.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 24 de novembre del 2008

Respectar el lloc on ets i la seva gent

Em sembla recordar que va ser Josep Pla qui va dir que el seu país era allà on quan ell deia bon dia li responien bon dia. Potser el bon dia s’hauria de complementar amb unes quantes matisacions que deixarem per un altre dia. En qualsevol cas jo diria que la resposta de l’interlocutor de Pla seria un bon exemple d’una actitud personal respectuosa i educada si es donés el cas que la persona interpel•lada fos d’Almendralejo (on no diuen bon dia sinó buenos días) i acabés d’arribar a Palafrugell.

La voluntat d’aprendre a dir en qualsevol altra llengua les quatre fórmules de cortesia necessàries per quan un surt de casa seva (bon dia, bona nit, gràcies, si us plau, etc.) ens mostra una actitud que ja defineix una mica el tipus de persona que tenim al davant. Només es necessiten uns pocs minuts d’aprenentatge i una mica de bona voluntat i, el que és més important, ganes de ser educat i respectuós. Si ets a San Sebastián i has de donar les gràcies digues ezkerrik asko i quedaràs com un senyor. Allí donde fueres haz lo que vieres diuen des de l’oest. Doncs bé, encara que molts d’ells només ho diuen però en temes lingüístics no el posen mai en pràctica, el consell és molt assenyat.

Jo no conec pràcticament res del món àrab, entre altres motius perquè són països que no em criden massa l’atenció. El món és molt extens i posats a triar un lloc per viatjar tinc encara moltes altres alternatives millors (millors per a mi, s’entén) pendents de conèixer. Per exemple, el Perú, o Córdoba, o Nova Zelanda, o Sevilla, o Corea del Nord. Però quan he estat a Egipte i he hagut de saludar algú no se m’ha passat pel cap dir-li bonjour sinó Salam Aleikum. De la mateixa manera que quan he entrat a les mesquites d’Istanbul (a part de les turístiques que coneix tothom n’he visitat altres de petites, gens concorregudes i poc vigilades) m’he descalçat tal com està establert i m’he mostrat respectuós amb les seves normes. Unes normes que, per cert, com més petita i menys turística és la mesquita més estrictes acostumen a ser, especialment amb la prohibició de fer fotografies i amb els centímetres quadrats de pell que poden ensenyar les senyores. Allí donde fueres haz lo que vieres.

Però amb tota franquesa, aquestes normes que vistes ara des d’aquí ens poden semblar estrafolàries, i que fins i tot ofenen a certes persones de pell massa fina, tampoc m’escandalitzen massa ni em sorprenen gaire. Recordo bé que quan jo era petit les senyores no podien entrar a les esglésies de Barcelona sense abans tapar-se el cap amb una mantellina, i suposo que a les de fora de Barcelona passava més o menys el mateix. Per exemple, a l’entrada del Monestir de Montserrat hi havia una mena de guardianes del bon vestir que tenien roba adequada a disposició del visitant perquè les senyores que hi arribaven massa lleugeres de vestuari es tapessin els braços. Vull dir que el nostre món occidental i modern tampoc està tan lluny de l’altre que de vegades tant ens sorprèn.

Tant costa d’adoptar aquesta manera respectuosa de fer i d’anar pel món? Tant complicat és acomiadar-te d’algú a Atenes un divendres al migdia, i en comptes de fer-ho amb un have a nice weekend dir-li amb tota naturalitat kaló sabatokíriako? Tan difícil és dir merci beaucoup o a demain quan ets a Paris? O saludar amb un guten Morgen quan ets a Munic, o amb un boa noite quan ets a Lisboa? O contestar amb un pronto! quan et truca per telèfon un italià?

14 comentaris:

Trina Milan ha dit...

Miquel,
com sempre, la millor reflexió per començar la setmana..musus ;-)

Abate Marchena ha dit...

Pués sí, la caballerosidad y la cortesía son cada vez mas lejanas.

Y es que se ha perdido el rito en las relaciones sociales a medida que se acorta el paso del tiempo.

Miquel Saumell ha dit...

Bona nit Trina i Abate,
Veig que avui no hi ha polèmica, anem tots més o menys d'acord. Quelcom ha fallat, potser m'ho hauré de fer mirar.

Salvador ha dit...

I com saps que el que et truca per telèfon és un italià abans de parlar-hi? ;-)

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia Salvador,
Els meus telèfons (tant el fix com el mòbil) tenen una petita pantalla on quan és rep una trucada hi apareix el número de la persona que truca.

Anònim ha dit...

Es senzillament una qüestió de cultura. Normalment la gent que te, (tenim) la sort de parlar mes d'un idioma no tenim gaire problema a l'hora de posar nos en la pell dels locals per respecte.
En canvi, els qui nomes en parlen un d'idioma, son els mes reactius i displicents a l'hora de fer aquest mínim esforç.
i d'aquesta impotència neix la seva violència dialèctica

Miquel Saumell ha dit...

I per acabar-ho d’arreglar, Jordi, molts d'aquests impotents (lingüísticament parlant s'entén) que dius encara es compliquen més la vida quan asseguren que el valencià és una llengua diferent del català. Vull dir que centrant-nos en l’estat espanyol, ells ens demostren la seva incultura lingüística en més llengües que les que normalment tocaria.

Anònim ha dit...

Això del "bon dia" del mestre Pla no ho ting controlat, però deixa'm que transcrigui unes línies, també planianes, a propòsit de la qüestió: “Un dia, un ciutadà de Barcelona, que havia passat uns dies rodant per França, em digué que aquest país no li havia agradat perquè els francesos parlen francès. Vaig callar, naturalment, perquè les formes de la demència més primària no m’han interessat mai”. Això ho deia Pla en els seus "Darrers escrits".

Demència primària. D'això es tracta... I pel que fa al cas del valencià, demència primaríssima!!! Però on és el rigor filològic que sustenta aquesta idea? Enlloc!

Salutacions des de Montjuïc, Miquel!

Anònim ha dit...

Osti, volia dir "tinc"... Ai si això ho veuen els meus alumnes! Em mengen viva! (tot el dia corregint controls, serà això :))

Miquel Saumell ha dit...

Bon dia Montse,
M'ha agradat això de la "demència primària". M'ho apunto.
I el “ting” no és res més que allò que els anglesos en diuen a typing mistake. No crec que els teus alumnes t'ho tinguin en compte.

Anònim ha dit...

Ara dels "typing mistakes" en diuen "typos" :) You know que els anglos són molt sintètics!

I sí, genial això de la "demència primària". Pla va parlar de gairebé tot, diria jo.

Salutacions una altra vegada!

Miquel Saumell ha dit...

Gràcies, Montse, ara ja sóc una mica més savi que ahir.

Anònim ha dit...

Senyor Saumell, com ja sap jo sóc un gran defensor de tots els idiomes, i de fet m'encantaria parlar tots els idiomes del mon. De totes maneres haig de dir-li, que malgrat que efectivament, no costa res dir "bona nit" a Catalunya, "gabon" a Euskal Herria o "good night" a Londres, també s'ha de considerar que tampoc no costa res dir "buenas noches" a Catalunya o a Euskal Herria i per això no ets menys català o menys basc. No els hi ha passat a cap de vostès anar a França i no aconseguir que et parlin en Angles? O anar a Anglaterra i aconseguir que algú parli algun altre idioma que no sigui el propi?
Considero que s'han de considerar les circumstàncies i la capacitat de cadascun de nosaltres per posar de la nostra part i facilitar la convivència en llocs en els que desgraciadament i equivocadament, els idiomes estan barrejats amb idees polítiques.
Salutacions als lectors del Radar de Sarria.

Miquel Saumell ha dit...

Gràcies, Urko.
D'acord amb el "buenas noches" que dius, de la mateixa manera que hi ha gent que pensa que si contesten "gabon" o "bona nit" deixen de ser una mica espanyols, i per això no ho diuen mai, per si de cas...
A mi, a França, això que dius no m'ha passat mai però jugo amb avantatge: quan vaig estudiar el batxillerat la llengua estrangera que dominava era el francès, i encara me’n recordo.
En canvi, a Anglaterra quasi ningú parla res més que la seva pròpia llengua, i els visitants forans s'han d'espavilar.
Bon Nadal!