.


...............*****"Que la prudència no ens faci traïdors"
(Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)*****

divendres, 10 de juny de 2011

Toreros i cantaores

Un torero espanyol anomenat Ortega Cano va conduint de nit per una carretera secundària d’Andalusia. De cop i volta el seu potent Mercedes envaeix el carril contrari i xoca frontalment contra un altre cotxe menys segur que el seu. L’altre conductor, un pare de família amb fills, mor a l’acte. El matador en surt greument ferit i es troba ingressat en un hospital, rodejat dia i nit per una munió de periodistes de la premsa del cor, i també de l’altra, que àvidament esperen notícies per transmetre-les a les seves expectants audiències. A Espanya tothom es lamenta de la mala sort del diestro, que per altra banda tot sembla indicar que, en envair el carril contrari, va ser el culpable de l’accident. Però gairebé ningú parla del mort que se’l va trobar de cara. No m’agrada viure en un país de toreros que sembla que pel sol fet de ser-ne ja se’ls hi hagi de perdonar tot, com si el fet de ser matador ja fos un atenuant.

Un cas similar és el d’un tal Farruquito, un cantaor que conduint sense carnet va tenir un accident i va matar un home. També es tractava d’un pare de família que no en tenia cap culpa. Llavors una bona part de l’opinió pública també es va posar a favor del cantaor que, per cert, ja és al carrer, després d’una curta estada a la presó. Recordo que durant el procés judicial semblava que això de pujar als escenaris a cantar fos un atenuant, i la lleu sentència judicial així sembla confirmar-ho. Els morts, però, són al cementiri de manera indefinida.

Aquesta és l’Espanya que alguns volem deixar enrere, l’Espanya que es preocupa més dels diestros i cantaores que de les seves víctimes mortals. Esperem que el matador se’n surti, es recuperi aviat i es sotmeti a l’acció de la justícia, sense que se li concedeixin privilegis pel fet de dedicar-se a una estranya i peculiar professió que consisteix en matar bèsties per les places de toros espanyoles. Qui la fa, l’ha de pagar. Encara que sigui un torero.

4 comentaris:

Galderich ha dit...

El cas de l'Ortega Cano i del Farruquito són diferents. En el primer és un accident sembla ser per que es devia adormir i va envair el carril contrari. Ens pot passar a tots.
El cas del Farruquito és conduir sense permís i fotre el camp. Dos coses molt diferents.
El problema és que tots dos varen ser mediàtics.
Però no cal anar a Andalusia. Aquí tenim el cas d'en Senillosa (noble i polític) que va fer el mateix que l'Ortega Cano (amb resultat semblant però amb la seva mort inclosa) però en aquest cas anava (segons les informacions que tinc) begut com una cuba.
No cal anar a l'Espanya profunda per escandalitzar-nos amb matadors i cantaores que aquí també tenim la nostra jet-set impresentable encara que no mediàtica.

Clidice ha dit...

Potser el mal ve de tot el rebombori mediàtic, però com diu el Galderich, qui no te padrins no es bateja, i no és ben bé el mateix que et passi res a tu o que li passi a algú "amb nom". Ja ho veus, sembla que fins ara ningú s'indignava, però ja fa segles que hauríem de viure indignats.

Artur ha dit...

Un cas semblant és el dels lladregots que s'emboliquen amb la senyera com a coartada de les seves malifetes.
És la Catalunya que alguns volem deixar enrere.
Una Catalunya on és més important el lloc de naixement o la destresa en l’ús de la llengua catalana que no pas les capacitats o els principis.
Una Catalunya on és més important prioritzar qui ha vingut de manera il•legal fa poc que qui va venir a treballar i ha treballat des de fa dècades.
Una Catalunya on és més important donar de menjar centenars de mujahidins mediàtics antiespanyols i mata gent a la sanitat pública entre retallades i una qualitat francament millorable.
Una Catalunya on és més important estendre l’analfabetisme que una educació de qualitat sempre que s’elimini qualsevol residu de cultura espanyola.
Aquesta és la Catalunya que alguns volem deixar enrere, la Catalunya farlopera, pastillera i bakala, la Catalunya hooligan que canvia d’opinió segons li ordenin els grups mediàtics, la Catalunya dels pelotazos on els que roben es creuen una raça superior als que els hi paguen les factures.
Aquesta és la Catalunya que alguns volem deixar enrere, la Catalunya que entronitza el fill del que s’emportava els diners a paradisos fiscals mentre ell s’encarregava de la cosa fiscal.
Aquesta és la Catalunya que alguns volem deixar enrere, la Catalunya de les comissions, dels grans negocis per les grans empreses i les ruïnes per les famílies, de les amenaces, de les mentides, de les manipulacions, de les subvencions basades en l’RH, la Catalunya que defensa terroristes sempre que siguin antiespanyols.
Qui la fa l’ha de pagar, encara que sigui sociovergent. Encara que porti una estelada.

Miquel Saumell ha dit...

Galderich i Clidice,
Gràcies. És ben cert, aquí tenim el cas d’en Seni i també d’altres, però potser m’admetreu que el tractament popular i mediàtic d’uns casos i d’altres no té res a veure, i jo volia destacar especialment les reaccions del poble i de la premsa, que per més esforços que hi faci em resulten sorprenents i incomprensibles.

Artur,
Moltes gràcies, estic molt d’acord amb les teves sensates reflexions. Algun dia n’hauré de fer un article en clau catalana "nostrada", que també n’hi ha per llogar-hi cadires.