Toni Batllori, La VanguardiaUn aclariment previ. Considero que són immigrants les persones que venen de fora de Catalunya per quedar-se a viure aquí. Tan immigrant és un que vingui de Badajoz o de Lugo com un que vingui de Bucarest o de Medellín. Vaig ser educat sota aquella norma equivocada que deia que si et parlaven en espanyol era de bona educació passar-te tu també a la llengua del teu interlocutor, encara que ell no et manifestés explícitament el seu desconeixement del català. Després vaig veure que aquelles pràctiques lingüístiques constituïen una clara descortesia vers l’interlocutor. Encara més, passar-se automàticament a l’espanyol quan es té al davant un interlocutor que és de fora, al meu entendre constitueix una clara tot i que potser no del tot conscient discriminació lingüística. No deixa de ser una manera subtil de fer-li veure que ell no és un dels teus.
Recordo el primer dia de treball de la senyora equatoriana que fins fa poc ens ajudava en les feines de casa. Li vam suggerir que potser seria millor per a ella que nosaltres li parléssim en català. Ella s’hi va negar educadament però en rodó, demostrant no tenir el més mínim interès per aprendre la nostra llengua. Com que tampoc es tracta d’anar donant lliçons llavors vam pensar noia, ja t’ho faràs!, però vist amb la perspectiva del temps transcorregut potser ens vam equivocar. Després de dotze anys a Barcelona ara ella ha tornat al seu país amb el mateix nivell de català que el dia que va arribar d’Amèrica: cero. Però com ella mateixa em va dir un dia, en aquests dotze anys mai ha tingut la necessitat de parlar en català amb ningú. I ni tan sols d’entendre’l!
De la situació lingüística a Catalunya n’ha tret la conclusió que per a persones com ella el català resulta innecessari. Des del seu punt de vista potser és així, però amb aquesta mentalitat lingüística tan tancada allò que es coneix com l’ascensor social no acostuma a funcionar amb la mateixa facilitat que si es parla la llengua pròpia del país. Quan va arribar a Barcelona es va dedicar a netejar cases i despatxos i en aquests dotze anys fins i tot ha estat capaç d’obtenir la doble nacionalitat, però no de millorar de feina. Intueixo que un dels motius de la seva manca de progressió professional potser també té a veure amb al seu nul interès per aprendre, o com a mínim entendre, la llengua pròpia del lloc que ella lliurement va escollir quan va decidir emigrar del seu país.
Recordo el primer dia de treball de la senyora equatoriana que fins fa poc ens ajudava en les feines de casa. Li vam suggerir que potser seria millor per a ella que nosaltres li parléssim en català. Ella s’hi va negar educadament però en rodó, demostrant no tenir el més mínim interès per aprendre la nostra llengua. Com que tampoc es tracta d’anar donant lliçons llavors vam pensar noia, ja t’ho faràs!, però vist amb la perspectiva del temps transcorregut potser ens vam equivocar. Després de dotze anys a Barcelona ara ella ha tornat al seu país amb el mateix nivell de català que el dia que va arribar d’Amèrica: cero. Però com ella mateixa em va dir un dia, en aquests dotze anys mai ha tingut la necessitat de parlar en català amb ningú. I ni tan sols d’entendre’l!
De la situació lingüística a Catalunya n’ha tret la conclusió que per a persones com ella el català resulta innecessari. Des del seu punt de vista potser és així, però amb aquesta mentalitat lingüística tan tancada allò que es coneix com l’ascensor social no acostuma a funcionar amb la mateixa facilitat que si es parla la llengua pròpia del país. Quan va arribar a Barcelona es va dedicar a netejar cases i despatxos i en aquests dotze anys fins i tot ha estat capaç d’obtenir la doble nacionalitat, però no de millorar de feina. Intueixo que un dels motius de la seva manca de progressió professional potser també té a veure amb al seu nul interès per aprendre, o com a mínim entendre, la llengua pròpia del lloc que ella lliurement va escollir quan va decidir emigrar del seu país.
5 comentaris:
Al meu poble els aprenents de català són de tot el món, encara que els qui menys interès hi mostren solen ser sudamericans. Tot i això, cal dir que els qui menys de menys interès hi posen solen ser els autòctons castellano-parlants. Les noves generacions, no fa gaire es va fer una enquesta, tot i que l'estudien a l'escola, només el fan servir, i amb prou feines, a classe. Per cert, que no deixa de ser curiós que els mestres tampoc.
Vaja, que sembla que ja ens canten les absoltes.
Com a "immigrant" català a Alemanya, constato que el desinterès per aprendre la llengua del país on vius és cosa generalitzada, fins i tot en un país gran com aquest. He conegut no poca gent sense cap ganes de fer l'esforç d'aprendre l'alemany: "amb anglès ja puc viure", diuen. D'aquests, no són pocs els que lamenten les poques oportunitats laborals que troben. Al.lucinant.
Clidice,
Casualment al meu poble, Sarrià, passa més o menys el mateix que al teu, però no he volgut excitar massa el debat parlant dels immigrants procedents de la península.
Ferran,
Em sembla, però, que tu no ets "immigrant". No us anomenen "expatriats" a vosaltres? Sigui com sigui, també conec casos com els que expliques, especialment a països com Holanda, on l’anglès està molt més estès. No sabia que a l’Alemanya del 2011 també es donés aquest fenomen.
La realitat és que el català com a llengua és inútil. Pots viure tranquil·lament sense aquest idioma a Catalunya.
Sobre els idiomes estic d'acord amb en Ferran. L'altre dia un paio amb la bicicleta de l'ajuntament (bicing) se m'encasta al retrovisor del cotxe -jo parat- i li comento tranquil·lament, perquè no havia estat greu, que anés amb més de compte que prendria mal. I el paio em contesta en anglès dient que no m'entenia i que si volia alguna cosa li parlés en anglès! Em va al·lucinar que ho digués un individuo que si és usuari del Bicing vol dir que fa algun temps que corre per aquí... Es pensen que som una nova colònia i que no cal parlar els idiomes indígenes! En fi, començo a estar fins els dellonsis de l'anglès. Ho sento però algú ho havia de dir!
PD. El vaig enviar a la merda en català, tal com havia començat a parlar-li perquè a ell tant se li enfotia que parlés català o castellà!
Galderich,
A nivell d’us social no crec que hi hagi massa discrepància sobre que "el català com a llengua és inútil". El tema és si la situació encara es pot reconduir o ja hem de donar la batalla per definitivament perduda.
Publica un comentari a l'entrada