Tot va començar una mica abans que una ministra del govern espanyol es referís a los miembros y las miembras. Si hi ha una manera ben estranya d’expressar-se és la que s’ha posat tan de moda des de fa un temps, consistent en deixar sempre constància de la necessitat que tenen algunes i alguns d’incorporar al missatge l’altra versió del mot, encara que s’arribi a l’extrem d’inventar-se’n una, miembras, que fins i tot les o els que no som ministres sabem que no existeix. És com si ara tots i totes, o totes i tots, que no se’ns enfadi ningú, de sobte haguéssim descobert que en el llenguatge normal el masculí plural no inclou també el femení com passava fins fa quatre dies. El que intento exposar, lectores i lectors, és que l’abús que fan alguns i algunes d’aquesta al meu entendre innecessària redundància sexista el trobo francament fora de lloc, si més no quan s’utilitza en la comunicació entre persones mitjanament intel·ligents.Catalanes i catalans, ciutadans i ciutadanes, barcelonines i barcelonins, sarrianencs i sarrianenques, és realment necessària aquesta redundància? És aquesta manera d’expressar-se un signe de respecte cap a les dones, o cap els homes, o és només el resultat de l’excés desmesurat d’una correcció política malentesa portada fins a l’extrem? Una cosa és començar un discurs amb la fórmula de cortesia senyores i senyors, i una altra és que a cada paràgraf del discurs s’especifiqui la diferenciació de sexes, no fos cas que algú se sentís menystingut o menystinguda. Voleu dir que val la pena seguir parlant de conselleres i consellers, botiguers i botigueres, professores i professors, informàtics i informàtiques, etc., i així anar-nos complicant la forma de comunicar-nos fins a la ridiculesa?
A veure, per evitar confusions, no em queixo de la fórmula sinó del desmesurat abús que en fan algunes i alguns. Tal vegada tots i totes ens hauríem de replantejar aquesta forma tan forçada d’expressar-nos. Sí, forçada, perquè es miri com es miri de normal no en té res, i si encara queden dubtes recomano tornar a llegir aquest article. Ep, amb tots els meus respectes per aquelles i aquells que defensen que aquesta redundància no és cap tonteria, que aquesta diferenciació de sexes s’ha de fer sempre i en totes les circumstàncies, encara que la contrapartida sigui que el missatge a transmetre esdevingui carregosament redundant. Per sobre de tot, llibertat d’expressió per a tots i totes.
12 comentaris:
Hi ha l'altra opció, duta a terme per la feminisma més militanta, que es parlar de totes les coses únicament en femení. O sigui que tu, l'escriptora d'aquesta entrada, siguis femella o no, te n'adonis realment del que suposa un llenguatge amb totes les paraules en masculina.
La veritat és que tens raó, però això només denota el papanatisme i la falta de cultura d'aquells que ens governen, però no és greu, el papanatisme i la falta de cultura són habituals. Jo en això navego entre esculls, perquè si bé entenc que el llenguatge crea ideologia, i el nostre, derivat del patriarcat, no és innocent, trobo molt cansat això d'anar repetint les paraules en masculí i femení. Al cap i a la fi, i si no hi ha una involució cap a temps pretèrits, que tot pot ser, haurem de trobar fórmules de neutralitat.
I és que la veritat és que la igualtat no és efectiva, per molt que ens ho vulguin fer creure. Què tinguis un bon dia, o una bona jornada ;)
Clidice,
Com a escriptora d’aquest article, si les coses es poguessin solucionar utilitzant únicament el femení com fa la senyora que dius, admeto que davant d’un text així d’entrada em quedaria garratibada. I és que amb aquestes giragonses del llenguatge no hi estem acostumades, i totes sabem com ens costa canviar de costums.
Per altra banda tinc clar que això seria com sortir del foc i entrar a les brases, és a dir, tampoc arreglaria el problema. La solució, per tant, ha de ser una altra, però no se m’acut quina.
hahahahaha en això estan un munt d'homes i dones (o de dones i homes). Però, és clar, veus un acte de masses on uns mascles ben guarnits embruten una taula i unes femelles vestides de negre la netegen (única contribució femenina a la litúrgia) i penses: els realitzadors de TV tenen idea de com fan ideologia punxant segons quines imatges? les femelles de la secta estan d'acord en el que representen?
Clidice,
Bé, ara fas un gir estratègic i te’n vas cap a la Sagrada Família. Aquest no és el tema d’avui però ja que hi som deixa’m dir-te que, es miri com es miri, amb aquell lamentable episodi que descrius algú es va equivocar. A mi em va molestar especialment.
Més que un gir estratègic era per expressar com les imatges, els gestos i les paraules són importants per als humans. Essencialment som gràcies al llenguatge, de fet crec en allò de "parlo, doncs existeixo". T'imagino escrivint la primera resposta, posant totes les paraules en gènere femení, en quina ha estat la sensació que has tingut. T'has sentit estrany? incòmode? t'ha fet riure? Doncs imagina a la meitat de la població mundial fent-ho cada dia de fa segles. Parlar sobre mi en masculí no és un problema, és una convenció a la que "ja hi estem acostumades", però, a l'igual com fa la imatge de la SF, formula pensament. Acceptem tàcitament que el valor predominant és el masculí, que un ministre és una cosa seriosa sigui intel·ligent o no, se li suposa, com el valor a la mili, i una ministra una concessió a les quotes i que, per tant, cal que demostri que és intel·ligent. Els símbols són molt importants i tot i que els poguem continuar fent servir, per qüestions pràctiques sobretot, no vol dir que ho hàgim de fer sense haber reflexionat abans. De fet, tu ja ho has fet no?
Clidice,
M’he sentit estrany, ridícul i incòmode, i no m’ha fet riure gens, però potser m’ha servit per entendre millor què pot sentir la meitat de la població mundial. En fi, esperem que entre tots aviat hi trobem una solució raonablement acceptable per a les dues meitats.
Necessitem que algun linguista (o linguista) s'inventi el subjecte i el pronom neutre per a la nostra llengua, i problema resolt.
Miquel,
Doncs apa, a veure si algú s’hi posa.
Estic d'acord amb el que comentes. Jo intento no emprar un llenguatge sexista, però no a qualsevol preu, ser pedant, redundant, etc. En lloc de dir "homes i dones" intento escriure "persones", o ciutadania per referir-me als ciutadans i ciutadanes. Però és sorprenent que en molts altres idiomes romànics no es doni aquesta perfecció. Ens imaginem que en anglès diguessin "the female dentists and the male dentists"? Al final, quan algú em reclama ser correcte amb el tracte en la manera d'escriure li dic que jo no tinc problema en sentir-me representat per algunes generalitzacions fetes en femení, en tot cas xocarà a qui ho escolti, no pas a mi.
Andreu,
Quan Tarradellas encara era a l’exili i un polític francès li va preguntar què pensava fer, ell va contestar: "sobretot no faré el ridícul". Jo intento seguir el seu consell.
A. Orte escriu:"Ens imaginem que en anglès diguessin "the female dentists and the male dentists"?
En anglès no els cal perquè "dentist" és igual per a homes i dones i el mateix passa amb l'article "the", que tampoc no té flexió de gènere.
Però, per l'ambigüitat quer pot crear la manca de flexió de gènere tant en el substantiu com en l'article, he sentit moltes vegades dir "a male friend" o "a female friend". I si en el cas del/la dentista es volgués destacar que era "una" dentista, també hi posarien el "female" al davant i ningú no se n'estranyaria: "I prefer female dentists; my theeth hurt less if it is a woman that rummages inside my mouth."
Mercè,
Gràcies, cada dia s’aprenen coses noves. El meu nivell d’anglès no arriba a filar tan prim i això que expliques no ho sabia. De fet el meu dentista ni és anglès ni és dona, sinó que és català i de l'Empordanet, i potser aquest és el motiu de la meva ignorància.
Publica un comentari a l'entrada