Cop d’estat

Ara ja no cal dissimular, a can PSOE hi ha hagut un cop d’estat. Així, un secretari general elegit democràticament, el qual només pretenia intentar portar a terme el programa electoral del partit amb el que es va presentar a les eleccions i, per tant, només pretenia respectar la voluntat dels seus electors, ha estat sotmès des de fa mesos a una pressió intensíssima per part de molts estaments públics i privats i, també, i això és el més greu d’aquest trist episodi, per part d’alguns companys de politburó del seu propi partit. Sovint es diu que hi ha adversaris, enemics i companys de partit; doncs bé, ara s’ha tornat a posar en evidència la cara més fosca de la política, és a dir, la traïció dels teus propis companys de partit. Vull aclarir que qui escriu això ni és ni ha estat mai socialista, ni té cap lligam amb la persona a la que s’intenta defenestrar però, com diuen a l’oest, lo cortés no quita lo valiente.

No és cap secret que els dirigents colpistes han comptat amb la col·laboració entusiasta i les simpaties gens dissimulades del seu teòric rival polític, el PP. I dic teòric perquè cal no oblidar que l’objectiu últim d’aquest cop d’estat és permetre que Rajoy, el cap visible del partit polític més corrupte de l’estat, repeteixi quatre anys més com a presidente. Com que el pensament és lliure, un pot pensar que hi ha pogut haver trànsit de maletins cap els colpistes, i no necessàriament de diners; els favors també es poden pagar amb dinades. El fet és que la coincidència d’uns interessos foscos molt transversals, és a dir, la voluntat dels dirigents del PP, dels dirigents deslleials del PSOE, de les grans empreses, de la banca i de la majoria dels mitjans de comunicació han confluït todos a una en aquest cop d’estat, un episodi molt lamentable que encara està per veure quines conseqüències pràctiques tindrà per uns i altres.

El gran problema d’Espanya es diu Catalunya

Il·lustració: Les Echos

Diumenge es van celebrar unes eleccions a Galícia i Euskadi que alguns, potser molts, esperaven que fossin decisives per poder desencallar un assumpte pendent de resoldre des de fa nou mesos: la investidura, a Espanya, d’un presidente del gobierno després d'haver-se celebrat dues eleccions sense aconseguir-ho. Podríem catalogar-ho com un nou episodi de la tan desacreditada Marca España.

Els resultats electorals van ser més o menys els que s’esperaven: 1/ la confirmació de les més que previsibles victòries del PP a Galícia i del PNV a Euskadi; 2/ l’enfonsament del PSOE; 3/ la constatació que els partits diguem-ne constitucionalistes (PP, PSOE i C’s) són políticament residuals a Euskadi; i 4/ la prova del cotó que demostra que l’obsessiu anticatalanisme dels ciudadanos no troba clientela en aquells dos territoris: zero diputats de 150. I jo que me n’alegro!

El molt qüestionat líder socialista, Pedro Sánchez, segueix mantenint una postura no acceptada per tothom però, al meu entendre, absolutament coherent i honesta: atenir-se al seu programa electoral. Sánchez es va comprometre amb els seus electors a intentar fer fora els populares del gobierno, i assegura que mantindrà la seva paraula, és a dir, que en cap cas els ajudarà a repetir mandat. Però Sánchez no és el problema de la política espanyola, ni molt menys. Chapeau per Sánchez!

El gran problema d’Espanya es diu Catalunya o, el que és el mateix, el vot dels 17 diputats independentistes catalans. Si aquests diputats renunciessin a l’independentisme, a Espanya ja hi hagués hagut gobierno després de les eleccions de desembre del 2015. Ens hauríem pogut estalviar les eleccions de juny i unes més que previsibles terceres eleccions que, cal no descartar-ho, ens podrien deixar un escenari polític molt similar al d’ara. De continuar així les coses, res impediria la celebració d'unes quartes eleccions a l’estiu del 2017. Potser el problema és que la llei està mal feta. Potser, no; segur.

Sindicats insolidaris amb els aturats

L’aturat té com a objectiu prioritari trobar una feina, i un dels objectius de les empreses que poden oferir a l’aturat el lloc de treball que busca passa per unes instàncies públiques que no posin traves al creixement de l’economia ni a la contractació laboral. Com més creix l’economia més llocs de treball es creen, i no entrarem ara en la baixa qualitat, absolutament vergonyosa, dels nous contractes laborals que s’estan oferint, perquè això seria un altre debat.

CC.OO. i l’UGT s’han manifestat radicalment en contra de la proposta de la Generalitat per alleujar una mica la cotilla excessiva que regula els horaris comercials de botigues i centres comercials, així com d’obrir un camí cap a la liberalització total de les rebaixes. Qui sap millor que ningú quan i com cal oferir rebaixes a la seva clientela que el mateix botiguer? Qui és un dirigent sindicalista, que del negoci dels botiguers en sabrà tant com jo de física quàntica, és a dir, gens, per decidir quins dies poden d’obrir i a quina hora han de tancar els comerços?

Que aquests aspectes de la vida comercial no s’haurien de regular és de sentit comú, però es veu que el sentit comú no abunda gaire en determinats estaments, oficials o no. Avui toca el rebre als sindicats per la seva ingerència inoportuna. Fa temps, des d’aquest mateix blog, li va tocar el rebre a l’administració pública. Han passat més de sis anys però sembla que no hagi servit de res. Aquesta obsessió per intentar controlar-ho tot ens està portant a la misèria, i qui en surt més perjudicat és el treballador que es troba a l’atur.

Euskadi i Galícia, jornada de reflexió

Abans d’ahir va començar la tardor meteorològica però dilluns, amb els resultats de les eleccions basques i gallegues, començarà una tardor que se’ns farà molt llarga i que, políticament, serà de les més calentes dels últims anys.

Lisboa vs. Barcelona: els carteristes

(L’article original en versió paper es va publicar el 16 de setembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.774 de La Veu de l'Anoia)

Espanya sempre s’ha mostrat prepotent amb Portugal, i sempre ha viscut d’esquena al germà pobre peninsular. La premsa espanyola considera que tot allò que passa al sud de Galícia i a l’oest de La Raya —la frontera que separa Extremadura de l’Alentejo— no té cap interès. Cal dir que aquesta situació no es dóna en sentit contrari. Mentre la premsa portuguesa parla molt d’Espanya i els portuguesos estan perfectament informats sobre què passa al país veí, la premsa espanyola es limita a parlar de Portugal només quan es produeixen desgràcies, com un greu accident o un gran incendi forestal, un clàssic de cada estiu. S’ha de dir, però, que aquesta anormalitat s’ha corregit una mica en els últims anys, quan Lisboa s’ha convertit en un destí clàssic de cap de setmana.

Des de fa bastants anys he viatjat amb una certa freqüència a Lisboa, una ciutat amable i agradable. El ciutadà portuguès potser és més eixut que l’espanyol, però és, de lluny, molt més educat: els portuguesos no criden. Ara, a Lisboa, també tenen molt turisme. I, com aquí, els lisboetes pateixen els problemes associats a un turisme creixentment massificat i concentrat en pocs espais de la ciutat. És una massificació comparable a la de Barcelona, de la qual en gaudeix qui en fa negoci i la pateix la resta.

Els carteristes dels tramvies lisboetes, per exemple, són tota una institució. Cal anar sempre alerta. Alerta amb les motxilles penjades a l’esquena i les bosses de mà que no tanquen bé. Els carteristes es concentren en les línies més turístiques, i també van disfressats de turistes. Si no ets d’allà, a primera vista són difícils d’identificar; després, quan els veus actuar amb aquell savoir-faire t’adones que la seva gran professionalitat està, com a mínim, a l’alçada dels carteristes de Barcelona.

Davant d’un problema com aquest, les autoritats poden ignorar-lo i amagar el cap sota l’ala, o fer-hi front sense complexos. Doncs bé, les autoritats lisboetes ja fa anys que van optar per reconèixer obertament el problema, i intenten minimitzar-lo avisant profusament les víctimes potencials amb grans cartells penjats als tramvies així com als indrets més turístics. Com a usuari regular del transport públic barceloní m’agradaria veure avisos similars. Si les autoritats reconeguessin obertament el problema i avisessin, els carteristes de Barcelona no ho tindrien tan fàcil. Quan veig els turistes japonesos a la zona de la Sagrada Família amb aquella despreocupació per les seves pertinences se’m posen els pèls de punta.

Baralles a l’esquerra de l’esquerra

També hauria pogut titular aquest article com baralles entre comunistes, perquè la majoria dels seus protagonistes reivindiquen aquesta ideologia com l’objectiu màxim dels seus desitjos polítics. Així, un dels grups parlamentaris més peculiars del Parlament de Catalunya, peculiar també per l’estrany nom escollit, és CSQEP, Catalunya Sí Que Es Pot. QWERTY en llenguatge popular. Es tracta d’una coalició formada per una amalgama de vells comunistes, vells no necessàriament per edat sinó per defensar unes idees polítiques que sempre que s’han aplicat s’han demostrat nefastes pels ciutadans que les han patit a l’URSS i l’Europa de l’Est, a Corea del Nord, a Cuba, Nicaragua, Veneçuela i altres països americans.

Són els hereus del vell i prestigiós PSUC, l’únic partit polític que va actuar, clandestinament, és clar, i jugant-se literalment la vida, durant la nit negra del franquisme. Des de les antípodes ideològiques no em cauen els anells per manifestar que algun dia haurien de rebre un homenatge transversal, ben merescut, per part de la societat catalana.

Però des que es va donar per políticament amortitzat el PSUC els seus hereus es presenten, normalment col·ligats, amb dues marques. Per una banda, la més institucional ICV, amb una llarga experiència de govern a la ciutat de Barcelona i conurbació. Un exemple són els 32 anys seguits (1979-2011) governant l’ajuntament de Barcelona juntament amb la franquícia catalana del PSOE, i ara ja en porten més d’un governant amb els podemitas i comuns de la senyora Colau. L’hereu menor és EUiA, de caràcter teòric més radical però, als efectes pràctics, un xaiet obedient a ICV a canvi de tocar una mica de poder. Als fets em remeto.

En fi, la guerra d’egos dels hereus del PSUC es veia venir des del dia que van decidir anar plegats amb els Podemitas, i ara sembla que estem a punt d’assistir a un inevitable xoc de trens perfectament previsible. Caràcters tan forts com el del diputat Coscubiela, demostració pràctica de com un bon sindicalista pot esdevenir un mal polític, o el del diputat Franco que es fa dir Rabell, del qual deien que com a líder veïnal no ho feia pas malament, difícilment poden formar equip amb un personatge amb un afany de protagonisme inusitat com Albano Dante Fachín, que en poc temps ha passat de ser l’editor d’una revista de poble, Cafè amb Llet, a liderar la franquícia catalana de Podemos. La guerra està servida.

Mafalda

Mafalda és una nena de sis anys que fa de protagonista d’un còmic en format de tira diària que es va començar a publicar fa 52 anys. La tira s’ha publicat i es continua publicant en diaris de tot el món. El seu autor és l’argentí Joaquín Salvador Lavado, més conegut com a Quino, fill d’emigrants andalusos.

Mafalda es mostra sempre molt crítica amb tot el que no li agrada i en les seves tires còmiques mostra un interès molt especial pels temes polítics. Les seves sentències s’han fet famoses arreu, i com que es dóna el cas que coincideixo amb aquestes dues característiques —la crítica i l’interès per la política— sovint em sento força identificat amb aquest entranyable personatge.

Una de les seves frases m’agrada especialment: “M’estimo més causar molèsties dient la veritat, que causar admiració explicant mentides”. No cal dir que la veritat pot tenir moltes lectures i no voldria pas donar a entendre que tant la Mafalda com qui això escriu en tenim el monopoli. Però, dit això, m’agrada molt més la gent que defensa les seves posicions prescindint de les molèsties que pugui causar que la que sempre intenta queda bé amb tothom. La majoria dels nostres polítics quedarien enquadrats en aquest segon grup. Dissortadament.

Tres quarts de nou

Hi ha qui pateix una confusió —vull pensar que involuntària— entre els termes llegir i interpretar, i a partir d’aquesta confusió es poden treure conclusions lingüísticament errònies. Un text o una expressió oral només es poden interpretar de manera textual. Així, l’expressió tres quarts de nou de lectura només en té una: tres quarts de nou. Una altra cosa ben diferent és interpretar què ens diu un rellotge clàssic (una esfera amb dues agulles) quan marca que són tres quarts de nou. En aquest cas les interpretacions no necessàriament han de ser coincidents. A uns —a mi, per exemple— ens sembla lògic i racional traduir aquella imatge per tres quarts de nou. Un britànic, en canvi, ho traduirà per a quarter to nine. Un espanyol en dirà las nueve menos cuarto, o las ocho cuarenta i cinco. Cada llengua té les seves normes i particularitats. Així, per més que algú, des del seu particular, i equivocat, punt de vista, pugui considerar-ho més lògic i racional, en català és incorrecte i poc respectuós amb la nostra llengua parlar de les vuit quaranta-cinc. Les interpretacions orals o escrites que es poden fer d’una esfera i dues agulles són convencionalismes que varien d’una llengua a una altra, i totes s'han de respectar. Pretendre imposar, com fan algunes persones amb mentalitat tancada, la forma de dir l’hora mitjançant la traducció literal de la seva llengua (posem per cas, l’espanyol) a una altra (posem per cas, el català) no deixa de ser una forma més de colonialisme. En aquest cas, colonialisme lingüístic.

El Fuenteovejuna de la premsa espanyola

Des de l’endemà de les últimes eleccions estatals assistim a una pressió mediàtica generalitzada cap a Pedro Sánchez que fa rumiar molt sobre el paper de la premsa i de determinats partits polítics en democràcia. Així, ara, el Fuenteovejuna todos a una de la majoria dels mitjans de comunicació espanyols contra el líder del PSOE pretén fer-lo responsable de la convocatòria d’unes molt probables terceres eleccions. Ho diuen des del mes de juny i ho repeteixen dia sí i dia també, i sembla que només per això ja hagi de ser veritat. Doncs no, no és veritat, Sánchez no serà el responsable d’haver de repetir eleccions.

Seria bo que tots plegats fóssim capaços d’estudiar la situació amb una mica més de perspectiva històrica. La causa principal d’haver de tornar a les urnes al desembre ha estat la prepotència de Rajoy i els seus ministres exercida en els darrers quatre anys de majoria absoluta parlamentària. Un incís: són els mateixos mitjans que diuen que Catalunya, tot i tenir una majoria absoluta parlamentària independentista, no té una majoria social, ja que el suport electoral dels partits independentistes només és del 48 per cent. Però s’amaga interessadament que la majoria absoluta de Rajoy encara tenia un suport electoral menor: el 44 per cent.

Sánchez demostra que el seu és un posicionament coherent: complir el programa electoral. No poden dir el mateix populares i ciudadanos, que han incomplert repetidament els seus compromisos amb els votants. Unes polítiques autoritàries i recentralitzadores, unes lleis que en un país normal no passarien el llistó dels mínims estàndards democràtics, i una manca absoluta de respecte cap a l’adversari ha estat durant quatre anys una combinació políticament tòxica que ara, lògicament, passa factura al partit més votat. El culpable, doncs, no és Sánchez; es diu Mariano Rajoy.

Ahir? Rebé, un èxit

(Il·lustració trobada a la xarxa; desconec qui n’és l’autor)

Per raons que no són del cas, de les últimes cinc diades només vaig participar en la primera (2012). Tot i seguir-la des de la distància, no tinc cap dubte que les concentracions populars d’ahir van tornar a constituir un gran èxit d’organització i de participació. Ara bé, entrar en el debat de les xifres d’assistents és molt cansat i no porta enlloc; no les sabrem mai. Són xifres que varien molt segons provinguin dels organitzadors, de les policies municipals, dels partits polítics, de la Delegación del Gobierno, etc. Cadascú escombra cap a casa seva, i totes les parts involucrades fan trampa. I les que no en fan, fan trampeta. El fet és, però, que en les democràcies consolidades no es compten manifestants sinó vots, i ens hem de concentrar en això, en anar a votar quan toqui per més mandra que ens faci.

Diuen a l'oest que es de bien nacido ser agradecido. Aquest any cal agrair la col·laboració especial d’un tal Margallo, ministre del Gobierno de España, pel seu ajut inestimable en relacionar independentisme i terrorisme —va venir a dir que el primer és més dolent que el segon— just el dia abans de la manifestació. Aquí teniu les seves fastigoses declaracions; són de jutjat de guàrdia. Cal agrair també la col·laboració anticatalana dels grans diaris espanyols. Anticatalana en el sentit d’anar en contra de la voluntat majoritària dels catalans, és a dir, de poder votar què volem ser de grans. Avui en dia un editorial d’El Mundo és perfectament intercanviable amb un de La Razón, i viceversa. O amb un de La Vanguardia, o d’El Periódico. La consigna sempre és: contra la deriva independentista de Cataluña, todos a una. España Una, Grande y Libre. Ah, i sense oblidar aquella màxima que diu que el toro no sufre. Insuperable. Mentrestant, nosaltres anem marxant.

Burkini i nudisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 2 de setembre de 2016 a la pàg. 6 del núm. 1.772 de La Veu de l'Anoia)

Per si hi ha algun lector que desconegui què és, el burkini és aquesta mena de vestit de bany femení, no cenyit, que només deixa al descobert cara, mans i peus. I com que veig que tothom s’atreveix a opinar sobre què s’hauria de fer amb les senyores que opten per anar a la platja amb el burkini, també em veig amb cor de dir-hi la meva.

Començaré dient que em costa d’entendre que hi hagi senyores que es trobin confortables amb el burkini, una peça de roba que, a més a més, un cop mullada deu ser bastant incòmode de portar. Però, dit això, em costa igualment d’entendre que hi hagi persones, incloent-hi també autoritats municipals i de més alt rang polític, que pretenguin que el burkini es prohibeixi. Aquesta mania de legislar-ho tot!

Qui sóc jo per imposar què s’han de posar —o què no s’han de posar— les senyores que van a la platja? Qui és un alcalde, o un ministre, per decidir com han d’anar vestides, o desvestides, les senyores que volen gaudir d’un bany? Al meu entendre, en aquestes coses les autoritats no hi haurien d’intervenir, que ja tenen prou feina.

Deixem el burkini i passem a les platges nudistes, que una cosa i l’altra estan més relacionades del que pot semblar. Hi ha un refrany que diu que “per tot hi ha de tot”, i ve a dir que a tot arreu hi ha persones de tota mena. Així, entenc perfectament que hi hagi persones a les quals no els agraden les platges on la gent va sense roba, com entenc també que n’hi hagin que siguin partidàries de practicar el nudisme.

A prop de Ciutadella hi ha dues cales que podríem qualificar de familiars, Macarella i Macarelleta. A la primera no s’acostuma a practicar el nudisme, a la segona sí. Doncs bé, és ben senzill. Segons quins siguin els teus gustos, quan ets a la zona tries a quina cala estens la tovallola. Cal regular-ho? Diria que no, aquestes coses s’autoregulen amb el temps, i amb l’ús del burkini segurament acabarà passant el mateix.

Amb l’ús del burkini, però, sí que hi veig un inconvenient que pot tenir conseqüències negatives per a la senyora que el porta. Així, qui utilitzi burkini ha de saber que, si se li presenta un problema quan és a l’aigua i no pot tornar a la platja pels seus propis mitjans, el salvament serà més llarg i complicat: no és el mateix arrossegar un cos amb bikini que un cos amb burkini.

Hauria pogut il·lustrar aquest article amb la foto d’un grup de monges catòliques banyant-se a la platja amb els seus hàbits. Però he decidit no fer-ho, que algú potser s’ho podria prendre com una provocació.

És masoquista la meitat dels catalans?

Pocs negaran les moltes agressions, menyspreus i maltractes culturals, lingüístics, inversors, policials, judicials i de tota mena que Catalunya i els catalans estem rebent dia sí i dia també des del Gobierno i altres institucions públiques espanyoles. Ep!, me’n guardaré prou de dir, però, que l’agressora és Espanya. A Espanya hi ha de tot, també persones molt raonables, més o menys com passa a Catalunya. Avui no parlo del país sinó de les institucions públiques que el representen.

Sovint em pregunto per què el suport a la independència de Catalunya només té la simpatia de la meitat de la població catalana. Tanta ignorància hi ha entre els altres catalans, aquells que prefereixen continuar vivint sota la dependència aclaparadora d’una Espanya de caràcter colonial en gairebé tots els àmbits? Tan negativa veuen la proposta, al meu entendre i al de molta altra gent, més que raonable, de fer una aposta seriosa per establir un marc propi de relacions amb Europa, és a dir, de poder passar comptes directament amb Brussel·les evitant els actuals intermediaris, peatges i comissionistes de Madrid? Tanta por els fa la perspectiva d’un nou marc de relacions de bon veïnatge i tracte educat, de tu a tu, amb els nostres veïns espanyols?

Quantes més agressions s’hauran de rebre per fer obrir els ulls a tots aquells que encara no són capaços d’adonar-se de la realitat colonial aclaparadora —en el sentit més negatiu del terme colonial— que ens envolta? Però, ben mirat, tampoc s’ha d’excloure la possibilitat que molts catalans, els altres catalans que dèiem abans, siguin masoquistes de mena. I, si fos així, tot i que jo no ho crec, els defensors d’un estat propi tindríem mala peça al taler.

Res és de franc

(Aquesta foto l’he tret d'aquí. De dreta a esquerra: Josep Pla, Francesc Pujols, Josep Maria de Segarra, Antoni López Llausàs i Josep Maria Planes. Any 1930.)

Francesc Pujols (1882-1962, escriptor i filòsof català) s’adreçava així a Josep Pla (1897-1981, escriptor i periodista català):

“Ja deu saber que jo sóc l’autor d’una frase que tingué molt d’èxit: la que diu que, a conseqüència de les condicions que aquest país té per comprendre la realitat, arribarà un dia que els catalans ho tindrem tot pagat... Ara li afegiré que no solament no tindrem res pagat, sinó que tot el que fem ens costarà caríssim...”

Normalment només es tendeix a recordar la frase destacada en negreta però, amb l’afegitó, Pujols tocava més de peus a terra i anava sobrat de raó. Ser realista és una virtut que no tothom és capaç de practicar, i el nostre feixuc dia a dia ens ho demostra.

Les coses no surten mai de franc, i les reivindicacions polítiques dels catalans, contràries als interessos d’un estat tan potent com l’espanyol, encara menys. Ara bé, que tinguin un cost, per elevat que sigui, no vol pas dir que no siguin justes i/o que siguin impossibles d’assolir.

Pensant en el meu futur i en el dels meus descendents, no cal dir que estic disposat a pagar la part alíquota que em toqui pel fet que Catalunya esdevingui un país independent, un país que pugui passar comptes directament amb Brussel·les prescindint dels actuals intermediaris. I com que estic convençut que pels catalans serà un bon negoci des de tots els punts de vista, al final tothom donarà per bones les travetes de tota mena que dia sí i dia també ens fan des de l’oest.

Gestos populistes de cara a la galeria

Foto: btv.cat

S’ha fet públic (per exemple, aquí i aquí) que l’Ajuntament de Barcelona (sí, sí, el dels gestos populistes de cara a la galeria), va contractar un grup d’aturats de llarga durada amb l’encàrrec de localitzar, inventariar i començar el procés administratiu per fer retirar als propietaris dels edificis del districte de Nou Barris les plaques franquistes del Instituto Nacional de la Vivienda que encara estan penjades. Casualment, o potser no és tan casual, Nou Barris és el districte on, a les eleccions municipals, els comuns van tenir la millor collita electoral de la ciutat; van superar el trenta per cent dels vots, més del triple que els obtinguts a Sarrià. Un pot pensar —el pensament és lliure— que aquest nou gest populista de la senyora Colau vindria a constituir una mena de compensació en diferit pels serveis prestats en forma de vots.

És el mateix ajuntament que no fa gaire va canviar el nom de la plaça Lluchmajor per plaça de la República. No va quedar gaire clar si els comuns que ens governen es refereixen a les repúbliques —espanyola i catalana— proclamades als anys trenta del segle passat, o a la futura república catalana que ara mateix s’està gestant. Ara bé, observant com en els seus mítings polítics costa de trobar-hi senyeres —i ja no diguem estelades— i, en canvi, es mostren moltes banderes republicanes tricolor, és a dir, espanyoles, un pot concloure que, amb les noves plaques de la plaça Lluchmajor, els que s’anomenen capdavanters de la nova política es deuen referir a les velles repúbliques dels anys trenta del segle passat.

Es podrien posar molts més exemples dels gestos populistes amb els quals setmana sí i setmana també ens obsequia l’alcaldessa de Barcelona, però per no cansar el lector ho deixo aquí. D’aquestes actuacions de caràcter populista els dirigents comuns en diuen una nova manera de fer política, i hi ha ciutadans que s’ho creuen i tot. Al·là els conservi la vista!

Un matí d’agost a Barcelona (2/2)

(Ve d’aquí)

Travesso el mercat per dins quan encara no hi han les aglomeracions habituals dels turistes que van per lliure, i dels grups de turistes que porten guia amb paraigua aixecat per fer-se veure. Hi ha parades obertes però molts locals encara estan tancats, alguns tot just comencen a obrir. Al conegut Bar Pinotxo, per exemple, que els habituals diuen que ja no és el que era, encara tenen la persiana a mitja asta. La gent es lleva tard.

Segueixo baixant fins a Fernando (encara no m’he acostumat a dir Ferran), giro a l’esquerra i camino fins a la plaça de Sant Jaume. Em fico pel carrer del Bisbe i passo per davant de la Casa dels Canonges. Llavors entro a l’Arxiu Històric de la Ciutat i veig l’exposició “Les veus de les dones. Guerra Civil, Franquisme i transició”. Tot i que només entrar s’intueix la ideologia esquerranosa de qui l’ha muntat, l’exposició és prou digna; la recomano. Vaig després al Col·legi d’Arquitectes per veure l’exposició que porta per títol “50 anys d’arquitectura 1966-2016”. Francament, n’esperava molt més. Prescindible.

Llavors agafo el Portal de l’Àngel, i no puc evitar entrar a fer una ullada a la sabateria Casas. Per deformació professional, pregunto al dependent on han estat fabricades unes sabates que m’agraden i que estan molt bé de preu (encara estem en època de rebaixes). La seva resposta: són nostres, les fabriquem nosaltres. Jo insisteixo: però on, a Elda, a La Rioja, a Vietnam, a la Xina? On és la fàbrica? No em sap contestar. Marxo. Sense les sabates, és clar. Sempre m'agrada saber què compro, i més quan es tracta de productes relacionats amb el meu ram d'activitat professional.

Agafo el Tren de Sarrià de tornada i en menys d’un quart torno a ser al meu barri. Ja han posat els carrers però de gent se’n veu molt poca, i com que la xafogor ja comença a passar de mida dono per acabada l’excursió ciutadana. És hora d’engegar l’aire condicionat i, mentre em dedico a escriure aquest article, penso que a La Rambla ara ja no s’hi deu poder passar.