El ministre espanyol té raó: ni Catalunya és Escòcia, ni Espanya és el Regne Unit

La setmana passada el ministre espanyol d’Assumptes Exteriors i de Cooperació, José Manuel García-Margallo y Marfil, va comentar a Londres que una possible independència d’Escòcia no suposaria ni tan sols la possibilitat que es produís una situació paral·lela a Catalunya. La Constitución Española prohibeix expressament aquesta possibilitat ja que es fonamenta en “la indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”. Cal recordar que aquesta constitució va ser elaborada sota l’estreta i perillosa tutela dels sabres dels militars, les omnipotents forces de seguretat, les sotanes dels bisbes, la gran banca i, en definitiva, la classe política franquista que va governar aquest país durant quatre dècades. Cal recordar també que, poc després d’aprovar-se la constitució postfranquista, a Espanya hi va haver un cop d’estat, oficialment frustrat en les formes però del que encara en patim les conseqüències legals. Això ja ens demostra el pes que tenien i encara tenen els anomenats poders fàctics. Amb tots aquests antecedents i sense que a Espanya s’hagi produït cap mena de depuració política, no ens ha de sorprendre que la Constitución Española digui el que diu. El ministre espanyol, que va admetre que si fos el cas no posaria cap impediment per part del seu país en el reconeixement diplomàtic d’una Escòcia independent, va tancar la seva declaració londinenca amb una pura obvietat: “l’ordenament jurídic britànic és un i l’espanyol, un altre”. Vist des del punt de vista d’un espanyol, el ministre té raó.

Mirem-nos-ho ara des del punt de vista d’un català. Dono per suposat, i admeto que donar-ho per suposat potser és molt agosarat per part meva, que la majoria dels catalans voldrien viure en una Catalunya més lliure i més pròspera. Alguns pensem, i aquí potser començarien les discrepàncies, que per assolir aquesta fita els catalans hauríem de passar comptes directament amb Brussel·les, prescindint dels actuals peatges i comissionistes espanyols. Però dit això i deixant al marge l’ordenament jurídic espanyol, que diu el que diu, per accedir a la seva independència Catalunya no necessitaria l’autorització d’Espanya ni de ningú. Tots sabem que si agafés el camí de demanar submisament permís com si fos un país menor d’edat, Catalunya tindria sempre les de perdre. Sabem igualment que les lleis espanyoles no permeten ni permetran mai la secessió pactada d’una part del seu territori i, per tant, el camí no ha de ser el d'Escòcia sinó un altre, molt més senzill.

Per accedir a la seva independència Catalunya no ha de demanar res a la seva actual metròpoli i, en aquest sentit, cal recordar que les independències no es demanen. Es proclamen i llestos! El procediment català cap a la independència serà molt simple. Primer hi haurà d’haver una decisió important del Parlament; es necessitaran 68 diputats que estiguin d’acord en convocar un referèndum vinculant. Aquests no caldrà que siguin diputats independentistes sinó que n’hi ha prou que tinguin un tarannà mínimament democràtic, i que no els faci por de demanar democràticament l’opinió dels catalans. A continuació s’haurà de convocar els catalans a les urnes, i aquí podríem discutir si cal establir un percentatge mínim de participació per donar com a vàlids els resultats. La pregunta haurà de ser molt clara, i haurà de tenir dues possibilitats de resposta, sí o no. Si l’opció del sí assoleix el cinquanta per cent dels vots emesos més un vot, el Parlament haurà d’emetre una solemne declaració unilateral d’independència adreçada als catalans, amb còpies a Madrid (Espanya), Brussel·les (UE) i Nova York (UN). A partir d’aquestes formalitats, començaran les negociacions amb l’antiga metròpoli per concretar què els devem nosaltres a ells i què ens deuen ells a nosaltres, fer la resta entre ambdues xifres i, finalment, acordar els terminis de liquidació del deute i tots els detalls que facin falta. Aquest és l’únic camí per resoldre allò que a Madrid anomenen el problema catalán. I mentrestant, tots sabem perfectament que seguir parlant del pacte fiscal i totes aquestes bajanades és una absoluta pèrdua de temps. Alguns comencem a tenir pressa!