Unes reflexions després de la vaga (1)

Comencem amb una obvietat: ara mateix Espanya és un país de dretes, i Catalunya també ho és. Ens agradi o no, els resultats electorals així ho indiquen. Ho recalco perquè escoltant a segons qui pot semblar el contrari; però no, els partits polítics que juntament amb els sindicats donaven suport a la vaga són ara mateix minoritaris. Feta aquesta petita introducció, divendres vaig fer el balanç de la mal anomenada vaga general amb aquest resum: la vaga, tot i les coaccions violentes dels sindicats, un fracàs; les manis, un èxit; i les destrosses, un clàssic sense resoldre. Entre avui i dimecres completaré l’anàlisi amb uns comentaris sobre el privilegiat estatus de què gaudeixen els nostres sindicats, l’oportunitat de la data escollida per convocar una vaga general, la veritable representació política dels ciutadans d’aquest país, siguin treballadors o no ho siguin, i els lamentables excessos dels piquets sindicals que no es justifiquen des de cap punt de vista. Uns piquets que, més que informatius, eren d’una forassenyada violència –verbal i física– contra totes aquelles persones que lliurement van optar per exercir el seu legítim dret a treballar. Una vaga feta sota amenaces no té cap valor, i les raons de la protesta que hi poguessin haver van quedar al meu entendre molt neutralitzades pels efectes de la kale borroka sindical.

En una democràcia és imprescindible l’existència d’un sindicalisme modern i responsable. Dissortadament, però, els nostres sindicalistes només es representen a si mateixos. El fet és que en aquest país afiliar-se a un sindicat és un acte tan voluntari com ho és anar a votar. Ningú hi està obligat. El percentatge d’afiliació sindical –amb les quotes sindicals al corrent de pagament– és tan minso que no arriba ni al cinc per cent dels treballadors en actiu. I d’aquests, la majoria són funcionaris públics amb feina fixa, que disposen d’unes condicions laborals que no tenen gaire a veure amb les de la resta de la població. La baixa afiliació sindical ja ens dóna algunes pistes que ens permetran entendre algunes coses. Si el gruix dels treballadors d’aquest país prescindeix dels sindicats, un es pot preguntar de què viuen unes organitzacions que es representen a sí mateixes i bàsicament defensen el seu particular estatus i modus vivendi.

Amb quins recursos paguen els sindicats les seves gegantines estructures? Els sindicats viuen bàsicament dels nostres impostos, és a dir, viuen de les generoses subvencions que reben de les administracions públiques amb les excuses més diverses. Viuen també de les sucoses comissions per intervenir en les negociacions dels ERO, és a dir, cobren un percentatge, que no sempre és fàcil de comptabilitzar, sobre les indemnitzacions que reben els treballadors que es queden sense feina i van a l’atur. I es financen també mitjançant els negocis paral·lels que amb els anys han anat muntant: agències de viatges, promotores i empreses constructores, cooperatives i negocis varis.