La T-10

(L’article original en versió paper es va publicar el 13 de desembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.943 de La Veu de l'Anoia)

La T-10 és la targeta de transport públic més utilitzada tant pels barcelonins com per les persones foranes que visiten la ciutat de Barcelona. Permet fer deu viatges en bus i/o metro, així com els transbords corresponents. És una targeta emesa per l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB), i això vol dir que no només depèn de l’Ajuntament de Barcelona sinó també d’altres administracions supra-locals. Actualment les decisions de l’AMB depenen de diversos partits polítics, i els salaris dels seus màxims dirigents superen amb escreix els 100.000 euros anuals que cobra l’alcaldessa Colau.

Feta aquesta necessària contextualització, l’AMB ha decidit reformular l’oferta dels títols de transport, i entre altres mesures ha eliminat la targeta de transport més utilitzada, la T-10. Bé, els polítics que ho han decidit no parlen d’eliminar la T-10 sinó de reorganitzar l’oferta, que per això són polítics i utilitzen el llenguatge ambigu que tots coneixem. Així, a la T-10 li han canviat el nom (ara es dirà T-Casual), n’han reduït les prestacions (només es podrà validar una vegada per viatge, és a dir, només la podrà utilitzar una persona per viatge) i l’han augmentat de preu, passant de 10,20 a 11,35 euros (11,3 per cent més).

Vist el rebuig gairebé unànime de les persones perjudicades per aquesta mesura tan desafortunada, resulta evident l’error de l’administració que ha pres aquesta decisió, com passa sovint amb moltes decisions preses des d’un despatx i no sobre el terreny. Ara caldrà veure si els polítics i els dirigents de l’AMB rectifiquen o, com passa habitualment en aquests casos, persisteixen en l’error. Possiblement els càlculs que estan fent els polítics és que com que falten més de tres anys per a les pròximes eleccions municipals, llavors la gent ja haurà assumit el nou sistema i no els castigarà a les urnes. Veurem què passa.

Un objectiu lloable de les administracions públiques és que ens oblidem del cotxe i utilitzem el transport públic. Ara bé, castigar d’aquesta manera els usuaris habituals de la T-10 pot produir l’efecte contrari. Amb un exemple s’entendrà millor. Una família amb tres fills que vulgui pujar al Tibidabo fins ara en tenia prou amb una targeta T-10 (cinc viatges d’anada i cinc de tornada, total 11,20 euros). Ara necessitarà una T-Casual per a cada membre de la família (11,35 x 5 = 56,75 euros), cinc vegades més. Se’ns està convidant a anar-hi en cotxe? És ben cert que amb aquestes targetes es poden fer més viatges, però en molts casos no s’aprofitaran.

Què en quedarà de la cimera del clima?

Quan es va posar en evidència que Xile tenia dificultats per organitzar la cimera mundial del clima, Pedro Sánchez, amb un objectiu utilitarista pels seus interessos polítics, es va oferir a fer-la a Espanya. Estava convençut que en trauria un rèdit polític però, vistos els nuls resultats obtinguts, no en traurà res de positiu. Un cop la cimera s’ha acabat, amb un balanç que, sent molt generosos, només podem qualificar de gran fracàs de la diplomàcia, Sánchez i el govern espanyol han quedat en evidència, ja que, com a amfitrions i participants actius de la reunió, alguna responsabilitat devien tenir. Al principi de la cimera Sánchez hi treia el cap i es fotografiava amb els delegats, però a mesura que s’intuïa que allò acabaria malament Sánchez va desaparèixer d’escena i va traspassar la gestió del fracàs a gent del seu equip ministerial. Què en quedarà de la cimera del clima de Madrid? A banda de la visita mediàtica de Greta Thunberg, poca cosa més. Aviat ni se’n parlarà. I vistes les necessitats imperioses de reduir les emissions i les expectatives que s’havien creat entorn d’aquesta trobada, tot plegat resulta lamentable.

Sánchez diu que farà un truc a Torra

Com a bon dirigent polític espanyol, Sánchez és al·lèrgic a tot el que vingui de Catalunya, i és per això que durant molt temps a Torra no li ha agafat el telèfon. Ara diu que aviat li trucarà, però perquè ningú se senti ofès trucarà també als disset presidents autonòmics espanyols. Malament rai quan una trucada telefònica s’ha de fer pública abans que la trucada tingui lloc, com volent demanar permís a la societat espanyola per un fet tan greu com és agafar el telèfon i marcar les nou xifres del destinatari.

Si Sánchez hagués tornat la trucada a Torra sense més, molts espanyols s’haurien emprenyat, però si l’inclou en una ronda de trucades als presidents autonòmics, aquesta trucada potser passarà més desapercebuda. Malament anem quan Sánchez s’ha de justificar per fer una simple trucada. Hem passat del nefast cafè para todos, a la ridícula llamada para todos.

Per acabar, no em puc estar de destacar l’oportunisme infantiloide d’alguns polítics catalans que ni han esperat que la trucada es produís per posar-se la medalla per aquest anunci de trucada. Estem en males mans, aquí i allà. Genteta.

Sanitat privada vs. sanitat pública

(L’article original en versió paper es va publicar el 29 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.941 de La Veu de l'Anoia)

A Catalunya tenim una llarga tradició de ser atesos a les mútues privades, fins al punt que molta gent, davant d’un problema de salut, ni tan sols es planteja la possibilitat d’anar a un hospital públic. En aquest article no mencionaré noms d’establiments, públics i privats, però segur que el lector en té uns quants al cap i es pot sentir identificat amb aquests comentaris. El fet és que, sortosament, un bon percentatge de catalans només utilitza la sanitat privada. I dic sortosament perquè si de cop i volta tota aquesta gent anés a la pública, el sistema quedaria col·lapsat per excés de demanda.

Abans era partidari de la sanitat privada, però d’uns anys ençà defenso molt la pública. Abans pagava una assegurança privada i sabia que si un dia ho necessitava —sortosament no ho he necessitat mai— podria ingressar en un hospital privat, tenir la meva habitació individual i un càtering que tal vegada és una mica millor que el de la sanitat pública, tot i que pel que he anat veient aquí i allà això no sempre és així. Mai m’havia plantejat la vàlua professional del personal de la sanitat privada, ni els seus mitjans tècnics, ni la ràtio de personal d’infermeria per malalt ingressat, ja que donava per suposat que seria similar al nivell que et trobes a la sanitat pública. Després he sabut que no sempre és així, i he vist casos de malalts de la privada que quan es complicaven les coses eren derivats a la sanitat pública, suposo que per estalviar diners, o per una incapacitat tècnica per gestionar correctament segons quines patologies massa complicades.

He pogut comparar els dos sistemes, les instal·lacions, com treballen els seus professionals, els temps d’espera i les incomoditats inevitables que pateixen els malalts i els seus acompanyants, i no veig massa diferència entre un sistema i l’altre. I és que el principal problema d’una persona malalta que ha d’anar a un hospital per ser atesa per professionals de la salut no són els petits o no tan petits detalls diguem-ne secundaris sinó la mateixa malaltia. Si una persona pensa que té un problema greu de salut no es planteja el càtering de l’hospital sinó la qualitat professional i humana dels professionals que la tractaran. I si el problema que l’amoïna més és què menjarà per dinar potser vol dir que la seva malaltia no és tan greu com pensa. La conclusió és que s’ha de potenciar el millor servei de la sanitat pública que paguem entre tots, sempre coexistint amb la sanitat privada per aquelles persones que opten per aquesta via.

Propietat privada

Escoltant determinats activistes del món de les esquerres més esverades, bàsicament comuns i cupaires, podria semblar que la defensa de la propietat privada —un dels puntals de la nostra societat— fos un dret que ja ha deixat d’existir. Per defensar en veu alta els propietaris de determinades propietats immobiliàries et miren malament i tot, com si els propietaris no paguessin els corresponents impostos o, encara pitjor, com si haguessin pagat les propietats amb diners robats. El fet és que per a una part de la nostra societat, una part relativament petita, tot s’ha de dir, gaudir d’una propietat immobiliària gairebé és sinònim de delinqüència, o així es pot deduir escoltant les seves abrandades prèdiques socials plenes de demagògia barata. No cal dir, però, que aquestes persones es passen immediatament a l’altra banda del taulell i deixen de criticar els propietaris privats tan bon punt elles mateixes accedeixen a una propietat privada, encara que sigui per mitjà d’un crèdit hipotecari. Llavors et trobes que de cop i volta s’han convertit en grans defensors d’allò que fins al dia abans criticaven.

Política lingüística: PSOE = PP/Vox

Escoltant el senyor Iceta, la senyora Granados, el senyor Zaragoza i altres directius de la franquícia catalana del PSOE sobre el nou posicionament dels socialistes respecte a la llengua catalana, ara ja ha quedat clar que el gir lingüístic socialista cap al PP/Vox és la posició comuna dels membres del politburó de la franquícia catalana, i coincideix amb la doctrina de facto de la casa central del carrer Ferraz de Madrid. El PSOE busca desesperadament els votants orfes de Ciudadanos, i ha optat per no dissimular més i posar negre sobre blanc un gran menyspreu a la llengua pròpia de Catalunya, una opció que en segons quins llocs tothom sap que sempre dóna vots. Alguns socialistes, poquets, potser s’enfadaran i es donaran de baixa del partit, però la gran majoria mirarà cap a una altra banda. D’això se’n diu disciplina de partit.

El mur de Berlín i altres murs

(L’article original en versió paper es va publicar el 15 de novembre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.939 de La Veu de l'Anoia)

Fa trenta anys va ser enderrocat el mur de Berlín, una infraestructura que fins al dia abans de la seva caiguda semblava que no cauria mai. Fins poc abans del col·lapse comunista, els presidents del politburó del partit únic alemany, Honecker i Krenz, defensaven la utilitat del mur i la vigència del comunisme, i asseguraven que aquella gàbia no s’obriria mai. Doncs bé, a partir de la caiguda del mur va sorprendre la facilitat amb la qual tota aquella enganyifa del comunisme es fa desfer com un terròs de sucre.

S’ha de tenir molta barra per batejar una d’aquelles gàbies, l’Alemanya oriental, com la República Democràtica Alemanya quan, òbviament, de democràtic aquell país no en tenia res. Si el balanç que ens ha deixat el comunisme no fos tan greu i inhumà semblaria una broma de mal gust. Un detall significatiu demostra que els extrems es toquen: durant la dictadura franquista a Espanya els homosexuals eren empresonats, però als països comunistes també, encara que a alguns progres no els agrada que es recordi.

Aquell mur, a diferència d’altres murs que s’han construït posteriorment, tenia una particularitat, i és que no servia per impedir l’entrada de la gent de fora sinó per impossibilitar que sortís la gent del país. Les autoritats de l’època no devien estar gens convençudes de les bondats del sistema comunista, quan s’impedia que la població abandonés aquell suposat paradís. Tot això avui pot semblar inversemblant, però aquells episodis tan desgraciats tardaran molts anys a oblidar-se.

Ara els murs construïts pels estats a les línies frontereres no hi són per impedir que la gent marxi sinó per dificultar l’entrada d’estrangers. D’aquestes vergonyoses infraestructures a Europa i fora d’Europa se n’han construït unes quantes, i són la prova del cotó del fracàs més absolut de la política mundial. Els dirigents polítics del tercer món no són capaços de garantir a la seva població l’accés a unes mínimes condicions de vida, i a la gent només li queda l’opció d’intentar votar amb els peus.

Les persones que tenen la desgràcia de viure en països pobres no tenen com a fita el comunisme que ens pretenien vendre quan hi havia el mur de Berlín sinó el sistema lliure i democràtic dels països que ara es protegeixen amb els nous murs. Tots els dirigents mundials són responsables d’aquesta situació, uns per impedir i/o no fomentar unes mínimes condicions de vida als països del tercer món, i els altres per no impedir amb els mitjans que disposen que aquestes situacions tan injustes s’eternitzin.

Arran i els drets humans

Núria Martí, portaveu nacional d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, va dir dissabte a TV3 que la seva organització no creu en els drets individuals de les persones i, per tant, no els pot defensar. Per Arran, i qui diu Arran diu la CUP, només són legítims els drets col·lectius. I encara que no ho va dir, va deixar entendre que és la gent d’Arran, i qui diu Arran diu la CUP, qui decideix quins són els drets col·lectius a defensar. Des d’un plantejament mínimament democràtic de la societat és fàcil d’entendre que hi hagi tanta gent que escoltant aquestes bestieses antidemocràtiques no tingui massa simpatia per aquesta opció política.

Franco i el franquisme

(L’article original en versió paper es va publicar el 31 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.937 de La Veu de l'Anoia)

Quaranta-quatre anys després del seu enterrament, i com si fos un acte més de la campanya electoral del PSOE, el cadàver del dictador Franco s’ha canviat de lloc de manera gens discreta. El trasllat no s’ha fet amb els honors de 1975 però sí amb una gran parafernàlia i una cobertura televisiva que estaven fora de lloc. L’exhumació s’hauria pogut fer discretament, de nit, i anunciar-la un cop feta, però Sánchez va optar per treure’n profit electoral. L’han tret del Valle de los Caidos, a Cuelgamuros, i l’han traslladat al cementiri de d’El Pardo, dos indrets pertanyents al patrimoni públic i que només estan separats per 30 km. Així, les visites dels nostàlgics del franquisme al nou lloc d’enterrament no desapareixeran.

El trasllat va ser una operació de màrqueting dissenyada fins a l’últim detall per a lluïment del govern en funcions presidit per Pedro Sánchez, el qual amb aquest gest pretén guanyar vots per poder seguir governant després de les eleccions del 10 de novembre. Se’ns ha dit que el cost del trasllat era d’uns seixanta mil euros, però veient els mitjans aeris i terrestres i els funcionaris utilitzats segur que ens ha costat bastant més. Sigui com sigui, el cadàver de Franco ja no és al Valle de los Caidos. Molta gent pensa que ja era hora, com si s’haguessin tret un pes de sobre. Però el gest de Sánchez s’ha limitat a canviar de lloc una mòmia. El franquisme, però, segueix vigent.

El problema no és tant el lloc on Franco es troba enterrat sinó la dificultat d’enterrar el franquisme residual que a la mort del dictador no va desaparèixer de les institucions espanyoles. Llavors hauria fet falta una depuració a fons de l’exèrcit, la policia, la justícia, la fiscalia, etc. S’imposava la desaparició dels tribunals franquistes com el TOP, ara anomenat AN. Però no es va fer. Ni Sánchez ni cap dels seus antecessors, del PSOE i del PP, han considerat mai seriosament la possibilitat de desterrar el franquisme de les institucions. El fet és que quaranta-quatre anys després de la mort de Franco i a partir d’una transició política mal feta, el franquisme segueix vigent.

D’exemples de la vigència del franquisme a Espanya en tenim a dojo. Només cal veure amb quina manca d’intel·ligència a Madrid segueixen tractant el conflicte polític català. O el menyspreu de les institucions espanyoles a la normalització de l’ús del català. O, sense anar més lluny, com ha anat el judici del procés, i amb quina violència està reaccionant Espanya a les queixes per una sentència totalment injusta.

El president de tots

Com que el món unionista no disposa d’arguments sòlids per defensar la seva postura política davant de l’opció independentista majoritària, s’ha posat de moda criticar el president Torra per suposadament no ser el president de tots els catalans, sinó només de la meitat dels catalans, és a dir, dels catalans independentistes. Aquest és un argument tan feble que no hi hauríem de dedicar ni un minut. Però avui faré una excepció i li dedicaré un minut.

Torra és, òbviament, el president de tots els catalans, l’hagin votat o no, de la mateixa manera que Sánchez és el president de tots els espanyols, siguin o no de la seva corda política. Així funciona la democràcia, i no caldria dir res més. Però posats a filar prim, jo mateix, sense anar més lluny, considero que el president legítim de Catalunya hauria de ser Puigdemont. Torra ocupa el càrrec precisament perquè a Puigdemont Espanya li va impedir ser-ho, tot i disposar dels vots necessaris.

Senyores i senyors unionistes, cal saber perdre. Si no us agrada que Catalunya tingui un president independentista ho teniu ben fàcil, a les pròximes eleccions al Parlament voteu les franquícies del PP, Cs o PSOE, i reseu-hi un parenostre perquè disposin dels vots suficients per presidir la Generalitat. A mi no m’agradaria gens que això passés, però mai diria que el candidat unionista no és el president de tots els catalans, de la mateixa manera que no ho vaig dir quan Maragall i Montilla van presidir la Generalitat.

Venjança en forma de sentència

(L’article original en versió paper es va publicar el 18 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.935 de La Veu de l'Anoia)

Que l’independentisme és una operació de risc s’ha tornat a posar en evidència amb la sentència del procés. Un dia de presó pels fets jutjats ja hauria estat excessiu, i la sentència parla d’un segle de presó. A Madrid s’ha perpetrat la venjança d’un estat que no admet la discrepància, i la sentència posa en evidència que per exercir la venjança s’han utilitzat, també, les mentides dels funcionaris públics. Així, veient com s’ha desenvolupat el judici, amb un munt d’irregularitats que algun tribunal més seriós que els d’aquí necessàriament haurà de substanciar, podem dir que aquest no ha estat un judici just. Algú l’ha anomenat un judici-farsa, ja que el càstig als independentistes catalans estava decidit abans de començar el judici.

Quan es tracta del conflicte català, a Espanya no existeix la separació de poders, i això significa que els poders de l’estat actuen perfectament coordinats en contra de la voluntat majoritària dels catalans. Alguns, equivocadament, d’això en diuen democràcia. Estava cantat que els grans poders de l’estat havien decidit que la sentència havia de ser dura, i així ha estat. S’ha buscat que en els pròxims anys cap dirigent del món independentista torni a organitzar un altre referèndum. Se’n sortiran?

Ara es posaran en marxa els recursos, però fa de mal dir com i quan pot acabar aquest disbarat judicial. Tot indica que es necessitaran anys per arribar al final d’aquest malson. Avui molts polítics espanyols brinden amb cava, o amb patxaran, i la majoria dels jutges de les altes instàncies judicials també se suma a la gran festa unionista. També brinda el nét polític del dictador, el qual va mostrar en públic una vergonyosa complicitat amb les forces de seguretat que l’1 d’octubre del 2017 es van dedicar a atonyinar catalans amb una violència inusitada, uns fets que la justícia hauria de condemnar.

Les reivindicacions dels independentistes catalans només es poden resoldre a les urnes, i els unionistes espanyols saben perfectament que amb aquesta venjança en forma de sentència no només no es resol el conflicte sinó que s’agreuja. En una democràcia, votar sobre el futur dels seus ciutadans no pot ser mai un acte delictiu, diguin el que diguin les lleis, els polítics i els jutges d’aquesta atrotinada democràcia. Espanya, formalment, ha guanyat aquesta primera etapa judicial, però alhora ha perdut per a la causa unionista uns quants catalans més que es troben cada dia més allunyats d’un estat gens respectuós amb la discrepància política dels seus ciutadans.

Sense precs, sense preguntes i sense respostes al ciutadà

Aquests dies que es parla tant dels cops de porra i altres agressions de la policia als ciutadans catalans, caldria parlar també d’un cop de porra simbòlic contra la ciutadania del nostre districte, Sarrià-Sant Gervasi. Resulta que fins ara, i des de fa molts anys, abans dels consells plenaris del districte es feia una sessió de preguntes i respostes batejada com Audiència Pública. La gent preguntava i l’equip de govern contestava o, si més no, ho intentava. I acabats els precs i preguntes, començava el Consell Plenari. Doncs bé, a partir del Plenari convocat per demà, el públic ja no podrà preguntar, ja que la Junta de Portaveus així ho va decidir per majoria. L’excusa que donen els membres de l’equip de govern per justificar aquest menysteniment al ciutadà és que ells vetllen pels nostres interessos, i amb aquesta mesura volen facilitar la conciliació familiar. Vaja, que se’ns tracta com si els veïns del districte fóssim pàrvuls de P3. Maco, oi? Però com que la majoria de les persones que promouen aquesta censura són tan intel·ligents com els que hi van votar en contra, un pot intuir que aviat s’adonaran de l’error, rectificaran i demanaran disculpes al veïnat per aquesta relliscada. Això és si més no allò que esperem molts veïns que amb aquesta decisió ens sentim poc respectats.

Espanya va perdent

Aquesta setmana s’ha pogut constatar que el jovent ha tornat a sortir als carrers, i això és una molt bona notícia pel moviment independentista. La joventut també hi està implicada, i ja no és només reclamar la independència de Catalunya, que també, sinó que el que es reclama són els drets humans i els principis bàsics de la democràcia (dret d’opinió, dret de manifestació, dret de protesta, etc.) que la sentència ha posat en qüestió.

Avui fa quatre dies que es va fer pública la sentència del procés. Tothom sabia que la sentència seria condemnatòria, i gairebé tothom coincideix que és molt injusta, com injust i trampós va ser tot el procés del judici. Cap sorpresa. Espanya, però, sap que va perdent, tot i que de moment haurà guanyat aquesta primera etapa judicial. Però els independentistes seguiran sent-ho, amb més suport i intensitat que abans.

Avui els independentistes són més. Si fins ara eren el 48 per cent dels votants (contra el 43 per cent d’unionistes), a partir d’ara superaran la xifra emblemàtica del cinquanta per cent, i a les pròximes eleccions catalanes ho podrem comprovar. Els mitjans de comunicació unionistes —que són gairebé tots— celebren la sentència, uns obertament i altres intentant dissimular la seva alegria, però uns i altres no ignoren el final polític que ens espera a tots.

Espanya potser no és conscient que celebrant la sentència està celebrant també una etapa més de la seva derrota final. Ara fa una estona el MHP Puigdemont ha tornat a quedar en llibertat a Bèlgica, sense fiança. El sistema judicial espanyol grinyola quan el comparem amb el sistema judicial que hi ha al nord dels Pirineus, i el jutge espanyol torna a quedar en evidència davant dels seus col·legues europeus.

Revifa la repressió

(L’article original en versió paper es va publicar el 4 d'octubre de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.933 de La Veu de l'Anoia)

Amb la sentència del procés a punt de fer-se pública, revifa la repressió provinent de les institucions estatals. Actuant amb un total desconeixement de la realitat política catalana, als poders estatals espanyols l’única opció que se’ls acut és coordinar-se per a un enduriment de la repressió. S’ha enviat a Catalunya més personal repressiu buscant acoquinar la gent, pensant que com més repressió apliquin més possibilitats tindran de mantenir per la via de la força bruta les seves immobilistes tesis unionistes. Ni se’ls acut considerar la possibilitat d’intentar buscar una sortida política. El discurs oficial espanyol respecte a Catalunya ha evolucionat a pitjor. Ara diuen obertament que independència és terrorisme i violència, oblidant que els únics episodis greus de violència es van produir amb la forassenyada actuació de les forces repressores espanyoles ara fa dos anys.

Sorprèn la curtedat de mires de Pedro Sánchez i companyia, i quan menciono la companyia penso en els partits estatals partidaris de tornar a aplicar als catalans l’article 155, que són tots. Penso també en la gran patronal i els grans sindicats, els fiscals i els jutges del TS, la banca, l’Ibex 35 i la majoria dels mitjans de comunicació. Tots formen part de l’“a por ellos” anticatalà, cadascú aplicant amb mà de ferro les seves eines de repressió, treballant perfectament coordinats contra l’independentisme català i sense proposar cap via intel·ligent de sortida al conflicte. Cal dir-ho clar, per gestionar el contenciós català no existeix la separació de poders, i a banda de la recepta de la repressió Espanya no té cap altre projecte per a Catalunya.

L’últim episodi ha estat la detenció d’uns suposats terroristes catalans. Quin valor tenen les declaracions obtingudes de matinada per les forces de seguretat després de moltes hores d’interrogatori, dies sense dormir, maltractaments i amenaces de tota mena, incomunicació, absència d’advocat i altres irregularitats? En una democràcia aquestes declaracions no haurien de tenir cap valor, i un jutge compromès amb la seva independència ni tan sols les hauria de considerar. A Espanya, però, et poden tancar a la presó i tenir-te allà indefinidament. Aquesta és la raó de la força de l’estat, que juga amb aquests abusos i sotmet la voluntat del detingut fins que diu i signa el que li posen al davant. Aquesta mena d’episodis passen a les democràcies no consolidades. Passen a Rússia i a Turquia, i a la majoria de països del món. I, dissortadament, també a Espanya.

La força del PP a Catalunya

El Partido Popular, que vol tornar a governar Espanya, té una sucursal a Catalunya. Molta gent es pregunta si també aspira a governar Catalunya i quina és la força real d’aquest partit a Catalunya. Unes quantes dades ens ajudaran a respondre aquesta pregunta. Dels 135 diputats del Parlament, aquesta sucursal només en té 4. Dels 47 diputats catalans que formen part del Congreso de los Diputados, la sucursal només en té un, una per ser precisos, i ni tan sols viu a Catalunya. Dels 947 alcaldes catalans, el PP només en té 1. Dels 41 regidors de l’Ajuntament de Barcelona, el PP només en té 2. De les 4 diputacions catalanes, el PP no en presideix cap, com tampoc presideix cap consell comarcal. A partir d’aquestes dades, i per més soroll mediàtic que facin els dirigents de la franquícia, queda clar que la força del PP a Catalunya és absolutament residual, gairebé nul·la. Això sí, el soroll que fa el PP a Catalunya l’utilitzen per obtenir més simpaties a l’Espanya anticatalana. Com més canya als catalans, més vots obtenen a Espanya. És bàsicament per això que el PP manté oberta aquesta franquícia, i no pas per accedir al govern d’un territori (Catalunya) que saben que difícilment assoliran.

Objectiu immediat: liquidar Torra

Espanya busca ara carregar-se políticament el MHP Torra, i si cal fer-ho per mitjans il·legals, com tot indica que s’està preparant, no tindran cap remordiment a utilitzar qualsevol via antidemocràtica per treure’l de circulació. A Rússia això ho fan tot sovint, i a Turquia també, i no són precisament dos exemples de democràcies exemplars. A Espanya no agrada que se la compari amb Rússia i Turquia, però els mètodes que utilitza per silenciar la discrepància política són similars.

Ara Espanya diu que el problema de Catalunya és Torra, i alguns curts de mires pensen que, si el treuen de circulació, hauran resolt el problema català. Recordo quan el president era Mas, i com Espanya no va parar de fer joc brut fins que se’l van treure de sobre (amb l’ajut de la CUP, per cert). Van resoldre el problema? No, al contrari, el van agreujar. Després de Mas va venir Puigdemont, i no cal dir els esforços i mitjans que Espanya destina des de fa dos anys —i ja abans del seu exili— per carregar-se’l.

Espanya encara no ha entès que el problema català no depèn de qui ocupi el Palau de la Generalitat (Mas, Puigdemont, Torra...) sinó de la voluntat dels catalans expressada a les urnes. I la voluntat dels catalans expressada a les urnes i representada al Parlament amb una majoria absoluta diu que la societat catalana està dividida en dues meitats, una més petita que defensa l’opció unionista i que disposa del 43,5% dels vots, i una altra que defensa la independència, amb el 47,5% del suport a les urnes. La resta, comuns que no es mullen, enquestes interessades i fum. Molt fum.

S’acabaran carregant Torra? No s’ha d’excloure, però sortirà un altre president que assumirà la defensa oficial dels independentistes catalans els quals, cal anar-ho repetint als desmemoriats, des de fa anys són més que els unionistes. I en democràcia, les majories guanyen, i les minories perden. I la majoria és la meitat dels vots emesos més un vot. Recordeu Escòcia i el Quebec? Doncs és això. No deixem que s’escapi aquesta oportunitat quan es convoquin eleccions catalanes. Quan superem el cinquanta per cent el món ens mirarà d’una altra manera, i veurem la llum al final del túnel.

Les incoherències de la CUP

Que la CUP es presenti a les eleccions espanyoles no és cap drama, però a les persones que valorem la coherència dels polítics ens resulta com a mínim sorprenent. Quan la CUP decidia no presentar-se a les eleccions espanyoles per centrar la seva actuació en la política catalana, els cupaires asseguraven que aquella opció era coherent amb la seva ideologia. Era el discurs que anaven repetint per intentar evitar les discrepàncies públiques. Ep, hi tenien tot el dret.

Però ara el politburó de la CUP ha fet un gir de 180 graus, i ha decidit presentar-se a les eleccions espanyoles. No em digueu, si us plau, que els cupaires decideixen per la via assembleària, que una cosa és qui pren les decisions i una altra és la manera de gestionar-les i presentar-les en societat. Així, aquell discurs tan aparentment sòlid d’abans ha passat a millor vida, i ara toca fer el discurs oposat. A partir d’ara la coherència dels cupaires consistirà a fer política espanyola.

Aparentment res ha canviat que justifiqui aquest canvi de rumb. Si eren coherents quan la decisió era la de no presentar-se, no ho són ara. Si ho són ara que han decidit presentar-se, potser no ho eren abans. Sigui com sigui, es torna a demostrar que els cupaires no saps mai per on et sortiran. En un moment determinat la CUP es va carregar Mas, i ara tot indica que donarà preferència a jugar a la lliga espanyola. Catalunya sempre pot esperar, també pels cupaires.

Enquestes, manifestacions, votacions

(L’article original en versió paper es va publicar el 20 de setembre de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.931 de La Veu de l'Anoia)

Hi ha qui confon els efectes polítics dels resultats d’una enquesta amb els d’una manifestació o els d’una votació. Alguns fins i tot es veuen capaços de treure conclusions polítiques contundents a partir de les dades de participació en una manifestació, unes dades que no deixen de ser estimatives, i que tot sovint estan manipulades interessadament a favor o en contra de determinades ideologies. Però una cosa és una enquesta, una altra cosa és una manifestació, i una altra de ben diferent és una votació. M’agrada, i ho faig sovint, treure conclusions a partir dels resultats d’unes eleccions, però sóc menys partidari de fer-ho basant-me en les dades de participació popular en una manifestació. I sobre les enquestes polítiques, sense perdre de vista les distorsions comentades abans, en faig el cas que crec que se n’ha de fer: entre poc i cap. En el millor dels casos una enquesta només et diu per on podrien anar les coses, tot i que l’únic factor inqüestionable és el vot de la ciutadania.

La setmana passada es va fer la tradicional manifestació de l’onze de setembre. Va sortir molta gent al carrer, però alguns diuen que potser va ser menys concorreguda que les d’anys anteriors. Francament no ho sé, no vaig comptar quants manifestants hi participaven, però puc donar fe que la zona on jo em trobava (avinguda Maria Cristina / plaça d’Espanya) estava col·lapsada de manifestants. I veient les fotos i vídeos que s’han publicat dels carrers adjacents, de gent també n’hi havia molta. I això que poques hores abans plovia a Barcelona, i té tot el sentit que una situació meteorològica incerta frenés molta gent a participar-hi. Sigui com sigui, des del primer onze de setembre de la nova etapa que va començar el 2012, la manifestació celebrada la setmana passada va ser la vuitena consecutiva amb una assistència massiva de gent.

Confonent desitjos amb realitats, d’uns anys ençà des del món unionista ens intenten convèncer que el suflé independentista s’està desinflant, però aquestes expectatives negatives no s’acaben de confirmar. Potser haurien de buscar un altre argument que fos més sòlid, ja que any rere any tothom pot veure que l’onze de setembre molts catalans tornen a sortir al carrer. I si parlem en termes de vots, només cal comparar els resultats electorals dels últims anys per constatar que el suport popular a l’independentisme no només no es desinfla sinó que augmenta i es consolida. Potser ens hauríem de preocupar si a les pròximes eleccions baixés del 47,5 per cent actual.

Presumpció de culpabilitat

La baixa qualitat democràtica d’Espanya es pot fàcilment evidenciar en els intents continuats de les autoritats espanyoles per substituir la presumpció d’innocència dels ciutadans per una vergonyosa i antidemocràtica presumpció de culpabilitat. Les detencions de nou persones fetes abans-d’ahir per les forces de seguretat espanyoles van anar acompanyades per tot un relat mediàtic que tenia per objectiu convèncer els ciutadans que els independentistes catalans són unes persones molt violentes. Periodísticament parlant, vaig trobar vergonyós tot aquell desplegament de personal de la repressió acompanyat de vídeos editats, declaracions oficials, notes de premsa de jutges, fiscals i forces de seguretat, i programes de ràdio i televisió perfectament adoctrinats, donant tota mena de pistes falses d’un relat que oficialment és secret (pel secret de sumari) i del qual, per tant, ningú en pot tenir detalls. Seria un bon exemple de manipulació periodística un programa de la Sexta, amb García Ferreras i els seus palmeros, però per no anar tan lluny podríem parlar també de la nostra premsa amiga de la repressió com, per exemple, el vergonyós editorial de La Vanguardia d’ahir, un text que semblava dictat per les forces policials espanyoles. L’objectiu d’Espanya és intentar convèncer la gent que el món independentista català és violent. A ulls d’Espanya aquest relat fals podria fer més justificable la dura sentència condemnatòria del judici del procés, una sentència que ja estava dissenyada abans de començar tota aquesta farsa judicial. Per tant, ara hem d’estar preparats per la presumpció de culpabilitat per a tothom que gosi objectar la sacrosanta unitat d’Espanya, una unidad de destino en lo universal.

Una colla d’irresponsables

Els espanyols hauran de tornar a votar la composició del seu parlament, i serà la quarta vegada en menys de quatre anys que són cridats a les urnes. De culpable només n’hi ha un, Pedro Sánchez, però per fer el retrato complet s’ha de dir que els líders polítics espanyols són una colla d’irresponsables. No se’n salva cap. Ara tots es tiren els plats pel cap per espolsar-se la responsabilitat de sobre i mirar de traslladar-la al veí, però tant Sánchez com Casado, Rivera i Iglesias han demostrat una manca d’idees molt preocupant. I no menciono els partits menors perquè en aquest negoci no hi pinten res, o hi pinten molt poc. Al novembre tornarem a ser on som ara, amb poques variacions en el nombre d’escons però, bàsicament, amb el mateix problema que hi ha ara. Espanya ha passat de ser un país bipartidista a multi partidista, i per això es necessiten líders molt ben preparats per negociar coalicions de govern. Els líders actuals han demostrat amb escreix que no són capaços de tirar endavant aquesta tasca. La solució dràstica, i potser única, exigiria enviar-los cap a casa i buscar nous líders preparats per fer la política que toca en els temps polítics actuals, però tot indica que aquesta és una tasca que no es tirarà endavant a curt termini. De moment, els espanyols tenen mala peça al taler i, per la part que ens toca, els catalans, també.

Noves eleccions a Espanya?

(L’article original en versió paper es va publicar el 6 de setembre de 2019 a la pàg. 3 del núm. 1.929 de La Veu de l'Anoia)

Encara no sabem si hi haurà una repetició de les eleccions espanyoles o, finalment, el guanyador de les últimes, Pedro Sánchez, arribarà a un acord de govern amb Unidas Podemos o amb un altre partit. Això ens evitaria haver de tornar a votar la composició del parlament espanyol, i com que serien les quartes eleccions en quatre anys, semblaria sensat intentar evitar-les. Ara bé, havent constatat repetidament que l’objectiu d’un polític inconsistent com Sánchez no va massa més enllà dels seus interessos personals i, molt en segon terme, els del seu partit, tot és possible.

Si s’ha de tornar a votar, només una cosa sembla clara, i és que votarà menys gent que l’última vegada. Quan se n’abusa el poble se’n cansa, i de vegades el poble no rumia gaire i respon amb el menfotisme. Segurament no hauria de ser així, però humanament és comprensible. La gran pregunta que aquests dies es fa la classe política és a qui afectaria més un augment de l’abstenció, qui en sortiria perjudicat i qui en sortiria beneficiat. Hi ha qui diu que el partit més perjudicat seria Ciudadanos, però també podria ser que no fos així.

No sóc gens defensor de les enquestes com a via per justificar una convocatòria d’eleccions segons quines siguin les expectatives electorals de qui té la potestat de convocar-les. Per més legal que sigui, que ho és, això és una perversió del sistema democràtic. L’únic responsable de la paralització política actual és Sánchez. I és trampós per part seva que pretengui traslladar aquesta responsabilitat a Iglesias, un dels seus possibles socis de govern.

També podria passar que després d’una possible repetició electoral el panorama polític espanyol no canviés gaire, i que ens tornéssim a trobar més o menys on som ara, amb el PSOE com a primera força política. Potser amb alguns escons més però sense majoria. Sigui com sigui, si en algun moment Sánchez es plantegés actuar en clau de país, estaria bé que fes un esforç i intentés formar govern ara, i no allargués més una situació provisional gens positiva que no ens porta enlloc.

Passi el que passi, però, a Catalunya les coses no canviarien gaire, dissortadament. Mani qui mani a Madrid, aquí seguirem tenint un govern central contrari als interessos de la majoria dels catalans. En el contenciós català tots els polítics espanyols van d’acord, així que com més aviat es pugui sortir d’aquest atzucac millor per a tothom, sense perdre de vista que mentre no canviïn les coses els nostres recursos ens els segueixen retenint a Madrid.

De cara a la Diada

Aquesta setmana, el dissabte dia 13, farà deu anys de la consulta sobre la independència de Catalunya organitzada a Arenys de Munt. Hi ha qui diu que allò va ser el principi de tot el que ha anat passant després. Jo hi era, i en la meva crònica de l'acte vaig escriure que res seria igual a partir del 13 de setembre del 2009. I convindreu amb mi que res ha sigut igual. Després s’han fet més manifestacions, i no només per la Diada, i més votacions directes i indirectes sobre la independència, formals i informals, i el nombre d’independentistes no ha fet més que augmentar. Des de fa anys que des del món unionista sento dir que tot això és un suflé que s’acabarà desinflant, però el cert és que el moviment independentista català s’ha anat enfortint i consolidant fins a situar-se en els nivells actuals. Digueu-n’hi com vulgueu, però suflé segur que no és la paraula més correcta per definir-ho.

Dimecres que ve és la Diada, i hi haurà la manifestació tradicional. Veurem si hi participarà més gent que en els últims anys, o potser n’hi anirà menys, però al meu entendre la dada de participació resulta bastant irrellevant. En democràcia només es compten els vots, no els manifestants. Aquest any encara no sé si hi aniré. El que segur que no faré —no ho he fet mai— és posar-me un casc groc com demanen alguns, o una samarreta verda com suggereixen uns altres. No sóc gens d’uniformes, tot i que respecto molt el gregarisme d’altres. Cadascú defensa els seus interessos de la manera que li sembla més efectiva. Sense anar més lluny, jo els defenso per escrit, publicant articles aquí i allà.

Un dia o altre es convocaran unes noves eleccions al Parlament de Catalunya, i és llavors quan haurem de comptar els vots d’uns i altres. Ara mateix el món unionista català té el 43,5 per cent dels vots, i els independentistes el 47,5 per cent. Aquestes són les xifres oficials després de les últimes eleccions. En clau independentista es tracta que el 47,5 augmenti, i que els unionistes baixin. No cal dir que també seria bo que per fer les coses més fàcils els comuns es definissin sobre el tema, però amb dirigents ambigus com els que tenen, que un dia diuen blanc i l’altre diuen negre sense posar-se vermells ni despentinar-se, això no serà fàcil. Mentrestant, molta paciència, qui dimecres vulgui sortir al carrer que ho faci, i tot el respecte per qui opti per quedar-se a casa. Això sí, quan arribi el moment de tornar a votar espero que tothom ho faci ja que, repeteixo, en democràcia es compten vots, no manifestants.

La rentrée

A mesura que han anat tornant els que han passat el mes d’agost lluny del seu lloc habitual de residència, alguns privilegiats marxaran al setembre, ni que només sigui uns quants dies. Quan durant el mes d’agost coincidien persones conegudes pels carrers de Sarrià, la pregunta clàssica que mútuament es feien era: “que no fas vacances?”. Per a molta gent, la majoria, fer vacances és sinònim de marxar. Hi ha qui s’espera onze mesos per intentar agafar un avió (o un tren, o un cotxe) i tocar el dos com més lluny millor, i hi ha qui s’espera onze mesos per no haver de trepitjar un aeroport. Sortosament no tothom coincideix a fer el mateix programa, i d’aquesta manera tot queda més repartit.

L’alcaldessa de Barcelona Ada Colau ja ha tornat, i diu que no ha passat les vacances en un lloc luxós com alguns periodistes malintencionats deien; jo me la crec, però afegeixo que Colau té tot el dret a passar les vacances allà on li vingui de gust. Vull dir que si hagués estat en un lloc luxós, no s’hauria de disculpar. Però també ha dit que ella no és la responsable del desgavell d’inseguretat que hi ha a la ciutat, i en això no coincidim. Ara, simplement, s’estan recollint els resultats d’una gestió nefasta de quatre anys. No hi ha pitjor remei per resoldre un problema que negar l’existència del problema, i Colau i el seu equip han estat quatre anys negant insistentment el problema que amb la seva inacció ells mateixos han generat.

Del raïm al cava

(L’article original en versió paper es va publicar el 23 d'agost de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.927 de La Veu de l'Anoia)

Ha començat la verema. En alguns llocs el raïm es recull a mà i, en aquest cas, el preu obtingut és una mica més elevat. En altres indrets la recollida es fa a màquina; el preu és més baix però se’n fa més via. Intueixo que el salari de les persones que fan aquesta feina no deu ser com per tirar coets. Una bona part dels veremadors són estrangers de països més pobres que el nostre, i això ja ens dóna una pista. Els dos grans compradors del raïm destinat a l’elaboració de cava han comunicat el preu al qual pagaran als viticultors, una veritable misèria si el comparem amb els preus que es paga a França pel raïm. Aquí estem parlant d’uns trenta cèntims el quilo, cinc cèntims amunt, cinc cèntims avall, segons el sistema de recollida, el grau d’alcohol, etc. Fa un any aquest raïm es pagava a cinquanta cèntims. El preu previst per a aquest any caurà al nivell de fa dues dècades.

Un cop recollit el raïm, les grans empreses del cava català elaboren el seu producte, un cava que han de treure al mercat a un preu que sigui competitiu aquí i a l’estranger, ja que els productors de cava segueixen exportant una bona part de la seva producció. Però, pel que sembla, els números no surten o, si més no, no surten igual per a tothom. Els viticultors es queixen que perden diners i els veremadors cobren una misèria. A Europa, els dos grans del sector català del cava s’han fet amb un mercat de preu barat que no destaca, precisament, per la qualitat del producte. Si ho dubteu, només cal que doneu una ullada a qualsevol supermercat d’Alemanya, observeu quina és l’oferta que hi ha i sortireu de dubtes.

Cansats de no cobrar els dividends que esperen, els accionistes de les grans empreses elaboradores de cava acaben perdent la paciència, i quan se’ls presenta l’ocasió de vendre les seves accions no ho dubten ni un moment. Així, hem vist recentment com els dos grans grups elaboradors de cava català, grans en producció, que no necessàriament en qualitat, han acabat passant a mans estrangeres, americanes i alemanyes.

Molt resumit, aquest és el panorama poc engrescador dels grans productors de cava. Es poden fer també, però, algunes lectures positives. Per una banda, hem de suposar que els compradors deuen tenir idees innovadores per revertir la difícil situació actual del sector i poder rendibilitzar les seves inversions. A més, les entrades de capital estranger al sector del cava engreixen la xifra de les inversions estrangeres a Catalunya. És un trist consol, però qui no es conforma és perquè no vol.

De la gauche divine a l’upper Diagonal

Alguns recordem amb una certa simpatia l’època de la gauche divine barcelonina. Per triar un indret emblemàtic d’aquella època ens podem centrar en el mític Bocaccio del carrer Muntaner, una mica més amunt de Mitre, baixant a la dreta. Situem-nos, doncs, en la segona meitat dels anys seixanta i principis dels setanta del segle passat, és a dir, encara en ple franquisme. Tota aquella gent que es reivindicava d’esquerres —més ben dit i per ser precís, de la gauche, de la gauche divine— i al vespre/nit es deixava caure al Bocaccio, ho era realment, d’esquerres? Permeteu-me que ho dubti. Tot sovint em pregunto què vol dir ser d’esquerres, però la gent d’esquerres tal com jo l’entenc, al Bocaccio no hi anava. La militància de base del PSUC no hi anava pas. Sí que s’hi deixaven veure alguns dels seus dirigents —molts vivien al barri—, però no pas la militància de base.

Després el món va anar evolucionant, el Bocaccio va tancar i la gauche divine com a concepte d’una època que ja no tornarà va passar a millor vida, i gairebé ja no se’n parla. Ara es parla molt de l’upper Diagonal, associant-ho a la dreta i, sovint, a la dreta més dretana. La zona, però, és la mateixa per la qual fa mig segle es movia la gauche divine. El poder adquisitiu dels veïns de l’upper Diagonal segueix sent dels més elevats de la ciutat i, en aquest sentit, la ciutat poc ha canviat. L’upper Diagonal és la Barcelona rica, la mateixa Barcelona de la qual formaven i segueixen formant-ne part molts dels que fa mig segle es reivindicaven amb orgull de la gauche divine. De personatges divins, però, cap ni un, ni abans ni ara.

Les lleis

D’un temps ençà s’ha posat de moda anar repetint que el Govern català és gairebé inoperatiu, entre altres motius per no presentar projectes de llei al Parlament. Doncs bé, aquesta crítica és un error, ja que l’error de base és pensar que una societat amb moltes lleis funciona millor que una societat amb poques lleis. De lleis n’hi ha d’haver unes quantes, com menys millor, per tal de regular els aspectes més bàsics del funcionament de la societat. Però, més important encara, és que les lleis siguin justes i es compleixin. I aquí tenim lleis que no es compleixen, i tenim lleis injustes. I moltes lleis han quedat obsoletes. Si tenim lleis que s’incompleixen perquè han quedat obsoletes, el que tocaria fer és derogar-les immediatament. No sóc expert en els formalismes legals, i ignoro si la iniciativa ha de ser del Govern o del Parlament. Els que tant critiquen els governants per no presentar lleis al Parlament, farien un bon servei a la societat si fessin una llista de les lleis obsoletes que caldria derogar. Mentrestant, estaria bé que no féssim el ridícul valorant la gestió d’un govern per la quantitat de les lleis que promouen els governants.

Deixem els morts en pau

Aquest cap de setmana, els promotors i organitzadors dels homenatges públics als morts i ferits pels atemptats de fa dos anys a Barcelona i a Cambrils s’han mostrat ostensiblement dividits. Alguns partits polítics han intentat aprofitar-se’n en benefici propi. Semblava que només es tenia al cap el rendiment polític de l’acte, i els morts només eren l’excusa per sortir al carrer. Una pena. Els morts s’han de deixar en pau i no utilitzar-los, i els records i homenatges familiars, si s’han de fer, cal organitzar-los sense tuteles polítiques. La poca categoria moral d’alguns polítics assistents va quedar perfectament en evidència. Determinades declaracions polítiques no tenien justificació, aquest cap de setmana eren sobreres. Els partits unionistes espanyols, més els de dretes que els d’esquerres, dissabte van guanyar el que ara se’n diu el relat. Les diverses associacions de víctimes, enfrontades entre elles per motius ideològics, també es van prestar a fer un trist paperot. Ja està, ja ha passat tot, oblidem ara els actes d’aquest cap de setmana, i si serveixen per evitar que es repeteixin l’any que ve, millor. Deixem els morts en pau, que les seves famílies ja tenen criteri propi i no necessiten aquestes interessades tutories de parvulari per part dels nostres polítics.

Els límits de la catalanitat

(L’article original en versió paper es va publicar el 9 d'agost de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.925 de La Veu de l'Anoia)

El diccionari.cat defineix el mot catalanitat com “qualitat, fet d’ésser català”. La definició és ben clara.

Hi ha qui diu que Catalunya ha perdut milers d’empreses des de la celebració del referèndum d’independència de 2017. Som molts, però, els que posem en dubte la veracitat d’aquesta afirmació. En què es basen per justificar una denúncia tan contundent com aquesta? No ho acaben d’aclarir mai. Així que, d’entrada, caldria que ens diguessin quines empreses s’han tancat a Catalunya per reobrir-les en altres indrets de l’estat i, com a resultat, quants llocs de treball s’han perdut a Catalunya.

Com es defineix a Espanya si una empresa és madrilenya, catalana o alacantina? Per la localització de la seu social? Pel municipi on es troben les seves oficines centrals? Pel lloc de residència dels seus accionistes? O potser pel lloc on l’empresa paga l’impost de societats? I si es tracta d’una empresa industrial, per la localització de la unitat productiva? Segons quins paràmetres es considerin, la resposta a la primera pregunta pot ser una o una altra. Uns casos concrets ens poden ajudar a reflexionar.

Després de l’1 d’octubre, els consells d’administració del Banc Sabadell i la Caixa, per centrar-ho només en les principals entitats financeres catalanes, van decidir traslladar les seves seus socials fora de Catalunya. Per cert, va ser molt lleig que prenguessin aquella decisió sense preguntar-ho als seus accionistes. Ara bé, tant el gruix de la seva clientela peninsular com els equips de direcció segueixen estant a Catalunya. Considerades aquestes realitats, es pot deduir que aquests dos bancs ja no són catalans? Al meu entendre, no.

Centrem-nos ara en un cas ben diferent. La Razón és un diari que es distribueix a Madrid i a la resta d’Espanya. A Catalunya pràcticament no té lectors, i en alguns quioscos ni tan sols el tenen a la venda. Però tant els seus amos, la família Lara, com la persona que presideix el Grup Planeta en representació de la propietat, José Creuheras, així com el director del diari, Paco Marhuenda, són catalans. És a dir, tenint propietat i direcció catalanes, un es pot preguntar si La Razón és un diari madrileny o és un diari català fet a Madrid.

El cas de la multinacional Grifols també ens pot il·lustrar. Les filials que aquest grup té repartides per tot el món, i molt especialment als Estats Units, són americanes o són catalanes? Freixenet i Codorniu, ara propietat, respectivament, d’alemanys i nord-americans, han deixat de ser empreses catalanes? Pensem-hi.

Clàssics de l’agost

Que algun dia plou força (per exemple, la nit passada). Que alguns polítics i no polítics es reuneixen per menjar-se una paella i conspirar; per exemple, ahir, a Waterloo. Que molts altres es reuneixen per menjar-se una paella, però sense gens d’interès en fer-ho públic; a mi aquestes m’agraden més que les altres. Que la majoria dels diaris no saben com omplir les seves pàgines, i acaben explicant bajanades socials sense el més mínim interès. Que, tot i això, els diaris de paper tenen menys pàgines, però el seu preu segueix sent el mateix que la resta de l’any. Que hi ha qui diu que a l’agost molta gent ha marxat de la ciutat, però a l’hora de fer balanç no es té gaire en compte que, per compensar-ho, molta gent forana ens visita; així, mentre l’upper Diagonal sembla un desert, de Diagonal cap avall, i ja no diguem de Granvia cap avall, et trobes la tira de turistes. Que en algunes zones de la ciutat moltes botigues, restaurants i altres establiments estan tancats, però en altres zones romanen oberts i fan, literalment, l’agost. Que alguns que a l’agost ens quedem de guàrdia ja esperem que arribi setembre per marxar uns dies fora sense publicitat.

La importància d’una foto

Aquesta foto es va publicar a tot arreu, demà farà mig any. És coneguda com la “foto de Colón”, i s’hi poden veure els tres líders de la dreta espanyola —Abascal, Casado i Rivera— compartint escenari i protagonisme. Era l’acte final d’una manifestació en contra del diàleg que va tenir lloc a Madrid el dia 10 de febrer. El radar de Sarrià en va dir alguna cosa.

A partir d’aquesta foto, els seus protagonistes han pactat governs autonòmics, provincials i locals per tot Espanya, tot i que a algun dels líders (Rivera) sembla que ara la foto li fa més nosa que servei. I fa veure que no vol saber res de res amb un altre dels protagonistes (Abascal), tot i que les evidències repetides d’acords polítics posteriors a la foto desmunten qualsevol pretensió ciudadana en aquest sentit.

Rivera ha passat de ser un polític socialdemòcrata —així es definia al principi— a ser un polític de dretes que, si cal, pacta sense manies amb l’extrema dreta. Ep, hi té tot el dret, però resulta ridícul que segueixi negant l’existència dels seus pactes amb el seu soci Abascal. Potser no són pactes amb foto, potser ni tan sols tenen una signatura, però els pactes existeixen, i són molt sòlids. I algú en pagarà aviat les conseqüències polítiques. Aquestes fotos i tot el que representen no surten mai de franc.

Fer vacances a l’agost

Són moltes les persones que la resta de l’any no tenen l’opció de sortir i, si volen marxar, han d’aprofitar per fer-ho ara. I cada any per aquesta època passa el mateix. Les persones que decideixen fer vacances a l’agost segur que s’ho passen la mar de bé, però tot sovint es queixen, i segurament els sobra raó, del mal servei que reben als trens i als avions, als aeroports, als museus, hotels i restaurants. Tinc observat que moltes de les converses de l’estiu són sobre les vagues, les cues, les empentes i les aglomeracions que el turista ha de suportar allà on vagi. I això per no parlar dels preus, que a l’agost sempre s’inflen més del que semblaria raonable.

De totes maneres, també s’ha de mirar la part positiva. Així, fer vacances a l’agost també té avantatges. Per exemple, la possibilitat de trobar-te amb altres persones del teu entorn habitual que també surten a l’agost i a les quals, durant la resta de l’any, amb prou feines tens oportunitat de trobar-t’hi amb calma. Són tot un clàssic els sopars a la Cerdanya o a l’Empordà amb gent que durant la resta de l’any viu a deu minuts de casa teva, però com que quan no és època de vacances tothom va molt enfeinat, es va deixant pendent aquella trobada... fins que arriba el mes d’agost.

No cal dir que la situació familiar condiciona les vacances —fills petits que encara no volen sols—, però quan jo també sortia a l’agost sempre pensava que hi hauria un dia que podria marxar de vacances quan em convingués a mi i no quan convingués als altres. Sortir de cap de setmana de dimarts a dijous, quan pots anar a tot arreu sense cues ni aglomeracions, és tot un luxe; a més, si t'ho pots permetre et surt més bé de preu que els caps de setmana diguem-ne normals. I fer escapades de setembre a juny sempre és molt més agradable que sortir durant els mesos de juliol i agost.

Societats de delators

(L’article original en versió paper es va publicar el 26 de juliol de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.923 de La Veu de l'Anoia)

En societats no democràtiques, que són les que imperen en una bona part del món, la delació generalitzada forma part del paisatge habitual. Els motius per delatar poden ser religiosos, polítics o d’una altra mena. És irrellevant que els governs autoritaris siguin de dretes o d’esquerres; l’acció reprovable de delatar és un fet que tots comparteixen. I, tot sovint, constitueix una obligació que l’autoritat imposa al ciutadà. Així, si saps d’alguna malifeta d’altri i no la poses en coneixement de l’autoritat, te les pots carregar tu. Malifeta a ulls del règim, és clar, que no vol dir que sigui una cosa dolenta, ni de bon tros.

Els ciutadans obligats a viure en dictadura, que són la majoria, vigilen contínuament què passa al seu voltant, i són perfectament conscients que, en reciprocitat de tracte, ells també estan permanentment controlats. Ningú ignora aquest joc pervers, i el resultat és una societat malalta que sempre viu amb la por a ser delatada, amb totes les conseqüències negatives que d’aquest fet se’n poden derivar. Un bon exemple d’aquestes pràctiques són els CDR cubans (Comitès de Defensa de la Revolució), una institució tan efectiva per a la dictadura caribenya que va ser copiada per altres dictadures.

A l’Iran, per exemple, es vigila molt que les dónes portin el vel ben col·locat, i que quedi ben tapada la part posterior del cap. Només està tolerat mostrar els cabells de la part del davant, i encara que el mocador sembli que està caient per la part del darrere, tenen l’habilitat de posar-se’l de manera que no acaba de caure mai. I si acaba caient, allà on no arriba la delació ciutadana arriba la “policia de la moral”, un altre invent típic de les dictadures. Són funcionaris que practiquen detencions arbitràries i imposen multes i penes de presó als infractors de la moral; normalment actuen de paisà per agafar als ciutadans desprevinguts.

I l’Iran encara és un règim relativament suau. Altres països de la zona tenen normes molt més severes, i s’obliga les dones a tapar-se totalment amb roba negra, amb unes petites obertures pels ulls i la boca. El súmmum és el burca que s’utilitza a l’Afganistan. Són llocs on la infracció de la norma es castiga molt més severament, fins a arribar a la mort per lapidació. Normatives tan estrictes, que només poden ser impulsades per governants malalts, fan que les dones, ja prou castigades a gairebé tot arreu, se sentin empresonades en la seva pròpia vestimenta. I el delator sempre està a l’aguait per corregir conductes inadequades.

Lorena Roldán, una Arrimadas bis

Foto: RTVE

Fa pocs dies la diputada tarragonina Lorena Roldán Suárez va ser designada nova líder de la franquícia catalana de Ciudadanos i, alhora, futura candidata a la presidència de la Generalitat. Però escoltant els seus discursos, ja abans de la seva designació però també després, amb aquest canvi de lideratge no s’insinua la més mínima voluntat de rectificar els errors greus de comunicació comesos per la seva antecessora en el càrrec. Al contrari, l’elecció de Roldán constitueix una afirmació contundent de mantenir la mateixa línia. Si a la direcció de Ciudadanos hi havia algú que pogués tenir alguna esperança que Roldán potser faria un gir cap a la sensatesa política i el sentit comú, haurà quedat ben decebut. La relació de càrrecs que amb més o menys soroll van abandonant el partit n’és una bona prova.

Ciudadanos va néixer socialdemòcrata però ara s’ha convertit en una pota més de la dreta espanyola de sempre. Els seus pactes de facto amb PP i Vox així ens ho demostren cada dia. En termes estrictament polítics, Roldán no és res més que una mala còpia de la seva antecessora en el càrrec, Inés Arrimadas. Utilitza els mateixos tòpics, els mateixos arguments falsos, els mateixos insults i les mateixes desqualificacions personals dirigides als seus adversaris polítics, començant per la bèstia negra de Ciudadanos, el MHP de la Generalitat Quim Torra. Roldán repeteix els mateixos gestos, fa les mateixes ganyotes, abusa constantment de les mateixes cridòries, i segueix insistint en la mateixa divisió falsa de la societat catalana que practiquen els ciudadanos des de la fundació del partit, entre independentistes i constitucionalistes.

Però aquesta és una divisió falsa i interessada, per poder vendre el discurs ciudadano a la gent senzilla que no es qüestiona aquestes coses. Sense anar més lluny, jo mateix em declaro constitucionalista i, alhora, sóc un ferm partidari de la independència de Catalunya. Estic convençut que aquesta opció seria, sens dubte, bona per Catalunya, però també seria bona per Espanya, ja que, per la via democràtica d’un referèndum vinculant, es trauria de sobre el problema catalán. Però, com deia, sóc també constitucionalista. Independentisme i constitucionalisme no són termes antagònics. Cal reivindicar una constitució per a Catalunya quan el nostre país sigui independent. No es pot admetre que algú s’apropiï del terme constitucionalisme com si de constitució només n’hi hagués una, la seva.

De culpable només n’hi ha un, i es diu Pedro Sánchez

El primer intent per investir Pedro Sánchez com a president del govern espanyol ha fracassat estrepitosament, i dic estrepitosament perquè les expectatives sobre el bon fi de l’operació que els seus protagonistes havien mostrat en públic van ser altes. Però Sánchez ha tornat a demostrar, un cop més, que és un polític inconsistent, que si avui diu blanc, demà és capaç de dir negre sense despentinar-se.  Però això no hauria de ser obstacle per haver assolit un acord de govern amb Pablo Iglesias, el líder de Podemos, el qual, no ens enganyem, també és capaç de fer més o menys el mateix. I qui ho dubti, que repassi les seves declaracions sobre Catalunya. De fet, d’inconsistents ho són la gran majoria de polítics professionals, els quals van adaptant els seus discursos i les seves actuacions a la realitat canviant que es van trobant cada dia quan es lleven al matí. La qüestió es anar justificant les seves giragonses polítiques amb uns interessos suposadament superiors i, sobretot, no posar-se mai vermells.

Tampoc menystindré els grans mèrits de Sánchez com a supervivent nat de la política. Amb el seu recorregut vertiginós dels últims pocs anys ens ho ha demostrat sobradament. No fa pas tant, quan va ser literalment expulsat pels seus de la direcció del PSOE, vam veure aquella imatge de Sánchez sortint tot sol del garatge de la seu de Ferraz, conduint el seu propi cotxe; em sembla recordar que era un Peugeot. A Espanya aquella imatge va causar un cert impacte. S’ha anat imposant la idea equivocada que un polític s’ha de traslladar, necessàriament, amb un cotxe fosc amb conductor, i si a més porta policia d’escorta encara millor. Però un polític no deixa de ser un ciutadà més que està, o hauria d’estar, al nostre servei. I ha de donar exemple fent el mateix que fa la gent que li paga el sou. Això vol dir agafar el bus, fer cua al cinema, conduir el seu propi cotxe i no exigir privilegis fora de lloc.

El fracàs de la investidura és la conseqüència d’una lluita d’egos. Ara bé, de culpable només n’hi ha un, i es diu Pedro Sánchez, ja que és qui tenia l’encàrrec específic de construir majories parlamentàries i formar govern. Si veia que amb Podemos no hi havia possibilitat d’acord, Sánchez tenia l’obligació, i encara la té, d’intentar-ho amb altres partits. No ens fem els sorpresos, el problema de fons que té Espanya és Catalunya, i en això coincideix tothom. Així, tindria sentit que, a manca d’altres alternatives, s’acabés conformant una majoria parlamentària anticatalana per part del trio 155 (PSOE, PP i Cs), amb la justificació d’un suposat interès superior: la unitat de la pàtria. I dic anticatalana i no unionista perquè les conseqüències de l’aplicació del 155 van afectar tots els catalans, i no només els independentistes. No s’ha d’excloure, per tant, que aquest espectacle de Madrid acabi amb Sánchez de presidente i Casado i Rivera de vicepresidentes, amb els catalans, tots, rebent un cop més les conseqüències de la incapacitat manifesta dels polítics espanyols per entendre quina és la realitat de Catalunya.

Fila zero a Sarrià

Amb la presència del Regidor del Districte, Albert Batlle, ahir al vespre es va celebrar la sessió constitutiva del Consell Municipal del Districte de Sarrià - Sant Gervasi. Els 19 consellers designats pels partits —és d’esperar que aviat esdevinguin consellers per elecció directa del ciutadà, i no per la via digital d’ara— van jurar o prometre el seu càrrec, i a continuació es va procedir a l’elecció de la persona que presidirà el districte en la legislatura que ara comença, que serà la regidora Eva Parera.

La sala d’actes de la Casa Consistorial estava plena a vessar. A la fila zero del públic s’hi poden veure, entre d’altres, Jordi Bosch (fins ara conseller), Marta Royo (veïna i activista del barri), Carme Rocamora (cap de redacció d’El Jardí), Miquel Saumell (de l’Associació de Veïns de Sarrià), tres regidors de la Casa Gran (Eva Parera, de Barcelona pel Canvi, Óscar Ramírez, del Partit Popular, i Jordi Martí, de Junts per Catalunya), així com la nova gerent del districte, Maite Català.

Segurament les cròniques formals d’aquest acte celebrat ahir a l’Ajuntament de Sarrià destacaran la foto dels consellers i les autoritats que presidien l’acte sota el gran retrato de la família reial espanyola, però aquesta que esteu llegint no aspira a ser una crònica formal. Per altra banda, l’autor d’aquest blog té nul·la simpatia per una institució tan obsoleta com és la monarquia.

Ja era hora!

Després de quatre anys de silenci còmplice aplicant per la via dels fets consumats aquella dita ultraliberal del laissez faire, laissez passer per part dels directius de l’Ajuntament de Barcelona, diumenge passat un alt responsable del nou equip de govern declarava al suplement Viure de La Vanguardia: “Estic absolutament en contra del top manta”. Qui es va expressar en aquests termes tan contundents és Albert Batlle, nou regidor de l’ajuntament i flamant tinent d’alcalde de Seguretat de Barcelona. Esperem que les seves contundents declaracions no es quedin en simples paraules i que aviat es transformin en realitats visibles a ulls dels barcelonins.

Pocs dies abans l’alcaldessa Colau s’havia referit en termes estranyament elogiosos al Comissionat de Seguretat de l’ajuntament en el seu primer mandat, Amadeu Recasens, un dels càrrecs de la seva màxima confiança i un dels màxims responsables del deteriorament dels carrers de la ciutat. Però, tot sovint, els discursos grandiloqüents van per una banda mentre que les realitats poden anar en sentit oposat. Així, una de les primeres mesures del nou equip de govern municipal ha consistit a prescindir de Recasens sense fer gaire soroll.

La gestió municipal del top manta s’ha fet molt malament, i tot indica que a partir d’ara es vol esmenar el full de ruta erroni aplicat fins ara. Val més tard que mai. Batlle vol posar fi a determinades activitats il·legals que sovintegen als nostres carrers, i el negoci del top manta n’és una. Cal recalcar, però, que els menys culpables d’aquesta situació són els pobres manters. Així, la cadena de culpables comença amb els fabricants de productes il·legals, i es completa amb els importadors i els distribuïdors finals del producte. Els manters només són l’última baula de la cadena, i se’ls ha d’ajudar a trobar altres sortides.

Sánchez no és Espanya

La cultura de la coalició política és molt habitual a Europa, però a Espanya no hi ha experiència, i aquests dies en tenim una nova prova. El 28 d’abril es van celebrar eleccions a Espanya, i el partit guanyador va ser el PSOE, que va obtenir 123 escons, molt lluny de la majoria absoluta del Congreso de los Diputados establerta en 176 escons. Això vol dir que el candidat Pedro Sánchez necessita obtenir el suport d’altres partits per poder superar amb èxit la sessió d’investidura, i així poder governar amb una certa comoditat. En aquestes circumstàncies d’una certa debilitat socialista, no es pot actuar amb la prepotència que ho fa Sánchez. Sánchez va guanyar les eleccions, però la seva situació política és de debilitat. Si Sánchez pretén rebre els vots d’un altre partit, ell també haurà d’estar disposat a cedir en algunes coses, encara que no li agradi. Pretendre que per facilitar la seva investidura i evitar, per tant, unes noves eleccions, hagi de rebre ajut gratuït de la competència, és a dir, pretendre que uns partits el votin o s’abstinguin sense cap contrapartida política, és utòpic. En política res és gratis, ni tan sols allò que ho sembla. Els governants tenen una certa tendència a confondre els seus interessos amb els del seu país, i això no deixa de ser una distorsió de la realitat. Sánchez no pot confondre els seus desitjos particulars ni els interessos del PSOE amb els interessos d’Espanya, com va dir dijous passat a un periodista de laSexta que l’entrevistava. En definitiva, Sánchez no és Espanya. Algun dia ho aprendrà.

Catalunya, Gibraltar, Hong Kong

(L’article original en versió paper es va publicar el 12 de juliol de 2019 a la pàg. 2 del núm. 1.921 de La Veu de l'Anoia)

Son tres territoris sense estat que tenen poc a veure entre ells, i per evitar susceptibilitats els poso per ordre alfabètic. Si els comparem per les seves poblacions, Catalunya i Hong Kong tenen més o menys els mateixos habitants (set milions i mig) mentre que Gibraltar amb prou feines arriba als 35.000. Si ens fixem en la llengua, Catalunya té una “llengua pròpia” oficial, el català, tot i que l’espanyol també és oficial i d’ús massiu. Però no per ser la llengua pròpia el català té avantatges, sinó que passa justament el contrari. Així, a Catalunya hi poden venir destinats funcionaris espanyols amb mentalitat colonial i sense coneixements de català, i sense el més mínim interès a aprendre la llengua pròpia del país. Parlem de jutges i fiscals, membres de les forces policials i funcionaris de tota mena i condició. No hauria de sorprendre que un fet tan anòmal com aquest hagi contribuït també a l’augment de l’independentisme.

A Gibraltar la llengua oficial és l’anglès, tot i que l’espanyol i el llanito (barreja de l’anglès i la variant andalusa de l’espanyol, a més d’altres influències lingüístiques) també són molt utilitzats. Ara bé, qualsevol persona que treballi per a l’administració pública té l’obligació de parlar correctament l’anglès. Això, allà, ho tenen molt clar. A Hong Kong es parla majoritàriament el dialecte cantonès del xinés, i també, però menys, l’anglès, i totes dues són les llengües oficials del territori.

Cap d’aquests territoris és, ara per ara, un estat, tot i que una bona part dels catalans aspiren a que Catalunya ho sigui. I si persisteix el desig majoritari de desconnectar d’Espanya, Catalunya acabarà sent un estat més de la Unió Europea. Gibraltar, en canvi, no té cap aspiració a ser un estat sinó que pretén mantenir l’estatus de colònia del Regne Unit, tal com ha quedat evidenciat majoritàriament a les urnes. El cas de Hong Kong és més complex. Des de 1997 té un estatus especial de pertinença a la Xina que durarà cinquanta anys, amb la fórmula “un país, dos sistemes”, fruit dels acords signats entre l’antiga metròpoli, la Gran Bretanya, i la Xina Popular. Té una moneda pròpia, el dòlar de HK, i és un dels centres financers més importants del món. Els seus habitants gaudeixen d’una certa autonomia, però darrerament aquesta s’ha vist qüestionada per decisions governamentals molt impopulars i antidemocràtiques, amb el resultat de protestes massives al carrer. No hauria de sorprendre que Hong Kong acabés optant, també, per esdevenir un país independent.

El paper del CNI

El diari Público va confirmar ahir un fet que ja se sabia, i és que els integrants del grup criminal que l’agost del 2017 va causar l’atemptat de les Rambles de Barcelona estaven sent vigilats estretament pel CNI (Centro Nacional de Inteligencia) des de molt abans de l’atemptat, i en algun cas rebien finançament dels serveis secrets espanyols. La sortida fàcil seria ara fer un judici d’intencions de les autoritats espanyoles, però no em toca a mi fer-lo. No estic afirmant que el CNI va finançar aquell atemptat terrorista, però ningú em negarà que després de fer-se pública la informació periodística ho pot semblar; no ens han de sorprendre piulades com aquesta i moltes altres que es van poder veure ahir. I a partir d’aquí que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Jo ja les he tret.

La posició de Pablo Iglesias

No cal dir que la composició del govern espanyol d’alguna manera també ens toca als catalans i, per tant, és convenient prestar-hi alguna atenció. Però tampoc cal exagerar, ja que, sigui quin sigui el govern que s’acabi constituint sota la presidència de Pedro Sánchez, la visió estatal del tema català no canviarà gaire. O no canviarà gens.

La posició d’Unidas Podemos —lingüísticament aquest nom em grinyola molt— és molt més propera als partits tradicionals espanyols (PSOE, PP i Cs) que allò que de vegades ens volen fer creure. Pablo Iglesias sempre parla de fer un referèndum a Catalunya, sí, i en principi aquesta música sona bé. Però quan el líder podemita s’ha manifestat en aquest sentit i algun periodista amb ganes de fer bé la seva feina l’ha pressionat una mica més i li ha demanat unes mínimes concrecions, Iglesias sempre s’ha escapolit de l’escomesa periodística, i permeteu-me que utilitzi una expressió del mestre Puyal que en el seu dia va fer fortuna.

Iglesias mai s’ha mullat en el sentit que el referèndum que suggereix per a Catalunya ha de ser vinculant, que la pregunta només pot ser si Catalunya ha de ser independent o no, que les respostes han de ser només dues (sí i no), i que guanya l’opció que treu un vot més que l’altra. Aquestes són les condicions mínimes, ineludibles i innegociables. A partir d’aquí, si cal, es pot pactar la data, la participació mínima per donar validesa al resultat, i els controls democràtics internacionals que s’haurien d’establir per tal d’evitar les trampes que uns i altres tindrien, segur, la temptació de fer.

Sovint diem que a la vista de la seva trajectòria política tenim motius sobrats per desconfiar de Sánchez. Però vista la trajectòria d’Iglesias, podem igualment concloure que el líder podemita tampoc és de fiar.

Cal rectificar. Es rectificarà?

El temps ens ha demostrat que negar el problema d’inseguretat ciutadana que patim a Barcelona ha estat un error greu. Per part de les autoritats municipals barcelonines la negativa oficial a acceptar la realitat s’ha repetit insistentment en els últims quatre anys. Però no per menystenir el problema aquest ha deixat d’existir sinó que, dissortadament, s’ha incrementat. Amagant el cap sota l’ala el govern dels comuns només ha demostrat la seva incompetència i manca d’idees per resoldre’l. Cal recordar, també, que s’ha publicat més d’una vegada que des de l’equip de govern es busca donar una imatge negativa de Barcelona per tal de dissuadir el turisme —la gran bèstia negra d’aquest ajuntament—, però a banda de deixar-ne constància em nego a fer un judici d’intencions d’aquesta naturalesa.

Dissabte al vespre, a pocs metres de casa meva, una persona armada amb una pistola va entrar a una perruqueria i va assassinar a sang freda un home que es trobava a l’establiment; era el marit de la propietària del negoci. L’assassí no es va emportar res, no va robar res, simplement va entrar com si només tingués l’objectiu de matar a aquell home i, un cop feta la feina, va sortir de l’establiment i va desaparèixer pels carrers del barri. Encara el busquen. Això va passar a Sarrià, un barri benestant de Barcelona que fins ara no ha tingut problemes especials de seguretat ciutadana.

Fa molt pocs dies hi va haver un altre episodi de violència greu a Barcelona, al barri del Poble Nou. Aquesta vegada mitjançant l’estrebada de la bossa de mà que portava una dona estrangera, en una operació feta des d’una moto que circulava per la vorera. El resultat va ser la caiguda i mort posterior de la dona, una alta funcionària del govern de Corea del Sud que es trobava accidentalment a Barcelona. La premsa internacional també se’n va fer ressò, i amb cada episodi d’aquesta naturalesa la imatge de la ciutat va quedant malmesa.

Abans-d’ahir mateix, sense anar més lluny, un altre home va ser apunyalat en un locutori en ple Eixample barceloní, i ahir va morir al Clínic. Aquests tres exemples tan recents crec que són suficients per descriure un problema greu d’aquesta ciutat. Sóc ben conscient que a l’esquerra més extremista —cupaires i comuns— no els agrada gens que es publiquin aquesta mena d’anàlisis, però les coses són com són i la realitat s’imposa. El fet és que tres persones mortes en molt pocs dies, com a conseqüència d’episodis violents com els relatats, són molts morts.

Amb aquestes desgràcies no s’hauria de fer demagògia ni política populista, com fa el bonisme militant que practica aquest ajuntament. Però tal vegada s’hauria de fer alguna cosa amb urgència. Com a primera mesura, potser no seria una mala idea que les nostres autoritats traguessin la policia de les oficines per fer-la més visible al carrer. Seria una mesura dissuasiva que donaria una mica de tranquil·litat al veïnat barceloní, i potser evitaria que proliferessin episodis com els descrits. Esperem que el nou regidor Albert Batlle, que a partir d’ara serà el màxim responsable municipal de la seguretat ciutadana barcelonina, millori la pèssima gestió que fins ara han fet l’alcaldessa Colau i el comissionat Recasens.

La Diputació de Barcelona

En termes econòmics, la Diputació de Barcelona és la tercera institució pública de Catalunya, amb un pressupost anual de 955 milions d’euros. És la gran repartidora de Catalunya, una eina molt llaminera i agraïda a la qual tot polític aspira. I no tractant-se de càrrecs d’elecció popular, el seu control democràtic és entre més aviat escàs i nul, com ho són els consells comarcals i l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

La lluita dels partits per aconseguir el control del govern de la Diputació de Barcelona és només això, una lluita per les cadires de l’equip de govern, una lluita pels càrrecs i avantatges associats, i una lluita pels sous. No en tinc el més mínim dubte. Les excuses polítiques d’uns i altres, que si els que pacten amb el 155, que si la independència, qui si les esquerres, que si les dretes, etc. són només això, excuses.

Fa anys que proposo que les diputacions s’haurien de tancar. Les tasques que fan les podria assumir perfectament l’administració autonòmica. Però l’estalvi que representaria la desaparició de les diputacions no interessa gens als partits, ja que necessiten llocs de treball públic per pagar favors polítics i anar-hi col·locant els seus. Aquest és el problema, l’únic problema que impedeix tancar-les.

Concursos de creditors i lliçons d’ètica

Iniciativa per Catalunya Verds, el partit polític hereu de l’històric PSUC, ha decidit presentar concurs de creditors amb uns deutes declarats que superen els 9 milions d’euros, acomiadar els seus treballadors i tancar la paradeta. Fa exactament tres anys un altre partit històric però d’ideologia política oposada, Unió Democràtica de Catalunya, va fer exactament el mateix, amb uns deutes declarats que superaven els 22 milions d’euros.

Tant en un cas com en l’altre els actius declarats eren inferiors als passius, i en termes empresarials d’això se’n diu fer fallida. Què vol dir fer fallida? Vol dir que l’empresa està abocada a la liquidació, que els creditors no cobraran o que, en el millor dels casos, només cobraran una petita part dels seus crèdits.

En el món de l’empresa privada aquests episodis tan lamentables dissortadament passen tot sovint, donen molta feina a jutges, advocats i liquidadors, i molts maldecaps i disgustos als creditors. Però són eines legals que el sistema capitalista posa a la disposició de qui no pot pagar.

Hi ha, però, una diferència entre la fallida d'un partit polític com Iniciativa i la d’una empresa privada, i són les lliçons d’ètica empresarial que han estat donant els dirigents d’Iniciativa als accionistes i gestors de les empreses privades que es trobaven en situacions similars a la que Iniciativa es troba ara. Iniciativa s’ha acollit a la mateixa eina capitalista que tot sovint tant ha criticat. Per tant, a partir d’ara, de lliçons d’ètica empresarial cap ni una.

Què hauria de fer Convergència?

(L’article original en versió paper es va publicar el 28 de juny de 2019 a la pàg. 6 del núm. 1.919 de La Veu de l'Anoia)

No és pas el primer cop que escric que un dels errors més greus que ha comès Convergència en els últims anys ha sigut prescindir del seu nom de tota la vida. Juntament amb la figura de Jordi Pujol —fins que el fundador de Convergència va caure en desgràcia per temes fiscals poc exemplars—, el nom del partit era un dels actius principals que tenia aquesta força política.

La setmana passada els presidents Mas i Puigdemont es van reunir a Waterloo, i tot indica que Convergència es tornarà a refundar, o reformular, i van..., ja n’he perdut el compte. En els últims anys hem vist diversos canvis de nom, de dirigents, d’estratègies, de programes, de candidats a les diverses eleccions, i fins i tot de seu social. Molt recentment hem vist convocar unes eleccions primàries per escollir el cap de llista a les eleccions municipals de Barcelona i, poc després, sense donar explicacions convincents als votants potencials, prescindir dels resultats de les primàries i designar una altra persona com a cap de llista. No dubto que els dirigents convergents tinguessin motius per prendre aquella decisió, però les explicacions van ser del tot insuficients. No serveix d’excusa que amb la llista municipal d’Esquerra a la ciutat de Barcelona passés una cosa similar, i tot plegat dóna la sensació d’una manca de seriositat en el món independentista que, lògicament, no agrada als seus electors.

Cal deixar constància que amb cada canvi s’han anat perdent vots pel camí. Així, de ser un partit hegemònic a Catalunya, Convergència —amb el nom que toqui ara, que jo ja m’he perdut— ha passat a ser... el partit que és ara, i no cal entrar en detalls. Segons el dirigent Bonvehí, Convergència és un partit fort perquè encara conserva gairebé quatre-centes alcaldies però, per poc que s’investigui la realitat del territori, i això inclou, òbviament, Barcelona i la seva Àrea Metropolitana, aquesta explicació resulta ben poc convincent. Negar la realitat i amagar el cap sota l’ala segur que no és la recepta per sortir de l’atzucac.

Dit tot això, cal no oblidar que hi ha un sector creixent de catalans que, sense manifestar-se d’esquerres, es declara inequívocament independentista. I cal acceptar també que alguns es comencen a sentir políticament orfes. No em toca a mi, però, suggerir quina és la via per intentar donar satisfacció a aquesta franja de votants, tot i que molta gent agrairia que aquesta tasca es tirés endavant sense més dilació. Per cert, no sóc ni he sigut mai de Convergència, ni de cap altre partit.

Inseguretat a Barcelona

Fa ja bastant temps que els barcelonins patim un problema d’inseguretat ciutadana que amb el temps s’ha anat agreujant. La gent més d’esquerres, i molt especialment els colauistes més convençuts, sempre ho han negat, però no per negar repetidament una realitat aquesta desapareix com per art de màgia. No seria correcte atribuir la culpa de la creixent inseguretat ciutadana exclusivament a l’alcaldessa Colau, però una certa responsabilitat sí que forma part del seu passiu polític. Per dos motius: per haver estat negant aquest problema durant els seus quatre anys de mandat, i per no intentar posar-hi remei. I de remei només n’hi ha un: més Guàrdia Urbana dissuasiva al carrer. Però ara ja tenim una persona morta d’una certa rellevància, i els mitjans internacionals se n’han fet ressò. Es tracta d’una alta funcionària del govern de Corea del Sud a qui la setmana passada van intentar robar la bossa de mà, i va morir a conseqüència de l’agressió. Això ja són palabras mayores. Els dirigents dels comuns comencen a acceptar en públic l’existència d’un problema que ja és preocupant; en privat ja fa temps que ho admeten. Colau, com gairebé sempre, ha intentat espolsar-se les puces de sobre, aquesta vegada donant la culpa a la Generalitat per no desplegar més mossos a la ciutat. De les patrulles dissuasives de la Guàrdia Urbana gairebé desaparegudes dels carrers de Barcelona durant el seu mandat ni n’ha parlat. Per cert, també va cridar l’atenció el seu missatge de condol redactat en la llengua oficial de Corea del Sud que, com tothom sap, és el castellà.

Donald Trump, Kim Jong Un i la llibertat

Des que va començar la Guerra de Corea, fa set dècades, una guerra que formalment encara no ha acabat, mai un president de Corea del Nord ha trepitjat els Estats Units, ni un president nord-americà ha visitat Corea del Nord. Mai fins abans-d’ahir, quan el president Trump es va trobar amb el president nord-coreà Kim Jong Un a la zona nord-coreana de l’àrea fronterera que separa les dues Corees. Una de les característiques dels països comunistes dels segles XX i XXI és que els seus ciutadans estaven tan satisfets... que tenien absolutament prohibit marxar del seu país. Encara que la trobada de dissabte va ser només l’excusa per a una nova photo opportunity entre els dos personatges, podria esdevenir un pas decisiu per donar per oficialment acabada aquella guerra i obrir les fronteres perquè els coreans que volguessin marxar d’aquell paradís comunista ho poguessin fer lliurement.

Ens podem preguntar quin dels dos presidents és més impresentable. Tant l’un com l’altre han fet mèrits sobrats per guanyar. Hi ha, però, un detall que els diferencia: Trump, com tots els presidents nord-americans, va ser elegit democràticament a les urnes per a un mandat de quatre anys. Kim Jong Un, en canvi, representa la tercera generació d’una dictadura familiar comunista establerta pel seu avi; des de fa set dècades es passen el càrrec de president de pares a fills. Salvant totes les distàncies, que són moltes, vindria a ser com l’actual monarquia espanyola decidida fa mig segle pel dictador Franco, però amb la diferència del tractament del comunisme, que a Espanya és una opció política més i a Corea és l’única ideologia permesa.

Un altre detall diferencia els dos països. Si jo visqués als Estats Units, no tindria cap problema per publicar aquest article; però si visqués a Pyongyang i gosés publicar un article com aquest, em passaria molts anys a la presó, i potser m’aplicarien la pena de mort. Trump és un president impresentable, i Kim Jong Un n’és tant o més que ell. La diferència entre un president i l’altre, entre un país i l’altre, és el grau de llibertat dels seus ciutadans. A Corea del Nord, com a tots els països que han gaudit dels règims comunistes de partit únic, la llibertat dels seus ciutadans, ni que només sigui per tocar el dos, és inexistent. Comunisme i llibertat són incompatibles. Uns pocs encara defensen el comunisme; la majoria, però, optem per defensar la llibertat.

A l'aguait de la pedrea

Per aquells que com jo observem la política des de fora dels partits i no tenim cap aspiració d’accedir a un càrrec públic de confiança, resulta curiós observar com als militants més d’esquerres amb aspiracions a la pedrea de càrrecs —potser a la dreta també passa, però d’un temps ençà ho estic observant especialment a l’esquerra— sembla que els faci mandra, o potser és que tenen por, de criticar els dirigents de les seves organitzacions polítiques quan aquests es mereixen clarament un retret. Sense anar més lluny, gairebé no ha generat cap crítica per part de l’obedient militància comunista (pels comuns) la decisió d’Ada Colau de repetir en el càrrec d’alcaldessa al preu que sigui. El preu han estat els vots imprescindibles d’un personatge i un partit tan nefastos pels interessos de la majoria de catalans com ho són Manuel Valls i Ciudadanos. El fet és que hi ha molts càrrecs i sous públics en joc, i a ningú li agrada perdre determinats privilegis que depenen de la voluntat personal de qui mana. Em vénen al cap els molts càrrecs digitals que pengen directament de l’ajuntament i d’un munt d’organismes, entitats i empreses públiques, l’Àrea Metropolitana, la Diputació, etc. Ja ho va recordar fa anys aquell personatge socialista tan absolutament negatiu pels interessos de Catalunya, Alfonso Guerra, àlies mienmano: el que se mueva no sale en la foto. Aquests dies a cal comuns no es belluga ni una fulla, i és que tots els ciutadans pel càrrec estan ara a l'aguait de la pedrea.

A tall d’inventari

Políticament parlant, a Catalunya, en els últims anys, han passat moltes coses, moltíssimes més coses que en els països que ens envolten. N’han passat tantes, de coses, i han passat tan de pressa, que tot sovint no hem tingut temps de digerir i reflexionar amb una mica de calma sobre els esdeveniments polítics i judicials que s’anaven produint. Es fa difícil concretar quan va començar aquesta última etapa del llarg contenciós Catalunya vs. Espanya, però podem intentar posar una data triant entre alguns moments cabdals de la nostra història més recent.

1/ La passada de ribot de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya al Congreso de los Diputados, una operació d’estat magistralment dirigida per Alfonso Guerra @ mienmano, davant la mirada d’assentiment còmplice dels dirigents de la franquícia catalana del PSOE els quals, poc abans, havien aprovat el text al Parlament de Catalunya.

2/ La presentació del recurs al Tribunal Constitucional en el qual hi van participar els dos partits hegemònics espanyols; el PP donant directament la cara, i el PSOE mig d’amagat per persona interposada, fent signar el recurs al Defensor del Pueblo, socialista de reconeguda trajectòria.

3/ La sentència del TC carregant-se de ple l’esperit de la llei que havia estat votada pel poble català en referèndum, amb tot el rerefons que comportava aquella decisió cent per cent política i cent per cent anticatalana, utilitzant jutges caducats i tota mena d’irregularitats.

4/ Les impressionants mobilitzacions populars que s’han produït a Catalunya a partir del 2010 i, molt especialment, a partir de la de l’11 de setembre del 2012.

5/ Els resultats electorals de les dues vegades que els catalans hem estat convocats a expressar-nos via urnes sobre la independència de Catalunya, òbviament sense el consentiment de la metròpoli.

6/ La reacció violentíssima de les forces policials estatals l’1 d’octubre del 2017, amb l’aquiescència del govern i el cap d’estat espanyols, i amb el resultat de més d’un miler de catalans ferits gratuïtament per les forces de seguretat estatals. D’aquells fets, juntament amb l’empresonament dels membres del Parlament i del Govern, l’exili dels que van optar per marxar, el judici-farsa al que han estat sotmesos els que van optar per quedar-se, i la dura sentència condemnatòria que encara no s’ha fet pública però que està perfectament dissenyada des d’abans de començar el judici, se’n parlarà durant anys i s’estudiaran a les facultats de ciències polítiques de tot el món.

7/ L’aplicació il·legal de l’article 155 de la CE que va comportar, de facto, l’anul·lació il·legal de l’autonomia de Catalunya.

8/ El cessament il·legal del Parlament de Catalunya així com el del Govern de la Generalitat, a partir d’una interpretació il·legal de l’article 155; algun dia, algun jutge, en algun país, n’haurà de dir alguna cosa.

9/ L’última convocatòria d’eleccions al Parlament de Catalunya signada, per cert, per qui no tenia facultats per fer-ho, amb el resultat de la renovació, una vegada més, de la victòria electoral dels independentistes.

Els petards van a menys

Ahir al vespre va ser la revetlla de Sant Joan. Com s’ha pogut anar constatant en els últims anys, resulta difícilment qüestionable que de petards cada any se’n tiren menys. Abans, no fa pas massa temps, una setmana abans de Sant Joan ja es començaven a sentir petards, i pels que aquest soroll no ens acaba de fer el pes resultava força molest. No parlo de les poques hores que dura oficialment la revetlla, que un dia és un dia, i si hem de marxar unes hores a la recerca de la tranquil·litat que Sarrià no ens ofereix tampoc passa res. Parlo dels molts dies que fins fa poc durava la festa dels petards. Però ahir, com deia abans, se’n van sentir molt pocs. Desconec els motius que justifiquen que la festa dels petards vagi evolucionant inexorablement a la baixa. Alguns diuen que aquests artefactes, en una bona part fabricats a la Xina, són massa cars, i la festa surt per un ull de la cara. Altres, però, van una mica més lluny, i asseguren que la societat ha canviat, i que la majoria té altres interessos al marge de tirar uns quants petards. Cada dia hi ha més gent que té la fal·lera de marxar de la ciutat a la mínima que pot, i les cues de cotxes a les carreteres durant els caps de setmana en són la prova més evident. Acostumo a comparar l’evolució a la baixa dels petards amb el desinterès creixent dels catalans per les curses de braus. Avui en dia ja no hi ha gairebé demanda, si més no a Catalunya, i això diu molt a favor de la nostra societat. Són signes evidents d’una societat cada dia més madura i civilitzada. Com deia aquella pintada que fa molts anys vaig veure en una paret de Terrassa, si el toreig és art, el canibalisme és gastronomia. La vaig trobar molt encertada. Els petards estan fent una evolució similar.