La Fonda del Saumell... i altres

A Catalunya i Euskadi es parla molt sovint dels restaurants triestrellats; a la resta de l’estat espanyol se’n parla menys perquè no n’hi ha cap. Des de fa uns anys, però, trobo que hi ha un excés d’informació sobre l’alta gastronomia i sobre els nostres molt estimats cuiners mediàtics. Excés en el sentit que són informacions sovint repetitives, i això deixant de banda que tracten sobre establiments molt exclusius i, per tant, a l’abast de molt poca gent. El cas és que a partir dels molt merescuts èxits de Ferran Adrià a nivell planetari em sembla que tots plegats n’estem fent un gra massa; es comença a detectar un cert cansament informatiu gastronòmic. A més a més, deixant de banda el vessant purament informatiu, els restaurants on no en surts per menys de 50, 100 o més euros, vi apart, no m’interessen gaire. Sempre he pensat que sortir satisfet d’un restaurant car no té cap mèrit. El que seria remarcable seria sortir-ne descontent, i això tots sabem que de vegades també passa. Però d’aquests casos no se’n parla gaire, hi ha com una mena de gremialisme que ho amaga, com si criticar determinats establiments no fos propi d’un bon català. Si més no, aquesta és la meva sensació.

Reconec que, en contraposició, tinc una certa tendència a parlar dels llocs on pots dinar bé per un preu força raonable. D’aquells establiments populars on demanes el menú del dia i en surts satisfet. Això sí que té mèrit, mèrit per l’establiment, és clar. Fa pocs dies vaig explicar aquí mateix que a finals de setembre, a l’Empordanet, varem dinar cada dia a llocs diferents, sempre de menú i molt correctament, per entre deu i quinze euros tot inclòs. Més recentment, al Santuari dels Àngels de Sant Martí Vell varem sopar molt bé per 10 € tot inclòs. En nivells similars de qualitat i preu hi ha també el restaurant Mirasol d’Igualada, un altre bon exemple de restaurant de menú molt digne; jo no el coneixia, m’hi van portar no fa gaire uns bons amics. Un altre exemple: per 12 € tot inclòs la setmana passada vaig dinar francament bé a La Fonda del Saumell de Vallbona d’Anoia (he reproduït el seu logotip perquè m’ha semblat francament interessant). Cap parentesc; encara que tinc arrels anoienques la coincidència de cognoms és ben bé una casualitat. Aquesta fonda és del tot recomanable, un lloc per tornar-hi. I avui m’he limitat a parlar de les meves últimes experiències, però podria posar molts més exemples similars.

Evidentment en aquests llocs de menú popular no et donen gambes de Palamós, ni foie gras del Périgord, ni caviar Beluga ni altres delicadeses per l’estil. Però et serveixen un menjar sa, bo i ben cuinat, i encabat en pagues un preu força raonable. En aquest sentit, ara mateix la meva frontera mental són els quinze euros, i si el preu s’acosta als deu encara em dono per més satisfet. Això sí, al marge del preu que et cobrin hi ha llocs de menú on hi vas una vegada i no hi tornes mai més. És a dir, evidentment no tots els restaurants de menú són recomanables, n’hi ha molts que són francament lamentables. Per això és bo anar parlant dels llocs que ho fan bé, són amables i tenen ganes de quedar bé amb el client. El boca a boca és la millor propaganda que es pot fer d’un restaurant, sigui estrellat o de menú.