Carles Lladó i Badia

En Carles Lladó i Badia compleix avui els seus primers vuitanta anys. En Carles és un personatge polifacètic. És doctor arquitecte i diplomat en urbanisme, però a banda de la seva tasca professional com a arquitecte no ha parat mai quiet. És allò que alguns en diuen un belluguet. S’ha dedicat a un munt de coses, des de l’escultura fins a la gemmologia i la joieria. Ha escrit una dotzena de llibres sobre temes molt diversos. Ha estat ficat en política amb un munt d’iniciatives que van culminar amb la fundació d’un partit polític. S’ha dedicat a l’esport amb intensitat, com a practicant i també com a dirigent federatiu; ha estat campió de diverses categories i modalitats d’atletisme i de curses d’orientació. Ha viatjat per tot arreu. Com a curiositat, a La Vanguardia va ser entrevistat per Manuel del Arco al Mano a mano, cosa de la qual no tothom pot presumir. I a banda de tot això i moltes més coses que em descuido, és una persona que amb les seves variades iniciatives sap transmetre entusiasme. Amb en Carles hi pots estar d’acord o no, jo sovint hi he discrepat, però mai et deixa indiferent. Després d’una conversa amb ell sempre saps més coses que abans. Avui toca felicitar-lo i encoratjar-lo a continuar endavant amb els mateixos ànims i entusiasme de sempre.

El model d’Espanya és França

Darrerament escoltem espanyols de dretes i espanyols d’esquerres repetint com a lloros que les grans culpables de tots els nostres mals són les disset autonomies. Sovint es diu que França és centralista i Espanya no ho és. Fals, o com a mínim una afirmació molt discutible. Espanya, el gruix de la seva classe política, sigui d’esquerres o de dretes, té una mentalitat tan centralista com la poden tenir els francesos. Ni el PP ni el PSOE entenen ni han entès mai això de la realitat plurinacional d’un estat. Encara entenen menys el plurilingüisme. Parlem clar, a l’oest molts veuen això de la llengua pròpia de Catalunya com un caprici de quatre sonats. De llengua pròpia per a ells només n‘hi ha una: l’espanyol. Una grande y libre és un bon eslògan per definir la mentalitat centralista dels espanyols, de la mateixa manera que liberté égalité fraternité és el dels francesos. Però a diferència d’Espanya, França no té regiones díscolas (el cas de Còrsega el deixarem per un altre dia), com sovint s’anomenen les realitats nacionals de Catalunya i Euskadi. I si voleu també hi podem afegir Galícia.

En aquest sentit, França ho té més fàcil. Tenint en compte aquest fet diferencial i per tal d’intentar aigualir les lògiques aspiracions polítiques de bascos i catalans, a la mort de l’anterior cap d’estat Espanya es va inventar allò tan rebuscat de les nacionalidades y regiones, amb unes intencions molt clares i també, per què no dir-ho, molt perverses: fer menys visibles les realitats nacionals, polítiques, culturals, lingüístiques i de tota mena que conviuen a la península. En el fons, el model d’Espanya era i és França però, per despistar, aquí es va escollir un camí que creava determinades falses expectatives, unes expectatives que evidentment no s’han complert. Tres dècades després aquell experiment, que alguns van anomenar amb encert café para todos, s’ha demostrat erroni i inviable. Es va voler donar café fins i tot als que només prenien te o es conformaven amb una simple infusió d’herbes del Cadí, i al final s’ha produït un empatx. Ara se n’adonen que aquest model tan forçat no només no resol els problemes sinó que en genera de nous, i pretenen tornar enrere.

Des d’Espanya ara constaten que amb el disseny polític dels anys setanta del segle passat no només no han desaparegut les aspiracions polítiques de Catalunya i Euskadi, com mig d’amagat es pretenia des d’un bon principi, sinó que s’han generat tota mena de regnes de taifes artificials en uns territoris que no tenien cap més aspiració política que la de continuar sent provincias españolas. Sempre mirant de reüll cap el model francès, la ferma voluntat d’Espanya consistia en mantenir-ho tot més o menys igual, atado y bien atado. Aquest era i és el gran objectiu no declarat dels espanyols. La meva conclusió és que intentar equiparar les realitats polítiques de les nacions sense estat d’Espanya amb, posem per cas, les de Murcia o La Rioja, no deixa de ser un gran despropòsit, un error polític de primera magnitud. Espanya, no ens enganyem, sempre ha volgut ser França, i des de Catalunya difícilment ho podrem canviar. Quan la majoria de catalans això ho tinguem clar potser arribarem a la conclusió que de camí només ens en queda un: marxar.

Deu anys sense fum

Amb l’entrada en vigor de la nova llei antitabac, aquesta feta amb una mica més de sentit comú que la llei del 2005, una llei que pretenia acontentar tothom però que no va acontentar quasi ningú, ara tothom es veu amb cor de dir-hi la seva. Que si és una bona llei, que si és massa intervencionista i va en contra de la nostra llibertat, que si hi ha diversos aspectes millorables (que hi són), i altres opinions per l’estil. Jo no seré menys, però ho faré des d’un angle diferent. Més que de la llei que ara ha entrat en vigor parlaré, val a dir que una mica avergonyit, de la meva faceta de molts anys com a fumador. Parlaré d’una activitat gens recomanable que vaig deixar ara fa deu anys.

Tot i que no m’és massa agradable recordar-ho, parlaré d’aquells anys en que vaig ser fumador, i de com amb el fum dels meus cigarrets vaig perjudicar el meu entorn de familiars, amics i coneguts. Primer de tot, aprofito aquesta oportunitat per demanar disculpes. És el mínim que puc fer perquè, es miri com es miri, fumar a la cara dels altres és lleig, és molt lleig. I si ho deu ser de dolent això del tabac que fins i tot ens impedeix adonar-nos del perjudici que causem a les persones que ens envolten. Jo sabia que el tabac era perniciós però no era conscient dels danys causats a tercers amb el meu fum, i no vaig aterrar a la realitat dels perjudicis socials del tabac fins que fa deu anys jo mateix em vaig passar a l’altra banda del taulell. Després també he patit en pell pròpia la contaminació del fum aliè, una situació desagradable que em recorda quan jo fumava, però quan ara tinc al costat un fumador procuro no queixar-me. Contràriament a l’actitud d’altres exfumadors, no m’he convertit en un talibà de la lliga antitabac. Em molesta el fum però intento entendre, que no justificar, aquells que encara fumen al costat de persones no fumadores. Vull pensar que si jo no era massa conscient dels perjudicis causats a tercers ells potser tampoc en deuen ser.

Ara veig el fumador bàsicament com un malalt que té una addicció, sense que això vulgui dir necessariament que la societat li hagi de finançar la deshabituació. Sigui com sigui, fumar és un hàbit lliurement adquirit i, per tant, quan ho vols deixar és poc seriós pretendre que t’ho pagui la societat, suposant que la voluntat de deixar de fumar sigui quelcom que es pagui amb diners. El que intento transmetre és que de truco per deixar el tabac només n’hi ha un: la ferma voluntat de deixar-ho. Proposar-s’ho seriosament és el pas bàsic i imprescindible per deixar-ho. Sense aquesta voluntat prèvia de deixar-ho no hi ha res a fer, per més química que hi posem. Aquesta va ser almenys la conclusió que en vaig treure després de la meva experiència d’ara fa deu anys. Deu anys sense fum.

Paracaigudisme polític

Moltes vegades he escoltat crítiques, unes crítiques que comparteixo, per les pràctiques paracaigudistes del PP, que especialment a les eleccions municipals escullen com a candidats a l’alcaldia de determinades poblacions catalanes a personatges que no només no viuen al municipi que pretenen governar sinó que ni tan sols hi tenen cap vinculació. La raó del PP per actuar així –ells mateixos m’ho han explicat- és molt senzilla; si no tenen militants al poble els candidats s’han d’anar a buscar més lluny, ni que només sigui per cobrir l’expedient de presentar candidatura pròpia a com més municipis millor. Però amb molt poques excepcions (ara mateix penso en Vic, amb un alcalde d’Unió que no hi viu, o el cas de l’anterior batlle socialista de Santa Coloma de Gramanet, que també vivia a Barcelona) aquestes candidatures estan condemnades al fracàs. A les eleccions municipals es vota més a la persona que al partit, i difícilment un candidat podrà recollir gaires vots si no hi viu i no el coneix ningú.

Al marge del que digui la llei, que em sembla que no ho contempla, penso que seria més que raonable que el candidat visqués a la població d’on pretén ser-ne l’alcalde, de la mateixa manera que tampoc s’entendria gaire que el candidat a governar Catalunya visqués a Zamora o a Montpeller. Doncs bé, amb les benediccions suposades però no oficialment reconegudes per part del seu partit, la senyora Tura, que no viu ni té intenció d’anar a viure a Barcelona segons ha dit ella mateixa, ara pretén ser-ne l’alcaldessa o, per ser més precisos, la candidata del seu partit a les properes eleccions municipals.

Diuen que la senyora Tura va ser una bona alcaldessa de Mollet. No ho discutiré, suposo que si els seus administrats la votàvem devia ser per alguna cosa. Recordo, això sí, que quan ella era alcaldessa, els divendres al matí anava amb altres alcaldes de la zona a fer soroll al peatge de Mollet exigint la seva desaparició, just fins al moment d’entrar al govern de la Generalitat i... avalar-ne la seva continuïtat. Visca la coherència dels nostres governants! De fet, set anys després durant els quals Tura ha estat consellera de la Generalitat, el peatge de Mollet continua existint; ahir mateix vaig tornar a pagar els 1.42 Euros que demanen per creuar-lo. I sobre si va ser una bona consellera d’interior, si la comparem amb el seu col·lega Saura evidentment Tura guanya per golejada. De la mateixa manera que si per l’alcaldia de Barcelona l’hem de comparar amb l’actual alcalde poca gent dubta que, almenys sobre el paper, qualsevol candidat farà més bon paper que Hereu, que diuen que és el pitjor alcalde de Barcelona des de la fundació de Barcino pels romans. Però al meu entendre aquesta operació de paracaigudisme a corre cuita no evitarà que, després de trenta-dos anys de govern continuat socialista, el proper alcalde de Barcelona sigui el senyor Trias, i per primera vegada des del restabliment de la democràcia l’alternança política també serà una realitat a la meva ciutat.

On som i d’on venim

Si a casa tenim fred premem un simple botó i posem en marxa la calefacció elèctrica o de gas, i en poca estona disposem d’una temperatura confortable. Abans s’havia d’anar a buscar llenya, preparar la llar de foc i tota la pesca. Tot plegat era molt més lent i feixuc. Ara, amb uns simples clics dels comandaments a distància regulem la tele i la música, obrim la porta del garatge i la del cotxe, i un munt de coses més. Abans ens havíem d’aixecar cada vegada per abaixar el volum de la tele, i havíem d’utilitzar la clau per obrir les portes. Avui, amb els túnels i les carreteres que tenim anar a la Cerdanya és només una petita excursió quan fa uns anys anar a l’altra banda del Cadí representava tot un llarg viatge. Ens hem anat acostumant a totes aquestes facilitats que ens fan la vida diària molt més còmoda, però alhora aquestes facilitats ens han anat convertint en menys preparats que abans per acceptar les eventualitats que se’ns presenten quan de sobte desapareixen. Estem massa ben –o mal, segons com es miri- acostumats. I cóm de pesat resulta tornar enrere!

Tot això em venia al cap ahir al matí mentre conduïa a pas de tortuga formant part d’una filera interminable de camions i cotxes. Anava per la carretera N-II en direcció Lleida. Devien ser les vuit del matí quan en arribar al Coll del Bruc, allà on hi ha l’hotel del mateix nom, els mossos ens van desviar per l’antiga carretera que passa pels coneguts revolts de Can Llucià, un tros de l’antic traçat de la N-II que inclou unes pendents importants combinades amb unes espectaculars paelles de 180º. Vaja, un lloc perquè els conductors de tràilers puguin demostrar les seves habilitats al volant. Resulta que ahir el túnel del Bruc estava tallat, sembla ser que s’havien produït uns despreniments de roques i l’estaven revisant. Així, un tram que normalment es fa en un parell de minuts ahir es va convertir en tota una excursió de quasi tres quarts d’hora de caravana per l’antic traçat per on es passava abans de la construcció del túnel.

La lliçó que en vaig treure és que de tant en tant és bo que ens passin aquestes coses, és bo que recordem com eren les coses abans per valorar més les facilitats que tenim d’ara. És bo aprofitar totes les millores que ens va proporcionant la vida moderna, però per tal de valorar-les en tota la seva intensitat resulta convenient no oblidar d’on venim i de cóm eren les coses abans.

Les farmàcies

En una societat tan intervinguda pels poders públics com la nostra, molt especialment quan governen les autoanomenades esquerres progressistes, que d’esquerres no m’hi fico si en són però de progressistes, agafat en el sentit d’anar a favor del progrés de la societat, hi hauria molt a discutir, un país on es pretén tenir-ho tot controlat i regulat, on sovint se’ns limita l’autonomia personal a uns nivells ridículs, sorprèn que encara ens quedin petites escletxes de llibertat no vigilada pels poders públics. Crida l’atenció, per exemple, que puguis obrir una llibreria a dos portals de distància d’una altra llibreria. O que puguis obrir una botiga de roba just al davant d’una altra botiga de roba. O que puguis obrir una clínica dental sense haver de demostrar abans a l’autoritat competent que a 250 metres a la rodona no n’hi ha cap altra. Suposo que els legisladors, sempre disposats a augmentar el llindar del seu ofegador intervencionisme, no han vist encara que aquí hi ha un important filó legislatiu per desenvolupar.

Però òbviament a mi el que em sorprèn no és la llibertat de decidir la localització geogràfica d’un negoci sinó justament la situació contrària. Em crida l’atenció la sorprenent regulació restrictiva de les farmàcies, uns negocis que gaudeixen d’un tractament privilegiat que no he entès mai. Al capdavall, un farmacèutic no deixa de ser un honorable comerciant com tants, que compra a cent i ven a cent més ics. Al ram de les farmàcies, però, no hi ha llibertat d’establiment. Tu no pots obrir una farmàcia al costat d’una altra farmàcia. Hi ha d’haver una distància mínima entre farmàcies. Algú ens pot explicar per què? Algú ens pot justificar per què un ginecòleg pot obrir lliurement una consulta privada just al costat de la consulta d’un altre ginecòleg, i un farmacèutic no pot obrir una farmàcia al costat d’una altra farmàcia? Gremialisme? Corporativisme? Tradició? Drets adquirits? Tracte de favor cap a uns professionals que, per cert, no es pot dir que no es guanyin bé la vida?

La discriminació positiva a favor dels farmacèutics consolidats i en detriment dels nous, que no tenen llibertat d’establir-se allà on vulguin, és al meu entendre injustificable. Vaig llegir fa poc que recentment s’ha discutit aquest tema a Brussel·les, i és d’esperar que aviat la lliure localització d’aquests negocis pugui ser una realitat també al nostre país.

Primers incompliments?

Hi ha un refrany molt adient per il·lustrar el tema d’avui: a sants i a minyons no els prometis si no els dons. Ja fa uns quants dies que tenim un nou govern presidit per una persona que durant la campanya electoral de promeses molt concretes que jo recordi només ens en va fer dues: eliminar l’impost de successions i eliminar la limitació de vuitanta per l’autopista. La primera no m’afecta perquè aquest impost l’he pagat dues vegades en pocs anys i difícilment em tocarà pagar-lo una tercera vegada. La segona m’afecta molt directament, i cada vegada que surto de Barcelona i agafo l’autopista miro si ja s’han retirat les plaques metàl·liques amb el “80” de la vergonya. Evidentment en el programa electoral d’Artur Mas també hi havien altres promeses, però eren d’aquelles que es poden interpretar de diferents formes segons qui les llegeixi; és a dir, no tan concretes com aquestes dues.

Però fins al moment les plaques del “80” continuen als seus llocs i els radars segueixen retratant als que corren massa a criteri de qui va decidir aquesta tonteria de fer-nos anar per l’autopista com qui diu al pas de l’antiga diligència que feia el trajecte entre Igualada i Barcelona (a la foto). Un incís, a vuitanta en quarta el meu cotxe contamina un cinquanta per cent més que a 120 en cinquena velocitat, i ho recordo ara perquè la contaminació ambiental va ser la gran excusa per reduir el límit de velocitat a l’autopista. Sigui com sigui, darrerament he escoltat des d’àmbits governamentals declaracions del tipus “això no és tan clar com semblava, ho hem d’estudiar més a fons, es crearà una comissió d’experts, etc.”, i tot sembla indicar que aquesta promesa de reintroduir el sentit comú en la conducció per autopista corre el risc que se l’emporti el vent. Vull aclarir que només parlo de la limitació de vuitanta i no de la velocitat variable, que són coses diferents tot i que sempre hi ha qui tendeix a barrejar-les.

Com diuen més enllà lo prometido es deuda, i en aquest cas no costaria gaire complir allò que s’ha promès. El retorn a la normalitat de les autopistes només depèn de la voluntat política de tirar endavant quelcom que se’ns va prometre repetidament durant la recent campanya electoral. I hem de suposar que els que van guanyar les eleccions s’ho havien estudiat a fons i ho tenien perfectament clar. Per tant, ara només els cal enviar uns operaris amb uns tornavisos i unes claus angleses amb l’ordre que treguin les plaques, i deixar així de marejar la perdiu amb nous informes. Si no es fa aviat alguns començarem a veure-hi un incompliment flagrant. I d’aquí a considerar la possibilitat que de cara a les properes eleccions potser haurem de fer determinades recomanacions de vot o, més concretament, de no vot, només hi ha un pas. A sants i a minyons no els prometis si no els dons.

Aquest blog no té etiquetes, però té buscador

Sovint em recriminen, val a dir que ho fan de forma amistosa, que no etiqueti els articles. És cert, no ho faig, i l’explicació és ben senzilla. Vaig començar a etiquetar els meus articles tot i que sense un criteri massa definit, però no vaig ser constant i finalment ho vaig deixar córrer. Penso que el buscador propi de Blogger (a dalt a l’esquerra d’aquesta pàgina), encara que no és cap meravella ni té tota la fiabilitat que ens agradaria que tingués, és suficient per trobar allò que sobre un tema concret o sobre una determinada persona ha sortit publicat al blog amb anterioritat. Sí, ja ho sé, la majoria dels lectors ja sabeu aquestes coses, però sempre hi ha algú que no les sap i és bo recordar-les. Per això ho faig.

El Brasil que deixa Lula vist des d’Europa

Brasil, i concretament el sud del país on hi he estat diverses vegades i sempre n’he marxat ben impressionat, és un dels llocs on no m’importaria gens instal·lar-m’hi. Amb totes les excepcions que hi vulguem posar, que evidentment hi són, veig Europa mirant més al passat que al futur, mentre que Brasil té un present i un futur molt més brillants que el seu passat. I el que és més important: els brasilers ho saben i s’ho creuen. És aquesta la gran diferencia que hi ha entre un país jove i emergent com Brasil i una Europa més aviat decadent. A Europa hem estirat més el braç que la màniga, és a dir, allò de treballar poc i viure bé. A Europa estem massa ben acostumats, gaudim d’un estat del benestar que dissortadament ara comencem a tenir clar que no ens el podem pagar i que, per tant, ens agradi o no anirà a menys. Es comença a tenir la sensació que en el millor dels casos els europeus ens estancarem, i no estic parlant d’uns pocs anys sinó d’un termini més llarg de temps. Sóc molt conscient que dir aquestes coses és força impopular però tampoc porta enlloc amagar el cap sota l’ala. Sempre és més pràctic ser realista que viure enganyat, i la realitat ens diu que ara mateix les perspectives d’Europa no són massa brillants comparades amb les d’altres indrets com, per exemple, Brasil.

Quan l’any 2002 Luiz Inácio Lula da Silva va guanyar les eleccions brasileres, coneixent el passat sindicalista del nou president alguns ens vàrem mostrar escèptics sobre com enfocaria la seva presidència. Però aviat es va veure que aquelles previsions pessimistes estaven equivocades, i vuit anys després no em sap greu admetre que, com molts, em vaig equivocar de mig a mig. Segons una bona part dels brasilers i dels organismes internacionals Lula ha estat un molt bon president, i ha deixat el càrrec amb un altíssim grau de popularitat. És precisament per això que, seguint la recomanació de Lula, a les últimes eleccions els brasilers van votar massivament per Dilma Vana Rousseff, perquè era el vot de la continuïtat d’unes polítiques que s’han demostrat raonablement positives per a una majoria dels brasilers.

Mirat des d’Europa i amb la perspectiva dels vuit anys de Lula a la presidència, amb el triomf electoral de Rousseff he deixat de banda l’escepticisme que vaig manifestar fa vuit anys quan las va guanyar Lula. Tot sembla indicar que la senyora Rousseff no es desviarà gaire de la línia marcada per Lula, almenys això és el que repetidament han dit ells mateixos. De moment ja és tot un símptoma que part de l’equip de Lula segueixi amb Rousseff. Tot plegat ens demostra que un líder sindical com Lula o una antiga guerrillera com Rousseff poden evolucionar i arribar a ser uns bons polítics. Cóm governarà la senyora Rousseff encara està per veure però de moment la cosa pinta bé. Lula ja ho ha demostrat.

No saber perdre. El cas Mascarell

Es pot estar vint anys sent consumidor de Coca-Cola i de sobte passar-se a la Pepsi-Cola. Es pot ser un client fidel de Movistar i tot d’una marxar cap a Vodafone. S’és per això un traïdor? Jo crec que no. "Això a mi algú m’ho ha d’explicar". Aquesta frase forma part de la reacció de l’encara alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, quan la setmana passada es va assabentar que un militant del seu partit havia fitxat per la competència. En comptes de mostrar-se discret i especialment alleujat en veure desaparèixer de la cursa per l’alcaldia de Barcelona un company de partit que aspirava a ocupar el seu lloc, l’alcalde se’ns mostra dolgut i demana explicacions. Bé, en primer lloc cal dir que Hereu pot respirar tranquil, Mascarell ja no li farà ombra i l’alcaldia la perdrà ell solet. Dit això, l’explicació que demana Hereu té a veure amb quelcom que no agrada gaire a les cúpules del partits polítics: la llibertat individual dels seus militants.

Ens hauríem d’anar acostumant que, en democràcia, les persones, també les que es dediquen a la política, són lliures de prendre les seves pròpies decisions. Ara aquí hi ha democràcia, o almenys això diuen, encara que alguns no semblen estar-ne del tot convençuts. Sortosament les coses ja no són com eren abans. Allò de l’obediència absoluta i l’acatament sense objeccions a les decisions del politburó, allò de la raó absoluta del partido per davant de tot i de tothom ja no es porta, almenys ja no es porta per aquestes contrades. M’és difícil imaginar que hi hagi un partit democràtic que tingui contemplada en els seus estatuts la prohibició a la seva militància de prendre decisions personals.

Alguns dirigents socialistes, mentalment més ancorats en el passat que amb visió de futur, estan demostrant que no saben perdre. Veient com alguns s’han esquinçat les vestidures amb el fitxatge de Mascarell com a conseller del nou govern, semblaria que Mascarell hagués comés un delicte greu. Crida l’atenció que alguns dirigents socialistes parlin fins i tot d’una suposada traïció comesa per Mascarell. O és que només els socialistes poden fitxar personatges d’altres partits (cas de Guardans, per exemple)? Guardans va ser un traïdor per haver fitxat per un govern socialista sent militant de CiU? Mascarell és un traïdor per haver fitxat per un govern nacionalista sent militant del PSOE? La meva resposta a aquestes preguntes és no. Ara bé, si per formar part d’un govern s’ha de deixar de banda determinada militància, es deixa i no passa res. Però no veig per enlloc la suposada traïció atribuïda a Mascarell.

Un molt bon any dos mil onze!!!

Després del 2007, 2008 i 2009, avui, últim dia del 2010, és la quarta vegada que acomiado l’any des d’aquesta plataforma digital, i diuen que en el món digital quatre anys ja comença a ser una tradició consolidada. També diu la tradició –analògica en aquest cas- que avui toca desitjar un molt bon any a tothom, així que en primer lloc i molt especialment em dirigeixo als lectors d’aquest blog, tant als que hi deixen comentaris, i aquí vull deixar constància d’un agraïment molt especial a la comentarista number one d’aquest blog, com als que prefereixen no compartir les seves afinitats i discrepàncies amb la resta de lectors.

També vull desitjar un bon any als ciuencs que no només han tornat a guanyar les eleccions sinó que ara a més a més poden governar; als socialistes i als populares/populars que les han perdut per golejada però encara no ho han paït; als republicans d’esquerra que amb tot mereixement ja han començat a caminar pel desert tot i que sense un guia clar al capdavant, i també a aquells que abans només es definien com comunistes i ara tenen tantes sigles i colors que alguns ens perdem. També als ciudadanos/ciutadans, encara que degut a la seva obsessió malaltissa en contra de la llengua catalana no s’ho mereixen gaire. Igualment felicito als que van votar Laporta i als que van votar Carretero, que al capdavall votaven el mateix, però a hores d’ara vull suposar que ja han entès que, equivocadament o no, aquesta vegada el gruix del vot independentista ha anat a parar a CiU. També als que van votar altres opcions polítiques que no estan representades al Parlament. Finalment, vull felicitar als que van votar en blanc així com els que van preferir no votar, aquells que sempre s’estan queixant que la política és molt lletja i que no té remei, però ells es queden a casa esperant algun miracle. A tots ells els desitjo un molt bon any 2011.

El meu desig de mínims és que, en aquestes difícils circumstàncies, si l’any que comença demà no fos pitjor que el que acaba avui alguns ja ens donaríem per satisfets. I a partir d’aquí, com més bé o menys malament ens vagi a tots, millor. I sempre sense oblidar quelcom inqüestionable, i és que per cada any que passa en manca un menys per deixar definitivament enrere aquesta crisi. Una crisi que segons diuen alguns que diuen que hi entenen només és culpa dels mercats, però mentre els mercats segueixen fent la viu-viu només nosaltres en patim i en paguem amb escreix les conseqüències.

La sortida de Montilla

(Foto: Avui)

Montilla ha sigut el primer president de la Generalitat recuperada que ha sortit del Palau de la Generalitat de manera digna i respectable. Fem un repàs i situem-nos a l’any 1980, després que Pujol guanyés aquelles primeres eleccions. Recordem com va costar que Tarradellas deixés pas físicament al seu successor. En deixar el càrrec de president provisional, no hi havia manera que marxés cap al pis de la Via Augusta cantonada Ganduxer que l’administració (és a dir, el poble) generosament li va proporcionar. Semblava com si aquella Casa dels Canonges on vivia fos seva. Hi ha llibres que ho expliquen amb tot detall. Aquell trist i poc edificant episodi crida encara més l’atenció venint d’un personatge tan primmirat en les formes com Tarradellas.

Situem-nos ara a l’any 2003, quan Maragall va ser elegit president després dels 23 anys de Pujol. Tampoc passarà a la història dels gestos educats la sortida de Pujol del Palau de la Generalitat, no pas per culpa seva ni molt menys sinó de les persones concentrades a la plaça de Sant Jaume. Pujol va ser insultat i escridassat de mala manera i de forma coordinada sense que l’autor intel·lectual d’aquella bretolada donés la cara. També tenim llibres que ho expliquen, i aquells que van mostrar la seva manca d’educació i d’un mínim respecte van quedar ben retratats.

De les molt males maneres –polítiques en aquest cas- com l’any 2006 Maragall va haver de deixar la Generalitat contra la seva voluntat, empès pels seus des de Madrid i Barcelona, no cal dir-ne gran cosa més. Pels desmemoriats queden també els llibres i les hemeroteques que relaten aquells lamentables episodis, en una nova demostració que allò dels adversaris, els enemics i els companys de partit és un veritat com un temple.

Mas va prendre possessió del seu càrrec dimarts passat. Acabat l’acte va tenir el gest d’acompanyar Montilla fins a la mateixa porta del Palau de la Generalitat, i esperar-se dret fent el gest d’aplaudir de cara a la gent que es trobava fora fins que el cotxe de Montilla es va posar en marxa, potser recordant i intentant evitar-li una xiulada popular com la que va patir Pujol l’any 2003 en circumstàncies similars. Coincidències o discrepàncies polítiques al marge, dimarts Montilla es mereixia una sortida digna i respectable del Palau. I la va tenir.

La samarreta

Em sembla molt correcte que el Barça intenti treure el màxim rendiment econòmic de la seva samarreta, però ja no em sembla tan correcte la manera que ha utilitzat la junta directiva de l’entitat per explicar l’acord econòmic amb la Qatar Foundation. El Barça és una entitat privada i com a tal pot fer el que vulguin els seus socis sempre que es respecti la llei. Però queda un pèl ridícul que des de la junta s’intenti justificar la publicitat de Qatar barrejant-hi arguments pretesament solidaris que ni els seus membres es creuen. Tot plegat és molt més senzill, el Barça necessita diners i els busca allà on pot. La decisió d’embrutar la samarreta és exclusivament econòmica. Unicef no pagava res i aquesta fundació de Qatar diuen que pagarà molt, així que esquinçar-se ara les vestidures com fan alguns no té gaire sentit.

El Barça és un club de futbol i no les germanetes dels pobres, però hi ha qui encara confon aquest club amb una ONG. Que Qatar té un règim polític difícilment homologable amb una democràcia tampoc no és cap secret per a ningú. Però cal recordar que la junta anterior del Barça va demanar permís als socis per embrutar la samarreta sense concretar-se’n l’anunciant, tot i que llavors es pensava en una publicitat provinent d’estaments oficials de la Xina, un país que tampoc és precisament un exemple de democràcia. Llavors els socis del Barça no hi van posar objeccions, però finalment no es va arribar a cap acord amb els xinesos i el tema de la publicitat va quedar autoritzat però momentàniament aparcat. Ara la junta actual només ha fet ús d’aquella autorització.

Per cert, el Barça no és més que un club, només és un club més que, com els altres clubs, aviat portarà propaganda de pagament a la seva samarreta. Els clubs necessiten diners i, si hi ha algú disposat a pagar generosament, aquestes entitats es deixen estimar per qui sigui. Alguns diuen que l’Espanyol, per exemple, mitjançant la publicitat d’una casa d’apostes fomenta la ludopatia. Potser sí, no ho discuteixo, de la mateixa manera que la pròpia Generalitat fomenta la ludopatia amb els seus jocs i apostes públics. I potser amb els beneficis obtinguts pel joc finança el departament de deshabituació del joc que hi ha a l’hospital de Bellvitge. Vaja, que de coherència tampoc anem massa sobrats. Doncs bé, el Barça que diuen que és exemple de tantes coses ara farà propaganda d’un país que no es pot posar d’exemple de gaires coses, petrodòlars al marge. Com dèiem, de coherència ben poca a tot arreu.

Dinar de Sant Esteve

Abans sempre celebràvem Sant Esteve a casa dels pares però des de fa sis anys, des que van faltar els pares, ens reunim a dinar a casa d’un dels meus germans. La meva família és força nombrosa, bastant més que la mitjana de les famílies catalanes. Comptant només els meus germans, les parelles dels que estan casats i els fills respectius som seixanta-tres persones, d’edats compreses entre els tres anys i els cinquanta i pico. Però dissortadament i per motius diversos sempre hi ha absències. Aquest Sant Esteve, per exemple, n’han faltat quinze que es troben repartits per diversos indrets de Catalunya, Espanya i Amèrica. Per tant, aquesta vegada només érem quaranta-vuit persones a taula. De fet, quaranta-vuit persones repartides en tres taules segons l’edat de cadascú, la dels sèniors, la dels juniors i la dels més petits.

L’aspecte gastronòmic de la trobada també ha sofert un gir radical, amb la particularitat que ara hi ha una diversitat de plats que abans no existia. A casa dels pares tocaven tant sí com no els típics canelons de Sant Esteve, i si no t’agradaven els canelons tenies un problema. Amb el format actual apareixen a taula una munió de plats sense cap menú preestablert. Cadascú porta quelcom i entre tots ens ho mengem tot, i d’aquesta manera tens l’avantatge de poder triar i fer-te el menú a mida. Això sí, hi ha coses que no han canviat. Tant abans com ara un bon vi, un bon xampany i els torrons no falten a taula.

Alguns es queixen que les reunions familiars d’aquests dies també poden generar desavinences entre parents. És ben cert, els temes que surten a la conversa durant una trobada de tanta gent molt diversa podrien ser un motiu de problemes. Podrien, però en el nostre cas no ho són. Sense que hi hagi res preestablert entre nosaltres, tots tenim clar que en aquestes trobades hi ha assumptes que no es tracten, com per exemple els clàssics religió i política. O si més no, si apareixen procurem no fer sang de res ni de ningú, ni utilitzar arguments massa contundents. Per entendre’ns, tots tenim clar que l’objectiu d’una trobada familiar com aquesta no és convèncer de res a ningú sinó passar una jornada que sigui agradable per a tothom. La meva valoració és que nosaltres assolim aquest objectiu amb molt bona nota, i ja començo a tenir ganes que arribi el proper Sant Esteve per tornar-lo a celebrar conjuntament amb la família.

La provocació d’un tribunal espanyol

Dimarts passat va començar el debat d’investidura al Parlament i ahir dijous Artur Mas va ser elegit com a 129è president de la Generalitat de Catalunya. Doncs bé, entremig, és a dir dimecres, precisament aquest dimecres i no qualsevol altre dia de l’any, justament el dia en que els partits estaven negociant el vot d’investidura, un tribunal espanyol va fer pública una sentència que va clarament en contra de la llengua catalana, és a dir, contra l’única llengua pròpia de Catalunya. Aquesta sentència diu que el català no ha de ser la llengua vehicular exclusiva de les escoles com ha estat en els últims quasi trenta anys, sinó que ha de compartir protagonisme vehicular amb la llengua espanyola, una llengua que segons repeteixen com a lloros alguns indocumentats es troba en perill d’extinció a Catalunya, quan només cal sortir al carrer, obrir els ulls i escoltar una mica per adonar-se de quina és la llengua en perill real d’extinció.

La sentència ho deixa ben clar, la immersió lingüística en català s’ha acabat. Espanya ens ha sentenciat a tornar trenta anys enrere. Encara que hi han aquells topics que diuen que la justícia és neutral i independent del poder polític (jo no m’ho he cregut mai), seria bo que no ens féssim trampes al solitari. A Catalunya hi ha clarament dos models lingüístics enfrontats. Un és el català, partidari de la immersió lingüística en català a l’escola, i representat políticament per una amplíssima majoria del Parlament de Catalunya. L’altre és l’espanyol, sense cap sensibilitat per cap altra llengua que no sigui la seva, i representat per una amplíssima majoria del Congreso de los Diputados d’Espanya. El problema és que un dels dos bàndols, l’espanyol, és a la vegada jutge i part, i a partir d’aquí Catalunya sempre té les de perdre.

Tot plegat resulta bastant fastigós, encara que fins i tot les coses més fastigoses tenen la seva part positiva. Així, aquesta agressiva sentència contra el català potser farà que persones que fins ara no ho tenien prou clar obrin definitivament els ulls, i això és positiu de cara al referèndum d’independència que un dia o altre s’haurà de convocar. Mentrestant s’haurà de lluitar contra aquesta i altres continuades agressions lingüístiques, i fer mans i mànigues per tal que l’aplicació de la sentència és faci de forma intel·ligent i amb molta mà esquerra, de manera que tingui els menys costos possibles per a la supervivència del català. Perquè l’alternativa d’una aplicació literal de la sentència seria tornar a abaixar el cap i fer un nou jurament de submissió lingüística a Espanya. I potser ha arribat el moment de dir prou, encara que alguns ens tractin d’insubmisos.

Per què en diuen copagament?

La confusió tan generalitzada que hi ha sobre l’origen del diner públic no deixa de cridar-me l’atenció. Hi ha persones que tot i pagar regularment impostos actuen, i vull pensar que ho fan de bona fe, com si el diner públic que l’administració utilitza per invertir en serveis i infraestructures provingués d’algun mecenes desconegut. O potser es pensen que el diner públic ens cau directament del cel. D’aquesta confusió inicial se’n deriven altres confusions. Una de les més clàssiques diu que la sanitat pública fins ara ha sigut de franc, i això més que una confusió és una falsedat, com si la sanitat no la paguéssim ja nosaltres via impostos. Hi ha governants que consideren que els seus administrats són una mica curts de gambals, o almenys així ens tracten quan ens diuen que la sanitat és gratis. Doncs bé, a partir d’aquesta falsedat, tan estesa com interessada per part d’alguns, surten uns polítics que ens plantegen la possibilitat d’establir quelcom que ells anomenen copagament de la sanitat, com donant a entendre que fins ara no pagàvem res i que, amb el copagament, el cost d’una part dels serveis sanitaris públics l’haurà d’assumir l’usuari. Però quan els governants afirmen que fins ara la sanitat era de franc estan dient una falsedat, i a partir d’aquí tot el plantejament teòric que fan sobre el copagament queda desautoritzat. Per què en diuen copagament de l’encariment d’uns serveis que ja estem pagant en la seva totalitat? I dit això, no em semblaria pas malament que per ordenar una mica la demanda sanitària pública se’ns cobrés alguna cosa, especialment quan la demanda no està justificada. Però això sí, que no en diguin copagament.

Majories qualificades

La democràcia no és un sistema polític perfecte però els que hi entenen diuen que no n’hi ha cap altre de millor. És molt senzill, guanya qui treu més vots i perd qui en treu menys. Però hi ha alguna excepció. És la figura coneguda com majoria qualificada, consistent en que per aprovar determinats assumptes no n’hi ha prou amb el cinquanta per cent dels vots més un vot sinó que s’exigeix un percentatge de vots superior i, per tant, més difícil d’aconseguir. És una mena de blindatge legal que té els seus defensors i els seus detractors. Ara bé, si parlem d’un referèndum popular amb només dues opcions, si i no, no tindria cap lògica democràtica que per guanyar-lo s’imposés fer-ho per una majoria qualificada com defensen alguns. Amb un exemple s’entendrà millor.

Imaginem-nos que en un territori ics es convoqués un referèndum per a la independència. Imaginem-nos també que s’establís –al meu entendre, erròniament- que per sortir aprovada la proposta d’independència fos necessari obtenir una majoria qualificada de dos terços dels votants. Posem que el resultat de la votació fos el següent: 60 per cent a favor de la independència, 30 per cent en contra i 10 per cent de vot en blanc. Doncs amb aquest resultat la independència no podria materialitzar-se perquè els vots favorables no arribarien als dos terços. La conseqüència, esperpèntica al meu entendre, seria que el 30 per cent que hagués votat en contra de la independència s’imposaria al 60 per cent que hi hagués votat a favor. És a dir, una petita minoria s’acabaria imposant a la majoria absoluta, una situació que al meu entendre només es podria defensar des d’una posició antidemocràtica.

Una altra cosa és que per aprovar-se segons què (posem per cas, el referèndum que dèiem abans) s’exigeixi un percentatge mínim de participació per considerar-se vàlid. Per exemple, del cinquanta per cent. Cap problema, això sempre es pot discutir. El que no s’hauria de discutir és que, un cop assolit el percentatge mínim de participació, guanya qui obté el cinquanta per cent dels vots més un vot. Qualsevol altra exigència és fer trampeta. Tinguem-ho present per quan s’hagi de fer aquest referèndum a Catalunya. No ens deixem entabanar per aquells que argumenten que si no és amb una majoria qualificada es podria donar el cas que la meitat del país s’imposés a l’altra meitat. És veritat, aquesta situació es podria donar, com agafant l’exemple d’abans també es podria donar una situació molt pitjor: que el 30 per cent s’imposés al 60 per cent. La meva conclusió és que l’exigència d’una majoria qualificada no hauria de ser d’aplicació en el referèndum per a la independència de Catalunya.

Dinars de Nadal d’empresa

Arribades les dates properes a Nadal aquests dies es fan els típics dinars (o sopars) anomenats d’empresa. És una bona tradició que no s’hauria de perdre doncs al cap i a la fi entre companys de feina és molt positiu relacionar-se també a nivell més humà, anant una mica més enllà dels temes estrictament professionals. Sense oblidar que quan hi ha un bon rotllo a nivell particular la relació professional també millora, tant pel treballador com per l’empresa. De vegades aquests actes els paga l’empresa (cada dia menys) però en molts casos es va imposant la norma que cadascú es pagui el seu propi menú. També conec algun cas dintre de l’àmbit de l’administració pública on es busquen -i es troben- espònsors entre els propis proveïdors, tot i que és de suposar que al llarg de l’any aquests proveïdors ja trobaran la manera de repercutir aquests costos al client, es digui aquest Generalitat, diputació, consell comarcal o ajuntament. És a dir, el dinar l’acaba pagant el poble.

D’uns anys ençà en aquests àpats s’ha anat imposant una certa austeritat pressupostària. Evidentment la crisi econòmica hi té molt a veure perquè aquells que encara treballen –que són els que assisteixen a aquests actes- no tenen cap seguretat que en el futur puguin conservar la seva feina, així que per una mínima dosi de prudència s’imposa evitar les exageracions gastronòmiques que es feien anys enrere. Per entendre’ns, menys marisc i més botifarra. Els restaurants també ho saben i abans de córrer el risc de perdre un grup nombrós de clients fan un esforç d’imaginació amb el menú, i afinen més el llapis que abans per tal de retenir la clientela. Al capdavall l’objectiu d’aquestes trobades no ha sigut mai el vessant gastronòmic sinó que, almenys sobre el paper, es busca enfortir les relacions humanes entre els col·laboradors d’una empresa o institució.

Però de vegades es corre el risc que d’aquests àpats en surti un resultat contrari al que suposadament es busca i, en comptes d’enfortir lligams, també es pot donar el cas que a partir d’aquestes trobades les relacions entre companys de feina es deteriorin. Alguns beuen més del compte i ja se sap que quan un va una mica alegre té una certa tendència a parlar més del que seria desitjable, i llavors augmenta el risc que es diguin coses inconvenients i desagradables que no es dirien mai si un es trobés seré. Alguns es pensen que en aquests dinars hi ha carta blanca per dirigir-se al company o al jefe de manera inadequada, i tampoc és això. El que intento dir és que, si no es vigila, d’un innocent dinar d’empresa també se’n poden derivar conseqüències negatives per algun comensal. Per tant, a passar-ho bé, sí, però sense passar-se amb el vi ni amb la llengua, i sense oblidar que l’endemà s’ha de tornar a la feina.

Les taronges i el Parlament

Quan anem a la fruiteria a comprar taronges el procediment és el següent: agafem una bossa de plàstic i l’omplim de taronges prèvia tria. Aquesta sí, aquesta no que sembla que està tocada. Quan la bossa està plena la tanquem i passem per caixa. És un sistema que m’agrada perquè ens permet triar les taronges que volem comprar i no ens obliguen a quedar-nos també les taronges que estan tocades. Hi ha botigues, però, on les taronges les tenen envasades amb una mena de malles tancades. Allà no pots triar les taronges una a una sinó que només pots escollir amb quina malla et quedes. I ja se sap que amb aquest sistema quan obres la malla a casa et pots trobar amb alguna taronja podrida.

Des d’ahir ja tenim nou Parlament. Agafant l’exemple de les taronges podríem dir que és un Parlament format per malles (llistes tancades), és a dir, no hem pogut triar les taronges (diputats) una a una. Per comprendre millor perquè molts de nosaltres no ens sentim gaire representats pel Parlament, aquesta és almenys la meva sensació, primer de tot hem de tenir molt clara la diferència que hi ha entre triar uns diputats (comprar les taronges una a una) o votar una llista tancada (comprar-les per malles). Nosaltres no hem triat els diputats sinó que només hem votat una llista tancada formada per uns candidats que no hem triat nosaltres, i aquesta llista no tenim possibilitat de modificar-la (aquest sí, aquest no).

La llei només ens ha permès triar una de les malles, però si ens haguessin deixat potser haguéssim decidit agafar unes taronges d’una malla i unes altres taronges d’una altra malla, i fer-nos nosaltres mateixos la nostra pròpia bossa de taronges. No hem pogut triar les taronges una a una, no hem pogut triar els diputats. Per exemple, tinc la sospita que a la llista que vaig escollir al col·legi electoral hi havia algun element impresentable, però no vaig tenir la possibilitat d’eliminar-lo de la meva votació perquè la tria ja l’havien fet abans els cuiners del partit. La conclusió és que la nostra és dissortadament una democràcia amb mancances, i el meu més que raonable desig és que algun dia ens permetin triar les taronges una a una en comptes de fer-nos quedar una malla tancada.

Plegar de la política

Ha cridat força l’atenció que una persona que fins ara formava part de la cúpula del seu partit, el pinyol que en diuen, hagi decidit plegar voluntàriament de la política just en el moment en que els seus tornaran a tocar poder després de set anys de sequera. La sorpresa encara és més si tenim en compte que les seves expectatives d’obtenir un càrrec públic important excedien d’una mera possibilitat teòrica. Una decisió com aquesta crida l’atenció per infreqüent i excepcional, i jo hi afegiria que sorprèn positivament. He tingut algunes discrepàncies amb en David Madí (allò d’anar a cal notari, per exemple, encara no ho entenc ara), però la seva decisió de plegar voluntàriament i anar-se’n a l’empresa privada i fer-ho precisament ara té tota la meva simpatia. Encara que són pocs és bo saber que també tenim polítics que després d’uns anys dedicats a la cosa pública veuen possibilitats de desenvolupar-se professionalment a l’empresa privada, i ho demostren plegant de la política.

Uns pleguen voluntàriament com en Madí i a uns altres els pleguen a cops de coça (és un dir). Aquesta és la diferència. Serà interessant veure què faran fora del paraigües de la política que els ha aixoplugat durant aquests darrers anys personatges que tots tenim al cap com alguns consellers i alts càrrecs de la Generalitat que ara es quedaran sense feina. Coneixent-los, és segur que a l’empresa privada no hi aniran. Perquè a veure, fem un petit i senzill esforç. Imaginem-nos per un moment que dirigim una empresa privada, que necessitem ampliar plantilla i que ens posen a sobre de la taula els currículums dels consellers i alts càrrecs de la Generalitat que ara es quedaran sense feina. Siguem sincers, quants n’agafaríem?

Fa un temps també van sorprendre unes declaracions del conseller Baltasar, pertanyent a la branca més esquerranosa del tripartit, dient que no volia repetir de parlamentari ni de conseller. És a dir, abans que et fotin fora digues que marxes tu i quedaràs com un senyor. Deia llavors l’encara conseller que pretenia incorporar-se a l’empresa privada. Doncs bé, serà molt interessant veure quina empresa privada corre el risc de fitxar-lo. El problema d’aquests personatges és que la majoria no han treballat mai a l’economia productiva, i amb els vicis que han anat agafant durant tants anys dedicats a la política molts s’han tornat pràcticament incompatibles amb desenvolupar-se professionalment en el món real. Ep, amb totes les excepcions que toquin, que n’hi ha i de molt valuoses, però que no deixen de ser les excepcions que confirmen la regla.

Vargas Llosa i els nacionalismes

No m’han cridat l’atenció les peculiars opinions polítiques que aprofitant els altaveus mediàtics de la cerimònia del Premi Nobel ha expressat aquests dies l’escriptor Vargas Llosa. Al capdavall no ha dit res que no hagués ja expressat repetidament abans de la concessió del premi. A veure, que durant la seva estada dels anys setanta a Barcelona ell vivia en un ambient raonablement confortable al districte de Sarrià-Sant Gervasi no és cap secret. Per tant, que ell en tingui un excel·lent record és quelcom agradable de sentir però que tampoc ens ha de sorprendre. Ara bé, que d’aquí conclogui que la Barcelona franquista dels anys setanta era millor que la d’ara és una opinió que al meu entendre és tan respectable com equivocada. És quasi una boutade que potser només se la pot permetre tot un Premi Nobel com ell a qui aquests dies se li perdona tot.

Ni la Barcelona dels anys setanta a la que sovint es refereix Vargas Llosa era tan idíl·lica com ell ens la pinta, ni la realitat catalana d’avui que ell despectivament titlla de nacionalista és tan nefasta. Que un escriptor rebi el Premi Nobel de Literatura amb tot mereixement no és garantía que no pugui fer el ridícul quan s’expressa fora de l’àmbit estrictament literari, i Vargas Llosa n’és un bon exemple. I com no podria ser d’altra manera dic això amb el màxim respecte per les seves opinions, el mateix respecte i complicitat que sento per els que opinen que a Estocolm aquest senyor va tornar a pixar fora del test sense cap necessitat.

Resulta curiós constatar que aquells que es mostren tan obertament contraris al nacionalisme català tinguin com a grans referents polítics uns països (Espanya i el Perú) que amb els seus comportaments ens demostren cada dia que són més nacionalistes que ningú. Així, Vargas Llosa és d’aquells que critiquen els nacionalismes –en aquest cas el nacionalisme català- des del seu propi nacionalisme, encara que ells no es reconeguin com a tals. És allò de la palla aliena i la biga pròpia. I dit això, és un acte de justícia que finalment la Fundació Nobel hagi reconegut els indubtables mèrits literaris de Vargas Llosa. Una cosa no treu l’altra.

El perill d’un endeutament excessiu

És oportú fer-se aquestes reflexions ara que a la Generalitat es produirà un canvi de govern i tot fa suposar que l’equip de l’Artur Mas es trobarà amb un deute real molt superior al reconegut pel govern sortint. Quan un polític arriba al govern aviat se n‘adona que no podrà fer tot allò que tenia previst, i com que les demandes dels administrats sempre són superiors als recursos disponibles per tirar-les endavant, el governant es veu obligat a prioritzar, a mullar-se. Per entendre’ns, en determinats casos a dir que no. Llavors, la tasca més difícil que se li presenta al governant és separar clarament allò que és imprescindible d’allò que no ho és. Fixats els objectius, s’hauran de gestionar els recursos disponibles amb la màxima eficiència, i al final els números hauran de quadrar. Hi han els ingressos que hi han i els recursos disponibles no arriben per cobrir-ho tot, i si es vol ser responsable no es pot estirar més el braç que la màniga més enllà d’uns límits raonables. La irresponsabilitat d’anar gastant amb la tarja de crèdit sense preocupar-se de si hi han diners al compte, allò tan nostrat del ja ho trobarem, no per ser una pràctica molt estesa en política deixa de ser del tot rebutjable.

Prioritzar vol dir decidir que això sí, això altre ho retallarem una mica, allò ho aparquem i en tornarem a parlar l’any vinent, i allò altre ho deixem córrer definitivament. Per exemple, acomiadem els ambaixadors que tenim a l’Alguer i a Perpinyà i a canvi contractem quatre metges que són molt necessaris a Lleida. Per exemple, eliminem aquell cementiri d’elefants en forma d’observatori públic que amb prou feines serveix per justificar els sous més que generosos d’una dotzena d’amics polítics, i a canvi contractem vint mestres que fan molta falta a Girona. Si no es fa així, si no es prioritza, si el govern opta per mantenir els ambaixadors i els elefants del cementiri, però alhora es veu obligat a contractar els quatre metges i els vint mestres, ja comencem a entrar en la roda dels despropòsits. Així, per poder-los remunerar a tots el govern s’haurà d’endeutar més del compte.

No s’hi val el sistema d’alguns gestors públics que tots tenim al cap que consisteix en tallar moltes cintes i posar-se un munt de medalles, no pagar les misses i dir que els que vinguin al darrere ja s’espavilaran. Això hauria d’estar penat. Una empresa privada que actués amb aquesta frivolitat estaria condemnada al fracàs. I un país també. Encara que sigui una obvietat és bo recordar que allò que es gasta i no es paga un dia o un altre s’haurà de pagar, i a més a més s’hi hauran d’afegir els interessos. I cal recordar també quelcom que no està gaire assumit per la societat: el deute de la Generalitat és el nostre deute, i un dia o altre l’haurem de pagar. Nosaltres. El deute l’haurem de pagar nosaltres. I els interessos també.

Si Hereu és candidat, Trias serà alcalde

El millor que podria passar a can CiU és que Jordi Hereu repetís com a candidat socialista a l’alcaldia de Barcelona, i ho dic molt convençut que amb Hereu de candidat Xavier Trias tindria pràcticament assegurada l’alcaldia, així que si jo fos el responsable de la campanya electoral de Trias procuraria fer-me el despistat i no parlar malament d’Hereu, no perquè no s’ho mereixi, que s’ho mereix de sobres, però no fos cas que el senyor Zaragoza, o el senyor Iceta, o el senyor Montilla, o els que decideixin aquestes coses, si rebessin molts informes negatius sobre l’actual alcalde canviessin d’opinió i foragitessin Hereu per posar-hi una altra persona amb més cara i ulls i amb alguna possibilitat de revalidar l’alcaldia pels socialistes (Hereu sembla que no en té cap), i ho deixo aquí que ara veig que en aquest article no hi he pogut posar cap punt perquè m’ha saltat del teclat la tecla del punt i els dos punts, i si continués per aquest camí potser algú es podria ennuegar, i tampoc és això, tot i que una bona part dels que votem a Barcelona coincidim en dir que després de trenta-dos anys seguits de govern socialista un canvi de color polític a l’alcaldia gairebé constitueix una necessitat vital per a la majoria dels barcelonins de tots els colors polítics, inclosos aquells que es manifesten apolítics per no reconèixer que tenen afinitats amb determinades ideologies

Els mercats, els especuladors i jo

Quan se’ns presenta un problema i s’ha de solucionar, i és evident que ara nosaltres tenim un greu problema, primer de tot se n’ha de conèixer la causa per tal de poder-la atacar. Veig que tothom que hi entén una mica, també els que no hi entenen gens però fan veure que sí que hi entenen, han decidit ja el seu veredicte: el gran culpable dels nostres problemes és el mercat. És millor saber-ho que continuar vivint en la ignorància de desconèixer qui n’és el responsable, tot i que com a defensor del mercat se’m presenten alguns dubtes. Llavors vaig al diccionari i busco el mot mercat. La primera definició que hi trobo ho descriu com Intercanvi de mercaderies per altres mercaderies o per diners. La segona diu Conjunt d’activitats de compra i venda de mercaderies dutes a terme per dues categories de subjectes econòmics, oferents i demandants. Cap sorpresa, és més o menys el que m’hi pensava trobar.

Definit, doncs, el culpable de la crisi, en teoria ja tindríem molt de guanyat. Però si llavors decidim estirar-li les orelles al mercat per tot el mal que ens està fent, cap on ens hem de dirigir? Aquí comença el drama, perquè si en base a les definicions que dèiem abans decidim posar cara i ulls al mercat, resulta que el mercat som tots. Repassem qualsevol dia de la nostra vida i aviat veurem que el mercat som nosaltres. Tant mercat és la contractació d’una hipoteca a vint anys com la compra d’un quilo de pastanagues. Tant responsable és l’executiu encorbatat del banc que ens col·loca aquell producte financer com la botiguera equatoriana de la cantonada que ens ven les pastanagues. Ells són responsables com a venedors, i nosaltres com a compradors dels seus productes. Tots plegats formem i fem el mercat.

Arribats a aquest punt potser algú afinarà una mica més el diagnòstic i ens dirà que en realitat els culpables de la crisi són els especuladors. D’entrada no ho discutiré, però veiem quin és el significat d’especular. El mateix diccionari ho defineix com Comprar o vendre comptant aprofitar-se d’una fluctuació en el preu. A partir d’aquí analitzo el meu comportament diari i haig de reconèixer humilment que no només formo part activa del mercat sinó que també sóc un especulador, doncs m’aprofito sempre que puc d’una fluctuació en el preu comprant i venent en el moment que considero més adequat, de tant en tant vaig de rebaixes, procuro no acostar-me a determinats establiments que tots sabem que són més cars que la resta, intento aprofitar-me de les ofertes sempre que puc i, en definitiva, compro allà on sé que la relació qualitat-preu és més avantatjosa. Ara, els que com jo admetem ser especuladors i formar part activa del mercat potser ens hauríem de plantejar si també som els culpables de la crisi, perquè de pagar-la és evident que la pagarem nosaltres. De fet, ja l’estem pagant.

Carod encara no ha baixat del núvol

Havia dit que parlaria el dia després de les eleccions. No ho va fer. Ja fa nou dies que vam anar a votar i, almenys en públic, Carod encara no ha dit aquesta boca és meva. Han parlat tots menys ell. Es diu que parlarà dijous, després del pont. Potser es pensa que tot el país està pendent de les seves paraules, però tot sembla indicar que a hores d’ara el què pugui dir ja no interessa gairebé a ningú. Carod és un dels grans responsables de la derrota electoral del tripartit, però segurament quan parli senyalarà entre els culpables de l’enfonsament electoral a la nova direcció del seu partit, als seus exsocis, als abstencionistes o als que van votar en blanc. Qualsevol excusa abans de fer autocrítica. Com a governant, Carod ens ha demostrat repetidament que és un prepotent, que està convençut d’estar per sobre del bé i del mal, que sempre va a la seva, que ell no s’equivoca mai, que els que s’equivoquen sempre són els altres. Carod s’ha dedicat a munyir la vaca del càrrec tant com ha pogut, viatjant a tot drap per tot el món i repartint a discreció subvencions a tort i a dret. Amb els nostres diners, és clar. Quan baixi del núvol en el que està instal·lat des de fa set anys potser insinuarà que si ell hagués anat a les llistes d’Esquerra el desgavell no hagués sigut tan dramàtic. Per Carod, qualsevol excusa serà bona sempre que no impliqui reconèixer els seus propis errors. Molts diuen que Carod és un dels governants més nefastos que ha tingut aquest país. Ens ha tocat patir-lo durant uns quants anys i ara el millor que podria fer és retirar-se discretament de l’activitat política. I si no ens vol fer cap valoració sobre els resultats electorals se’n pot perfectament estar, tampoc trobarem a faltar les seves explicacions. Això sí, Puigcercós ha sigut tan irresponsable com ell. I Benach no hauria d’haver plegat, que s’ha d’estar a les verdes i a les madures. En fí, la travessia del desert d’Esquerra ja ha començat. Serà llarga i del tot merescuda.

Sant Nicolau de Bari

Avui és Sant Nicolau de Bari, i aprofito l’avinentesa per felicitar els lectors d’aquest blog que es diguin Nicolau. Però a Espanya avui no només és San Nicolás de Bari sinó que és festa grossa: avui és el Día de la Constitución, i els espanyols ho celebren d'allò més, amb desfilada militar, discursos, banderes, patriotisme a dojo i tota la pesca.

Doncs bé, com a mostra de bon veïnatge aprofito també l’avinentesa per felicitar els espanyols, i espero que quan nosaltres en tinguem una, de constitució, ells també ens felicitin a nosaltres el dia que la celebrem, ni que només sigui per reciprocitat diplomàtica entre veïns ben avinguts. De moment, avui a Catalunya molts només celebrem Sant Nicolau.

Ens ho podem permetre?

Des d’àmbits governamentals sovint hem d’escoltar grans discursos sobre la necessitat inajornable de ser més competitius per poder tirar endavant. A l’hora de posar-ho en pràctica, però, els mateixos predicadors governamentals donen per fet que tot i la greu crisi que pateix el nostre país, aquí ens podem permetre el luxe d’aturar-lo durant uns quants dies mitjançant una figura tan nostrada com és el pont. A Alemanya, quan els expliques que als efectes pràctics la setmana vinent només tindrà dos dies laborables, al·lucinen. No ens ha de sorprendre que des de fora ens considerin un país de segona divisió a punt de baixar a tercera, i que ens passin al davant altres països més competitius i seriosos que el nostre.

L’últim exemple ens ve de la Nissan. Aquesta empresa encara no ha decidit on es fabricarà la nova furgoneta pick-up que s’hagués pogut fabricar a casa nostra, però ja ha decidit que segur que no ho farà a la planta de Barcelona. El de la Nissan és un tancament anunciat i l’actitud irresponsable d’uns sindicats que actuen com si encara fóssim als anys setanta del segle passat hi tindrà molt a veure. En el cas concret de la pick-up els sindicats han rebutjat la congelació de salaris, una condició que exigia l’empresa per garantir la seva continuïtat amb la fabricació d’aquesta furgoneta. Entre congelar salaris i córrer el risc que l’empresa acabi marxant, els sindicats prefereixen que marxi. Els salaris potser no es congelaran però de què servirà si l’empresa acaba tancant?

Un pont, per cert, el de la Puríssima, que alguns insisteixen en dir-ne de la constitució (per la Constitución Española), potser amb una intenció no confessada d’eliminar qualsevol connotació religiosa a una denominació tan consolidada com és el pont de la Puríssima. Per entendre’ns, el pont de la Puríssima ja existia quan això era una dictadura i de la constitució ni se’n parlava. O potser ho fan com un homenatge encobert al Tribunal Constitucional espanyol por los servicios prestados a Catalunya. El fet és que tot i l’aconfessionalitat constitucional de l’estat, governin les dretes o les esquerres aquí no es renuncia a celebrar res. La qüestió és fer festa, sigui religiosa o civil. Com deia aquell, la competitivitat ara no toca.

El principi de la fi de les Cambres de Comerç

Si és veritat el que s'ha publicat als diaris, que amb Zapatero pel mig mai se sap si hi ha trampa oculta, la decisió del govern espanyol de deixar sense efecte l’obligatorietat de pagar aquell impost revolucionari legal però alhora tan unànimement rebutjat anomenat quota cameral, és una molt bona notícia per a totes les empreses, treballadors autònoms i assimilats. Ja era hora que s’anul·lés aquest innecessari peatge de l’activitat econòmica d’aquest país. Segurament el resultat pràctic de l’eliminació de la quota cameral serà la desaparició de moltes cambres i un dràstic redimensionament a la baixa de les poques que sobrevisquin. Però a banda dels treballadors que es quedaran sense feina, no crec que ningú més les trobi a faltar. Sense aquest pagament les empreses seran ara una mica més competitives, i especialment en temps de crisi mesures com aquesta sempre són d’agrair.

Privatitzar és una altra cosa

Parlar de la privatització d’Aena és tot un clàssic que s’activa sempre que els vents del nord-est bufen amb més força, i és evident que des de diumenge al vespre bufen amb més força. Ara diuen que divendres privatitzaran l’empresa Aena, però llegint la lletra petita veig que només es desprendran del 49%. No hauríem de caure un altre cop en la trampa de creure’ns quelcom que no és, o almenys que no és exactament allò que des de Madrid ens volen fer creure. Al meu entendre estem davant d’un nou joc de mans del president Zapatero, d’un nou intent d’ensarronar a no se sap qui. Però les coses clares i la xocolata espessa. Vendre el 10% d’una empresa no és vendre l’empresa, i vendre el 49% tampoc. I si l’empresa es diu Aena i és pública, que el govern decideixi vendre el 49% de les accions no és el que alguns entenem per privatitzar-la.

Decidir la venda del 49% d’una empresa només vol dir que s’està disposat a compartir-ne la propietat amb uns accionistes minoritaris que, a tot estirar, tindran veu en els consells d’administració, però a l’hora de votar sempre quedaran en minoria. Sigui pública o privada, el control de l’empresa el continua tenint l’accionista que manté el 51%. I si com han dit alguns responsables polítics que fan el joc al govern espanyol el fet de desprendre’s del 49% representa compartir-ne la propietat i les decisions, els proposo que posin a la venda el 51% i es quedin amb el 49%. Llavors sabran quina és la diferència entre mantenir el control efectiu de l’empresa o cedir-lo a tercers.

Quan vulguin privatitzar Aena, que de moment està claríssim que no ho volen fer, que ho facin. Però si només volen fer un numeret per congraciar-se amb els catalans emprenyats més val que s’estalviïn la creació de noves falses expectatives que només acabaran sent l’aperitiu d’una nova frustració. Catalunya no s’ho mereix.

Guanyadors menors

Diumenge ja varem comentar la victòria de CiU, l’indiscutible guanyador. Però a les eleccions al Parlament hi han hagut també uns guanyadors menors. Repassem-los.

Solidaritat. Passar en mig any del no res més absolut a buscar i trobar finançament, presentar-se a unes eleccions sense cap més concreció en el programa electoral que la promesa de proclamar la independència de Catalunya, i al final obtenir quatre diputats, s’ha de reconèixer que té molt mèrit. Per tant, encara que el seu cap visible, Laporta, no sigui gens sant de la meva devoció, crec que l’equip de Solidaritat es mereix una felicitació.

PP. També han guanyat quatre diputats, però tenen menys mèrit ja que partien d’una situació política prèvia molt consolidada. De totes maneres, no deixa de sorprendre aquesta eufòria al meu entendre exagerada dels líders populars, tant diumenge a Barcelona com dilluns a la casa central de Madrid, al capdavall per celebrar un minso augment del 1.68% de suport popular respecte a les eleccions de fa quatre anys, i això sense oblidar que el suport rebut per Don Alejo Vidal-Quadras fa quinze anys (13.21%) encara va ser superior en un 0.88% al rebut diumenge per aquest partit (12.33%). Sentint-los, sembla com si amb els 18 diputats que tindran ara haguessin tret la grossa de Nadal. La realitat és, però, que les coses no han canviat gaire. El PP segueix sent un partit que actua sempre en clau espanyola i, en conseqüència, a Catalunya hi pinta més aviat poc. Per tant, aquí la felicitació és més continguda i matisada.

Diumenge encara hi va haver un altre guanyador, tot i que no es presentava a les eleccions. Es tracta del Parlament de Catalunya, que no haurà d’acollir entre els seus membres els diputats d’un partit clarament xenòfob i racista com és el del senyor Anglada, gràcies a que altres partits els hi van esgarrapar alguns vots copiant-los quasi literalment el discurs, i això els va impedir arribar al mínim legalment necessari per assolir representació parlamentària. Sigui com sigui, crec que l’absència del Parlament d’un partit d’aquestes característiques és sempre una bona noticia.

Vist des de Madrid

Així ens ho expliquen avui els diaris madrilenys des de les seves portades de paper / portades digitals:

ABC
Guardiola humilla a Mourinho / “Manita” azulgrana al Madrid

As
Goleados y desquiciados / Manotazo a Mou

El Mundo
El Barcelona humilla otra vez al Real Madrid / Baile y “manita” del Barcelona al Real Madrid

El País
El Barça arrolla al Madrid (5-0) / El Barça barre al Madrid

La Razón
El Barça vence por mayoría absoluta / Soberana goleada del Barcelona

Marca
Mouchísimo Barça... para tan poco Madrid / Bofetón al Real Madrid

Público
Una manita para Mou / Una manita para Mou

Sense comentaris.

Gairebé sense sorpreses

Sense cap pretensió de treure mèrits al guanyador, bàsicament el que ha passat en aquestes eleccions és que les han perdut Montilla i els seus socis. La victòria de Mas només és la conseqüència lògica d’una derrota molt previsible i del tot merescuda. Resulta trist dir-ho però ahir molta gent d’esquerres tenia perfectament clar que l’objectiu del seu vot era que no es repetís el tripartit. Si féssim un catàleg dels mèrits d’uns i altres, n’ha fet molts més el tripartit per perdre les eleccions que CiU per guanyar-les. Això no treu legitimitat a la seva incontestable victòria però seria bo que els guanyadors haguessin aprés aquesta lliçó, no fos cas que d’aquí a quatre anys els passés el mateix a ells. La campanya electoral del 2014 comença ara mateix, i això el nou govern no ho hauria de perdre de vista.

El nou govern haurà de començar la seva tasca posant als llocs de responsabilitat persones que actuïn amb el sentit comú que tant s’ha trobat a faltar durant els darrers set anys. I haurà d’esmenar tot el que faci falta i es pugui esmenar, es digui vuitanta per hora o es digui setmana blanca. Montilla i els seus s’han guanyat a pols el rebuig justificadíssim d’una bona part dels que fa quatre anys els varen donar suport. Vots canten. No cal repetir ara el catàleg de despropòsits del tripartit que tots tenim al cap. La cirereta del pastís ha estat aquesta ridícula normativa imposada als hotels més estrellats, obligant-los a oferir pa amb tomàquet a la seva clientela per esmorzar. És a dir, no contents amb tenir ben collats els catalans, abans de marxar també han pretès imposar allò que han de menjar els turistes rics per esmorzar. De bojos, conseller Huguet, de bojos. És aquest desmesurat intervencionisme d’una administració pública autoanomenada progressista el que ha fet obrir els ulls a molts ciutadans d’esquerres que fa uns anys van votar tripartit i després s’han sentit decebuts i políticament estafats.

Mas ja ha donat les gràcies als seus votants però no s’hauria d’oblidar de donar-les també als cervells del tripartit, que amb la seva repetidament demostrada incompetència tant han contribuït a la victòria de CiU. I ja per acabar, encara que la majoria dels independentistes han votat CiU, cal no perdre de vista que si bé ha guanyat el Mas que votaria sí en un referèndum independentista, també han guanyat els seus socis encapçalats per Duran que votarien en sentit contrari. És per això i no per casualitat que per il·lustrar l’article d’avui hagi escollit aquesta foto de Reuters apareguda al diari ABC d’ahir, que per estar ben informat s’ha de llegir de tot.

Uns apunts sabatins

• Per a mi l’aparició d’un nou diari sempre és una molt bona notícia, i més encara aquests dies amb la crisi que hi ha arreu i especialment en el sector de la premsa de paper. Demà surt el diari Ara, escrit integrament en català, que estarà disponible cada dia al quiosc en versió paper, i a la xarxa en diferents formats digitals. De moment només puc dir dues coses, una de positiva i una de negativa. La positiva: que em consta que la gent que hi treballa ho fa amb molta il·lusió i professionalitat, i amb ganes de treure al mercat un bon producte. La negativa: que aquest diari també ha rebut ajuts públics, i ja he explicat anteriorment que les subvencions a la premsa no m’agraden. El penso llegir durant uns quants dies i prometo fer-ne una valoració més endavant.

• Que són una colla d’incompetents ja havia quedat demostrat fa temps, però ara la jutgessa de Gandesa sembla haver arribat a la conclusió que Saura i la cúpula de la seva conselleria són també una colla de mentiders. De moment ja hi ha un alt càrrec imputat per cinc homicidis, i tot fa pensar que no serà l’únic. Deixar el Departament d’Interior en mans d’incompetents no va ser una bona idea.

• Tot i que a aquests establiments ni m’hi acosto, un any més els senyors de la Guia Michelin ens diuen que més avall dels Pirineus només hi han restaurants triestrellats a Euskadi i a Catalunya. Cap a Portugal, cap a Espanya. No sé si això vol dir alguna cosa però cada any, quan es repeteix aquesta notícia, no puc evitar sentir també un sentiment d’estranyesa, doncs tant a Espanya com a Portugal s’hi menja molt bé.

• Els dos grans partits espanyols que participen demà a les eleccions catalanes mitjançant les seves respectives franquícies han fet venir els seus líders a fer campanya a provincias: Felipe, Zapatero, Rajoy, etc. Sentint-los i veien els temes de que parlaven, alguns mítings d’aquests dies semblaven els d’unes eleccions al parlament espanyol. Fins i tot la Chacón ens parlava en espanyol. Res, només per deixar-ne constància.

I si l’encerto... l’endevino

Diuen que qui té boca s’equivoca, i ho podríem completar dient que qui no fa porres no s’equivoca mai. Abans d’unes eleccions les porres són un divertiment sense més importància i al llarg dels anys n’he fet unes quantes. Normalment les meves previsions polítiques no s’han desviat gaire de la realitat, tot i que estic mentalment preparat per acceptar que sempre hi pot haver una primera vegada. Avui he decidit tirar pel dret i fer pública la meva porra, i per endavant entono el mea culpa per si no l’encerto. Un aclariment: la meva porra no reflecteix un desig personal sinó tan sols el que crec honestament que pot sortir diumenge. I encara que després d’unes eleccions qualsevol resultat es justifica dient que l’elector no s’equivoca mai, tots sabem que no és així, i que de gent equivocada el món n’és ple.

Així que aniré al gra. Basant-me només en el meu nas i en coses que he anat escoltant i llegint aquí i allà, de cara a les eleccions de diumenge la meva porra diu que hi haurà més participació que abstenció. Els ciuencs passaran sense problemes dels seixanta escons, però sense arribar als setanta. Els socialistes amb prou feines arribaran als trenta, si hi arriben. Els populars es quedaran més o menys com estaven però passaran a ocupar el tercer lloc del podi. Els republicans esquerrans quedaran clarament per sota i es disputaran un discret quart lloc amb els verds de la bicicleta, que perdran algun escó. Finalment, la suma de la resta de partits que assoleixin representació parlamentària serà inferior a cinc. Aquí cal aclarir que aquesta vegada la majoria del vot independentista anirà cap a CiU. I si l’encerto... l’endevino, però vull que quedi clar que aquesta vegada no m’hi jugo cap dinar.

Això sí, passi el que passi diumenge, la senyora Maria Luisa Cava de Llano y Carrió seguirà exercint com a Defensora del Pueblo espanyol, amb aquella poca gràcia i absoluta manca de sensibilitat lingüística cap el català que no deixa de proclamar als quatre vents cada dos per tres, i que als efectes pràctics ens reserva l’ús de la llengua catalana a l’àmbit purament privat. I després alguns encara es mostren sorpresos que els independentistes a Catalunya no facin més que augmentar, encara que com he dit abans una bona part d’aquest col·lectiu diumenge votarà CiU.