La sort de no ser peruà

Diumenge passat els peruans estaven cridats a les urnes per escollir la persona que assumirà la presidència del seu país durant els propers anys. Com que les eleccions eren en segona volta, els votants només tenien dues opcions de vot: la dolenta i la pitjor, o la pitjor i la dolenta. Haver d’escollir d’aquesta manera no només ha de ser frustrant sinó francament complicat. Sort en tenim alguns de no ser peruans i no veure’ns davant d’aquesta disjuntiva.

Les dues opcions eren, per una banda, la senyora Keiko Fujimori, molt de dretes, que es dedica a reivindicar el mandat del president Fujimori, que casualment és el seu pare, i que actualment es troba tancat a la presó complint condemna per diversos delictes greus comesos mentre era president. L’altra opció era el senyor Ollanta Humala, un militar molt d’esquerres, i que ha fet carrera política apadrinat, sense amagar-se’n ni dissimular-ho, per aquell gran demòcrata veneçolà conegut com Hugo Chávez. Aquestes eren les dues ofertes electorals que tenien diumenge els peruans, i s’ha de reconèixer que ho tenien força complicat per escollir.

Ara s’ha de veure si el guanyador de les eleccions, Humala, es desempallega, com ha promès repetidament aquests últims dies, tot i que sense mostrar-se massa convincent, dels padrinatges polítics, democràticament gens recomanables, que l’han portat a guanyar les eleccions. S’haurà de veure també si es capaç de fer-se amb uns nous referents polítics que l’investeixin d’una mínima credibilitat democràtica, del tot incompatible amb anar del bracet del senyor Chávez. Ho haurem de seguir de prop.