Els blogs d’internet, tan mal vistos per una gran majoria de l’establishment d’allò conegut abans com a premsa i ara com a premsa de paper, un sector que observa quasi sense reaccionar com el seu negoci tradicional se’ls acaba a un ritme que ni tan sols són capaços de controlar, a la nostra manera també patim la crisi en forma de pèrdua de lectors. Ho tinc repetidament comprovat. Quan comentes un post recent que has escrit amb tota la il·lusió amb una persona que saps que en algun moment passat llegia el teu blog (i tu, ingenu, penses que encara ho fa), i et contesta “es que ara fa temps que no entro al teu blog”, no ho dubtis: tens un altíssim percentatge de possibilitats d’haver perdut un client.Quant a la fortíssima crisi que des de fa un temps pateix el sector de la premsa de paper, i no em refereixo als efectes temporals derivats de l’actual crisi econòmica mundial (que això durarà més o menys, més aviat més del que ens diuen, però no hi ha dubte que un dia o un altre s’acabarà) sinó a la crisi de fons fruit de la popularització social d’internet, l’altre dia em vaig trobar amb una definició que em va agradar força, i que més o menys venia a dir que l’aparició d’internet significa, entre moltes altres coses, la desaparició del monopoli que fins ara tenien els periodistes i els mitjans tradicionals per manipular la informació.
Amb això vull significar que aquells periodistes que es miren amb tant recel tot allò que prové d’internet i les seves diferents eines, aquells que repeteixen com a lloros que tota informació que no passi el filtre d’un periodista i/o d’un mitjà seriós d’entrada s’ha de qüestionar, van totalment equivocats. Però és que encara aniré més lluny: corren el risc de quedar-se aviat sense feina. En el fons el que els passa és que s’adonen que aquell control de la informació exercit fins ara per determinats col·lectius amb l’ajut i la complicitat de certs periodistes, se’ls està escapant de les mans a una velocitat increïble.
Els blogs d’internet no tenen el monopoli de la manipulació informativa com alguns falsament i interessadament ens volen fer creure. Hi ha blogs de tota mena i blogaires de tota mena. El radar de Sarrià, conscient de les seves moltes limitacions, podria ser un bon exemple de blog peculiar. A dalt de tot d’aquesta pàgina es proclama sense embuts no tenir cap pretensió d’objectivitat, tot i que l’autor d’aquest blog, des de la seva inevitable subjectivitat, sempre s’esforça en ser objectiu. Hi ha també diaris de tota mena i periodistes de tota mena. I ja per acabar, tampoc s’ha d’oblidar la transversalitat dels usuaris d’internet. Fins i tot hi ha blogs fets per periodistes, alguns de molt bons, però sense que aquesta pertinença a la professió, un clar valor afegit si es vol, signifiqui l’automàtica credibilitat dels seus continguts.
8 comentaris:
És que potser caldria tornar a allò de què als diaris hi escriu qui escriu bé, no qui té un títol. I que els diaris i els periodistes facin la seva feina, no llepar-li el cul a l'accionista o al polític de torn. I que els diaris i els periodistes escriguin per qui els compra, no per a la premsa de "signe contrari", en una cursa ridícula on, al final de tot, l'únic creat per a la "gent del carrer" siguin unes olles, o unes pel·lícules extra de regal.
I, els blogs, ja se sap, els lectors, els oients, fan com sempre, ara hi sóc, ara no hi sóc; la majoria de la gent es cansa i s'avorreix de tot en dos dies, però això forma part de la naturalesa humana :D ja ho diu aquell "a lector muerto, lector puesto", tu segueix ^^
per cert, i disculpa per l'abús, els blogs pertanyen a una generació acostumada a llegir en paper. La majoria l'únic que fan és canviar el medi i el canal, o sigui el paper i el quiosc per la pantalla i la Xarxa. A partir d'aquesta generació el llenguatge és totalment diferent i, difícilment, perdurarem :) i també està bé això :D
iep, comento poc, però encara et sóc client.
Fa uns dies, sentia a la ràdio que a internet les eines també evolucionen. En el seu moment els blogs van ser un boom que ara ha deixat pas al facebook, twitter i companyia. Comentaven que hi haurà una "selecció natural" de blocaires i que al final només quedaran aquelles persones persistents, que fan l'esforç de mantenir el seu blog amb certa regularitat.
Clidice,
Encara que jo no utilitzaria mai l’expressió "llepar-li el cul a l'accionista" entenc el que vols dir. Però la llibertat de qui escriu en un diari estarà sempre supeditada a la voluntat del propietari de l'empresa. I és lògic que sigui així. Qui vulgui llibertat absoluta que arrisqui i es munti el seu propi xiringuito.
Sobre els que gestionem blogs: jo no generalitzaria, crec que hi ha de tot.
Joan,
OK, gràcies per avisar.
Clara,
No disposo d'estadístiques. El que sí em diuen alguns experts és que darrerament el feisbuc ja no tira tant com fa un any. Penso que hi ha “negoci” per tothom i jo de moment seguiré amb el blog tot i que a l’agost abaixaré el ritme, més que res per manca de lectors.
Ja m'ho penso Miquel que tu no ho diries mai, ets un senyor de Barcelona :) però jo sóc una dona de poble, i dels afores ^^ avantatges de no ser de capital :)
fa molt de temps que els diaris han perdut la seva objectivitat i es clamorós veure com callen el que no es "pot" publicar per no ferir importants anunciants o com sesguen descaradament en funció del "color" del diari.
Compro La Vanguardia per la contra, en Toni Batllori, els esports i economia i fa molt de temps que em salto tot el que es política. un dái d'aquest també deixaré de comprar el diari
Clidice,
No tinc massa clara la diferència que hi ha entre un home i un senyor però sí que tinc perfectament clar que sóc de Sarrià, que segurament no és tant com ser d’Esparreguera però ens hi acostem.
Jordi,
També tinc La Vanguardia, com a tradició, però l'amortitzo més que tu. Tampoc excloc donar-me de baixa com a subscriptor a final d'any. Al cap i a la fi tot això que dius que llegeixes ho pots trobar a internet sense pagar un duro, de moment...
Publica un comentari a l'entrada