Bonet, se t’ha vist el llautó!

Segons el Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat (CEO), el 42.9 per cent dels catalans es mostren favorables a la independència de Catalunya. És una xifra que va creixent a mesura que passa el temps i augmenten els maltractaments fiscals i de tota mena als que ens sotmet l’estat espanyol. Sense entrar en el tema de fons la senyora Laia Bonet, una diputada del PSOE (*) que exerceix a Catalunya, ho ha despatxat dient que és una perversió que el CEO ens pregunti la nostra opinió sobre la independència de Catalunya.

Agafo el diccionari que tinc més a mà i hi busco el mot perversió. D’aquí m’adrecen al verb pervertir, que defineix com desviar de la rectitud moral. És a dir, si no ho he entès malament, una perversió és una desviació de la rectitud moral. Segons Bonet, al CEO hi ha hagut una desviació de la rectitud moral. Al marge d’altres consideracions, cal dir d’entrada que malament rai quan un polític pretén fixar-nos els límits de la moralitat. Una de dues, o té un tarannà democràtic més aviat escàs o simplement és que no té arguments més sòlids per justificar la seva crítica.

Evidentment les opinions són lliures, també les de la diputada Bonet. Però les seves opinions tenen un valor afegit, ja que Bonet és la portaveu dels socialistes al Parlament. Per tant, quan Bonet parla en públic està parlant en nom del seu partit. De fet, però, ben mirat Bonet no ens diu res de nou. Simplement ha volgut deixar clar que li molesta la pregunta. La teoria és que si no ho preguntem no ho sabrem, i vivint en la ignorància qui dia passa any empeny. És aquesta obsessió difícil d’entendre que tenen alguns polítics per ignorar què vol la gent. Per això no només troben una perversió que el CEO gosi fer-nos una pregunta per a una simple enquesta sinó que tampoc volen que aquesta pregunta se’ns faci de forma oficial mitjançant un referèndum amb tots els ets i uts. Bonet, se t’ha vist el llautó!

(*) Els fets ens demostren cada dia que el PSC no existeix com a tal, només és una simple franquícia del PSOE.

Montserrat, numerus clausus?

Després de molts anys des de la meva última visita, fa uns dies vaig tornar a Montserrat. Vam pujar amb el cremallera des de Monistrol, on pots deixar el cotxe en un gran pàrquing cobert gratuït a la mateixa estació. Tren modern i silenciós, amb un bon aire condicionat i seients força còmodes, tot i que això només ho vam poder comprovar a la tornada, doncs l’anada la vam haver de fer a peu dret per manca de seients lliures. Els vagons anaven atapeïts de gent, asseguda i dreta, com el metro en hora punta. Molts turistes, la majoria estrangers. Això sí, hi ha unes vistes espectaculars que compensen tots els inconvenients del viatge que, per altra banda, només dura quinze minuts. Arribats a dalt, un parell d’hores van ser suficients per adonar-me’n que allò està massa massificat. Gent per tot arreu, massa gent. Dificultats per moure-t’hi, per anar d’un lloc a un altre, per trobar un lloc on seure. A la basílica, impossible seure per escoltar la Salve cantada per l’escolania. Gent dreta i gent asseguda per tot arreu, també a terra i a les capelles laterals. Els seients de l’església estaven ocupats des de molta estona abans. El museu, això sí, és francament molt interessant i recomanable. És l’únic lloc on no hi havia empentes, potser perquè s’ha de pagar entrada. A les dues vam donar la visita per acabada. Cremallera de tornada cap a Monistrol; aquesta vegada, com que era l’hora de dinar, amb els vagons gairebé buits. Només hi ha una solució per evitar aquesta excessiva massificació: reserva prèvia i numerus clausus. Jo m'hi apunto. Mentrestant, però, amb tanta gent em costarà tornar-hi. I això que hi vaig anar entre setmana. No em puc imaginar cóm deu ser visitar Montserrat en cap de setmana.

Polítiques erràtiques

Després d’uns mesos anant a 110 demà es torna al límit de 120 d’abans, quan lo correcte potser hauria de ser tancar definitivament aquest sainet i aprofitar l’avinentesa del canvi de senyals per posar-hi una mica de sentit comú. Per exemple, seria força raonable passar dels ridículs 110 d’ara a un nou límit de 130 o 140. O, fins i tot, fixar un límit comú per a tota la xarxa combinat amb uns límits variables, a l’alça o a la baixa, en funció de les característiques de determinats trams. En què s’assemblen els traçats de les autopistes Barcelona-Manresa i Castelló-Alacant? En molt poc. La primera té corbes que difícilment es poden negociar a més de 120 mentre que la segona es pot fer pràcticament tota sencera a 150 sense cap perill, radars de la Guardia Civil espanyola a banda i amb l’excepció del by-pass de la ciutat de València. No té cap lògica que ambdues autopistes tinguin el mateix límit de velocitat.

L’excusa oficial per a no prorrogar la limitació dels 110 ha estat que, com que suposadament la mesura ha donat els resultats que es buscaven, ara ja es pot tornar a la situació anterior. Ens prenen per tontos, no havia vist mai una explicació tan ridícula com aquesta. Resulta que segons ells, amb el límit dels 110 ens hem estalviat 450 milions d’euros en la factura del petroli, però com que darrerament el petroli ha baixat de preu ja no ens cal estalviar més. Ens vénen a dir que com que ells ja han demostrat (de fet, no ens han demostrat res) que la mesura té efectes beneficiosos, la conclusió és deixar-la sense efecte. El que tampoc no ens diuen és que, a banda de l’evident cost polític, cadascun d’aquests capritxosos canvis té un cost econòmic important pel contribuent, sigui o no conductor, derivat de les noves senyals, els sous dels operaris que les han de canviar, la nova regulació dels radars i els panells lluminosos, etc.

També es podria donar el cas que el ministre del ram tingués interessos particulars en alguna empresa de senyals de trànsit i que, per estimular-ne la facturació, li convingués anar fent canvis sovint. Si fos així encara s’entendria, que no vol dir que s’hagi de justificar, però si no és el cas un arriba a la conclusió que aquesta gent no hi entén, i per això prenen mesures contradictòries i sense una mínima dosi de sentit comú com seria desitjable.

Fräulein Sánchez-Camacho Rottenmeier

Alicia Sánchez-Camacho Pérez està fent mèrits més que sobrats per convertir-se amb tot mereixement en la senyoreta Rottenmeier de la política catalana. Aquests advertiments tan antipàtics sobre què ha de fer el govern i què no ha de fer, aquesta manera tan poc respectuosa de tractar el president de Catalunya com si d’un pàrvul es tractés, aquesta forma tan desagradable i poc elegant que té de dir les coses, aquest to de veu que sempre sembla que ens estigui renyant a tots, són aquests detalls els que de mica en mica la van transformant en la senyoreta Rottenmeier del Parlament. No dic que sigui aquesta la seva intenció però els resultats estan a la vista de tothom. Per això penso que algú li hauria de parar els peus i dir-n’hi quatre de fresques. Per exemple, que aquesta senyora diputada té la representació política que té, que és el dotze per cent de suport popular. No entraré a discutir si a Catalunya el dotze per cent és molt o és poc, però repeteixo, a aquesta senyora només la vota el dotze per cent de l’electorat. Em sembla que amb aquesta minsa collita electoral no n’hi ha com per fer tan rebombori amenaçador. Prou d’amenaces inútils! Si vol presentar una moció de censura que ho faci, i llavors es veurà quants vots es capaç de recollir. Si no vol donar suport als pressupostos de la Generalitat que no el doni. Si vol mostrar la seva irresponsabilitat intentant forçar eleccions anticipades, després de només mig any d’haver anat a votar, que ho faci. Però per favor, que deixi de fer de senyoreta Rottenmeier. En definitiva, que deixi de fer el ridícul.

Espanyolista i d’esquerres

Tenim un president del Congreso de los Diputados amb dues ànimes. I dic tenim sent molt conscient que estic utilitzant la primera persona del plural (tenim) i no la tercera (tenen), que intueixo que alguns pensen que és el que tocaria escriure. La raó del tenim és ben senzilla: mentre nosaltres el paguem, el parlament espanyol també és nostre. Una cosa és voler canviar l’estatus polític de Catalunya (a això ens hi apuntem uns quants) i una altra és renunciar gratuïtament a allò que encara són els nostres actius. De vegades s’oblida que algun dia haurem de passar comptes amb la metròpoli, i tot s’haurà de valorar per fer el balanç final de liquidació que resulti del divorci entre Catalunya i Espanya. Doncs bé, com que els catalans també l’hem pagat, no tindria cap sentit renunciar ara a la part que ens toca del palau de la Carrera de San Jerónimo.

Parlàvem de les dues facetes de José Bono. En té una de molt marcada i que no deixa lloc a dubtes, l’espanyolista, i una que m’atreviria a dir que li queda una mica desdibuixada, la seva faceta esquerranosa. El Bono més espanyolista és el que diu que és partidari de buscar complicitats amb el PP i no dependre tant dels grups minoritaris. En termes nacionalistes la seva és una posició plena de sentit, perquè prima l’enteniment amb altres espanyolistes encara que aquests tinguin una ideologia política gairebé contrària, en comptes de buscar el pacte amb altres grups d’ideologia política més propera a la seva però potser amb un sentiment espanyolista menys marcat. És a dir, en Bono prima clarament l’espanyolisme per davant de l’esquerranisme.

Com que vivim rodejats de gent força desmemoriada aprofitaré per recordar una obvietat: a Extremadura, les recents eleccions autonòmiques las va guanyar el Partido Popular. Per tant, res més lògic que els populars pretenguin governar aquella regió. Però aquí sorgeix el Bono d’esquerres. És el que per criticar el pacte dels neocomunistes amb els populars diu, referint-se a Izquierda Unida, que "Izquierda sí que ho és, però unida...". A continuació es pregunta, sarcàstic, què passaria si Lenin o Marx aixequessin el cap i veiessin com actua la formació neocomunista, ara pactant amb els populars extremenys. Doncs bé, segurament podrien passar dues coses. La primera, que si veritablement es produís el miracle que ens suggereix Bono ambdós personatges se’ns fessin de sobte creients. D’arguments per fer-se’n no els en faltarien. La segona, que si veiessin què n’ha quedat del seu invent polític es tornessin a fer els morts del disgust que tindrien.

Una qüestió gens tangencial

En parlo ara, quan les concentracions d'indignats en el format acampades urbanes ja no semblen donar més de sí, i no ho he fet abans perquè no vull que m’acusin de voler-les boicotejar. Sobre el tema de fons la meva posició ja la vaig deixar clara aquí, aquí, aquí i aquí. Sobre el tema d’avui, estretament relacionat amb l’acampada, la meva font d’informació no és directa sinó que prové de tercers. N’he parlat amb gent que se’n va adonar en visitar el campament de la plaça de Catalunya de Barcelona. I després vaig veure que determinada premsa, val a dir que no tota, també se n’havia fet algun ressò. Així que, amb totes aquestes consideracions prèvies, ho comento. Sembla ser que això dels indignats concentrats estava, en termes polítics i lingüístics, bastant espanyolitzat. I fins i tot m’atreviria a dir que s’hi respirava un cert tuf anticatalanista. Una votació sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya es va haver de posposar i repetir diverses vegades per imposició dels portaveus. Per altra banda la llengua catalana, que ja des del principi no hi tenia un paper preponderant, a mesura que passaven els dies semblava que fins i tot els fes nosa.

La lingua franca utilitzada pels indignats concentrats durant les assemblees era l’espanyol. En aquesta llengua eren la majoria de les intervencions dels portaveus. També es podien sentir xiulades contra les persones que en les assemblees pretenien intervenir en català. Unes xiulades que al principi eren discretes i més o menys amables, si es pot considerar amable que et recriminin per expressar-te en la teva llengua, que sobre això també hi hauria molt a dir. El fet és que a mesura que van anar passant els dies aquests retrets lingüístics, totalment fora de lloc, van anar pujant de to. Els que dominaven el campament, perquè és evident que uns quants, molt pocs, el dominaven i en movien els fils, es van anar traient les caretes anticatalanes, i et deien a la cara que quan t’adreçaves a l’assemblea en català estaves fomentant la divisió entre els concentrats. Ho repeteixo per si no ha quedat prou clar: parlar català al bell mig de la capital de Catalunya és per a alguns fomentar la divisió. Vaja, de psiquiatre. Fins aquí hem arribat.

Doncs bé, tot té un límit, i penso que per aquí no s’hi hauria de passar, i com que són molt pocs els que ho han denunciat em permeto insistir-hi. A Catalunya, la llengua catalana no pot ser mai una llengua de segona, com pretenien els espanyolistes infiltrats a l’acampada. Potser encara tindran raó aquells que diuen que de fora vingueren que de casa ens tragueren. Dit i comentat, repeteixo, amb totes les reserves que calguin. Jo no hi era, però les meves fonts d’informació les considero de tota fiabilitat.

Manipulacions xenòfobes

Avui posaré un petit exemple per explicar fins on arriben determinades manipulacions que després, un cop es fan públiques, persones de bona fe donen per bones, i es va conreant aquell tarannà xenòfob que tan poc facilita la nostra convivència diària, i més encara en moments difícils com els actuals. No fa gaires dies, com qui no vol la cosa, em van mostrar un document que portava el membret oficial de la Generalitat de Catalunya. Es tractava d’una relació de "beneficiaris d’ajuts per al lloguer d’habitatges" on gairebé tots els noms que hi sortien eren àrabs. Em va estranyar tant que vaig arribar a pensar que aquell impresentable de l’Anglada potser tenia raó amb les seves denúncies. Però quelcom no m’acabava de quadrar i vaig pensar que més tard ja ho investigaria. Bé, per no allargar-me, ara sé que aquell document era fals, fals en el sentit que era un document matusserament manipulat a base de copiar i enganxar dades i textos extrets de diferents documents oficials. Els noms dels beneficiaris, les referències i els imports dels ajuts segurament eren reals. La manipulació consistia en que d’una relació de trenta mil beneficiaris se’n van seleccionar uns centenars amb noms àrabs, amagant la resta de noms. A partir d’aquí no era difícil treure la conclusió, evidentment equivocada, que gairebé tots els beneficiaris dels ajuts públics per al lloguer d’habitatges són moros. Després he vist que aquesta falsificació també circula per la xarxa, suposo que amb l’objectiu de fer nous adeptes a la causa xenòfoba. Explico aquesta anècdota, de la que cadascú traurà les seves pròpies conclusions, deixant al marge que, si s’han establert determinades ajudes públiques al lloguer, entenc que tant hi té dret a rebre-les una família extremenya establerta a Vilanova del Camí, una de magribí establerta a Badalona o una de Sant Feliu de Pallerols de tota la vida, en el benentès que totes tres famílies compleixin amb els requisits exigits per la conselleria.

I això del cogombre, qui ho paga?

De cogombre, pepino en espanyol, no en menjo mai. Almenys no en menjo conscientment, perquè em sembla que en els gaspatxos se n’hi acostuma a posar. Bé, sigui com sigui el gaspatxo m’entusiasma però el cogombre... com més lluny millor. I ja que parlem de gaspatxos, fins i tot me n’agraden alguns d’envasats, com els de la marca Alvalle. És per això que, si jo fos un polític, aquests dies potser hagués creat algun problema d’imatge. I és que per demostrar que el cogombre espanyol era inofensiu per a la salut, els polítics es passaven el dia menjant cogombre davant de qualsevol periodista o fotògraf que se’ls posés al davant. Si m’hi hagués vist obligat, potser hauria substituït el tros de cogombre per un tast de gaspatxo. Per sort no he hagut de fer aquesta comèdia.

Amb la crisi del cogombre hem sabut, almenys jo no ho sabia, que una bona part dels cogombres que es produeixen a Espanya s’exporta a Alemanya. Però amb l’excusa -falsa excusa com es va saber després- d’uns cogombres espanyols amb bactèria tòxica incorporada, es van aturar de cop les exportacions i, per extensió, es van aturar també les vendes d’altres productes hortícoles produïts a Espanya. Un cop demostrat que el cogombre no n’era el culpable, un es pregunta qui pagarà els greus perjudicis econòmics causats als productors, cooperatives, comerciants, exportadors, transportistes i tota la gent perjudicada per aquesta lamentable història.

El mal ja està fet, i els productors de cogombres estan indignats, molt justificadament indignats. Ara ja no se’n parla però alguns es troben propers a la ruïna econòmica. M’he esperat uns dies per veure si des del govern espanyol s’arbitraven ajuts o compensacions urgents, però els que toquen aquest negoci diuen que la gestió que d’aquesta crisi està fent el govern espanyol deixa molt que desitjar. No ho sé, però veient el personal que se n’ocupa tampoc m’estranya gaire. Sigui com sigui, penso que s’hauria d’indemnitzar a tota aquesta gent injustament perjudicada, ni que només fos de manera provisional, i després espavilar-se per recuperar els diners dels responsables alemanys i/o comunitaris que van crear una falsa alarma tan perjudicial. Així és com actuaria un país seriós en defensa dels seus ciutadans, però Espanya està desaprofitant una excel·lent oportunitat per demostrar que també ho és.

Cañas i companyia

Alguns diputats sovint em treuen de polleguera, i ho personalitzaré en un personatge anomenat Jordi Cañas. Avui el poso com a exemple d’uns estranys comportaments que, com dèiem, també comparteixen altres diputats del Parlament. Per sort no són gaires, tot s’ha de dir. Però hi són, i quan s’ho proposen fan soroll. Cañas pertany a un partit petit que té com a gran obsessió un anticatalanisme lingüístic d’allò més furibund. A Cañas no li agrada que el català, la llengua pròpia de Catalunya segons la definició oficial, tingui una lògica preeminència a la societat catalana. No li agrada la immersió lingüística a les escoles. No li agrada que el català a Catalunya pugui arribar a ser una llengua normal d’ús habitual. Fruit d’aquestes malaltisses obsessions lingüístiques, Cañas fa tot el que pot i més per menystenir la llengua catalana a tots nivells. Això es concreta en iniciatives polítiques i judicials en contra de la llengua catalana. Cañas, però, les justifica com si fossin actuacions en favor d’una altra llengua, aquella del limpia, fija y da esplendor que, segons alguns, es troba en perill d’extinció a Catalunya. En fi, no farem cap comentari sobre aquest suposat perill, perquè només existeix en els somnis de quatre il·luminats, és a dir, Cañas i els seus companys de viatge lingüístic.

Quan el conviden a un programa en català d’una tele catalana (per exemple, va sovint a diversos programes del Canal Català), Cañas sempre hi parla en espanyol, tot i que quan vol no té cap dificultat per expressar-se correctament en català. Les seves estranyes actituds tan sols serveixen per posar públicament en evidència el seu nul respecte per la llengua d’un país que també és el seu. Ell, però, sempre apel·la a la llibertat d’expressió, una llibertat que, evidentment, ningú li nega. Però una cosa és que en funció de les circumstàncies et puguis expressar en la llengua que vulguis, i una altra és, per seguir amb l’exemple d’abans, anar a un programa de ràdio o de tele en català i negar-te a utilitzar la llengua del programa. Crida l’atenció, com cridaria l’atenció que se’l convidés a un programa d’una tele espanyola i utilitzés una altra llengua que no fos l’espanyol.

Vistes les actituds lingüístiques de gent com en Cañas tan sols reivindico un respecte per la llengua i una mica de sentit comú. I sobretot una cosa encara més important: evitar fer el ridícul sempre que es pugui. Per tant i resumint, tota la llibertat d’expressió que calgui per tal que el senyor Cañas pugui donar la nota extravagant quan ho consideri convenient, però sempre tenint ben present que aquesta llibertat no el vacuna de rebre crítiques. Afortunadament el seu partit és tant petit que gairebé no té influencia en la política catalana, perquè amb molts polítics com el diputat Cañas el català tindria els dies comptats.

Reflexions davant d’un teclat

Hi ha gent per tot. Fins i tot hi ha qui es fa un fart de llegir novel·les. També hi ha qui es dedica a buscar cargols després de ploure, o bolets quan és la temporada. Hi ha qui simplement decideix escarxofar-se davant de la tele per posar-se al dia amb grans programes culturals del tipus Sálvame. També hi ha qui s’entreté amb els documentals de la 2 i el 33, aquells canals que quan fan una enquesta tothom diu que mira però després, quan surten les dades d’audiència, resulta que només veuen quatre gats. Misteris de la tele. Bé, el fet és que per omplir el temps lliure cadascú té les seves aficions. Una de les meves aficions és escriure en aquest blog. I per què escric en un blog? Podria respondre dient que escric en un blog perquè m’agrada escriure, i punt. Però no seria veritat. Més ben dit, no seria tota la veritat. És evident que m’agrada escriure, perquè si no fos així no ho faria, però això sol no justifica que escrigui en un blog i posi els meus textos a l’abast de tothom. Si només escrivís perquè m’agrada escriure, ho faria igualment però no ho publicaria. Fer-ho en un blog, però, té avantatges, tot i que també té les seves servituds. Per exemple, si deixes d’escriure masses dies seguits els lectors habituals t’ho poden retreure. Quan se t’escapen faltes ortogràfiques o de sintaxi tothom les veu. Les faltes em molesten molt i, tot i que intento fixar-m’hi, en faig més de les que m’agradaria. Si escrius un article que no agrada a tothom, i això resulta inevitable, saps que algú et farà una crítica amb més o menys gràcia. Si nedes massa contracorrent (ho faig sovint) corres el risc que t’encasellin com algú que en realitat no ets. Però la discrepància, de fet, no la considero un inconvenient sinó una font d’enriquiment. Com a crític que sóc del món que m’envolta, també m’agrada rebre crítiques, sempre que siguin educades i no incloguin insults. L’insult només és el recurs del que no té arguments. Les persones que reaccionen insultant són uns pobres desgraciats que només es mereixen ser ignorats. En canvi, les crítiques educades poden generar un debat enriquidor. El blog facilita aquest intercanvi d’opinions, allò que es va batejar com a 2.0, és a dir, intervencions a la xarxa d’anada i tornada. Debatent sempre s’aprenen coses, i mitjançant aquest blog n’he aprés unes quantes. Mirat segons com, però, pot semblar que escriure en un blog tingui molts inconvenients. Certament els té, però té un gran avantatge que compensa i supera tots els inconvenients. I és que els lectors et poden llegir quan i com volen, amb total llibertat. I no he amagat mai que el meu objectiu amb el blog és que el llegeixi com més gent millor.

Pavía, Tejero... i els indignats

D’il·luminats que pretenen eliminar la democràcia i imposar la seva pròpia dictadura pensant que és lo millor pel país sempre n’hi ha hagut. De gent que pretén interpretar la voluntat sobirana del poble sense passar per les urnes no en falta. Sovintegen força a Amèrica llatina i a Àfrica, però també se’n troben en altres continents. Sense anar més lluny, fins fa quatre dies aquí teníem el senyor Franco. Lo de dimecres al Parlament és el que més s’assembla a un intent de carregar-se la democràcia. Un parlament és el símbol màxim de la democràcia, i dimecres alguns bandarres impresentables es van voler carregar la democràcia. Així de clar ho vaig veure i així de clar ho dic. Ni pacifistes, ni demòcrates, ni res que s’hi assembli. Dimecres és van treure les caretes uns aprenents de dictadors. Els que van voler impedir per la força el normal funcionament del Parlament, és a dir, els que dimecres van voler impedir amb violència el normal funcionament de la democràcia, eren uns aprenents de dictadors. Potser els que no han viscut mai en dictadura poden arribar a justificar els actes de dimecres. Tal vegada també poden justificar-los els que no creuen en els valors suprems de la democràcia, perquè no els poden contraposar amb les clares mancances d’una dictadura que mai no han conegut. Només aquells que pretenen instaurar una nova dictadura en aquest país poden justificar quelcom del tot injustificable, es miri com es miri. Per intentar imposar una dictadura no cal ser un militar. No cal dir-se Pavía (a la foto) ni Tejero. Dimecres va quedar clar.

Ahir ens van segrestar a tots

(Foto El País)

No és propi d’un país democràtic, com se suposa que ho és el nostre, que ahir les dues principals autoritats de Catalunya i la resta de diputats no poguessin accedir al Parlament per les vies habituals i haguessin d’utilitzar mitjans excepcionals. Per aquells que encara els defensen, els lamentables episodis d’ahir són la constatació definitiva que s’ha traspassat la línea vermella que separa la barbàrie de la civilització i la democràcia, i jo em manifesto obertament i sense cap mena de dubte a favor de la civilització i la democràcia.

Són els que són, cent cinquanta o tres mil cinc-cents, però aquests energúmens tan sols es representen a si mateixos. A mi i a la gran majoria dels catalans només ens representen els diputats del Parlament elegits democràticament el passat mes de novembre. Que quedi clar! (publicat ahir al twitter)

Ahir ens van segrestar a tots. Mas va demanar comprensió per l'“ús legítim de la força” de la policia en democràcia. Doncs que sàpiga que davant d'un segrest com el d'ahir amb la meva ja hi pot comptar.

Rubalcaba se’n va "a provincias"

Des que el vicepresident del govern espanyol, Alfredo Pérez Rubalcaba, va a ser ungit com a successor, aprofita els caps de setmana per anar a provincias en visita d’inspecció. Diumenge tocava Catalunya, i es va reunir amb els seus (a la foto es poden veure els directius de la franquícia catalana) als despatxos que, sota la marca PSC(PSC-PSOE), els socialistes espanyols tenen al carrer de Nicaragua de Barcelona. Sempre resulta interessant escoltar què es diu des de la metròpoli, què diuen els que manen. I més interessant encara és veure cóm ens ho diuen, quina semàntica utilitzen. Però tota vegada que la trobada de diumenge va ser a porta tancada hi haurem de posar una mica d’imaginació.

El fet és que després de la doble gran patacada electoral dels socialistes (al novembre i al maig), a Catalunya es torna a desenterrar un debat que en moments de dificultats és tot un clàssic. Es tracta de posar sobre la taula quin paper ha de tenir la franquícia socialista catalana quan actua a Barcelona i quan ho fa a Madrid. Es torna a discutir si s’ha de formar grup parlamentari propi a l’hemicicle de la Carrera de San Jerónimo. Sempre hi ha qui torna a reclamar, si bé amb poca convicció, que els diputats socialistes escollits a Catalunya tinguin llibertat de vot. Es torna a posar sobre la taula que, ni que només sigui de tant en tant, els diputats catalans es puguin desmarcar dels seus companys de partit. Són totes aquestes coses que els socialistes catalans desenterren sempre que hi ha problemes... sovint per crear-se’n de nous.

Llavors és important que vingui a posar una mica d’ordre un dels que mana, que són els que tenen despatx a Madrid. Aquest és ara el paper de Rubalcaba, un gat vell en aquests afers. Segons la premsa, diumenge el ministre va dir que "calia respectar l’autonomia del socialisme català", que és com no dir res, i va afegir totes aquestes coses que ens diuen per quedar bé i que tant ens agrada escoltar. Però tot plegat no porta enlloc. Tothom sap que no hi haurà llibertat de vot pels socialistes catalans a Madrid, i no hi haurà grup parlamentari propi. Tot seguirà com fins ara. És una pura obvietat que donde hay patrón no manda marinero, però de tant en tant venen i ens ho recorden, no fos cas que algú es confongués. L’embolcall del partit és quelcom secundari, pot ser més o menys catalanista, però el que compta són els vots populars, i tant a Madrid com a Barcelona tenen perfectament clar que els vots els hi posa el PSOE.

Signes de normalitat

En política, si no es vol perdre la credibilitat s’ha de mantenir un mínim de coherència, encara que aquesta coherència et faci perdre algun privilegi. A Tarragona es pretenia deixar de banda la coherència a canvi del privilegi de fer-se amb la llaminera poltrona de l’alcalde, impedint que l’ocupés qui va guanyar les eleccions. Amb més o menys motiu, a partir de les eleccions CiU i PP han tret molt pit i, moguts per aquesta eufòria, han tingut la temptació de cometre equivocacions importants en alguns ajuntaments. CiU ha tret pit amb tota la justificació, doncs és sens dubte el guanyador indiscutible. El cas del PP és diferent, sembla més del que realment és, i a les fredes dades em remeto. A Catalunya el PP només ha obtingut el 12.67 per cent de suport popular, contra el 10.84 de fa quatre anys, o contra el 12.33 obtingut fa mig any a les eleccions al Parlament. Res de l’altra món, a l’època de Vidal-Quadras van superar el tretze per cent i ja ni se’n parla. Però tornant al cas de Tarragona, aquestes eleccions no les han guanyat ni CiU ni el PP; les ha guanyat clarament el PSOE.

Això que estaven a punt de fer CiU i PP d’aliar-se entre ells per impedir que qui va guanyar les eleccions a Tarragona, el PSOE, governés la ciutat, serà tot lo legal que es vulgui però és lleig. I en aquest cas ho és especialment perquè durant els darrers anys CiU s’ha estat lamentant dia sí i dia també, i no els faltava raó, dels pactes de perdedors que en el seu dia van fer el PSOE, ERC i ICV, uns pactes que van impedir que CiU governés la Generalitat tot i haver guanyat les eleccions. En aquest sentit s’ha de valorar positivament la marxa enrere que ha fet CiU a última hora, que ha permès que el socialista Ballesteros, com a cap de la llista més votada, segueixi sent l’alcalde de Tarragona. Una decisió en línea amb la coherència que dèiem abans.

Se suposa que després d’unes eleccions la normalitat comença amb la constatació d’una pura obvietat, i és que qui las ha guanyat accedeixi al govern. Així, són signes de normalitat que un socialista segueixi sent l’alcalde de Tarragona, que un popular sigui el nou alcalde de Badalona o que un polític de Bildu accedeixi a l’alcaldia de Donòstia. Així és la democràcia, qui guanya les eleccions governa, i qui les perd s’està a l’oposició. Però amb la llei a la mà també hagués pogut passar que l’alcaldia de Tarragona passés a mans de CiU i del PP, i que les de Badalona i Donòstia seguissin en mans socialistes. De fet, en alguns ajuntaments els pactes de perdedors han tornat a funcionar. Són pactes legals però al meu entendre anormals. No s’hi val a predicar que sempre ha de governar la llista més votada... excepte quan em perjudica. Això és fer trampa, i a més a més genera encara més distància entre la classe política i els seus administrats.

Toreros i cantaores

Un torero espanyol anomenat Ortega Cano va conduint de nit per una carretera secundària d’Andalusia. De cop i volta el seu potent Mercedes envaeix el carril contrari i xoca frontalment contra un altre cotxe menys segur que el seu. L’altre conductor, un pare de família amb fills, mor a l’acte. El matador en surt greument ferit i es troba ingressat en un hospital, rodejat dia i nit per una munió de periodistes de la premsa del cor, i també de l’altra, que àvidament esperen notícies per transmetre-les a les seves expectants audiències. A Espanya tothom es lamenta de la mala sort del diestro, que per altra banda tot sembla indicar que, en envair el carril contrari, va ser el culpable de l’accident. Però gairebé ningú parla del mort que se’l va trobar de cara. No m’agrada viure en un país de toreros que sembla que pel sol fet de ser-ne ja se’ls hi hagi de perdonar tot, com si el fet de ser matador ja fos un atenuant.

Un cas similar és el d’un tal Farruquito, un cantaor que conduint sense carnet va tenir un accident i va matar un home. També es tractava d’un pare de família que no en tenia cap culpa. Llavors una bona part de l’opinió pública també es va posar a favor del cantaor que, per cert, ja és al carrer, després d’una curta estada a la presó. Recordo que durant el procés judicial semblava que això de pujar als escenaris a cantar fos un atenuant, i la lleu sentència judicial així sembla confirmar-ho. Els morts, però, són al cementiri de manera indefinida.

Aquesta és l’Espanya que alguns volem deixar enrere, l’Espanya que es preocupa més dels diestros i cantaores que de les seves víctimes mortals. Esperem que el matador se’n surti, es recuperi aviat i es sotmeti a l’acció de la justícia, sense que se li concedeixin privilegis pel fet de dedicar-se a una estranya i peculiar professió que consisteix en matar bèsties per les places de toros espanyoles. Qui la fa, l’ha de pagar. Encara que sigui un torero.

La sort de no ser peruà

Diumenge passat els peruans estaven cridats a les urnes per escollir la persona que assumirà la presidència del seu país durant els propers anys. Com que les eleccions eren en segona volta, els votants només tenien dues opcions de vot: la dolenta i la pitjor, o la pitjor i la dolenta. Haver d’escollir d’aquesta manera no només ha de ser frustrant sinó francament complicat. Sort en tenim alguns de no ser peruans i no veure’ns davant d’aquesta disjuntiva.

Les dues opcions eren, per una banda, la senyora Keiko Fujimori, molt de dretes, que es dedica a reivindicar el mandat del president Fujimori, que casualment és el seu pare, i que actualment es troba tancat a la presó complint condemna per diversos delictes greus comesos mentre era president. L’altra opció era el senyor Ollanta Humala, un militar molt d’esquerres, i que ha fet carrera política apadrinat, sense amagar-se’n ni dissimular-ho, per aquell gran demòcrata veneçolà conegut com Hugo Chávez. Aquestes eren les dues ofertes electorals que tenien diumenge els peruans, i s’ha de reconèixer que ho tenien força complicat per escollir.

Ara s’ha de veure si el guanyador de les eleccions, Humala, es desempallega, com ha promès repetidament aquests últims dies, tot i que sense mostrar-se massa convincent, dels padrinatges polítics, democràticament gens recomanables, que l’han portat a guanyar les eleccions. S’haurà de veure també si es capaç de fer-se amb uns nous referents polítics que l’investeixin d’una mínima credibilitat democràtica, del tot incompatible amb anar del bracet del senyor Chávez. Ho haurem de seguir de prop.

Carod. L’epíleg

Carod va plegar divendres com a militant d’Esquerra, i Esquerra s’ha tret un pes de sobre. Agradi o no, Carod passarà a la història pels seus múltiples errors comesos quan era vicepresident del govern català, començant per aquella excursió a Perpinyà. Carod passarà a la història per la seva prepotència, pel seu malaltís afany de protagonisme, pels excessos dels seus viatges oficials i per la multimilionària despesa pública del seu departament, feta en bona part per a la seva promoció personal. Carod dirà ara el que vulgui, però hi ha un consens generalitzat, també a dins mateix d’Esquerra, que diu que ell és un dels principals responsables de la desfeta electoral del partit.

Carod, per tant, no passarà a la història tal com ell voldria. Carod no passarà a la història com un dels principals responsables de l’espectacular creixement que va experimentar Esquerra durant la seva presidència, un mèrit que ningú li pot negar però que ha quedat del tot enfosquit i oblidat per tot allò que dèiem abans. Ara el gran problema d’Esquerra no és si Carod marxa sinó la futura dinàmica del partit, és a dir, cap on el portaran els nous dirigents que sorgeixin del proper congrés. Mentrestant, però, la societat catalana els ha castigat a una llarga, necessària i del tot merescuda travessia del desert. És trist, especialment ho ha de ser per a la seva militància de base, però els errors s’acaben pagant sempre, i en política aquests errors normalment es paguen amb l’ostracisme.

Carod, en una llarga entrevista, va ser interviuat ahir per Josep Cuní a TV3. Cap autocrítica, cap error propi reconegut, res de res. La culpa sempre és dels altres. En l’epíleg de la seva vida política constatem que el personatge segueix instal·lat en un núvol.

El català i els immigrants

Toni Batllori, La Vanguardia

Un aclariment previ. Considero que són immigrants les persones que venen de fora de Catalunya per quedar-se a viure aquí. Tan immigrant és un que vingui de Badajoz o de Lugo com un que vingui de Bucarest o de Medellín. Vaig ser educat sota aquella norma equivocada que deia que si et parlaven en espanyol era de bona educació passar-te tu també a la llengua del teu interlocutor, encara que ell no et manifestés explícitament el seu desconeixement del català. Després vaig veure que aquelles pràctiques lingüístiques constituïen una clara descortesia vers l’interlocutor. Encara més, passar-se automàticament a l’espanyol quan es té al davant un interlocutor que és de fora, al meu entendre constitueix una clara tot i que potser no del tot conscient discriminació lingüística. No deixa de ser una manera subtil de fer-li veure que ell no és un dels teus.

Recordo el primer dia de treball de la senyora equatoriana que fins fa poc ens ajudava en les feines de casa. Li vam suggerir que potser seria millor per a ella que nosaltres li parléssim en català. Ella s’hi va negar educadament però en rodó, demostrant no tenir el més mínim interès per aprendre la nostra llengua. Com que tampoc es tracta d’anar donant lliçons llavors vam pensar noia, ja t’ho faràs!, però vist amb la perspectiva del temps transcorregut potser ens vam equivocar. Després de dotze anys a Barcelona ara ella ha tornat al seu país amb el mateix nivell de català que el dia que va arribar d’Amèrica: cero. Però com ella mateixa em va dir un dia, en aquests dotze anys mai ha tingut la necessitat de parlar en català amb ningú. I ni tan sols d’entendre’l!

De la situació lingüística a Catalunya n’ha tret la conclusió que per a persones com ella el català resulta innecessari. Des del seu punt de vista potser és així, però amb aquesta mentalitat lingüística tan tancada allò que es coneix com l’ascensor social no acostuma a funcionar amb la mateixa facilitat que si es parla la llengua pròpia del país. Quan va arribar a Barcelona es va dedicar a netejar cases i despatxos i en aquests dotze anys fins i tot ha estat capaç d’obtenir la doble nacionalitat, però no de millorar de feina. Intueixo que un dels motius de la seva manca de progressió professional potser també té a veure amb al seu nul interès per aprendre, o com a mínim entendre, la llengua pròpia del lloc que ella lliurement va escollir quan va decidir emigrar del seu país.

Bicicleta cullera poma

Octubre de 2007. Feia només un més que havia obert aquest blog quan es va fer públic que Pasqual Maragall havia estat diagnosticat d’Alzheimer. No es va tractar de cap filtració periodística sinó que va ser ell mateix que va decidir fer-ho públic. Una decisió que va sorprendre molta gent i, alhora, una decisió molt valenta per part seva. Només els que han experimentat i viscut directament aquest fenomen en el seu àmbit familiar més proper coneixen el veritable abast d’aquesta malaltia, i tot el que comporta pel malalt i el seu entorn a mesura que es va desenvolupant de manera inexorable.

No vaig veure la pel·lícula bicicleta cullera poma quan es va estrenar als cinemes. Però abans d’ahir la van emetre per TV3 i m’hi vaig quedar. Es tracta d’un gran documental dirigit magistralment per Carles Bosch, amb uns excel·lents actors encapçalats pel protagonista principal, Pasqual Maragall. Els defineixo d’excel·lents actors tot i que, de fet, tant Maragall com la resta de personatges que surten a la pel·lícula d’actors no en tenen res. Però ho dic en el sentit que les seves aportacions reflecteixen tan bé la realitat de la malaltia de l’Alzheimer i l’entorn familiar i professional dels que la pateixen, uns de manera directa i altres de manera indirecta però igualment colpidora, o segons com es miri potser més i tot, que després d’haver-la vist només puc dir chapeau! i recomanar-la vivament.

Maragall va ser tan bon alcalde de Barcelona com mal president de la Generalitat. Amb tots els matisos que s’hi vulguin posar, el record que va deixar com l’alcalde dels Jocs Olímpics va ser molt bo, però posteriorment tot allò del govern tripartit a la Generalitat va ser quelcom per oblidar com més aviat millor. Una de les virtuts d’aquesta pel·lícula és que et fa deixar de banda el vessant polític de Maragall per quedar-te amb la seva faceta més humana, propera i tendra. Almenys aquesta ha sigut la meva sensació. I és que a partir del dia que es va fer pública la seva malaltia, i encara més després de veure la pel·lícula, no puc evitar mirar-me el personatge amb uns altres ulls.

La Catalunya xenòfoba. Més enllà de la PxC

La setmana passada vaig fer un repàs sobre diferents aspectes relacionats amb els resultats de les eleccions municipals. Però abans de tancar la sèrie cal comentar també el fenomen d’un xenòfob anomenat Anglada i la seva xenòfoba Plataforma per Catalunya (PxC). No s’ha de menystenir el creixement que ha tingut aquest partit, passant dels 17 als 67 regidors, repartits per molts municipis grans, mitjans i petits de Catalunya. Però no parlaré específicament d’aquest partit perquè intueixo que ja s’ha dit pràcticament tot. Ho faré només des de la perspectiva de la seva futura relació amb els altres partits de l’àmbit polític català, i molt especialment amb el PP pels motius que explicaré a continuació.

El PP no diu explícitament que estigui obert a fer pactes polítics amb la PxC, però sí que diu que per fer pactes no exclou cap partit, donant clarament a entendre que no exclou pactar amb la PxC allà on els convingui fer-ho. La resta de partits, en canvi, han dit per activa i per passiva que poden pactar amb tothom menys amb la PxC. Pot agradar o no però no es pot negar que és un fet diferencial més entre el PP i la resta de partits que recullen vots a Catalunya.

El PP, i també una part gens menyspreable del PSOE, s’omplen la boca dient que amb la llei de partits a la mà Bildu s’hauria de prohibir, tot i la recent sentència absolutòria del TC. Però mai demanen que es prohibeixi la xenòfoba PxC. O la Falange, que no necessita més adjectius perquè també se’ls veu el llautó d’una hora lluny. I ara aprofito per obrir un petit parèntesi. La llei de partits, aprovada amb els vots del PSOE, el PP i CiU, és al meu entendre un greu error polític. S’hauria de derogar. A més a més és una llei que en democràcia no fa cap falta. Per dirimir qui delinqueix i qui no ja tenim el codi penal. No ens calen lleis específiques ad hoc. Tanco el parèntesi.

Insisteixo en el que deia l’altre dia: García Albiol ha guanyat les eleccions a Badalona i té tot el dret a ser-ne l’alcalde. Però a Badalona el PP no podrà pactar amb la PxC. No perquè no ho vulgui sinó perquè no pot. I és que a Badalona la PxC no ha tret cap regidor. Durant la campanya electoral, a Badalona el PP i la PxC tenien pràcticament el mateix discurs, però al final els vots i els regidors se’ls va emportar el PP, que va cuidar una mica més les formes que la PxC. Aquesta i només aquesta és la raó que explica que la PxC no estarà present de manera directa en el nou consistori badaloní, però pocs dubten que hi serà en esperit via PP. No és cap secret que la Catalunya xenòfoba no s’acaba amb la PxC i els seus 67 regidors. És per això que aquest fenomen encara ens hauria de preocupar més.