.


"Que la prudència no ens faci traïdors" (Jordi Carbonell, 1924-2016, polític i filòleg)
"Error és que pensant que pots fer poc, no facis res" (Edmund Burke, 1729-1797, pensador polític britànic)
"Ningú gasta els diners dels altres amb la mateixa cura que gasta els seus propis" (Milton Friedman, 1912-2006, economista nord-americà, Premi Nobel d’Economia)
"Journalism isn’t just about the questions you ask, but the questions you don’t" (Alexandria Ocasio-Cortez, congressista nord-americana)
"Self-determination is a right, not a crime" (ANC)

dilluns, 3 de juny del 2013

Diputats provocadors

(Foto: El Mundo)

Gairebé tots els partits tenen diputats provocadors, uns personatges que mai no tenen por de fer el ridícul. Són els que fan la feina bruta i els que amb les seves actuacions exciten les masses. Un dels grans provocadors de Catalunya, i com a tal s’ha de reconèixer que no ho fa gens malament, és el ciudadano Jordi Cañas, un diputat que té al·lèrgia a la llengua catalana. Cañas ni tan sols té la cortesia de parlar en català quan el conviden a un programa de ràdio o tele en català. Deixant al marge la seva mala educació i manca de respecte per la llengua catalana, s’ha d’admetre que té tot el dret a utilitzar la llengua que més li convingui, faltaria més, el mateix dret que tinc jo a dir-li provocador i ridícul sempre que es presenti l’ocasió. Més que res perquè ho és, i ell n’és perfectament conscient.

A cal PP s’enfaden molt quan s’utilitza l’expressió, realment poc afortunada, de cordó sanitari. Però s’ha de reconèixer que amb les seves provocacions es busquen la desqualificació política i sovint, també, la personal. No hi poso noms, gairebé tots els diputats peperos del Parlament són provocadors, sembla que gaudeixin provocant. Però quan es provoca s’ha d’acceptar el risc que algú s’hi torni, i per això a Catalunya el PP té tan mala imatge i tanta crítica negativa. I no ens equivoquem, per més que es queixin i es facin les víctimes els provocadors casi sempre són ells, sempre amb el maltractament de la llengua pròpia de Catalunya com a bandera de la seva actuació política.

Podríem parlar també dels socialistes, però no farem llenya de l’arbre caigut. Els socialistes, en caiguda lliure, estan fent oposicions a ser un partit extraparlamentari, i això no ho aixequen ni amb les calculades provocacions de la diputada Chacón. I CiU, el primer partit de Catalunya, també en té de provocadors? I tant, el primer provocador de CiU és Duran i Lleida, que al tenir els seus interessos polítics a sis-cents quilometres de Barcelona tot sovint s’oblida de defensar els interessos catalans. I ara podria seguir amb Esquerra, etc., però per manca de temps ho haig de deixar aquí.

4 comentaris:

Clidice ha dit...

Vaig escoltar fa un temps, no sé pas si a en Sebastià Serrano, que els discursos i les postures de cada líder del partit ja ens deia, a la població, si volia governar o no. Tots aquests que esmentes, la majoria, en realitat no volen governar, pressumptament, del que es tracta és de "tocar calent". I dic pressumptament, eh!

Jordi ha dit...

Tota una figura per a fer una tesi doctoral: els polítics provocadors. Enviats mossegar com si de gossos guardians es tractés.

Anònim ha dit...

els polítics provocadors ja estan buscats pel propi partit fer tal d'aconseguir publicitat, el que no tinc tan clar es si aquesta publicitat es gaire bona...

Miquel Saumell ha dit...

Clidice,
Jo crec que sí que voldrien governar, però saben que no podran, i el resultat és el mateix: a veure qui la diu més grossa.

Jordi,
Doncs a veure si algú s'anima!

Pons007,
Ells deuen pensar que sí que ho és.