La xocolata del lloro

S’ha publicat que als malalts ingressats als hospitals públics de Catalunya els hi cobraran l’ampolla d’aigua mineral, i els llençols només els hi canviaran cada dos dies. L’anunci ha suscitat crítiques. Tot i que estem parlant de la xocolata del lloro de la despesa sanitària, d’entrada se m’acudeixen dues consideracions.

La primera, adreçada a la consellera. Suposo que la senyora Geli i el seu equip han fet un gran esforç intel·lectual per fer públiques aquestes mesures d’estalvi. Ara resulta que han arribat a la conclusió que el culpable del dèficit és el cost de l’ampolla d’aigua que es beu el malalt i el cost de la bugaderia. Les gegantines estructures burocràtiques de la conselleria i dels hospitals públics, amb càrrecs directius de tota mena, molts d’ells innecessaris i, per tant, prescindibles, i cadascun d’aquests càrrecs amb tota la parafernàlia que toca, resulta que per la consellera no hi tenen res a veure, i ho dic perquè no han fet més que créixer. Com a mínim resulta curiós.

Segona consideració, dirigida a aquells que es queixen, amb dos comentaris en forma de preguntes. El primer: m’atreviria a assegurar que a casa seva la majoria de la gent beu aigua de l’aixeta, i dono per fet que l’aigua de l’aixeta dels hospitals també és potable. Per què si a casa beuen aigua de l’aixeta a l’hospital reclamen que l’aigua sigui embotellada? El segon comentari: cada quan es canvien els llençols a les cases particulars? Per què si a casa no els canvien cada dia a l’hospital en reclamen el canvi diari? Parlo evidentment de malalts que per les seves condicions d’hospitalització no necessiten un canvi diari de llençols doncs em consta que aquells que ho necessiten tenen els canvis de llençols que facin falta, ni que sigui més d’un cada dia.

En fi, la situació és la que és i s’ha d’estalviar d’allà on es pugui, i estaria bé que entre tots féssim un esforç de realisme començant evidentment pels governants, que haurien de ser els primers en donar exemple i no ho fan. Però els usuaris també hem de tocar de peus a terra.

L’article 16.3

Segons l’article 16.3 de la Constitución Española cap confessió religiosa tindrà caràcter estatal. Dit en altres paraules, fa trenta-dos anys Espanya es va declarar constitucionalment aconfessional. Doncs bé, de vegades tinc la sensació que els que es proclamen grans defensors d’aquesta constitució –no és precisament el meu cas- només ho són d’alguns dels seus articles i no d’uns altres com pot ser, per exemple, l’article 16.3. És evident que en un acte estrictament civil com ho és el jurament del càrrec de ministre, en un estat aconfessional com és l’espanyol no hi hauria d’haver cap símbol religiós. Així, en aquests actes m’hi segueix sobrant el crucifix. No perquè jo estigui en contra del catolicisme o sigui ateu, agnòstic o d’una altra religió, que aquest és un tema privat que no interessa a ningú més que a mi, sinó perquè entenc que obligar als ministres a jurar el càrrec davant d’un símbol religiós és quelcom anticonstitucional, i grinyola tant com ho seria fer-los jurar el càrrec davant d’un Alcorà o del llibre vermell de Mao. Estic segur que no tots els ministres espanyols de la democràcia són o han sigut catòlics quan han jurat el càrrec de ministre davant d’un crucifix. Aniré una mica més lluny: estic segur que més d’un s’hi va sentir fins i tot incòmode. No entenc que amb tants ministres que en les darreres tres dècades han jurat el seu càrrec en aquesta tauleta del Palacio de la Zarzuela no n’hi hagi hagut cap que s’hagi plantat i hagi exigit a qui correspongui el seu dret a fer el jurament d’acord amb el que diu la constitució, és a dir, fent evident que l’estat espanyol és constitucionalment aconfessional.

Premi a la constància anticatalana

La setmana passada vaig coincidir amb un votant del Partido Popular de la Catalunya interior, un d’aquells llocs on pels carrers encara es parla bastant en català. En un moment donat de la conversa em va dir desencisat: “sembla mentida els esforços que hi posa el PP per continuar fent amics a Catalunya”. Vaig copsar de seguida què em volia dir amb aquella barreja d’ironia i sarcasme, però tampoc no gosaria assegurar que a les properes eleccions aquesta persona canviï la seva opció política.

Si es convoqués entre els partits polítics un premi a la constància anticatalana, aquesta distinció se l’emportaria sens dubte el PP. Només s’han d’observar les seves entusiastes reaccions a la interlocutòria del jutge sobre el reglament d’us del català a la Diputació de Lleida i a l’Ajuntament de Barcelona. Només calen escoltar les seves continuades amenaces d’interposar nous recursos judicials sobre el tractament legal de la llengua catalana a Catalunya. Comença a ser preocupant aquesta obsessió malaltissa que tenen els dirigents del PP amb tot allò que olori a defensa o promoció de la llengua pròpia de Catalunya, una obsessió que no només no disminueix sinó que augmenta a mesura que van passant els anys. Només calen veure les intervencions de la senyora Sánchez Camacho i companyia quan participen en els peculiars debats d’Intereconomia La Gazeta (¡orgullosos de ser de derechas!), uns teòrics debats que a la pràctica no ho són per la senzilla raó que sobre determinats temes allà pràcticament tothom opina el mateix, i tots sabem quins són a Espanya els temes que generen tanta unanimitat.

S’acosten eleccions i tothom es posiciona. També el PP, fins i tot enviant uns curiosos pamflets de propaganda als catalans residents a l’estranger. Ara mateix els populars tenen una minsa representació al Parlament de 14 diputats sobre 135, però estic pràcticament convençut que finalment assoliran l’objectiu de reduir-la encara més. Aquesta sembla ser la secreta aspiració del PP, perdre clientela a Catalunya amb l’excusa de la llengua (i amb l’excusa dels toros, i amb qualsevol altra excusa), sempre calculant que per cada vot que perden a Catalunya en guanyen tres a Espanya. El partit presidit per la senyora Sánchez Camacho juntament amb els Ciutadans del senyor Rivera i l’UPyD de la senyora Díaz, tots ells coincideixen amb un objectiu: fer recular l’ús de la llengua catalana a la mínima expressió, utilitzant tots els recursos que tenen a l’abast. I dissortadament de mica en mica sembla que se’n van sortint. No hem de llençar la tovallola però tenim mala peça al taler.

Punt i a part

L’eslògan que fan servir darrerament els socialistes és “punt i a part”. És un bon eslògan tot i que la meva interpretació segurament difereix de la que fan els dirigents del partit. Al meu entendre aquest “punt i a part” només pot significar que a partir del 28 de novembre els socialistes ocuparan els escons reservats a l’oposició. Repassem els diferents escenaris possibles.

En primer lloc, sembla assegurat que no hi haurà tripartit tres. Però no perquè ara Montilla ho vagi prometent dia sí i dia també. Molts encara recordem que Montilla feia exactament les mateixes promeses l’any 2006, molt poc abans de perdre les eleccions... i de reeditar el tripartit inventat per Maragall. Cadascú té la credibilitat que té i, almenys en aquest aspecte, la de Montilla és més aviat escassa. Escassa per no dir nul·la. Tan nul·la com la d’Esquerra, que fa quatre anys també negava a tort i a dret la possibilitat de pactar un segon tripartit just després de perdre les eleccions... i de reeditar-lo. Per tant ara no es reeditarà el tripartit, però no per les promeses de Montilla sinó per les matemàtiques, perquè els tres partits no sumaran els 68 escons necessaris.

Sobre el paper hi hauria una segona opció de tripartit que, de sumar, mantindria els socialistes en el poder. Seria un tripartit dissenyat en clau espanyolista pels partits PSOE, PP i Ciutadans, és a dir, una mena de pacte com el que hi ha ara mateix a Euskadi. Però totes les enquestes diuen que això tampoc sumarà, ni que també s’hi afegís algun diputat que pogués treure el partit UPyP de la senyora Díez.

Per tant, tot indica que els socialistes no podran comptar ni amb un tripartit d’esquerres ni amb un tripartit en clau espanyolista. Ni menys encara podran governar en solitari, ni a hores d’ara sembla possible aquella sociovergència que tant agrada a Duran i Lleida. Així doncs, el futur que espera als socialistes no pot ser cap altre que els bancs de l’oposició. Punt i a part. Final d’etapa i alternança de poder. I a oblidar com més aviat millor aquests darrers set anys, que ens deixen un balanç global que, per dir-ho suaument, no arriba ni de lluny a l’aprovat.

El trobarem molt a faltar

Dijous passat el filòleg i lingüista Joan Solà s’acomiadava dels seus lectors mitjançant aquest article. Estava molt malalt i ahir va morir. No vaig tenir la sort de conèixer-lo personalment però persones que van tenir aquest privilegi diuen que era una persona extraordinària, i que només a mesura que passi el temps anirem sent plenament conscients de lo molt que el senyor Solà ha significat per Catalunya i molt especialment per la llengua catalana. Descansi en pau.

Els polítics que llencen els diners

Una de les coses que més molesta al ciutadà que compleix amb les seves obligacions fiscals és veure com els politics que suposadament el representen llencen alegrement els diners públics amb aquella fatxenderia que tots coneixem. De vegades sembla que el fet d’ocupar un càrrec públic amb dret a signatura al diari oficial i accés a la caixa sigui sinònim d’impunitat. Avui no parlarem, però, dels polítics que roben sinó dels polítics que llencen impunement els nostres diners sense un aparent benefici personal, tot i que ambdues activitats poden ser coincidents en la mateixa persona.

A veure, quan dic llençar els diners no estic dient que els consellers de la Generalitat, tan ecologistes ells, agafin els bitllets i els llencin al contenidor del reciclatge que toqui, però quasi. I qui diu consellers diu ministres, secretaris d’estat, presidents, regidors i alcaldes, dirigents polítics de tot l’espectre ideològic, carods de tota mena, i aquí personalitzo amb tota la intenció perquè la trajectòria governamental de Carod és un exemple perfecte del tema que estem tractant. Veiem massa sovint que molts d’aquests personatges gasten els nostres diners en bajanades que tothom sap que no serviran per res de positiu. Llencen els diners a canvi de res, o tal vegada reben un obsequi a canvi d’una generosa subvenció a fons perdut. A més a més, sempre hi ha la trista contrapartida que a casa nostra quelcom realment necessari quedarà per fer per manca de recursos.

Vist tot això, de cara a les properes eleccions els ciutadans hauríem d’exigir als nous governants que almenys deixin de llençar els diners, ni que sigui a canvi de rebre com a record una llança guatemalenca que només servirà per decorar alguna casa particular. Uns diners que, no ho perdem de vista, són nostres, tot i que temporalment ens els administren ells. I si a més a més s’abstenen de robar, sigui en benefici propi o pel partit, que no sé què és pitjor, festa major. És molt demanar?

Un restaurant per no tornar-hi

Trattoria La Braseria, Bolonya, Itàlia. Ens l’havien recomanat uns amics i hi vàrem anar a sopar fa pocs dies. És tracta d’una trattoria de cuina genuïnament bolonyesa. Tot i ser molt cèntric, a quatre passes de la Piazza Maggiore, la clientela del restaurant era majoritàriament local, un detall que d’entrada sempre em dóna una certa garantia. Preus tirant a cars però sense exagerar; cal no perdre de vista que Bolonya és una ciutat gens barata. Vull dir que nosaltres érem dos i el sopar, sense fer cap exageració, tampoc amb el vi, ens va sortir per uns vuitanta euros. Haig de dir que gastronòmicament en varem sortir satisfets. Però no hi tornaré, i ara n’explicaré els motius.

Abans d’entrar al restaurant vàrem fer una ullada a la carta que tenien penjada al carrer per tal de tenir una idea aproximada del lloc on ens ficàvem. Un cop asseguts a taula vam observar amb sorpresa que la carta que ens van donar tenia els preus inflats aproximadament en un vint per cent respecte els preus que havíem vist al carrer. Per exemple, del filetto di manzo que a fora cotitzava a 20 euros, a dins ens en demanaven 24. I així per l’estil amb els altres plats. En demanar explicacions, l’amo, sense mostrar cap sorpresa i com si m’estigués recitant un rotllo aprés de memòria per l’ocasió, em va dir que feia molt poc que havien canviat els preus i algunes cartes encara no les havien rectificat. Va afegir que ens cobraria els preus que figuraven al carrer però fora d’això no hi va haver cap disculpa per part seva. Evidentment no me’l vaig creure però com que ens feia mandra marxar i buscar un altre lloc per sopar, ens hi vam quedar. La veritat, vam sopar molt bé. En portar-nos la ricevuta fiscale vam comprovar que els preus que ens cobraven eren els convinguts, i també vam constatar que no havien tingut ni el més mínim detall per compensar aquell intent d’ensarronada que ens pretenien fer. A La Braseria s’hi menja molt bé però a mi no m’hi veuran més el pèl, i això que a Bolonya hi vaig sovint. Ells s’ho perden.

La sentència s’ha quedat curta

La postura oficial del govern espanyol i de la SGAE consisteix en considerar que el comprador d’un CD és d’entrada sospitós de fer una determinada utilització d’aquest producte i no una altra. L’error d’aquests organismes és donar per fet que allò que enregistrem en un CD està necessàriament subjecte a uns determinats drets de la propietat intel·lectual com pot ser, per exemple, una cançó del Raimon, i basats en aquesta falsedat ens fan pagar el cànon digital. Però aquesta presumpció governamental de culpabilitat no té cap justificació.

Aquest article que esteu llegint forma part de la meva creació literària, però no està subjecte a la protecció dels drets d’autor que defensa la SGAE. Doncs bé, si enregistro aquest article en un CD pel meu arxiu particular, quan compro el CD m’obliguen a pagar el cànon digital com si l’utilitzés per copiar una cançó del Raimon. Un altre exemple. Si als alumnes d’una escola se’ls exigeix presentar els treballs en format CD, aquests també es veuen obligats a pagar el cànon digital quan compren el CD. Són situacions injustes però dissortadament el govern no contempla aquests casos i molts d’altres, i considera que qui es compra un CD ho fa exclusivament per copiar-hi quelcom subjecte als drets d’autor defensats per la SGAE. El govern sembla tenir com a model el sistema cubà que es coneix amb la figura del predelito, que consisteix en donar-te el cop de garrot, és a dir, cobrar-te el cànon digital, abans i no després que es demostri que has comés la malifeta.

Ara hi ha hagut una sentència d’àmbit europeu que posa les coses al seu lloc i estableix justament el contrari, és a dir, que l’usuari d’entrada és innocent i no ha de pagar el cànon digital de manera preventiva com passava fins ara. Però la sentència només es refereix a uns determinats usuaris i no, per exemple, al meu cas particular o al cas d’aquells alumnes que dèiem abans. La sentència només podia ser aquesta però resulta evident que s’ha quedat curta sobre el seu àmbit d’aplicació. És d’esperar que els que hi entenen trobin aviat una solució que no ens continuï perjudicant.

Per negoci o per patriotisme?

Sempre he pensat que barrejar el negoci amb el patriotisme és un error; i sovint també és un mal negoci. Amb els bons de la Generalitat a un any i al 4.75 per cent d’interès per l'inversor (que sumant-t'hi el 3 per cent de comissió per l'entitat financera surten a un cost total del 7.75 per cent, es miri com es miri excessivament elevat) s’està intentant barrejar perillosament el negoci amb el patriotisme. És un plantejament governamental erroni. Analitzem-ho.

Si arribem a la conclusió que els bons s’han de comprar per patriotisme al marge de qualsevol altra consideració tècnica, comprem-los sense pensar-nos-ho i no se’n parli més. Però si comptem amb expectatives de fer negoci, parlem-ne. Parlem primer de l’interès ofert (4.75 per cent), que a primera vista el trobo més que correcte, fins i tot atractiu, per sobre de la mitjana que ofereixen productes similars. És una dada que ja d’entrada crida l’atenció. Però parlem també del risc, que al meu entendre és alt tenint en compte que la Generalitat s’adreça ara als particulars com a últim recurs, després d’haver intentat finançar-se a bancs i caixes, d’aquí i de fora, sense èxit. Si el banc ics o la caixa zeta, que suposadament hi entenen molt més que els particulars, decideixen no deixar més diners a la Generalitat, per quins set sous els particulars hem de prendre el risc que no volen assumir les entitats financeres? Si després d’aquesta reflexió arribem a la conclusió que els bons de la Generalitat són un producte de risc, llavors comparem-los amb un altre producte de risc com, per exemple, Nueva Rumasa. Sabeu quin és l’interès que fins fa quatre dies oferien els Ruiz Mateos a un any de termini? El 10 per cent. Sé que ara algú pensarà que aquesta comparació no té cap sentit. Potser sí, però la realitat és que almenys fins el dia d’avui Nueva Rumasa encara no ha deixat de pagar a ningú, mentre que des de fa mesos la Generalitat està deixant de pagar el sou del personal dels hospitals concertats de Catalunya el dia que toca. Que una administració pública no pagui el sou el dia que toca no només és morositat, és molt més greu. És la demostració pública d’una extrema debilitat financera. I és només un exemple.

Resumint. Si disposem de recursos sobrers per aquestes coses i decidim fer-ho per patriotisme, endavant les atxes. Però si hi busquem expectativa de negoci, pensem-nos-ho bé abans de prendre cap decisió. Que després no ens passi com als hospitals concertats, que no cobren el dia que toca.

El nou govern d’Espanya, crònica d’urgència

De ministres en surten sis i n’entren quatre de nous. Augmenta el pes del felipisme. Es redueixen carteres, dues concretament, i les seves titulars són degradades de ministres a secretàries d’estat. Plega Moratinos, que no discuteixo que sigui un bon diplomàtic per l’Orient Mitjà però que ha demostrat ser un mal ministre. Baixa a la meitat la quota catalana. Però de què ens ha servit la quota catalana a la taula del consell de ministres? De res. Ens ha fet el mateix servei que els 25 diputats del PSOE elegits a Catalunya. És a dir, cap. Ascensió de la figura del típic personatge trepa (Pajín), tot i que es fa càrrec d’un ministeri pràcticament buit de competències, que s’hagués pogut aprofitar per reconvertir-lo en una secretaria d’estat. Rubalcaba guanya pes, i és d’esperar que com a portaveu del govern s’explicarà millor que la seva antecessora. Consolidació a l’alça, ara com a ministra d’exteriors, d’un personatge que no diu mai que no al jefe i que sempre somriu, una qualitat molt útil en el complicat món de la diplomàcia. Incorporació com a nous ministres d’una comunista reconvertida i d'un sindicalista que primer assessora al govern sobre les mesures laborals que s'han de prendre i, un cop presses, després s'hi manifesta en contra. I cap canvi a economia, cosa que francament és el que més crida l’atenció. I per cert, una vegada més Zapatero s’ha consolidat com el gran mentider del regne. Fa quatre dies ens assegurava que no hi hauria crisi de govern, que el canvi només afectaria al ministeri que deixava lliure Corbacho. Si es descuida...

Una Catalunya independent i comunista?

Encara que pugui semblar estrany, intueixo que a les properes eleccions al Parlament la suma d’escons dels partits que es defineixen com independentistes (Esquerra, Reagrupament, Solidaritat, etc.) serà menor que els escons que actualment té Esquerra. I amb això no estic dient ni molt menys que el moviment independentista a Catalunya vagi a menys. Tot plegat és molt més senzill. El moviment independentista és creixent però alhora és cada dia més transversal. Fins fa com qui diu quatre dies declarar-se independentista era gairebé sinònim de ser d’esquerres. Avui d’independentistes n’hi ha de tots els colors polítics, i jo hi afegiria que això és un signe de normalitat. De tots els partits que es presenten a les eleccions el que té més independentistes és Convergència, sense que aquest partit s’hagi definit mai com a partit independentista. Fins i tot es pot ser votant habitual del PP i tenir clar que es votarà “sí” en un eventual referèndum per a la independència de Catalunya; jo en conec més d’un.

Però de vegades a la política hi passen coses molt estranyes, sobretot quan es comença a intuir que els resultats electorals et poden ser adversos. Un exemple. Per mirar de treure un resultat electoral mínimament presentable, Laporta, que jo sempre havia pensat que era un liberal, ha pactat ara amb el PSAN, que es defineix literalment com un partit obrer, comunista, d’àmbit nacional català, que es proposa la impulsió i la direcció política de la lluita de la classe obrera, al capdavant de les altres classes populars, per la destrucció dels estats burgesos que les oprimeixen i per la construcció, en una Europa socialista, de l'Estat Socialista dels Països Catalans, com a pas cap a la societat comunista. Un discurs tronat, antiquat i profundament antidemocràtic aquest del PSAN, i se’m fa difícil d’entendre que algú mitjanament intel·ligent com en Laporta pugui pactar amb un partit que té com a fita la societat comunista un cop destruïda la societat democràtica actual.

Per aquells benintencionats que tant insisteixen en que per tenir més força tots els independentistes haurien d’anar junts a les eleccions, aquesta entesa entre el partit laportista i els comunistes del PSAN els hauria de fer obrir els ulls d’una vegada per totes. L’existència d’aquest pacte hauria de ser l’argument definitiu per canviar d’estratègia. Alguns, intueixo que la majoria, tenim molt clar que si el peatge d’una Catalunya independent és el comunisme, aquesta independència no ens convé gens ni mica. Independència a qualsevol preu, no. Tot té un límit.

Els okupes de Sarrià

Dels okupes en general ja en vaig parlar l’altre dia. Avui parlaré dels okupes de Sarrià, perquè Sarrià té la fama de barri benestant que té però els que hi vivim sabem que al barri hi ha de tot, com a qualsevol altre indret de Barcelona. I dissortadament a Sarrià també tenim okupes. Aquests dies s’ha tornat a parlar de la casa okupada fa anys al carrer Hort de la Vila de Sarrià. L’origen del problema ve de lluny i parteix d’una actitud permissiva amb aquest fenomen per part d’un sector minoritari de la societat, combinada amb una evident simpatia per part d’alguns estaments del propi ajuntament. Una actitud que ha consistit en fer la vista grossa davant d’un delicte i en mirar-se els okupes amb una certa complicitat.

Potser cal recordar que l’okupació és un delicte perfectament tipificat, també a Sarrià. Però uns quants veïns del barri han anat acceptant el fenomen okupa amb una condescendència que francament crida l’atenció, amb la comprensió de qui està convençut que okupar una casa buida és la cosa més natural que es pot fer quan es busca un lloc per viure. Veïns i fins i tot alguns directius d’entitats del barri m’han arribat a dir que davant del fenomen okupa a Sarrià s’ha de ser comprensiu perquè en el fons es tracta de bona gent, que a més a més organitzen desinteressadament coses pels veïns del barri, i que si naps i que si cols. És a dir, per alguns sarrianencs el fi justifica els mitjans i no només justifiquen el delicte de l’okupació sinó que hi veuen totes les gràcies.

En fi, diuen que totes les opinions són respectables però jo segueixo sent partidari de la propietat privada i de la seva protecció per part dels poders públics, sense excepcions. Intueixo que cap d’aquestes persones que simpatitzen amb els okupes del carrer Hort de la Vila és la propietària de la casa okupada, ni hi viu al costat, ni pateix de forma directa les molèsties de tota mena que el fenomen comporta. I des de l’equip de govern de l’ajuntament molt bla bla bla però no ens enganyem, als efectes pràctics sempre han passat olímpicament del problema. I després encara es sorprenen quan arriben unes eleccions i a Sarrià no els vota pràcticament ningú.

Si us plau, no ens prometin llocs de treball!

De sempre i molt especialment quan la taxa d’atur és elevada, les esquerres tenen una tendència malaltissa a prometre la creació de llocs de treball si guanyen les eleccions, i massa sovint les dretes no poden evitar caure demagògicament en el mateix error. Quan un polític ens promet que crearà llocs de treball cal posar-hi totes les reserves ja que o directament ens enreda o no ens està dient tota la veritat. Un govern no ha de crear llocs de treball, això ho han de fer les empreses. Evidentment estic pensant en llocs de treball productius que generin riquesa pel país i que ens ajudin a sortir de la crisi. El que ha de fer un govern responsable és facilitar que les empreses puguin generar aquests llocs de treball productius i no posar-hi tantes traves burocràtiques com passa ara, i que a la pràctica dificulten la contractació laboral en comptes de facilitar-la. I en aquest aspecte poca cosa més han de fer els governs. Un cop establert el marc legal, com més senzill millor, més que fer, el que ha de fer un govern responsable és deixar fer.

Malament rai quan un polític es compromet a crear llocs de treball. En dir-ho, potser no està pensant exactament en augmentar encara més les places oficials de funcionari. O potser sí, vés a saber, perquè quan hi ha un polític entremig, i més encara en campanya electoral, les concrecions acostumen a ser més aviat escasses. També pot ser que el polític que promet llocs de treball tingui al cap fer créixer tota aquesta xarxa d’empreses públiques, miradors, altaveus, comissions, agències, oficines, secretaries, consorcis, patronats, consells, instituts, centres, delegacions, autoritats, etc., que massa sovint no serveixen per a gran cosa més que per justificar uns sous públics que ens podríem perfectament estalviar. I no s’ha de fer un gran esforç intel·lectual per associar el creixement d’aquest món que s’alimenta amb diner públic amb el foment d’un clientelisme polític totalment rebutjable.

En canvi, em sona bé quan un polític es compromet a reduir els llocs de treball que depenen de l’administració pública. Em sona bé que un polític es comprometi a aprimar-la. Es pot fer i s’ha de fer. En moments de crisi aquesta pràctica hauria de ser d’obligat compliment per a qualsevol tipus de govern. Tanta burocràcia no ens la podem permetre, i espero que ara ningú ho interpreti en el sentit que estic en contra de les tres emes: mestres, metges i mossos. És clar que vull els serveis bàsics! Del que estic parlant és d’aquelles pràctiques burocràtiques absolutament prescindibles que tots coneixem i patim cada dia. Per entendre’ns, estic parlant d’allò que alguns en diuen burrocràcia, una trista realitat que a la Generalitat no ha fet més que créixer sense mesura des de la seva restauració ara fa tres dècades.

Sóc fora

Sóc fora i estic uns quants dies desconnectat del blog. Tot i que amb la tecnologia que avui en dia tenim a l’abast la distància física no és impediment per actualitzar el blog des d’allà on sigui, aquesta entrada és diguem-ne enllaunada, la vaig deixar preparada la setmana passada per tal que sortís publicada avui. D’aquesta manera no deixo el blog tants dies en blanc. El fet que la meva desconnexió digital coincideixi en part amb el pont del Pilar és ben bé una casualitat, el pont no hi té res a veure. Sóc uns dies a l’estranger, per feina, i tinc previst tornar a treure el cap pel blog, llavors ja en directe, el proper dilluns dia 18. Mentrestant esperem que les retallades governamentals no vagin a més. Això aviat ja no hi haurà qui ho aguanti, com molt bé reflecteix el dibuix d’Erlich publicat fa uns mesos a El País.

Alternança de poder

És sa per a la democràcia votar sempre socialista? La resposta és clara: és tan sa per a la democràcia votar socialista com fer-ho per qualsevol altre partit. La democràcia es construeix votant, però no necessàriament votant socialista ni fent-ho sempre pel mateix partit. Una de les gràcies de la democràcia és l’alternança de poder. Per tal d’impedir que sempre mani la mateixa persona i alhora dificultar que sempre ho faci el mateix partit es va inventar allò tan sensat de la limitació de mandats, tot i que entre la nostra classe política aquesta limitació no acaba d’agradar. En general aquí un polític ve per quedar-s’hi fins a la jubilació i el cas d’Aznar, que va prometre marxar després de dos mandats i ho va complir, és l’excepció que confirma la regla. Llàstima que aprofitant la seva majoria absoluta no promogués una llei que imposés la limitació de mandats també als seus successors.

Referint-se als vint-i-tres anys de governs Pujol, un conegut meu sempre deia que més de vuit anys és corrupció, i no seré pas jo qui li porti la contrària, i menys encara després de llegir els diaris d’aquests dies on s’expliquen les presumptes corrupcions del nostre ajuntament. Quan els socialistes porten més de trenta-un anys seguits governant la ciutat de Barcelona, l'alcalde Jordi Hereu ha dit textualment això: "És sa per a la democràcia que els socialistes sempre hagin governat Barcelona perquè els ciutadans així ho han recolzat", com donant a entendre que votar una altra opció política és democràticament menys sa que votar-los a ells. Imaginem-nos que Jordi Pujol hagués dit quelcom similar quan portava vint-i-tres anys seguits governant Catalunya. El soroll mediàtic que s’hagués organitzat ja ens el podem imaginar.

La prepotència fa que quan un partit o una persona porta tants anys seguits governant i no s’ho rumia gaire abans d’obrir la boca (estic pensant en aquells polítics que deixen anar la primera cosa que els ve al cap sense abans comptar fins a trenta-tres), resulta quasi inevitable que s’acabin dient tonteries. El cas d’Hereu comença a ser preocupant. Ara pretén que el dia de San Valentí sigui festa local a Barcelona, sense explicar-ne els motius. I jo que sempre havia pensat que Sant Valentí era un invent d’elcortinglés! Un altre exemple: l’altre dia Hereu va suggerir que els responsables dels aldarulls del dia de la vaga al centre de Barcelona no eren només els delinqüents sinó que el jutge que va ordenar el desallotjament del Banesto també hi tenia la seva part de culpa. El món al revés. Eleccions ja!

A qui votar el 28 de novembre?

Amb una solemnitat mai vista en ocasions anteriors per part dels seus predecessors en el càrrec, amb entrevista en prime time per TV3 inclosa, el president Montilla va donar dilluns per acabada la legislatura. És l’hora de fer balanç del segon tripartit i lògicament per a Montilla i els seus el balanç és molt positiu. Ara caldrà comprovar si la ciutadania també ho valora tan positivament com ho fa el govern sortint, i això es veurà clarament el 28 de novembre quan els ciutadans ens acostem a les urnes i decidim el nostre vot. No tinc cap dubte que si els tres partits que conformen l’actual govern tornessin a assolir els suficients escons per formar un tercer tripartit es repetiria la fórmula. Però si això passés alguns ens haurem de treure el barret per dir humilment que d’aquest negoci no hi entenem gens, i segur que no ens vindrà al cap allò tan repetit que diu que el poble mai no s’equivoca.

Però Montilla i els seus socis polítics saben que això no passarà, perquè saben que el balanç que ens deixa aquest govern és per dir-ho suaument manifestament millorable, i el gruix de la ciutadania farà el que sigui per evitar un tercer tripartit, cadascú a la seva manera. Uns es quedaran a casa i no aniran a votar, uns altres votaran qualsevol opció sempre que no faci tuf de tripartit, i molts jugaran a cavall guanyador i votaran CiU. A dia d’avui jo encara no sé a qui votaré el 28 de novembre, i no ho dic per amagar la meva opció política, que també, sinó perquè amb tota franquesa a hores d’ara encara no he decidit el sentit del meu vot. Alguna vegada ja he explicat que en les darreres tres o quatre eleccions vaig votar unes llistes que mai han assolit un escó, però aquesta vegada potser afinaré una mica més i optaré per quelcom que serveixi per alguna cosa més que per deixar constància d’un vot purament testimonial. Tots plegats tenim encara unes quantes setmanes per rumiar-hi. Ep, amb tots els respectes per aquells votants fidels del tripartit que ja han decidit repetir el vot. Hi ha gent per tot.

Coses de la democràcia

Molt malament s’han de fer les coses per perdre unes eleccions des del govern, però de vegades passa. De vegades les coses es fan molt malament i els electors aprofiten unes eleccions, encara que siguin unes simples eleccions primàries de partit, per passar comptes i donar una lliçó al governant de torn. Això és el que ha passat amb les eleccions primàries socialistes de diumenge passat a Madrid. Tanta prepotència per part de la cúpula del partit que, per cert, també és la cúpula del govern, finalment ha tingut un preu. I el preu ha sigut la pèrdua de les eleccions per part de tota una senyora ministra socialista. Una candidata molt coneguda i que comptava amb el suport incondicional de la cúpula que dèiem abans ha perdut davant d’un candidat que fins fa quatre dies era pràcticament un desconegut. Coses de la democràcia.

M’imagino que per a un polític perdre unes eleccions deu ser molt trist, però el sentiment que deu experimentar un polític que perd unes eleccions sense haver-s’hi presentat se’m fa difícil de qualificar. Això és el que li ha passat aquest cap de setmana al senyor Zapatero amb aquestes eleccions primàries madrilenyes. Ell optava clarament per una candidata que a més a més és ministra del seu govern i al final ha guanyat l’altre candidat. Els electors no li han donat directament el cop de coça a ell perquè ell no es presentava, però l’ha rebut igualment per persona interposada. Coses de la democràcia.

Convé que alguns polítics en vagin prenent nota. No sempre allò que decideixen les cúpules dels partits és la millor decisió per a uns votants que, al capdavall, són els que fiquen la papereta a l’urna. Si quan hi ha més d’un candidat els estatuts d’un partit tenen previst fer eleccions primàries, el millor és complir democràticament els estatuts i no potinejar com s’ha fet des de la cúpula socialista. Encara recordo les paraules que va dir l’altre dia Rubalcaba amenaçant al candidat Gómez, ara clar guanyador, per no voler retirar la seva candidatura: el teu gest tindrà conseqüències. Doncs ja las ha tingut: Gómez ha guanyat. Coses de la democràcia.

Okupes vs. propietaris

La propietat privada constitueix un dels pilars de la democràcia. Se’m fa difícil d’entendre que una persona que es consideri demòcrata, demòcrata sense estranys adjectius, es pugui declarar en contra de la propietat privada. Per la mateixa raó, se’m fa difícil d’entendre que un demòcrata pugui posicionar-se a favor del moviment okupa, que vindria a ser com una mena d’antítesi de la propietat privada. En aquest país afortunadament vivim en un règim democràtic i tenim unes lleis que, almenys sobre el paper, protegeixen la propietat privada. Els poders públics han de protegir les persones, això és més que evident, però també han de protegir les nostres propietats. Per això els paguem.

No tinc ni he tingut mai una segona residencia però si en tingués una no m’agradaria gens arribar-hi un divendres al vespre i trobar-me-la okupada. Els okupes justifiquen les seves okupacions amb l’argument que les lleis suposadament els garanteixen un lloc per viure, però s’equivoquen d’objectiu quan pretenent traslladar la responsabilitat d’aquesta suposada garantia a les persones particulars. Un particular no té cap obligació de garantir el dret a l’habitatge d’un okupa i, per tant, els okupes no tenen cap dret a okupar-li la seva propietat. Però si a pesar de tot l’okupen, tota vegada que es tracta d’un acte clarament delictiu les autoritats els haurien de poder fer fora immediatament, i demanar-los les responsabilitats que toquin pels danys causats durant l’okupació.

No s’entén que massa sovint s’han d’esperar mesos i fins i tot anys a que els jutges donin la llum verda per alliberar un edifici okupat, i dels danys causats ni se’n parli. La trista realitat d’avui en dia és que als efectes pràctics els okupes tenen més protecció dels poders públics que els propietaris de l’edifici okupat, i una mínima dosi de sentit comú ens diu que això no pot continuar així. Si per fer-la més efectiva s’ha d’endurir la llei que regula els desallotjaments dels okupes, a què esperen per fer-ho?

Balanç sindical d’una vaga

Com ja era de preveure, les cúpules sindicals s’han mostrat encantades amb el seguiment de la vaga, almenys així s’han manifestat de cara a la galeria. Però amb uns piquets tan poc democràtics com els que van sortir al carrer dimecres no s’hi val que els sindicats presumeixin dels resultats obtinguts. És a dir, el percentatge de seguiment d’una vaga com la de dimecres, que molta gent va fer per obligació, sigui per no poder arribar al lloc de treball per manca de transport, sigui per l’actuació dels piquets violents, sigui pel que sigui, és una dada que políticament hauria de tenir molt poca rellevància. I això ho saben els treballadors, tant els que van fer vaga com els que no en van fer, i ho saben també els dirigents sindicals convocants de la vaga. Dimecres es va posar en evidencia que les relacions existents entre les cúpules sindicals i els treballadors als que pretesament representen, ja molt tocades abans de la vaga, sens dubte han empitjorat. Els sindicats han perdut quota de credibilitat, si és que encara en conservaven alguna.

Els piquets

Segons el diccionari que tinc més a mà, un piquet és un grup poc nombrós de persones que, en una vaga, una revolta, etc., s’ocupa d’impedir que altres entrin al treball, vagin a votar, etc. Segons va dir ahir mateix per justificar aquesta mena de piquets el senyor Josep Maria Álvarez, secretari general d'UGT, el dret a no fer vaga no existeix. Si el senyor sindicalista no ens enredés, és a dir, si realment el dret a no fer vaga no existís o, dit en altres paraules, si fer vaga fos una obligació per a tothom, piquets que impedien que altres entressin a treballar com els que es varen veure ahir complirien una funció social i serien respectats per la societat. Però tots sabem que el senyor sindicalista ens enreda, tots sabem que la vaga només és un dret, no una obligació, i que els poders públics han de garantir tant el dret a fer-ne com el dret a treballar de qui no en vulgui fer.

En els seus orígens, en una societat molt desinformada on les notícies es transmetien amb una lentitud impensable avui en dia, i amb un percentatge important d’analfabetisme entre la població, quan es convocava una vaga els piquets tenien com a missió la d’informar als treballadors. Llavors els piquets tenien la seva raó de ser. Però un segle més tard la figura del piquet no té cap justificació, a no ser que acceptem que la missió d’un piquet sigui la coacció pura i dura mitjançant l’amenaça, l’extorsió i la violència contra els treballadors que volen treballar, com en realitat passa sempre que es convoca una vaga.

Una vegada més ahir molts piquets es van passar de la ratlla. Ahir, sota el paraigües del sindicalisme, hi va haver molta delinqüència mafiosa pels carrers de les ciutats i als polígons industrials. Parlo de siliconar els panys de les empreses, trencar vidres, sabotejar serveis, punxar rodes de vehicles, cremar-los, agredir treballadors i, en definitiva, impedir el dret al treball. Els legisladors s’haurien de plantejar molt seriosament i d’una vegada per totes quin paper han de tenir els piquets sindicals en ple segle XXI, i delimitar molt clarament per llei els límits de les seves atribucions. Mentre no ho facin, els legisladors hauran d’acceptar la seva quota de responsabilitat, potser no per acció però sí per omissió.

Avui alguns fan vaga

Extracte d'una entrevista amb un sindicalista del morro fort que vaig sentir dilluns per la ràdio:

Pregunta: Creu que la vaga de dimecres tindrà èxit?
Resposta: Sí, tindrà molt èxit.
Pregunta: Creu que els que decideixin treballar dimecres ho podran fer sense problemes?
Resposta: Quan hi ha una vaga general no hi ha cap motiu per anar a treballar.

Més clar, l’aigua. Democràcia sindical en estat pur. Si a aquesta peculiar filosofia hi afegim que segons els sindicats (no pas segons les lleis) el dret a la vaga preval sobre el dret al treball, no ens haurem d’esforçar gaire per endevinar amb quina contundència treballaran avui els piquets. Després encara tindran la barra de dir-nos que el seguiment de la vaga ha estat tot un èxit. I ho deixo aquí, que haig d’anar a treballar.

Això sí, amb tot el meu respecte i simpatia per aquells que avui decideixin lliurement exercir el seu dret constitucional a fer vaga.

Models de passarel·la

Al llarg dels anys i per assumptes professionals he assistit a bastants desfiles de models a diferents llocs del món. Sempre m’han cridat l’atenció aquestes models de passarel·la que sembla que faci molts dies que no mengen. Però darrerament la cosa ha anat empitjorant i ara les models semblen sortides d’un camp de concentració nazi. La model de l’esquerra és de la firma Dsquared2 i va desfilar la setmana passada durant la Setmana de la Moda de Milà. La model de la dreta és de la firma Elena Mirò, una empresa a la que no es va permetre desfilar per utilitzar models que surten de la norma; per entendre’ns, que a ulls dels organitzadors són senyores massa grasses. No hi afegiré res més, les fotos són prou significatives. Penso que els organitzadors s’ho haurien de fer mirar, diuen que rectificar és de savis, i si ho continuen veient bé potser algú els hauria de recomanar que demanessin discretament hora a cal psiquiatre. Si es posen en bones mans la seva malaltia té cura, i tots hi sortiríem guanyant.

Final extravagant de la legislatura

De vegades em renyen perquè diuen que perdo el respecte pels diputats que ens representen al Parlament. Bé, són maneres de veure les coses, no ho discutiré, però convindrem que el respecte d’un diputat se’l guanya o el perd ell solet cada dia amb la seva tasca parlamentària. El respecte no és quelcom inherent a la condició de diputat només pel sol fet de ser-ne, te l’has de guanyar cada dia tal com fa una metgessa o un taxista. Si un diputat pren el pèl a la ciutadania que li paga el sou ha d’acceptar les conseqüències de la seva presa de pèl, no pot pretendre que la ciutadania faci com si sentís ploure i miri cap a una altra banda.

Dit això, el Parlament de Catalunya ha comés un acte grotesc per celebrar el final de la legislatura, beneint els correbous només poques setmanes després de prohibir les corrides de toros. Aquesta ha estat la prioritat d’última hora dels nostres representants polítics, els correbous, en una nova prova del divorci que hi ha entre aquesta casta de privilegiats i el poble que els hi paga el sou. L’esperpent parlamentari ha comptat amb la complaença de la gran majoria dels diputats, incloent-hi aquells que molt aviat es quedaran sense feina i no volen marxar sense donar la nota. Per cert, alguns d’aquests diputats, amb una prepotència difícil d’entendre, de la sessió parlamentaria en van dir blindar els correbous, com si el pretès blindatge fos quelcom definitiu i intocable, com donant a entendre que una futura majoria parlamentària no podrà esmenar una llei o fer-ne una altra. Potser només és ignorància, no sé què és pitjor.

Sense que serveixi de precedent, avui coincideixo amb els diputats comunistes (o verds, que no se’ns enfadin), que amb tota aquesta història de toros i bous han estat els més coherents de la cambra. També han estat coherents els diputats que es van oposar a la prohibició de les corrides i ara han defensat els correbous. Però el grup majoritari de diputats, aquell que ha optat per mantenir els correbous i alhora prohibir les curses de braus, ha posat per davant del sentit comú un rebutjable electoralisme mirant de reüll a les Terres de l’Ebre. Un veritable insult a la intel·ligència de molts ciutadans. Apel·lar a la tradició per mantenir una salvatjada no té cap sentit. Tant m’és que alguns veterinaris ens assegurin que els toros no pateixen, no me’ls crec. També resulten entranyables els arguments dels partidaris de la festa que diuen que entre els espectadors dels correbous es produeixen menys morts i ferits en tota la temporada que els causats pels accidents de trànsit en un cap de setmana, i no per això es prohibeix conduir. En fi, una vegada més la classe política catalana s’ha cobert de glòria. Confiem que els diputats que els substitueixin siguin una mica més seriosos i es guanyin el respecte de la ciutadania.

Els serveis mínims del senyor Nadal

Quan es convoca una vaga el govern decreta uns serveis mínims de transport, que de vegades es pacten amb els sindicats i de vegades no. De cara a la vaga del dia 29, a Espanya s’han pactat uns determinats serveis mínims, i a Catalunya se n’han pactat uns d’inferiors. Preguntat el responsable de mobilitat de la Generalitat, el senyor Nadal, dels Nadal de Girona, sobre les raons d’aquesta nova discriminació que pateixen els catalans, ell ho ha justificat amb l’argument que a Catalunya existeix un acord entre el govern i els sindicats, intueixo que no escrit, que garanteix el compliment efectiu dels serveis mínims establerts en jornada de vaga, afegint que a Espanya això no passa i sovint els serveis mínims no es compleixen. En altres paraules, que els serveis mínims de Catalunya van a missa, i això és una garantía que els ciutadans han de valorar molt positivament. Deixem-ho aquí.

La setmana passada hi va haver una vaga a l’empresa pública Ferrocarrils de la Generalitat, és a dir, una empresa molt relacionada amb la gestió pública del senyor Nadal. Els serveis mínims no es van complir degut als sabotatges d’uns sindicalistes que possiblement no estaven al cas d’aquell suposat pacte al que es referia el responsable de mobilitat de la Generalitat. Milers de persones es van quedar penjades a les andanes de les estacions esperant uns trens que havien estat anunciats però que mai no passarien. No hi ha constància que la Generalitat hagi presentat denúncia contra els sabotejadors dels serveis mínims, ni tan sols que les cúpules sindicals els hagin desautoritzat. No cal ser molt perspicaç per saber qui sempre acaba pagant les conseqüències d’aquesta mena de sabotatges sindicals.

Davant de preses de pèl com la del senyor Nadal no deixa de sorprendre que encara hi hagi qui asseguri que aquesta colla d’incompetents tornaran a merèixer el seu vot, tot per tal d’evitar que tornin les dretes. Tenim els governants que ens mereixem.

Idoneïtat i salari dels gestors públics

I arribats a aquest punt, vostè què vol cobrar? Aquesta va ser la pregunta que li van fer a un conegut meu després de concretar altres condicions d’una col·laboració comercial que li proposava un empresari d’un país estranger. Ell va contestar al seu interlocutor més o menys això: Miri, per més diners que vostè m’ofereixi, si la feina no m’agrada els meus honoraris mai no seran suficients i ho acabaré deixant. I per poc que vostè em pagui, si no compleixo les expectatives que vostè diposita en mi la quantitat sempre serà massa elevada i vostè m’acabarà despatxant. Per tant, fem una prova sense que ni vostè ni jo acordem ara els meus emoluments, i d’aquí unes setmanes en tornem a parlar, llavors tots dos tindrem més elements de judici per valorar què haig de cobrar.

L’home, una mica sorprès, li va respondre que estava d’acord amb aquell plantejament, i va afegir que provisionalment li pagaria una determinada quantitat que, anecdòticament, superava les expectatives inicials que s’havia creat l’aspirant a col·laborar amb aquella empresa. La cosa començava bé. Unes setmanes després, tenint ja clar les dues parts que aquella col·laboració els era mútuament beneficiosa, es van entendre sense problemes.

Tant de bo es pogués establir un sistema similar per fixar la idoneïtat i la remuneració econòmica dels aspirants a gestionar la cosa pública d’aquest país. Tant de bo la meritocràcia dintre del partit no fos el principal i quasi únic camí per ocupar els càrrecs directius de la gestió pública. D’altre manera ens anirien les coses. Segurament arribaríem a la conclusió que a un bon aspirant a conseller se l’hauria de remunerar molt més bé que el sou que tenen establert actualment els consellers, i potser a altres aspirants a gestionar la cosa pública se’ls hauria de mostrar discretament la porta de sortida, que és amb el que es trobarien si optessin a treballar a l’empresa privada.

La vaga és un dret, només un dret

Llegint les declaracions dels cada dia més desacreditats dirigents sindicals d’aquest país (si algú en dubta, només cal veure els vídeos de propaganda de la vaga que estan distribuint), es pot arribar equivocadament a la conclusió que la jornada del 29 de setembre ha de ser un dia de vaga obligatòria per a tothom. Cal recordar que la vaga és un dret constitucional però només això, un dret. Fer vaga mai pot ser un deure. Al contrari, la llei tant empara el dret a fer vaga com el dret a treballar dels que no vulguin fer vaga.

Si el dia 29 els piquets sindicals no ens deixen accedir al nostre lloc de treball (parlo almenys per mi, que no faré vaga), per exemple perquè ens han posat silicona al pany, hem de tenir clar que les persones que ens ho impedeixin cometran un delicte. Els piquets informatius que deixen de ser merament informatius per esdevenir piquets coactius no els hauríem de tolerar més. Ja n’hi ha prou de confusió sobre aquest tema! La vaga, si és fa, s’ha de fer per convenciment, mai per por ni menys encara per obligació. Així és almenys com funcionen aquestes coses als països més endreçats, i potser ja començaria a ser hora que ens hi anéssim assemblant.

I si als líders sindicals no els surten les previsions i la vaga acaba en un gran fiasco, penso que tots plegats ens hauríem de replantejar algunes coses. Considerant la baixíssima afiliació sindical que hi ha al nostre país, potser seria bo preguntar-se si té gaire sentit continuar finançant generosament amb diner públic unes organitzacions sindicals que amb prou feines representen una desena part dels treballadors. Fent una mica de demagògia, que de tant en tant tampoc fa cap nosa, potser arribaríem a la conclusió que és lleig que els capricis (els vídeos sindicals de Don Cándido que dèiem abans, o els creuers de luxe pel Bàltic del senyor Fernández Toxo, a la foto) es paguin amb diner públic, ni que només sigui de manera indirecta, mentre no es pot aplicar la llei de la dependència per manca de recursos. És a dir, potser no seria una mala idea replantejar-se molt seriosament les prioritats de la nostra despesa pública.

Tomás Gómez vs. Trinidad Jiménez

Esperanza Aguirre és una Grande de España, poca broma. Ara mateix és la presidenta de la comunitat autònoma de Madrid i aviat s’haurà d’enfrontar a unes noves eleccions. Pot agradar o no però és un pes pesat indiscutible de la política espanyola i sembla disposar d’una clientela política força fidel. El seu exagerat populisme sovint em treu de polleguera però... ja s’ho faran. Sigui com sigui, no sóc madrileny i no tinc dret a votar a les eleccions madrilenyes.

No sóc madrileny ni sóc socialista, així que tampoc tinc dret a votar a les eleccions primàries del PSOE de Madrid per decidir quin dels dos aspirants, Tomás Gómez o Trinidad Jiménez, serà el candidat escollit per la militància per enfrontar-se a Esperanza Aguirre en les properes eleccions autonòmiques. A Gómez no el conec, em sembla que havia sigut alcalde del seu poble, escollit per una àmplia majoria absoluta, i que darrerament es dedica només al partit. En canvi, Jiménez és una coneguda ministra espanyola. Com a gestora pública diuen que ha tingut encerts, i jo hi afegeixo que també algunes sonades relliscades. Això sí, tothom coincideix en que sap somriure com pocs polítics ho saben fer. Somriure sempre és important, i els entesos diuen que en política encara ho és més. Doncs això.

Sovint l’establishment socialista s’omple la boca pregonant a tort i a dret les bondats de la democràcia interna del seu partit, amb la possibilitat contemplada en els seus estatuts de fer unes eleccions primàries quan hi ha més d’un candidat a encapçalar una llista electoral. Em sembla una idea excel·lent. L’establishment socialista, però, ens diu cada dia que Gómez és un perdedor i que, ras i curt, s’hauria de retirar de les primàries. Ell, però, no dóna el seu braç a tòrcer i només exigeix que es compleixin els estatuts, és a dir, que decideixi la militància. És d’esperar, doncs, que els membres de l’establishment socialista no li facin més la traveta i demostrin que ells també són demòcrates respectant els seus propis estatuts, o com a mínim que dissimulin una mica i deixin de fer el ridícul dient que Gómez és el candidat del PP. I encabat que guanyi el millor.

Altaveus alternatius

Tal com ja vaig explicar fa temps, aquest blog està orgullós de compartir aniversari amb The New York Times, un gran diari americà que avui compleix els seus primers 158 anys de vida. Deixant modèstia i vergonya de banda, podríem dir que el diari novaiorquès i aquest blog sarrianenc són complementaris, en el sentit que aquí hi surten informacions i opinions que mai apareixeran allà, i viceversa.

Si el 18 de setembre de 2007, quan vaig obrir El radar de Sarrià, algú m’hagués dit que el blog romandria obert tres anys més tard, és a dir, avui, i que hi haurien centenars d’entrades publicades (exactament 761 comptant aquesta que estàs llegint), no sé què hagués pensat però segur que no m’ho hagués pas cregut. Llavors jo era un perfecte ignorant en aquests temes i no sabia on em ficava.

A partir d’aquesta realitat es poden treure algunes conclusions: que això de gestionar un blog crea un grau important d’addicció que jo ignorava fa tres anys, que sembla mentida com van sortint els temes a tractar sense quasi ni buscar-los, i que mitjançant les xarxes socials el nostre món virtual se’ns està eixamplant en progressió geomètrica i de manera totalment irreversible. Ja res no serà com abans.

Una acotació final. Sovint se’m retreu que aquí es critiquen molt els polítics. És veritat però l’explicació és ben senzilla. Els polítics tenen els seus altaveus públics i, per tant, pagats per nosaltres, per fer-se tota la propaganda i tot l’autobombo que els calgui, però difícilment fan autocrítica. Per això són necessaris altaveus alternatius com The New York Times i El radar de Sarrià. Modèstia apart.

Un sopar amb la Belén Esteban?

M’expliquen que l’altre dia, en una tele d’aquestes que no són massa conegudes, es va preguntar als telespectadors a qui escollirien si se’ls plantegés la possibilitat de compartir un sopar. Els personatges que es suggerien eren el president José Montilla i la coneguda estrella televisiva espanyola Belén Esteban. Una periodista que es declara socialista sense carnet, present al plató, es va sentir molt ofesa i va dir que amb la comparació semblava que se’n fotessin del president (fins aquí comparteixo la seva queixa), però a partir d’aquesta afirmació tan sensata va tenir la relliscada de pretendre enfortir la seva posició qualificant Montilla d’intel·lectual, donant a entendre que la Esteban no ho és, d’intel·lectual.

Bé, deixant de banda que el qualificatiu d’intel·lectual sempre m’ha semblat una mica pretensiós i sovint fins i tot fora de lloc quan s’aplica a segons qui, tota la raó que pogués tenir la periodista en criticar la pregunta del programa la va perdre en afirmar que Montilla és un intel·lectual, i no cal entrar en detalls. Això no exclou que Montilla pugui ser una persona força interessant per mantenir-hi una conversa distesa, sigui des de l’afinitat o des de la discrepància política.

Per tant, si fos jo qui hagués de compartir el sopar hagués escollit a Montilla sense dubtar-ho. Espero que ningú s’ho agafi com una frivolitat però un conegut meu diu que si es trobés amb la Esteban només li preguntaria pel nom del cirurgià plàstic que li va esguerrar el nas, més que res per no recomanar-lo a ningú. Vaig pensar que a mi tampoc se m’acudiria preguntar-li gran cosa més. Ara bé, posats a organitzar un sopar estrambòtic, seria curiós veure per un forat quin tipus de conversa podrien mantenir aquests personatges si fossin ells dos els que anessin a sopar plegats. Si no m’imagino a mi mantenint una xerrada amb la Esteban, encara em costa més imaginar-m’hi al president Montilla.

Fer volar coloms

En primer lloc cal tenir clar que pel sol fet que Catalunya pogués tenir un concert econòmic amb l’estat espanyol, com tenen els bascos i els navarresos, això no seria necessàriament garantia de res. Tot dependria del tipus de concert i, el que és més important, del cupo que es pactés. A Navarra i Euskadi estan encantats perquè tenen uns cupos molt assumibles, però això no és cap garantía que a Catalunya passés el mateix. Cal dir-ho perquè molta gent és pensa que pel sol fet de tenir un concert econòmic aquí lligaríem els gossos amb llonganisses, i ja ni tan sols caldria considerar la possibilitat d’una eventual independència per resoldre els nostres problemes. Doncs no, no és tan senzill com pretenen alguns.

Dit això, si obtenir la independència de Catalunya és una tasca gens fàcil però almenys té l’avantatge que només depèn de la voluntat dels catalans, tant l’alternativa de l’estat federal que propugnen els socialistes com el concert econòmic que propugnen els convergents tenen la pega que no només depenen de la voluntat dels catalans sinó que també depenen de tercers, uns personatges que ni són federalistes ni estan per ampliar els concerts a altres territoris de l’estat. És com aquells que diuen que la solució als problemes de Catalunya passa per modificar la constitució espanyola. Sobre el paper una modificació constitucional és factible, només cal que els dos grans partits d’àmbit estatal es posin d’acord. Però intueixo que quan això passi només serà per tornar enrere, per reduir l’autogovern i per recuperar competències ara cedides a les autonomies. En definitiva, tal com estan les coses qualsevol canvi de la constitució només tindria com a fita l’enfortiment d’Espanya a costa de l’afebliment de Catalunya. Això sí, potser aprofitarien l’ocasió per tocar també allò tan caspós de la monarquia.

Per tant, com que ni el concert econòmic, ni el federalisme del tipus que sigui, ni una constitució més favorable per a Catalunya són camins viables, d’alternativa només n’hi ha una, i es diu independència. De fet, n’hi ha una altra que també té els seus partidaris: no fer res i, com diu aquell, qui dia passa any empeny. Però la resta és fer volar coloms.

Un regal per l’oposició

L’oposició municipal ja s’està fregant les mans per si es confirma la notícia. Jordi Hereu va dir a l’agost i ha repetit ara que es tornarà a presentar per intentar seguir sent l’alcalde de Barcelona, que no vol dir necessàriament que es torni a presentar sinó que més aviat s’ha d’interpretar com la formulació pública d’un desig personal. O potser només es tracta d’un altre globus sonda municipal. Sigui com sigui, de cara a les eleccions municipals de la pròxima primavera els socialistes, que llavors ja portaran la friolera de trenta-dos anys seguits al capdavant del govern de la ciutat, només tenen dues opcions: deixar que es torni a presentar Hereu com a cap de llista i que sigui ell qui perdi l’alcaldia amb tot mereixement, o buscar un candidat alternatiu que miri de remuntar les enquestes en els pocs mesos que falten fins a la data electoral, una tasca al meu entendre gairebé impossible per no dir impossible del tot. Cada dia són menys els barcelonins que discrepen sobre el fet que Hereu és el pitjor alcalde de Barcelona des de la fundació de Barcino pels romans. Cosa que ha tocat cosa que ha espatllat, i el que no ha tocat s’ha anat deteriorant de manera natural davant de la seva desídia, i com que no tenim vocació de masoquistes ara no ens posarem a fer un inventari de les desgràcies que els barcelonins hem hagut de patir durant el seu mandat. Si al final els dirigents socialistes deixen que es presenti Hereu serà només per un motiu: estaran tan segurs que l’alcaldia de Barcelona està perduda que preferiran que sigui l’alcalde actual qui en pagui les conseqüències polítiques, en comptes de cremar una altra persona per fer aquesta ingrata tasca. D’altra manera no s’entén que li haguessin deixat fer aquelles declaracions de voluntat continuista a l’alcaldia que, per altra banda, em van semblar una clara provocació als barcelonins... i un regal per l’oposició.

Després de l’onze de setembre

Quan es conegui la sentència del TC sobre el recurs presentat pel Defensor del Pueblo podrem donar finalment per acabat el llarg procés del nou estatut que ens ha tingut distrets durant els darrers set anys. Tot plegat, un veritable fiasco. Però no ens fem trampes nosaltres mateixos donant totes les culpes al TC, aquestes sentències només són una petita anècdota representativa de lo molt malament que s’han fet les coses a tots nivells. Repeteixo, a tots nivells.

Tot i això, penso que hem avançat una mica. I és que ara hi ha molta més gent que fa set anys conscienciada que el futur de Catalunya ens l’hem de gestionar nosaltres solets, i que aquest futur passa necessàriament per prescindir de la tutoria espanyola. Una tutoria que, es miri com es miri, a dia d’avui ens porta molts més maldecaps que solucions, no sent menor un problema de convivència entre veïns que el temps va agreujant perillosament. I això passa davant de la inactivitat d’una classe política catalana que sembla viure al marge dels ciutadans als que representa.

Que dissabte celebréssim la Diada Nacional de Catalunya només vol dir que avui tornem a ser allà on érem abans. No hem avançat ni un mil·límetre. Ara ens hem de convèncer nosaltres mateixos que el nostre futur només depèn de nosaltres, que la culpa no sempre és de Madrid. Ara cal desar les senyeres i les barretines a l’armari, agafar la calculadora i plantejar les coses amb molta més seriositat, rigor i determinació que s’ha fet fins ara. I si els polítics que tenim són incapaços de fer-ho, que ja ens han demostrat que ho són, que en vinguin uns altres disposats a treure’ns d’aquest atzucac. Si els ciutadans no som capaços de provocar aquest canvi, la culpa només serà nostra. El 28 de novembre tornem a tenir la paraula. Aprofitem-ho.

Franquisme sociològic

Trobo molt rebuscat el fet d’associar el franquisme amb la decisió de Montilla de fer coincidir la data de les eleccions amb un partit de futbol. És evident que vist el rebombori que s’ha muntat per aquells comentaris del seu facebook en Tremosa s’hauria pogut explicar millor. Pretendre que Montilla és un franquista simplement fa riure, tota vegada que a les acaballes del franquisme Montilla no és que no fos franquista, que evidentment no ho era, sinó que ni tan sols era demòcrata, doncs potser cal recordar que per aquelles dates Montilla defensava primer el maoisme i més tard la dictadura del proletariat. No perquè ho digui jo, simplement em remeto a la seva biografia oficial que m’imagino deu tenir alguna fiabilitat. Però dit això, negar l’existència del franquisme sociològic és amagar el cap sota l’ala. Franco no feia broma quan poc abans de deixar-nos orfes de la seva alta magistratura guanyada amb la força de les armes va manifestar allò de lo dejo todo atado y bien atado. De detalls que ho confirmen ens en sobren, començant pel senyor Borbón que ostenta el càrrec de cap d'estat per decisió presa per Franco l’any 1969. Per tant, que cada palo aguante su vela. Vull pensar que Tremosa ja s’ha disculpat amb el president per la seva relliscada. Un mal dia el pot tenir tothom però quan ets un personatge públic s’ha d’anar en compte amb el què escrius. Ara bé, no crec que n’hi hagi per tant. Si no hi haguessin eleccions a la vista d’aquest tema ara ni se’n parlaria.

La Chery a canvi de la Sony i la Nissan?

Durant els famosos 23 anys un munt d’empreses japoneses es van establir a Catalunya. Durant els darrers 7 anys les empreses japoneses han anat marxant de Catalunya. Aquests són els fets i potser algú pensarà que això són casualitats. Bé, el pensament és lliure. Deixant de banda les desastroses xifres de l’atur, la notícia econòmica de la setmana passada a Catalunya va ser l’anunci del tancament de la fàbrica Sony de Viladecavalls. No deixa de ser un sarcasme que l’anunci es fes mentre el president del govern espanyol es trobava precisament de visita al Japó on, per cert, hi ha la seu central de Sony. Deixem-ho aquí i no fem més sang però s’ha de reconèixer que si més no el detallet dels japonesos crida l’atenció.

Coincidint amb les dates, el president del govern català va anar a la Xina per negociar el possible establiment d’una fàbrica Chery a Catalunya. Es tracta d’un fabricant xinés de cotxes quasi desconegut a occident. Per situar-nos, si l’altre dia parlàvem dels top manta on els Louis Vuitton falsos són un dels productes estrella, si hi hagués el top manta dels cotxes el producte estrella serien els cotxes xinesos de la marca Chery. Fabriquen cotxes copiats d’altres fabricants i per aquest motiu sovint tenen plets amb empreses de la competència, així com la prohibició de vendre a la majoria dels mercats occidentals. A la Chery són tan pirates que fins i tot van copiar el seu propi logo, i no en van copiar un de discret sinó el d’una de les marques japoneses més prestigioses, Infiniti, propietat de la Nissan. Ara mateix no recordo com va acabar aquell plet però la Chery juga sempre amb l’avantatge que la justícia xinesa aquests temes no els considera greus. Tothom qui hagi treballat amb la Xina sap que la propietat intel·lectual i les patents allà són considerades collonades que no es persegueixen gaire.

Amb poques excepcions, de tots aquests detalls i d’altres com les vergonyoses polítiques salarials de la Chery aquí no se n’ha parlat gaire i em sembla que tenen la suficient importància com per no amagar-los. M’agradaria saber la cara que van posar els dirigents de la Nissan, també amb fàbrica a Barcelona, en saber que Montilla promocionava l’empresa que els fa tant la punyeta. O és que potser el govern ja sap que la continuïtat de la Nissan a Barcelona també té els dies comptats?

A Catalunya hi ha un conflicte lingüístic (i 2)

Cada vegada que es planteja una mesura de protecció del català, per tímida que sigui, salten. Fa tres setmanes va ser per l’exigència d’uns coneixements bàsics de català als immigrants que a Catalunya reben ajuts públics. Fa dues setmanes per les condicions de l’atenció telefònica que determinades companyies de serveis han de donar als seus clients de Catalunya, és a dir, per entendre’ns, que allò tan prepotent i colonial de no le entiendo, hable en cristiano, passi d’una vegada per totes a millor vida. La setmana passada es plantejava que als professors universitaris que optin a establir-se professionalment a Catalunya amb plaça fixa potser se’ls hauria d’exigir que en un termini de temps raonable tinguessin uns coneixements bàsics de català. Sembla del tot lògic que qualsevol persona que es vulgui establir a Catalunya cobrant un salari públic hagi d’entendre el català; com a mínim, entendre’l. Doncs bé, ells no hi estan mai d’acord, troben que tractant-se de la llengua catalana qualsevol exigència resulta injusta i forassenyada.

De vegades he arribat a pensar que aquests partits tenen una voluntat clara d’esdevenir extraparlamentaris. D’altra manera no s’entenen les seves actituds lingüístiques, sempre contràries a la llengua catalana, que podem discutir si és la llengua pròpia de Catalunya, que al meu entendre ho és com ho és el francès a França i el portuguès a Portugal, però que ningú em discutirà que és la meva llengua pròpia. Sempre critiquen qualsevol mesura proteccionista amb l’argument que es tracta d’una imposició forçada de la llengua catalana, sense adonar-se’n que, als efectes pràctics, amb la seva actitud només intenten imposar la seva llengua en detriment de la meva.

El dia que aquests partits deixin d’obsessionar-se tant pel català, el dia que acceptin que a Catalunya s’ha d’ajudar a normalitzar el català en comptes d’arraconar-lo a l’àmbit familiar com s’intenta fer massa sovint, el dia que reconeguin que fruit d’unes polítiques lingüístiques perverses la llengua discriminada a Catalunya no és l’espanyol com diuen ells sinó el català, i és per això que la llengua catalana s’ha de protegir amb especial dedicació, el dia que, en definitiva, baixin del burro, estic segur que aquell dia guanyaran credibilitat i vots. Mentrestant seguiran sent uns partits residuals, i utilitzo el mot residual per definir uns partits que només tenen 3 i 14 diputats, respectivament, dels 135 que hi ha al Parlament. I diguem-ho clar i català, aquests dos partits seguiran sent també unes forces polítiques antipàtiques a ulls de molts catalans que tenim el català com a llengua pròpia, i que ens sentim innecessàriament agredits cada cop que s’agredeix la nostra llengua. Per si no ha quedat prou clar, parlo de C’s i PP.

A Catalunya hi ha un conflicte lingüístic (1)

Per més políticament correcte que es vulgui ser, negar que a Catalunya hi ha un conflicte lingüístic és al meu entendre negar una evidència. Diguin el que diguin els polítics, siguin del partit que siguin, a Catalunya patim un conflicte lingüístic de primera magnitud. Admeto que definir-ho com a patiment potser és una mica exagerat ja que no tothom ho viu amb la mateixa intensitat. Diguem que en sentir-se clarament discriminats alguns ciutadans pateixen un veritable problema que van sortejant com poden, i per a uns altres aquest és un assumpte que els rellisca. Però això no vol dir que el problema no existeixi. I com que hi ha molta gent que s’entesta en negar el problema és bo recordar-lo de tant en tant, no fos cas que amb la nostra desídia tots plegats acabéssim col·laborant, ni que només fos per omissió, a l’empobriment cultural del país, acceptant com a xaiets que Catalunya s’acabi convertint en el país monolingüe de facto que voldrien alguns. Només cal sortir al carrer, obrir els ulls i parar l’orella per adonar-se que a Catalunya hi ha una llengua clarament dominant i una llengua de segona, tot i que a nivell legal ambdues són llengües oficials. Demà concretarem una mica més i parlarem de l’actitud d’un determinat segment de la nostra societat que té una estranya fixació en contra d’una de les dues llengües oficials de Catalunya.

No és censura

Aquest cap de setmana s’han perdut comentaris d’alguns blogs, és a dir, comentaris que el sistema blogger ens ha notificat per correu electrònic no surten al blog. No és censura encara que ho pugui semblar. Espero que ens ho solucionin aviat.

Corbacho reforçarà Montilla?

Celestino Corbacho, el ministre espanyol de treball que gestiona l’atur del nostre país, un atur que no ha parat de créixer des que ell va arribar al ministeri, deixarà aquells despatxos madrilenys i tornarà a Catalunya per reforçar la llista electoral de Montilla. Per motius obvis hem de creure que Corbacho no torna per assessorar Montilla sobre la creació de llocs de treball, ni per reforçar el vessant catalanista dels socialistes, una mica descuidat darrerament. Sigui com sigui, no deixa de cridar l’atenció que per reforçar la seva llista electoral els socialistes hagin optat per incorporar-hi un personatge que passarà a la història com el ministre de l’atur, sense que això vulgui dir que ell tingui la culpa de la forta crisi econòmica que estem patint. Però associar l’atur amb Corbacho serà quelcom inevitable pel potencial elector socialista, i és per això que no s’acaba d’entendre que aquesta incorporació sigui tan positiva com diuen alguns.

Pals exclusiu

L’altre dia vaig ser a Pals convidat per uns amics. Concreto més, vaig ser a la zona més exclusiva de Pals, un lloc poc concorregut que ara intentaré descriure. A l’alçada del conegut club de golf i caminant des d’on trenquen les ones del mar en direcció cap a l’interior, a Pals hi trobes en primer lloc una platja amb una zona nudista inclosa, una franja de platja, per cert, no gaire ample però alhora molt poc visitada degut a una certa dificultat per arribar-hi. A continuació et trobes amb unes dunes protegides que no es poden trepitjar, un passeig semi privat per a vianants, una filera d’edificis no gaire alts d’apartaments de qualitat amb unes vistes de luxe (a davant, el blau del mar; al darrere, el verd del camp de golf). Després trobem una àmplia zona de gespa amb piscina pertanyent a aquests apartaments, un carrer sense sortida amb només un carril de circulació i un d’aparcament de pagament per cada sentit, un hotel de quatre estrelles i uns xalets de luxe amb vistes al green i, finalment, el camp de golf. Més enllà del perímetre descrit et trobes amb una zona menys exclusiva com la que et pots trobar en altres indrets de la Costa Brava.

Més avall, allà on abans hi havien les antenes de Radio Liberty (a la foto), hi ha la platja normal amb accessos més a l'abast de tothom. L’aigua del mar és la mateixa però allò no té res a veure amb la quasi privacitat que hi ha una mica més al nord. Quan veig aquestes zones tan exclusives i les comparo amb altres platges diguem-ne més populars i atapeïdes tinc molt clares quines són les meves preferències. Potser sóc una mica classista, no em fa res reconèixer-ho. Si alguna vegada m’hagués de decidir per un apartament a primera línea de mar n’agafaria un d’aquests, amb tots els avantatges de viure a primera línea i pràcticament cap dels inconvenients. Això sí, els 140 km que hi han des de Sarrià no te’ls treu ningú.

Política internacional. El cas de Melilla

No ho puc evitar. Totes aquestes manifestacions patriòtiques que sentim darrerament sobre l’espanyolitat inqüestionable de Melilla em recorden aquelles altres que fa 35 anys es feien amb la mateixa intensitat proclamant l’espanyolitat del Sàhara, just poc abans de l’entrega vergonyosa d’aquell immens territori als marroquins, i deixant totalment de banda la voluntat i els interessos dels seus desgraciats habitants. Per cert, un canvi d’amos fet amb totes les benediccions polítiques i militars espanyoles de l’època. També cal dir que encara que per alguns marroquins, potser confonent els seus desitjos amb la realitat, això de Melilla sembla que hagi de quedar resolt en quatre dies, la veritat és que encara no està prou madur. Però tard o d’hora Melilla, Ceuta, Perejil i altres illots de la zona passaran a mans dels marroquins com en el seu moment hi va passar el Sàhara. L’entrega de Melilla al Marroc es justificarà per interessos d’estat, és a dir, posant els interessos espanyols d’unes bones relacions amb el Marroc per davant dels interessos dels que hi viuen. Per tant, seguint l’exemple del Sàhara tampoc penso que a Melilla es convoqui cap referèndum. Melilla canviarà d’amo com ho va fer el Sàhara, sense necessitat de tirar ni un sol tret, i deixant de banda les raons històriques que uns i altres exhibeixen. Les raons històriques son una bona eina per explicar la història i per saber on som, però no sempre són útils per donar solucions als conflictes. I que entre Espanya i el Marroc hi ha un greu conflicte pel cas de Melilla no crec pas que a aquestes alçades ho negui ningú.