Maneres d’anar pel món

Hi ha persones que no haurien de sortir mai de casa. I és que hi ha moltes maneres de fer el ridícul, i potser una de les que més em crida l’atenció és la de presumir com fan alguns de la seva pròpia incompetència, incompetència lingüística en aquest cas. Sempre recordaré una vegada que a Paris vaig coincidir uns dies per temes de feina amb un senyor de Murcia que es queixava amargament però a la vegada amb un cert posat d’orgull hispà que al quiosc proper a l’hotel on ens estàvem ni tenien l’ABC ni parlaven espanyol. Aquell home només parlava la variant murciana de l’espanyol i puc entendre el seu desencís, però Déu n’hi do la vergonya que vaig passar al seu costat.

Les meves habilitats lingüístiques no són res de l’altre món però una mica més presentables sí que ho són. Me’n surto prou bé en espanyol, em puc defensar en anglès i francès, i no tinc masses problemes per fer-me entendre en italià i portuguès. A més a més, quan viatjo a altres llocs on no domino la llengua procuro com a mínim aprendre’m les quatre fórmules locals de salutació i cortesia més usuals. Si sóc a València parlo de l’eixida i quan vaig a ses illes parlo de s’hora baixa. El fet d’adreçar-te al teu interlocutor àrab dient-li salam aleikum o agrair amb un efharistó quan ets a Atenes obre més portes del que ens podem imaginar, de la mateixa manera que agraïm que un eslovè acabat d’arribar a Catalunya se’ns adreci amb un bon dia encara que el seu accent no sigui precisament el de Torroella de Montgrí.

Doncs és això el que volia dir. Sorprèn que hi hagi persones incapaces de dir bonjour quan són a França, o bon dia quan són a Catalunya, i s’agraeix l’actitud d’aquells estrangers que només arribar a casa nostra ja ens saluden amb un bon dia amb tota naturalitat. Són maneres d’anar pel món.