En la nostra societat cada dia hi ha més orfes polítics: regidors d’un partit que l’acaben abandonant; militants que, després de molts anys, demanen la baixa i ho deixen córrer; persones que, molt decebudes, deixen de votar el seu partit de sempre, etc. El fet és que cada dia hi ha més gent desencantada amb la política i amb els partits tradicionals. I de motius per estar-ne en sobren. Són els orfes polítics. Alguns deixen de votar i altres poden reaccionar donant suport electoral al primer passavolant que es trobin pel carrer.
D’aquest gran mercat d’orfes polítics intenten aprofitar-se’n els partits outsiders tipus ciudadanos, uns partits que no han governat mai i que, segons indiquen les enquestes, estan entre els pocs que creixen. Són els partits que només busquen treure profit d’un malestar general que, molt sovint, ells mateixos ajuden a conrear. A Itàlia hi va haver l’èxit fulgurant de Beppe Grillo, però tan ràpid com va pujar a les següents eleccions va baixar. És el vot de l’emprenyat, és el vot que surt més de l’estomac que del cervell del votant i, molt sovint, és el vot que al cap de cinc minuts de votar ja et sap greu haver introduït a l’urna.
A Catalunya podria passar el mateix, però costa d’imaginar que un partit com ciudadanos, que només té l’obsessió malaltissa de la llengua catalana com a bandera, pogués acabar governant gràcies al suport electoral dels orfes polítics que dèiem abans. En temes de llengua la possibilitat d’un govern de ciudadanos aliat amb els populares ens podria fer tornar als foscos temps del franquisme. Però el més decebedor de tot és que, si algun dia arribessin a governar, gairebé hi posaria la mà al foc que ens robarien tant com ara ens roben els altres. Tot presumptament, és clar.
D’aquest gran mercat d’orfes polítics intenten aprofitar-se’n els partits outsiders tipus ciudadanos, uns partits que no han governat mai i que, segons indiquen les enquestes, estan entre els pocs que creixen. Són els partits que només busquen treure profit d’un malestar general que, molt sovint, ells mateixos ajuden a conrear. A Itàlia hi va haver l’èxit fulgurant de Beppe Grillo, però tan ràpid com va pujar a les següents eleccions va baixar. És el vot de l’emprenyat, és el vot que surt més de l’estomac que del cervell del votant i, molt sovint, és el vot que al cap de cinc minuts de votar ja et sap greu haver introduït a l’urna.
A Catalunya podria passar el mateix, però costa d’imaginar que un partit com ciudadanos, que només té l’obsessió malaltissa de la llengua catalana com a bandera, pogués acabar governant gràcies al suport electoral dels orfes polítics que dèiem abans. En temes de llengua la possibilitat d’un govern de ciudadanos aliat amb els populares ens podria fer tornar als foscos temps del franquisme. Però el més decebedor de tot és que, si algun dia arribessin a governar, gairebé hi posaria la mà al foc que ens robarien tant com ara ens roben els altres. Tot presumptament, és clar.
4 comentaris:
Aquests partits fan com els altres a l'actualitat: Mirar per ells i mirar només per guanyar les properes eleccions. El govern, el servei al ciutadà importa poc. Un cop a dalt ja enganyaran a la gent.
Afirmo el mateix que tu. Si un dia arribessin al poder xuclarien més i tot que els d'ara.
Totalment d'acord fins a arribar al darrer paràgraf. C's no pot creixer tant com per governar -tenen un sostre electoral- i la pressumpció d'innocència la guardo per a C's i tots els altres polítics dels diversos partits polítics -inclosos CiU, PP, PSC...- que s'han vist afectats per la corrupció. Crec que hi poden entrar polítics honestos si es fa una bona llei electoral, una bona llei de partits i molts retocs que impedeixin les més mínimes corrupteles.
Abans d'acusar els altres, però, encara m'estic pensant si la factura de l'electricista, la del metge especialista... la pago amb l'IVA o no!
Probablement el mal vingui de la base: la manca de formació en la ciutadania de les persones. Perquè, la veritat, quan veus que algun representant teu fa coses mal fetes, la reacció correcta no és fugir desencantat, sinó procurar que o plegui o les faci bé. Sí, ja sé que sona utòpic, però no era aquesta la base d'una societat millor?
Jordi,
Aquí ningú va amb el lliri a la mà, tothom mira per ell, amb més o menys visibilitat i cara dura a l'hora d’expressar-ho.
Galderich,
Tens raó, no s'ha d'oblidar mai la presumpció d'innocència.
I sobre la teva última frase... no diré res, que això no saps mai qui ho llegeix ;-)
Clidice,
Et sobra raó, la teoria és bona però el que falla és que gairebé ningú està disposat a aplicar-la, és a dir, a assumir els riscos de portar la contrària a segons qui.
Publica un comentari a l'entrada