Lleis o homilies?

Fa temps vaig llegir no sé on aquesta frase: "¿Una llei sense sancions? Això no és una llei, és una homilia!" Com a filosofia general hi estic d’acord. En un règim democràtic com se suposa que és el nostre les lleis es fan per complir-les, però massa sovint no es compleixen, i sobretot no es compleixen quan saps que si no la compleixes no et passarà res. Per tant, hi ha d’haver un mecanisme que obligui a complir-les, i aquest mecanisme no pot ser cap altre que la sanció per incompliment. Vull dir també que no crec en el premi per complir la llei sinó en el càstig per incomplir-la doncs complir la llei no és cap mèrit sinó una obligació ciutadana.

Amb això no vull pas donar a entendre que estigui d’acord amb totes les lleis vigents que hi ha en aquest país. De fet, estic en desacord amb la majoria de les nostres lleis, unes per il·lògiques, altres per estar mancades de sentit comú, moltes per la seva nul·la utilitat, unes altres per redundants, i la majoria per ser excessivament intervencionistes. Si per mi fos de lleis n’hi haurien moltes menys però mentrestant les que tenim s’han de complir, encara que no ens agradin.

Amb un exemple ho entendrem millor. L’article 32.3 de la llei 1/1998 de política lingüística estableix que la senyalització i els cartells d’informació general de caràcter fix i els documents d’oferta de serveis per als usuaris dels establiments oberts al públic han d’ésser, almenys, en català. Aquest és un dels articles de la llei de política lingüística que jo suprimiria doncs fa referència a una activitat privada, i sempre he defensat que sense molestar el veí a casa seva cadascú hauria de poder fer el que vulgui. Vull dir que si un iranià establert a Girona vol posar el rètol de la seva botiga de catifes només en llengua farsí no veig cap motiu per impedir-li.

Però mentre la llei sigui vigent s’ha de complir encara que no ens agradi, i és propi dels països seriosos aplicar les sancions establertes a qui no compleixi la llei. La solució no pot ser mai incomplir la llei sinó en tot cas anul·lar-la o canviar-la, i això només es pot fer per l’únic camí que tenim establert, la via parlamentària. Són els peatges de la democràcia.