LEC, escola pública i sindicats

Amb les sigles LEC es coneix la Llei d’Educació de Catalunya, aprovada pel Parlament la setmana passada. Admeto que no m’he llegit la llei però tot i això en diré alguna cosa, encara que algú pugui pensar que el meu grau de frivolitat potser passa de la ratlla.

I és que la llei pot ser molt bona, molt ben rumiada, molt elaborada i feta des del consens d’una àmplia majoria de diputats; en aquest cas, tres de cada quatre parlamentaris li han donat suport. Tot això ja ho dono per bo i no ho discuteixo. Però de vegades sembla que oblidem que per resoldre un problema no n’hi ha prou amb una llei. La llei només és un instrument que es pot aplicar bé, regular o malament. Però el problema l’han de resoldre les persones. I tot aquest muntatge comença a grinyolar quan un s’escolta als que han d’aplicar la llei a les escoles públiques.

Sentir els discursos i les protestes dels mestres que hi estan en contra (bàsicament alguns col·lectius de la xarxa pública, al meu entendre excessivament influenciats per uns sindicats que es mantenen en el mateix discurs tronat de fa trenta anys) és adonar-se que aquesta llei pot acabar en paper mullat, com ha passat amb tantes altres lleis. De lleis benintencionades però totalment inútils el DOG n’és ple.

De fet, aquests sindicats de l’escola pública ja anuncien per al curs vinent mesures contundents en contra de l’aplicació de la llei, demostrant així el seu molt limitat tarannà democràtic. Sovint tinc la impressió que aquest col·lectiu actua com si l’escola fos de la seva propietat, i a partir d’aquí pretenen que les normatives s’adaptin tant sí com no als seus interessos particulars. Parlen de la comunitat educativa com si la comunitat educativa fossin només ells, i semblen oblidar que ells no són la comunitat educativa sinó que només en formen part, com en formen part els mestres no sindicats que, per cert, són una aclaparadora majoria (tres de cada quatre), així com els altres col·lectius involucrats.

Destaca en aquest aspecte la senyora Cañadell que, amb la complicitat de certs mitjans, sempre intenta fer-se passar per la representant dels mestres, en comptes de dir que només en representa uns quants, més aviat pocs, menys del deu per cent. I massa sovint els periodistes no investiguen què i qui hi ha al darrera d’aquesta senyora i del seu sindicat, USTEC. No ens expliquen que els mestres que voten a les eleccions sindicals són una petita minoria. Crec que s’hauria de començar per aquí per saber on som i de quins percentatges de representació estem parlant. I és que un sindicat no és un parlament. Mentre un parlament representa el conjunt de la societat, un sindicat només representa els seus votants.

En fi, segur que cal felicitar els diputats que han fet possible aquesta llei però no ens enganyem, tampoc n’hi ha per tirar coets. L’hora de la veritat començarà al setembre, i l’èxit o el fracàs dependrà en bona part de l’actitud dels que més directament han d’aplicar la nova llei a les escoles, és a dir els mestres.

I mentrestant, el jovent surt de l’escola pública com surt, més aviat bastant mal preparat per a la vida que els espera fora. Almenys això és el que diuen tots els estudis sense excepció. La majoria dels responsables polítics en són molt conscients i actuen en conseqüència, és a dir portant molts d’ells els seus fills a l’escola privada, concertada o no, o a unes poques escoles públiques que, excepcionalment, degut a unes determinades circumstàncies, mantenen un alt nivell de qualitat. En aquest aspecte, l’exemple del President de la Generalitat (fets, no paraules) portant els seus fills a l’escola alemanya és tota una declaració d’intencions.