Paraula contra paraula

Ara tenim el cas de D.T., un jove advocat que, quan la setmana passada es disposava a agafar un avió per anar a Madrid, va ser greument vexat per dos números de la Guàrdia Civil espanyola, amb agressions físiques diverses i insults de tota mena. El motiu de l’agressió? Negar-se l’advocat a dirigir-se als números en la seva llengua, en la lengua del imperio, en cristiano. Tot va començar amb un petit incident entre l’advocat i un prosegur del control de seguretat de l’aeroport de Barcelona, cosa que tampoc ens ha de sorprendre gens veient, amb poquíssimes excepcions, la mena de personal que t’hi trobes. Jo mateix, que ja tinc una edat com per rebel·lar-me contra certs abusos de procediment, també m’hi he hagut d’enfrontar més d’una vegada. El fet és que Franco va morir va dècades però alguns espanyols amb una clara mentalitat colonialista es creuen amb el dret d’imposar la seva llengua allà on els destinin. I com que tenen la raó de la força (aquests impresentables anaven armats) no els resulta difícil imposar-se davant de qui només té la força de la raó que li dóna la llei.

Que m’he deixat el presumptament? Doncs va, posem-li, que ja no ve d’aquí. Però com que tot plegat va passar amb els dos guàrdies i l’agredit tancats en un quarto sense finestres (els agressors lingüístics saben perfectament que no tenen raó, i no volen testimonis de les seves malifetes), ara es tracta d’aclarir quina versió té més credibilitat. Doncs bé, conegudes ambdues versions dels fets em quedo clarament amb la versió de l’advocat i, per tant, no em crec la versió dels números, que asseguren que van ser insultats per l’advocat i neguen l’agressió, i presenten com a gran argument el fet que porten anys destinats a Catalunya i que, per tant, es troben perfectament integrats. Com si el fet de portar anys a Catalunya fos garantía de res.

El ministre Fernández s’ha afanyat a donar credibilitat a la versió dels seus guàrdies, i ha afegit que l’advocat és un mentider. És a dir, cornut i pagar el beure; vexat i, a sobre, titllat de mentider. I de moment la cosa no dóna més de sí. La paraula d’uns guàrdies contra la paraula d’un advocat que parla en català. Finalment hi haurà un judici, però ja sabem que entre la paraula d’un ciutadà policia i la d’un ciutadà que no ho és, el jutge gairebé sempre acostuma a donar la raó al policia. Ja es veurà en el seu moment. Siguem, però, realistes. Continuarà la manca de respecte per la nostra llengua per part de personal vingut de fora. No ho entenen ni ho volen entendre, i de solució perquè episodis de caire lingüísticament colonialista com aquest no es repeteixin només n’hi ha una: tocar el dos. No n’hi ha d’altra.