Seguretat de l'estat

(Article original publicat el 16/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2126, pàg. 2)

Com que la pudor de les crispetes em molesta molt, al cine hi vaig poc, però fa pocs dies vaig anar a veure la pel·lícula "El caso Padilla", del director cubà Pavel Giroud. És un apassionant documental polític sobre uns fets ocorreguts a l'Havana fa mig segle. I com que les bones pel·lícules acostumen a durar poc a la cartellera, aquesta la recomano a tothom, també a les persones que, amb carnet de militant o sense, encara defensen el comunisme; potser aquesta pel·lícula els farà caure la bena dels ulls. Però no diré res més de la pel·lícula; cal veure-la i prestar-hi tota l'atenció que es mereix, i que cadascú en tregui les seves pròpies conclusions.

Un dels objectius de tot governant és tenir ben controlada la ciutadania que li paga el sou. El governant, en general, no suporta la crítica, i la intenta evitar o, com a mínim, minimitzar amb tots els mitjans disponibles, sense excloure els no democràtics. I si pensa que cal utilitzar unes eines que no passarien la prova del cotó d'una mínima exigència ètica, ho fa i normalment no li passa res. Els governants disposen de mitjans molt sofisticats de control i espionatge. I tot això no és un monopoli de la dreta o de l'esquerra, sinó una obsessió malaltissa molt generalitzada entre els governants.

"El caso Padilla" explica els excessos de la seguretat de l'estat. (A Espanya en diuen "Cuerpos y Fuerzas de Seguridad del Estado". A Cuba ho fan més curt: "Seguridad del Estado". A Catalunya, dissortadament, encara no tenim un estat). Els governants no defensen la seguretat de les persones sinó la seguretat de l'estat, com si l'estat hagués d'estar per sobre dels interessos de les persones que el conformen. Recentment, a Espanya s'han conegut episodis criminals de l'espionatge de l'estat a tot déu: empresaris, advocats, dirigents polítics, parlamentaris, i també ciutadans anònims sense rellevància pública. Les clavegueres de l'estat com a part substancial de la seguretat de l'estat.

Aquests escàndols normalment queden en res, o en gairebé res. Com que el nostre no és un país normal, les altes instàncies judicials que hi haurien de posar una mica d'ordre no mouen un dit, ja que també participen del joc pervers de considerar que la defensa d'una revolució en el cas cubà, o la defensa de la unitat de la pàtria en el cas espanyol, han d'estar per sobre de tot, i tot inclou, òbviament, la democràcia. Un concepte tan pretesament patriòtic com "Seguretat de l'Estat" esdevé tot sovint "Inseguretat del Ciutadà". A casa nostra també.

Victòries personals: el cas de Badalona

Amb una campanya electoral molt més intel·ligent que l'anterior, el 28 de maig Xavier García Albiol va guanyar l'alcaldia de Badalona per majoria absoluta. Badalona és un altre cas de victòria personal del candidat, ja que durant la campanya les sigles del partit gairebé no es van veure. A Badalona no va guanyar el PP, va guanyar Albiol. L'oposició, demostrant una sorprenent miopia política, no ha estat capaç d'entendre què hi ha al darrere d'aquesta victòria. Mirat des de fora, es veu clarament que hi ha un divorci molt marcat entre alguns dirigents polítics i el carrer. Alguns dirigents de l'oposició fins i tot han arribat a una conclusió infantiloide, poc rumiada i del tot equivocada: Badalona ha esdevingut una ciutat fatxa. No ho diuen, però alguns ho pensen: votant massivament Albiol, els badalonins s'han equivocat, no han votat bé. El pensament no és delicte, però pensar que el poble, massivament, s'ha equivocat, és el pitjor que pot fer un polític, i el passaport cap a la irrellevància. Com que no han entès res, els opositors a Albiol tampoc semblen disposats a fer cap esforç per treure'n una lliçó de cara al futur. Ideologies al marge, el cas de Badalona és molt similar a aquelles majories absolutes de l'alcalde Antoni Farrés (EPD) a Sabadell. Però ni Badalona és ara una ciutat fatxa, ni Sabadell era una ciutat comunista en l'època de Farrés, ja que en les eleccions nacionals i estatals els ciutadans optaven per altres partits, però a les municipals tothom votava per Farrés. A Badalona, amb aquesta oposició, per poc bé que ho faci com a alcalde Albiol pot estar tranquil unes quantes legislatures.

Quan la transparència és poc transparent

En determinats ambients de l'esquerra, guanyar-se bé la vida està mal vist, fins al punt que alguns polítics populistes presumeixen d'abaixar-se el sou pensant que d'aquesta manera poden atraure uns quants votants desinformats. La senyora que fins abans-d'ahir era alcaldessa de Barcelona forma part d'aquest grup. Quan el 2015 va arribar a l'alcaldia va sotmetre a votació del plenari de l'ajuntament una rebaixa generalitzada del sou dels regidors. Però com que va perdre aquella votació, el seu salari es va mantenir en els 100.000 € que cobrava el seu antecessor. Sempre que li han preguntat l'alcaldessa culpa de cobrar un salari tan alt als regidors que van votar en contra d'aquella proposta.

La pàgina municipal de la transparència —que a hores d'ara ja hauran desactivat—, és buscadament enrevessada i poc transparent, com si des de l'Ajuntament de Barcelona es volgués amagar que l'alcaldessa haurà cobrat 800.000 € en els vuit anys que ha exercit el càrrec. El ciutadà es pot preguntar si això és molt o és poc. Tenint en compte el pressupost i la complexitat dels temes a gestionar, al meu entendre és un salari ridículament baix, i a partir d'aquí no costa tant d'entendre que les persones més preparades de la societat no optaran mai a dedicar-se a la política.

A la web municipal se'ns explica que una part dels ingressos l'alcaldessa els ha dedicat a diversos temes, però sobre això els ciutadans no n'hem de fer res i la web no hi hauria d'entrar. Hi ha qui es gasta els seus diners anant al bingo, o se'n va de vacances a Punta Cana amb la família, o fa unes donacions, o es compra un Ferrari. Amb els diners propis cadascú pot fer el que li vingui de gust. No és cosa nostra. Ara bé, és important que el ciutadà sàpiga que el salari de la màxima autoritat de la ciutat són cent mil euros.

A la pàgina de la transparència poc transparent es barregen salari brut anual amb salari net mensual. Aquestes coses no funcionen així. Quan parlem del salari d'una persona, sigui o no sigui un polític, només hi ha una xifra que no genera dubtes i tothom entén, i és el salari brut anual. Tot el que sigui parlar de salari net sense explicar que el percentatge de retenció per IRPF es pot augmentar a demanda del treballador, és fer populisme. Si per llei toca una retenció del 30%, el treballador pot demanar a l'empresa —l'ajuntament— que l'augmenti, posem per cas, fins al seixanta. Això és perfectament legal. Llavors, òbviament, el salari mensual net que rep el treballador és més baix. Però quan al juny de l'any següent presenta la declaració de l'IRPF, i això no surt a la pàgina de la transparència, Hisenda li tornarà els diners retinguts de més.

Em sembla que no és demanar massa que el nou alcalde ordeni redissenyar la pàgina municipal de la transparència, i és d'esperar que tindrà la voluntat política de començar el seu mandat sent més transparent que la seva antecessora. I és que sovint s'oblida que els diners que gestiona l'ajuntament, i això inclou el sou de l’alcalde, són del ciutadà.

Ple de la llàgrima a Sarrià

 

(Foto: El Jardí)

Els ciutadans que hem seguit habitualment els Consells Plenaris del Districte de Sarrià-Sant Gervasi sabem que la foto de l'abraçada entre el regidor del districte Albert Batlle (Units) i el conseller portaveu i cap de l'oposició Pol Lliró (Junts) és significativa. Diu més del que pot semblar a primera vista.

Dimarts es va celebrar el Consell Plenari de comiat, una sessió de tràmit que només té un punt a l'ordre del dia: aprovar l'acta de l'última sessió ordinària. Alguns l'anomenen el ple de la llàgrima, ja que regidors, consellers i altres càrrecs de confiança s'acomiaden del càrrec que han ocupat durant uns quants anys.

Alguns consellers intueixen que repetiran a la legislatura vinent, però com que la seva continuïtat en el càrrec depèn d'una decisió arbitrària dels dirigents del seu partit, encara no ho saben del cert. Altres, en canvi, per culpa d'uns resultats electorals que no els han estat favorables, ja saben que no repetiran en el càrrec.

Durant aquesta legislatura el conseller Lliró ha fet bé la seva feina, i precisament per això les seves intervencions no sempre han agradat al regidor Batlle. Així, hem assistit a diverses picabaralles, i de vegades s'han acabat perdent els papers.

Alguns semblen oblidar que la tasca d'oposició del conseller Lliró inclou posar al descobert les misèries i els incompliments del govern representat pel regidor Batlle. La feina del regidor implica escoltar la crítica i respondre amb arguments sòlids. No sempre ha estat així.

Un exemple: insistir que l'augment de la inseguretat al districte és una falsa percepció ciutadana amb l'argument que les denúncies oficials diuen el contrari, és fer trampa. Si per voler denunciar un robatori la policia no et permet fer-ho fins al cap d'una setmana, molta gent opta per no denunciar. El fet delictiu hi és, però no figura a l'estadística.

Sigui com sigui, quan s'acaba el mandat toca oblidar-se de les misèries, i els polítics intenten acabar la legislatura fent les paus amb els seus adversaris. Potser després no aniran junts a jugar al pàdel com va suggerir algú, però almenys deixaran una imatge més amable al ciutadà que els ha estat pagant el sou.

El comunisme residual

Tant a Espanya com a Catalunya, els primers anys de la democràcia el comunisme oficial disposava d'una representació parlamentària sorprenentment alta. Però llavors encara no s'havia produït la caiguda del Mur de Berlín i la desfeta ideològica que tot allò va representar. En aquests últims anys el comunisme s'ha donat per liquidat moltes vegades, però sempre torna a ressorgir de les seves cendres. Això sí, cada vegada és una colla més petita, amb menys clientela electoral i, per tant, amb menys incidència a la societat.

A Espanya tenien aquelles majories absolutes de l'alcalde de Marinaleda, sempre amb el mocador palestí al coll i tot el que representa portar-lo. A Catalunya, l'alcalde Farrés també treia majories absolutes a Sabadell. Però no són casos comparables. El de Marinaleda jugava amb la gana de la gent, i quan un té gana i algú li promet que deixarà de tenir-ne, compra el discurs més estrafolari. El cas de Sabadell no tenia res a veure, Farrés era una excepció de la norma, i allà el votaven els comunistes, sí, però també els socialistes i els convergents els quals, en altres eleccions, votaven les llistes dels seus partits. A Sabadell es votava la persona i el mèrit era exclusivament de Farrés, tot i que el seu partit s'atribuïa indegudament aquelles majories com a pròpies. El fet és que desaparegut Farrés de l'escena política, a Sabadell els comunistes mai més han tornat a guanyar unes eleccions.

Amb els anys els comunistes han anat canviant de líders, han anat canviant de nom i han deixat de tornar crèdits bancaris sempre que els ha convingut. En cas de dubte, pregunteu als directius de laCaixa. Però amb un nom o amb un altre, els comunistes no s'acaben d'extingir mai. A Barcelona ciutat ignoro quin polític lidera formalment la representació d’aquesta ideologia, tot i que podríem dir que la seva representant oficiosa és Ada Colau; això sí, amb una marca pròpia per dissimular. Ara que Colau ha caigut en desgràcia, els pocs comunistes que encara queden hauran de buscar un altre referent mediàtic. No tindran dificultats en trobar-lo, hi ha persones pertanyents a aquest col·lectiu que no cauen mai del cavall.

Desaparèixer amb els deures fets

Amb la ridícula collita electoral de les eleccions municipals del 28 de maig i l'anunci de no presentar-se a les eleccions estatals del 23 de juliol, podem donar per liquidat el partit de l'odi lingüístic anticatalà. S'ha dit poc, però, que els objectius fundacionals de Ciudadanos, lluny d'haver fracassat com podria semblar a primera vista, s'han anat imposant a tot arreu, sempre amb l'ajut inestimable de l'entramat polític, judicial, fiscal, parlamentari, monàrquic i policial de l'estat espanyol. La consigna era i és A por ellos!, tots contra el català, que és el mateix que dir tots contra Catalunya, ja que el català és LA llengua pròpia del país. Des de la fundació de Ciudadanos els seus dirigents han intentat inocular a tot arreu on han pogut el seu menysteniment per la llengua pròpia de Catalunya, puerilment dissimulat en forma d'una suposada defensa de la llengua del país veí. Han creat un greu conflicte artificial de convivència allà on no hi havia conflicte, i un cop ben adobat el camp de batalla passen els trastos de matar —utilitzo el llenguatge taurí, una manera simpàtica d'expressar-ho— als tres partits espanyols que s'estan fent càrrec del llegat ideològic de Ciudadanos. Tots sabem quins són aquests partits. Només cal observar com es van recol·locant políticament els que fins ara han actuat com a dirigents i càrrecs institucionals del partit. El penúltim cas conegut és el trànsit polític del diputat Nacho Martín Blanco cap al PP. Al final, quan s'acabi imposant el sentit comú i per la voluntat majoritària dels catalans Catalunya esdevingui un estat independent, de Ciudadanos només en quedarà una entradeta a la Wikipedia.

Apropiació indeguda del progressisme

(Article original publicat el 2/6/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2124, pàg. 2)

S'ha de reconèixer que els partits d'esquerra han sigut molt més hàbils que els partits de dreta per apropiar-se del terme progressisme gairebé en exclusiva, fins al punt que si tractes de convèncer algú que l'esquerra, només pel fet de ser-ho, no per això és necessàriament progressista —jo mateix defenso sovint aquesta tesi—, et poden respondre que no hi ets tot, i això sent generosos. Ep, no m'ho han explicat, ho visc cada dos per tres amb allò que alguns en diuen resignació cristiana. I és que avui en dia és una batalla perduda intentar raonar amb persones d'esquerres que el progressisme no és necessàriament un monopoli de l'esquerra.

Enlloc està escrit que sigui impossible tenir una sensibilitat socialment progressista des de la propietat d'una empresa, o des de la seva direcció general. Tampoc està escrit enlloc que es pugui ser terriblement conservador des de l'alta direcció d'un sindicat de classe, o des del politburó d'un partit de l'òrbita neocomunista. No parlo del treballador que surt al carrer amb una pancarta reivindicant drets laborals més que raonables, sinó dels alts funcionaris del sindicat que no han treballat mai en l'economia productiva, que és la que genera riquesa per al conjunt de la societat. Sóc molt conscient que dir tot això no és gaire popular, però analitzant-ho sense apriorismes ideològics i amb la ment oberta no hauria de resulta difícil compartir aquesta conclusió.

Tot i que és una visió molt reduccionista de la realitat que ens envolta, allà cadascú si creu que el progressisme va lligat necessàriament a l'esquerra. Però si convenim que progressisme és mirar endavant i conservadorisme és mirar endarrere, podríem perfectament concloure que de tots els candidats a l'alcaldia de Barcelona els més conservadors eren els comuns, ja que no amaguen una certa nostàlgia de la ciutat del segle XIX, i la intenten ressuscitar a força de carregar-se els avenços aconseguits durant el segle XX.

Ser progressista no és generalitzar la pobresa com semblen buscar algunes persones, sinó defensar que no es posin traves a la creació de riquesa, de manera que amb els impostos generats es puguin anar resolent les inevitables necessitats socials de la nostra societat. Hi ha personatges amb signatura als diaris oficials que tot i presumir de ser molt progressistes només semblen aspirar a fer que els rics deixin de ser rics. No ho diuen en veu alta, però en el fons els molesta més la riquesa que la pobresa. Això sí, es declaren convençudament progressistes.

Si Esquerra fos una empresa

Esquerra Republicana —l'afegitó "de Catalunya" que fins fa poc hi havia a continuació ja no surt gairebé enlloc, ves a saber per què— no és formalment una empresa. Només és un partit polític. I no tractant-se d'una empresa, potser no seria adient aplicar automàticament la mateixa recepta a un partit polític (l'empresa), la seva direcció (el consell d'administració), la seva militància (l'accionariat) i els seus votants (la clientela) que si es tractés formalment d'una empresa.

O potser sí, ja que a les eleccions municipals Esquerra ha rebut una gran clatellada. Tres exemples. A Barcelona, d'haver guanyat les eleccions fa quatre anys, ara Esquerra no només les ha perdut sinó que ha quedat lluny de les posicions de podi. A Santa Coloma de Gramenet, el seu prepotent candidat s'ha estimbat, i deixem-ho aquí. I a Igualada, tot i presentar-hi com a candidata una senyora amb un llarg currículum institucional, han fet el ridícul més estrepitós, amb el que es demostra que l'electorat no valora tant un llarg currículum com la qualitat de la gestió.

Però la matemàtica creativa dóna molt de joc, i sempre es poden fer malabarismes amb les xifres. Així, escoltant alguns membres de la direcció d'Esquerra, semblaria que els resultats electorals obtinguts no són tan dolents. Però no reconèixer un fracàs estrepitós és persistir en l’auto engany. Esquerra ha aconseguit un fort vot de càstig, i aquest té com a causa principal les giragonses polítiques de la direcció dels últims cinc anys, combinades amb el silenci còmplice de la militància.

La baixada de les vendes d'Esquerra —ha perdut més de tres-cents mil vots— és inqüestionable, i resulta patètic negar que molts dels que havien sigut votants tradicionals d’Esquerra es van quedar a casa. Quan una bona part dels teus votants es queda a casa, s’han d’encendre totes les alarmes amb la màxima urgència, però no sembla que aquest sigui el plantejament que es fa des de la direcció. És per això que, ben mirat, el problema d'Esquerra encara és molt més greu del que sembla.

Tornem al principi. El sentit comú ens diu que si Esquerra fos una empresa amb voluntat de continuïtat, que no dubto que la té, l'accionariat, és a dir, la militància del partit, potser faria bé de plantejar-se com més aviat millor el relleu del CEO i d'algunes persones que l'envolten. Encara que només sigui per un motiu: no haver assolit els objectius que ells mateixos s'havien fixat.

Ripoll: no saber llegir la realitat

 

Quan una cosa no surt com li agradaria que sortís, el polític pot reaccionar de dues maneres. Una consisteix a intentar negar la realitat i continuar actuant com si res no hagués passat. Dissortadament, la sortida fàcil d'amagar el cap sota l'ala és la més habitual entre els nostres polítics. Potser no en saben més.

Però es pot reaccionar d'una manera intel·ligent. Ja que rectificar el passat no és possible, aquesta consisteix a estudiar a fons què ha passat i mirar de trobar solucions de cara al futur per evitar repetir errors. El cas de Ripoll ens està mostrant com van quedant en evidència els polítics dels partits tradicionals i aquells que els donen suport, dos col·lectius que no semblen saber llegir la realitat que es viu al carrer.

A Ripoll ha guanyat les eleccions un partit petit que s'ha centrat en els problemes derivats d'una taxa d'immigració provinent del nord d'Àfrica. Es tracta d'un col·lectiu que, amb poques excepcions, no té cap voluntat d'integrar-se a la societat que ha escollit per venir a viure, i a ningú ha de sorprendre que l'actitud intransigent de molts nouvinguts comporti problemes creixents de convivència.

A Catalunya, la majoria dels partits tradicionals tenen un error de plantejament. Consideren que són els catalans els que s'han d'integrar en la cultura dels nouvinguts, vinguin d'on vinguin, i no que siguin els nouvinguts els que s'han d'integrar en la terra d'acollida que han triat per venir a viure. Això implica, entre altres requisits, un respecte per a les nostres normes de convivència.

Lidera el partit guanyador de Ripoll una senyora que parla molt bé, que és molt educada, que parla sempre molt clar i que no perd el temps amb les ambigüitats políticament correctes que conreen els partits tradicionals. I què fan els seus contrincants polítics? Opten per la sortida fàcil d'ignorar la realitat que els envolta, i busquen un pacte de govern de perdedors del qual en quedi fora el partit guanyador de les eleccions.

El termini legal per constituir els ajuntaments s'acaba la setmana que ve, i aviat veurem com queda configurat el govern de Ripoll. Els partits tradicionals són perfectament conscients que els problemes que denuncia la guanyadora de les eleccions són reals. Però, tot i això, consideren que no s'ha de canviar res; i qui dia passa, any empeny. Segons quin sigui el desenllaç ripollès, la pròxima vegada Sílvia Orriols (a la foto) assolirà la majoria absoluta.

Excés d’ombres a l'Acord de Claredat

(Article original publicat el XX/5/2023 a El Jardí de Sant Gervasi i Sarrià núm. 95/5-2023, pàg.23)

De les persones designades pel govern per formar part de l'equip d'acadèmics que haurà d'elaborar un document que ja té títol, Acord de Claredat, qui més ha cridat l'atenció és la politòloga Astrid Barrio. És una persona amb una llarga trajectòria pública, i ja sabem de quin peu unionista calça: el més extrem. Dit això, no deixa de ser curiós que un document que encara no existeix ja tingui un títol, i que es doni per fet que serà fruit d'un acord entre acadèmics de visions polítiques absolutament oposades.

La realitat és, però, que aquesta és una via que el govern s'ha tret de la màniga amb l'objectiu d'anar tirant de la rifeta per tenir entretingut el personal. Des de la plaça de Sant Jaume s’intenta justificar el gir polític que ha fet el partit que governa Catalunya, un partit que últimament es declara més republicà que independentista. El terme republicà pot tenir molts significats, i amb aquesta ambigüitat juguen aquells que el defensen, mentre que la independència d’un país tothom sap què significa.

Astrid Barrio, com altres membres de l'equip d'acadèmics, no és independentista, però no per això se'ls ha de criticar. A Catalunya hi ha de tot, i Barrio representa l'unionisme més abrandat. I no se n'amaga. Ara bé, no hem d'oblidar que segons els últims resultats electorals, més de la meitat dels catalans va votar partits independentistes, i no sembla que s'hagi tingut en compte una majoria similar per decidir l'equip d'experts. No és un detall menor.

Tampoc és sobrer recordar que en una democràcia el vot popular ha d'estar per sobre de l'acord d'uns acadèmics, o d'unes enquestes fetes a la mida de qui les encarrega. Franco també signava acords i feia enquestes, però en democràcia es vota. Però hi ha més. Barrio no només es posiciona en contra de l'independentisme —repeteixo, hi té tot el dret— sinó que va molt més enllà, ja que també està radicalment en contra que es pugui preguntar als catalans si volen que Catalunya sigui un país independent. I només per aquesta negativa, ja hauria de quedar exclosa de l'equip d'acadèmics.

L'Acord de Claredat no tindrà recorregut polític, i una part de la militància del partit que governa Catalunya n'és perfectament conscient. Càrrecs polítics i militants de base no amaguen el seu descontentament a qui els vulgui escoltar. Els mitjans de comunicació no controlats pel govern estan qualificant tot això com una enredada política, gairebé de forma unànime. Amb tot el meu respecte per a les posicions polítiques discrepants —cadascú és lliure de pensar com vulgui—, seria d'agrair que els nostres dirigents deixessin de tractar-nos com si fóssim pàrvuls.

Com es valora el suport a l'independentisme?

Hi ha qui, sovint per interessos polítics partidistes o interessos personals disfressats d'interessos generals, defensa que les eleccions municipals del 28 de maig també han servit per demostrar que l'independentisme català ha pujat, o ha baixat, o es manté, depenent del lloc on es faci la comparació. Són els mateixos que ens diuen que a les eleccions espanyoles que tindran lloc el 23 de juliol podrem tornar a mesurar la fortalesa de l'independentisme. I acostumen a ser els mateixos que no volen que es pregunti directament a la ciutadania si volen ser independents o prefereixen seguir sota la dependència, tutela i control del país veí.

Però aquesta pretensió de valorar el suport a l'independentisme tots sabem que és tramposa. Tots sabem també que aquest suport només es pot mesurar mitjançant un referèndum d'independència, com, per exemple, el que ja es va celebrar l'1 d'octubre del 2017, amb els resultats coneguts. Com a mal menor, també podem valorar la força de l'independentisme mitjançant unes eleccions al Parlament de Catalunya, com, per exemple, les últimes celebrades el 14 de febrer del 2021. Llavors la força de l'independentisme va ser del 52%.

Seria molt convenient que quan es presenten dades de suport a l'independentisme no ens deixéssim entabanar per aquells que sempre faran tot el possible per evitar que es conegui oficialment la realitat, sense menystenir que els unionistes només són el 48% dels catalans. Encara són molts, sí, però 52 és més que 48.

Una nova derrota de Colau

A Barcelona, mentre resulta indiscutible que Xavier Trias ha guanyat clarament les eleccions, resulta igualment inqüestionable que el tàndem Colau-Collboni que ha governat la ciutat fins ara les ha perdut. La gran notícia de la nit ha sigut que Ada Colau ha tornat a perdre, tal com va passar a les eleccions del 2019. Dit això, dels dos objectius que tenien la majoria dels barcelonins —que Colau no guanyés, i que Colau no continuï sent alcaldessa—, el primer ja s'ha complert. Ara, però, venen els pactes discrets dels despatxos, i en les pròximes tres setmanes pot passar de tot. I de tot vol dir de tot.

Fa quatre anys Ernest Maragall va guanyar les eleccions, però un pacte de perdedors posterior el va deixar sense l'alcaldia. Va ser el pacte de la vergonya, tan legal com, al meu entendre i al de molta gent, difícil de pair. Ara és més difícil que això es repeteixi, però no és impossible. No s'ha d'excloure un pacte de perdedors en favor d'un nou/vell tripartit d'esquerres. Esperem que no torni a passar, i em permeto dir-ho en plural perquè intueixo que aquesta és l'opinió majoritària dels barcelonins (vots canten). Colau ha perdut les eleccions, aquesta és la gran notícia, i Trias les ha guanyat. El comunisme s'allunya dels despatxos de la banda de mar de la plaça de Sant Jaume, i això és una molt bona notícia. Crec que els barcelonins hem d'estar contents.

S'han produït uns efectes col·laterals de caràcter menor i, per altra banda, perfectament previsibles. La gran patacada d'Esquerra, i no només a Barcelona, no ha estat cap sorpresa; tan sols la militància més abrandada i junquerista del partit no la volia veure venir. En política els errors es paguen a les urnes, i aquesta derrota sense pal·liatius tindrà una continuïtat quan d'aquí a menys de dos anys es convoquin unes noves eleccions nacionals a Catalunya; Esquerra té temps de rectificar, però dubto que ho faci.

Aquests comicis han estat també la confirmació de la desaparició de Ciudadanos/Valientes, la crónica de la muerte anunciada d'una manera tòxica de fer política que ha introduït una gran crispació en la nostra societat. Ara només els queda la celebració d'uns funerals discrets i sense aplaudiments. La CUP torna a quedar-se fora del consistori barceloní, i no per previsible no deixa de ser una bona notícia. El PP ha doblat resultats, passant de dos a quatre regidors, però continuarà sent un partit políticament irrellevant. I, per acabar, cal deixar constància d’una molt mala notícia per a la nostra ciutat: l'entrada de dos regidors de Bocs.

De festa, res de res

Diuen que avui és jornada de reflexió. Doncs apa, reflexionem una mica, que reflexionar no fa cap nosa. Fa molts anys a algú se li va acudir definir la jornada electoral com la festa de la democràcia. Al principi, després de quatre dècades de sequera democràtica, potser tenia algun sentit que alguns associessin el fet de poder votar amb una festa. Avui en dia, però, ja no té massa sentit. Amb alguns exemples agafats a l'atzar s'entendrà millor el perquè demà no serà una festa.

A Catalunya no tenim una llei electoral pròpia. En més de quatre dècades d'activitat del Parlament de Catalunya recuperat, els nostres representants polítics no han fet una llei electoral moderna i adaptada al país i als temps actuals. Les excuses que uns i altres donen —més o menys representació dels territoris amb poca població, en detriment o benefici de la representació metropolitana— potser tenen algun sentit, però el fet és que no han estat capaços de consensuar la llei electoral de Catalunya.

Aquesta mancança legal ens porta a constatar que encara no podem votar telemàticament. Som a l'època d’Internet, però, electoralment, ens vam quedar aturats a l'època del tèlex. Són vergonyoses les dificultats burocràtiques que tenen els expatriats catalans per poder votar. La compra escandalosa de vots, més estesa del que ens podíem imaginar, és una conseqüència més de tenir una llei mal feta. Les trampes legals de les candidatures unipersonals, així com les llistes fantasma de candidats amb nul·la presència al territori, persones que mai han trepitjat els municipis els quals aspiren a governar, en serien dos exemples.

Cal no oblidar tampoc que de les eleccions municipals en surten també la composició dels consells comarcals, les diputacions i l'àrea metropolitana. Són uns càrrecs polítics molt ben remunerats que no es decideixen mitjançant el vot popular sinó per un repartiment digital de càrrecs que fan secretament els partits entre els seus afins. Trobeu normal que les cúpules polítiques d'aquestes tres importants institucions no les voti la ciutadania?

Per acabar, demà no elegirem les persones que ens semblin més adients per defensar els nostres interessos des de les institucions, sinó unes llistes tancades fetes des dels despatxos dels partits i formades per persones obedients. D'aquesta manera, els càrrecs elegits no han de passar comptes amb els ciutadans, com semblaria lògic, sinó amb el secretari d'organització del partit que els ha col·locat digitalment a la llista. Oi que tot això no és normal? Doncs de festa, res de res.

Decréixer no és la solució

(Article original publicat el 19/5/2023 a La Veu de l'Anoia, núm. 2122, pàg. 2)

Conec persones intel·ligents que estarien encantades de la vida si els alemanys anunciessin el tancament de la fàbrica Seat. Persones que no volen ni sentir a parlar de l'ampliació de l'aeroport de Barcelona perquè no miren més enllà de la punta del seu nas, i associen l'ampliació exclusivament amb un augment del turisme. Persones que aplaudeixen que l'alcaldessa de Barcelona es carregui el Pla Cerdà. Persones que tenen el somni d'acabar convertint la Via Augusta, que és la via urbana natural d'entrada a Barcelona des del Vallès, en una mena de Via Amish exclusiva per a vianants, bicicletes i patinets. Persones que defensen la teoria del decreixement fins a l'extrem de dificultar que les noves generacions de barcelonins es puguin quedar a viure a la ciutat per manca d'una oferta més àmplia de llocs de treball. Persones que defensen més les granotes i els coloms que als seus conciutadans. Persones, en definitiva, que massa sovint associen empresa amb delinqüència, i que arriben a l'extrem de criminalitzar l'empresari de la distribució més important de l'estat, potser ignorant que tracta els seus treballadors bastant millor que la competència.

Són persones, sens dubte benintencionades, les quals, amb poques excepcions, tenen el lloc de treball i el sou assegurats de per vida (funcionaris i assimilats). O jubilats amb la vida resolta, i aturats de llarga durada que ja han llençat la tovallola de poder tornar a treballar. O els quatre cupaires que s'ho volen carregar tot. O els pocs comunistes que queden els quals són incapaços d'acceptar que l'experiment que fa cent anys potser sobre el paper era engrescador, ja s'ha demostrat que no és socialment ni econòmicament viable. O els joves que defensen les okupacions, joves que el dia que el pis okupat sigui el de la seva família deixaran ipso facto de ser-ho. O polítics amb càrrec institucional que no saben ni tenen gens d'interès a saber com funciona l'economia productiva. I tot el món anti-emprenedor que, amb la millor de les intencions, pensa que l'administració pública ha de decidir la nostra manera de viure i tenir cura de tots els aspectes de la nostra vida.

Aquesta relació podria ser bastant més llarga. Són persones que pel soroll que fan sembla que siguin moltes més de les que són realment, però elecció rere elecció els vots posen la gent al lloc que li correspon. Són persones que potser obliden que en una democràcia els problemes no es resolen okupant ni fent soroll al carrer, sinó treballant de valent i votant.

El deute pendent

 

Estem a quatre dies de les eleccions municipals. A Barcelona, en contra dels estatuts dels comuns, però gràcies a l'assentiment còmplice d'una militància molt acostumada a l'obediència deguda als seus líders, Ada Colau ha optat a repetir mandat. És el moment de recordar-li que té un deute pendent. Així, en aquesta campanya electoral Colau ha continuat negant que en la campanya electoral del 2015 utilitzés informacions falses que van perjudicar greument el seu adversari polític, Xavier Trias. Ningú pot negar que sense aquelles interferències presumptament criminals, Trias hagués tingut més opcions per continuar quatre anys més com a alcalde de Barcelona.

Encara que ja han passat vuit anys i Colau ho negui, és bo recordar que l'any 2015 l'ara alcaldessa aprofitava qualsevol faristol que se li posés al davant per esbombar en públic la porqueria política llardosa i mentidera provinent de les clavegueres de l'estat, i amplificada per pamflets en forma de diari com OK Diario, El Mundo i companyia. Uns altaveus mediàtics que tenen la seva quota de protagonisme en la feina bruta que fa l'estat en contra d'una determinada concepció de Catalunya, precisament aquella que és majoritària a les urnes. Estem parlant, doncs, d'una doble mentida: la mentida pròpiament dita que va ajudar Colau a accedir a l'alcaldia, i la mentida posterior negant repetidament que Colau i els comuns s'aprofitessin d'aquella mentida.

Colau i companyia poden continuar negant que la terra és rodona, però les hemeroteques de paper i els arxius d'àudio i vídeo sempre acaben deixant els mentiders en evidència. A la vida, i això inclou especialment el món de la política, s'haurien de respectar unes mínimes normes ètiques, i el 2015 Colau se'n va saltar algunes. Dit tot això, que no és poc, Xavier Trias va tornar a demostrar que és tot un senyor intentant suavitzar la relació personal amb Colau, convidant a dinar l'alcaldessa, una alcaldessa que en pocs dies potser estarà obligada a tornar-li el càrrec.

Colau encara no s'ha disculpat en públic per haver fet trampa a la campanya electoral del 2015. I és que aquell episodi va traspassar tots els límits de l'ètica política. I com que les repetides acusacions falses de Colau buscant perjudicar el seu adversari polític van ser públiques, les disculpes han de tenir el mateix tractament mediàtic. Així, mentre no es disculpi públicament, Colau estarà en deute amb Xavier Trias, amb la ciutadania barcelonina i potser, també, amb la seva consciència.

Tripijocs electorals

Llegint la lletra petita de la normativa que regula les eleccions municipals, ens trobem amb la figura curiosa i bastant desconeguda de les candidatures electorals unipersonals. Són candidatures amb un candidat únic, i normalment acostumen a ser de persones molt vinculades al partit (allò que en diuen funcionaris del partit), però sense vinculació amb el poble per on es presenten. Però com que hi ha uns avantatges econòmics —als partits els paguem diners per cada regidor elegit, però també cobren per cada vot obtingut— aquests aprofiten totes les escletxes legals.

Les candidatures unipersonals també serveixen per poder presumir d'haver-se presentat a moltes poblacions, és a dir, de tenir una millor posició en el rànquing pre-electoral de sortida. Segons un estudi publicat recentment per Vilaweb, qui més profit treu d'aquesta possibilitat, i que acapara més de la meitat de les llistes unipersonals de Catalunya, és la franquícia catalana del PSOE, un partit conegut oficialment com a PSC(PSC-PSOE).

Amb un exemple s'entendrà millor. Per a les eleccions del 28 de maig, el candidat de la llista unipersonal de Tírvia, al Pallars Sobirà, és un conseller socialista de Barcelona, del districte de Sarrià-Sant Gervasi. Fa quatre anys la mateixa persona ja va ser candidat unipersonal, llavors al municipi de La Molsosa (Solsonès), on va treure quatre vots. Tot aquest tripijoc és molt estrany, però és cent per cent legal i els partits se n'aprofiten.

La plaça Artós

A Sarrià tenim una plaça que a la majoria de sarrianencs no ens faria res que se l'emportessin lluny i la perdéssim de vista. És la plaça Artós, en termes urbanístics una plaça lletja amb ganes. Fora de les terrasses de la part baixa, que tenen la seva clientela, d'aquesta plaça no se'n salva res, ni tan sols un paviment antic i mal apedaçat que és un insult a les mínimes normes del bon gust, una dificultat per a les persones que arrosseguen un cotxet o que es mouen en cadira de rodes, i un perill per a la seguretat dels vianants. L'edifici de Telefónica de la part de dalt, mig abandonat, tampoc ajuda gaire a fer d'Artós una plaça amable.

Després hi ha el personal que freqüenta la plaça. Aquest indret ha sigut de sempre el lloc de concentració d'alguns seguidors molt sorollosos de l'Espanyol els quals, abans dels partits, anaven desfilant a peu des d’Artós fins al camp de General Mitre. Ara l'estadi de Cornellà els queda més lluny però, quan l'Espanyol juga a casa, alguns seguidors sorollosos continuen trobant-se a la plaça Artós abans del partit, ben protegits per la policia. I per una evident afinitat anti-Barça, també és el lloc de concentració dels seguidors del Real Madrid quan els blancs juguen a Barcelona, tant és si juguen contra el Barça com si juguen contra l'Espanyol.

D'uns anys ençà, la plaça Artós també és el lloc on la gent de Bocs perpetra mítings polítics. Artós té l'avantatge que, com que és petiteta, amb poca gent ja sembla que estigui plena. Diumenge passat no van omplir ni una quarta part d'aquell espai. Segons s'havia anunciat, era el gran míting que en aquesta campanya electoral faria a Catalunya la plana major de Bocs, i haurà estat l'única visita a Barcelona del conducător indiscutible del partit, Santiago Abascal. Va fer un discurs pujat de to, com fa sempre, després d'haver perorat els seus teloners: el candidat a regidor per Barcelona, un tal Oro-Pulido que no coneix ningú, i el diputat encarregat de la franquícia catalana del partit, Ignacio Garriga. L'estètica habitual, rojigualdas grans i petites, castellanor lingüística unànime i, òbviament, cap bandera catalana. El país de Bocs és un altre, i no se n’amaguen.

No, no va d'això (2/2)

(Ve d'aquí)

En unes eleccions locals no té gens d'importància si a Catalunya els partits independentistes sumen més que els partits unionistes; aquestes eleccions no van d'això. I encara que sembli una provocació, també ens podríem preguntar quins són avui en dia els partits independentistes catalans, ja que, amb tota franquesa, jo m’he perdut. Però, com dèiem ahir, aquestes eleccions no serviran per esbrinar la força de l'unionisme espanyol, ni la força de l’independentisme català. Per mesurar-ho, fa dos anys els catalans ja vam votar en unes eleccions nacionals, i va quedar clar que els independentistes són més que els unionistes.

En canvi, m'interessa molt saber què pot acabar passant a la meva ciutat, Barcelona, i al meu barri de Sarrià. Se'n diuen interessos de proximitat. Vull saber si ens acabaran fent aquell jardí que reclamem des de fa anys, o si la biblioteca del barri s'acabarà de construir sense més retards, o si es faran aquells equipaments municipals tan necessaris i reivindicats per la gent del barri.

Però l'objectiu de molts barcelonins passa, per sobre de tot, per fer fora Colau. No m'agrada fer campanya a la contra, i potser és una posició poc constructiva. Però aquesta vegada no tinc cap opció millor. Són tantes les estripades ciutadanes d'aquesta senyora i el seu equip que avui m'estalviaré de recordar-les. Deixant de banda els seus fans incondicionals, Colau és perfectament conscient que no deixarà un bon record a la ciutat. Molts volem que a partir del dia 28, Colau només sigui mereixedora d'un oblit pietós per part de la majoria dels barcelonins, els quals ja tindran prou feina per pagar els seus capricis ideològics. L'herència que ens deixa Colau és esfereïdora.

No, no va d'això (1/2)

 

Alguna vegada, poques, penso que la majoria dels comentaristes estan equivocats, i d'aquí ve la il·lustració d'aquest article. Aquests dies, politòlegs i altres persones suposadament expertes en política, opinaires i tertulians seriosos i també els de tot a cent, enfoquen la campanya de les municipals com si Pedro Sánchez i Alberto Núñez a Espanya, o Pere Aragonès a Catalunya, fossin també candidats. I resulta que no ho són. Les eleccions locals són, com diu l'adjectiu, d'àmbit estrictament local, i els resultats no són extrapolables.

Se me'n refot si a Santa Coloma de Gramenet guanya Parlón o Rufián, de la mateixa manera que se me'n refot qui sigui el guanyador a les altres capitals de província catalanes al marge de Barcelona. (Heu llegit província, sí, un mot proscrit per la catalanor nostrada; però és que, ens agradi o no, les nostres circumscripcions electorals encara són les províncies). Se me'n refot si en el conjunt de Catalunya, o en el conjunt d'Espanya, treu més vots/més regidors/més alcaldes un partit o un altre. Insisteixo, crec que és erroni fer plantejaments electorals en clau nacional o estatal.

Els resultats de les eleccions municipals són importants, però, repeteixo, no van més enllà de l'àmbit municipal, i no són extrapolables. Quina importància té que el PP recuperi o no les alcaldies de Castelldefels i de Badalona, per no deixar sol l'únic alcalde pepero de Catalunya, aquell senyor de Pontons? Cap. Per cert, sorolls polítics al marge, molts catalans ignoren que entre els 947 ajuntaments de Catalunya, entre Bocs i els Ciudadanos Valientes tenen, entre tots tres, zero alcaldes a Catalunya.

(la segona part d'aquest article es publicarà demà)

Campanya electoral, dues imatges

La portada de dissabte del diari El País reflecteix dues coses: que Pedro Sánchez, una vegada més, ha sabut aprofitar les oportunitats internacionals que se li presenten, i que Joe Biden, president dels Estats Units, també sap treure rendibilitat de les visites que rep a la Casa Blanca. Sánchez, que no és candidat a cap càrrec en les eleccions del dia 28, és molt conscient que ha estat rebut al despatx oval perquè serà el president d'Europa a partir de l'1 de juliol. Així, Biden no ha rebut només al president espanyol, sinó al futur president d'Europa. Però per poder entrar a la Casa Blanca, Sánchez ha hagut de pagar un peatge important, amb el seu compromís d'acollir un nombre indeterminat d'immigrants hispans que són o volen entrar als Estats Units. Si les despeses associades d'aquest moviment migratori cap a Espanya les pagarem directament els espanyols o tot això es pagarà amb fons de la Unió Europea —els quals, òbviament, també són en part espanyols—, encara està per veure. Sigui com sigui, mentrestant Sánchez ja té la portada que buscava per començar la seva llarga campanya electoral de les eleccions espanyoles que toquen a finals d’any, amb un èxit d'imatge difícilment discutible.

Simultàniament, la candidata ciudadana Anna Grau s'ha retratat sense camisa, però sense ensenyar més del compte. M'estalvio d'incloure la foto perquè no crec que aporti res, i tampoc se m'acut cap comentari mínimament original. Podríem dir que Ciudadanos ja ho ha perdut tot, fins i tot la camisa de la seva voluntariosa candidata. Però potser aquesta conclusió seria massa fàcil.