Octubre de 2007. Feia només un més que havia obert aquest blog quan es va fer públic que Pasqual Maragall havia estat diagnosticat d’Alzheimer. No es va tractar de cap filtració periodística sinó que va ser ell mateix que va decidir fer-ho públic. Una decisió que va sorprendre molta gent i, alhora, una decisió molt valenta per part seva. Només els que han experimentat i viscut directament aquest fenomen en el seu àmbit familiar més proper coneixen el veritable abast d’aquesta malaltia, i tot el que comporta pel malalt i el seu entorn a mesura que es va desenvolupant de manera inexorable.No vaig veure la pel·lícula bicicleta cullera poma quan es va estrenar als cinemes. Però abans d’ahir la van emetre per TV3 i m’hi vaig quedar. Es tracta d’un gran documental dirigit magistralment per Carles Bosch, amb uns excel·lents actors encapçalats pel protagonista principal, Pasqual Maragall. Els defineixo d’excel·lents actors tot i que, de fet, tant Maragall com la resta de personatges que surten a la pel·lícula d’actors no en tenen res. Però ho dic en el sentit que les seves aportacions reflecteixen tan bé la realitat de la malaltia de l’Alzheimer i l’entorn familiar i professional dels que la pateixen, uns de manera directa i altres de manera indirecta però igualment colpidora, o segons com es miri potser més i tot, que després d’haver-la vist només puc dir chapeau! i recomanar-la vivament.
Maragall va ser tan bon alcalde de Barcelona com mal president de la Generalitat. Amb tots els matisos que s’hi vulguin posar, el record que va deixar com l’alcalde dels Jocs Olímpics va ser molt bo, però posteriorment tot allò del govern tripartit a la Generalitat va ser quelcom per oblidar com més aviat millor. Una de les virtuts d’aquesta pel·lícula és que et fa deixar de banda el vessant polític de Maragall per quedar-te amb la seva faceta més humana, propera i tendra. Almenys aquesta ha sigut la meva sensació. I és que a partir del dia que es va fer pública la seva malaltia, i encara més després de veure la pel·lícula, no puc evitar mirar-me el personatge amb uns altres ulls.
2 comentaris:
En Maragall ha estat un tipus que, conforme passaven els anys, es feia efectiu "l'efecte Polònia" i cada cop ens queia millor. La veritat és que la pel·lícula impressiona, tot i que no veiem la destrossa absoluta on acaba la malaltia, que qui l'ha viscut de ben a prop ho sap. Un 10 per ell que ha sabut capitalitzar aquest drama en benefici de la investigació i la conscienciació. Sense cap mena de dubte.
Clidice,
Aquesta és precisament una de les característiques de la pel·lícula, que no s’explica el final. Això fa que tot plegat sigui més "amable" per l’espectador.
Publica un comentari a l'entrada