Aixopluc d’orfes polítics

En la nostra societat cada dia hi ha més orfes polítics: regidors d’un partit que l’acaben abandonant; militants que, després de molts anys, demanen la baixa i ho deixen córrer; persones que, molt decebudes, deixen de votar el seu partit de sempre, etc. El fet és que cada dia hi ha més gent desencantada amb la política i amb els partits tradicionals. I de motius per estar-ne en sobren. Són els orfes polítics. Alguns deixen de votar i altres poden reaccionar donant suport electoral al primer passavolant que es trobin pel carrer.

D’aquest gran mercat d’orfes polítics intenten aprofitar-se’n els partits outsiders tipus ciudadanos, uns partits que no han governat mai i que, segons indiquen les enquestes, estan entre els pocs que creixen. Són els partits que només busquen treure profit d’un malestar general que, molt sovint, ells mateixos ajuden a conrear. A Itàlia hi va haver l’èxit fulgurant de Beppe Grillo, però tan ràpid com va pujar a les següents eleccions va baixar. És el vot de l’emprenyat, és el vot que surt més de l’estomac que del cervell del votant i, molt sovint, és el vot que al cap de cinc minuts de votar ja et sap greu haver introduït a l’urna.

A Catalunya podria passar el mateix, però costa d’imaginar que un partit com ciudadanos, que només té l’obsessió malaltissa de la llengua catalana com a bandera, pogués acabar governant gràcies al suport electoral dels orfes polítics que dèiem abans. En temes de llengua la possibilitat d’un govern de ciudadanos aliat amb els populares ens podria fer tornar als foscos temps del franquisme. Però el més decebedor de tot és que, si algun dia arribessin a governar, gairebé hi posaria la mà al foc que ens robarien tant com ara ens roben els altres. Tot presumptament, és clar.