Trampejant les al·lèrgies

Ja se sap, quan arriba aquesta època de l’any arriba també el temps de les al·lèrgies. Però no tothom és igual de sensible i, per tant, no tothom les pateix amb la mateixa intensitat. Dissortadament formo part del grup de les persones més sensibles en aquest aspecte. A la farmàcia ens ofereixen l’Ebastel i altres suposats remeis que no curen l’al·lèrgia sinó que només en pal·lien els efectes.

Ara hi tornem a ser de ple, alerta màxima per els al·lèrgics. I molta paciència. Però hi ha molts tipus d’al·lèrgies. Per exemple, veure que s’acosten eleccions i escoltar els missatges polítics és quelcom que també em produeix un malestar molt semblant a l’al·lèrgia primaveral. Ja són moltes vegades d’escoltar sempre les mateixes promeses: hi posarem cares noves, hi haurà renovació i regeneració, etc. Però els discursos no han canviat en trenta anys. Encara hi ha qui insisteix amb allò tan gastat dels conservadors dolents i els progressistes bons, i que si no guanyem nosaltres vindran els altres, i que si tomba i que si gira. I sempre hi ha persones que s’ho creuen a ulls clucs. D’això viuen en bona part els partits, del vot captiu. Un dels pocs bons columnistes que encara queden a La Vanguardia, Gregorio Morán, ho va definir molt bé fa anys: los que creen y los que están en el secreto.

Això sí, tinc clar que quan toqui aniré a votar, de la mateixa manera que quan arriba la primavera m’acosto a la farmàcia a recollir les pastilles d’Ebastel. Encara no sé a qui votaré, no sé tampoc si ho faré amb la cara alta o tapant-me el nas com he fet altres vegades. Però a casa no m’hi quedaré. I mentrestant el meu millor antídot contra l’al·lèrgia política consisteix en no creure’m res del que uns i altres em prometen. Com diu el president Montilla, fets, no paraules.

Així, només em fixo en allò que uns i altres han fet i, si no m’agrada, sé que a aquells no els haig de votar per més que ara em prometin l’oro i el moro. Vull dir que em refio més de les petites realitats que es poden tocar amb els dits que de les grans promeses que s’emporta el vent. Potser és un plantejament polític massa simple però és el meu plantejament. Si m’hagués de refiar de les promeses tindria serioses dificultats per escollir la meva papereta, i és que a base de promeses totes les opcions polítiques són bones. Però tots sabem que en política la majoria de les promeses només es fan per enredar a los que creen. Els altres, los que están en el secreto, sabem de sobres que les promeses polítiques no s’acostumen a complir.

Turisme solidari: assumir els propis riscos

Determinades activitats comporten uns certs riscos i abans de tirar-les endavant les persones haurien de tenir molt clar que estan disposades a assumir-los. I si això no es té molt clar potser és millor deixar-ho córrer. És un error pretendre que els teus riscos particulars els assumeixi la societat com si fos la cosa més normal del món.

D’uns anys cap aquí s’ha posat de moda viatjar cap a llocs diguem-ne menys turístics i/o utilitzant rutes manifestament perilloses amb l’excusa de la solidaritat. No em sembla pas malament. Ni bé. Si es vol ajudar hi ha moltes maneres de posar en pràctica la solidaritat, algunes de molt efectives i altres que no ho són tant. Però com a possibilitat teòrica admeto que el turisme solidari també en pot ser una.

Ara bé, no es pot marxar com qui diu amb una mà al davant i una al darrere i confiar que tot anirà bé sense prendre unes mínimes precaucions. Això és el que fan alguns turistes solidaris poc responsables, que quan tenen un problema esperen que tot es resoldrà amb l’ajut de l’administració pública, com si l’administració tingués també la responsabilitat d’actuar com una companyia d’assegurances de viatges privats d’alt risc.

Per tant, turisme solidari sí, sempre que el turista solidari sàpiga on es fica i a quins riscos s’exposa. Però els capricis cadascú se’ls hauria de pagar de la seva butxaca i cadascú hauria d’assumir els propis riscos. Si no hi ha cap companyia d’assegurances que cobreixi els riscos afegits d’aquesta mena de viatges (segrest, etc.) deu ser per algun motiu. I si el risc és assegurable i no s’ha contractat la corresponent pòlissa abans de marxar la irresponsabilitat de l’organitzador encara crida més l’atenció.

Dretes i esquerres

Dreta conservadora i esquerra progressista, una equació molt repetida però al meu entendre poc convincent. Tan poc convincent com la que resultaria d’invertir els adjectius: dreta progressista i esquerra conservadora. Tant el conservadorisme com el progressisme són políticament transversals, cada dia més. De formes de ser de dretes n’hi ha moltes, i d’esquerres també. Per posar només un exemple, no hi ha un lloc amb més conservadorisme que dins del Comitè Central del Partit Comunista de Cuba. És de dretes o d’esquerres aquest partit? La resposta la deixo pels experts, només sé que és un partit manifestament conservador. Per la mateixa regla del tres hauríem d’acceptar amb normalitat que hi pugui haver una dreta de caire progressista, i que tan ètica o poc ètica pot ser una opció com l’altra.

Si a una persona que se sap que és més aviat de dretes se li pregunta per la seva ideologia política i no li ve de gust manifestar-se, el més segur és que per no mullar-se respongui que és apolític. És la sortida clàssica, la resposta fàcil que t’acostumen a donar moltes persones de dretes quan els preguntes si són de dretes. Sembla com si hi hagués un impediment ideològic per manifestar-se obertament de dretes. En canvi, un que es consideri d’esquerres normalment t’ho diu sense complexos, jo soc d’esquerres, fins i tot amb un cert orgull. Cóm és possible això? És necessàriament dolent ser de dretes? Són necessàriament bones les esquerres? Les respostes a aquestes preguntes no són blanc o negre.

Quan em pregunten per la meva ideologia política sempre dic que vaig per lliure i que voto allò que en cada moment crec que em convé, sense estar casat políticament amb ningú. Si classifiquem les opcions polítiques entre dretes i esquerres puc dir que he votat tant els uns com els altres. Ep, això sí, sempre que siguin partits d’aquí. I diguem-ho tot, de vegades he anat a votar tapant-me el nas. El possibilisme en política sovint et porta per camins a primera vista difícils d’entendre. De dretes o d’esquerres? Depèn, sóc més aviat partidari d’aprofundir una mica més, de portar l’anàlisi una mica més lluny. Hi podem anar pensant durant la progressista Setmana Santa o, si us agrada més, les conservadores Vacances de Primavera. O potser aquí també hem d’invertir els adjectius?

Lleis o homilies?

Fa temps vaig llegir no sé on aquesta frase: "¿Una llei sense sancions? Això no és una llei, és una homilia!" Com a filosofia general hi estic d’acord. En un règim democràtic com se suposa que és el nostre les lleis es fan per complir-les, però massa sovint no es compleixen, i sobretot no es compleixen quan saps que si no la compleixes no et passarà res. Per tant, hi ha d’haver un mecanisme que obligui a complir-les, i aquest mecanisme no pot ser cap altre que la sanció per incompliment. Vull dir també que no crec en el premi per complir la llei sinó en el càstig per incomplir-la doncs complir la llei no és cap mèrit sinó una obligació ciutadana.

Amb això no vull pas donar a entendre que estigui d’acord amb totes les lleis vigents que hi ha en aquest país. De fet, estic en desacord amb la majoria de les nostres lleis, unes per il·lògiques, altres per estar mancades de sentit comú, moltes per la seva nul·la utilitat, unes altres per redundants, i la majoria per ser excessivament intervencionistes. Si per mi fos de lleis n’hi haurien moltes menys però mentrestant les que tenim s’han de complir, encara que no ens agradin.

Amb un exemple ho entendrem millor. L’article 32.3 de la llei 1/1998 de política lingüística estableix que la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per als usuaris dels establiments oberts al públic han d’ésser, almenys, en català. Aquest és un dels articles de la llei de política lingüística que jo suprimiria doncs fa referència a una activitat privada, i sempre he defensat que sense molestar el veí a casa seva cadascú hauria de poder fer el que vulgui. Vull dir que si un iranià establert a Girona vol posar el rètol de la seva botiga de catifes només en llengua farsí no veig cap motiu per impedir-li.

Però mentre la llei sigui vigent s’ha de complir encara que no ens agradi, i és propi dels països seriosos aplicar les sancions establertes a qui no compleixi la llei. La solució no pot ser mai incomplir la llei sinó en tot cas anul·lar-la o canviar-la, i això només es pot fer per l’únic camí que tenim establert, la via parlamentària. Són els peatges de la democràcia.

Respecte per l’accionista

Qui és l’amo del Banco Santander? Sense rumiar gaire algú podria respondre que l’amo és el senyor Botín. Doncs no, no és el senyor Botín. Aquest senyor és un accionista més del banc, un accionista important si es vol, tot i que segurament tampoc és el més important. Això sí, és el president, el primer gestor, és qui apareix com la cara visible del banc. Però els gestors d’una empresa no haurien d’oblidar mai que ells representen un col·lectiu de milers d’accionistes als qui deuen un mínim respecte. No tinc res contra aquesta empresa, només poso com exemple el Santander ja que és una empresa on sovint s’identifica una persona concreta amb la seva propietat, una situació que no s’acostuma a donar en altres grans empreses.

Anem al tema. La setmana passada vaig assistir a la junta general de accionistes d’una altra gran empresa. Cal recordar que aquest acte, la junta, és l’única vegada de l’any que els accionistes, en la seva qualitat de copropietaris, es troben cara a cara amb els consellers i administradors de l’empresa on tenen invertits els seus diners. Se suposa que alguns van allà no només a escoltar les explicacions dels administradors i a recollir la memòria sinó també, si ho consideren convenient, a fer suggeriments i demanar explicacions i aclariments sobre qualsevol tema del seu interès relacionat amb l’empresa. Doncs bé, només començar a parlar un accionista que va participar en el torn obert de paraula ja va rebre un avís per part de la taula dient-li que no s’allargués (i tot just havia començat a parlar!), que no fes enfadar –textual- a qui dirigia aquell minidebat. L’accionista va quedar tan sorprès que va preguntar-li que ja m’està renyant?, i la persona que dirigia el debat li va respondre encara no, però no m’obligui a fer-ho. Allò semblava una classe de pàrvuls amb el mestre que té ganes de plegar com més aviat millor, prescindint de qualsevol altre consideració. Buscant-hi una explicació vaig deduir que el membre del consell potser no tenia un bon dia, o que tal vegada tenien pressa per anar a sopar, doncs d’altra manera no s’entén aquella inoportuna i sorprenent manca de respecte.

Francament, situacions com aquesta dissortadament sovintegen massa en aquesta mena d’actes. Demanaria que no es repetissin. El dia de la junta d’accionistes els protagonistes haurien de ser els accionistes. De fet, és l’únic dia de l’any que d’alguna manera tenen la possibilitat d’intervenir públicament en els assumptes de la seva empresa. Seva, sí, ells en són els propietaris. I si el torn obert de paraula ha de durar més del que tenen previst els organitzadors no passa res. Com tampoc crec que passi res si la cosa s’allarga més del compte i els membres del consell han de deixar el sopar del consell per un altre dia. Perquè potser cal recordar que el sopar del consell també el paga aquell accionista al que des de la taula de vegades s’intenta silenciar de manera com a mínim poc educada. És a dir, aquí no estem parlant de cortesies sinó directament de mala educació.

Prohibició de la burka?

Ahir feia zàping radiofònic i em vaig trobar amb una tertúlia on discutien sobre la possibilitat de prohibir la burka. Un dels participants va dir més o menys això (potser no és textual, mentre condueixo no acostumo a prendre notes):

Si en nom de la tolerància tolerem situacions d’intolerància, la intolerància se’ns acabarà imposant.

No recordo el nom de l’emissora ni el de la persona que va fer aquesta afirmació però jo també penso que la burka és –també- el reflex d’una claríssima situació d’intolerància, i com a ferm defensor de la tolerància aspiro a que en el futur la intolerància no se’ns acabi imposant.

Unes conclusions surrealistes

Mayor Oreja va manifestar que el govern Zapatero no ha deixat mai de parlar amb Batasuna. Fins aquí jo estic d’acord amb el senyor Mayor o, més ben dit, m’agradaria que fos veritat que el govern no hagués trencat el diàleg amb uns personatges que, ens agradi o no, políticament representen un percentatge important dels ciutadans bascos. Al marge del que diguin els jutges sóc dels que intento fer l’esforç de no barrejar les activitats d’un partit polític amb les d’una organització de caire terrorista, i si hi han hagut determinades sentències que les han barrejat aprofito per mostrar una vegada més la meva discrepància amb unes lleis que emparen aquest totum revolutum legal que no seria possible en països de democràcia més consolidada que la nostra.

El problema és que, a partir d’aquesta afirmació, el senyor Mayor n’ha tret unes conclusions surrealistes, que semblen més pròpies d’una persona a la que li comença a patinar la neurona que les d’un polític responsable. I dient això no voldria pas que se’n tragués la conclusió que estic qualificant de responsable el govern actual, doncs penso que és dels més irresponsables que hem sofert des d’allò que es coneix com el fet biològic. Però, pel que deia abans, seria encara més irresponsable si el govern, aquest o qualsevol altre, hagués trencat tots els ponts de diàleg amb Batasuna.

Evidentment no estic d’acord amb les conclusions que a partir de l’existència del presumpte diàleg n’ha tret el senyor Mayor, i observo que amb això coincideixo amb la majoria. Fins i tot se li han tirat a sobre des del seu propi partit, tot i que en aquest cas amb poca convicció. Però faríem bé tots plegats de saber separar el gra de la palla, de saber identificar on s’acaba el diàleg (en una democràcia el diàleg no pot ser mai delicte) i on comença la connivència denunciada pel senyor Mayor entre un govern democràtic i una organització terrorista.

Prenem un cafè?

Tenim moltes maneres de comunicar-nos. De paraula, per escrit. Amb la mirada, amb un simple gest. Amb el silenci. Sí, en silenci; el silenci de vegades és molt cridaner, el silenci també ens diu coses o, com a mínim, ens pot donar pistes. Ens podem comunicar en veu baixa, a crits, parlant normalment. Ho podem fer per carta, per telegrama, per telèfon, per tèlex, per fax, per videoconferència. Internet amb totes les seves múltiples possibilitats com el correu electrònic, el skype, el blogger, el twitter, el facebook, són unes fantàstiques eines de comunicació personal. Encara hi podríem afegir altres sistemes més antics com el codi Morse i las senyals de fum. I deixem-ho aquí, amb aquesta relació ja és suficient.

Com es pot veure els mitjans per comunicar-nos són molts i molt variats. Cada dia en tenim més, i sempre en trobarem algun que s’adapti millor al nostre gust personal. És a dir, la manca de mitjans ja no pot ser una excusa per no comunicar-nos. Però per altra banda els experts ens diuen que cada dia hi ha més incomunicació entre les persones. Sembla ser que estem davant d’una curiosa contradicció: com més mitjans tenim per comunicar-nos més incomunicació es posa de manifest.

On és, doncs, el misteri? És molt senzill. Sovint oblidem que, per comunicar-nos, primer de tot necessitem complir amb una premissa prèvia: la nostra voluntat de fer-ho. Sovint és això el què ens falla. Si no ens volem comunicar, si no hi tenim cap predisposició, per més mitjans que tinguem al nostre abast no ens comunicarem. Tot plegat és tan simple com que disposem d’un munt de mitjans per comunicar-nos però de vegades ens falta la voluntat o l’excusa per utilitzar-los. I l’excusa pot ser tan banal com quedar un dia per prendre un cafè. Prenem un cafè?

Berlusconi

Al diari El Punt d’avui em publiquen un article on intento explicar els motius de l’èxit polític del premier italià Silvio Berlusconi.

Dèiem ahir

Després de cinc anys d’absència de les aules Fray Luis de Leon es va adreçar als seus alumnes amb el conegut decíamos ayer. Jo només he estat una setmana absent del blog i ara hi torno amb un dèiem ahir, no pas amb cap pretensió de res sinó tan sols perquè no se m’acudia amb quin títol batejar la meva rentrée blogaire. Finalment m’ha semblat que el que he triat feia el fet.

Fa una setmana vaig desconnectar del blog però no només del blog. He estat uns dies lluny d’aquí i sempre he pensat que desconnectar de l’entorn habitual, posar-hi distància, ens permet mirar-nos els nostres assumptes amb una perspectiva més àmplia. Podríem dir que la distància ens permet pensar amb menys urgència i tal vegada amb més profunditat.

Què m’he trobat a la tornada? Una de les coses que m’han cridat l’atenció són les reaccions a l’enquesta de La Vanguardia de fa una setmana. En primer lloc crida l’atenció l’atribució de quasi una majoria absoluta a CiU, però també m’han sorprès dues coses més: que quasi no hi hagi càstig per a la colla d’en Saura (aquí hi veig molt votant masoquista) i que els d’Esquerra només perden la meitat dels diputats que tenen ara, tot i que penso que en perdran uns quants més. Diu també l’enquesta que els socialistes baixen una mica però no gaire, i finalment ens mostra un PP estabilitzat, confirmant el topall del 10% que aquest partit ha consolidat a Catalunya.

Finalment CiU es troba amb molta feina feta a favor seu pel govern autoanomenat catalanista i d’esquerres (que consti que la definició no és meva), i recull els guanys -és un dir- de les destrosses causades pel tripartit. Amb el que es demostra que de vegades les eleccions es guanyen per mèrits propis i de vegades pels errors aliens, i en aquest cas penso que la victòria de CiU vindrà per una combinació d’ambdós factors.

I de la resta? Carretero, Ciutadans, Laporta, Nebrera, UPyD, etc.? Connais pas. Ara bé, intueixo que l’Anglada i la seva plataforma assoliran representació parlamentària, diguin el que diguin les enquestes.

Fet aquest repàs sembla fora de discussió que el tripartit quedarà lluny de sumar els 68 escons i, per tant, no tornarà a governar. Això fa que els socialistes darrerament es mostrin molt nerviosos. Per exemple, la setmana passada Mònica Terribas va fer-li una entrevista al president Montilla que també ha estat molt comentada. El seu to mitjanament incisiu però sense ser res de l’altre món no va agradar gaire a la franquícia catalana del PSOE, que potser s’esperava un massatge amable d’aquells que tant sovintegen quan l’entrevistat és el que mana. Alguns dirigents del partit van reaccionar perdent totalment els papers, algun posant en evidència una total manca d’educació combinada amb un tronat pensament masclista impropi d’un partit que s’autoanomena progressista. Tot plegat molt lamentable.

Síndrome d’abstinència?

De vegades es comenta mig en broma mig en serio que quan un agafa l’hàbit d’actualitzar el blog massa sovint, de gestionar els comentaris més o menys al dia, tant els deixats directament al blog com els que es reben privadament, si llavors es deixa de cop aquesta activitat hi ha el risc de contraure el que en podríem dir un síndrome d’abstinència blogaire.

En altres paraules, hi ha qui diu que la gestió d’un blog és com una droga dura que produeix addicció. Jo, en canvi, estic segur que se’n pot prescindir tranquil·lament sense patir cap malaltia ni síndrome estrany, i de tant en tant m’ho demostro a mi mateix parant uns quants dies. Ara he pensat que és el moment de tornar a deixar el blog en repòs, aquesta vegada durant una setmana.

Això sí, em sabria greu que aquesta absència blogaire provoqués cap mena de síndrome estrany entre els lectors d’aquest blog, amb el benentès que quan aquí s’usa el plural masculí (lectors) queda clar que, com no podria ser d’altra manera, el terme inclou també la quota femenina de lectores. Ja em perdonareu però és que per més que ho intento a mi això de lectores i lectors o lectors i lectores encara em grinyola molt, i per això no m’expresso mai en aquests termes.

Alternatives per anar a Madrid

Abans viatjar en avió era un luxe, i només qui no es podia permetre el luxe de volar agafava el tren. En poc temps, però, això ha canviat. Ara els pobres -és una manera de parlar- viatgen en avió i els rics ho fan en tren. Em refereixo concretament al trajecte entre Barcelona i Madrid. Actualment resulta bastant més car viatjar en aquell tren que ells anomenen AVE i que altres en diem TGV que fer-ho en una de les companyies aèries low cost que ofereixen aquest trajecte.

Tenim també el cas molt especial d’Iberia, la companyia aèria espanyola -aviat deixarà de ser-ho- que en el transcurs dels darrers anys ha demostrat amb escreix el seu nul respecte per Catalunya i pels viatgers catalans, deixant l’aeroport de Barcelona sense cap vol, talment com si no existís (excepte el pont aeri per alimentar la seva T4 de Madrid). El resultat pràctic d’aquesta peculiar política de màrqueting és que cada dia hi ha més viatgers catalans que ho tenen clar: si has d’anar a Madrid, qualsevol cosa abans que utilitzar Iberia. I si només hi has d’anar per agafar un altre avió de la mateixa companyia per anar més lluny, qualsevol aeroport europeu (Amsterdam, Frankfurt, Londres, Munic, Paris, etc.) i qualsevol altre companyia aèria són millors alternatives que Madrid i Iberia. Ells s’ho han buscat i com que aquest és un país de desmemoriats alguns procurem recordar-ho de tant en tant.

Resumint, pels viatgers catalans anar a Madrid en avió (excloent Iberia) és de pobres, fer-ho en TGV és de rics, i volar amb Iberia és com a mínim propi de desmemoriats, o de persones que accepten amb normalitat allò de ser cornuts i pagar el beure.

La nevada de dilluns. Catalunya

Resulta evident que en la gestió de la nevada hi ha hagut i encara hi ha un greu problema de comunicació. El responsable d’aquest problema és qui comunica malament o qui simplement no comunica. Com, per exemple, el president Montilla, absolutament mut durant tot el dia de la nevada mentre el país literalment s’aturava. La comunicació és un dels problemes endèmics de la nostra administració i no sembla que de moment hi hagi massa interès en posar-hi remei, potser perquè només és la conseqüència d’una greu incompetència política.

Si a això hi afegim la coneguda prepotència d’alguns consellers i alts càrrecs i tot plegat ho combinem amb la manca d’una mínima dosi d’humilitat, ens dóna com a resultat un còctel explosiu. Això per no parlar de la falsedat de determinades informacions provinents del govern com, per exemple, afirmar solemnement i amb tota rotunditat que ja no quedaven persones atrapades als trens quan, simultàniament, a les ràdios i les teles s’estaven rebent dotzenes de trucades de persones que portaven moltes hores atrapades.

Toca parlar, doncs, també, dels efectes de la nevada a Catalunya, amb dotzenes de carreteres tallades i milers de persones incomunicades i atrapades a les carreteres i als trens. I milers de persones sense llum des de dilluns i, per tant, sense calefacció, en uns del dies més freds de l’any. I molts sense aigua. I sense telèfon mòbil. I el que és pitjor, sense perspectives fiables d’una ràpida solució.

Però si hem de parlar dels efectes de la nevada a Catalunya, ens agradi o no, ens hi tornem a trobar l’inefable conseller Saura, així com qui el va nomenar i el manté en el seu càrrec. Que hi ha un problema? Saura. Un incendi? Saura. Una nevada? Saura. Imposició de ridícules velocitats de tartana a l’autopista? Saura. Problemes amb els mossos? Saura. Problemes amb els bombers? Saura. Impediments per construir infraestructures imprescindibles pel normal desenvolupament del país? Saura. I compartint mèrits amb Saura, Montilla, per no enviar-li el motorista amb la carta de cessament.

Confiem que aquest estiu no haguem de patir una nova campanya d’incendis amb un conseller tan incompetent com Saura al capdavant dels corresponents operatius. Pel bé del país espero que ja que Montilla no el cessa almenys ens convoqui a votar abans que comenci la propera temporada d’incendis.

Per acabar, un recordatori: què deien fa vuit anys Montilla i Saura en ocasió d’una altra nevada de característiques similars, però llavors amb un govern de CiU? Ai, les hemeroteques!

La nevada de dilluns. Barcelona

Només cal veure aquesta foto per adonar-se que l’alcalde de Barcelona no sembla estar prou preparat per afrontar una nevada com la de dilluns. Una nevada a l’hivern no hauria de ser mai notícia però dilluns va nevar a la ciutat de Barcelona, i la nevada va col·lapsar la ciutat. I això sí que és notícia, tant pel fet de produir-se la nevada arran de mar com pel col·lapse ciutadà que es va produir, un col·lapse que potser no es correspon massa amb la pretensió municipal d’organitzar aquella esquiada del 2022.

L’alcalde Hereu i el seu equip de govern són responsables de moltes de les coses que passen a Barcelona, bones i dolentes, però evidentment ells no són els responsables que es posi a nevar a la ciutat. Sí que ho són, però, de les mesures municipals que es prenen o no es prenen per tal de minimitzar l’impacte que una nevada provoca en la ciutadania. I les mesures municipals que es van prendre dilluns a Barcelona van ser al meu entendre entre poc rumiades i clarament insuficients.

Mesures poc rumiades? Per exemple, no aturar la fal·lera de multar que tenen els vigilants de les zones blaves i verdes, així com no frenar l’actuació de caràcter merament recaptatori de les grues municipals, que últimament es dediquen a raptar cotxes que es troben perfectament aparcats sense dificultar la circulació (estic tip de veure-ho). Ara diuen des de l’ajuntament que els ciutadans que van pagar el rescat per poder recuperar els seus vehicles podran presentar un recurs i tal i qual, quan tornar-te els diners de manera automàtica juntament amb una carta de disculpa hauria de ser la norma.

Mesures clarament insuficients? Aquí podríem parlar de la política informativa de la casa gran. Bàsicament em refereixo a les falses informacions que anava donant l'ajuntament als ciutadans, com dir-te, per exemple, que el tren de Sarrià funcionava amb normalitat en tot el seu tram barceloní quan era evident que almenys a les set del vespre només funcionava el ramal que va de l’estació de Gràcia a l’avinguda del Tibidabo, però no el que va de Gràcia a les estacions de Sarrià i Reina Elisenda.

Tampoc és massa normal que se suspengués el servei de TOTS els autobusos i tramvies de la ciutat. Tinc repetidament comprovat que en ciutats amb nevades molt més importants que la de dilluns a Barcelona el servei públic de superfície segueix funcionant amb relativa normalitat.

Proper article: La nevada de dilluns. Catalunya

Uns fets lamentables

Divendres passat la líder d’UPyD Rosa Díez va anar a la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Autònoma de Barcelona per fer-hi una conferència, però qui la va convidar no va preveure algunes conseqüències de la visita. I si les va preveure i no va fer res per evitar-les, encara pitjor. Com era d’esperar, un cop allà la comitiva de la diputada va ser escridassada, insultada, increpada i atacada amb pots de pintura i altres objectes, per part d’uns presumptes estudiants que presumptament tenien unes presumptes idees polítiques presumptament no coincidents amb les de la senyora Díez. Aquests són els fets, força lamentables, i aquestes són les meves reflexions:

1/ Quan dic “com era d’esperar” no ho faig per justificar les agressions verbals i físiques, ni molt menys, sinó per deixar constància que segons on va segons qui és sabut que s’acostumen a produir aldarulls. Això és així i, sabent-ho, qui organitza aquests actes hauria de prendre les mesures necessàries per tal de garantir-ne el seu normal desenvolupament. I si no s’hi veu capaç, que no els organitzi.

2/ El paper de Salvador Cardús, degà de la facultat, que va acabar amb la roba i la cara tacades de pintura vermella (la foto de la portada d’El Mundo és ben eloqüent), va ser lamentable. Afirmar com ell va fer després que “l’opció de trucar als Mossos és impensable ja que aniria contra la llibertat d’expressió” és d’antologia. Perquè a veure, quan Cardús parla de la llibertat d’expressió, a qui es refereix? A la gent que boicotejava l’acte? I de la llibertat d’expressió de la senyora Díez, convidada a la seva facultat per fer-hi una conferència, què n’ha de dir? És potser una llibertat de segona, una llibertat supeditada a la dels brètols que boicotejaven l’acte?

3/ Ja sé que aquestes coses passen massa sovint (Ibarretxe també s’hi va trobar fa uns dies) però penso que els boicotejadors de l’acte haurien de ser exemplarment sancionats per les autoritats acadèmiques. Aquests brètols van demostrar desconèixer quins són els principis bàsics de la democràcia i el significat del respecte a les idees dels altres, per més estrafolàries que siguin. Estar en desacord amb les idees d’aquesta diputada –jo tampoc les comparteixo- no els dona cap dret a saltar-se les normes bàsiques de la convivència.

4/ Cap sorpresa quant a la reacció de la premsa espanyola, tant la d’aquí com la d’allà. Van resumir la bretolada dient que els culpables de l’agressió havien estat els nacionalistas i els independentistas, i es van quedar tan amples. Sembla ser que tot val per tal de criminalitzar les seves bèsties negres de sempre. Val a dir, però, que els boicotejadors són quatre gats, tot i que semblem comptar amb el suport implícit d’algunes autoritats acadèmiques.

5/ Un petit detall que no va passar desapercebut. La diputada Rosa Díez es mostrava en tot moment força somrient. Ella sap que tot això són vots, tant aquí com més enllà. En l’estrany i peculiar món del màrqueting polític el victimisme ven, i els polítics ho saben i ho aprofiten sempre que poden.

Avatar, notes prèvies als Oscars

No m’agrada el cine de ciència ficció, sempre he pensat que la vida real ja és prou interessant en sí mateixa com per no sentir cap necessitat de complicar-me-la amb aquesta mena d’històries. Però tot i això ahir al vespre vaig decidir anar al cine a veure Avatar. Abans d’anar-hi no havia llegit absolutament res sobre aquesta pel·lícula i, per tant, no hi anava gens condicionat. Pel mateix motiu hi he volgut anar precisament ara, abans de la cerimònia de l’entrega dels Oscars que tindrà lloc aquesta nit, per no anar-hi condicionat per uns més que previsibles premis. Què pot dir una persona a qui no agrada el cine de ciència ficció sobre aquesta pel·lícula? Primer de tot que m’ha agradat molt veure-la i que la recomano; sé que la meva recomanació no em farà quedar malament. Al marge de tractar-se d’una història gens complicada i amb un desenllaç més que previsible, Avatar és francament espectacular, un prodigi de la tècnica, d’una imaginació desbordant. Avatar és una pel·lícula que s’ha de veure. Òbviament, tractant-se d’una pel·lícula en 3D s’ha de veure, necessàriament, al cinema, amb aquelles ulleres especials Made in China que et cobren a 3 euros al Cinesa Diagonal de Barcelona (a més a més dels 7,80 euros de l’entrada; numerada, això sí). És a dir, quan la passin per la tele, si la passen, perdrà una bona part del seu interès. La pel·lícula dura dues hores i mitja però no se’m va fer excessivament llarga, i això em fa pensar que tot i ser de ciència ficció deu ser francament bona. Aquesta nit Avatar rebrà uns quants Oscars, i seran molt merescuts. Segur.

Censura

Ahir el Partido Popular va fer retirar d’una exposició pública 10 fotos que no eren del seu gust. Si això no és censura ja em direu què és la censura.

Societats masclistes

Jo tenia vint-i-pocs anys i em trobava viatjant per feina per l’Amèrica del Sud. Concretament aquesta anècdota em va passar a Montevideo. Una senyora ja madura que podríem definir com de tarannà més aviat conservador era la representant a l’Uruguai de l’empresa on jo treballava llavors, i em va convidar a dinar. Em va portar a un bon restaurant on hi anava la societat més chic de Montevideo. A l’hora dels cafès em va dir que estava amoïnada, que tenia un problema i que ja feia una estona que hi pensava però que no sabia com dir-m’ho per si m’ho prenia malament. Li vaig preguntar de què es tractava i em va dir que en una societat com aquella no estaria socialment massa ben vist que pagués ella el dinar, doncs se suposa que és l’home qui ha de pagar en aquests casos, i que tal vegada fins i tot jo mateix també em podria sentir incòmode si pagava ella. Li vaig dir que per la meva part cap problema, però que si el problema el tenia ella ja pagaria jo el dinar i assumpte resolt. Em va contestar que de cap manera, que era ella qui m’havia convidat, i llavors em va demanar per favor que agafés un bitllet que em passava amb molta discreció per sota la taula i demanés jo el compte al cambrer. Així ho vaig fer, vaig pagar jo (amb els seus diners) i la senyora ja és va quedar tranquil·la. Aquest va ser un dels detalls que em van fer veure que aquella societat encara tenia molt camí per recórrer.

Posar-se en el lloc de l’altre

Fer l’esforç d’intentar posar-se en el lloc de l’altre és un exercici que ens ajuda a ser tolerants amb les persones que ens envolten. Jo intento fer-ho però admeto que no sempre me’n surto. Quan llegeixo una carta al director sempre intento fer l’esforç de posar-me en el lloc de la persona que l’ha escrit, i d’entendre els motius que ha tingut per fer-ho. Per això em sulfuro cada cop que un polític o un alt funcionari és l’encarregat de respondre la carta destacada de La Vanguardia sota l’epígraf el lector expone; normalment a la respuesta mai contesten el què toca, mai es posen al lloc de qui fa la pregunta, i molt sovint sembla que se’n burlin i tot.

Segur que heu vist alguna pel·lícula amb la típica escena que descriuré. L’acció sol passar a l’Àfrica subsahariana. El granger, de raça blanca, apareix conduint una camioneta d’aquelles que tenen una petita cabina tancada al davant, i a la caixa del darrere, oberta, hi va un treballador negre. En diuen pick-up, com la de la foto. La part de càrrega igual serveix per transportar materials que per encabir-hi un treballador. Sempre que veig un escena d’aquestes intento posar-me en el lloc del negre, m’imagino què deu pensar del seu patró, que té lloc de sobres a la cabina però que prefereix que l’empleat viatgi dret al darrere mantenint un equilibri força inestable i perillós, prenent la fresca... i la pols del camí.

Un dia, ja fa anys, vaig arribar al petit aeroport de Gaborone, capital de la República de Botswana, on tenia previst visitar un client. En teoria a l’aeroport m’havia de recollir un xofer de l’empresa i portar-me a una fàbrica que es trobava a més una hora de distància per carretera. Però en aterrar el meu avió a l’aeroport no hi havia ningú. Per tal de no allargar el relat, ho resumiré dient que em vaig trobar totalment desemparat en aquell indret per a mi inhòspit, sol, sense un banc obert per poder comprar pulas, la moneda local, i sense cap telèfon públic per poder trucar. Llavors els mòbils encara no existien. Em trobava allò que se’n diu totalment penjat.

La ciutat de Gaborone es troba a prop de l’aeroport així que vaig decidir sortir de l’edifici i demanar que algú m’hi portés. Ho vaig aconseguir al primer intent. Una pick-up amb dos homes, naturalment negres, sortia en aquell moment i els vaig demanar si em podien deixar al centre. Em van dir que sí, que pugés, però no a la cabina on encara hi havia una plaça lliure sinó a la caixa. Heus aquí l’escena de la pel·lícula que dèiem abans però amb els papers invertits: el blanc, encorbatat, viatjant a la plataforma de càrrega, i els negres, amb roba de treball, a la cabina. Durant aquell surrealista viatge jo em sentia molt observat per la gent, és evident que allò cridava una mica l’atenció. Aquella lliçó d’humilitat que vaig rebre sense demanar-la em va fer veure que intentar posar-se en el lloc de l’altre ajuda a entendre moltes coses.

Coses que criden l’atenció

1/ Dissabte passat varem anar de calçotada, concretament a Cal Ganxo de Masmolets. Ja hi havia estat fa uns anys però no ho recordava. Organització perfecte, servei molt eficient i agradable, plats que arriben a taula calents i sense fer-se esperar, una mena de puzle capaç de combinar qualitat i bon servei que té força mèrit tenint en compte la gran quantitat de clients que hi mengen alhora. Tot plegat em va cridar l’atenció molt agradablement. Segur que hi tornaré.

2/ Diumenge hi ha haver una nova tongada de referèndums a vuitanta poblacions de Catalunya. El “sí” va guanyar per una aclaparadora majoria, tot i que de manera molt previsible han tornat a sortir els demòcrates de sempre interpretant a favor seu el sentit del vot d’aquells que es van abstenir. Em va cridar l’atenció el tractament informatiu que els diaris de paper en van fer dilluns. Em limitaré a comparar-ne dos agafats a l’atzar. El Punt, amb les catorze primeres pàgines incloent-hi la portada, més l’editorial, dedicats en exclusiva al tema. La Vanguardia, amb només un article que ocupava un tros de la pàgina 14. Entre poc i massa.

3/ Diumenge a les sis de la tarda. Sabadell. Teatre La Faràndula. Vàrem anar a veure la representació de l’òpera Carmen. Ja he explicat alguna altra vegada que a mi l’òpera no m’acaba de convèncer. Trobo que és un espectacle poc àgil, necessiten hores per desenvolupar un tema que es podria enllestir fàcilment amb un parell de minuts. La mezzosoprano Sanya Anastasia en el paper de Carmen ho va fer força bé, tot i que pels moviments del cos es notava de seguida que no és andalusa. Em va sorprendre la mitjana d’edat dels espectadors, força elevada. Ho va explicar molt gràficament una senyora que tenia asseguda al darrere: la majoria de nosaltres demà no ens hem d’aixecar d’hora. Jo sí.

4/ Dilluns passat, a les dotze del migdia, un camió d’escombraries puja per la Rambla de Catalunya de Barcelona fent la seva feina. Aquell carrer té un carril únic de circulació en cada sentit. Atura’t aquí, agafa el container i buida’l, torna’l a deixar al seu lloc, avança uns metres més i torna a repetir la mateixa història. A ningú se li escapa que, a aquest ritme, per recórrer una illa de cases de l’eixample es necessita temps. Darrere del camió es va formar una cua de cotxes atrapats sense poder sortir d’aquella trampa municipal. Alguns conductors tocaven inútilment el clàxon. Aquesta feina no es podria fer dotze hores més tard, o dotze hores abans? L'alcalde està per altres coses, ara el tenim molt ocupat amb l'esquiada del 2022.

Cuba és una dictadura, Veneçuela va pel mateix camí

Penso que ni que només sigui de tant en tant és bo recordar-ho. Una cosa són els discursos i la propaganda oficials, les platges paradisíaques i l’imatge de festa generalitzada que se’ns intenta transmetre de Cuba, i una altra de ben diferent és la dura realitat del dia a dia dels cubans que estan condemnats a viure en aquell paradís, sense ni tan sols poder-ne marxar lliurement. Cuba és la clàssica dictadura amb tots els ets i uts de les dictadures clàssiques. És bo que les persones que amb els motius més diversos viatgen a Cuba, i de gent d’aquesta n’hi ha molta (jo mateix també hi he anat, i no precisament de vacances), sàpiga que va a un país que és una dictadura.

Las dictadures només s’aguanten amb una forta repressió interna i tancant-se cada dia més a qualsevol influencia exterior. A Cuba pots llegir el Granma i el Juventud Rebelde però no els diaris normals que et trobes quan viatges per altres indrets. A Cuba, quelcom tan senzill com poder utilitzar lliurement internet és una quimera per a la majoria de la població. Cal recordar que les dictadures només s’aguanten castigant el pensament lliure i ficant els dissidents a la presó. Una de les característiques comunes de totes les dictadures és l’existència generalitzada de la figura del presoner polític derivada de l’antidemocràtica figura legal coneguda com delicte d’opinió. I és que potser també cal recordar una altra obvietat, i és que el pensament és lliure, és una de les poques coses lliures que encara ens queden, i vull pensar que cap demòcrata amb dos dits de front pot justificar mai la criminalització del pensament i/o la seva plasmació en un full de paper. Amb això vull dir que quan escolteu algú que digui això no ho pots pensar o això no ho pots escriure poseu-vos en guàrdia. De dictadors en potència n’hi ha un fotimer.

Però curiosament països com Cuba compten sempre amb el suport i la simpatia d’uns personatges que si en els seus països s’establís una dictadura segurament serien els primers d’anar a la presó. Dictadures com la cubana compten amb l’entusiasta suport exterior de polítics i sindicalistes, i persones que no són ni una cosa ni l’altra, però que tots ells viuen en països democràtics, i sovint te n’adones que aquests personatges no són conscients que no podrien exercir les seves activitats si visquessin sota uns règims com aquells que diuen defensar. La seva actitud sempre m’ha semblat una contradicció. I no només ho sembla, és una contradicció flagrant.

Veneçuela va pel mateix camí, i també compta amb les al meu entendre inexplicables simpaties d’aquells personatges que dèiem abans, que miren cap a una altra banda cada vegada que des del poder s’estableix un nou element que ens recorda que l’objectiu del colpista Hugo Chávez és assemblar-se cada vegada més als seus homònims cubans.

Consell de Barri de Sarrià

No fa gaire ja vaig comentar que actualment els barcelonins gaudim -i paguem religiosament- de vuit nivells administratius de govern que en el meu cas són, de menor a major, els següents: el barri (Sarrià), el districte (Sarrià-Sant Gervasi), la ciutat (Barcelona), la comarca (el Barcelonès), la província (Diputació de Barcelona), la nació (Catalunya), l’estat (Espanya) i Europa, cadascun d’aquests nivells amb els seus funcionaris i tota la pesca. Pel que llegeixo als diaris sembla ser que aviat n’hi haurem d’afegir dos més: entre la ciutat i la comarca, l’àrea metropolitana; i entre la comarca i la província, la vegueria. No em val que em diguin que les vegueries substituiran les províncies, doncs qui ara per ara encara mana de veritat (Espanya) ja ha deixat ben clar que les províncies ni tocar-les. Per tant, ens situaríem en 10 nivells administratius. Són molts o són pocs? Els lectors d’aquest blog són prou intel·ligents com per no necessitar llegir la resposta a aquesta pregunta.

Dimarts passat vaig assistir a la reunió del Consell de Barri de Sarrià, que és el primer d’aquests nivells administratius que vetllen per les nostres vides i les nostres butxaques. Pel què sembla el consell s’havia constituït tres mesos abans, i dic pel què sembla doncs a mi ningú em va convocar a l’acte de la constitució que diuen que va tenir lloc el 23 de novembre de l’any passat, on se’ns diu que es va escollir una vicepresidenta i es va presentar un informe sobre els nous equipaments del barri. Suposo que tot això deu ser veritat però el fet és que en l’ordre del dia de la reunió de dimarts no hi figurava el preceptiu “lectura i aprovació de l’acta de la reunió anterior”. Segons em va informar una persona que coneix el tema, després d’aquella primera reunió no es va aixecar cap acta, tot i que potser a hores d’ara el document ja existeix, però evidentment sense haver estat sotmès a l’aprovació dels veïns assistents a la reunió de dimarts.

Vaig arribar a 2/4 de set, hora fixada per l’inici de la reunió, i tot i que la sala ja era pràcticament plena de gent puntual com jo, l’acte no va començar fins tretze minuts més tard. Alguns d’això en diuen els ics minuts de cortesia i semblen no adonar-se que en realitat són els ics minuts de descortesia envers dels que fem l’esforç d’arribar a l’hora. Una actitud que com a mínim és poc respectuosa i menys educada.

Ens van passar la projecció d’uns documents molt esquemàtics relatius als ajuts municipals per a la rehabilitació d'habitatges del barri. Eren uns documents molt resumits però que d’entrada et donen una idea força entenedora de per on van els trets. Vaig demanar que per tal de facilitar la gestió dels veïns aquella presentació resumida sobre les característiques i les condicions per accedir a les ajudes la pengessin a internet, a la web de l’ajuntament. El gerent i el tècnic de barri presents a la sala van sortir amb excuses de mal pagador, van dir no sé què del document complet que figura no sé on però el fet és que els resums esquemàtics que ens van projectar no els pensen pas penjar a internet, amb el silenci somrient de la presidenta del Consell de Barri. D’això en podríem dir una manera força peculiar de facilitar la tasca dels veïns que els hi paguem el sou.

Van parlar també de diagnòstics i plans de futur pel barri sense concretar gran cosa, i finalment es va arribar a la part més interessant de la reunió, els precs i preguntes. El mecanisme per accedir a poder formular un prec o una pregunta era també força peculiar, amb aquesta desmesurada fal·lera de l’ajuntament per tenir-ho tot controlat. A l’entrada de la reunió, abans de començar, et preguntaven si al final voldries intervenir, i si la resposta era positiva t’havies de registrar en un imprès que et facilitaven. A ningú se li escapa que si bé algun assistent ja podia tenir clara la seva intervenció abans de començar la reunió, la majoria dels assistents això no ho podem saber per anticipat ja que depèn de cóm es desenvolupi l’acte. En aquestes condicions em vaig negar a registrar-me i vaig decidir penjar les meves observacions al blog; aquí no cal que m'identifiqui, tothom sap qui sóc.

Segurament algú pensarà que això que explico avui són temes menors, i és cert. Però els petits detalls acostumen a ser els més fàcils de resoldre. Doncs apa, posem-nos-hi!

Aeroport de Lleida

Nota prèvia: aquest article no l’he escrit jo, me l’ha fet arribar el meu amic sarrianenc. S’ha donat la feliç coincidència que jo ja tenia previst escriure quelcom similar sobre el flamant Aeroport de Lleida i d’aquesta manera m’estalvio feina. No cal dir que comparteixo fil per randa el contingut de l’article que reprodueixo a continuació.


Pel que es veu els països civilitzats necessiten que escampats pel seu territori hi hagi petits aeròdroms perquè hi puguin aterrar avions privats petits, bombers, i altres serveis, sobretot d’emergència. Moltes vegades no són més que una pista de terra on puguin fer el mínim.

Doncs bé, hi havia una vegada un país que tenia un govern que estava interessat en millorar les condicions d’aquests aeròdroms i es va plantejar la possibilitat de posar asfalt a la pista de terra del que hi havia a una de les capitals de regió. Durant el procés d’estudi se’n van adonar que en aquell entorn hi havia les dues darreres parelles de l’au “A” que està en perill d’extinció. Com que s’havia de salvar aquest animaló perquè el puguin gaudir les generacions futures, doncs es va decidir que les obres no es podien fer i s’havia de trobar un altre lloc per posar-hi el aeròdrom i tancar el vell.

Quan finalment es va trobar el nou lloc, ja era un altre govern, les forces vives de la ciutat van començar a pensar, per què un aeròdrom per avions petits i no per naus de 80 passatgers, i per què no per 150, i si fossin 230, o millor encara per vols transatlàntics. La bola es va anar inflant, i l’argument definitiu va ser “totes les altres regions tenen un aeroport com Déu mana, excepte nosaltres. Això és una senyal molt clara de discriminació”.

Tota aquesta argumentació del tot sòlida va acabar amb una magnífica instal·lació en ple funcionament, que va costar 100 milions de € d’inversió, amb els seus pertinents costos de manteniment, on hi ha 4 vols setmanals, cap en dies feiners, tots en caps de setmana. Ningú dins del país ha posat públicament en qüestió aquesta encertadíssima decisió, al contrari tot han sigut lloances i alegria.

Aquesta historia és la del aeroport de Lleida, amb dos vols de Vueling a Palma i Paris, més dos de Ryanair a Bergamo i Frankfurt (aquest no cada setmana).

Per acabar dues paradoxes tristes, la pista vella de terra no s’ha asfaltat, però tampoc s’ha tancat i els petits avions continuen aterrant-hi donat que és més còmode, doncs està més a prop de la ciutat i a més la diferència de taxes és considerable.

La segona és que les dues parelles d’aus “A” s’han mort i s’ha extingit l’espècie, doncs una població amb dues parelles és inviable, a menys que es treballi el tema. Quant treball s’hagués pogut fer per salvar les aus “A” amb 100 milions de €!!!!!!

Final de trajecte?

El món i les nostres vides donen moltes voltes, no paren mai de girar, i determinants esdeveniments són del tot imprevisibles. Si fa només una setmana algú m’hagués assegurat que avui escriuria un post com aquest que estàs començant a llegir li hagués contestat sense pensar-m’ho gaire que estava sonat. Però el fet és que si properament no es produeix un gir de cent vuitanta graus aquest podria ser un dels darrers articles d’aquest blog. Un assumpte que espero poder explicar aquí mateix molt aviat en el que seria, llavors sí, el meu darrer article radarenc, em pot portar a prendre la decisió de desactivar el blog o, com a mínim, de gestionar-lo d’una manera molt diferent, amb un nivell d’activitat molt reduït. Vull parlar una mica dels blogaires en general i també de mi mateix en particular. Nosaltres, amb els nostres blogs, donem una sortida a un interès que tenim per compartir coses amb els demés. També hi ha qui assegura que els blogaires tenim una dosi de narcisisme superior a la mitjana, i no seré pas jo qui ho negui. Centrant-ho en aquest blog, des que el vaig obrir l’any 2007 m’ha agradat compartir amb tu les meves reflexions i pensaments. A més a més, cal recordar que els blogaires això ho fem de manera totalment voluntària i altruista. Ni drets d’autor ni esgaes ni res. L’única compensació que tenim són les aportacions que, en forma d’agraïments i crítiques, alguns de vosaltres teniu la cortesia de fer-nos arribar de tant en tant. En el meu cas concret són més de sis-cents cinquanta articles en quasi dos anys i mig d’aportacions pràcticament diàries al blog i, amb tota franquesa, sap greu plantejar-se el fet de haver-ho de deixar, de prescindir d’una eina tan interessant com aquesta. Mitjançant el blog i també al fet d’haver-me bellugat una mica per la xarxa, mogut pel meu interès per conèixer gent i coses noves, he conegut moltes persones amb les que segurament mai ens haguéssim creuat en els nostres respectius recorreguts vitals. Ja he explicat alguna vegada que a la blogosfera coincidim gent molt diversa i amb interessos sovint contraposats, però n’hi ha un que ens uneix a tots: l’interès per donar a conèixer els nostres blogs. Dit això, encara que de vegades no ho sembli els blogaires també tenim unes necessitats materials que hem d’anar cobrint i arribats a un cert punt, no pretenc pas amagar-ho, també tenim un preu. Tothom té un preu, també aquells que neguen tenir-lo, que normalment acostumen a ser els primers que sucumbeixen a les temptacions. I ara, inesperadament, se m’ha presentat una situació d’aquestes, un assumpte que m’estic plantejant molt seriosament. Se’m suggereix, però, com a condició, que d’alguna manera desactivi aquest blog, i el grau de desactivació és el què estem discutim aquests dies. De fet tampoc tinc les coses tan clares sobre el meu futur a la xarxa i la veritat és que tot plegat encara m’ho estic rumiant. De moment això és tot el que puc dir, que no és pas poc però que tampoc és tot. I fins aquí arriba la transcripció del somni que he tingut aquesta nit. De sobte m’he despertat, molt neguitós, però de seguida he recuperat la tranquil·litat en veure que això que m’ha passat mentre dormia i que he decidit transcriure al blog per tal de compartir-ho amb tu només havia estat un somni, un malson. Quin ensurt! El que més em preocupava d’aquesta nova situació era el fet de perdre la meva autonomia de treball, la meva independència. Em resistia a admetre que jo pogués passar a dependre d’un tercer, i és que a partir d’una certa edat hi ha coses que costen d’acceptar. Per tant, celebro que de moment no hagi de deixar d’escriure en aquest blog i espero que tu hi segueixis fent una ullada de tant en tant. I és que en un blog com aquest no saps mai què t’hi pots trobar. Avui, per exemple, la transcripció quasi literal del somni d’una nit d’hivern.

Imatge d'Espanya

Més sobre això d’en Maragall

Ahir al matí José Montilla i Ernest Maragall eren entrevistats a quarts de deu, simultàniament, per les ràdios que tenen més clientela de Catalunya, respectivament RAC1 i CatRàdio. Vaig decidir anar fent zàping d’una emissora a l’altra i aviat vaig veure que en les seves respectives entrevistes ambdós polítics donaven o, millor dit, evitaven donar més explicacions sobre el sainet que havien protagonitzat ells mateixos la setmana passada, i que se suposava que havia acabat dilluns amb aquella falsa dimissió seguida d’aquell patètic donde dije Digo digo Diego per part del conseller. Ambdós polítics s’escapolien com angules dels seus respectius entrevistadors, Jordi Basté i Manel Fuentes. Montilla insistia que el tema ja estava tancat i que, per tant, no hi tenia res més a afegir, i per la seva banda Maragall insistia a en Fuentes que aquelles preguntes que li feia no eren interessants i es referien al passat, i li suggeria que l’entrevista s’havia de centrar en el futur i “en allò que realment interessa al país”, com si hagués de ser ell, Maragall, qui ens hagués de fixar els temes que interessen al país. Si jo hagués estat en Fuentes li hagués contestat que en aquella entrevista, com en totes, les preguntes les escull el periodista i l’entrevistat s’ha de limitar a respondre-les, però evidentment en Fuentes en sap molt més que jo i només li va contestar que si algú havia posat públicament el tema sobre la taula aquest havia estat el propi Maragall amb allò de la fatiga de tripartit. A pesar de la insistència d’en Basté i d’en Fuentes cap del dos entrevistats va dir ahir res de nou que no haguessin dit ja en els dies anteriors.

L’entrevista d’ahir a Maragall és un nou episodi d’aquest viacrucis laic que té el tripartit com a principal protagonista. En el fons va ser un nou intent per part del conseller de voler marcar clarament distàncies amb Montilla i, molt especialment, amb tot el què representa Montilla. El president, però, va estar tirant pilotes fora i insistint a donar el tema per tancat. Maragall també va estar omplint els minuts sense dir allò que en Fuentes pretenia que acabés dient, però a la vegada insistint en els arguments de fons del seu conflictiu article de diumenge a La Vanguardia. Per tant, de tema tancat res de res. En arribar-se a les deu, hora del butlletí de notícies per a ambdues emissores, i veient que ni el president ni el conseller havien donat cap exclusiva, els entrevistadors es van prendre la llicencia d’oblidar-se de la puntualitat deguda als oïdors i van allargar les seves entrevistes: Fuentes només durant un parell de minuts mentre que Basté la va fer durar fins a les deu i vuit minuts, però ambdós sense èxit. Per tant, ara tornem a ser allà on érem diumenge abans de la forçada i a la vegada no acceptada dimissió. Tot un sainet que ara s’ha reobert, suposant que en algun moment s’hagués tancat, que potser és molt suposar.

El ciutadellenc Ignasi Balada

Va causar una gran sorpresa i en algunes persones fins i tot indignació que el menorquí Ignasi Balada, mort fa tres mesos a Ciutadella (a la foto la seva Mansió Rosa), hagués deixat en testament la totalitat de la seva fortuna, valorada en uns trenta milions d’euros, a la família reial espanyola. Tanta sorpresa i indignació va causar que alguns parents llunyans de Balada, amb qui, per cert, no hi mantenien contactes des de feia dècades, s’estan plantejant impugnar el testament del seu cosí menorquí, encara que no s’ha fet públic quins arguments pensen utilitzar davant del jutge. I tanta sorpresa i indignació va causar entre els detractors de la tronada institució monàrquica que no van tardar gaire a exigir a la reial família que aquests diners els haurien de destinar exclusivament a fins socials, prescindint de la legítima voluntat del seu propietari.

Anem a pams. Primer de tot penso que tota persona i, per tant, també el ciutadellenc Ignasi Balada, té el dret a decidir què vol fer amb el seu patrimoni. Si encara viu pot decidir gastar-lo, invertir-lo, regalar-lo o guardar-lo. I també té tot el dret a deixar instruccions, que evidentment s’han de respectar, sobre el destí que hi vol donar quan ell es mori. Si finalment la família Borbón accepta aquesta herència (potser és bo recordar que, si aquesta herència els fa nosa, no tenen cap obligació d’acceptar-la), d’entrada hauran de pagar al govern de ses illes els impostos corresponents, que sembla ser que equivaldrien a més de dues terceres parts del seu valor.

El resultat de tot plegat és que si la voluntat de Balada va ser deixar la seva fortuna a una determinada família i, repeteixo, no cal esbrinar-ne el motiu doncs si ell així ho va decidir això ja és un argument suficient, la realitat farà que una gran part dels trenta milions d’euros de l’herència aniran a parar al govern balear, i només una relativament petita part a qui ell volia deixar-los.

És això just? La resposta és segons com es miri. Sobre el destí de l’herència és evident que s’ha de respectar la voluntat de Balada i pagar els impostos estipulats per la llei. Però dit això, no seria millor que el càrrec de cap d’estat s’escollís per elecció popular cada ics anys i que, per tant, la figura de la família reial espanyola passés, políticament parlant, a millor vida? Ho sento, no he pogut evitar que el testament de Balada m’hagi fet reobrir el tema d’aquesta assignatura pendent dels espanyols.

Això d’en Maragall

El penúltim sidral mediàtic que ha sorgit a la política catalana han estat unes reflexions en veu alta, al meu entendre carregades de sentit comú, del conseller d’Educació de la Generalitat Ernest Maragall, que dimecres passat va venir a dir que la fórmula del tripartit s’ha de considerar esgotada. Maragall es va expressar molt gràficament, va dir quelcom que sap tothom, que Catalunya està fatigada del govern tripartit. Ignoro com es mesura si Catalunya està fatigada però sí que detecto que molts catalans estem molt fatigats.

Doncs bé, per dir una obvietat com aquesta, per repetir en veu alta allò que pensa i diu quasi tothom, alguns defensors d’aquesta atípica fórmula de govern se li han tirat a sobre, començant pel propi president Montilla al capdavant de l’aparell de Nicaragua, i acabant pels socis minoritaris del govern tripartit. Òbviament el qualificatiu atípica és meu, no del conseller, però és que uns pactes de govern de perdedors que arraconen per dues vegades seguides el partit guanyador de les eleccions són com a mínim i deixant de banda la seva legalitat, que no qüestiono, atípics.

Bé, això d’en Maragall va ser dimecres passat. Després va sortir el conseller Castells donant suport a Maragall, en el què alguns hi han volgut veure un cert corporativisme entre els consellers que alguns diuen que tenen una sensibilitat més catalanista. Més tard va fer més o menys el mateix la consellera Tura però, com fa habitualment, volent quedar bé amb tothom, com va fer recentment en demanar l’indult per a uns policies catalans condemnats en ferm per tortures pel Tribunal Supremo espanyol. Per cert, em resulta molt estrany constatar que d’aquesta comprensió de la consellera amb uns torturadors no se n’ha parlat gaire.

Simultàniament amb aquestes intervencions se’n van produir unes altres de caire més espanyolista, en línia amb la tendència majoritària que domina el socialisme català. I aquesta primera part del sidral mediàtic podríem dir que es va tancar diumenge amb un llarg article d’Ernest Maragall que ocupava tota una plana senar de La Vanguardia. Un article on diu una mica de cada cosa per intentar quedar bé amb tothom, com per exemple que “hace tiempo que el Gobierno de José Montilla renunció a encarnar un proyecto integral de país” i que “estoy firmemente dispuesto a hacer todo lo que me corresponda para que José Montilla sea de nuevo el president de la Generalitat”. Una prova més que ens indica que si sumen els 68 escons necessaris hi haurà un tercer tripartit, evidentment amb el suport més entusiasta del conseller Maragall.

PS: La cirereta del pastís ha estat la comèdia de la dimissió de Maragall d'ahir a la tarda, no acceptada per Montilla, i una esperpèntica rectificació del conseller sobre allò que ell mateix havia escrit només un dia abans a La Vanguardia, però això no és res més que una mica de teatre pactat entre aquests dos personatges per intentar salvar els mobles d'una lamentable etapa política que té els dies comptats.

Ateneuesfera, novena edició

Ahir dissabte, 24 membres de l’Ateneuesfera ens varem reunir una vegada més a l’Ateneu Barcelonès per celebrar una nova trobada presencial, i tal com hem fet darrerament ho varem fer a la mateixa sala on fa un segle es reunia la Penya d’en Joaquim Borralleras (la foto, facilitada per l'amic Joan Puig Malet, és de Ramon Manent).

Sis dels assistents (Daniel Vidal, Felipe Blasco, Jordi Roca (2), Josep Àngel Guimerà, Josep Arranz i Sergi Sabaté) hi eren per primera vegada, i queden des d’ara mateix incorporats a la relació que hi ha a la columna de la dreta d’aquest blog, on hi figuren els blogs de la quarantena d'ateneuesfèrics que fins ara han anat participant en aquestes reunions.

Una tertúlia de tres hores de durada amb vint-i-quatre participants dóna per molt, i evidentment es van tractar temes molt diversos. Potser allò que va generar més polèmica va ser el de la utilització del twitter, amb posicions fermament contraposades entre defensors i detractors. Tampoc em va sorprendre gaire ja que quan es parla de les bondats o les maldats del twitter no és estrany que uns i altres s’acabin tirant el plats pel cap, oblidant sovint que tot depèn de la seva utilització. Sobre aquest tema i com a curiositat, l’inventor i organitzador de l’Ateneuesfera, l’amic Guillem Carbonell, ens va passar un test informal sobre la utilització o no del twitter entre els reunits dissabte. El resultat va ser de meitat i meitat, allò que a les places de toros en diuen división de opiniones. En altres paraules, que amb això del twitter tampoc se’n poden treure gaires conclusions, per tot hi ha de tot. Per acabar, aclarir que jo sóc dels que no utilitzo el twitter que vaig obrir fa temps per provar-lo, tot i que per celebrar l’intens debat de dissabte ara hi he deixat aquesta nova piulada. No fos dit que no col·laboro en la causa.

Aptituds i actituds laborals

De tant en tant m’aturo a l’Hotel del Bruc (a la foto) a esmorzar. És un establiment de tres estrelles situat a l’autovia A2 direcció Lleida, just abans del túnel del mateix nom. Paro precisament allà i no en un altre lloc per diversos motius: disposa d’un bon aparcament, tenen a disposició de la clientela els diaris gratuïts de la comarca de l’Anoia (L’Extra i L’Enllaç) així com els de pagament (El Periódico i La Vanguardia), són correctes en el tracte, els cambrers t’acostumen a contestar en català encara que aquesta no sigui la seva llengua materna, i si els demanes un cafè curt et serveixen un cafè curt i no mig cafè llarg com fan en altres establiments. Vull dir que no és res de l’altre món però per a mi ja és suficient.

Ahir m’hi vaig tornar a aturar. En aquell establiment els croissants tenen per sobre una lleugera pàtina de caramel que els hi dóna molt bon gust, però alhora té l’inconvenient que, quan els agafes, els dits et queden enganxosos fins que no et rentes les mans. Si el cambrer és un dels que fa temps que hi treballa no hi ha cap problema, ells ja em coneixen i saben les meves manies (suposant que utilitzar coberts per menjar un croissant caramel·litzat sigui una mania, que aquí potser hi hauria molt a discutir), i junt amb el croissant em porten també una forquilla i un ganivet. Però quan m’atén un cambrer que no em coneix els coberts sempre els haig de demanar, com si fos un extra.

Hi ha cambrers que quan els demanes alguna cosa que ells consideren un extra, quelcom que normalment la gent no acostuma a demanar com, per exemple, uns coberts per manipular un croissant, actuen amb professionalitat. Posen bona cara i te’ls porten sense més, i alguns fins i tot es disculpen per l’oblit. En definitiva, tenen les aptituds i les actituds necessàries per desenvolupar-se en la seva feina. Però n’hi ha d’altres que de seguida et transmeten el missatge que allò que els demanes no és una cosa normal, vull dir normal per a ells. Es pensen que ets un tiquismiquis i un té la impressió que pretenen posar-te en evidència. Primer fan com una cara estranya, després et pregunten “uns coberts?” com si no hagués quedat clar que sí, que quan tu demanes uns coberts és exactament allò el que vols, uns coberts. Finalment te’ls porten fent un posat de suficiència que denota el què estan pensant sobre aquell client capritxós que ha tingut la gosadia de demanar uns coberts. En altres paraules, estan fen mèrits per guanyar-se una bona propina.

Els primers, els que coneixen el seu ofici i actuen amb aquella professionalitat que cada dia costa més de trobar per aquestes contrades, tenen moltes més possibilitats que els segons de tirar laboralment endavant i de conservar la seva feina. Els primers fins i tot poden acabar muntant el seu propi negoci i sortir-se’n amb èxit. En canvi, els altres seran sempre els candidats a quedar-se sense feina en cas que l’empresa es vegi forçada a prescindir d’una part de la seva plantilla, i difícilment se’n sortiran si algun dia decideixen posar-se pel seu compte. Són aquells treballadors que no tenen clar el concepte bàsic de servei al client, una qualitat imprescindible si et dediques a fer de cambrer. Però el cas dels cambrers de l’Hotel del Bruc és extrapolable a qualsevol treballador de qualsevol empresa.

Qui la fa, la paga

La coneguda dita qui la fa, la paga no diu que “qui la pateix, la paga” com alguns que l’han fet, i grossa, pretenen ara, sinó que diu molt clar que qui l’ha de pagar és només qui l’ha fet. Aquests dies té lloc el judici contra els treballadors que van envair les pistes de l’aeroport de Barcelona l’estiu de l’any 2006, provocant amb la seva injustificada i rebutjable acció un munt de perjudicis a milers de persones que van veure els seus vols anul·lats degut a aquella acció de kale borroka sindical.

Més d’una vegada m’he referit en aquest blog al terme kale borroka sindical per definir els excessos sindicals que, en cas de vaga i/o conflicte laboral, sempre acaba patint i pagant el conjunt de la societat. El terme és de collita pròpia, me’l vaig inventar jo mateix l’any 2007 i va fer fortuna. Alguns ja me l’han copiat, evidentment sense fer cap referència al seu inventor; a internet... ja se sap.

Si una vaga d’autobusos com les que sovintegen a Barcelona se salda amb autobusos malmesos (amb pintades, pneumàtics rebentats i vidres trencats), qualsevol persona amb dos dits de front i una dosi mínima de sentit comú sap que immediatament s’haurien de demanar responsabilitats. S’haurien de reclamar danys i perjudicis als autors de les bretolades i, en el seu defecte, als sindicats convocants de la vaga així com als seus irresponsables dirigents que permeten –i sovint esperonen- aquests excessos.

Però ja sabem que el sentit comú no abunda gaire entre la nostra classe política, i em limito a centrar-ho en els polítics ja que avui parlem d’empreses públiques. Resulta decebedor constatar que no s’acostumen a reclamar danys i perjudicis als treballadors de les empreses públiques, en comptes d’aplicar allò que dèiem abans, que qui la fa, la paga. No, els polítics prefereixen que els danys els paguem solidàriament entre tots, no fos cas. No fos cas que els intocables sindicalistes s’emprenyessin. I com que els sindicalistes ho saben, saben que qualsevol bretolada els acostuma a sortir gratis, segueixen actuant amb aquella impunitat que els caracteritza. Es convoca una vaga i ja es dóna per fet que hi ha l’obligatorietat de sumar-s’hi, convertint així un dret reconegut en una obligació que no figura en el nostre ordenament jurídic.

Espero amb candeletes que ni que sigui per una vegada es faci justícia, que almenys en aquest cas hi hagi una sentencia exemplar. I que corri la veu entre els sindicalistes, que sàpiguen que els seus actes de kale borroka sindical no sempre els sortiran de franc. A veure si de mica en mica anem construint un país modern i endreçat.

Que vingui el Maestro Binta!

Bèlgica és un país on també una sola família té monopolitzada la capçalera de l’estat. Tal com passa a Corea del Nord i a Espanya, allà també es passen el càrrec de cap d’estat de pares a fills. Bé, és una manera com qualsevol altra de cobrir el càrrec. Gens democràtica, això sí, però quina importància té la democràcia per a segons qui? Fa uns anys a Bèlgica s’havia d’aprovar una llei que no agradava gens a aquella família, i ho van resoldre amb una abdicació temporal del cap d’estat. Aquell rei va deixar el càrrec just el temps necessari per aprovar la llei sense que ell l’hagués de signar i, un cop aprovada, va tornar a ocupar el càrrec com si res no hagués passat. No consta si li van descomptar el sou corresponent a aquells dies d’absència. Tant se val.

El que intento explicar és que, en política, amb una mica de bona voluntat tot és possible, l’enginyeria política fa possibles coses que a primera vista ens poden semblar impossibles. Ara tenim el cas lamentable de l’autista cap del govern espanyol que només s’escolta a sí mateix i als sindicats, i mentrestant el país se’n va a can taps a una velocitat que creix en progressió geomètrica. I així anem, lluitant amb Grècia per encapçalar el rànquing negatiu d’Europa. Ara penso que si Zapatero marxés un parell de dies potser hi hauria alguna possibilitat de millora.

Sónsoles, emporta-te’l! De vacances o allà on vulguis, encara que només siguin un parell de dies. És evident que el teu marit es troba molt perdut i li convenen unes vacances com el pa que menja. Segurament amb un parell de dies que marxés en tindríem prou per provar l’alternativa que ens proposa el Maestro Binta. Aquesta és l’oferta que el personatge m’ha deixat a la bústia, i que em permeto reproduir a continuació en versió original, no fos cas que amb la traducció es perdés algun matis important de la seva oferta.

Maestro Binta curandero soluciona todos los problemas sentimentales, une parejas, novios y separados. Detiene divorcios, retira amantes. Atrae la pareja sin causarle daño, ni efectos secundarios, potencia los sentimientos y el deseo de ser amado para que venga, sumiso obediente y fiel. No interesa con quien esté, ni donde se encuentre. Limpia las malas vibraciones y el mal de ojo, potencia la sexualidad y cura la impotencia masculina, florecimientos para su empresa y negocios, especialista en amarres a distancia y con resultados inmediatos y 100% garantizados en 2 días. Desplazamiento posible.

És exactament això el què necessiten les nostres empreses i negocis. Florecimientos. Ni Zapateros autistes ni Rajoys que no sabem on ens poden portar. Volem el Maestro Binta, i el volem ja! Per provar-ho no hi perdem res.

Propaganda política a Barcelona

Els barcelonins no sabrem mai quants milions dels nostres euros es gasta l’equip de govern en propaganda política mal disfressada d’informació municipal. Els màxims dirigents del nostre ajuntament, encapçalats per Hereu & Martí (tanto monta...), són molt conscients que facilitar la xifra global esdevindria un gran escàndol ciutadà i, en conseqüència, ja es preocupen de dividir-la en diverses partides i maquillar-la tant com poden perquè no se’n pugui treure l’entrellat. Comptabilitat creativa en diuen alguns d’aquestes peculiars pràctiques comptables. I és que de malgastadors no hi ha dubte que en són però de tontos no en tenen un pèl. Avui em centraré en dues revistes municipals que s’envien puntualment cada mes a totes les llars barcelonines.

Una d’aquestes revistes és de caràcter general sobre la ciutat i porta per títol Informació Barcelona. Hi domina sense manies el color vermell corporatiu dels socialistes, i tranquil·lament es podria subtitular com a publireportatge de l’alcalde Hereu. No és cap secret que aquest ajuntament té una tendència innata a barrejar interessos de partit amb interessos de ciutat i Martí & Hereu (...monta tanto) deuen pensar que una certa confusió entre institució i partit a l’hora d’anar a votar pot ser convenient pèls seus interessos. L’altra revista és específica per a cada un dels deu districtes en que està dividida la ciutat i tracta temes relacionats amb els barris de la ciutat; en el cas que ens ocupa, aquesta revista porta el títol de Barris de Sarrià-Sant Gervasi. Hereu, que viu a Les Corts, s'ha contingut i només hi surt retratat tres vegades.

Ambdues revistes estan impreses a tot color i utilitzen un paper de qualitat. Fins i tot tenen algun anunci tot i que sempre són anuncis del propi ajuntament o institucions afins, o sigui que tot queda sota control. A banda dels anuncis pròpiament dits, els textos d’ambdues revistes són pura propaganda, no propaganda de la ciutat i/o del districte sinó una escandalosa propaganda política de l’alcalde en particular i de l’equip de govern en general, una publicitat que en comptes de pagar-se-la ells o el seu partit ens la fan pagar a tots els barcelonins, ens agradi Jordi Hereu i el seu equip o no ens agradi, el votem o no el votem.

Fa pocs dies s’han rebut les revistes corresponents al mes de febrer. De les dotze pàgines que té la revista generalista l’alcalde només surt fotografiat en cinc. Sense comentaris. Aquest mes el tema de l’esquiada del 2022 és tractat des de diversos angles en varis articles que tenen títols tan curiosos com, per exemple, “Barcelona vol tornar a reviure el somni olímpic”, confonent la voluntat de l’alcalde amb la voluntat dels barcelonins o simplement amb el sentit comú més elemental. Cal recordar que el projecte fantasma del senyor Hereu (així el defineix un conseller de la Generalitat, poca broma!) ni tan sols ha rebut el suport de tots els partits polítics de l’equip de govern municipal.

El súmmum de l’estupidesa és l’enquesta de la pàgina tres, tot un clàssic, on es demana a sis ciutadans la seva opinió sobre algun equipament o sobre alguna actuació municipal concreta. Es tracta d’una secció fixa i aquest mes demanen l’opinió sobre uns equipaments de salut que tenen previst construir a Sarrià. Les sis respostes són: “Perfecte...” (Àdria), “La zona està molt bé...” (Anna), “Està molt bé...” (Cristina), “...està bé...” (Josep), “Me parece bien y muy importante...” (Juana, la quota bilingüe que no falti!), i “Em sembla genial...” (Raimon). Òbviament les respostes a aquestes enquestes sempre són afirmativament entusiastes, sigui quina sigui la pregunta, doncs ja es cuiden que no tingui cap altre resposta possible. Us agradaria que us toqués la rifa de Nadal? És clar que sí, estúpid, quines preguntes de fer!