La Vanguardia i El Periódico

A Catalunya tenim dos grans diaris, La Vanguardia i El Periódico. Sense entrar en valoracions sobre la seva qualitat, en tirada i difusió estan molt per sobre de la resta dels diaris catalans. Són els mitjans més emblemàtics dels grups de comunicació Grupo Godó i Grupo Zeta, respectivament. Esquematitzant-ho molt, potser massa i tot, podríem dir que La Vanguardia és un producte més de dretes que El Periódico, especialment des que aquest últim actua de facto com una corretja de transmissió dels socialistes. La Vanguardia, en canvi, tot i ser bastant de dretes, sempre procura està bé amb els que manen, siguin de dretes o d’esquerres. És en aquest sentit que s’ha d’entendre, i dic entendre i no pas justificar-ho, que en un moment determinat decidissin allargar la seva manxeta, afegint el mot “española” al nom del diari. I potser precisament per això aquest diari, que va ser fundat per dos igualadins l’any 1881, ha complert els 129 anys de vida i encara el trobem cada dia al quiosc, mentre que molts altres diaris han anat desapareixent.

Sobre la sensibilitat lingüística amb la llengua catalana que mostren aquests dos grups de comunicació hi ha una dada que no ho diu tot però diu molt: ambdós grups ofereixen les seves webs institucionals només en versió espanyola. El Periódico, però, va fer una aposta per posar també al mercat una versió del diari traduïda al català, que diuen que té força èxit de venda. Fins ara La Vanguardia sempre s’hi ha resistit, i s’ha limitat a petits gestos: alguna carta al director en català i poca cosa més. Però sembla ser que en pocs mesos sortirà també una versió del diari traduïda al català, més per intentar buscar sortides a la greu crisi que pateix el sector que per la sensibilitat lingüística del Grupo Godó amb el català, que ja ha quedat clar que és més aviat escassa.

Com a diari de paper, La Vanguardia podríem dir que és més dens; costa més de llegir que El Periódico, que té més fotos, gràfics i dibuixets. Però en contrapartida el diari dels Godó té la secció de les esqueles, molt valorada per una part gens menyspreable dels seus subscriptors i lectors, així com els articles sabatins intempestius de Gregorio Morán. Des de fa un temps, però, els diaris de paper ja no em serveixen per informar-me sinó només per veure si i/o cóm expliquen les coses que el lector ja coneix via internet des del dia abans. Per això, ara que s’acosta la data de caducitat de la meva subscripció em plantejo un cop més si em val la pena renovar-la. Costa trencar amb els costums i la decisió no és fàcil però em sembla que d’aquest any no passarà. I si més endavant algun dia se’m presentés la necessitat de tornar a tocar la versió paper del diari, tinc la tranquil·litat de saber que molt a prop de casa hi ha un quiosc.