Una qüestió gens tangencial

En parlo ara, quan les concentracions d'indignats en el format acampades urbanes ja no semblen donar més de sí, i no ho he fet abans perquè no vull que m’acusin de voler-les boicotejar. Sobre el tema de fons la meva posició ja la vaig deixar clara aquí, aquí, aquí i aquí. Sobre el tema d’avui, estretament relacionat amb l’acampada, la meva font d’informació no és directa sinó que prové de tercers. N’he parlat amb gent que se’n va adonar en visitar el campament de la plaça de Catalunya de Barcelona. I després vaig veure que determinada premsa, val a dir que no tota, també se n’havia fet algun ressò. Així que, amb totes aquestes consideracions prèvies, ho comento. Sembla ser que això dels indignats concentrats estava, en termes polítics i lingüístics, bastant espanyolitzat. I fins i tot m’atreviria a dir que s’hi respirava un cert tuf anticatalanista. Una votació sobre el dret d’autodeterminació de Catalunya es va haver de posposar i repetir diverses vegades per imposició dels portaveus. Per altra banda la llengua catalana, que ja des del principi no hi tenia un paper preponderant, a mesura que passaven els dies semblava que fins i tot els fes nosa.

La lingua franca utilitzada pels indignats concentrats durant les assemblees era l’espanyol. En aquesta llengua eren la majoria de les intervencions dels portaveus. També es podien sentir xiulades contra les persones que en les assemblees pretenien intervenir en català. Unes xiulades que al principi eren discretes i més o menys amables, si es pot considerar amable que et recriminin per expressar-te en la teva llengua, que sobre això també hi hauria molt a dir. El fet és que a mesura que van anar passant els dies aquests retrets lingüístics, totalment fora de lloc, van anar pujant de to. Els que dominaven el campament, perquè és evident que uns quants, molt pocs, el dominaven i en movien els fils, es van anar traient les caretes anticatalanes, i et deien a la cara que quan t’adreçaves a l’assemblea en català estaves fomentant la divisió entre els concentrats. Ho repeteixo per si no ha quedat prou clar: parlar català al bell mig de la capital de Catalunya és per a alguns fomentar la divisió. Vaja, de psiquiatre. Fins aquí hem arribat.

Doncs bé, tot té un límit, i penso que per aquí no s’hi hauria de passar, i com que són molt pocs els que ho han denunciat em permeto insistir-hi. A Catalunya, la llengua catalana no pot ser mai una llengua de segona, com pretenien els espanyolistes infiltrats a l’acampada. Potser encara tindran raó aquells que diuen que de fora vingueren que de casa ens tragueren. Dit i comentat, repeteixo, amb totes les reserves que calguin. Jo no hi era, però les meves fonts d’informació les considero de tota fiabilitat.