El #novullpagar és insolidari

Els que em coneixen saben que sóc un ferm partidari de fer pagar peatge a les autopistes. Ho he explicat diverses vegades, i perquè ningú pugui pensar que ho estic improvisant ara que hi ha aquesta campanya en contra dels peatges, em permeto remetre el lector a un article que vaig publicar fa gairebé cinc anys. No he canviat d’opinió. Per cert, els polítics que s’han apuntat a aquesta campanya em semblen descaradament oportunistes i, de fet, només ens estan demostrant la seva més absoluta incompetència per resoldre un problema que fa anys tenen sobre la taula.

Afegiré un altre motiu per justificar el títol d’aquest article. No és l’argument principal però és un argument afegit. Dissabte anàvem a dinar a La Garrotxa. Vam agafar l’autopista fins a la sortida “Girona Nord”, que estava absolutament col·lapsada abans d’arribar a les màquines automàtiques de pagament. Resulta que en els diversos carrils de pagament es barrejaven els que no volien pagar el peatge amb la resta de vehicles. Quan el que volia passar de franc arribava a la màquina tocava el clàxon. Llavors l’empleat hi anava, sense presses, i no es limitava a prendre nota de la matrícula sinó que omplia un formulari abans d’aixecar la barrera. Això durava uns quants minuts i, mentrestant, la resta de vehicles... aturats i paciència. És a dir, intencionadament o no, els que volen passar de franc estan demostrant ser uns insolidaris amb la resta d’usuaris.

Primer votar i després negociar

Quan hi ha un conflicte entre dos territoris només hi ha dues maneres d’acabar-lo. Una és per la imposició d’una de les parts sobre l’altra; normalment, la part més forta s’imposa a la part més feble, però llavors el conflicte es tanca en fals i tard o d’hora s’acaba reobrint. L’altra manera d’arreglar-ho és mitjançant una negociació de tu a tu que possibiliti arribar a un final pactat entre les parts enfrontades. Això tant val pels conflictes irlandès i escocès com pot valdre pels conflictes basc i català. Negociar no vol dir renunciar a res bàsic ni oblidar-se dels principis. Prendre la decisió de negociar només vol dir fer un exercici de realisme, i ser realista vol dir que quan hi ha un problema sempre és millor tractar de solucionar-lo que deixar que es vagi enquistant sense resoldre’l. No fer res només es deixar podrir el conflicte i/o encara pitjor, traspassar-lo a les generacions futures.

I què és negociar? Negociar vindria a ser un procés endreçat de discussió amb voluntat d’arribar a un acord raonable entre les dues parts enfrontades. Negociar és el regateig, l’estira-i-arronsa, on tothom cedeix alguna cosa i tothom n’obté una altra. En llatí en diuen quid pro quo. A Espanya en diuen algo por algo, toma y daca; també tú me das y yo te doy. Més enllà, what for what, give and take. A Itàlia ho tenen molt clar: Io ti do una cosa a te, e tu mi dai una cosa a me. La filosofia de la negociació és l’intercanvi; ningú ho guanya tot ni ningú ho perd tot. Per tant, tal com va dir John F. Kennedy, “no es pot negociar amb aquells que diuen el que és meu és meu i el que és teu és negociable”. Si vols que et donin alguna cosa has d’estar disposat a cedir-ne una altra a canvi. Si no fos així no seria una negociació, seria una altra cosa. Un cop finalitzada la negociació ningú és l’únic guanyador ni ningú s’ha de sentir com l’únic perdedor. En acabar-se una negociació com cal ambdues parts han d’estar convençudes de l'acord assolit i raonablement satisfetes del resultat obtingut.

Però com deia el Premi Nobel d’Economia Reinhard Selten, “negociar no és sentir el què diuen sinó esbrinar el què volen”. Serà possible que algun dia Espanya esbrini què vol Catalunya, i quan parlo de Catalunya em refereixo a la majoria dels catalans? Estic convençut que sí. Evidentment tothom sap que només hi ha una manera d’esbrinar-ho, i és preguntar-ho mitjançant urnes i paperetes en un referèndum oficial i, sobretot, vinculant. Ara ja no es tracta de continuar marejant la perdiu amb enquestes, gairebé sempre interessades i sovint manipulades. Ha arribat l’hora de ser valents i acceptar la realitat que resulti de les urnes. I qui guanya, guanya, tot i que, com a principi, quan s’aplica la democràcia tothom hi surt guanyant, sigui quin sigui el resultat. Amb una rigorosa campanya informativa que posi sobre la taula tots els elements que s’hi hagin de posar, personalment tinc pocs dubtes sobre el resultat d’un referèndum d’autodeterminació, però això no ho sabrem del cert fins que no anem a votar. I llavors, segons quin fos el resultat començaria la negociació per pactar tots els detalls sobre cóm es porta a terme el resultat del referèndum. Resulta difícil d’entendre que quelcom tan senzill encara no s’hagi fet, però hi ha un sector de la classe política que encara es mostra molt repatani a aplicar la democràcia i el sentit comú. Tanta por els fa a alguns saber què pensen i què volen els seus administrats?

La marca España

El govern espanyol es proposa promocionar la marca España a tot el món. Difícil tasca. Més els valdria ser realistes i acceptar les coses tal com són. Una marca no s’improvisa per decisió governamental. No té res a veure amb l’expropiació de Repsol, ni amb la nostra delicada situació econòmica, ni amb els elefants de Botswana, ni amb el gendre reial presumptament corrupte, ni amb el nét reial que tan petit ja juga amb l’escopeta, ni amb aquell que governava abans, ni amb el que governa ara. No, la cosa ve de molt enrere. Els que ens hem bellugat una mica pel món sabem que, per a qui surt a vendre, fora d’Espanya la marca España és una mala marca. Seré clar: és molt millor amagar-la que presumir-ne. Així com el made in Italy suggereix un bon producte i un bon disseny, aviat aprens que quan t’allunyes dels Pirineus la marca España només suggereix la fiesta dels toros i els toreros, els balls de sevillanes i els vestits de faralaes, la tan espanyolíssima siesta, potser el vi de Rioja i ben poca cosa més.

Amb uns exemples s’entendrà millor. Fixeu-vos que les grans marques comercials espanyoles del sector de la moda amaguen el seu origen. Custo, Desigual, Loewe, Mango i Zara són grans noms del món de la moda que poca gent sap fora d’Espanya que són marques originàries de l’estat espanyol. O que ho havien sigut, perquè Loewe ja no ho és. En el món de la banca igual: no hi ha cap banc que utilitzi la marca España: Santander, BBVA, Sabadell, laCaixa, etc. Banco Popular ha perdut l’adjectiu Español que tenia i ha quedat en això, Banco Popular. L’acrònim Banesto ha esdevingut la marca del banc, oblidant-se del que volia dir quan es va crear: Banco Español de Crédito. I posats a buscar una entitat financera que encara presumeix de la marca España només ens trobem amb Caja España (part del seu logo reproduït a dalt), i em penso que no cal recordar quina és la situació d’aquesta caixa.

Per altra banda i encara que a alguns ens pugui saber greu reconèixer-ho, fora de la península la marca Catalunya no la coneix ningú. No és que sigui una mala marca, és que és un nom inexistent, no suggereix res i, per tant, comercialment parlant no porta enlloc utilitzar-la. Per vendre amb el suport d’una marca geogràfica és molt millor utilitzar la marca Barcelona, que és una marca potent i coneguda a tot el món, molt especialment a partir dels jocs olímpics de 1992. Custo ho va tenir clar des del primer dia, i els seus productes es venen als cinc continents sota la marca Custo Barcelona.

Pensament únic?

Hi ha un intent d’imposar el pensament únic a Catalunya? De vegades m’ho sembla, i encara que fa quatre anys ja en vaig parlar avui l’actualitat esportiva del cap de setmana m’obliga a tornar-hi. Dissabte va jugar el Barça contra el Madrid. Segons els experts (jo no en sóc, ni tan sols vaig veure el partit) el Barça va perdre merescudament, i amb aquesta derrota el Barça segurament també pot donar per perdut el títol de la lliga espanyola de futbol. L’esdeveniment esportiu va ser notícia de portada no només a la premsa esportiva sinó també als diaris generalistes d’arreu. Per tal de veure com ho explicaven des de casa nostra vaig fer una llambregada ràpida als diaris d’ahir editats a Catalunya. Llegint segons quins periodistes i opinadors sembla que la derrota culé de dissabte hagi estat una derrota de país. Com donant per fet que el futbol és com una mena de religió única que tothom segueix i que necessàriament ha d’interessar a tothom per igual. Com si ser del Barça fos una conditio sine qua non per ser i sentir-se català de soca-rel. A mi què voleu que us digui, les persones de pensament únic em fan basarda, i aquestes barreges politicoesportives no només em sorprenen sinó que em molesten cada dia més.

Hi ha qui, molt equivocadament, pretén que tothom ha de pensar com ell i que tothom ha de gaudir amb el mateix espectacle, és a dir, el futbol. I no és així, a Catalunya hi ha per sort diversitat de gustos i de pensaments, i tots són igualment respectables. Conec catalans que són de l’Espanyol i en conec d'altres (jo mateix en sóc un) que passen olímpicament del futbol, i no per això són/som menys catalans que la resta. Els culers desmemoriats potser haurien de recordar que de membres de la junta directiva del Barça, incloent-hi la majoria dels seus presidents, n’hi ha hagut bastants més de tarannà espanyolista que catalanista. Tots plegats faríem santament evitant barrejar las churras con las merinas.

També podria ser que l’escàndol de Repsol ja li anés bé al govern espanyol per tal de tapar les esporgades pressupostàries

Forges, a El País d’avui

Repsol no és Espanya

Potser no caldria fer una afirmació tan òbvia com la que he triat pel títol d’aquest article, però escoltant i llegint el que diuen aquests dies alguns mitjans informatius em sembla que no resulta gens sobrera. Repsol no és Espanya. Repsol només és una empresa cent per cent privada, intueixo que de capital majoritàriament espanyol, però que tampoc m’atreviria a assegurar-ho perquè les seves accions cotitzen a diverses borses de valors. L’accionista principal de Repsol és, però, laCaixa, empresa que té la seva seu social a Barcelona, i el president de Repsol, Antoni Brufau (a la foto), és català. Però així com laCaixa no és Catalunya (tot i que de vegades ho pugui semblar), Repsol no és Espanya. Repsol són només els seus milers d’accionistes d’aquí i de fora que un dia van decidir invertir-hi.

YPF (Yacimientos Petrolíferos Fiscales) és una empresa argentina que fins dilluns tenia la majoria del seu capital en mans de Repsol. Fa anys YPF havia sigut una empresa pública, però quan el govern Menem va decidir privatitzar-la Repsol la va comprar pagant trinco-trinco el preu que demanava el venedor, és a dir, l’estat argentí. Però dilluns passat el mateix estat argentí, ara liderat per la presidenta Fernández, va decidir expropiar a Repsol el 51% d’YPF, i fins al moment no queda clar quin preu pensen pagar a l’accionista expropiat, això suposant que estiguin disposats a pagar alguna cosa. Hi poso aquestes reserves perquè recordo el cas Agbar, que tot i les sentències judicials favorables encara no ha cobrat de l’estat argentí. La resta d’accionistes d’YPF (49% del capital) de moment segueixen sent-ho, i Repsol passarà de dominar la companyia amb un 57% de les accions a ser-ne un accionista minoritari amb el 6% del capital.

A partir d’aquestes dades es poden fer les valoracions polítiques que es vulguin. El camarada Centella, per exemple, que és el secretari general del PCE (sí, sí, el Partido Comunista de España encara existeix!), s’ha posat immediatament al costat de la presidenta Fernández. La diputada Simó i el diputat Tardà, ambdós d’Esquerra Republicana de Catalunya, també. Al diputat Herrera encara no he tingut ocasió d’escoltar-lo però el seu coreligionari Miralles, de l’ala més esquerrana de la coalició ICV-EUiA, també dóna ple suport a l’expropiació. Però fora de formacions polítiques minoritàries com aquestes i alguna més, el gruix de la classe política espanyola i catalana s’ha posicionat clarament en contra d’aquesta expropiació i, amb més o menys matisos, dóna suport a les mesures que, a partir d’ara, pugui prendre Espanya en contra de la República Argentina.

No és cap secret per a ningú que Argentina té actualment greus problemes econòmics, i si això ho combinem amb una presidenta populista de tarannà més peronista i chavista que demòcrata no ens han de sorprendre les seves agosarades i irresponsables decisions. En aquests casos sempre es busca un enemic extern. Fa poc va provar de desviar l’atenció dels greus problemes interns del seu país amb el tema de les Falkland Islands, però els anglesos li van parar els peus i allò no li va sortir bé. Ara ha fet un nou intent amb Repsol i ja es veurà com li sortirà. De moment la inseguretat jurídica que s’ha generat amb aquest afer li passarà factura més d’hora que tard. Argentina ha entrat ja a formar part de la llista dels països perillosos on fer-hi una inversió constitueix una operació d’alt risc. I com tots sabem o hauríem de saber, el diner és molt però que molt poruc. A curt termini el perdedor és Repsol però no tinc cap dubte que a mitjà i llarg termini el perdedor serà la República Argentina, un país fantàstic en molts aspectes però que no ha tingut mai sort amb els seus dirigents polítics.

Crisi sistèmica de la monarquia espanyola

Amb tot això de la cacera reial de l’elefant a Botswana m’adono que, a mesura que passen els dies, molta gent està començant a fer el ridícul. Començant per alguns independentistes catalans que, juntament amb l’extrema dreta i l’extrema esquerra espanyoles, demanen que el rei abdiqui, com donant a entendre que el seu successor serà més procliu als interessos d’aquests col·lectius. I no, tots sabem que no ho serà, això suposant que aquesta tronada institució espanyola encara existeixi quan toqui fer el traspàs de poders entre pare i fill. I permeteu-me un petit incís. Quan penso en això de monopolitzar en una mateixa família el càrrec de cap d’estat no puc evitar que em vinguin al cap els casos de Síria, Corea del Nord, Cuba, Marroc, etc. Perquè a veure, siguem sincers, quina diferència hi ha?

El pecat original de la monarquia espanyola és que la va instaurar l’anterior cap d’estat, Francisco Franco. Aquell home tenia una obsessió pel futur del país quan ell no hi fos, i la verbalitzava sovint amb aquella afirmació que deia lo dejo todo atado y bien atado. Abans de morir va deixar establert qui seria el seu successor, pensant-se que a la seva mort, amb el seu pupil com a cap d’estat, tot seguiria més o menys igual. Aviat la seva percepció es va demostrar errònia, però el pecat original que dèiem abans no va quedar esborrat amb l’adveniment de la democràcia que ens diuen que tenim. Hi ha qui diu que, aprovant la constitució, de retruc s’aprovava també aquella polèmica decisió franquista sobre la seva successió. Al meu entendre no és així. Ens agradi o no tenim un cap d’estat amb reminiscències franquistes que mai ha estat revalidat en referèndum. Un personatge políticament evolucionat, sí, però nomenat per Franco l’any 1969 després d’haver jurat solemnement els Principios Fundamentales del Movimiento. No em consta que posteriorment jurés la vigent Constitución Española; i si ho va fer encara pitjor, perquè d’això alguns en diuen perjuri.

Ara l’han enxampat caçant elefants a Botswana perquè va caure i es va trencar el fèmur. I què? Si la caiguda l’hagués tingut caçant perdius a Càceres quina diferència hi hauria? Per què ens mostrem tan susceptibles amb la mort d’un elefant a Botswana i no amb la mort d’una perdiu a Càceres? És potser per la mida de l’animal? És una qüestió geogràfica? Se’ns han obert els ulls de cop? Ara recordo el seu missatge televisat de Nadal de fa quatre mesos demanant exemplaritat als seus súbdits i no puc evitar que se m’escapi el riure. Però no faré més sang, avui no parlaré de la seva vida privada poc exemplar, ni del gendre que té problemes judicials, ni del nét ferit de bala, ni de la filla que diu que no sap què signa. Segueixo pensant que tot plegat ve d’aquella decisió franquista presa l’any 1969. De aquellos polvos vienen estos lodos. Després els aparells de propaganda ens han venut la modélica transición política española i tota la pesca, però allò va ser un engany a la ciutadania i ara en paguem les conseqüències.

I per cert, els que sempre diuen que ells no són monàrquics però sí que es defineixen com a “joancarlistes” ara estan molt però que molt calladets, eh!!

Tretzena Ateneuesfera

Des que l’any 2008 en Guillem Carbonell va convocar a l’Ateneu Barcelonès la primera d’aquestes trobades de blogaires, ahir dissabte es va reunir l’Ateneuesfera per tretzè cop. Aquesta vegada ens vam aplegar 19 blogaires, quatre dels quals hi assistien per primera vegada:

L’Aitor Aretxaga, amb el blog Coses de Barcelona;
en Josep Manel Vidal, amb el blog Filant Prim;
en Marco Giralucci, amb el blog CATALOGNAoggi,
i la Núria Valls, amb el blog Clàssics.

Aquests quatre blogs queden incorporats a la llista de blogs d’aquells que com a mínim han passat una vegada per l’Ateneuesfera, relació que trobareu a la columna de la dreta d’aquest blog.

Si voleu saber més coses sobre aquesta trobada, alguns dels assistents ja han fet les seves cròniques, que trobareu clicant aquí, aquí, aquí i aquí.

Espanya: sense paraules

Foto: http://www.rannsafaris.com/

Reciprocitat de tracte

Quan viatges sovint aviat te n’adones que en arribar a un aeroport estranger ets molt poca cosa davant d’aquell policia prepotent que et mira amb suficiència perquè sap que té a les seves mans la discrecionalitat de deixar-te entrar al seu país o de fer-te tornar a origen en el mateix avió que has arribat. Ara les autoritats brasileres han endurit els requisits d’entrada al Brasil pels espanyols que visiten aquell país, siguin turistes o hi vagin per motius professionals. A l’arribada a l’aeroport t’exigeixen el bitllet de tornada tancat, el passaport amb una validesa mínima de sis mesos, una reserva d’hotel en ferm o una invitació per escrit feta davant de notari, una acreditació bancària que es disposa d’un mínim de 170 reals per dia d’estada, i potser encara em descuido d’algun altre requisit. Persones provinents d’Espanya que no complien aquests requisits han estat reexpedides a origen sense contemplacions. Semblen mesures molt dràstiques i forassenyades però al meu entendre no ho són.

Als desmemoriats que ara s’esguincen les vestidures i es mostren patriòticament ofesos perquè han patit en carn pròpia aquestes mesures se’ls hauria de recordar que des de fa anys els brasilers que arriben a Madrid són sotmesos per la policia espanyola a un tracte fronterer tant o potser encara més exigent i, en molts casos, clarament vexatori. Després de moltes queixes del govern brasiler, prepotentment desateses per les autoritats espanyoles, no es podia esperar res més per part dels brasilers que l’aplicació d’una reciprocitat de tracte, una reacció lògica que té tot el sentit i que comparteixo fil per randa. He anat al Brasil diverses vegades i no he tingut mai cap problema, i espero que la propera vegada que hi vagi no em toqui el rebre, doncs ja procuraré arribar-hi complint amb tots els requisits d’entrada exigits per les autoritats brasileres. I és que quan un va a casa d’un altre s’ha de ser molt respectuós amb les seves normes, encara que no t’acabin de fer el pes.

Amnistia fiscal?

Intueixo que les finances públiques espanyoles deuen estar en un estat molt més delicat del que ens diuen. Vaja, d’això n’estic cada dia més convençut, altrament una amnistia fiscal no s’entendria des de cap punt de vista, i molt especialment no l’entén la gran majoria de contribuents que, convençudament o no, compleixen amb totes les seves obligacions fiscals. Cal aclarir, però, que tècnicament això no és pas una amnistia fiscal sinó que només es tracta d’una proposta de regularització del diner opac fiscalment força atractiva. Quan s’acabi el procés caldrà veure també els efectes reals pràctics d’aquesta regularització, que intueixo seran bastant limitats. I és que a ningú se li escapa que tot i que aquesta regularització té un cost fiscal molt moderat, no hi ha cap garantía per part de les autoritats fiscals espanyoles que l’endemà de la regularització no t’enviïn un inspector a casa o al despatx, no per preguntar-te sobre el diner aflorat i amnistiat mitjançant aquesta regularització sinó per fer una llambregada més o menys exhaustiva a la teva comptabilitat. I tots sabem com comença una inspecció però mai se sap com acabarà, per més bé que ho intentis portar.

S’ha escrit molt sobre els arguments polítics, fiscals, tècnics i morals a favor i en contra d’una mesura fiscal tan extraordinària com aquesta. Els puc entendre tots i, evidentment, entendre’ls no vol dir justificar-los ni estar-hi d’acord. De fet estic radicalment en contra d’aquesta mal anomenada amnistia, i ara tampoc repetiré els arguments dels experts que tots hem pogut escoltar i llegir aquests dies. A més a més, si per acabar-ho d’arreglar combinem aquest perdó fiscal amb la recentment anunciada esporgada pressupostària de 10.000.000.000 d’euros en sanitat i educació, la cosa ja passa de mida, i potser arribarem a la conclusió que aquest govern està fent passos de gegant cap a un suïcidi polític a curt termini. El govern espanyol té un suport parlamentari suficient com per poder fer i desfer a discreció, però potser haurien d’entendre que fins i tot amb una majoria absoluta com la que tenen no tot s’hi val. Un govern d’aquestes característiques també té unes línies vermelles que no hauria de creuar mai.

La bandera de la senyora

La senyora, amb una veu i un posat com si fos la nostra particular senyoreta Rottenmeier, sempre ha tingut molt interès en explicar a qui tingui la paciència d’escoltar-la el seu peculiar punt de vista sobre tot el que faci olor de català, tingui el terme català connotacions educatives, lingüístiques, culturals o polítiques. Sovint ho fa, però, en uns termes tan puerils i irrespectuosos que poden arribar a provocar vergonya aliena. Maria de los Llanos de Luna és la mateixa senyora que, en la seva etapa com a diputada pepera, des del faristol del Parlament no va ser capaç de deixar-se anar mai amb un simple bon dia en català. Doncs bé, aquesta senyora ara mateix es guanya la vida fent de representant oficial a Catalunya del nacionalisme espanyol més tronat i caspós, més aznarista i vidal-quadrista per entendre’ns.

El Partido Popular és especialista a diagnosticar i posar en relleu públicament tot allò que interessa els catalans, que no és precisament allò que interessa la majoria de catalans sinó el que alguns espanyols com Doña María de los Llanos pensen que ens interessa. És aquesta mena de gent que va pel món amb la pretensió de pensar pels altres, de fer-los veure allò políticament correcte que al seu parer haurien de pensar. Els colonitzadors espanyols sempre ho han tingut això, aquesta pretensió de considerar-se a si mateixos com els amos i tutors dels pobles colonitzats. Així, la virreina ara pretén demostrar la seva autoritat amb allò que segons ella veritablement interessa els catalans: les banderes. Les banderes espanyoles, per descomptat.

Com és possible que havent-hi els greus problemes que hi ha amb les banderes els catalans perdin el temps discutint sobre nimietats de l’estil de la greu crisi econòmica, l’atur juvenil i el no juvenil, el dèficit fiscal i totes aquestes bajanades? Com es pot permetre que con la que está cayendo (expressió típica d’un dirigent popular comme il faut) amb les banderes els catalans s’entretinguin amb aquestes coses? Com es pot entendre que hi hagi gent a Catalunya que no es preocupi d’allò que veritablement interessa els catalans, és a dir, les banderes? Les banderes espanyoles, per descomptat. La senyora de Luna, doncs, un cop carregades les seves piles patriòtiques ens ha avisat que ara entrarà de ple en el negociat de les banderes. La senyora es dedicarà en cos i ànima a allò que segons ella més interessa els catalans: les banderes. Les banderes espanyoles, per descomptat. L’objectiu és que la seva bandera onegi a tot arreu, i la resta són trons.

Com si pel fet d’ocupar un càrrec públic un ja tingués dret a dir tonteries, la senyora també va dir que una Catalunya independent seria més pobra que la Catalunya d’ara annexada a Espanya. El mateix dia el dirigent comunitari Barroso veia perfectament viable una Catalunya independent. A qui ens hem de creure, a la senyora de Luna o al senyor Barroso? Qui mereix més credibilitat? Qui toca més de peus a terra? Comença a fer una mica de mandra haver de contestar preguntes tan òbvies com aquestes. Deixem-ho aquí.

Barreges curioses

Segons la Constitución Española de 1978 Espanya és un país aconfessional, i l’article 8.1 de la mateixa llei diu que Las Fuerzas Armadas (...) tienen como misión garantizar (...) el ordenamiento constitucional. Aquesta espectacular foto de La Razón com a mínim crida força l’atenció, i si tenim present l’ordenament jurídic espanyol tal vegada arribarem a la conclusió que alguna cosa grinyola. Perquè una de dues, o els legionaris estan incomplint el seu deure de garantir l’aconfessionalitat constitucional de l’estat, o potser el ministre de torn ens haurà de convèncer que aquest acte és una pràctica militar d’entrenament més sense cap altra connotació, com ho pot ser qualsevol altre exercici físic dels que fan els militars per tal de mantenir-se en forma. Però molt em temo que el ministre no ens ho podrà pas explicar.

Unes reflexions després de la vaga (i 2)

Per què els sindicats van convocar una vaga general quan encara no havien passat ni cent dies des que els actuals governants havien pres possessió dels seus càrrecs? I anant més al gra, per què la justificació oficial de la vaga eren els continguts de la reforma laboral quan aquesta reforma encara es troba en tràmit parlamentari i, per tant, amb possibilitats de fer-hi esmenes? Per què en comptes de convocar una vaga no feien pressió als partits de l’oposició que encara tenen possibilitats d’esmenar-la?

Establert aquest marc, ara podem entrar en la valoració de la vaga. En termes democràtics la vaga de dijous va constituir un fracàs rotund. Una vaga forçada amb coaccions i violència sindical no és una vaga, és una altra cosa. Un piquet coactiu és pura delinqüència, i no hi ha excusa que valgui. La vaga és un dret protegit per la llei però, per a molts treballadors, la vaga de dijous va ser un deure imposat per persones violentes que actuaven en nom dels sindicats. Dijous la policia va defensar més els vaguistes que aquells que volien treballar, quan tenia obligació de protegir totes dues opcions. Encara que no se’n parla gaire, dijous hi va haver molta gent greument perjudicada pels sindicats, als quals caldria responsabilitzar dels perjudicis soferts i els desperfectes causats per uns piquets sindicals poc o gens controlats.

Algú sap on és l’oficina sindical de reclamació per recuperar els diners que han perdut els qui no en tenien cap culpa? No es poden convocar manifestacions sense la garantia d’un servei d’ordre amb cara i ulls que es faci responsable dels antisistema que s’hi puguin barrejar, sovint amb la complicitat dels mateixos sindicalistes. Tampoc s’han d’obviar els autors intel·lectuals dels antisistema, uns personatges, molts d’ells amb la vida resolta, que es troben enquadrats en determinades formacions polítiques i socials conegudes per tothom.

Un parell de consideracions finals. No havíem quedat que Catalunya Ràdio i TV3, així com el canal 3/24, són serveis públics? Què hi feia dijous al matí una enllaunada Maria del Mar Bonet cantant –i molt bé, per cert– en comptes d’informar a la ciutadania sobre què es trobaria quan sortís de casa? Amb més de dos mil cinc-cents treballadors en plantilla, dijous vaig trobar a faltar uns serveis públics informatius funcionant a tot drap durant la jornada de vaga. Finalment, per intentar justificar un gens demostrat èxit de la vaga, ens van dir que el consum elèctric va ser un 14% inferior al d’un dia normal. Però els que ens movem en el món de l’empresa sabem que per fer els números ben fets s’hauria de considerar també l’excés de consum que hi va haver dissabte, que va ser el dia pactat a moltes empreses per recuperar discretament la jornada perduda per una vaga que, en molts casos, va ser imposada de males maneres pels sindicats.

Unes reflexions després de la vaga (1)

Comencem amb una obvietat: ara mateix Espanya és un país de dretes, i Catalunya també ho és. Ens agradi o no, els resultats electorals així ho indiquen. Ho recalco perquè escoltant a segons qui pot semblar el contrari; però no, els partits polítics que juntament amb els sindicats donaven suport a la vaga són ara mateix minoritaris. Feta aquesta petita introducció, divendres vaig fer el balanç de la mal anomenada vaga general amb aquest resum: la vaga, tot i les coaccions violentes dels sindicats, un fracàs; les manis, un èxit; i les destrosses, un clàssic sense resoldre. Entre avui i dimecres completaré l’anàlisi amb uns comentaris sobre el privilegiat estatus de què gaudeixen els nostres sindicats, l’oportunitat de la data escollida per convocar una vaga general, la veritable representació política dels ciutadans d’aquest país, siguin treballadors o no ho siguin, i els lamentables excessos dels piquets sindicals que no es justifiquen des de cap punt de vista. Uns piquets que, més que informatius, eren d’una forassenyada violència –verbal i física– contra totes aquelles persones que lliurement van optar per exercir el seu legítim dret a treballar. Una vaga feta sota amenaces no té cap valor, i les raons de la protesta que hi poguessin haver van quedar al meu entendre molt neutralitzades pels efectes de la kale borroka sindical.

En una democràcia és imprescindible l’existència d’un sindicalisme modern i responsable. Dissortadament, però, els nostres sindicalistes només es representen a si mateixos. El fet és que en aquest país afiliar-se a un sindicat és un acte tan voluntari com ho és anar a votar. Ningú hi està obligat. El percentatge d’afiliació sindical –amb les quotes sindicals al corrent de pagament– és tan minso que no arriba ni al cinc per cent dels treballadors en actiu. I d’aquests, la majoria són funcionaris públics amb feina fixa, que disposen d’unes condicions laborals que no tenen gaire a veure amb les de la resta de la població. La baixa afiliació sindical ja ens dóna algunes pistes que ens permetran entendre algunes coses. Si el gruix dels treballadors d’aquest país prescindeix dels sindicats, un es pot preguntar de què viuen unes organitzacions que es representen a sí mateixes i bàsicament defensen el seu particular estatus i modus vivendi.

Amb quins recursos paguen els sindicats les seves gegantines estructures? Els sindicats viuen bàsicament dels nostres impostos, és a dir, viuen de les generoses subvencions que reben de les administracions públiques amb les excuses més diverses. Viuen també de les sucoses comissions per intervenir en les negociacions dels ERO, és a dir, cobren un percentatge, que no sempre és fàcil de comptabilitzar, sobre les indemnitzacions que reben els treballadors que es queden sense feina i van a l’atur. I es financen també mitjançant els negocis paral·lels que amb els anys han anat muntant: agències de viatges, promotores i empreses constructores, cooperatives i negocis varis.