El Toffees i el català

Des de fa molts anys a la Via Augusta 201 de Barcelona hi ha un restaurant que ha anat obrint i tancant intermitentment, i canviant diverses vegades d’amos i de nom. Després d’una etapa funcionant com Il Bellini, encara no fa un any el restaurant va reobrir amb el nom de Toffees. Un es pregunta com pot ser que un establiment amb tants anys d’existència i tants canvis d’orientació no s’hagi acabat de consolidar. Analitzem-ho. Potser un dels problemes d’aquest restaurant és la seva ubicació. Tot i que es troba en una zona residencial i relativament cèntrica del barri de Sant Gervasi, és un lloc on a partir de les vuit del vespre no hi passeja ningú. Tampoc hi ha facilitats d’aparcament, i si hi vas en cotxe t’has d’espavilar pels carrers adjacents perquè de pàrquings propers em sembla que tampoc n’hi ha. Tot això no sé si justifica que divendres al vespre, teòricament un dia fort per a aquest tipus de negocis, només hi haguessin tres taules ocupades, la nostra i dues més; quinze clients en total. Per altra banda, el local és força agradable i acollidor. És, potser, un restaurant excessivament car? Sense ser un restaurant barat, que no ho és, la resposta és no. Vam menjar bé? Vam menjar de manera força correcta, tot i que en aquestes sortides jo sempre valoro molt més la companyia que l’aspecte gastronòmic.

Però el Toffees té per a mi un inconvenient, i és que en aquest establiment la llengua catalana és del tot inexistent. A la seva pàgina web no hi ha més opció lingüística que l’espanyol amb, això sí, alguna picada d’ullet estrangera com ara Comfortable Food and Drinks, que potser només ho posen pour épater le bourgeois. En català, però, no et donen ni les gràcies. Però al marge del seu web monolingüe espanyol, quan hi arribes ni tan sols són capaços de respondre’t amb un “bona nit” quan tu els saludes utilitzant aquesta expressió. Admeto que potser estic massa sensibilitzat amb el tema de la lenta però inexorable desaparició de l’ús social del català, un fet inqüestionable diguin el que diguin ciudadanos i populares. I si algú en dubta només li cal sortir al carrer i parar l’orella, com van fer l’altre dia uns amics meus. Sempre em crida l’atenció el monolingüisme lingüístic d’un negoci obert al públic com el Toffees, i em refereixo tant a la persona que ens va dir que era el director del restaurant com als cambrers que ens van atendre. Vaja, com si el català els fes nosa. Això sí, ens van tractar amb simpatia i bona educació. Ho dic perquè, de vegades, el monolingüisme espanyol comporta també una actitud de prepotència colonial, però aquest no és el cas del Toffees. Però el fet és que si el català no el defensem nosaltres no ens el defensarà ningú. Els negocis radicats a Catalunya basats en el monolingüisme espanyol potser algun dia se n’adonaran que, menyspreant el català, corren el risc de perdre clientela. A buen entendedor...