El veritable problema de fons

Encara que el President de la Generalitat aparegui voluntariós al Parlament i ens demani amb tota solemnitat que no perdem la confiança en els polítics, perquè no tots són uns lladres i uns corruptes sinó només uns quants, ja poca gent dubta que la corrupció entre la classe política del nostre país forma part del sistema. És una pràctica tan generalitzada i assumida pels líders polítics que tot un expresident de la Generalitat com el senyor Pujol l’altre dia també es va permetre el luxe d’amenaçar amb tirar de la manta. Una prova més que... l’expresident se’ns fa gran.

Hi ha a la nostra societat una sensació molt estesa, també entre els gestors polítics, que el diner públic no és de ningú i, com que no té amo, el gestor polític de torn pot fer i desfer a caprici amb total impunitat. Des del govern es subvencionen fundacions lligades als partits polítics amb representació parlamentària. Aquestes ajudes evidentment no es donen a canvi de res sinó com a contrapartida de rebre determinats favors. Reben també subvenció les fundacions culturals a canvi d’un percentatge de retorn al partit via conveni, o allò que convingui en cada moment i circumstància. Una de les coses que he aprés aquests dies amb el cas Millet és que d’aquest percentatge de retorn en diuen conveni.

Des que el món és món la condició humana és la que és. Vivim rodejats de bandarres i de bona gent, tot i que estic convençut que dels últims n’hi ha molts més que dels primers. Encara que lògicament els primers, quan els enxampen, fan més soroll mediàtic que la bona gent que sol passar per la vida de manera més discreta.

Per tant, que els gestors del diner públic caiguin en la temptació de desviar-lo per a fins que els beneficien personalment, ja sigui directament a ells o a l’empresa del cunyat o a la seva colla política, a mi tampoc em sorprèn gaire. En tot cas em sorprèn la manca de controls efectius que evitin aquesta mena de delinqüència. No és cap secret que només amb les irrisòries quotes de la militància i la subvenció per vot rebut a les eleccions els partits polítics no poden funcionar amb l’exagerat ritme de despesa que porten. I a partir d’aquesta realitat és lògic pensar que els partits s’hagin de buscar la vida. I se la busquen, i tant que se la busquen!

El problema de fons és que ens hem acostumat a viure en una societat subvencionada, i amb la decisió de donar-te o de retirar-te la subvenció el gestor polític de torn disposa d’una possibilitat real de fer-te xantatge que evidentment no hauria de tenir, i alhora qui rep la subvenció farà el que sigui per tal de no perdre-la. I mentrestant els dos principals partits que tenen a les seves mans l’elaboració d’una normativa legal que reguli el finançament dels partits polítics, una assignatura pendent des de fa més de trenta anys, segueixen actuant amb aquella màxima que diu que qui dia passa any empeny, és a dir, sense fer absolutament res al respecte. I anem tirant d’escàndol en escàndol fins al punt que dissortadament ja ens hi comencem a acostumar.

BBVA: confiança per confiança

Fa anys vaig obrir un compte corrent al banc que ara es fa dir BBVA (llavors tenia un altre nom), un compte que darrerament tenia pràcticament inoperatiu. Algun rebut domiciliat de tant en tant i algun ingrés en efectiu per tal d’anar mantenint un saldo més aviat discret era ara tot el seu moviment.

Fa uns dies hi tenia un saldo de 164 euros i, sense avisar-me, el banc es va prendre la llibertat de retornar impagat un rebut de 174 euros que estava domiciliat en aquest compte. No discuteixo el fet que el límit de la confiança, és a dir, el risc, que el BBVA fixa per a cada un dels seus clients el decideix el propi banc i, per tant, ara ja m’ha quedat clar que la confiança que em tenen és inferior a 10 euros.

Però confiança per confiança, si el BBVA no va confiar en que jo els cobriria un descobert de 10 euros, que aquest hagués estat el risc del banc si ells haguessin atès el pagament del rebut, a partir d’ara jo també he deixat de confiar en aquest banc. Em fa por que si a partir d’aquest incident un dia em presento al BBVA a demanar els meus diners el banc no me’ls pugui tornar.

Vaig parlar amb la directora de la sucursal però no em va voler donar cap satisfacció. Llavors li vaig dir que només em deixava l’opció del derecho al pataleo, i que donaria a conèixer públicament l’incident per tal que altres clients sabessin amb qui es juguen els quartos.

Evidentment tancaré aquest compte. No hi veig cap motiu que justifiqui que a partir d’ara la meva confiança en el BBVA hagi de ser superior a la que el BBVA ha demostrat tenir amb un client amb més de trenta anys de trajectòria com a tal. Ells s’ho perden.

Amèrica segons TV3

A banda de la més que lògica corresponsalia als Estats Units amb seu a Washington i a càrrec del senyor Bassas, aquell periodista que sembla ser que té massa crosta catalanista per continuar treballant a la Catalunya governada pel tripartit, la nostra cadena pública de televisió només disposa d’una altra corresponsalia fixa per a tota la resta del continent americà. Té la seu a Caracas i la porta Isabel Galí. Potser recordareu que quan aquesta senyora es trobava destinada a l’Orient Mitjà i ens feia les cròniques sobre els jueus i els palestins, sempre es mostrava indefectiblement partidària dels de la kefia en detriment dels de la kipà. No sé si va ser per les seves claríssimes simpaties i antipaties polítiques que la van enviar allà, o potser precisament per això la van acabar traient de Jerusalem per enviar-la a Caracas.

La qüestió és que ara la senyora Galí ha desat la kefia a l’armari i s’encarrega d’explicar-nos les bondats (i també, de tant en tant, alguna maldat, tot s’ha de dir) del chavisme veneçolà, així com les dels seus règims satèl·lits liderats per aquells governants que han anat sorgint darrerament apadrinats pels petrodòlars del règim d’Hugo Chávez (Aló Presidente!). Parlem de la Bolívia d’Evo Morales, de la Cuba dels germans Castro (tot i que aquests dictadors ja hi eren molt abans, ja porten més de cinquanta anys ocupant els despatxos governamentals de l’Havana), de l’Equador de Federico Correa, de l’Hondures de Manuel Zelaya (un projecte de dictadura chavista ara mateix a la corda fluixa), així com també de la Nicaragua de Daniel Ortega, un dels promotors de la piñata en què va acabar tristament aquella primera etapa del sandinisme post Somoza que tant prometia, de la mateixa manera que també prometia molt el castrisme de l’any 1959, i després va anar evolucionant fins arribar a la trista realitat d’avui en dia.

Sense ser cap especialista en l’Amèrica llatina, que no ho sóc tot i que hi he estat unes quantes vegades, tinc alguna idea de quins són els països informativament més interessants de la zona: cap dels països que cobreix actualment TV3.

A TV3 se li veu massa el llautó de la ideologia dels seus dirigents, i ens transmeten una visió d’Amèrica que no té res a veure amb allò que et trobes quan hi vas. Pretenen fer-nos creure que a Amèrica només hi ha dues realitats: els Estats Units per una banda i la creixent xarxa del chavisme per l’altra. Però l’Amèrica llatina és, afortunadament, molt més que això.

La vuitena Ateneuesfera

(Foto: Guillem Carbonell, l'ànima de l'Ateneuesfera)

Abans d’ahir els membres de l’Ateneuesfera ens vàrem trobar una vegada més a l’Ateneu Barcelonès. Amb les sis noves incorporacions de dissabte ja som 35 bloggers els que amb més o menys continuïtat hem participat en les vuit reunions que s’han fet fins ara. Trobareu la relació completa d’ateneuesfèrics a la columna de la dreta d’aquest blog.

Els nous membres són la Beli Artigas, en Galderich, en Gerard Balagué, en Puigmalet, en Víctor Pàmies i en Xavier Caballé. Algunes d’aquestes persones gestionen més d’un blog (i algun més de dotze!!!) però, per no complicar-ho, a la relació de la dreta només hi figura un blog per cada ateneuesfèric.

Si voleu saber-ne més sobre la reunió de dissabte, trobareu altres cròniques molt més completes aquí, i aquí, i aquí, i aquí, i aquí, i...

Un article meu al diari El Punt

El Punt es defineix com un diari independent, català, comarcal i democràtic. A l’edició d’avui hi ha un article meu. En la versió digital del diari es pot llegir aquí, i pels que opteu per la versió tradicional en format paper (1.20 € al quiosc) el trobareu a la pàgina 16 (edició Barcelona) o a la pàgina 19 (edició Comarques Gironines). Espero que us agradi.

Bon cap de setmana a tothom!

En temps de crisi, gastar o estalviar?

Segons el nostre govern en temps de crisi com ara s’ha de potenciar el consum de la gent. Segons l’autor d’aquest blog el que s’ha de fer en època de crisi és exactament el contrari, és a dir, moderar el consum i fins i tot plantejar-se la possibilitat d’estalviar. És pur sentit comú. Evidentment no parlo en termes de país, no parlo de macroeconomia, sinó que ho plantejo des d’un àmbit estrictament personal i familiar. Sense oblidar, evidentment, que la possibilitat d’estalviar depèn de si t’ho pots permetre. Però si ho pots fer, fes-ho sense dubtar-ho. No sabem amb què ens podem trobar demà o què passarà l’any vinent. Però sí sabem que tots els indicadors seriosos i el sentit comú ens avisen d’un aprofundiment d’aquesta crisi, que portarà molta més gent a l’atur, digui el què digui el nostre govern amb aquell irresponsable fals optimisme que ens intenta encolomar. El meu consell passa doncs per prescindir de les apel·lacions governamentals al consum com si no passés res o com si el pitjor ja hagués passat. No gastis més del compte i, sobretot, no llencis els diners en despeses innecessàries i prescindibles, encara que t’ho demani el govern. En primer lloc perquè fa lleig, dones mal exemple. I en segon lloc perquè gastar per gastar, consumir per consumir, és a dir, llençar els diners no porta enlloc, no t’aportarà res de positiu. Si tens un excedent d’euros i no vols estalviar podries canviar aquella tendència general al consumisme que tots tenim per algun gest de solidaritat cap a persones o col·lectius que en aquests moments ho passen malament i ho necessiten més que tu.

L’únic col·lectiu que en temps de crisi es pot permetre el luxe de no reduir despeses és el dels funcionaris públics, uns treballadors privilegiats que gaudeixen d’un contracte laboral i un sou assegurats de per vida, amb o sense crisi. Per a ells no hi ha crisi que valgui ni corren cap risc d’haver d’afrontar un sobtat ero, tot i que alguns pensem que no hauria de ser així i que les conseqüències de la profunda crisi, que no ha fet més que començar, s’haurien de repartir solidàriament entre tots els treballadors. Però mentrestant, els funcionaris que facin cas al govern que els paga el sou i que gastin el que faci falta. El que demano és que des del govern es deixi de predicar la recepta irresponsable del consum a un treballador de la Nissan o a un autònom que avui encara té feina, ni que sigui precària, i demà vés a saber. Tampoc penso que sigui demanar massa que des del govern deixin de tractar-nos com si fóssim uns indocumentats que no sabem gestionar els nostres assumptes.

Participar en política

El bust reproduït a la dreta és el de Tucídides, un historiador grec del segle V abans de Crist que entre moltes altres coses va dir que Un home que no s’interessi activament per la política no mereix ser considerat ciutadà plàcid i tranquil, sinó un autèntic inútil. Tucídides potser va exagerar una mica doncs si l’haguéssim d’agafar al peu de la lletra arribaríem a la conclusió que vivim en un país d’inútils, i la cosa està malament però tampoc és això.

No diré res de nou si afirmo que m’interessa molt la política, tot i que sempre m’he mostrat en contra de tot el que representi qualsevol compromís de militància. No he militat mai en un partit polític, ni ara per ara tinc cap previsió de fer-ho doncs no n’hi ha cap que em faci el pes, tots coixegen per un lloc o un altre. Segurament sóc massa exigent i individualista per acceptar segons quines coses, entre elles l’obediència al cap que sempre tens per sobre teu i l’obligació de dir amén a les decisions de les cúpules. Jo vaig més aviat per lliure.

Però aquesta independència personal no m’ha impedit, en els últims anys, ser candidat a diputat tant del Congreso de los Diputados de España com del Parlament de Catalunya. També he estat candidat a regidor de l’Ajuntament de Barcelona. Sempre, això sí, des de la meva més absoluta independència política i sempre, també, com ja podeu suposar, assolint uns resultats electorals més aviat discrets, uns resultats que sempre m’han deixat molt lluny de poder accedir a l’escó. Però si més no per a un profà en política com jo fa il·lusió veure el seu nom escrit a les paperetes electorals. Petites vanitats!

El meu interès per la política també m’ha portat a fer un seguiment de les activitats més o menys internes dels partits polítics. Així, he assistit com a convidat als congressos de diversos partits. S’ha de dir que en algunes ocasions, tot i haver-ho demanat expressament, alguns partits han declinat deixar-m’hi anar. I és que no tots els partits tenen el mateix grau d’obertura a la societat civil.

Però si darrerament hi ha hagut un acte polític que em va saber molt greu perdre’m és el que va tenir lloc al Palau de Congressos de Barcelona el passat dia 3: l’assemblea fundacional de Reagrupament. Aquell dia jo era fora del país i per això no hi vaig poder anar. Així com la recent enquesta d’Arenys de Munt estic convençut que marcarà un abans i un després a la política catalana, l'entrada d’aquesta nova opció a l’escenari de la política catalana també pot marcar un abans i un després. Crec que val la pena fer un seguiment exhaustiu de les noves opcions polítiques que se’ns presenten als catalans. Ho dic també per la que aviat ens pugui presentar la Montse Nebrera ara que sembla que per fi ha vist la llum.

Aprofitant que en aquest país...

...el pensament encara és lliure i veient la decisió d’ahir del jutge Solaz de deixar en llibertat al lladre Millet, un pot arribar a pensar que en la nòmina dels "no ens farem mal" de Don Fèlix potser hi ha més gent de la que en principi podíem suposar.

La polèmica reforma d’una llei polèmica

Uns ens asseguren que eren dos milions, exagerant ridículament a l’alça. Uns altres (agència EFE) informen que els que abans d’ahir van sortir al carrer van ser només 55.316 persones; també se’ls veia el llautó d’una hora lluny. Sigui com sigui i veient les imatges que s’han difós de la manifestació de dissabte a Madrid, els manifestants i els seus acompanyants menors d’edat (*) eren molts. Una gentada impressionant que no crec que ningú amb un mínim d’objectivitat posi en dubte.

Ara bé, en un sistema democràtic se suposa que es legisla i es governa en base als vots obtinguts a les eleccions i no segons el número de manifestants que en un moment determinat puguin sortir al carrer. És a dir, les lleis es discuteixen, es modifiquen i es promulguen als parlaments, i allà només hi intervenen i voten els diputats, com no podria ser d’altra manera.

Determinats aspectes polèmics de la llei sota litigi em desagraden força, com desagraden a molta altra gent, també a membres reconeguts del PSOE, el partit que promou aquesta reforma. Però dissortadament això em passa no només amb aquesta llei sinó amb quasi totes les lleis. I és que mai he tingut la sensació que les lleis que finalment surten aprovades són com les que faria jo si tingués la potestat de fer-les. Però no és el cas.

Per tant, també em desagradaria que una manifestació multitudinària pogués fer canviar el contingut d’una llei. Perquè es comença per aquí i mai se sap fins on es pot arribar. El sistema democràtic té moltes mancances però sembla ser que de moment no n’ha sortit cap de millor. Ras i curt, el dret inqüestionable de manifestar-se no comporta ni de lluny el dret de modificar una llei mitjançant una manifestació.

De totes maneres és curiós constatar que el partit que més ha mogut els fils d’aquesta manifestació (tot i que astutament el Partido Popular no figura entre els seus convocants) va governar aquest país durant vuit anys, i sobre el tema del dret a l’avortament –que d’això es tracta- no va fer res. És a dir, el va mantenir, tot i gaudir d’una confortable majoria absoluta durant la meitat del seu mandat. A la manifestació de dissabte s’hi varen deixar caure alguns membres d’aquell govern, fins i tot el que llavors n’era el president. Eren unes presències que al meu entendre grinyolaven. Des del meu respecte més absolut a qui es manifesti en contra del dret de les dones a avortar, jo aquí hi veig una gran dosi de cinisme, sobretot per part d’alguns.


(*) Als menors d’edat no se’ls hauria de considerar com a manifestants normals i lliures. No puc evitar sentir malestar cada cop que veig menors d’edat participant en manifestacions al costat dels seus pares, o dels seus mestres, o de qui sigui. Si això no és una manipulació dels nens ja em diran què és. I ja que surt el tema i al marge de la manifestació de dissabte, afegiré que aquestes manipulacions les practica tant l’esquerra progressista com la dreta conservadora, encara que darrerament aquests són adjectius totalment intercanviables entre ambdues ideologies.

La credibilitat dels blogs d’internet

De manera vergonyosa i especialment interessada en el cas dels mitjans de comunicació tradicionals, que veuen com se’ls escapa el negoci del monopoli del control de la informació, i bàsicament per motius de desconeixement en el cas del gran públic, aquí quasi tothom sembla haver-se posat d’acord per aprofitar la més mínima excusa per a desacreditar qualsevol informació i/o opinió que es canalitzi per mitjà dels blogs d’internet. Evidentment aquí hi hem de posar unes quantes excepcions, que haberlas haylas, però més val ser realista i acceptar que, avui per avui, els defensors d’aquesta nova eina de comunicació encara som quatre gats.

Per exemple, aquests dies s’aprofita la ferma oposició pública d’una metgessa i doctora en salut pública en contra de la vacuna de la famosa grip, una tesi que bàsicament s’està transmetent via internet, amb dos grans arguments: que aquesta senyora és una monja benedictina (com si pel fet de ser monja benedictina ja la desacredités), i que les seves tesis es transmeten bàsicament per internet, per exemple des d’aquest mateix blog que esteu llegint.

És per això que iniciatives en defensa dels blogs d’internet com la dels Premis Blocs Catalunya, que per segon any consecutiu ha organitzat l’associació Stic.cat (Societat de Tecnologia i Coneixement), són molt positives per tal d’anar canviant la mentalitat de la nostra societat. I és que a internet hi ha de tot, bo i dolent, creïble i pura brossa, però passa exactament el mateix que amb els diaris de paper, les emissores de ràdio i les cadenes de televisió. No crec que faci falta posar cap exemple de mitjans tradicionals amb la credibilitat sota zero doncs tots en tenim més d’un al cap. I més de dos.

En aquest sentit resulta també molt agradable escoltar les opinions d’un blogaire reconegut com és el Premi Nobel José Saramago, que aquests dies és a Itàlia per presentar el seu darrer llibre, un assaig que ha anat publicant al llarg d’uns mesos en el seu propi blog. Amb Saramago no comparteixo cap de les seves idees polítiques però en canvi només puc aplaudir la frase que va pronunciar abans d’ahir a Roma:

No hi ha diferència entre l’escriptura d’un blog i l’escriptura literària.

Minicrònica des d’Itàlia

Ahir vaig ser a Bolònia tot el dia, per feina. Avui sóc a Pisa. M’ha fet gràcia trobar-me amb aquesta foto del Corriere della Sera on es veu el primer ministre Berlusconi passant per davant d’una pintada dirigida contra ell que diu: Berlusconi en un país normal seria a la presó.

La primera cosa que m’ha vingut al cap és que no cal anar a Itàlia per trobar polítics que haurien de ser a la presó i no hi són. Però és que no s’ha de fer un gran esforç intel·lectual per arribar a la conclusió que el nostre tampoc és un país gaire normal.

La cabra golfa

Avui torna a ser dimarts i tretze i podríem tocar aquest tema, el de les persones que creuen en la mala sort relacionada amb determinades dates i circumstàncies i totes aquestes coses que, francament, jo no he entès mai. Però avui em ve de gust parlar de la cabra de la legión, quasi un símbol patri per a molts espanyols. O potser sense el quasi.

Ahir, dia de la desfilada militar de l’exèrcit espanyol a Madrid en commemoració d’ara mateix no recordo què, sembla ser que es trobava desplaçada a l’estranger, en comissió de serveis, la entranyable cabra de la legión que desfila cada any al costat dels espitregats legionaris. I és que actualment l’exèrcit espanyol té el gruix de la seva feina a l’estranger, així que no ens ha d’estranyar que també s’emportin la cabra. A Espanya l’exèrcit només hi deixa uns petits contingents de soldats per defensar l’illa africana de Perejil i per algun altre imprevist que es pugui presentar.

És per això que la ministra de la cosa, Carmen Chacón, sempre alerta amb els temes importants, una senyora que alguns diuen que és catalana però que políticament jo sempre l'he vist exercir d’espanyola, i no li va pas gens malament, li va donar l’oportunitat de lluir-se a la cabra substituta, que per la tele van tenir l’encert d’informar-nos que porta per nom golfa. La cabra golfa ja figura a la plantilla de l’exèrcit espanyol, naturalment fent mèrits com tothom per intentar ascendir en l’escalafó, amb el noble objectiu d’arribar algun dia a esdevenir la cabra titular.

S’ha de dir que de disciplina militar la cabra en té més aviat poca. La cabra acostuma a anar per lliure i no amb aquella regularitat tan espectacular de les 160 passes per minut que marca el reglament dels legionarios.

Si no sóc fora en un dia tan senyalat com el d’ahir m’agrada veure desfilar la cabra de la legión, i per sort a la tele pública espanyola no s’obliden mai de retransmetre’ns l’acte en rigorós directe. Però el que fins ara no havia gosat fer mai és dedicar-li un article a la cabra. Doncs bé, a partir d’ara això ja no ho podrà dir ningú.

Va ser també interessant constatar les grans xiulades que va rebre el presidente Zapatero durant diversos moments de l’acte. I és que sembla ser que per Madrid aquests dies també corren mals aires.

Anècdotes d’aeroports i avions

Entre viatge i viatge he vingut a passar aquest cap de setmana llarg a Barcelona. Vaig arribar divendres a la nit i torno a marxar demà al migdia. Viatjant sempre s’aprenen coses i avui explicaré dues anècdotes d’aquests dies. Són situacions amb les que un dia o un altre tothom s’hi pot trobar.

Primera experiència. Dissabte 3 d’octubre, control de seguretat de la T1 de l’aeroport de Barcelona. Deixo la jaqueta i tota la ferramenta a la safata però quan passo per sota de l’arc el detector insisteix en seguir pitant. No porto cap pròtesi ni res que s’hi assembli. Potser és el botó metàl·lic dels texans, ves a saber. El prosegur de torn, jove, fatxenda i malcarat però això sí, aquest cop amb els guants posats (altres vegades els haig de recordar que aquestes feines s’han de fer amb guants, i més ara, amb la grip i tota la pesca) se’m dirigeix amb veu autoritària dient-me "ponte ahí, en el rincón, que no dejas pasar a los demás", com si ell fos el mestre emprenyat dirigint-se a l’alumne que no el creu. Li pregunto educadament per la causa del seu tuteig, si és que ens coneixem d’alguna cosa, doncs jo a ell ara mateix no el recordo de res. Ara al tuteig l’home hi afegeix una cara d’emprenyat, com si patís del fetge. Mentrestant els que van darrere meu quietos parados, esperant ordres del xerif prosegur. El jove guàrdia civil a càrrec de la supervisió del control ho veu tot i se’ns acosta. Em pregunta què passa. Li explico que el prosegur m’ha tutejat dirigint-se a mi de males maneres, sense cap motiu, i aprofito per recordar-li que la norma interna d’aquests controls parla d’un tracte educat al viatger. (Ara entre nosaltres, dues confessions. La primera, admeto que no conec la norma interna, ni tan sols sé si existeix una norma que reguli el tracte entre els prosegurs i els viatgers, però intueixo que alguna cosa hi deu haver. La segona, encara que estic bastant ben conservat confesso que ja passo dels cinquanta, i a partir de certa edat un ja no està per aguantar segons què ni segons qui). Doncs bé, abans que el prosegur m’inspeccionés amb el detector portàtil i veient que jo no m’arronsava em diuen que marxi, llavors sí, tractant-me de vostè.

Segona experiència. Potser ho recordareu. No fa gaire una gran campanya de publicitat ens informava que, fruit de la fusió d’aquelles empreses, la companyia d’aviació Clickair passava a ser Vueling. No he estat mai un client regular de Clickair i només ocasionalment he volat amb aquesta low cost del grup Iberia. Però en canvi, sóc client regular de Vueling des de la seva entrada en funcionament al juliol del 2004, quan aquesta companyia disposava de tan sols dos avions i un número molt limitat de destinacions. Tornem a la anunciada fusió. I és que més que d’una fusió es tracta d’una absorció de Vueling (fins ara una companyia independent) pel grup Iberia al que pertany Clickair. És a dir, tot i mantenir-se el nom de Vueling (només per raons de cotització a la borsa segons es va dir) aquella operació significava a la pràctica la desaparició de la filosofia de negoci de Vueling. Ja n’he parlat altres vegades, Vueling era (recalco l’era, en passat) una companyia moderna, amb avions nous de trinca (el més antic tenia menys de cinc anys), personal nou i en general molt amable i amb voluntat de servei al client. Clickair, en canvi, va heretar d’Iberia, el seu amo, molts dels vicis i defectes d’aquesta ex companyia de bandera. Els seus avions no són nous sinó repintats, la majoria amb bastants anys d’antiguitat. Tot això ho explico perquè els dos vols que tenia previst fer amb Vueling els vaig fer en avions de Clickair. Quasi cap passatger ho va notar doncs si no t’hi fixes, entrant pel finger és difícil adonar-se’n. I un cop a dins de l’avió sembla que estiguis en un avió de Vueling, però més vell. Per exemple, el meu llum de lectura no funcionava i en dir-ho al personal només van saber dir-me “pues sí, no va”. Quan Vueling era Vueling els faltava temps per demanar-te disculpes i oferir-te un altre seient. El resum de tot plegat és que encara que l’anunci diu que ara Clickair és Vueling, la realitat és que Vueling és Clickair.

Carod demana "calma"

Carod demana "calma" en relació amb la seva exclusió de les llistes electorals d'ERC (de l'Avui d'avui).

Senyor Carod,

Doncs miri, què vol que li digui, no sé si ens podrem aguantar, no sé si podrem mantenir la "calma" que vostè tan humilment ens demana. La majoria dels catalans estem molt més que tristos, estem tan emprenyats amb la seva defenestració política que potser no podrem mantenir la "calma", potser sortirem tots al carrer exigint el seu retorn a la primera fila de la política, així com una Creu de Sant Jordi compartida amb el senyor Puigcercós com a agraïment pels serveis prestats fins ara.

Miri, no ens enganyem, del desprestigi que s'ha guanyat merescudament Esquerra (abans ERC) en els darrers sis anys tan responsable n'és vostè com el senyor Puigcercós. Tanto monta, monta tanto. A vostè el treu Puigcercós, això ja queda clar. Ara només s'ha de veure qui enviarà el motorista a Puigcercós.

Catalunya des de lluny

De vegades és bo mirar-se els assumptes en general -i els problemes en particular- des d'una certa perspectiva, des d'una certa distància. A aquestes alçades ja pocs negaran que des de fa un temps a Catalunya ha ressorgit amb força un greu problema d'encaix polític. Estem parlant d'un conflicte latent des de fa segles i, segons pretenen interessadament alguns, sense una solució alternativa que no sigui mantenir l'estatus actual. També ens trobem amb aquells que, confonent els seus desitjos amb la realitat intenten, al meu entendre sense massa èxit, negar les evidències, negar el conflicte i, per tant, negar la peremptòria necessitat de trobar-hi una solució que sigui vàlida per a la majoria dels catalans. I com a resultat de tot això, a mesura que passa el temps i políticament es va deixant podrir el problema, augmenta la gent descontenta amb els polítics. No hem d'oblidar que és bàsicament aquest col·lectiu, els polítics, el que hauria de presentar propostes engrescadores a la societat. Per això els paguem i per això cobren, i no pas un sou qualsevol. Bàsicament fruit d'aquest divorci generalitzat entre la ciutadania i la classe política sorgeixen com a alternatives exitoses iniciatives populars com la consulta d'Arenys de Munt, i actes similars que s'estan coent en altres indrets de la nostra geografia. Una altra conseqüència del progressiu allunyament entre la classe política de sempre i el poble que els paga el sou és l'aparició de moviments polítics alternatius que busquen aglutinar una clientela políticament transversal amb un objectiu prioritari: resoldre d'una vegada per totes l'encaix de Catalunya en el seu context geopolític europeu. El fenomen Reagrupament en podria ser l'últim exemple, tot i que encara s'ha de veure si això de la transversalitat que tant prediquen s'acaba confirmant per la via dels fets.

Des dels més de mil quilòmetres de distància on em trobo aquests dies veig algunes coses clares:
1/ Catalunya es pot considerar una democràcia, tot i que de vegades alguns en dubtem.
2/ En una democràcia els conflictes es resolen votant. Tots, sense excepció. L'article vuitè de la Constitución Española, aquell que contempla la intervenció violenta dels militars per carregar-se en determinats casos la voluntat de les institucions civils, constitueix en aquest sentit una clara anomalia democràtica.
3/ Aquells que estan tan segurs i dia sí i dia també repeteixen com a lloros que el moviment independentista és molt minoritari a Catalunya (sempre ens parlen d'unes suposades enquestes oficials que el redueixen al vint per cent de l'electorat, com si s'hagués de donar per bo que en una democràcia es governa a base d'enquestes i no mitjançant els vots dels ciutadans), precisament ells haurien de ser els primers interessats en sotmetre el tema a votació. Segons la seva particular teoria guanyarien per un 80/20 i ja no se'n parlaria més. Per tant, si tan convençuts n'estan, a què vénen aquestes reticències?
4/ És per això que la seva continuada negativa a votar i a deixar votar a alguns ens fa sospitar que les enquestes a les que fan referència no se les creuen ni farts de Tio Pepe. I és que per la mateixa regla del tres, jo podria dir que el moviment independentista a Catalunya és vist amb simpatia per quatre de cada cinc catalans. Dues afirmacions agosarades, dues boutades que només resoldrem el dia que anem tots a votar.

Tornar a Lisboa

No he comptat les vegades que he anat a Lisboa però en els últims anys en són ja unes quantes. Avui ja fa tres dies que hi torno a ser i encara m’hi estaré uns quants dies més. Per a mi sempre és agradable tornar a Lisboa, tot i tractar-se d’una capital decadent com poques te’n trobes a Europa. Bé, Atenes i Roma tampoc és que es puguin posar com a exemples de ciutats massa endreçades tot i que tenen poc a veure amb el nivell de degradació de la capital portuguesa. Però és que aquesta és precisament la gràcia de Lisboa, la seva entranyable decadència. Una prova que és una ciutat decadent la tenim en que, entre altres particularitats, en trenta anys Lisboa ha perdut uns tres-cents mil habitants. Això es nota en segons quins barris del centre en els que ara pràcticament només hi queden despatxos i botigues, i molts habitatges tancats. Són barris que durant el dia tenen molta vida però al vespre, quan tanquen les botigues, es queden pràcticament buits. Fins i tot molts dels seus restaurants només obren al migdia, i viuen d’una clientela a mitges entre lisboetes i turistes, una mena de plaga, per altra banda molt benvinguda, que ha passat de ser estacional i que actualment es manté estable durant tot l'any. És una ciutat decadent perquè, entre altres particularitats, una campanya per arreglar les façanes de les cases del tipus “Lisboa, posa’t guapa” encara no ha arribat, almenys no de forma massiva com es va fer a Barcelona amb l’excusa dels Jocs Olímpics del 92. Moltes façanes cauen literalment a trossos i no és gens estrany trobar-te les voreres molt malmeses. Però tot i la seva decadència Lisboa és una ciutat que val molt la pena. Això sí, quan a Espanya hi ha un pont Lisboa s’omple d’espanyols que passegen per la ciutat, molts d'ells sense dissimular la seva coneguda prepotència davant dels portuguesos. Això tornarà a passar el proper cap de setmana (dilluns és festa a Espanya) però jo ja no ho veuré, tinc previst tornar a casa divendres al vespre.

Sobre la grip nova

Un document que considero molt seriós i, per tant, de lectura més que recomanada i que, per motius tècnics, he hagut de penjar en un blog amic, concretament aquí.

Els informes com excusa

Hi ha moltes maneres de desviar el diner públic, el diner de tots, cap a destinacions poc clares. O segons com es miri, potser massa clares i tot. Una de les modalitats que està més de moda és mitjançant l’elaboració d’informes (per dir-ne alguna cosa), la majoria inútils, que les administracions públiques encarreguen a l’exterior, sovint a la gent del seu entorn polític i/o familiar més proper, i així tot queda a casa. Aquests dies la premsa en va plena.

Tècnicament potser ho hauríem d’anomenar malversacions de fons públics, que evidentment ho són, però jo ho veig més aviat com un lladronici en tota regla. Sembla ser que legal, això sí, però ja se sap que les lleis no són perfectes. Per altra banda, considero irrellevant el destí concret dels diners que es mouen a l’entorn d’aquests informes. Tant m’és que aquests diners serveixin per finançar un partit polític, per fer reformes a la casa de qui els fa o de qui els encarrega, o per fer un donatiu a Càritas. El fi no justifica els mitjans.

El més divertit de tot, per no dir lamentable, va ser la reacció del conseller Castells al Parlament, i ho explico aquí perquè ja han passat uns quants dies i la premsa no se n’ha fet ressò. Castells va dir textualment el següent (pàgina 11 d’aquest enllaç):

“Els informes realitzats que tenen un caràcter clarament de valoració, d’aspectes que es poden canviar, de polítiques, etcètera, abans d’efectuar el pagament haurien de ser objecte d’una avaluació externa –del mateix departament, però externa– que n’acrediti el valor amb relació al preu.”

Si no ho he entès malament, sembla ser que el conseller Castells demana que es faci en cadascun d’aquests casos un informe sobre l’oportunitat de l’informe. Com deia fa pocs dies un personatge de l’acudit de Tharrats a l’Avui: “Hauríem d’encarregar un informe per saber si l'informe que diu que alguns informes són inútils és també inútil”. L’home no anava gens desencaminat.

Internet es toda una marisma de basura...

"Internet es toda una marisma de basura e insulto soez, que ha encontrado en el anonimato de la red una presa fácil"

L’autor d’aquest disbarat (*) és Toni Bolaño, exdirector de l’oficina de comunicació de la presidència de la Generalitat de Catalunya. Aquesta perla forma part d’un article publicat ahir al diari La Razón. És evident que no es pot generalitzar amb aquesta lleugeresa, a internet hi ha de tot i Bolaño, massa sovint propens a l'estirabot, ha tingut dies molt més inspirats que el d'ahir. Aquell "Barbeta (**), estás muerto y todavía no te has enterado" encara ressona al Palau de la Generalitat.

(*) Disbarat = Acció o dita completament fora de propòsit, contrària a la raó.

(**) Barbeta = Periodista de La Vanguardia.

Un miratge de només quaranta-vuit hores

De vegades convé fer una mica de memòria. Ara fa quatre anys el Parlament va aprovar el nou Estatut de Catalunya amb el vot favorable del noranta per cent dels diputats. Només hi va votar en contra el Partido Popular, en una nova demostració de la seva coneguda trajectòria política que jo sovint acostumo a definir, admeto que potser amb una certa lleugeresa, com d’estratègia anticatalana. És a dir, allò que pel Partido Popular compta de veritat és Espanya, encara que sigui a costa de perjudicar Catalunya. Els compensa quedar malament aquí i perdre dos vots a Tarragona si a canvi se’n guanyen sis a Ciudad Real, Badajoz i Santander.

Aquell text aprovat pel Parlament, el text original, és el que de veritat representa la voluntat del poble de Catalunya. Res a veure amb les escorrialles que n'han quedat en forma d’un text políticament castrat i que encara està pendent de ser validat pel Tribunal Constitucional de España. Les retallades que s’hi han anat fent a partir del 30 de setembre de 2005, data de la seva aprovació solemne al Parlament, estan dintre de la legalitat però no s’hauria d’oblidar que són contràries a la voluntat dels catalans expressada pels seus representants al Parlament. Començant per aquella important passada de ribot sàviament dirigida per Alfonso Guerra @ mienmano, i acabant per una previsible sentència del TC que tothom sap que serà condemnatòria, o no absolutòria, o interpretativa a la baixa, o qualsevol altre sinònim que hi vulguem posar per expressar una nova retallada.

Una sentència que, per cert, es pot fer pública demà mateix o d’aquí uns anys. I és que aquell desprestigiat i mig caducat tribunal espanyol no té legalment cap límit de temps per dictar sentència... ni per renovar-se. Si ara des de determinades instàncies polítiques ens volen fer creure que la publicació de la sentència és imminent només és per tal que no es parli tant de la nostra taxa d’atur, la més alta de la Unió Europea.

El que ha passat amb l’Estatut des que es va aprovar el 30 de setembre de 2005 fins ara vindria a ser equivalent a que et robin la cartera al metro i després enxampis el lladre, i llavors el lladre, armat, et diu que te la torna a canvi que tu li donis els bitllets que hi tens, i també la tarja T10. T’han robat, t’han fotut els calés, finalment tu et quedes només amb la documentació, i encara hi ha gent que això ho considera positiu (mira quin lladre més guai, encara m’ha tornat els documents!). Però el fet és que t’han robat i per això molts no vàrem donar suport a aquell text descafeïnat que es va sotmetre a referèndum.

Però no hem de perdre de vista la data del 2 d’octubre de 2005, és a dir, només quaranta-vuit hores després de la solemne aprovació del text de l’Estatut celebrada per tots els partits, fins i tot pel Partido Popular tot i haver-hi votat en contra. Recordo que el llavors president dels populares a Catalunya, el senyor Piqué, sortia retratat juntament amb els altres cofois líders polítics catalans, tots amb la seva copa de cava a la mà celebrant amb cara de satisfacció el text finalment aprovat. I és que van ser només quaranta-vuit hores el temps que va tardar el President de la Generalitat en anunciar importants retallades sobre el text aprovat. O dit d’una altra manera, quaranta-vuit hores és el temps que vàrem tardar els catalans en perdre la il·lusió, en saber que tot aquell llarguíssim episodi de negociacions al Parlament i als reservats dels restaurants havia estat una gran estafa política, una impressionant enganyifa col·lectiva, una comèdia generalitzada de la que en van ser actors els membres de la classe política catalana.