarem. Ara tenim un episodi fiscal de la màxima actualitat, un impost extraordinari a la banca, injustificable, que ens l’hem de mirar com un càstig a la banca i, de retruc, al benefici empresarial de les empreses financeres. Alguns semblen ignorar que dels beneficis obtinguts ja es paga l’Impost de Societats, però tant se val. Com deia l’altre dia Gonzalo Gortázar, el CEO de laCaixa, “la justificació d’aquest impost ja no és una altra que la banca ha de pagar més que altres sectors perquè sí”. Potser es va oblidar de dir, però, que aquest impost, d'una manera o altra, es repercutirà a la clientela, també a la clientela d'esquerres que equivocadament defensa aquest disbarat.

Engrunes a canvi de la llibertat? Mai

No hi ha cap país del món que hagi accedit a la independència i que, un cop assolida, hagi expressat la voluntat de tornar a formar part de l'antiga metròpoli. Això és perquè gairebé totes les experiències prèvies a les independències d'aquests territoris i els seus habitants han sigut negatives, i d'aquí ve la voluntat d'independitzar-se de molts territoris, al preu que sigui. Dit en altres paraules, no hi ha cap país dels que s'han independitzat en els últims cent anys que admeti que es va equivocar en independitzar-se de la seva antiga metròpoli, i menys encara que vulgui revertir la seva independència.

Tots tenim al cap un munt de països molt pobres que han accedit a la seva independència en els últims anys. Però, tot i les dificultats, aquests països cada any celebren amb orgull la seva llibertat, és a dir, la decisió de desempallegar-se de la metròpoli i ser ells els que decideixen allò que més els convé, també el seu dret a equivocar-se i poder rectificar si ho consideren convenient. La pobresa dels països no justifica que els seus habitants acceptin el peatge de perdre la independència per tornar a dependre de l'antiga metròpoli. Engrunes a canvi de la llibertat? Mai.

La cap d'Errejón

 

Per voluntat expressa de qui va ser el primer responsable màxim de Podemos, Pablo Iglesias, al capdavant d'aquesta coalició hi ha actualment Yolanda Díaz, vicepresidenta del govern espanyol. Fins ara Díaz ha estat la cap directa del dimitit Íñigo Errejón, però avui no parlarem d'ell, ja que aviat li dedicarem un altre article.

Tornant a Díaz, qualsevol persona que s'hagi mirat la seva biografia política quan actuava a Galícia, abans d'anar cap a Madrid, sap que tot el que políticament ha tocat aquesta senyora ha acabat malament per a la gent del seu voltant. Díaz és una especialista a salvar-se ella a costa de deixar que s'enfonsi el seu entorn.

Observant el lamentable episodi que ha portat a la dimissió d'Errejón, i que alguns ja gosen associar amb el final definitiu de Sumar i el poc que encara representa aquest partit, veurem si aquesta vegada Díaz també se'n surt sense esgarrinxades greus que l'arrossegarien, també a ella, pel pedregar. Més d’un, per Díaz, tampoc hi posaria la mà al foc.

De l'abús de les cites prèvies i altres despropòsits

(Article original publicat el 18/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2196, pàg. 2)

Segons opinions molt generalitzades, l'abús de la cita prèvia per part de l'administració pública només ha servit per empitjorar, retardar o eliminar l'atenció al ciutadà. Els nostres governants són perfectament conscients de la valoració ciutadana poc amable de la cita prèvia, i ara han tornat a obrir el debat per a suggerir, un cop més, la seva reformulació. Però com que no és la primera vegada que els polítics ens prometen que suprimiran aquest sistema tan pervers de desatenció al ciutadà, cal expressar totes les reserves sobre el compromís governamental d'eliminar la cita prèvia.

Perquè una cosa són les declaracions dels polítics, sovint sense que hi hagi al darrere cap estudi ni voluntat de tirar endavant els seus compromisos, i una altra són els continguts dels diaris oficials. Quan tenim l'experiència d'haver estat enganyats tan sovint per les administracions públiques, el ciutadà acaba deixant de creure en les promeses i ja només es creu els fets, és a dir, els continguts del DOGC i el BOE. En altres paraules, si no es pot tocar, no existeix.

Sovintegen els polítics que ens prometen la lluna, però trobar la traducció oficial de les promeses polítiques en lleis o decrets ja resulta més difícil. La cita prèvia es va popularitzar l'any 2020 amb la pandèmia Covid-19, i potser en aquelles circumstàncies el sistema podia tenir un sentit. Però han passat gairebé cinc anys i encara hi ha persones que s'han quedat mentalment aturades el 2020, i ja els va bé continuar aplicant aquest sistema pervers de maltractament al ciutadà.

Entre els despropòsits de l'administració que alguns privats també han fet seus, hi podríem afegir l'abús generalitzat de les inscripcions prèvies que se'ns han anat imposant per intentar tenir-nos més controlats a tots. Avui en dia et demanen inscripció prèvia fins i tot per anar a la presentació d'un llibre, o per poder assistir a un debat públic sobre l'ampliació de l'aeroport de Barcelona i el futur de les granotes de la Ricarda.

Aquesta obsessió malaltissa per controlar-ho tot em porta el record d'aquelles tristes societats de l'Europa de l'Est d'abans de la caiguda del Mur de Berlín. Què n'ha de fer un tercer, sigui o no funcionari, de si un ciutadà demana hora al metge, o vol anar a una determinada conferència? Res. Alguns semblen sentir nostàlgia d'aquell model de societat, sortosament desaparegut, tan ben descrit en la pel·lícula "La vida dels altres", on tothom espiava i, alhora, tothom era espiat. On queden les llibertats individuals?

Ningú és imprescindible

(Article original publicat el XX/10/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 110/10-2024, pàg.22)

Tot i que és obvi que ningú és imprescindible, tots coneixem casos de persones que es creuen insubstituïbles. La valoració exagerada i fora de tota lògica que tenen alguns dirigents polítics de si mateixos arriba a nivells malaltissos. Algunes persones que es troben al capdavant de les seves organitzacions —posem per cas, un partit polític— és poc probable que reconeguin els seus errors, pleguin i deixin pas voluntàriament a altres persones. El fet de no tenir ningú per sobre d'elles que quan toca els hi pugui tocar el crostó pot portar-los a creure que són infal·libles. I evidentment no ho són; ningú ho és.

Hi ha molta gent que pensa que cal una renovació urgent dels dirigents polítics independentistes. Recentment, el MHP Quim Torra es referia als lideratges polítics del món independentista, i va comentar, molt oportunament, la necessitat imperiosa de promoure canvis radicals a les cúpules dels partits. Algunes persones que potser es van sentir al·ludides van considerar que aquell comentari era inoportú, però veient com han anat les coses en els últims anys difícilment es pot estar en contra de les reflexions de Torra. La paciència ciutadana no és infinita.

Uns nous lideratges són del tot imprescindibles, i això vol dir que la majoria dels que fins ara han estat al capdavant del moviment independentista se n'haurien d'anar cap a casa. Catalunya necessita nous líders amb idees i estratègies noves, que estiguin disposats a desvincular-se de les polítiques aplicades fins ara, ja que s'han demostrat poc útils. Els dirigents polítics que ens han portat fins aquí han demostrat amb escreix la seva incompetència. A hores d'ara resulta irrellevant si no han volgut o no han pogut fer la feina que els tocava, però la realitat és que no l'han fet i han provocat molta frustració social. Els toca marxar cap a casa, i hem de confiar que els seus substituts ho facin millor.

Els polítics independentistes ens van prometre que ho tenien tot a punt per pujar al Mont Blanc (4.800 metres) i no han estat capaços ni d'arribar al Tibidabo (500 metres); s'han quedat aturats a la carretera de les Aigües. Si la política independentista de Catalunya la gestionés una empresa privada, en la qual els accionistes arrisquen els seus diners, el que ha passat en els últims anys és un fracàs estrepitós i mereix un canvi urgent de lideratges. Els accionistes de Catalunya som els catalans, i ens toca pressionar en aquest sentit. Dir les coses pel seu nom sempre és recomanable. Cal deixar de minimitzar la magnitud del fiasco i no buscar més excuses externes. El problema el tenim aquí, i la solució només depèn de nosaltres.

Cuba a les fosques

 

Les notícies ens diuen que Cuba s'ha quedat sense energia elèctrica, i que la majoria d'activitats de l’illa han quedat aturades per manca de subministrament d'electricitat. Els motius del problema són dos. El primer és la manca d'un mínim manteniment de la xarxa elèctrica del país, que des de fa molts anys falla contínuament. I com que a Cuba produeixen l'electricitat a partir del petroli, el segon motiu és la forta reducció del subministrament de combustible per part dels seus proveïdors habituals com, per exemple, Veneçuela, els quals també tenen problemes similars.

Quan els cubans gaudeixin d'una societat lliure, amb les mesures democràtiques imprescindibles per tal de deixar enrere els abusos dels dictadors comunistes que ha tingut el país des de l'arribada de Fidel Castro a l'Havana fa seixanta-cinc anys, Cuba tornarà a ser una economia de mercat al marge del que digui el diari Granma i l'actual constitució la qual, lògicament, quedarà derogada. I llavors es podran deixar enrere moltes coses, entre elles els talls de llum.

Mentrestant, Cuba continuarà sent un país en fallida multiorgànica, un país fosc en tots els sentits, i ara, també, a les fosques en sentit literal a causa de la manca d'electricitat. Només dels mateixos cubans dependrà posar fi a aquesta anòmala situació, però el procés no serà gens fàcil, ja que la majoria dels cubans han viscut sempre en dictadura, i molts ja s'han acostumat a la foscor.

Premsa militant

En el món de l'empresa privada, els diaris, les ràdios, les teles i la premsa digital tenen amo, gairebé sempre conegut tot i que, per trobar qui són, de vegades ho tenen mig amagat i has de buscar una mica.

Però la majoria d'aquests mitjans també tenen uns altres amos, diguem-ne els amos ideològics, que no sempre són tan coneguts i no necessàriament participen en l'accionariat de la propietat. El fet és que llegeixes els diaris d'àmbit estatal i de seguida veus que allà hi mana el PP, o el PSOE, amb més o menys intensitat.

I encara que quan toquen el tema Catalunya els plantejaments dels diferents partits espanyols gairebé sempre coincideixen, i té sentit que sigui així —des del sentit comú no podem pretendre que fora de Catalunya hi hagi mitjans partidaris d'una Catalunya independent, ningú es tira pedres al seu propi terrat— això òbviament no passa quan observem el biaix nacional de la premsa feta a Catalunya.

Si observem els quatre diaris catalans de paper d'àmbit nacional (Ara, El Periódico, El Punt Avui i La Vanguardia), només un és inequívocament independentista, mentre els altres tres o són declaradament unionistes o juguen a enredar el lector.

Esquerra, del foc a les brases

Quan semblava que a Esquerra ja ho havíem vist tot, l'espectacle ofert per aquest partit s'ha anat agreujant a partir de la tornada de Marta Rovira a Catalunya. Recordem el detall: quan Rovira tornava de Suïssa, en travessar la frontera va petonejar Junqueras davant dels periodistes. Volien aquella foto. Després hem sabut que aquella mostra de cordialitat era més falsa que un bitllet de sis euros, i la prova són els arxius d'àudio que es van fer públics més tard. Altres membres del politburó d'Esquerra també coneixien les malifetes que es feien al seu partit —atacs de falsa bandera—, però gairebé ningú va dir res en públic. I alhora que donaven la culpa a la competència, entre tots van intentar amagar els disbarats dels seus irresponsables dirigents.

No ens podem creure ningú de la cúpula d'Esquerra. Uns donen una versió, uns altres la contraria, i això que uns i altres dirigien conjuntament el partit. Ara s'ha sabut que l'autoria d'aquell ninot de Junqueras penjat al pont d'una carretera, que en el seu moment des d'Esquerra es va atribuir a un partit de la competència, també formava part dels atacs de falsa bandera organitzats pel partit. O per una facció del partit, tant se val. També aquells pòsters de tan mal gust que relacionaven els germans Maragall amb la malaltia de l'Alzheimer. Diuen que Rovira ho sabia tot, i com a secretària general és lògic que sigui així. Encara que ella ara ho negui, no ens la podem creure. Que Junqueras també digui que ho ignorava és irrellevant, ja que sent el màxim dirigent d'Esquerra tenia l'obligació de saber-ho. I òbviament, també, de frenar-ho.

Amb independència de qui surti guanyador en el pròxim congrés del partit, Junqueras i Rovira hauran d'optar entre passar a la història per mentiders o passar a la història per incompetents. Ells sabran què els perjudica menys. El fet és que el tàndem Junqueras Rovira deixarà el partit en la misèria electoral, tan malament com quan se'n van fer càrrec fa tretze anys.

Dit tot això, tothom sap que el moviment independentista català és ideològicament transversal, ja que hi ha independentistes de dretes i d'esquerres. Els votants independentistes d'esquerres de bona fe i sense càrrecs institucionals —en conec uns quants que encara no ho han paït—, aquells que fins ara havien anat votant a Esquerra sense dubtar-ho, potser s'hauran de replantejar el seu vot quan es convoquin eleccions. No serà una tasca fàcil. El més greu de tot: aquests episodis tan lamentables d'Esquerra perjudicaran molt el conjunt del moviment independentista. Pel bé de tots, esperem que la gent d'Esquerra sàpiga trobar el camí correcte, i si ho poden fer en quatre anys, que no se n'hi estiguin sis.

L'error o la mala fe de banalitzar el feixisme

Hi ha una certa esquerra que a l'altra banda del seu món ideològic ideal només hi veu feixisme per tot arreu i tothora. I ho diuen en veu alta, sense posar-se vermells. I com més a l'esquerra, més cauen en aquest error. Si no penses com jo, ets un feixista. Si no defenses el meu model de societat, ets un feixista. Ho proclamen contínuament als quatre vents, i es queden tan amples. Però si segons aquests il·luminats tot és feixisme, estem llevant importància a la perversitat del veritable feixisme, sigui de dretes o sigui d'esquerres (que també existeix), ja que llavors el feixisme queda desdibuixat. Sóc molt conscient que, dissortadament, demanar mesura als partidaris del pensament únic és una pèrdua de temps. Però tot i això, queda dit.

L'opa del Sabadell, una visió particular

(Article original publicat el 4/10/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2194, pàg. 2)

Sóc petit accionista i client del Banc Sabadell des de fa dècades, des de l'època en què el banc feia les juntes d'accionistes al Teatre la Faràndula d'aquella ciutat, quan el capital encara estava controlat pels successors dels fundadors del banc. Llavors encara faltaven molts anys perquè l'entitat sortís a borsa, i es necessitava molta influència per poder comprar accions de l'entitat. D'aquella època, tinc un bon record de les ampliacions de capital gratis.

Però d'un temps ençà han disminuït les meves simpaties cap a l'alta direcció del Banc Sabadell. Aquesta entitat financera és alguna cosa més que una simple empresa; és una veritable eina de país, i tinc els meus motius per no estar content amb l'evolució "política" que ha fet en els últims anys, i no em refereixo a l'evolució del valor de les accions, ja que quan s'inverteix en borsa cal acceptar el risc del mercat.

Però la decisió de l'any 2017 de canviar la seu del banc sense consultar els accionistes, passant-la de Sabadell (Catalunya) a Alacant (Espanya), em va semblar totalment inapropiada. No poso en dubte que els estatuts del banc permetien fer el canvi de la seu social per decisió exclusiva del consell d'administració. Però a banda de la legalitat, es va trobar a faltar la cortesia deguda als accionistes. Així, des del punt de vista de molts dels centenars de milers d'accionistes no consellers —és a dir, tots menys la vintena que formaven part del consell—, aquell canvi de seu que el consell va tirar endavant sense consultar els propietaris del banc no era raonable.

No tinc la bola de vidre i, per tant, ignoro com acabarà l'opa hostil del BBVA. Estem davant d'una guerra comercial en tota regla, i ens trobem amb arguments nous com són les polítiques expansives de repartiment de dividends que les dues entitats han anunciat. Si l'opa acabés triomfant —tant de bo els accionistes del Sabadell no ho permetin!— seria una mala jugada. I si acabés fent figa, com a client, com a accionista i com a català me n'alegraria molt.

Escric aquests comentaris ignorant l'evolució que pot tenir pròximament el valor de l'acció, ja que, lògicament, com més dividends reparteixin ara, més baixarà el preu de l'acció; són faves comptades. Ara bé, acabi com acabi aquest serial, alguns obliden que en aquesta vida no tot són diners. En el món mercantil s'haurien de valorar altres consideracions les quals, al meu entendre, també són importants, tot i ser conscient que no tothom es mira el món dels negocis des del mateix punt de vista.

Els congressos de Junts i Esquerra

S'acosten els congressos polítics més importants del món independentista català: el de Junts (aquest octubre, a Calella) i, un mes més tard, el d'Esquerra. D'Aliança —un partit independentista del qual també cal seguir-ne l'evolució— encara no s'ha anunciat cap congrés, mentre que la gent de la CUP juga en una altra lliga, sovint plena de contradiccions i, per tant, amb ells no s'hi pot comptar gaire. La resta de partits polítics amb representació al Parlament, és a dir, els partits unionistes que decideixen els assumptes catalans a 600 km de Barcelona, queden al marge d'aquest comentari, ja que defensen uns interessos que massa sovint són oposats als interessos dels catalans.

Quan s'hagin decidit les noves direccions de Junts i Esquerra, uns es consideraran guanyadors, i uns altres perdedors. Res de nou, passa en tots els congressos polítics, i precisament per això es convoquen, i per això se sotmeten a votació els nous dirigents. Però, tot i la seva importància, serà poc rellevant saber quines persones controlaran aquests partits en el futur. En termes esportius, aquests congressos només són la primera part de les eliminatòries, ja que no ens donen els resultats definitius; vindrien a ser com els partits d'anada.

Els partits importants sempre són els de tornada —en aquest cas, les eleccions al Parlament de Catalunya, quan toquin—, i és aquí on es podrà valorar la reacció dels votants independentistes, tant dels que van participar en les últimes eleccions com dels molts electors que, decebuts i emprenyats, es van quedar a casa i van fer perdre la majoria absoluta independentista al Parlament. Si aquests votants es tornen a quedar a casa, voldrà dir que els partits independentistes no hauran fet bé la feina que els pertoca; esperem, però, que hagin aprés la lliçó.

Dentista gratis

Quan va accedir a l'alcaldia de Barcelona, una de les mesures més populistes de la senyora Colau de trista memòria política va ser la promesa d’oferir dentista gratis per als barcelonins. A ningú se li escapa, però, que aquesta gratuïtat s'havia d'entendre com que el nou servei sanitari municipal el pagaríem tots els barcelonins via impostos, ja que els diners ni cauen del cel ni els posa Colau. Però ara els tribunals han tombat el dentista municipal de manera definitiva, just quan Colau està molt enfeinada fent les maletes per plegar de regidora i anar-se'n a viure a Itàlia. La senyora Tarafa, que sembla que s'ocupa dels assumptes que ha deixat pendents Colau, ha dit que cap problema, que ja tenen un pla B per oferir aquest servei gratuït a l'Hospital del Mar. Però com que resulta que ni els comuns ni la regidora Tarafa manen a l'ajuntament ni a la Generalitat, estaria bé que ens expliqués com ho pensen fer. Seria tot un detall que els barcelonins que paguen la festa sabéssim de quin mal hem de morir, i no parlo dels problemes dentals sinó dels de la nostra butxaca.

Els buròcrates

Quan discuteixes amb l'administració pública tot sovint apareix el buròcrata vocacional que et diu "això no es pot canviar, sempre s'ha fet així", com si aquest fet fos un argument mínimament vàlid. Una de les pitjors desgràcies que frena el progrés de la nostra societat és la burocràcia innecessària, que és l'enemiga número u del progrés. Tothom pot posar exemples viscuts en carn pròpia de com la burocràcia oficial no només impedeix resoldre problemes sinó que en crea de nous, frena iniciatives privades de tota mena i posa bastons a les rodes de l'emprenedoria. Més greu encara és que la burocràcia oficial s'autoalimenta en progressió geomètrica. Les administracions públiques tenen funcionaris molt eficients que fan molt bé la seva feina, però també tenen buròcrates vocacionals que actuen com a enemics del ciutadà. El buròcrata vocacional és aquell personatge fosc amb sou públic que "abusa del poder que li dona la seva posició a les oficines de l'estat", segons defineix el diccionari. Actua com una metàstasi cancerígena, que quan sembla que ja s'ha resolt el problema, de cop i volta torna a sorgir inesperadament pel lloc més inesperat. Davant d'aquests abusos, el ciutadà només té dues opcions: buscar una altra administració més amable i comprensiva per poder tirar endavant el seu projecte, o llençar la tovallola. Sortosament, n'hi ha més dels primers que dels segons, i gràcies a ells el país va tirant endavant malgrat els buròcrates.

Militar o no militar, avantatges i inconvenients

Sempre he anat per lliure, i de vegades coincideixo amb uns i de vegades coincideixo amb altres. No he experimentat mai la necessitat de militar en un partit polític, ni tinc previst fer-ho. Militar vol dir, entre altres moltes coses, obeir, i obeir no m'ha agradat mai. Si ets militant d'un partit, sempre en tens un per sobre teu a qui has d'obeir, i et toca rebre ordres d'obligat compliment, per més estrafolàries que et semblin. El fet és que no he experimentat mai un dels peatges del militant: l'obediència deguda al líder.

No militar enlloc té l'avantatge que sempre pots opinar en veu alta, davant de qui sigui, el que consideris convenient. Això ho valoro molt. En canvi, si milites i no et vols tancar portes per ocupar un càrrec públic, un càrrec de confiança o una assessoria ben retribuïda, allò que alguns amb una certa mala intenció anomenen la pagueta, expressar determinades opinions és un exercici que te l'has de reservar pel menjador de casa.

Tenir un carnet polític a la butxaca t'obre algunes portes, però la teva llibertat, òbviament, disminueix. Així, alguns optem per la llibertat sense limitacions. Les societats tiren endavant no necessàriament gràcies als polítics, sinó, tot sovint, a pesar dels polítics.

Gir a la dreta

D'un temps ençà a Europa s'està produint un gir polític clar cap a la dreta. Fa pocs dies ho vam veure a Alemanya, i ahir es va repetir el fenomen a les eleccions generals d'Àustria, on l'extrema dreta les va guanyar per primera vegada des de la Segona Guerra Mundial. A primera vista pot semblar un fenomen sorprenent, i alguns polítics es pregunten en públic per què passen aquestes coses. Altres experts en la matèria demostren ser més intel·ligents i, almenys en públic, callen. Saben perfectament que el votant s'està atipant d'algunes receptes suposadament miraculoses de l'extrema esquerra. Els extrems ja ho tenen això, que d'un extrem el votant es passa a l'extrem contrari sense despentinar-se. Al sud de França es va passar del comunisme al lepenisme en un tres i no res. Molts polítics encara no entenen que quan et toquen massa la butxaca i t'intenten imposar un nou model de societat que enlloc s'ha demostrat que sigui millor que l'actual, la gent diu prou. I a Europa la gent ha començat a dir prou.

Els diners

(Article original publicat el 20/9/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2192, pàg. 2)

He treballat sempre amb una mentalitat comercial global, sempre amb el radar professional posat a l'estranger, i sempre en el món de l'empresa privada. Mai he demanat una subvenció pública. I si alguna vegada he tingut problemes econòmics, que com tothom també n'he tingut, m'he adaptat a la realitat mitjançant l'únic camí que conec: treballant més i gastant menys.

Sorprèn l'interès que tenen alguns per acumular patrimoni. He anat a funerals de persones molt riques, aquelles que algú amb un excés de sornegueria podria definir com "la persona més rica del cementiri". De què els han servit els diners acumulats, a banda d'haver de pagar cada any l'injust impost de patrimoni —injust, sí, és una doble imposició sobre uns actius que ja han tributat per renda—, i tornar a pagar després del funeral per successions, és a dir, triple tributació? Tot i això, hi ha persones que tenen com a màxima aspiració de la seva vida acumular diners.

Cadascú té les seves prioritats sobre el destí que dóna als seus diners. A casa, per exemple, quan ens ha tocat pagar l'escola privada dels fills —la despesa més important d'una família com la meva— estàvem plenament convençuts que fèiem el que ens tocava. Molts pares es lamenten de les mancances que té l'escola pública on porten els seus fills, i els sobra raó, però llavors arriben les vacances i se'n van al Vietnam o a Punta Cana, si cal pagant a crèdit. I quan s'han de canviar el cotxe, se'n compren un de luxe. Com dèiem abans, cadascú té les seves prioritats. Per a algunes persones els signes externs com els viatges i els cotxes són molt importants, mentre l'escola dels fills queda en segon terme.

A casa sempre hem tingut molt clar que els recursos destinats a l'educació dels fills són la millor inversió familiar, ja que és la millor herència que ells rebran dels seus pares. De seguida vam acceptar que els problemes de l'escola pública no els podríem resoldre nosaltres. Per aquest motiu, quan ens va tocar prendre la decisió vam optar per portar els fills a una escola privada que ens agradava molt la qual, uns anys més tard, es va convertir en concertada, amb tot el que això representa d'estalvi familiar.

Arribar a final de mes amb dificultats per poder pagar totes les factures genera preocupacions lògiques, i ningú s'hi hauria de trobar. Però tenir molts diners potser encara pot generar més maldecaps. Entre poc i massa. Conec persones molt riques que no dormen bé pensant en el rendiment de les seves inversions. Tan rics i tan desgraciats alhora!

Agost a Sarrià

(Article original publicat el XX/9/2024 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 109/09-2024, pàg.22)

A alguns no ens agraden les cues, les incomoditats ni les aglomeracions de l'estiu. Des que es van eliminar els peatges les autopistes van massa plenes, i com que no som masoquistes en tren no hi anem mai. Per altra banda, els aeroports s'han convertit en equipaments inhòspits, amb uns problemes de massificació que s'agreugen a l'agost. Així que deixant de banda algunes sortides curtes, a l'agost ens quedem a casa. I mentre molts eren fora, a Sarrià han passat coses interessants.

Es va celebrar a l'hort Gardenyes que el conflicte de Can Raventós s'havia guanyat als tribunals. L'ajuntament es va comprometre a no recórrer contra una resolució judicial contrària als seus interessos els quals, per cert, no són coincidents amb els interessos veïnals. Deixant-se portar per un excés d'optimisme alguns van obviar la reacció que tindria el promotor, com si els seus drets legítims haguessin deixat d'existir amb aquella sentència. Va ser un error pensar que el constructor es quedaria de braços plegats com va fer l'ajuntament, i, lògicament, va acabar recorrent als tribunals en defensa dels seus interessos. La majoria dels mitjans no se'n van fer ressò, i molt pocs veïns se'n van assabentar. Veurem què decideixen els jutges.

Hi ha també l'escàndol dels refugis climàtics dels equipaments públics que l'ajuntament havia publicitat. Parlem d'escàndol perquè després de tota la propaganda oficial resulta que, a l'agost, tots els equipaments municipals han tancat. Amb la calorada de l'estiu i una humitat molt elevada, els únics refugis climàtics efectius són els que tenen com a motor els aparells d'aire condicionat. Doncs bé, tot i aquestes condicions extremes, els aparells municipals d'aire condicionat no han funcionat. No consta que l'ajuntament s'hagi disculpat amb el veïnat.

El nom de la Biblioteca de Sarrià es va decidir en un procés participatiu municipal. J.V.Foix va obtenir més vots que la suma de les altres tres candidatures, i això no va agradar a les esquerres. Una majoria absoluta tan contundent a favor de Foix demostra que de vegades els interessos ideològics dels polítics no coincideixen amb els interessos veïnals. Després, però, s'ha convingut que els noms femenins perdedors d'aquell procés també tindran el seu encaix en dependències de l'edifici. Aquest premi de consolació no figurava en les condicions del procés participatiu, se l'han tret de la màniga més tard, veient que havien perdut. A alguns els costa acceptar que de vegades toca perdre.

El país d'Illa és Espanya

El MHP Salvador Illa va començar el seu mandat anant-se'n de vacances amb la família —i a rebre instruccions del seu cap— a una illa africana de sobirania espanyola. Res a dir que anés de vacances a Lanzarote, i res a dir que el seu cap el cités allà baix per donar-li instruccions. Qui mana, mana, i a Catalunya i a Espanya, ara mana el PSOE, un partit polític que quan analitza Catalunya poc difereix de l'anàlisi que fa l'altre gran partit espanyol, el PP, així com l'anàlisi que fan els seus respectius partits de comparsa, com són els comunistes a l'extrema esquerra, ara anomenats, per despistar, Podemos Sumar, i Bocs a la dreta extrema. Però el PSOE també mana a Barcelona i a Sarrià, tot i que les eleccions municipals les va guanyar Junts per Catalunya per golejada.

Després d'anar a visitar al cap d'estat del país veí, Illa ja ha anunciat que farà unes excursions per les Espanyes, i tot indica que aquestes excursions tindran prioritat sobre les visites que Illa hauria de fer amb urgència per les comarques catalanes, per tal de conèixer l'estat de la nació que se suposa que haurà de governar durant els pròxims quatre anys. Però Illa és espanyol per sobre de tot, i farà el que sigui per quedar bé amb l’amo. Catalunya quedarà sempre en un segon terme. Des del punt de vista de la defensa dels interessos catalans, és un mal començament. Des del seu punt de vista colonial, té tot el sentit.

Com no pot ser d'altra manera

Per tal de reafirmar la validesa del seu posicionament, algunes persones utilitzen una fórmula que òbviament no tothom comparteix: com no pot ser d'altra manera, o, en versió llarga, com no podria ser de cap altra manera. Vaja, com si només hi hagués una manera de defensar-ho, fent la sensació, segurament sense ser-ne conscients, que pretenen imposar-nos el pensament únic, és a dir, que en el fons tenen mentalitat de dictadors. Tot pot ser d’una altra manera.

Alguns diuen o fan les coses d'una manera determinada, però sempre es poden dir o fer de forma diferent i fins i tot oposada. Sortosament, l'alternativa sempre hi és, i cadascú defensa els seus posicionaments com millor li sembla. Hem d'acceptar que en una societat diversa com la nostra no tothom pensa igual, i que no totes les receptes són vàlides per a tothom, per més que les nostres ens puguin agradar molt.

Això no és Cuba ni Corea del Nord, que si no dius el que volen sentir els seus dirigents pots acabar tancat a la presó, o encara pitjor. Sense arribar a aquells extrems, no és el mateix el llegat municipal que va deixar a Barcelona l'alcalde Xavier Trias que el que va deixar l'alcaldessa Ada Colau, o, a escala nacional, no és el mateix el llegat de Jordi Pujol que el de Pere Aragonès.

Com no pot ser d’altra manera, a l’hora d’anar a votar alguns fan una tria equivocada, i altres l’encerten. Dels encerts de l’actuació dels polítics en gaudim tots, els hàgim votat o no, però totes les conseqüències negatives dels seus errors van, com no pot ser d’altra manera, a càrrec nostre.

Sahra Wagenknecht

 

En les eleccions de fa quinze dies a Turíngia i Saxònia (Alemanya), un nou partit d'esquerres, fundat per Sahra Wagenknecht, va superar amb escreix els vells partits d'esquerra. D’una entrevista a El Viejo Topo en destaco aquestes reflexions:

—Vostè ha citat les polítiques de transició verda com a contràries als interessos econòmics d'Alemanya. A què es referia?

—L'enfocament dels Verds cap a la política mediambiental és econòmicament punitiu per a la majoria de la gent. Estan a favor de preus alts per al CO2, encarint els combustibles fòssils per crear un incentiu per abandonar-los. Això pot funcionar per a persones riques que es poden permetre comprar un cotxe elèctric, però si no tens molts diners, només significa que estàs en pitjor situació. Els Verds irradien arrogància cap als més pobres i, per tant, són odiats per una gran part de la població. (...). A la gent no els agrada que els polítics li diguin què menjar, com parlar, com pensar. I els Verds són el prototip d'aquesta actitud missionera en impulsar la seva agenda pseudoprogressista. Per descomptat, si et pots permetre un cotxe elèctric, n'hauries de conduir un. Però no hauries de pensar que ets millor persona que algú que condueix un vell cotxe dièsel de gamma mitjana perquè no es pot permetre res més. Avui dia, els votants verds tendeixen a ser molt rics: els més “econòmicament satisfets”, segons les enquestes, (...). Encarnen un sentiment de complaença, tot i que augmenten el cost de vida de les persones que lluiten per sobreviure: “som els més virtuosos, perquè ens podem permetre comprar aliments orgànics. Podem permetre'ns una bicicleta elèctrica. Podem permetre el luxe d'instal·lar una bomba de calor. Ens ho podem permetre tot”.

(La foto és de la Wikipedia)

De la covid a la mpox

(Article original publicat el 6/9/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2190, pàg. 2)

Quan gairebé hem deixat de parlar de la covid surt el tema de la mpox o verola del mico. Crida l'atenció positivament que el discurs oficial sobre la mpox ja no busca generar por com es va fer fa quatre anys amb el discurs de la covid. Ara que ens podem mirar l'episodi de la covid des de la distància, la societat té motius sobrats per criticar una part d'aquella estratègia sobre les vacunes, les mascaretes i altres mesures poc rumiades que se'ns van imposar.

Com que no formo part del món sanitari i no tinc peatges en aquest sentit, no em costa gens insistir en el fet que durant aquell episodi es van cometre disbarats. Tothom va aprendre moltes coses, i ara som capaços de valorar com totalment fora de lloc determinades mesures suposadament anticovid imposades per les autoritats. Amb el pas del temps s'ha vist clar que alguns governants només buscaven generar por entre els ciutadans.

Discrepar de la línia oficial sempre ha estat mal vist, i les persones que criticàvem aquelles mesures estàvem socialment mal vistes. El fet és que degut al desconeixement es va improvisar molt i es van cometre molts errors. Per exemple, la prohibició de sortir de casa si no t'acompanyava un gos —i m'estalvio de profunditzar en aquest tema—, o la ridícula imposició de la mascareta en indrets tan airejats com, per exemple, les platges.

Aquells dies vaig publicar diverses reflexions, i alguns que les van llegir massa ràpid em van titllar d'antivacunes, que era el pitjor retret que es podia fer. Ja vaig aclarir llavors i repeteixo ara que no només no sóc antivacunes sinó que, en línies generals, sóc un ferm defensor de les vacunes.

Però que sigui partidari de les vacunes no significa que compri sencer el relat oficial de la covid, ja que després es va demostrar que moltes decisions estaven mancades de rigor. Durant la covid professionals prestigiosos que discrepaven de la línia oficial van ser injustament silenciats i menystinguts. Als ciutadans només se'ns permetia llegir i escoltar les tesis d'una de les parts, és a dir, se'ns pretenia imposar el pensament únic.

No recordarem ara els noms dels professionals que en aquella època sortien cada dia als mitjans com si fossin els guardians de l'oracle de Delfos, mentre altres grans professionals estaven silenciats. Després el temps ha anat posant cadascú al seu lloc. La meva conclusió és que ni els primers eren tan infal·libles com ens donava a entendre el relat oficial, ni els segons tan dolents com se'ns intentava convèncer des del poder.

Coincidències i discrepàncies amb Lluís Llach

En l'univers independentista català avui els partits polítics amb representació parlamentària que es declaren independentistes tindran el seu protagonisme en la Diada. Ordenats per ordre alfabètic són AC, CUP, ERC i JxC; si els poséssim per ordre d'importància en representació parlamentària, l'ordre seria el contrari. Els ciutadans unionistes també tenen la seva festa nacional, que celebren el mes que ve.

El món independentista "oficial" (els partits), actualment és minoritari en termes de representació parlamentària, però tots sabem que socialment és majoritari si als vots obtinguts per aquests partits hi suméssim els independentistes que a les últimes eleccions es van quedar a casa. Ara bé, ja sabem que les regles són les regles, i els votants que es van quedar a casa oficialment no compten. Els vots temporalment no hi són, però els votants sí.

Avui també tindran el seu protagonisme les entitats socials que complementen la tasca dels partits independentistes, i que aquest any sortiran al carrer conjuntament. Quan Òmnium va passar a ser una entitat controlada políticament per ERC em vaig donar de baixa com a soci, però encara sóc soci de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC), ja que la considero una entitat més políticament transversal.

Lluís Llach és el president de l'ANC. No coincideixo amb ell en tot, ni de bon tros, però hi coincideixo en algunes coses. La primera i més important, tant Llach com jo tenim l'independentisme com a fita. Però n'hi ha més, de coincidències. Llach sempre diu que no és ric, i jo tampoc sóc ric. Intueixo, però, que Llach ja els deu tenir fets, i diria que jo també tinc bastant resolt el meu futur econòmic.

Però, com deia abans, Llach i jo també discrepem. Un exemple: Llach diu que sempre ha votat Esquerra o la CUP, i jo no he votat mai ni Esquerra ni la CUP. Un altre tema que ens separa: a Llach no li agrada la Sílvia Orriols, i jo a l'alcaldessa de Ripoll i diputada no li he sentit a dir mai cap disbarat. A més, m'he llegit els estatuts del seu partit i no he trobat res que sigui democràticament objectable.

Avui és la Diada nacional de Catalunya, i Llach i molts altres catalans sortiran al carrer. Màxim respecte. Jo, però, em quedaré a casa, com faig cada any des de la multitudinària manifestació del 2012, que allà sí que hi vaig ser. Això sí: quan ha sigut l'hora de votar, sempre he anat a votar, tot i que confesso que de vegades ho he fet tapant-me els ulls, el nas i les orelles. Tinc molt clar que en democràcia es compten vots, no manifestants. Bona Diada!

Justícia lenta = justícia injusta

Un sistema judicial lent acaba sent sempre un sistema judicial injust, i com que la nostra justícia és tan lenta esdevé una justícia injusta. Posem avui un exemple senzill del qual no se n'ha parlat gaire: les prohibicions de circular per les zones de baixes emissions, ZBE —per exemple, a la ciutat de Barcelona— que alguns ajuntaments ineptes van decretar sense rumiar gaire i prescindint de les greus conseqüències socials que la mesura comportava. El fet és que hi ha persones a les quals se’ls va prohibir entrar a la ciutat amb la seva eina de treball —una furgoneta amb motor dièsel, una mica antiga— i algunes es van quedar sense feina.

No fa gaire els tribunals van tombar aquelles mesures. No poso en dubte que eren mesures molt ecològiques, però segur que també eren antisocials. Ara la justícia ha dit que s'haurà d'indemnitzar a milers de conductors, i l'administració haurà de tornar les multes cobrades indegudament. I com ha passat en altres casos, òbviament l'administració no actuarà d'ofici, i només tornarà els diners si les persones injustament perjudicades ho reclamen en temps i forma, amb totes les despeses i pèrdua de temps que aquesta burrocràcia (amb tres erres) afegida comporta.

Per cert, els treballadors que es van quedar sense poder treballar no seran indemnitzats per lucre cessant, mentre que els polítics i alts funcionaris públics que van prendre la decisió d’aplicar aquelles mesures poc rumiades —és a dir, pensant més en les granotes i els coloms que en les persones— no els castigarà ningú ni es quedaran sense feina. Un cas clar de justícia injusta per partida doble.

Espanya és així

“Habiendo llegado a conocimiento de este gobierno civil en forma que no ofrece lugar a duda, que determinados elementos han convertido la sardana ‘La Santa Espina’ en himno representativo de odiosas ideas y criminales aspiraciones, escuchando su música con el respeto y reverencia que se tributan a los himnos nacionales, he acordado prohibir que se toque y cante la sardana ‘La Santa Espina’, en la vía pública, salas de espectáculos y de sociedades y en las romerías o reuniones campestres, previniendo a los infractores de esta orden, que procederé a su castigo con todo rigor.” (Circular 260 de 4/9/1924, promulgada pel governador civil de Barcelona, Carlos de Lossada y Canterac)

Han passat cent anys i ara, formalment, ja no està prohibit, però funcionaris públics amb una tronada mentalitat colonial, i altres persones que ni tan sols són funcionaris, pensen el mateix i t’exigeixen que t’hi dirigeixis en la lengua del imperio, en cristiano. No entenen res, no cal donar-hi més voltes, Espanya només ens deixa una sortida.

Canvi de protagonistes

En pocs dies, persones que gairebé cada dia ocupaven les pàgines dels diaris i els noticiaris de ràdio i televisió han desaparegut literalment del panorama informatiu de Catalunya. Són els membres de l'equip sortint del Govern de la Generalitat que han gestionat el país durant els últims anys. Ja no surten als mitjans de comunicació, però seran pocs els que els trobin a faltar. S'ha publicat que el govern sortint ha estat el pitjor govern de Catalunya des de l'arribada de Tarradellas, i d'això ja fa unes quantes dècades. N'hi ha algun que se salva, però és l'excepció que confirma la regla. Ja està, ja ho han provat, però els catalans ens mereixen una millor gestió pública; al capdavall, aquesta festa la paguem nosaltres. Esperem que els seus successors a les conselleries, ara a les ordres de la franquícia catalana del PSOE, millorin la gestió del país. D'una cosa ha servit el govern Aragonès, i és que ara ja sabem que el partit que ha governat Catalunya durant els últims anys tenia molt poques persones preparades per fer aquesta feina. Esquerra ho ha demostrat amb escreix, i tots els catalans n’hem patit les conseqüències.

Dictadors en potència

Aprofitant-se de les garanties i avantatges de tota mena que comporta viure en democràcia —en el cas espanyol, una suposada democràcia, tampoc ens passéssim d’optimistes—, els personatges que hi ha al darrere d'organitzacions com Hazte Oir, Manos Limpias i similars són, al meu entendre, activistes antidemocràtics. No ho dissimulen, són dictadors en potència, uns personatges perillosos que amb les seves activitats polítiques i socials només pretenen imposar el seu pensament únic a la resta de la societat.

Tot i que no és ben bé el mateix, altres organitzacions que també van intentar imposar el seu pensament polític únic, i van entrar més a fons en el joc democràtic presentant-se a les eleccions —partits com UPyD i Ciudadanos en serien bons exemples—, també van fer molt soroll i semblava qui sap què, però van acabar reduïts a una petita entrada de la Wikipedia. El temps sempre ens acaba col·locant a tots al lloc que ens correspon, per més injust que ens pugui semblar.

Gregarismes estiuencs

(Article original publicat el 23/8/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2188, pàg. 2)

Durant els quatre dies del llarg cap de setmana del quinze d'agost els barris s'han quedat buits de persones i de cotxes, motos i altres estris de mobilitat com bicis i patinets, siguin cent per cent de tracció humana o s'ajudin d'un motoret per fer menys feixucs els recorreguts ecològics. El fet és que quan arriba l'època estival molta gent decideix marxar del seu lloc habitual de residència. En molts casos es tracta de canviar per canviar, i de vegades veus que el viatger escull destinacions que no disposen de les comoditats de casa seva. Però l'objectiu és canviar d'escenari, ja que associen fer vacances amb fugir del lloc on viuen habitualment.

A l'estiu també es pot observar un altre fenomen. Així, quan la gent marxa de vacances a la Cerdanya, a l'Empordà, a Menorca o allà on toqui, alguns sembla que només busquin trobar-se amb les mateixes persones que freqüenten la resta de l'any, però ara en un entorn més agradable. Són les llargues sobretaules estiuenques, sense cap pressa per aixecar-se. Ho comences a veure al juny quan moltes converses s'acaben dient "a veure si a l'estiu ens trobem i anem a sopar". És un fenomen curiós que sempre m'ha cridat l'atenció.

Alguns intentem evitar caure en comportaments gregaris. Si sóc al tramvia d'Istanbul i veig que hi puja un grup d’espanyols, canvio de vagó per no coincidir-hi. Quan van pel món, la majoria dels espanyols ni poden ni volen dissimular que ho són. Dos factors els delaten: acostumen a cridar més del compte i, normalment, no són capaços d'expressar-se en més idiomes que el seu. En podríem dir gregarisme patriòtic. Hi ha excepcions, és clar, però un que ha viatjat força no n'ha trobat gaires. D'uns anys ençà, quan a Espanya hi ha un cap de setmana de pont, el centre de Lisboa s'omple de turistes del país veí. I no dissimulen, hi ha una mena de turistes que sempre busquen cridar l'atenció, i vagin on vagin es fan notar. Als lisboetes, sempre tan educats i respectuosos ells, això no els agrada.

Una altra cosa que no deixa de sorprendre'm és la fal·lera que tenen alguns turistes per fotografiar-ho tot i, per sobre de tot, aquell narcisisme de retratar-se ells. Volen que quedi constància que han anat al Louvre i han vist el quadre de la Gioconda, encara que a la foto només es vegin un munt de clatells i l'enigmàtica Mona Lisa, al fons, només s'intueix. És el gregarisme cultural tan habitual avui en dia. Altres practiquen el gregarisme gastronòmic i retraten els plats dels restaurants on van. Però, contra gustos, res a dir.

La rojigualda a Palau

 

La bandera rojigualda sempre ha onejat al terrat del Palau de la Generalitat, però no recordo haver-la vist al despatx del president de Catalunya. Divendres passat va ser la primera vegada que per la televisió pública de Catalunya —cada dia més controlada pel PSOE— ens van ensenyar que la rojigualda ja forma part de la decoració pàtria del despatx del nou titular de la institució. A alguns els pot semblar un detall irrellevant, però a mi, amb tota franquesa, em va molestar, no pel fet en si mateix sinó pel que significa. Dit això, tinc molt clar que cadascú adorna el seu despatx amb les banderes que vol. Tampoc puc dir que aquesta provocació patriòtica em sorprengués, perquè ja sabem que ara a banda i banda de la plaça de Sant Jaume hi governa el PSOE, o la seva franquícia catalana si voleu ser més políticament correctes. Ara ja no dissimulen, i això que ni a l'ajuntament ni a la Generalitat el PSOE disposa de majoria absoluta, ni de bon tros. Però aquest seria un altre debat. Si un dia la franquícia catalana del PP arribés a governar Catalunya, amb l'ajut d'Esquerra o sense, veuríem la mateixa decoració. Ara a Barcelona i a Catalunya governen partits d'obediència espanyola, i els culpables que això passi són els catalans que votant d'una determinada manera ho han fet possible. Esperem que sigui per poc temps.

Orgull patri

Tot i que hi he estat unes quantes vegades i comercialment he col·laborat durant anys amb empreses americanes, no gosaria dir que conec els Estats Units. El fet d'haver estat en alguns estats i ciutats no és suficient per conèixer bé aquell país. És un sol país, però les diferències de tota mena entre els estats són tan marcades que només puc dir sense por d'equivocar-me que els Estats Units són la suma de moltes diversitats que només conflueixen en un objectiu comú: la voluntat i l'orgull de ser nord-americans per davant de tot. Aquest orgull patri potser també explica un fenomen que la primera vegada que hi vaig anar em va sorprendre: la quantitat de banderes americanes que hi ha a moltes cases particulars.

A Catalunya això, òbviament, no passa. Sense anar més lluny, jo mateix, que sóc sarrianenc, barceloní, català i europeu, no em sento patriota d’enlloc, ni nacionalista, ni catalanista. Això sí, temporalment, i espero que per poc temps, la dependència política no volguda d’una metròpoli que no és la meva, m’obliga a ser independentista.

Una amnistia de fireta

Des de l'entrada en vigor de la llei d'amnistia espanyola ja han passat més de dos mesos, i dos mesos era el límit de temps concedit als jutges per aplicar-la. Però passats aquests dos mesos, els minsos resultats de l'aplicació de la llei són absolutament decebedors. Així, fins ara només s'han amnistiat un centenar de persones, la meitat de les quals són les forces policials espanyoles que, al crit de a por ellos, van exercir el monopoli de la violència el dia del referèndum, deixant un balanç de més de mil ferits.

Es miri com es miri, no era aquest l'objectiu de la llei. Estem davant d'un gran fracàs polític i parlamentari, i penso que no es diu prou. Amb l'aplicació limitada i a la carta dels beneficis de la llei d'amnistia s'ha tornat a demostrar que això no és una democràcia comme il faut. Dels tres poders estatals —executiu, legislatiu i judicial— aquí s’està imposant clarament el judicial sobre els altres dos. Alguns jutges que tenen un concepte molt peculiar de la democràcia han interferit tant com han pogut en les decisions de polítics i parlamentaris. Ja mentre es redactava la llei van avisar públicament que ho farien, i amb la seva actitud obstruccionista s'ha de reconèixer que estan complint les seves amenaces. I, pel que sembla, no hi ha forma humana de castigar-los o expulsar-los de la carrera judicial.

I alguns, això, encara insisteixen en anomenar-ho democràcia.

Pels pèls

(Article original publicat el 9/8/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2186, pàg. 2)

Un partit polític no és una societat anònima, on el dret de vot el marca l'acció i no l'accionista. En una societat mercantil no té el mateix pes un accionista amb vint accions que un que en tingui vint mil. En els partits assemblearis no existeixen les accions, però els seus militants tenen capacitats personals molt diverses que a l'hora de votar no es tenen en compte. Així, el vot d'un militant amb una llarga trajectòria professional acreditada al llarg dels anys té el mateix pes que el d'un militant acabat d'arribar del no-res i que amb prou feines és capaç d'entendre un text senzill. De vegades es planteja que el vot assembleari hauria de ser ponderat en funció de les capacitats de cadascú, però aquest debat l'haurem de deixar per a un altre dia.

Sobre el paper, un partit organitzat amb un funcionament assembleari no és pas una mala opció: un militant, un vot, i a la direcció li toca fer propostes i implementar la voluntat de la majoria. Així funcionen moltes organitzacions. Ara bé, sempre hi ha el risc que es produeixi un empat a 1.515 vots com aquella votació de la CUP de fa uns anys, en un episodi esperpèntic que només ha servit per enriquir l'anecdotari de la ciència política.

Mitjançant una votació popular, avui fa una setmana la militància d'Esquerra va decidir per una minsa majoria donar suport al diputat Salvador Illa com a futur president de la Generalitat. Van guanyar pels pèls, però el fet és que van guanyar, i com que ningú s'ha queixat del recompte poc s'hi pot objectar. Illa milita a la franquícia socialista catalana, i forma part de la colla de polítics espanyols del PSOE, PP i Bocs partidaris de tornar a aplicar l'article 155 en el cas que els catalans no facin la bondat unionista que intenten imposar amb mà de ferro les forces polítiques, policials, judicials i empresarials d’Espanya, tal com va passar l'any 2017.

A l'hora d'escriure aquest article no es pot donar per fet que Illa serà el successor d'Aragonès a la presidència de la Generalitat. La política té racons amagats, i sovint es prenen decisions estranyes i difícils de preveure. A hores d'ara no es pot excloure cap eventualitat com, per exemple, que el jovent d'Esquerra doni instruccions a la seva diputada per tal que quan sigui el moment hi voti en contra. Sempre presumeixen de tenir autonomia de funcionament i ara seria un bon moment per demostrar-ho. Pot passar de tot, i en aquest cas un vot de menys podria representar l'enfonsament de la candidatura espanyolista defensada per Esquerra.

Quan et prenen el pèl

Avui tractarem d'un tema que per a alguns potser és un tema menor, però per a altres com jo no ho és. Parlarem del mal servei que reps en un establiment obert al públic com pot ser, per exemple, un restaurant. Si no em sento satisfet amb el servei rebut no demano mai el llibre de reclamacions, ni faig denuncies als organismes públics; són processos que donen feina i no et resolen el problema, només serveixen per justificar l'existència dels funcionaris que gestionen les denúncies. Així, quan no em tracten bé em limito a explicar-ho en veu alta. Dilluns vam dinar al Restaurant Xaloc de Lloret, a la Platja de Fenals. La paella gairebé perfecta, com altres vegades que hi hem dinat. Això sí, fins ara sempre hi havíem anat fora de temporada, d'octubre a maig. Dilluns 12 d'agost feia moltíssima calor, la que toca per l'època, i l'aire condicionat del restaurant gairebé no funcionava, o sense el gairebé. L'encarregat del restaurant ens assegura que sí que funciona, que ell està dret i l'hi arriba l'aire fresc, però a nosaltres, que lògicament estàvem asseguts, no ens arribava ni un pensament de frescor. Si aquell home ens hagués dit que l'aire se'ls havia espatllat, que ho sentien i que ja havien avisat als tècnics, ho hauríem entès. Però no, el senyor encarregat, amb una cara que se la trepitjava, ens estava prenent el pèl, ens estava negant la realitat. Allò més que un restaurant semblava una sauna. Sap greu acabar així, perquè tant pel tracte rebut de les cambreres com per la qualitat gastronòmica el Xaloc és un lloc que fins dilluns sempre havíem recomanat. Ara ja no ho farem, ni hi tornarem. A Lloret hi ha altres llocs on es menja força bé. Dilluns van perdre uns clients, no per la manca d'aire sinó pel maltractament rebut.

Ramon Espadaler, un incombustible

Salvant totes les distàncies, que són moltes i molt variades, Ramon Espadaler em fa pensar en Josep Maldonado, un polític que encara que potser pot semblar que ja no hi sigui, encara hi és, sempre el veus a les fotos. Hi ha polítics que per malament que els vagin les coses sempre suren, sempre hi són, i quan sembla que potser ja ho han deixat, reapareixen. Repassant la llarga biografia d'Espadaler, veiem que amb els molts càrrecs que ha ocupat i els partits per on ha passat, sempre acaba surant. Ara tornarà a ser conseller de la Generalitat, aquesta vegada a les ordres del PSOE, el partit que fins al 2028 governarà Catalunya... si abans no passen coses.

Fa molts anys —no seria capaç de fixar una data concreta— quan Espadaler em sembla que era regidor de l'Ajuntament de Vic i començava a treure el cap en política, un vigatà que el coneixia molt bé em va dir: aquest xicot farà carrera, està molt ben preparat per a la política, és d'aquells que, quan cauen, sempre cauen drets, d'aquells que sempre s'aixequen, ja que tenen una vocació de pervivència política fora de qualsevol dubte. Fa relativament poc vaig coincidir amb ell a Sarrià, en el convit d'un casament, i en veure’l vaig recordar aquella conversa de molts anys abans a la capital d'Osona. Espadaler encara hi és. Llavors es movia amb la marca Unió Democràtica —un partit amb un final de trista memòria, sobretot pels creditors—, i no fa gaire es va unir al PSOE per avançar. Avui tornarà a ser conseller de la Generalitat.

Més que una detenció

Tot indica que el MHP de la Generalitat Carles Puigdemont serà detingut avui quan torni a Catalunya després de gairebé set anys d'exili. A l'hora d'escriure aquest comentari (24 hores abans de la seva publicació) es desconeixen el lloc i les circumstàncies de la detenció, i tampoc sabem quina força policial el detindrà, però aquests detalls són poc rellevants, ja que totes les policies espanyoles estan perfectament coordinades. Evidentment, els Mossos també són policies d'obediència espanyola, atès que l'ordre de detenció prové d'un jutge espanyol.

Durant aquests set anys hi ha hagut una lluita judicial entre Espanya i Puigdemont, i el president sempre ha guanyat. No sabrem mai el cost d'aquesta llarga persecució. Podríem culpar de la detenció al jutge espanyol Llarena com a signant l'ordre, però tots sabem que el veritable culpable és Espanya en sentit ampli, i tot el que Espanya representa. Llarena només actua com a col·laborador necessari d'aquesta operació, com un instrument més de tot l'entramat espanyol que vol posar Puigdemont fora de circulació a qualsevol preu.

Carles Puigdemont és innocent. No ha estat mai jutjat ni, per tant, condemnat. El president no va fugir, simplement va marxar de viatge abans que hi hagués cap requisitòria judicial. El dret a viatjar és lliure, i ningú te'l pot limitar. Tampoc et poden obligar a tornar; aquestes llibertats formen part dels peatges d’una democràcia. Sempre que se l'ha requerit Puigdemont s'ha presentat a la justícia del país on es trobava. És el que toca fer en aquests casos. Avui torna de forma voluntària, ningú l'obliga, així que el risc de fuga no s'hauria d'utilitzar com a excusa per engarjolar-lo.

And last but not least, per més que des de l'unionisme ho vagin repetint com a lloros, el procés no s'ha acabat. Durarà més o menys, però el procés només s'acabarà el dia que la República Catalana sigui una realitat, suposant que els catalans encara ho vulguin, és clar. Això també ho sap tothom.

El "SÍ vigilant" d'Esquerra

Amb un marge ajustat del 53% sobre el total de votants, però democràticament suficient, la militància que encara li queda a Esquerra va decidir divendres entregar el govern de la Generalitat a l'espanyolisme del PSOE, a canvi d'unes expectatives polítiques que tothom sap que, com ha passat fins ara, no es compliran. Quan un s'ho mira des de fora (l’autor d’aquest article no ha militat mai enlloc), sorprèn que la meitat dels militants del partit triessin aquesta opció, però amb el seu vot cadascú fa el que li sembla i no seré jo qui doni lliçons al respecte.

Esquerra era un partit clarament independentista, però d'un temps ençà amaguen la paraula independència en les seves comunicacions. Això agrada al PSOE. Ara parlen amb una ambigüitat calculada, parlen de república i republicanisme, com si el mot independència els fes més nosa que servei. Bé, ells sabran per què ho fan, però crec que és oportú deixar constància del gir en clau nacional que està fent aquest partit.

La direcció provisional d'Esquerra es va mostrar satisfeta del resultat de la votació, però les cares que posaven quan ho explicaven eren tot un poema. Tot i haver guanyat la proposta de la direcció, definien el resultat com un "SÍ vigilant", que és una manera d’aigualir-lo. No queda clar si la militància haurà de vigilar més la direcció, o és la direcció que vigilarà més la militància, o que uns i altres es vigilaran més de prop que fins ara. Però, per més que vigilin, potser ja no seran a temps de salvar els mobles.

Una cosa està cada dia més clara: qui més ganes té de veure el MHP Carles Puigdemont empresonat és tot l'entramat unionista de l'Estat espanyol i, centrats en Catalunya, és Esquerra qui també en té moltes ganes. No se n'amaguen pas, i és que ara mateix, no ens enganyem, el principal enemic polític d'Esquerra és Puigdemont. L'electorat, quan toqui, passarà comptes amb la classe política, i les urnes posaran tothom al lloc que els correspon. La direcció de Ciudadanos tampoc va saber escoltar la veu del carrer, i lluny de superar la crisi la realitat és que aquell partit de trista memòria ja no existeix.

L'eufemisme de la publicitat institucional

(Article original publicat el 26/7/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2184, pàg. 2)

Quan parlem del finançament dels mitjans d'informació cal diferenciar entre la publicitat comercial en les seves diverses variants i la subvenció pública, sigui aquesta en forma de publicitat institucional o sota altres conceptes. Sense la publicitat comercial la majoria dels mitjans no resulten viables, ja que només amb les subscripcions no n'hi ha prou. Ara bé, això no justifica les subvencions públiques, que no són res més que l'eina que tenen els governants per controlar opinions periodístiques. Per a un polític és molt llaminer tenir periodistes obedients, i no aniré més enllà, perquè si em fico en aquest esbarzer m'arrisco a sortir-ne esgarrinxat.

Hi ha mitjans d'informació que es dediquen a escampar falsedats amb objectius gens honorables; són eines tramposes de propaganda. El problema, però, no són només les fake news. En el periodisme les males pràctiques d'alguns professionals i d'algunes empreses sempre hi han sigut, i difícilment desapareixeran per més que els governs que reparteixen discrecionalment les subvencions amenacin d'eliminar-les; sempre hi haurà qui estigui disposat a finançar-ho.

Arribats a aquest punt és convenient recordar que les subvencions públiques que administren els governants no cauen del cel. Les subvencions públiques que reben els mitjans de comunicació (TV, ràdios, premsa digital i de paper, etc.) les paguem els ciutadans via impostos, sense que ningú ens hagi demanat mai la nostra opinió al respecte. Tot i això, alguns defensen les subvencions públiques a la premsa, potser perquè consideren, al meu entendre erròniament, que el negoci dels mitjans de comunicació té uns drets superiors als d'altres activitats econòmiques.

Per què paguem subvencions a les empreses periodístiques i, de retruc, a les persones que hi treballen? Per què la premsa rep subvencions mentre les merceries, els restaurants de sushi o els fabricants de camises no en reben? Si ens fem aquestes preguntes amb la ment oberta i sense apriorismes arribarem a la conclusió que subvencionar amb fons públics el negoci del periodisme —ni que sigui mitjançant l'excusa de la publicitat institucional— resulta si més no sorprenent. La subvenció només té l'objectiu d'intentar controlar la informació. Deixant al marge determinades urgències socials que s'han d'atendre des dels poders públics, moltes altres subvencions s'haurien d'eliminar. Són recursos públics que es podrien utilitzar, per exemple, per anar constituint una bona xarxa pública d'habitatges destinats al lloguer.

Farsa electoral a Veneçuela

Diumenge els veneçolans van ser cridats a les urnes per votar qui ocuparia la presidència de la república. Dilluns els dos candidats principals es van proclamar guanyadors. Mala senyal. Dels veneçolans que viuen a l'exili molt pocs van poder votar (menys del deu per cent). Sabent com sap tothom que la majoria dels que han emigrat són contraris a Maduro, tampoc ens ha de sorprendre que la burocràcia per poder exercir el vot exterior sigui molt complicada. És així com els governs roben suports electorals als opositors polítics, no permetent que votin. De les pràctiques governamentals d'impedir el vot exterior els catalans també en sabem alguna cosa.

Veneçuela no és una democràcia tal com en el món endreçat entenem que ha de ser una democràcia, i la llista d'irregularitats electorals és tan llarga que no m'entretindré a detallar-les; la premsa d'arreu ja se n'ha fet ressò, també la premsa d’esquerres. En mencionaré només una: la cap de l'oposició va ser inhabilitada i no es va poder presentar com a cap de llista. Però pels organitzadors de la farsa electoral aquest detall resulta irrellevant, ja que abans d'obrir-se els col·legis electorals ja s'havia decidit quin resultat havia de sortir, és a dir, que tornés a guanyar el dictador Maduro.

Chávez era un dictador d'esquerres, i tenia el model de societat de Nicaragua i Cuba com a guia. El seu successor, Maduro, també ho és. Dos dies abans de la jornada electoral Maduro es va permetre la llicència d'amenaçar que si no guanyava ell hi hauria un bany de sang al país, així que "oficialment" se l'ha proclamat guanyador buscant evitar el bany de sang. Però ja es veu que aquesta farsa no pot acabar així de cap manera. Que tot això ha sigut una comèdia ho demostren les reaccions de molts polítics d'esquerra. Reaccions per escrit (el president Gabriel Boric, de Xile, va dir que "Maduro debe entender que los resultados que publica son difíciles de creer"), barrejades amb silencis molt sorollosos de dirigents polítics d'arreu del món.

Així, polítics d'esquerres que tots coneixem han reaccionat amb el silenci, que és una manera diguem-ne més elegant de criticar la comèdia electoral veneçolana sense passar tanta vergonya. Altres governants han amenaçat en públic amb fer alguna cosa... però tots sabem que difícilment faran res. I els pobres veneçolans, és a dir, els que paguen la festa, s'hauran d'aguantar en silenci, ja que allà qui protesta en públic pot acabar empresonat. Ara bé, veient els greus esdeveniments de la nit passada, sembla que aquesta vegada pot ser diferent. El poble ha dit prou i ha començat a reaccionar. Esperem que Maduro desaparegui del mapa polític, i que els veneçolans puguin començar a reconstruir el seu país.

A l'estiu fa calor

Llegint aquest titular algú pot pensar que això és una pura obvietat, i no anirà gens desencaminat. I que a l'estiu fa i sempre ha fet calor té ben poc a veure amb la música del canvi climàtic. Però llavors ens podem preguntar per què, quan arriba l'època més calorosa de l'any, d'una obvietat que es repeteix des que el món és món en fem notícia diària. Escoltes la ràdio, engegues la tele o llegeixes la majoria dels mitjans de paper i digitals i tots coincideixen: a l'estiu fa calor. Ens ho expliquen del dret i del revés, i ens destaquen les afectacions que la climatologia extrema perjudica determinats col·lectius com, per exemple, les persones que treballen al carrer. I ens repeteixen també els consells habituals de sempre: que s'ha d'evitar caminar sota el sol, que sempre que es pugui s'ha d'anar per l'ombra, que s'ha de beure molta aigua i que s'han d'evitar determinades activitats a certes hores. De vegades tinc la sensació que alguns dels reportatges que ens ofereixen els mitjans d'informació ja els hem vist en anys anteriors, i que per estalviar-se feina les empreses es limiten a recuperar-los dels seus arxius. I és que si les informacions que ens ofereixen són originals, no ho semblem. Cada any veiem les mateixes històries, cada any la mateixa musiqueta. Doncs sí, a l'estiu fa calor, però potser no caldria fer-ne tanta notícia. Camineu per l'ombra, beveu molta aigua i no feu esports extrems al migdia. Tot plegat són consells de sentit comú, però cada any algú que pensa que té l’obligació de vetllar per nosaltres es creu en l'obligació de recordar-nos-ho. Pesats, que sou uns pesats!

Tractat com un drap brut

Amb Ernest Maragall hi he parlat algunes vegades. El considero una persona intel·ligent i educada, i no es mereix els maltractaments que ha patit per part dels seus dos partits, primer el PSOE i després Esquerra. L'últim error polític que ha comès Ernest Maragall ha sigut haver esperat massa per marxar d'Esquerra, després de totes les males jugades i episodis repetits de manca de respecte que els seus li han dedicat. La seva dimissió en diferit no l'ha entès ningú, i les justificacions que va donar dilluns per haver esperat tant a marxar, tampoc.

No he votat mai els partits que en el transcurs de la seva llarga vida política ha defensat Maragall: primer el PSOE i després Esquerra. El primer per motius obvis (no voto mai partits que decideixen lluny de Catalunya), i el segon per motius més obvis encara (no voto mai partits que s'apunten al joc polític de formacions d'extrema esquerra que tenen com a objectiu el decreixement econòmic). A Maragall, Esquerra li ha fet allò que en llenguatge barroer serien dues grans putades, d'aquelles que et fan perdre la confiança en la classe política. La primera, haver pactat amb l'espanyolisme per evitar que Maragall fos l'alcalde de Barcelona, tot i haver guanyat les eleccions. La segona, haver penjat pels carrers de la ciutat uns cartells vergonyosos suggerint que, com el seu germà Pasqual, ell també pateix Alzheimer. Maragall ha estat tractat com un drap brut.

Tot i la seva llarga història de la qual tant presumeixen, Esquerra és ara mateix un partit en liquidació. Ho saben els seus dirigents i ho saben els votants que encara conserva, molts dels quals són càrrecs públics que només defensen el seu sou. Amb les excepcions que calguin, que en trobaríem alguna, són uns personatges que a l'empresa privada no els voldria ningú, així que miraran d'allargar tant com puguin la seva estada sota els paraigües de la política. I com que saben que no es poden permetre anar a unes noves eleccions que precipitarien la caiguda definitiva del partit, fan la comèdia de simular que negocien amb el PSOE la composició d'un govern català en clau unionista que ja tenen emparaulat.

El serial Biden

 

A hores d'ara és poc rellevant que la decisió presa ahir al vespre pel president dels Estats Units, Biden, de renunciar a repetir mandat, hagi sigut estrictament personal, tot i que formalment ho és, o excessivament influenciada per pressions externes dels seus entorns familiar o polític. El fet és que per la via dels fets Biden ha reconegut finalment la seva debilitat i ha fet mig pas al costat. Ben fet, però al meu entendre Biden ha fet curt. Si ja ha admès que no pot estar quatre anys més al Despatx Oval també hauria d'admetre que no pot estar mig any més com a president dels Estats Units. Si ara dimitís de la presidència, la seva successora Harris tindria tres mesos i mig per demostrar que des del Despatx Oval pot reconduir la situació del Partit Demòcrata. És una tasca difícil però no impossible, i tenint en compte el perill què hi ha a l'altra banda (Trump) estaria bé que Biden fos encara més generós i els demòcrates no llencessin la tovallola. No tot està perdut.

Volar sense fer soroll

(Article original publicat el 12/7/2024 a La Veu de l'Anoia, núm. 2182, pàg. 2)

Per assumptes professionals m’he mogut bastant pel món, i això m'ha portat a volar amb tota mena d'artefactes, des d'helicòpters i avions petits fins als grans aparells de línia regular. Volar sempre m'ha agradat; una altra cosa són els aeroports, que cada dia els trobo més inhòspits. Ara bé, l'experiència de volar en globus aerostàtics —no per feina, sinó per afició— és incomparable, i no la supera cap altra forma de volar. Òbviament, tot és qüestió de gustos, però la sensació de volar dins del vent en un complet silenci només interromput pel soroll del cremador que de tant en tant s'ha d'activar per mantenir la temperatura de l'aire del globus, resulta difícilment superable.

Amb la celebració d'una nova edició del European Balloon Festival (ebf.cat), Igualada torna a ser aquesta setmana la Ciutat dels Globus. Amb una cinquantena de participants —pilots i equips de rescat que fan el seguiment per terra—, els globus aerostàtics volen aquests dies pel cel de la comarca de l'Anoia a primera hora del matí i al vespre. En termes de condicions atmosfèriques són els moments més propicis del dia, quan encara no fa massa calor. I és que com més calor fa, més s'ha d'escalfar l'aire del globus per poder volar. Això implica un consum extra de gas, i la capacitat de les bombones és limitada. I com que a ple dia no es vola, toca matinar.

L'ELF d'Igualada és la concentració anual de globus més important de l'estat. Es va celebrar per primera vegada l'any 1997 i s'ha anat consolidant amb els anys, fins a convertir-se en un dels clàssics del circuit internacional de festivals de globus aerostàtics. La localització igualadina de l'esdeveniment està plenament justificada pel fet que la fàbrica de globus Ultramagic, líders mundials de l'especialitat i promotors de l'esdeveniment, es troba a l'aeròdrom d'Òdena-Igualada des de fa quatre dècades.

Pilots vinguts de tot el món es congreguen a l'Anoia per volar en els quatre dies que dura la competició, i poden participar també en els diversos actes complementaris (concerts, etc.) que ofereixen els organitzadors. M'han comentat que aquests dies Igualada pot rebre tants visitants forans com habitants té la ciutat (40.000), i això implica que es generi una gran activitat econòmica al voltant del festival que tampoc s'ha de menystenir. De quatre joves igualadins que van començar a fabricar globus al garatge d'una casa del centre d'Igualada s'ha arribat, després de quatre dècades, a consolidar el nom d'Igualada en el món de l'aerostació.