En l’article anterior dèiem que la nostra societat havia oblidat alguns principis bàsics, i que ara pot ser un bon moment per recuperar-los. Se me n’acudeixen uns quants que detallaré a continuació, i en la meva exposició intentaré ser més didàctic que tècnic i legalista.
• Els deutes s’han de pagar sempre, i aquí no hi ha excusa que valgui. La morositat crònica és el símptoma d’una societat malalta, i això de les quitances és una solució perversa. Si tu -deutor- deixes de pagar una part del teu deute a lo millor resoldràs el teu problema, però tal vegada per culpa teva el teu creditor haurà de tancar la seva barraca. La morositat i la quitança traslladen irresponsablement el teu problema a un altre que no en té cap culpa.
• L’estat del benestar té un límit que no es pot traspassar, i aquest límit són els recursos disponibles per finançar-lo. Exigir la solució de tots els nostres problemes a l’administració pública és un greu error. Actuant com si les subvencions públiques fossin il·limitades i ens vinguessin caigudes del cel, sovint s’oblida que els recursos públics són els nostres propis recursos particulars que, temporalment, ens administra un tercer. I si no n’hi posem més no n’hi ha més. La veritable línia vermella de l’estat del benestar és que ens el puguem permetre, que ens el puguem pagar. Anar més enllà és fer-nos trampes al solitari i, encara més greu, és una manera molt insolidària d’hipotecar les generacions futures. La nostra descendència no té cap culpa dels nostres errors.
• Per més cants de sirena que ens invitin a entrar en el paradís terrenal del consumisme, hem de tenir clar que no es pot estirar més el braç que la màniga, que no ens podem gastar allò que, per poc que rumiem una mica, sabem perfectament que no ens podem permetre. No s’hi val l’excusa fàcil de donar la culpa als bancs perquè ens han deixat uns diners que no ens mereixíem; aquesta és l’excusa més pueril que he escoltat en molts anys. La responsabilitat individual, encara que darrerament no estigui de moda, no s’ha de defugir mai. Cadascú és responsable dels seus actes.
• S’ha de recuperar una cultura de l’esforç que fa massa temps va deixar de ser un referent de la nostra societat. La meritocràcia és un actiu a recuperar. L’esforç personal és la base del progrés. A partir d’ara potser haurem de treballar més, però el que és segur és que s’haurà de treballar molt millor del que s’ha treballat fins ara. Per entendre’ns i sense que l’exemple s’hagi d’agafar en la seva estricta literalitat, a la feina s’hi ha d’arribar esmorzat i amb el diari llegit.
Acabo amb una pregunta: no us fa rumiar que aquest cap de setmana dos de cada tres suissos votessin en contra d’ampliar les vacances de quatre a sis setmanes? Els sindicats i els partits d’esquerra promotors d’una proposta tan irresponsable com aquesta, ara contundentment derrotada en referèndum pel sentit comú dels suissos, s’ho haurien de fer mirar. I per la part que els toca, els seus referents catalans i espanyols també.
• Els deutes s’han de pagar sempre, i aquí no hi ha excusa que valgui. La morositat crònica és el símptoma d’una societat malalta, i això de les quitances és una solució perversa. Si tu -deutor- deixes de pagar una part del teu deute a lo millor resoldràs el teu problema, però tal vegada per culpa teva el teu creditor haurà de tancar la seva barraca. La morositat i la quitança traslladen irresponsablement el teu problema a un altre que no en té cap culpa.
• L’estat del benestar té un límit que no es pot traspassar, i aquest límit són els recursos disponibles per finançar-lo. Exigir la solució de tots els nostres problemes a l’administració pública és un greu error. Actuant com si les subvencions públiques fossin il·limitades i ens vinguessin caigudes del cel, sovint s’oblida que els recursos públics són els nostres propis recursos particulars que, temporalment, ens administra un tercer. I si no n’hi posem més no n’hi ha més. La veritable línia vermella de l’estat del benestar és que ens el puguem permetre, que ens el puguem pagar. Anar més enllà és fer-nos trampes al solitari i, encara més greu, és una manera molt insolidària d’hipotecar les generacions futures. La nostra descendència no té cap culpa dels nostres errors.
• Per més cants de sirena que ens invitin a entrar en el paradís terrenal del consumisme, hem de tenir clar que no es pot estirar més el braç que la màniga, que no ens podem gastar allò que, per poc que rumiem una mica, sabem perfectament que no ens podem permetre. No s’hi val l’excusa fàcil de donar la culpa als bancs perquè ens han deixat uns diners que no ens mereixíem; aquesta és l’excusa més pueril que he escoltat en molts anys. La responsabilitat individual, encara que darrerament no estigui de moda, no s’ha de defugir mai. Cadascú és responsable dels seus actes.
• S’ha de recuperar una cultura de l’esforç que fa massa temps va deixar de ser un referent de la nostra societat. La meritocràcia és un actiu a recuperar. L’esforç personal és la base del progrés. A partir d’ara potser haurem de treballar més, però el que és segur és que s’haurà de treballar molt millor del que s’ha treballat fins ara. Per entendre’ns i sense que l’exemple s’hagi d’agafar en la seva estricta literalitat, a la feina s’hi ha d’arribar esmorzat i amb el diari llegit.
Acabo amb una pregunta: no us fa rumiar que aquest cap de setmana dos de cada tres suissos votessin en contra d’ampliar les vacances de quatre a sis setmanes? Els sindicats i els partits d’esquerra promotors d’una proposta tan irresponsable com aquesta, ara contundentment derrotada en referèndum pel sentit comú dels suissos, s’ho haurien de fer mirar. I per la part que els toca, els seus referents catalans i espanyols també.
4 comentaris:
Hola Miquel,
Crec que et refereixes molt a l'individu, però aquest individu està inserit en una societat i les seves desicions es troben dins d'aquest marc. És a dir, és normal que una persona aprofiti tots els recursos que té al seu abast, el que potser s'hauria de considerar és com regular aquest marc. En aquest sentit també es pot implementar la teoria de que els andalusos cobren el PERT no perquè siguin menys treballadors que els catalans sinó perquè tenen aquesta oportunitat de fer-ho. No sé si m'explico.
D'una altra banda, sembla que et referiexes tota l'estona als individus, però què passa amb els govern o les empreses? És veritat l'estat de benestar té un límit però recordem que amb els diners dels contribuents es va pagar un rescat als bancs, els quals tenien una part de responsabilitat en la crisi. Potser les empreses també haurien de tenir principis i responsabilitats envers la societat.
Hola Sílvia,
T’agraeixo el comentari i et dono una part de raó, però no tota. L’article d’avui és continuació del d’ahir, i si et llegeixes el primer paràgraf d’aquell article entendràs perquè només faig referència a l’individuo. Passa que de governs, institucions, bancs, sindicats, etc. tothom en parla (jo el primer, i normalment de manera bastant crítica) però pocs fan referència a les nostres responsabilitats individuals com a persones, que des de fa uns anys sembla que hagin desaparegut. Per això avui em centro exclusivament en les persones.
Deixem dir-te, però, que quan dius “recordem que amb els diners dels contribuents es va pagar un rescat als bancs” suposo que no t’estàs referint als bancs (gestió privada) sinó a les caixes (gestió política). T’ho dic perquè, que jo sàpiga, de bancs no se n’ha rescatat cap, excloent el Banco de València (que de fet al darrere hi ha una altra caixa “política”: Caja Madrid). Que cada palo aguante su vela!
I cent per cent d’acord amb la teva última frase, tot i que jo encara hi afegiria els partits, els sindicats i les institucions públiques i privades en general.
Del que es tracta és de substituir un ideari catòlic per un de més calvinista. No té cap secret i està tot inventat. Si els individus tendeixen a regir-se per una moral estricta, el seu reflex, la classe política, també hi tendirà. Vaja, un impossible? O s'acaba aconseguint si us plau per força derivat de la trista realitat?
Clidice,
Si tots actuéssim amb un mínim grau d’ètica o moralitat o com li vulguem dir, i això al marge de la posició religiosa, atea o agnòstica de cadascú, segur que les coses ens anirien molt millor que ara.
Publica un comentari a l'entrada