Trisquismisquis

Els menorquins no acostumen a pronunciar la doble ela. Així, Guillem ho pronuncien Guiem, i molt sovint fins i tot ho escriuen així, Guiem, el nom de Guillem escurçat. Sense anar gaire lluny, aquest diumenge, tot esmorzant al clàssic Bar Imperi de la plaça d’es Born de Ciutadella, vaig veure un article al diari Menorca amb la signatura escurçada: Guiem. I d’un tallat allà segurament en dirien taat si no fos... si no fos que, per motius que desconec però que podem intuir, a Menorca d’aquesta barreja de cafè i llet en diuen cortado. És el preu de la colonització lingüística. Però això sí que ho tenen els menorquins, de la camamil·la en diuen camamil·la, perquè aquesta ela és geminada i en aquest cas la pràctica estalviadora no s’aplica. I parlant d’aquesta beguda, ara em ve al cap una anècdota simpàtica que té com a protagonista involuntària la famosa camamil·la de Menorca.

Quan dissabte passàvem en cotxe per davant del Restaurant Ca n'Aneguet de Mercadal vam recordar que fa uns anys ens hi vam aturar a dinar i que, després d’un àpat simplement correcte, vam demanar unes camamil·les. Allò que ens van servir, però, era una beguda imbevible. Els vam explicar el problema i ens en van portar unes altres, però el problema continuava exactament igual. Allò no hi havia qui s’ho begués i així ho vam tornar a dir al cambrer que, segurament una mica mosca, va informar la mestressa que uns clients l’estaven vacil·lant. La mestressa, una senyora que ja tenia una edat, es va acostar a la nostra taula amb més aviat poca mà esquerra i uns evidents aires de suficiència i, fent-se una mica l’ofesa, ens va dir que allò de què ens queixàvem era impossible, i ens assegurava que la camamil·la que servien al seu establiment era d’una qualitat excel·lent.

En suggerir-li nosaltres que potser es tractava d’un problema de l’aigua, ens va respondre que de problema amb la qualitat de l’aigua del seu local cap ni un, i que si naps i que si cols. Intentant donar el tema per tancat ens van voler donar una lliçó de modus amb una frase que no hem oblidat: mos trobam amb gent trisquismisquis amb es vi; però, amb sa camamil·la, mai. Cada cop que ho comentem ens fem un tip de riure i dissabte, mentre tornàvem a passar per davant d’aquell establiment, evidentment sense aturar-nos-hi, vam recordar una vegada més aquella frase.