(L’article original en versió paper es va publicar el 5 de gener de 2017 a la pàg. 6 del núm. 1.790 de La Veu de l'Anoia)
Tant per part del Govern de la Generalitat com de la majoria absoluta del Parlament hi ha el compromís en ferm de celebrar un referèndum legal i vinculant sobre la independència de Catalunya, i no hi veig traves insalvables per dubtar que aquest compromís es pugui tirar endavant. Per motius d’estratègia política fàcils d’entendre no s’ha fet pública la legalitat en la qual s’empararà el referèndum, i és lògic que sigui així. Les autoritats espanyoles sempre estan a l’aguait per aprofitar qualsevol escletxa legal o relliscada política de les autoritats catalanes per actuar amb tota la contundència, utilitzant les vies judicial, legislativa i/o governamental. Per tant, cal extremar la prudència, però alhora cal que també tinguem clara la possibilitat que Espanya activi els mecanismes de la violència física, és a dir, les vies policial i militar. No s’ha d’excloure res.
De la manca de voluntat de diàleg amb Catalunya per part de les autoritats espanyoles ja n’he parlat en articles precedents i no cal insistir-hi. Espanya només espera de Catalunya la rectificació i la submissió, i no cal dir que aquestes exigències són contràries a qualsevol possibilitat de diàleg. Poc abans de perdre Cuba i les Filipines, Espanya també feia un discurs similar al que fa ara adreçat a Catalunya, i tots sabem com va acabar aquella aparent fermesa de la metròpoli. Per cert, més d’un segle després no es té constància de ciutadans filipins o cubans que estarien disposats a tornar a la situació colonial en la qual es trobaven a finals del segle XIX. Aquests països han tingut les seves dificultats però, si més no, ara decideixen lliurement com s’organitzen. Doncs bé, la majoria dels catalans aspiren a fer el mateix, és a dir, a decidir sense interferències com ens organitzem.
Els mateixos polítics que fins fa quatre dies negaven la possibilitat de reformar la constitució ara sembla que potser acceptarien alguns retocs menors, però aquest maquillatge no resoldria el problema. Arribats a aquest punt un es pot preguntar per què alguns catalans independentistes cauen en la trampa de participar en el debat sobre si resulta convenient o no reformar la constitució d’un estat que aviat ja no serà el nostre. Debatre sobre una eventual reforma constitucional és una pèrdua de temps, sobretot tenint en compte que aquesta mai permetrà que a Catalunya es pugui fer un referèndum vinculant sobre la independència, que això i no cap altra cosa és la voluntat majoritària dels catalans. El 2017 serà un any decisiu.
Tant per part del Govern de la Generalitat com de la majoria absoluta del Parlament hi ha el compromís en ferm de celebrar un referèndum legal i vinculant sobre la independència de Catalunya, i no hi veig traves insalvables per dubtar que aquest compromís es pugui tirar endavant. Per motius d’estratègia política fàcils d’entendre no s’ha fet pública la legalitat en la qual s’empararà el referèndum, i és lògic que sigui així. Les autoritats espanyoles sempre estan a l’aguait per aprofitar qualsevol escletxa legal o relliscada política de les autoritats catalanes per actuar amb tota la contundència, utilitzant les vies judicial, legislativa i/o governamental. Per tant, cal extremar la prudència, però alhora cal que també tinguem clara la possibilitat que Espanya activi els mecanismes de la violència física, és a dir, les vies policial i militar. No s’ha d’excloure res.
De la manca de voluntat de diàleg amb Catalunya per part de les autoritats espanyoles ja n’he parlat en articles precedents i no cal insistir-hi. Espanya només espera de Catalunya la rectificació i la submissió, i no cal dir que aquestes exigències són contràries a qualsevol possibilitat de diàleg. Poc abans de perdre Cuba i les Filipines, Espanya també feia un discurs similar al que fa ara adreçat a Catalunya, i tots sabem com va acabar aquella aparent fermesa de la metròpoli. Per cert, més d’un segle després no es té constància de ciutadans filipins o cubans que estarien disposats a tornar a la situació colonial en la qual es trobaven a finals del segle XIX. Aquests països han tingut les seves dificultats però, si més no, ara decideixen lliurement com s’organitzen. Doncs bé, la majoria dels catalans aspiren a fer el mateix, és a dir, a decidir sense interferències com ens organitzem.
Els mateixos polítics que fins fa quatre dies negaven la possibilitat de reformar la constitució ara sembla que potser acceptarien alguns retocs menors, però aquest maquillatge no resoldria el problema. Arribats a aquest punt un es pot preguntar per què alguns catalans independentistes cauen en la trampa de participar en el debat sobre si resulta convenient o no reformar la constitució d’un estat que aviat ja no serà el nostre. Debatre sobre una eventual reforma constitucional és una pèrdua de temps, sobretot tenint en compte que aquesta mai permetrà que a Catalunya es pugui fer un referèndum vinculant sobre la independència, que això i no cap altra cosa és la voluntat majoritària dels catalans. El 2017 serà un any decisiu.
3 comentaris:
Miquel, tens clar que el futur referèndum serà legal i vinculant? Jo no. Si Espanya NO l'autoritza, no serà legal. Serà un 9N. I el senyor Puigdemont ho sap molt be, per això ja ha dit que d'aquí un any deixa la presidència. El 2017 no serà un any decisiu crec jo. Estic casi segur. Miquel, d'aquí un any en parlem.
Luis,
Això ja t'ho he contestat altres vegades, em fa mandra repetir arguments ja coneguts. Em queda també molt clar que tu estàs en una altra onda, i no tinc la més mínima intenció de convèncer-te.
Jo Miquel estic a favor del referèndum. Ara d'un referèndum legal i vinculant. Jo no vull una consulta tipus 9N. Tu si? Es tirar els diners com ja va passar el 9N.
Publica un comentari a l'entrada