Maneres de vestir

Quan només em represento a mi mateix puc anar vestit com em sembli, i no haig de donar explicacions a ningú. Així, un dia puc anar amb americana i corbata al matí, i amb texans i calçat esportiu al vespre. Tot depèn d’amb qui m’hagi de trobar i de quina imatge vulgui transmetre de mi mateix. Això sí, sempre procuro que allà on vagi el meu vestuari no desentoni. Si m’haig de trobar amb un client que sé que acostuma a anar vestit d’una determinada manera no se m’acudirà presentar-m’hi vestit d’una manera massa diferent, com si volgués donar-li una lliçó. Allò de el cliente siempre tiene razón manté la seva plena vigència, fins i tot quan penses que no la té.

Dit això, els diputats del Parlament no només es representen a si mateixos i als seus partits sinó que ens representen a tots. No m’agrada que quan són a l’hemicicle vagin vestits com si sortint d’allà haguessin d’anar a la platja sense temps de passar per casa a canviar-se. Seré més clar: al Parlament no m’agraden les xancletes ni els xandalls, ni les samarretes amb lemes propagandístics ni les bermudes. La llibertat de vestuari que exerceixen alguns diputats pot caure en alguna contradicció. Pot constituir, si més no, una clara manca de respecte cap als funcionaris i bidells que estan al seu servei i que, aquests sí, estan obligats a anar vestits d’una determinada manera. Els diputats de la CUP potser ni ho han pensat.