En defensa dels boicots

El client, sigui un particular, una empresa o un país, té molt més poder del que molta gent pensa. És el poder del consumidor. Quan un restaurant o una botiga de roba maltracta la clientela —per motius lingüístics, per exemple, un cas molt habitual a Barcelona—, si es fa una campanya ben feta de boicot i l'empresa no rectifica, el negoci pot acabar tancant. I és bo que acabi tancant. A mi, per exemple, si em telefonen i se m'adrecen dient-me caballero, i amb aquella tronada supèrbia colonial espanyola que tots coneixem m'exigeixen que els parli en la lengua del imperio, tinc molt clar que s'han guanyat amb escreix el dret al meu boicot. Jo sóc el client, visc en un país on la llengua pròpia és la que és, i no puc permetre que els meus drets lingüístics no només no em siguin reconeguts sinó que siguin trepitjats.

Ara tenim el cas de determinades empreses espanyoles —algunes de capital estranger— que encara treballen a Rússia, segons va manifestar abans-d'ahir el president d'Ucraïna en la seva al·locució adreçada als parlamentaris espanyols. Volodímir Zelenski en va mencionar tres: Porcelanosa, amb seu a Vila-real (Castelló), Maxam (ex Unión Española de Explosivos), amb magatzem a El Bruc (Catalunya), i Sercobe, la patronal espanyola de fabricants de béns d'equip. Altres grans empreses van anunciar fa setmanes, quan Rússia va començar la guerra contra Ucraïna, que deixaven aquell mercat. Van fer bé. Si més no, de moment s'han estalviat d'aparèixer ara a la llista de la vergonya de les empreses que han continuat treballant amb els invasors.

Sóc un gran defensor dels boicots comercials. Només quan toquin, és clar, i així ho he defensat en altres articles. L'eina més efectiva d'un boicot comercial és que aquest es faci públic, perquè és la via més efectiva per afegir-hi persones que potser abans desconeixien el problema que origina el boicot. Els objectius d'un boicot són dos. En primera instància, i aquest seria el propòsit ideal, que l'empresa rectifiqui. Però si no ho fa, amb un boicot es busca que l'empresa en surti perjudicada. I és que moltes vegades, el boicot és l'únic llenguatge que entenen determinats dirigents, també del món de la política. Defensem els nostres drets, practiquem el boicot!

El paper dels regidors (2/2)

(Ve d’aquí)

Amb aquest esquema de funcionament, un es pot preguntar pel paper que tenen els regidors de l’oposició en el dia a dia d’aquestes institucions. Es poden donar dues situacions: que es governi en minoria, amb suports puntuals de l’oposició, o que es governi amb una confortable majoria absoluta. En el primer cas, l’oposició hi pot tenir un paper important, ja que sense el seu concurs no es podria governar. En el segon cas, l’oposició no hi té cap protagonisme. Els regidors de l’oposició tenen assignats, també, uns honoraris més que correctes per fiscalitzar les accions del govern i de les moltes empreses municipals i entitats de tota mena que en depenen. Però això és tot. Aquesta relativa manca d’activitat els permet anar fent campanya electoral de cara a les següents eleccions. Dit d’una altra manera, amb un govern de majoria absoluta un es pot preguntar quina destinació tenen les propostes polítiques que pugui presentar l’oposició, per més raonables que siguin. Normalment, estan condemnades a anar a la paperera.

Un bon exercici per saber en mans de qui estem, quina mena de perfil professional tenen gairebé tots els regidors del consistori barceloní, tant els del govern com els de l’oposició, m’ha portat a donar una ullada als seus currículums, la majoria dels quals són públics. I amb unes quantes preguntes aviat sortirem de dubtes. Els regidors de Barcelona, han gestionat abans algun negoci de l’economia productiva? Saben què és i com funciona una empresa privada, i les responsabilitats de tota mena que comporta gestionar-la? Coneixen el significat del terme rendibilitat econòmica? Saben llegir un balanç? I un compte de pèrdues i guanys? Dissortadament, en la majoria dels casos la resposta a aquestes preguntes és un no. Hi ha alguna excepció que cal aplaudir, però és del tot minoritària. Arribats a aquest punt, convé no oblidar que Barcelona és com una gran empresa, amb més d’un milió i mig d’accionistes que són, a la vegada, els seus clients, i un pressupost anual superior als tres mil milions d’euros, uns petits detalls que tot sovint tendim a oblidar.

El paper dels regidors (1/2)

Les reflexions d’avui són intemporals, podrien haver vist la llum fa dècades o a la tardor de l’any que ve. Es poden aplicar a qualsevol de les nostres administracions públiques d’àmbit europeu, estatal, nacional, provincial, comarcal i municipal. Parlem d’administracions les cúpules de les quals han sigut elegides més o menys democràticament pels ciutadans. El “més o menys” està pensat, per exemple, per a les diputacions i els consells comarcals, ja que en termes de representativitat popular aquestes administracions en tenen més aviat poca. Avui, però, em centraré en el paper dels regidors de l’Ajuntament de Barcelona, sense entrar en detalls de persones ni partits concrets. I és que a tretze mesos de les eleccions municipals tampoc es tracta de donar peixet a ningú.

L’Ajuntament de Barcelona té quaranta-un regidors, i això vol dir que amb vint-i-un vots es pot tirar endavant el programa electoral del partit governant, o el que s’hagi pactat entre diferents partits quan es tracta d’una coalició, com passa ara mateix a Barcelona. Les mateixes reflexions aplicades, per exemple, al Districte de Sarrià-Sant Gervasi, que té dinou consellers, ens portarien a la conclusió que amb deu vots hi ha majoria absoluta per tirar endavant les propostes polítiques del districte sotmeses a votació. Però la diferència entre la ciutat i el districte és que, a Barcelona, una ciutat políticament molt centralitzada encara que la propaganda oficial digui el contrari, des dels districtes gairebé no es decideix res.

A Barcelona es fa molta pedagogia parvulariana sobre la democràcia participativa, i es fan consells plenaris, audiències públiques, consells de barri i altres actes de “participació veïnal”. Als nostres polítics els agrada molt el terme, i s’omplen la boca utilitzant el concepte “participació veïnal”, tot i que la majoria no hi creu gaire. A l’hora de la veritat tothom sap que les decisions importants que afecten el districte es prenen a la plaça de Sant Jaume. O les acaba prenent la direcció de Parcs i Jardins, que tot sovint sembla que vagi per lliure; però això de la jardineria política ja són figues d’un altre paner, i ho deixarem per un altre dia.

(aquest article segueix aquí)

Oligarques

(Article original publicat el 25/3/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2062, pàg. 2)

Anant pel món he viscut maneres de treballar ben peculiars. Podríem parlar de les relacions comercials entre les empreses capitalistes i les empreses estatals dels antics paradisos comunistes, aquella utopia que fa tres dècades es va desfer com un terròs de sucre. A la Xina, per exemple, el comerç dels subproductes ramaders estava en mans d’una empresa estatal que tenia un nom molt llarg: China National Native Produce & Animal By-Products Import & Export Corporation. L’empresa disposava de sucursals a cada província, però els directors provincials (alguns, amb els anys, han esdevingut oligarques) tenien tan poca autonomia de funcionament que, per no relliscar, abans de tancar un negoci gairebé tot ho consultaven a la casa central, a Pequín. El ritme comercial, que tractant amb xinesos sempre és lent, encara s’alentia més. El fet és que sota els governs comunistes els errors dels dirigents es paguen molt cars.

Podríem rememorar també el funcionament comercial de l’antiga URSS abans de la seva descomposició en una quinzena de repúbliques independents. Algunes ho han acabat sent, d’independents, i se n’han sortit prou bé. N’hi ha d’altres, però, com Bielorússia, que segueixen depenent del Kremlin, i actuen seguint les instruccions de l’amo. Així, no costa gaire d’entendre que el dictador bielorús hagi fet costat a Putin en la seva guerra boja contra Ucraïna; és el peatge de protecció que s’ha de pagar quan no tens la voluntat d’independitzar-te dels teus amos. A l’URSS, l’empresa estatal que monopolitzava el comerç internacional dels subproductes ramaders tenia un nom bastant més curt que el de la corporació xinesa: Soyuzpusnina. Tinc un record especial de les trobades, normalment a París, amb el màxim responsable de l’empresa, el camarada Ivanov, però després el vaig perdre de vista.

Els oligarques russos es van començar a fer notar a partir de l’enfonsament del comunisme. No s’explica gaire com, a partir d’aquells fets, uns personatges van passar de ser obedients funcionaris públics a persones immensament riques. Es posaven a la venda grans imperis industrials a preu de saldo. El fet és que quan es van privatitzar, molts dels seus directors van aconseguir la propietat de les empreses estatals que ells mateixos dirigien. Un cop privatitzades, moltes van acabar tancant per un plantejament econòmic erroni en una economia de mercat. Algunes, però, es van saber adaptar i se’n van sortir, i van fer immensament rics als seus nous propietaris, els que avui anomenem oligarques russos.

El regalet dels vint cèntims

Ahir vam rebre dues notícies de caràcter econòmic que afecten molta gent, i podria ser que la segona, el regalet dels vint cèntims, intentés compensar la mala maror que es va generar en fer-se pública la primera. Segur que la proximitat de la Setmana Santa també hi té alguna cosa a veure amb els vint cèntims, ja que en aquestes dates molta gent agafa més el cotxe. Expliquem-ho.

A primera hora del matí llegíem que el Banco de España desaconsellava apujar les pensions amb l'IPC en aquest any d'inflació. Ho vaig explicar a Twitter d’aquesta manera: “Segons la llei, les pensions s'apugen amb l'IPC... excepte que l’IPC no sigui del gust del gobierno. Tramposos és poc.” Per tal d’evitar qualsevol malentès, vull aclarir que el “tramposos” anava dirigit als membres del gobierno.

Cap al migdia es feia públic que el mateix gobierno subvencionarà amb vint cèntims cada litre de benzina que comprem. El dipòsit del cotxe que utilitzo habitualment, que formalment no és meu, però com si ho fos, té una capacitat de 65 litres, però per anar a fer gasolina no m’espero mai que el dipòsit estigui buit del tot. Això vol dir que, a partir d’ara, cada vegada que hi posi els 60 litres habituals, el gobierno em subvencionarà amb 12 euros; com diuen més enllà, menos da una piedra.

Discrepo amb el fet que el gobierno incompleixi el seu compromís amb els pensionistes, i tampoc m’agrada que el gobierno intenti comprar les simpaties dels ciutadans amb els vint cèntims. Si a causa de la crisi econòmica, la guerra d’Ucraïna o el que sigui aquest any no es pot anar de vacances, no s’hi va, i més endavant ja veurem si ho podem compensar. Però em desagrada en la mateixa mesura la dependència dels ciutadans que vol crear el gobierno via subvenció pública, amb el regalet dels vint cèntims... que acabarem pagant igualment nosaltres via impostos.

No tot es pot comprar amb diners

L’afició de molta gent és presumir de diners, i qui diu presumir de diners diu presumir de tenir-ne molts, dipositats als bancs o en inversions de tota mena. I presumir de jets privats, grans iots, joies i vestuari luxós, mansions i cotxes espectaculars. I, també, presumir d’un determinat aspecte físic, aquell que només s’assoleix per mètodes artificials, mitjançant molta cirurgia estètica. Ara bé, normalment, aquestes persones tan riques no acostumen a anar massa més enllà de presumir en públic de tot allò que es pot comprar amb diners, però són incapaces de demostrar què tenen a sota del seu cuir cabellut.

A Madrid (Espanya) hi ha un diari que gairebé cada dia de l’any ens mostra una tal senyora Ortiz, actualment casada amb el nét polític d’un dictador de trista memòria. Però, d’Ortiz, el diari només en destaca dues coses: el seu vestuari i el seu aspecte físic. Tant una cosa com l’altra estan directament relacionades amb els diners que Ortiz hi destina els quals, per cert, en aquest cas surten del pressupost públic. És a dir, surten de les nostres butxaques. Però el diari no fa mai cap referència a la seva intel·ligència, i això que en aquest cas tinc entès que és una persona llegida, més culta que la mitjana, que sap parlar seguit, i que, quan li convé, és capaç d’expressar-se en altres idiomes al marge de l’espanyol.

Sotmetre’s al tunejament corporal de manera reiterada i compulsiva comporta haver de destinar-hi molts diners. Llavors pots presumir de manca d’arrugues a la pell i d’un cutis rejovenit, i d’uns malucs i uns pits perfectament col·locats i, en definitiva, d’un aspecte exterior millorat, propi de qui es pot permetre el luxe de sotmetre’s regularment a operacions de cirurgia estètica encaminades a modificar-lo. Però no s’ha inventat encara una cirurgia que serveixi per millorar la intel·ligència.

Arribats a aquest punt, alguns que presumeixen molt dels seus diners s’adonen, amb una lògica dosi de frustració, que ni tenint tots els diners del món podran dissimular mai les seves mancances intel·lectuals. I és que en aquesta vida no tot es pot comprar amb diners. Sortosament.

No és res personal

No he amagat mai la meva ideologia, i no visc ni he viscut mai del pressupost públic. Des d’aquest punt de vista, no tinc l’obligació ni la devoció de quedar bé amb ningú. Sempre m’he declarat liberal i, per tant, anticomunista. I encara que no els agradi, les escorrialles del comunisme i altres companys de viatge farien bé d’entendre que no hi ha cap motiu que em porti a renunciar a la defensa dels meus posicionaments econòmics, polítics i socials, ni tampoc al meu dret a expressar en públic les meves discrepàncies amb els personatges que ens governen. També reivindico el meu dret a canviar d’opinió quan ho consideri convenient; així, alguna vegada, un major coneixement dels assumptes posats a debat m’ha fet modificar alguns plantejaments, i ho he fet encantat.

Escric força, he publicat coses a diferents llocs, i mai n’he eliminat cap. Cada un dels meus articles reflecteix el meu pensament en el moment d’escriure’l. En aquest blog trobareu més de dos mil cinc-cents articles publicats en els últims quinze anys. Però també hi ha reflexions meves en altres mitjans de comunicació. A La Veu de l’Anoia (sóc mig igualadí), cada quinze dies. A El Punt Avui (el meu diari de referència quan sóc a Girona) descobrireu articles més antics. Al diari de referència de Sarrià, El Jardí, en podeu llegir alguns de l’any passat, però sembla que ara estan més còmodes prescindint de les meves col·laboracions. Si busqueu bé, també descobrireu coses meves a La Vanguardia i altres mitjans més generalistes. De tot el que he escrit i publicat me’n sento raonablement satisfet.

A molta gent no li agrada que se la critiqui, i tampoc li agrada que es critiqui als seus referents polítics. És una actitud humanament comprensible, però com que estic convençut que la crítica educada enriqueix el debat, des del punt de vista intel·lectual són posicions que em grinyolen. Tinc al cap algunes persones que, si depengués d’elles, intueixo que practicarien la censura sense cap remordiment. Allà on elles només hi veuen totes les gràcies a les actuacions forassenyades d’una alcaldessa que ha perdut el nord, la majoria de barcelonins, vots canten, hi veiem una obsessió malaltissa per carregar-se el nostre model de societat, i això inclou el model de ciutat. No pretenen millorar la ciutat, només intenten, per sobre de tot, imposar una determinada ideologia que sortosament està lluny de tenir el suport majoritari dels ciutadans. I, sobretot, pretenen fer-ho sense rebre crítiques. Busquen, en definitiva, la quadratura del cercle.

Els que critiquem les actuacions de l’equip polític que governa la ciutat, encapçalat per una senyora que va ocupar el càrrec sota la protecció gens dissimulada de monsieur Manuel Valls, un gran demòcrata segons asseguren uns quants, no tenim una obsessió gratuïta contra la senyora Colau com alguns ens volen fer creure. No es tracta de res personal. La nostra és la reacció lògica que molts barcelonins tenim contra una persona que, des de fa gairebé set anys, es dedica a carregar-se una ciutat construïda amb l’esforç de les generacions de barcelonins que ens han precedit els quals, si encara visquessin, es posarien les mans al cap. I, també, se li pot retreure que el model de societat que ens vol imposar ha fracassat estrepitosament a tot arreu on s’ha intentat implantar.

Però com que intueixo que la senyora Colau no rectificarà, aniré comentant les seves alcaldades prepotents. De temps tinc tot el que necessito, i de motius per criticar-la me’n sobren. El meu objectiu, i en això no estic sol, és que aquesta alcaldessa no continuï ocupant un càrrec que li ve gran. És un vot, per tant, clarament a la contra, però democràticament tan vàlid com els vots a favor. I per cert, a aquell conseller de l’equip de govern del districte de Sarrià-Sant Gervasi (retribució anual: 35.250 €) que, amb una clara intenció de provocar, em va dir al seu despatx que ell era un xarnego —és a dir, fill d'una persona catalana i d'una de no catalana—, i que, sent un xarnego, no tenia la sensibilitat per entendre determinades reivindicacions sarrianenques —a l’oest qualificarien la seva actitud de recochineo—, li podria dir que, de fills que alguns personatges com ell anomenen xarnegos en tinc més d’un, ja que, des de fa molts anys, la meva parella és una senyora de Madrid (Espanya).

Enquestes amb excés de cuina

No explico cap secret, és de primer d’enquestes: les enquestes polítiques gairebé sempre mostren allò que vol que surti qui les encarrega. La manera de preguntar, el redactat de la pregunta, sempre condiciona la resposta; l’ordre en el qual es fan les preguntes, també; i el moment de fer-les, no cal dir-ho. Es tracta, en definitiva, que surti allò que agradarà a qui paga l’enquesta, i fer-ho de manera que l’excés de cuina no es noti gaire.

Així, ara resulta que el suport a l’independentisme va a la baixa, mentre el suport a l’unionisme no para d’augmentar, amb diferències substancials respecte a enquestes i eleccions recents. Segons alguns sondejos, a Catalunya estem tornant a la situació d’uns anys enrere, i l’unionisme es mostra encantat de la vida. Després, però, passa el que passa, i s’acaba imposant la realitat: els resultats electorals desmenteixen repetidament les enquestes excessivament cuinades.

Els dictadors sempre han fet enquestes, ja que és l’única manera que tenen de saber què pensa i què vol el poble. Amb això no estic dient que els nostres actuals governants siguin uns dictadors, tot i que alguns tics dictatorials, potser per a ells inconscients, no els poden pas dissimular. Franco no deixava votar, però d’enquestes també n’encarregava, i sempre acabaven sortint uns resultats al gust del dictador. Però en els temps actuals, com que ara votem regularment, la ficció d’una enquesta dura exactament el temps que va des que es publica fins que anirem a votar.

Quan només els queda l’agenda

(Article original publicat el 11/3/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2060, pàg. 2)

Alguns polítics, quan es veuen obligats a deixar la vida pública, descobreixen que tenen un problema de supervivència. De cop i volta, quan trepitgen el món real, quan ja no els truca ningú i desapareix l’entorn botafumeiro que els ha estat fent la gara-gara mentre governaven, comencen a ser conscients que lluny de la moqueta del despatx oficial hi fa fred. De seguida troben a faltar, entre altres coses, l’equip de secretaris que ho resol tot, i el cotxe oficial que els fa oblidar que pel ciutadà normal l’aparcament és un problema. Aviat descobreixen que el món de l’economia productiva es mou per uns paràmetres de competitivitat i mèrits que res tenen a veure amb els del món de la política. Tinc al cap, especialment, les persones que no han fet mai res fora de la política, aquesta tipologia de polítics que han acabat presidint governs; i consellers, ministres, presidents d’organismes públics i altres alts càrrecs equivalents. Persones que de molt joves es van apuntar a les joventuts del partit, i que d’allà van passar a una regidoria, i més endavant van ocupar alcaldies, consells comarcals, diputacions, parlaments, ministeris, conselleries i fins i tot la presidència de la Generalitat, o la del govern espanyol.

Quan els arriba el dia que es veuen obligats a deixar la política, normalment no per voluntat pròpia sinó forçats per les circumstàncies, només els queda l’agenda i la possibilitat d’utilitzar-la per mitjà de les portes giratòries. El plantejament que es fan és ben simple: “mentre governava vaig afavorir aquella empresa; ara és el moment que em tornin el favor”. És una situació habitual a molts països, democràtics i no democràtics. No cal dir que amb un mínim de sentit ètic, això no hauria de poder ser. Però, dissortadament, aquestes situacions es donen, tant a la dreta com a l’esquerra. Em remeto a la llista de presidents, ministres i consellers que, en deixar el càrrec, han fet aquesta excursió.

Un exemple forà. Quan va deixar el seu càrrec, l’excanceller alemany Gerhard Schröeder va passar a treballar pels russos, els quals li van oferir, i ell va acceptar encantat de la vida, la presidència de l’empresa estatal de gas Rosneft, la més important de Rússia. També presideix el gasoducte Nord Stream 2, un projecte a càrrec de l’empresa estatal russa Gazprom. Un fet que ajuda a entendre-ho és que quan era canceller d’Alemanya, Schröeder va donar llum verda a la construcció d’aquest gasoducte, i ara es limita a cobrar la comissió. Unes portes giratòries claríssimes.

La mandra punyetera

“Hi ha molta mandra en general. Es treballa molt poc. Un dels grans problemes que té el país, i especialment la política, és que es treballa molt poc. La gent fa reunions i es pensa que amb això ja treballa. Treballar no és això. Aquesta mandra està molt estesa. La ganduleria és una malaltia molt infecciosa.”

Tot i que les subscric sense reserves, aquestes reflexions no són meves, són de l’exiliada política catalana i MEP Clara Ponsatí i Obiols.

Fires presencials o contactes pantallars?

Degut a les mesures restrictives antiCovid-19 i després de dos anys celebrant algunes fires i congressos en format virtual o, més habitual encara, prescindint d’aquests actes, es constata la necessitat imperiosa de reprendre l’activitat de les fires presencials. A Barcelona, la celebració recent del Mobile World Congress en format presencial ha estat el principi d’una lenta, difícil i, alhora, molt esperada tornada a la normalitat. Però hi ha un sector minoritari de la societat, un sector que ignora les particularitats del món de l’empresa, que considera que aquests esdeveniments presencials han quedat antiquats i que són del tot prescindibles. Funcionaris públics que desconeixen el funcionament de l’economia productiva repeteixen constantment que les fires presencials poden ser perfectament substituïdes per esdeveniments virtuals.

Duran aquests dos anys he mantingut converses interessants sobre aquest tema, també amb persones que presumeixen de tenir un grau de sensibilitat ecològica i mediambiental més elevat que la mitjana de la població. Argumenten el seu posicionament contrari a la celebració de fires presencials amb la contaminació que generen aquests esdeveniments. Acostumen a ser les mateixes persones que últimament s’han posicionat en contra dels viatges en avió i de l’ampliació de l’aeroport de Barcelona, i mostren obertament el seu rebuig a l’economia productiva. Semblen oblidar el fet que, via impost de societats, l’economia productiva també serveix per finançar les polítiques socials que, lògicament, se suposa que ells també defensen. Són, en definitiva, els mateixos que defensen els coloms i les granotes per davant d’eliminar traves per a la creació de noves empreses i llocs de treball pel jovent que es troba a l’atur.

Tenen, això sí, una bona argumentació. Els visitants de les fires presencials viatgen en avió i molts van i tornen de la fira en taxi, amb tot el que això comporta d’emissions. Ningú discuteix que es contamina més viatjant en avió o en qualsevol mitjà de transport amb motor que anant en bicicleta, anant a peu o quedant-te a casa davant de l’ordinador. Però per poc que es conegui el món dels negocis, resulta indiscutible la necessitat de no posar traves al contacte presencial entre client i proveïdor. No té res a veure tractar amb un soci industrial o comercial mitjançant la pantalla freda d’un ordinador que trobant-te amb ell presencialment, poder tocar els seus productes i observar els seus gestos quan es parla d’ofertes. Compartir un cafè, un dinar o un sopar facilita molt la conclusió d’un negoci. En definitiva, una fira presencial on puguis encaixar la mà dels teus contactes no quedarà mai substituïda per la fredor dels contactes pantallars. No cal dir que les mateixes consideracions són també vàlides per a una reunió política, un dinar familiar, una calçotada amb els amics o la presentació d’un llibre.

Els extrems

En política, però no només en política, el respecte per les posicions discrepants és la base de la convivència. Però no tothom està disposat a acceptar aquest principi. Quan s'enceta un debat sobre un assumpte delicat amb persones de posicions polítiques molt oposades, aquella mena de persones que consideren que el seu posicionament ideològic és l'única posició defensable, en el fons t'estan dient que, en la seva escala de valors, la llibertat ideològica de qui s'oposa a les seves tesis passa a un segon terme. En això, dretes i esquerres tenen moltes similituds. Així, alguns discursos de la CUP s'assemblen molt a alguns discursos de Bocs. Dit en altres paraules, per a algunes persones de posicions polítiques molt extremes, la llibertat ideològica del seu interlocutor no té el valor que altres li donem. Així, quan en una discussió et diuen que el teu posicionament ideològic no es pot considerar un argument, saps que molt possiblement estàs davant de persones intolerants i, potser sense que ni elles se n'adonin, profundament antidemocràtiques. Potser és per això que em sento tan allunyat de la CUP com de Bocs, ja que aquests dos partits tenen un esquema mental molt similar sobre les llibertats.

Crònica d'una presa de pèl anunciada

Escriure aquest article em fa molta mandra, però mentre la festa del país veí encara la paguem també els catalans, faig l'esforç de fer-ho. Puc acceptar que em robin com a mal menor —els catalans, d'això, en sabem una mica—, però que tant qui em roba com qui protegeix a qui em roba em prenguin per imbècil, ja em costa més de tolerar. Us imagineu que el cap d'estat d'un país es dediqui des de fa anys a cobrar un percentatge sobre les despeses i inversions estatals, sigui en forma de regals, suborns, comissions o sobre qualsevol altre concepte? Som prou conscients que això vol dir que qui acaba pagant aquesta festa és el poble? Us imagineu que per fer el paperot hi intervingui la fiscal general socialista (¿de quien depende la fiscalia?, Pedro Sánchez dixit), i que finalment aquella senyora ens digui que no hi ha res a objectar, perquè no s'ha pogut demostrar res, perquè ja ha prescrit, perquè el més que presumpte delinqüent és inviolable, o per l'article 451726389 d'un codi que només coneixen ells?

Doncs tot això i molt més és el que ha estat passant durant anys al país veí que nosaltres encara financem. I davant d’aquests abusos hi ha gent que fa com si sentís ploure, i valora com a molt positiva la transició política que hi va haver a la mort del dictador, el pare polític del seu successor cleptòman. Em costa molt confiar en les altes instàncies fiscals i judicials del país veí, i d'exemples que justifiquen el meu escepticisme tothom en té uns quants al cap. Insisteixo, aquest nou escàndol de l’emèrit —i en portem ja uns quants— només em fa reafirmar, una vegada més, que la meva desconfiança en la justícia està més que justificada. Tot plegat és, també, una conseqüència més d'una transició política que d'exemplar en va tenir ben poc, tot i que alguns que viuen de la rifeta encara tenen la barra d'assegurar el contrari, mantenint un posat seriós, com si s’ho creguessin. Va, home, va!

La transició va servir per refermar la consolidació política d'un delinqüent nomenat per un dictador, dos personatges nefastos de la nostra història als quals els jutges ni tan sols s'han atrevit a jutjar. Fa gairebé mig segle que va morir aquell dictador de trista memòria i, dissortadament, encara tenim pendent la veritable transició política des d’aquella dictadura a una democràcia homologada amb la dels països que ens envolten.

No a la guerra?

Accions de guerra són que els teus veïns envaeixin el teu país, destrueixin la teva ciutat i casa teva, perpetrin violacions de tota mena contra la població civil, robin el que els vingui de gust, i matin a qui s'oposi a aquests fets delictius.

Però hi ha qui sosté que també és una acció de guerra, igualment rebutjable, el dret legítim a defensar-se per intentar impedir els abusos dels invasors. En fi, tampoc farem ara un debat semàntic sobre què és i què no és una guerra, però, tinc molt clar quins són els bons i quins són els dolents.

Sigui com sigui, els manifestants del "no a la guerra" que ara es tornen a fer presents haurien d'aclarir si amb les seves protestes també ens estan volent dir que els agredits no es poden defensar. I ho plantejo així, tan cruament, perquè sembla que sí que ens ho volen dir, equiparant equivocadament agressors amb defensors.

La pregunta és, per tant, molt pertinent, però tinc els meus dubtes que els promotors del "no a la guerra" la responguin amb la claredat que seria de desitjar. Dit d'una altra manera, els agredits tenen dret a rebre armes per defensar-se dels agressors? La meva resposta és sí, sense cap mena de dubte.

Energia nuclear

(Article original publicat el 25/2/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2058, pàg. 2)

Buscant apaivagar els problemes ambientals, el decreixement econòmic és la recepta que alguns ens volen imposar. Per concretar una mica, Vicenç Navarro, Thomas Piketty, Ada Colau i els comuns i podemitas, alguns personatges d'Esquerra i del PSOE (sortosament, no tots), i les escorrialles del món comunista sense excepció serien alguns dels apòstols d'aquesta nova perversitat social anomenada teoria del decreixement. No cal dir que els seus defensors són, sobretot, persones que tenen feina i, molt especialment, aquelles que tenen uns ingressos garantits de per vida com són els funcionaris públics. El decreixement econòmic que promouen perjudica la gent que es troba en situació d'atur o de precarietat laboral i, molt especialment, els joves aturats. A ningú se li escapa que decréixer vol dir dificultar la creació de noves empreses i, en conseqüència, de llocs de treball de l'economia productiva, la que tira endavant el país.

Si s'acabés imposant el decreixement, òbviament es necessitaria menys energia. Ha passat bastant desapercebut que fa poc a Europa s'ha equiparat l'energia nuclear amb l'energia verda. Ja només falta que els parlaments d'una majoria qualificada de països ratifiquin aquest posicionament, i tot sembla indicar que no es produiran sorpreses. La majoria de l'energia produïda a França prové de les centrals nuclears. Els francesos han fet una aposta clara per l'energia nuclear, i no són tan rucs com per anar en contra dels seus propis interessos. He defensat sempre l'energia nuclear, i l'argument del risc d'accidents no em serveix; també es trenquen presses i es produeixen milers de morts. El risc zero no existeix.

Quin paper hi juga el nostre país en tot això? Per una banda, som consumidors d'energia nuclear, tant la produïda per les nostres centrals com també la que importem de França. A l'hora de la veritat els catalans som molt pràctics, i volem que quan premem l'interruptor s'obri el llum. I com que encara no produïm prou energia neta, aquesta l'hem d'importar de França. L'esquerra més ideologitzada defensa que si s'ha de triar entre que s'encengui el llum i la supressió de les centrals nuclears, prefereix prescindir de les nuclears. Així, de retruc, es va forçant el decreixement per la porta del darrere. No s'ha de descartar que aviat ens diguin que el sistema de transport ideal és el de tracció animal. Tot i que, ben pensat, tampoc, ja que llavors hi ha el problema dels pets dels animals, que també contaminen el medi ambient. El sistema perfecte no existeix.

Girona: presumpte maltractament al ciutadà

Sóc usuari de Twitter des de fa molts anys. Per pura casualitat, mitjançant aquesta xarxa social, ahir em vaig assabentar d'uns fets que criden molt l'atenció, i que algú els podria perfectament qualificar de presumpte abús d'autoritat per part de l'Ajuntament de Girona i els seus dirigents. Qui ho ha fet públic a la xarxa és el conegut cardiòleg Ramon Brugada, el qual se'n va assabentar, també per casualitat, en un restaurant gironí propietat dels perjudicats d’aquesta història. Dies més tard, els va visitar a casa seva i dilluns passat ho va explicar a Twitter. Feta aquesta introducció, vull aclarir que no conec a l'alcaldessa de Girona, com tampoc conec al doctor Brugada ni a les persones directament perjudicades per unes decisions municipals que per més bona voluntat que hi posem costen d'entendre. I encara que potser no faria cap falta fer-ho, vull aclarir també que ni milito ni he militat mai en cap partit polític.

Per tal de no allargar-me, m'estalviaré de repetir tot allò que ja ha estat publicat, i que trobareu ben detallat en aquest enllaç: https://twitter.com/rbrugada/status/1498347008184270851
El resum és ben senzill: l'ajuntament ha anunciat que es proposa iniciar els tràmits legals per expropiar, aparentment sense cap necessitat, una fantàstica masia catalogada i els terrenys annexos propietat d'una família que hi viu des de fa generacions. I no només no sembla haver-hi un motiu raonable per part de l'ajuntament per actuar d'aquesta manera tan prepotent, sinó que, pel que sembla, ni tan sols estan oberts a parlar-ne amb la propietat.

Podria entendre, que no justificar, aquesta actuació municipal si el govern de Girona estès en mans d'un d'aquells partits que són poc curosos en la defensa de la propietat privada. Sí, tinc al cap els partits que esteu pensant. Però no és el cas. Això està passant amb l'alcaldessa d'un partit d'ordre, Junts, un partit que, si més no sobre el paper, reconeix i defensa el dret a la propietat privada. Aquesta contradicció flagrant em va fer sospitar que en aquesta història potser existia algun detall que se m'escapava.

Per tal d'esbrinar-ho, vaig contactar amb l'alcaldessa Madrenas enviant-li aquest missatge: M'agradaria saber la seva versió sobre el fil de Twitter que el Dr. Ramon Brugada ha publicat avui. N'escriuré un article, però abans m'agradaria conèixer el seu punt de vista. Gràcies. Ha passat un dia i l'alcaldessa ni tan sols ha tingut la cortesia d'acusar rebut del meu missatge.

Decideixo, per tant, publicar aquest article per mostrar la meva estranyesa per l’actitud de l’ajuntament, així com la meva solidaritat amb la família afectada. Espero que, finalment, el sentit comú s'acabarà imposant i els propietaris perjudicats se'n sortiran sense necessitat de portar-ho al jutjat, amb tots els inconvenients que això comportaria per a totes les parts implicades, entre les quals hi ha la ciutadania gironina que acabaria pagant les indemnitzacions que establís la justícia, si fos el cas.

* * * * *

Afegitó del 3/3/2022

Ahir, a les 18:40, vaig rebre un mail del Gabinet d’Alcaldia de l’Ajuntament de Girona que deia:
 

La seva petició d’informació ens ha entrat avui a les 11:05, us adjunto còpia de l’avís fet pel gestor de tasques. Hem vist que ja heu fet la publicació. Si esteu interessat en rebre informació per la nostra part ens responeu a aquest mail i ens posarem en contacte amb vostè en el telèfon que ens ha indicat. Si, a partir d’ara, sorgeixen altres temes dels que vol saber l’opinió de l’ajuntament...

Avui a les 6:30 he contestat, també per mail, dient:

Gràcies, però no entenc el procediment burocràtic que apunten, ni per què haig de reiterar una petició d’informació que ja és prou clara. Si l’alcaldessa té alguna cosa a dir ja m’ho farà saber, però espero que entenguin que no entraré en la burocràcia innecessària que em suggereixen. I sobre el procediment de comunicació, vaig facilitar el meu telèfon perquè el formulari m’ho exigia, però els demano que qualsevol comunicació que m’hagin de transmetre sigui per escrit. D’aquesta manera em serà més fàcil compartir-la amb les més de dues-centes cinquanta persones, la majoria gironines, que en poques hores han mostrat interès per aquest tema. Moltes gràcies per la seva comprensió.

Sòria, un malestar que es pot encomanar

De tant en tant comento allò que no votaré, però per tal de mantenir la meva independència no faig públic mai a qui voto. Amb les eleccions de Castilla y León (Espanya) de fa quinze dies vaig fer, però, una excepció. Així, fa uns mesos vaig escriure que si jo fos sorià i hagués pogut votar, el meu vot hauria sigut per la llista de Soria ¡Ya!. Després va resultar que l'opció escollida per la majoria dels ciutadans de Sòria coincidia amb la meva. De cinc procuradores que es votaven en aquella província espanyola, Soria ¡Ya! en va treure tres, i PSOE i PP un cadascun. La patacada electoral dels grans partits ha estat de les que fan història, ja que abans tenien, respectivament, tres i dos procuradores. Soria ¡Ya! va treure més vots i escons que la suma dels dos partits estatals. Una modesta plataforma ciutadana ha demostrat per la via dels fets que es pot guanyar als partits consolidats amb quatre dècades d'experiència. Un es pot preguntar què hi ha al darrere dels votants d'aquesta plataforma ciutadana, políticament transversal. Al meu entendre hi ha grans dosis de decepció i emprenyament amb els polítics tradicionals, combinat amb moltes ganes d'intentar millorar per part dels sorians. La ciutadania ha dit prou. Com diuen a l'oest, ¡hasta aquí podíamos llegar!
 
Els partits polítics independentistes catalans (Esquerra i Junts) farien bé de fixar-se en Soria ¡Ya!. No s'ha d'excloure que l'episodi electoral que comentem avui pugui ser la referència d'una futura versió catalana. Seria també el resultat lògic de la decepció i l'emprenyament amb els partits polítics tradicionals per part dels catalans que fa un any van votar majoritàriament a favor d'opcions independentistes. La ciutadania independentista, que des de fa més d'una dècada no ha parat de créixer, està molt molesta. M'ensumo que també està a punt de dir ja n'hi ha prou!, i més aviat que tard es podria organitzar políticament al marge dels partits tradicionals. A Sòria també semblava que un invent així no seria políticament viable. Prescindir de les reivindicacions sostingudes en el temps de més de la meitat de la societat catalana també pot tenir un càstig electoral més que merescut. La paciència dels catalans independentistes no és infinita. O Esquerra i Junts es posen les piles d'una punyetera vegada, o la reacció de la ciutadania independentista, organitzada al marge dels partits, es farà inevitable. Els dirigents d'aquests partits estan corrent el risc que Catalunya esdevingui una nova Sòria. I sí, ja sé que d'uns anys ençà de la província en diem circumscripció, però en aquestes reflexions la qüestió semàntica passa a un segon terme.

Any 2022: el PP i Catalunya

La gran crisi del PP espanyol que s’ha tancat en fals aquesta nit difícilment afectarà la seva franquícia catalana. A Catalunya el PP ja fa temps que no pinta res, i aquesta irrellevància passa en bona part per culpa d'ells mateixos. Quan la corda s'estira més del compte hi ha el risc que es trenqui, i d'aquí prové el divorci més que evident entre el PP i la societat catalana. De tant en tant he publicat reflexions sobre aquest partit, i si ara rellegeixo les publicades els últims quinze anys, constato que ben poc ha canviat, i si ha canviat ha estat sempre a pitjor. I pitjor pel PP vol dir, a ningú se li escapa, millor pels catalans independentistes, que avui en dia ja constitueixen una majoria consolidada. Si teniu dubtes, els resultats electorals us els esvairan. Però per a la gent desmemoriada, sempre va bé fer una mica de balanç. Podem començar per la presidència de la Generalitat, que el PP no l'ha ensumat mai. Les presidències de les quatre diputacions i de la quarantena de consells comarcals, tampoc. De les 947 alcaldies de Catalunya, el PP només en té dues, Gimenells i Pontons, amb uns pocs centenars d'habitants a cadascun d'aquests poblets; són els típics llocs on no es vota el partit sinó el candidat. Al Parlament, només tenen tres escons de 135, dels quals dos són provinents del transfuguisme ciudadano. La representació de la franquícia catalana del PP al Congreso espanyol és irrellevant. Aquestes dades ens donen una idea de l'espai que aquesta opció política ocupa a Catalunya. Així que passi el que passi a Madrid (Espanya), a Catalunya no crec que canviïn gaire les coses.

Tocar el dos

 

(Imatge: jordisalvany.com)

Avui, 22 de febrer de l’any 2022, és el dia que més vegades podrem tocar el dos de tot el segle XXI. Per ser exactes, avui podrem tocar el dos fins a sis vegades: 22-2-2022. Cada dia es fa més evident que si els catalans no toquem el dos d’Espanya, no ens en sortirem. Com ha estat passant en els últims tres segles, Espanya sempre busca perjudicar Catalunya, per terra, mar i aire. Els instruments utilitzats no han sigut només les actuacions vergonyoses de les forces d’ocupació, amb aquell episodi tan penós de l’himne policial “a por ellos”, sinó els diaris oficials, les sentències judicials, i qualsevol altre instrument, legal o no, que la metròpoli consideri útil pels seus interessos anticatalans; per exemple, la utilització sense manies de les clavegueres estatals.

Una llengua pròpia que no es respecta, unes inversions que s’anuncien, però que no s’acaben de concretar mai, un sistema de finançament totalment injust i que sempre ens perjudica, unes lleis elaborades pel nostre Parlament que sistemàticament són enviades a la justícia, buscant tombar-les, etc. Aquesta és la dura realitat actual a la qual estem sotmesos els ciutadans catalans, no només els independentistes sinó la totalitat de la població que viu a Catalunya.

Davant d’una situació així, d’opcions només n’hi ha dues: aguantar els abusos de la metròpoli i continuar abaixant obedientment el cap com s’ha fet fins ara, o donar un cop de porta i tocar el dos mitjançant una declaració unilateral d’independència. Per cert, les declaracions d’independència només poden ser unilaterals, ja que les independències, per principi, no es concedeixen sinó que es declaren. Ara no s’hi val a suplicar un referèndum d’autodeterminació, com demana la CUP. La CUP sempre enreda, tot i que dissimula i procura que no es noti gaire. L’objectiu prioritari dels cupaires no ha sigut mai que Catalunya sigui independent, sinó que es transformi en una societat comunista, aquella ideologia tronada que ha fracassat estrepitosament allà on s’ha implantat.

Des del punt de vista de la majoria dels catalans, que és el que ha de prevaldre, el referèndum d’independència ja es va fer. L’1 d’octubre del 2017 l’opció independentista va guanyar per un marge molt ampli. Si Espanya insisteix a no acceptar aquell referèndum, té una solució ben fàcil: que en proposi un altre. Però, en aquest cas, que ho suggereixi Espanya. Catalunya ja va fer els deures, aviat farà cinc anys. A més, a les últimes eleccions, fetes, aquestes sí, sota la llei electoral espanyola, l’independentisme va treure el 52% dels vots, és a dir, va tornar a guanyar per majoria absoluta. Fem valdre, doncs, aquestes majories, declarem la independència i toquem el dos.

Carajillo o cigaló?

(Article original publicat el 11/2/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2056, pàg. 2)

Tot sovint els diccionaris i les normatives lingüístiques van per una banda, i la parla popular va per la banda contrària. Així, encara que els diccionaris normatius no admeten la paraula carajillo, hi ha qui defensa que hauríem de mantenir-la quan ens referim a aquesta beguda o infusió (ignoro quina és tècnicament la descripció correcta d'aquesta barreja de cafè i destil·lat alcohòlic). Dir-ne cigaló d'un carajillo segurament queda molt català-nostrat, però diria que pocs catalans utilitzen aquest terme. Sense anar més lluny, qui escriu aquestes línies no fa servir mai aquest mot. Cigaló no em sembla la paraula més adequada per acabar un dinar d’amics de manera endreçada. No gosaria dir que cigaló sigui una paraula malsonant, que evidentment no ho és, però per a alguns potser s'hi acostaria una mica; qüestió de gustos. Fetes aquestes elucubracions, caldria aclarir també que la cultura lingüística catalana de l'autor d'aquestes línies, cent per cent autodidacta, es podria qualificar de molt millorable, fins al punt que encara mantinc l'ús de la majoria dels accents diacrítics que recentment ens van eliminar. Ho faig perquè els considero necessaris i, sobretot, perquè em ve de gust.

Aquestes reflexions em van venir al cap fa uns dies a la terrassa d'un local de la plaça de Cal Font d'Igualada. Érem sis persones a taula, i vam dinar força bé a base de tapes molt diverses acabades de fer, res de congelats ni altres modernitats que tant sovintegen últimament. Tot fet al moment, almenys això ens anava assegurant amb molta convicció la persona que prenia nota de la nostra comanda; un bon venedor de tapes, per cert. En acabar, quan ja el sol desapareixia de la nostra zona i el fred va començar a fer-se més present, el cambrer ens va preguntar pels cafès, i de les sis persones que érem a taula, dues van optar pel carajillo de conyac. Em va sorprendre la reacció del cambrer, castellanoparlant, encara que durant tot el dinar va fer l'esforç de dirigir-se a nosaltres en la llengua pròpia del país on es guanya les garrofes. Aquell noi es va oblidar dels carajillos per passar a anomenar-los cigalons, com pretenent donar-nos una lliçó amable de lingüística pràctica. Algú de la taula ho va valorar molt positivament. Però a la factura que ens va portar després hi deia "Carajillo marca". Que hagués posat si la factura hagués estat redactada en català, que és el que tocaria? Carajillo o cigaló? No tinc resposta per a aquesta pregunta, encara que jo hagués mantingut el carajillo.

La pèrdua de llibertats

Vaig veure un tros de l'últim programa Preguntes Freqüents (FAQS) de TV3, concretament el debat entre Núria Terribas, jurista especialitzada en bioètica i biodret, vicepresidenta del Comitè de Bioètica de Catalunya i directora de la Fundació Grífols, i Salvador Macip, doctor en Genètica Molecular i investigador de la Universitat de Leicester. Els dos convidats canviaven impressions sobre la pèrdua de llibertats democràtiques que els ciutadans hem patit en els últims dos anys a causa de les mesures governamentals contra la Covid-19. No només vaig trobar que el debat era molt interessant, sinó necessari i oportú.

Hi ha molta gent que d'aquestes coses no n'és conscient i, sense qüestionar-se unes mesures que al meu entendre són més que criticables, les ha donat automàticament per bones. No ens compliquem la vida, si ho diu l'autoritat, no hi ha res a criticar; aquesta és la seva justeta filosofia de vida. El risc principal que poden generar aquestes mesures extraordinàries és que qualsevol pèrdua de llibertats decretada pels governants sempre té tendència a quedar-se; a ningú se li escapa que els governs estan més còmodes tenint a la gent acollonida.

Relacionat amb les llibertats democràtiques, em ve ara al cap l'anomenada ley mordaza espanyola, patrocinada per les dretes i tan criticada en el seu moment per les esquerres. Unes crítiques del tot justificades, fins al punt que el PSOE i els seus socis d’investidura es van comprometre formalment a derogar aquella llei i... el més calent és a l'aigüera. Abans el PP es trobava còmode amb la llei, i ara és el PSOE qui ha agafat el relleu de la comoditat. I és que en això de les llibertats de la ciutadania, no hi ha gaire diferència entre un partit i l'altre.

Un any desaprofitat

Avui fa un any que l'independentisme català va guanyar les eleccions, amb un 52% dels vots emesos. Però vist amb la perspectiva dels 365 dies transcorreguts, no sembla que el moviment independentista hagi sabut aprofitar la seva gran victòria a les urnes. Si en comptes d'unes eleccions al Parlament la votació del 14 de febrer del 2021 hagués estat un referèndum d'autodeterminació, com els que s'han organitzat en països democràticament més endreçats que el nostre, amb el 52% dels vots avui seríem una república independent.

Els partits polítics independentistes amb representació parlamentària no han fet bé la seva feina, com tampoc han treballat bé els que no tenen representació al Parlament. Posats a buscar responsabilitats, aquí no se salva ni l'apuntador. No vull fer un judici d'intencions, però de vegades sembla que alguns polítics independentistes juguin en contra dels interessos independentistes, guanyadors clars de les eleccions. Aquest virus és un engany a l'elector, i s'hauria d'extirpar. Admetre aquesta realitat resulta tan decebedor com necessari, sobretot perquè cada error del moviment independentista l'ha aprofitat el moviment unionista per tal d'evitar una caiguda encara més forta. Això no ens ho podem permetre. A Catalunya, l'unionisme encara suma el 48%.

Si no s'avancen les pròximes eleccions, cosa que no es pot descartar, queden encara tres anys per tornar a votar. En aquests tres anys la majoria independentista s'ha de plantejar seriosament com intentar evitar un altre error com el que estem patint ara. No puc oferir una recepta màgica perquè no la tinc, però sí un parell d'idees: 1/ Si els candidats independentistes a ser diputats no accepten que corren un risc i l'assumeixen amb totes les conseqüències, que no es tornin a presentar. 2/ Si els partits nominalment independentistes volen demostrar que ho són de veritat, que no ens enredin més i parlin clar.

S'ha acabat el bròquil!, continuar amb la comèdia que estem vivint només ajuda l'adversari. I ja per acabar, de la Taula de Diàleg, algun comentari? Cap ni un, uns i altres ja ens han fet passar massa vergonya.

La compareixença de Laporte

 

(Foto: Antena 3)

Compareixença del doctor Joan-Ramon Laporte al Congreso de los Diputados de Madrid (Espanya). Va ser dilluns passat, i era allà per exposar el seu punt de vista sobre la Covid-19, amb una opinió molt allunyada del discurs oficial. Hi anava convidat per Podemos i el PSOE. Un dels portaveus de la comissió, després d'escoltar-lo, va dir que ignorava què diria el convidat, com pretenent disculpar-se per haver portat un personatge gens còmode. Dit en altres paraules, va insinuar que si haguessin conegut el seu discurs amb antelació, no l'haurien convocat pas. Als pocs diputats presents a la comissió els va sorprendre una intervenció molt ben argumentada i plena de sentit comú, que no s'esperaven, tot i que, quan es debat sobre medicaments, la posició crítica de Laporte amb la línia oficial és ben coneguda pel món acadèmic des de fa molts anys. Va voler deixar molt clar que ell no té els conflictes d'interessos que altres personatges que han anat passant per aquella comissió tenen amb les empreses farmacèutiques, i va mostrar la seva estranyesa pel fet que els diputats no preguntessin mai sobre un assumpte tan delicat. El professor Laporte és un dels grans especialistes europeus en farmacologia, és conegut arreu del món, té discurs propi, sap argumentar amb dades i s'allunya sempre de les especulacions gratuïtes sense base científica, i no es deixa manipular per la gran majoria d'experts que des de fa dos anys acaparen els mitjans de comunicació. Uns experts els quals, a causa de la posició molt crítica de Laporte amb l'anomenada vacuna contra la Covid-19, sovint el tracten com un dels empestats del gremi.

En defensa dels homes

Aclariment previ: vaig escriure aquest article a finals de setembre de l’any passat, i més endavant el vaig enviar a un diari amb el propòsit que fos publicat, com havia fet abans amb altres col·laboracions meves. Però constatant que fins ara l'article no ha vist la llum, he decidit retirar-lo d'aquell diari. Es podria donar el cas que la meva opinió s’allunyés molt de la línia editorial del diari, i que aquest fos el motiu de la no publicació. No ho sé del cert però, si fos així, em sabria greu alhora que ho respecto. Sigui com sigui, he decidit publicar-lo aquí. El títol original de l'article era Dolents de mena?, i ara l’he canviat per En defensa dels homes. Tot i els mesos transcorreguts des que el vaig escriure penso que aquestes reflexions no han perdut actualitat, i que poden interessar tant a les lectores com als lectors d’El radar de Sarrià, una publicació digital que aquest any complirà els seus primers quinze anys de vida.

Llegint segons quins papers, freqüentant segons quins llocs, escoltant segons quins experts, un pot arribar a la conclusió equivocada que els homes, considerats en el seu conjunt, són dolents de mena. D’un temps ençà els homes han esdevingut els dolents de la pel·lícula; no uns homes —que en això tothom hi estaria d’acord— sinó els homes. L’article emprat és important, perquè, òbviament, d’homes dolents n’hi ha, de la mateixa manera que també hi ha dones dolentes, i vull creure que uns i altres ho són en una proporció similar. Però el fet és que algunes personalitats malaltisses elaboren un discurs totalment injust en contra dels homes en general. Es busca fer creure a un determinat perfil social, el de les persones fàcils de convèncer (ja ens entenem), que l’home és ara l’enemic a batre.

Faré dues afirmacions, sense matisos: 1/ la violència de gènere sexual, però no només l’exercida en l’àmbit de la sexualitat, és una trista xacra de la nostra societat, i cal fer tots els esforços necessaris per erradicar-la; 2/ els homes no són violadors en potència com insinuen determinades persones que potser pensen que, dient aquesta bestiesa, s’asseguren el vot del cinquanta per cent de la societat, és a dir, el vot de les dones, donant a entendre que el col·lectiu femení té incorporat el pensament únic. Bonica manera de respectar les dones! Sigui com sigui, una colla de gent irresponsable amb signatura als diaris oficials dedica funcionaris i recursos públics amb l’objectiu d’anar imposant la seva obsessió malaltissa, és a dir, que els homes són dolents de mena.

L’Ajuntament de Barcelona ens serveix d’exemple d’aquesta mala praxi antihomes, però no és l’única administració pública que cau en una obsessió que comença a ser fastigosament perillosa. Pretendre que una violència que ningú nega, però que només l’exerceixen uns quants homes, es pugui atribuir a la societat masculina en el seu conjunt resulta tremendament injust. A la banda muntanya de la plaça de Sant Jaume també veiem alguna conselleria de la Generalitat que no pot dissimular una enveja malaltissa de determinats discursos que surten dels despatxos de la banda mar. Poca broma!, estem parlant de les dues administracions públiques amb més pressupost de Catalunya.

Que una ministra, una consellera, una alcaldessa, una regidora, una alta funcionària pública o altres personatges de pensament recargolat considerin que els homes són dolents de mena i que, per tant, cal reeducar-los a tots, només posa en evidència que tenim alguns dirigents polítics que, sent generosos, els podríem qualificar de curts de gambals. Són persones que en comptes de reconèixer amb humilitat les seves evidents limitacions intel·lectuals, es dediquen a finançar amb diners públics observatoris, plataformes i xiringuitos varis —el Centre de masculinitats Plural en seria un exemple—, com si amb els nostres diners no tinguessin una cosa millor a fer que llençar-los a la claveguera.

Militància política

Si ets regidor o diputat i el politburó del teu partit t'ordena votar en un sentit determinat, fins i tot en contra de les teves conviccions, només pots fer dues coses: obeir per continuar mantenint càrrec i sou, o desobeir amb el risc que t'enviïn cap a casa, sense càrrec ni sou. És per això que sempre he fugit de qualsevol militància, bàsicament per l'obediència que comporta el fet de militar. I com que no sóc gens obedient, aquest peatge m'impedeix militar en un partit polític. Entre la militància i la llibertat, opto per la llibertat.

Dijous passat, el Congreso de los Diputados de Madrid (Espanya) va estar a punt de ser testimoni d'un empat. Recordeu aquell empat cupaire de 1515 a 1515, que fora de la militància de la CUP no es va creure ningú? Doncs dijous, a Madrid, van estar a punt de repetir un episodi similar, un empat a 175. Formalment, van quedar 175 a 174, però de facto va ser un empat a 175, ja que faltava un diputat per sumar els 350. Podemos està pendent d'una decisió judicial sobre el robatori legal d'un escó, el del diputat canari Rodríguez. Per tal de defensar els seus drets, el seu partit no ha passat l'escó al següent de la llista i, mentrestant, Podemos té un vot menys dels que li toquen. Ens trobem davant d'un cas similar al del diputat Juvillà del nostre Parlament, però... una mica diferent. A Madrid es va guanyar la votació pels pèls, per només un vot de diferència, el del senyor Rodríguez, a qui el deep state no permet votar, com si fos un polític català.

Els perdedors van reaccionar amb excuses de mal pagador. Així, un diputat pepero que votava telemàticament va al·legar que s'havia equivocat tres vegades de botó. Potser sí, ves a saber, els peperos s'equivoquen molt, sobretot a Catalunya. A Rússia ja l'haurien enviat una llarga temporada a la fresqueta de Sibèria, a meditar. A Cuba, el veuríem anant a tallar canya de forma voluntària, una ocupació habitual en aquella illa; ho sé perquè ho he vist, i si us interessen les meves experiències a L'Havana, les vaig explicar aquí. A Corea del Nord hauria desaparegut misteriosament del mapa, suposant que a Corea del Nord es pogués votar, que potser és molt suposar. I a la Xina, què podem dir de la Xina? Fins i tot quan els diputats comunistes aplaudeixen ho fan amb la mateixa intensitat i cadència que marca el senyor Xi Jinping. El comunisme ja ho té això, o ets cent per cent obedient al politburó, o pots tenir la seguretat que cauràs en desgràcia. El comunisme no accepta la discrepància.

Calia fer el ridícul?

 

Foto: El Plural

La presidenta del Parlament, MHP Laura Borràs, m'ha decebut molt, i això que tant ella com jo coincidim que som mig igualadins i, a més, a Sarrià som veïns. Però no m'ha decebut per la retirada anunciada de l'escó del diputat Pau Juvillà, sinó per les seves repetides promeses de desobediència fetes durant aquestes últimes setmanes, unes promeses que han quedat en res. Si Borràs sabia que Juvillà acabaria caient en desgràcia, quina justificació tenen les seves declaracions? Calia desprestigiar el Parlament fent el ridícul des de la presidència de la cambra? Jo crec que no.

Entre les creences i les vacunes

(Article original publicat el 28/1/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2054, pàg. 2)

És erroni pretendre que les nostres creences són les úniques vàlides. Alguns creuen que la seva missió en aquest món és "salvar" el planeta, i el problema sorgeix quan veus que no tots els "salvadors" tenen la mateixa recepta. Així, alguns han deixat de menjar carn perquè consideren que els pets del bestiar perjudiquen el planeta. Altres pretenen imposar l'ús de la bici per anar a tot arreu, oblidant que hi ha una part majoritària de la població que no vol o no pot utilitzar aquest sistema de transport, sigui per raons climàtiques, sanitàries, estètiques, o altres. A mi, per exemple, no m'agrada arribar suat als llocs on vaig.

La qüestió comença quan algú intenta imposar les seves idees particulars al conjunt de la població. Vols anar a missa cada dia? Doncs ves-hi. Vols resar cinc cops al dia de cara a la Meca? Endavant. Vols alimentar-te amb tofu? Tu mateix. Vols anar en bici a tot arreu? No te n'estiguis. Vols prescindir d'usar els avions? Doncs prescindeix-ne. Ara bé, no intentis imposar les teves creences particulars a qui no les comparteix, ja que la teva pretensió entra en contradicció amb la llibertat dels altres.

Entre les creences actuals, podem incloure la mal anomenada vacuna contra la Covid-19, amb un petit aclariment: el medicament que t'administren és un tractament, però de vacuna no en té res. Cal revisar la definició de vacuna. Aquesta mal anomenada vacuna ni genera immunitat ni impedeix la transmissió de la malaltia, ni evita cap de les seves possibles conseqüències, fins i tot les més greus, com haver d'ingressar a l'UVI/UCI d'un hospital; dissortadament, tampoc impedeix que qui s’ha vacunat acabi morint per la Covid-19. Aquestes realitats que ara comencem a tenir tan clares no ens les van explicar quan fa un any va començar la campanya massiva de vacunació. Potser els experts ni ho sabien, cosa que encara seria més greu.

Què deien fa un any i què diuen ara els mateixos personatges? Caldria organitzar un debat ben fet entre científics del màxim prestigi que es posicionin uns a favor i uns en contra d'aquesta teràpia. Sorprèn que no se n’hagi fet cap. Quan dic un debat ben fet vull dir sense posicions apriorístiques dels moderadors, i sense amagar els conflictes d'interessos d'uns i altres. Estem parlant d'un assumpte que genera un negoci de dotzenes de milers de milions d'euros, i davant de tants diners es corre el risc que l'ètica professional pugui començar a grinyolar. No acuso ningú, simplement exposo cruament una situació que difícilment podem obviar.

El PSOE fa trampa

El PSOE fa trampes legals, i quan parlo del PSOE incloc també la franquícia catalana del PSOE, ja que, de facto, el PSC, com a partit independent, va desaparèixer del mapa polític català fa uns quants anys. No cal recordar aquí i ara les lamentables circumstàncies de la seva autodestrucció, perquè no és l'objectiu d'aquest comentari fer posar vermells als encarregats actuals de la franquícia socialista catalana.

El PSOE ha fet una trampa legal perquè ahir, al Congreso de los Diputados de Madrid (Espanya), institució presidida per la socialista catalana Batet, es va sotmetre a votació l'augment pactat de les pensions del 2,5%, així com l'absurditat de mantenir l'obligació de continuar portant el tapaboques pel carrer. I on és la trampa? Ben senzill, totes dues coses es decidien simultàniament.

Així, si et volies oposar a les mascaretes com diu el sentit comú, t'havies d'oposar també a l'augment de les pensions. I si optaves per defensar l'augment de les pensions, havies d'acceptar també el manteniment de les mascaretes. Un es pot preguntar quina relació tenen les pensions amb les mascaretes. La resposta és cap ni una, a banda de voler demostrar potser qui mana a Espanya, encara que sigui fent trampes legals com ha fet el PSOE de Pedro Sánchez, un dels polítics més tramposos que han passat per la Moncloa des de la mort del dictador.

La premsa ha qualificat aquest episodi amb tota mena d'adjectius, tan merescuts com poc amables amb el PSOE i els seus dirigents. No cal dir que, naturalment, ahir al vespre es va aprovar l’augment de les pensions, amb el peatge de mantenir també el negoci de les mascaretes. La pela és la pela.

I ara, l'Hermitage

Els comuns tenen un projecte destructor per a la ciutat de Barcelona, i els socialistes els fan irresponsablement la gara-gara. El més decebedor és que a empentes i rodolons aquest ajuntament se'n va sortint. Quan van arribar als despatxos de Sant Jaume, van foragitar el turisme d'alt poder adquisitiu —el que deixa diners per a la ciutat i genera llocs de treball—, van impedir l'obertura de nous hotels i, alhora, van potenciar el turisme de xancleta, McDonald's i hotel a la sorra de la platja. Van fer tot el possible perquè la Nissan tanqués, i va acabar tancant. Ara estan molt centrats en la Seat; encara que la fàbrica sigui a Martorell, també els fa molta nosa, i si no que ho preguntin a la regidora Janet, què té com una obsessió malaltissa contra cotxes, avions i tot allò que es mogui amb motor. S'han endeutat fins a les orelles (l'alcalde anterior va deixar superàvit), i estan deixant una ciutat trinxada. Cap atractiu per atraure noves empreses i inversions. Cap. Només els interessen les bicis, els patinets, els coloms i les granotes, i passen olímpicament dels interessos de les persones i els seus drets laborals. Sense aquest ajuntament, molts aturats barcelonins tindrien feina. Es van afegir a la lliga en contra de l'ampliació de l'aeroport, i de moment se n'han sortit; costarà de revertir-ho. S'han esforçat molt perquè, en contra de l'opinió dels veïns de la Barceloneta, l'Hermitage llenci definitivament la tovallola i busqui una altra destinació més amable; no diuen res de la forta indemnització que l'ajuntament, és a dir, els barcelonins, haurem de pagar als promotors; però ja no ve d'aquí, avall que fa baixada. Falten quinze mesos per a les eleccions municipals, i si els partits amb un mínim de sentit comú no es posen immediatament les piles, els comuns intentaran repetir mandat per continuar la seva destrossa ciutadana; saben que si necessiten el suport d’Esquerra, també el tindran. La fugida de l'Hermitage anunciada ara tan sols és un símptoma més de la degradació en la qual ha caigut la nostra ciutat. Espero que algun dia se’ls demanin responsabilitats, i en paguin les conseqüències.

El passaport Covid-19, una visió discrepant

No sóc negacionista ni antivacunes. Al contrari, m'he vacunat sempre que m'ha tocat, fins i tot m'he posat algunes vacunes que la majoria de la població no s'acostuma a posar com, per exemple, la vacuna de la febre groga que s'exigeix per viatjar a determinades destinacions del Tercer Món. Em vaig posar les dues dosis de la Covid-19 quan la informació disponible sobre aquest producte era molt més engrescadora que ara. Fa un any, semblava que amb aquella vacuna acabaria el problema. Però res més lluny de la realitat. És precisament per això, és a dir, per la informació bastant més decebedora que tenim ara, que de moment no tinc previst inocular-me cap dosi de reforç.

La credibilitat d'un polític costa molt de guanyar, i es pot perdre amb una simple roda de premsa. Els polítics i els tècnics han improvisat massa sobre la marxa. Es van treure de la màniga aquesta comèdia del Passaport Covid-19 amb un únic objectiu: pressionar als reticents que no es volen vacunar perquè es vacunin. Ara tothom sap que el passaport Covid-19 no té cap utilitat sanitària, i la gent actua en conseqüència. Vaig estar tota la setmana passada en una illa africana de sobirania espanyola, i si ara hagués de fer un informe sobre els efectes pràctics del passaport, aquí i allà, estic en disposició de treure algunes conclusions que no agradaran a tothom.

A molts bars, restaurants i altres establiments no demanen el passaport, i si el demanen i els mostres un codi QR qualsevol a la pantalla del mòbil, el del Bon Preu o el de la Casa Ametller per exemple, el donen per bo. Això no m'ho han explicat, ho he viscut personalment. Es pot volar sense passaport ni cap mena de mesura sanitària prèvia, com ara el control de temperatura, presentació de certificats, etc.? I tant que es pot! Ho he experimentat dos cops en vuit dies. En un vol ens van demanar el passaport Covid-19 un cop arribats a la terminal de l'aeroport de destinació, a la sala de recollida d'equipatges, és a dir, després d'haver viatjat sense cap control. No sé què hagués passat si no l'hagués mostrat; m'haguessin fet tornar en el mateix avió? En el vol de tornada a Barcelona no ens van demanar res enlloc, ni a la sortida ni a l'arribada.

Insisteixo, el passaport Covid-19 és una mesura política de control social que només té l'objectiu d'intentar tenir-nos més obedients i esporuguits, però no té cap relació amb el control sanitari. Repeteixo, no sóc negacionista ni antivacunes, sinó només un ciutadà responsable que no dóna automàticament per bona qualsevol cosa provinent de l'administració. Sóc, en definitiva, un ciutadà que es pregunta sempre el perquè de les coses i treu les seves pròpies conclusions, sense necessitat de tutories. Els gestors de la cosa pública ens han entabanat repetidament, i a hores d'ara ja no es mereixen que ens els creiem sense qüestionar-nos primer la bondat de les mesures que ens pretenen imposar.

Famílies i pensions

(Article original publicat el 14/1/2022 a La Veu de l'Anoia, núm. 2052, pàg. 2)

Catalunya és una societat molt envellida, de les més envellides del món. Així, cada dia hi ha més persones jubilades i menys persones en actiu. Cada dia són més els catalans que viuen de les pensions públiques, i menys els treballadors que cotitzen per finançar-les. No estic dient que els treballadors en actiu paguin impostos i els jubilats no en paguin, ni de bon tros. Els jubilats, precisament, són tractats molt injustament, ja que sobre les seves pensions es veuen condemnats a tornar a pagar uns impostos que ja havien pagat quan estaven en actiu. D'això se'n diu criminalitzar el dèbil. Es graven fiscalment uns diners, propietat del ciutadà, i que ja havien pagat l'IRPF, uns diners que l'estat només administrava mentre els ara pensionistes eren treballadors en actiu.

A més d'una societat envellida, ens trobem que les famílies catalanes són cada vegada més petites. Primer de tot perquè la taxa de natalitat és de les més baixes d'Europa. Però és que avui en dia, a més de les famílies tradicionals formades pels dos progenitors i la seva descendència, hi ha moltes famílies monoparentals. És a dir, famílies formades per un progenitor i un fill o una filla; usualment, no més de dos. Aquesta circumstància tampoc ajuda a resoldre el finançament de les pensions. L'altre dia em va sorprendre agradablement saber que en una coneguda pastisseria del meu barri, aquestes famílies gaudeixen d'un cinc per cent de descompte. Després m'han dit que a les famílies tradicionals no els fan el mateix descompte. Tot i que sobre les polítiques comercials dels negocis privats hi tinc poca cosa a dir, aquesta discriminació negativa em va sobtar. I no agradablement.

Si no hi ha prou gent treballant, faltaran diners per pagar les pensions; de fet, ja ens trobem en aquesta situació. D'alternatives n'hi ha unes quantes, però totes tenen costos polítics que ningú vol assumir: concedir més ajuts públics pel naixement dels fills; promoure la immigració de gent jove; que l'administració deixi de gestionar les pensions separadament, és a dir, que aquestes s'incorporin als pressupostos generals de l'Estat, com una partida més; gastar menys en submarins que no floten i altres bajanades per l'estil; eliminar els avantatges que tenen els polítics els quals, amb pocs anys d'ocupar un càrrec, ja tenen dret a cobrar la pensió màxima; reduir l'import de les pensions i endurir les condicions d'accés a ser pensionista, i altres mesures que es podrien prendre, però que no caben en aquest article. Per on comencem?

Ciudadanos, quinze anys destruint la convivència (2/2)

(ve d’aquí)

Des del moment de la seva fundació, l'objectiu polític de Ciudadanos s’ha centrat a reduir Catalunya a una regió més d'Espanya, com ho són Múrcia o La Rioja, amb tots els meus respectes pels amics murcians i riojans. És una proposta política agosarada, però que té la seva clientela —a Catalunya tenim de tot—, si bé, sortosament, aquesta és minoritària. Per assolir el seu propòsit, Ciudadanos necessitava imperiosament eliminar el fet diferencial de la llengua, és a dir, necessitava carregar-se la normalització de l'ús del català, tant a l'escola com fora de l'escola. Ciudadanos pretenia deixar reduït l'ús del català a l'àmbit familiar, les amistats particulars i poca cosa més. I tot i que, per dissimular, es defineixen com a bilingues, els fets ens han demostrat repetidament que només són uns bilingüistes monolingües. Des del seu particular punt de vista, l'intent de genocidi lingüístic té un sentit, ja que, per a ells, el català és una nosa sense cap utilitat. Només cal escoltar la majoria de les intervencions públiques dels seus dirigents i llegir els seus documents per comprovar-ho.

Si avui en dia a Catalunya s'ha arribat a una tensió lingüística molt desagradable, una situació que ningú pot negar, es deu en bona part a la llavor anticatalana i les provocacions persistents que en aquests quinze anys ha anat conreant Ciudadanos. En aquest sentit, l’obsessió malaltissa que tenen per TV3 és una de les banderes que Ciudadanos ha mantingut de manera constant. Però vist amb la perspectiva del temps transcorregut des de la seva fundació, estic convençut que la majoria dels seus simpatitzants no se'n senten gaire satisfets, i diria que els seus dirigents, tampoc. La desaparició de Ciudadanos és, d’entrada, una molt bona notícia, i té, en qualsevol cas, una contrapartida positiva per a la resta de l'oferta unionista de Catalunya, i és que els dirigents de les franquícies catalanes del PSOE i del PP tindran a partir d'ara unes perspectives electorals millorades. Així, socialistes i populares intentaran recuperar les ovelles perdudes del ramat unionista que un dia els van abandonar per incorporar-se a una nova formació política la qual, durant quinze anys, no ha fet altra cosa que intentar destruir la convivència lingüística de Catalunya. I no cal dir que Bocs també entrarà en aquesta lluita aferrissada per esgarrapar els vots unionistes orfes de partit. Serà digne d'estudi veure qui surt més beneficiat de la desaparició de Ciudadanos.

Ciudadanos, quinze anys destruint la convivència (1/2)

L'any 2006, a Catalunya, els únics partits unionistes de dretes amb cara i ulls eren la Unió de Duran, en clau catalana, i la franquícia catalana del Partido Popular, en clau espanyola. Més tard Unió va passar a l'arxiu polític definitiu, Duran de seguida va trobar un aixopluc i els seus seguidors també es van buscar la vida en altres opcions polítiques. Cal no perdre de vista que el PP, com tota la resta dels partits amb representació parlamentària, havia donat suport parlamentari al sistema d'immersió lingüística a les escoles catalanes. Llavors Bocs encara no existia. Anys després, pressionats per partits de la seva mateixa corda política, sobre el català a l’escola els populares van canviar d'opinió. La competència en l'espai polític conservador-unionista sempre ha estat molt forta, i de vegades els partits reaccionen incorrectament. Però tard o d'hora se'n paguen les conseqüències. Així, avui en dia els populares catalans són políticament residuals, amb dos alcaldes de 947 i tres diputats de 135. Es miri com es miri, és un balanç entre ridícul i trist. Doncs bé, va ser en aquell any 2006 que es va fundar a Barcelona un partit polític anomenat Ciudadanos, i a les primeres eleccions al Parlament de Catalunya a les que es van presentar, ja van treure tres diputats. A partir d'aquell moment Ciudadanos va anar creixent com l'escuma, no només a Catalunya, que era el seu objectiu polític prioritari, sinó també en altres indrets de l'estat espanyol.

Va arribar un moment que semblava que Ciudadanos podria governar, tant a Catalunya —on va guanyar les eleccions— com a Espanya, on no les va guanyar mai, però va tenir a les seves mans la possibilitat de pactar amb els guanyadors i formar part del govern. Fos com fos, no van ser capaços de pactar enlloc i, en conseqüència, no van poder governar. Allò va representar un gran fracàs polític, i a partir d'aquell moment el partit va començar una davallada imparable. Van canviar el seu líder poc discutit per una líder més discutida i imposada pel primer. Aquell canvi de lideratge tampoc va donar resultat, ja que el projecte havia entrat en fallida. En aquests moments Ciudadanos es troba en preliquidació, fins al punt que han hagut d'abandonar la seu barcelonina de Balmes-Travessera. Un local, per cert, que ara se l'ha quedat l'Espanyol xinés, el del futbol. Una casualitat? Deixem-ho aquí. En espera del funeral i enterrament civils de Ciudadanos —unes cerimònies laiques que, com va passar fa uns anys amb UPyD, és de preveure que seran discretes—, el partit viu ara només de rendes passades i no pas d'expectatives futures, ja que aquestes són més negres que el carbó.

(segueix aquí)

El saler de la minyona

(Article original publicat el 31/12/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2050, pàg. 2)

Em van convidar a sopar a casa seva una família d'origen alemany que vivia a Port Elizabeth (Sud-àfrica), en una zona de la ciutat que podríem comparar amb l'Avinguda Pearson de Barcelona. Era una família benestant que tenia empreses importants en diversos sectors de l'economia sud-africana, des de la representació de fabricants de cotxes fins al comerç internacional de llana; de fet, era l'empresa líder del sector llaner d'aquell país. La llana sud-africana és d'alta qualitat i, en aquella època, per part del sector llaner de Terrassa i Sabadell, i Béjar (Espanya), hi havia una bona demanda d'aquesta matèria primera. Després, dissortadament, el gruix d’aquest negoci es va traslladar a altres països.

De blancs, a Sud-àfrica, n'hi ha de dos tipus: els descendents dels holandesos, racistes amb pocs escrúpols, i els descendents dels anglesos, més contemporitzadors. En aquest aspecte, els alemanys estan alineats amb els anglesos. Aquesta família va arribar a Sud-àfrica al segle XIX i, en previsió del que pugui passar en un lloc on estan en minoria, els seus membres sempre han tingut dos passaports, el sud-africà i l'alemany, i parlen tres idiomes com a mínim: afrikaans, anglès i alemany. L'avi era el cònsol honorari d'Alemanya a Port Elizabeth, així que la gestió de passaports la tenia molt per la mà. Per a la gent que viatja molt, tenir més d'un passaport és gairebé una necessitat, sobretot si vas a un país àrab i després has d'anar a Israel, o al revés. Si no vols que et facin perdre temps, és millor que les autoritats frontereres no vegin determinats visats enemics estampats al teu passaport.

Centrem-nos, però, en el saler de la minyona, l'única persona negra que hi havia en aquell menjador. Utilitzo el mot "minyona" sense cap connotació classista, sinó en l'accepció de criada que surt al diccionari. La taula feia goig, amb estovalles i tovallons de fil, plats de bona porcellana, coberteria de plata i copes Riedel. Però al mig de la taula cridava l'atenció un saler de vidre amb tapa metàl·lica que semblava sortit d'una tómbola. Em van explicar que aquell saler era el regal de Nadal que els havia fet la minyona, i sempre que tenien convidats el posaven a taula. Em van suggerir discretament que en algun moment del sopar utilitzés el saler, ja que a la minyona li faria molta il·lusió. Així ho vaig fer. En veure la cara de satisfacció de la minyona quan vaig fer servir el seu saler vaig concloure que, de vegades, fent un petit gest que no costa gens pots fer feliç a una persona.

Els patges negres dels Reis d’Igualada

 

(Foto: Reis d’Igualada)

Ja fa uns quants anys que tinc al cap parlar d’un tema delicat com el dels patges negres de la festa dels Reis d’Igualada, però per mandra o pel que sigui fins ara sempre ho he anat deixant pendent. D’aquest any, però, no passa, i poques hores abans de l’arribada dels reis hi diré la meva. Primer de tot, cal dir que a Igualada la festa dels reis és la més important de l’any, més que la Festa Major, més que European Balloon Festival, i més que qualsevol altre esdeveniment ciutadà. Però sóc plenament conscient que, tal com estan les coses, sobre un tema sensible com aquest resulta molt difícil arribar a un consens. Les posicions d’uns i altres són totalment oposades.

Així, tornen cada any amb més força les campanyes en contra de pintar de negre les cares de la majoria de les persones que en aquesta celebració popular actuen com a patges. Per cert, sovint s’oblida que a Igualada no tots els patges van caracteritzats de negre, alguns van pintats de blanc. Però d’aquests últims no se’n parla. Moviments contra el blackface impulsats per col·lectius diversos com Casa Nostra, Casa Vostra, Tinta Negra i altres, així com alguns partits polítics i persones que s’autoanomenen racialitzades, s’oposen a la pràctica de pintar de negre els patges. Tot i que s’ha de respectar el dret a la discrepància, això no vol dir donar la raó als discrepants. Potser convé recordar que aquesta festa, amb més d’un segle d’història, està organitzada per una fundació privada que disposa dels seus propis recursos i fons de finançament per tirar-la endavant cada any, tot i que l’ajuntament també hi col·labora en algun aspecte menor.

Convé recordar també que a les òperes i altres espectacles culturals sovintegen els personatges que actuen amb la cara pintada de negre, i fins ara ningú s’ha esquinçat les vestidures. El problema, si és que hi ha un problema, seria el mateix. La festa dels Reis d’Igualada és un espectacle per a petits i grans i tothom el gaudeix amb la mateixa intensitat. Només cal anar-hi i mirar les cares de satisfacció de la gent que et vas trobant per la Soledat i la Rambla. El cinc de gener he estat a Igualada des que vaig néixer, i us puc assegurar que als carrers de la capital de l’Anoia aquest debat artificial que alguns equiparen amb actituds de caràcter racista no hi és.

Viatjar amb cura

La garantia absoluta de no contagiar-se amb la Covid-19 no existeix, però prenent algunes mesures el risc es pot reduir molt, i pots, per exemple, anar de viatge. Això sí, segons com hagis de viatjar —posem per cas, en avió— és recomanable portar dues mascaretes superposades, una FP2 i, a sobre, una de quirúrgica, i no treure-te-les per res, ni per fumar, ni per menjar, ni per beure. Arribat al lloc de destinació, cal evitar utilitzar el transport públic sempre que es pugui, així com prescindir d'anar a llocs molt concorreguts com ara restaurants poc ventilats, discoteques i altres espectacles.

Només a Barcelona i en dates molt recents, em vénen a la memòria les imatges del congrés de la franquícia catalana del PSOE, el concert de Lluís Llach, la manifestació del "Català a l'escola", i altres actes similars. Estic convençut que aquests esdeveniments han estat la causa directa de molts contagis, fins al punt que quan algú del meu entorn m'ha comentat que s'ha contagiat després d'assistir a un d'aquests actes, li respondria "mira, no et queixis, tu sabies que participaves en una operació de risc". Però no ho faig, només ho penso, que tampoc es tracta de perdre les amistats.

Després de més de dos anys sense agafar cap avió ni marxar més enllà d'alguns desplaçaments en cotxe, d'anar i tornar el mateix dia, ara tenim previst marxar fora d'Europa. Hem estat gairebé dos anys fent bondat i crec que ens ho mereixem. Ja fa temps que vam comprar els bitllets; vam llogar un apartament per evitar anar a l'hotel, tot i que, quan viatjo, prefereixo molt més els hotels que qualsevol altra forma d'allotjament; i vam llogar un cotxe per no haver d'utilitzar cap transport públic, tot plegat per tal d'intentar minimitzar el risc d'infectar-nos amb la Covid-19.

Fa pocs dies la companyia aèria ens va notificar que per causes de força major retardava 24 hores els nostres vols, tant el d'anada com el de tornada. En principi això no representava cap problema, ja que havíem previst aquesta eventualitat i ens havíem reservat uns dies abans i uns dies després pel que pogués passar. El preu dels bitllets ens el mantenen. A partir d'aquí, havíem de modificar les dates del lloguer de cotxe i de l'apartament.

Les condicions del contracte de lloguer del cotxe diuen clarament que davant de qualsevol canvi que es necessiti fer, sigui per la causa que sigui, primer cal anul·lar la primera reserva, i després fer-ne una de nova. Ho fem, ens confirmen el canvi de dates així com el model de cotxe que havíem escollit inicialment, però observem que el preu s'ha encarit un seixanta per cent, només per fer un canvi de 24 hores que no l'hem pas triat nosaltres. Ho expliquem al rent-a-car i exigim educadament que ens mantinguin el preu contractat inicialment, i, oh sorpresa!, ens ho accepten. Ja només ens quedava modificar la reserva de l'apartament; hi contactem i ens fan el canvi sense cap problema ni despesa extra.

Tot sovint la gent es queixa, amb tota la raó, d'abusos al consumidor per part de proveïdors de serveis relacionats amb el turisme, però cal deixar constància que encara queden empreses serioses. En el cas que ens ocupa, fins ara, no tenim cap motiu de queixa. Ja només ens queda gaudir d'uns merescuts dies de desconnexió lluny de Sarrià.

Atacar la llengua feble, fins quan?

Ja n'hi ha prou. Al cap d'una setmana que el president de la Generalitat afirmés que l'única llengua de Catalunya que necessita reforç és la catalana, el Govern central ens imposava per decret una hora més de castellà. (...) Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han sigut enemics nostres: durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació. Les primeres reaccions oficials del Govern de Catalunya a l'esmentat decret van ser literalment escandaloses. Diguem-ho d'una vegada i sense embuts, que la paciència és el que ens ha dut al punt gravíssim on som: si els nostres polítics, en lloc de defensar amb tots els mitjans i amb totes les conseqüències la llengua pròpia del país, intenten fer-nos empassar una cosa tan monstruosa com que aquest decret "suposa un avanç històric per a la llengua catalana", o si intenten fer callar el locutor de ràdio que denuncia l'agressió, aleshores s'exposen que els considerem còmplices dels nostres enemics. (...)

Aquest text en cursiva (els ressaltats en vermell són meus) no és pas actual, sinó que pertany a un article publicat al diari Avui el dia dels Innocents de l'any 2006, avui fa exactament quinze anys. A primera vista podria semblar que és un article actual, ja que tracta sobre un assumpte cabdal per a la supervivència del català del qual aquests dies se'n torna a parlar molt. Però no ho és, aquestes reflexions tenen, com deia, quinze anys, tot i que si busquéssim una mica en trobaríem d'altres de similars, anteriors i posteriors. L'autor del text en cursiva és el lingüista Joan Solà (e.p.d.), que va ser catedràtic de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona i màster en lingüística per la University of Reading (Regne Unit).

Una recent sentència judicial obliga a reduir la presència del català a l’escola en un vint-i-cinc per cent, un pas previ a anar augmentant aquest percentatge fins a situar-lo en el cinquanta per cent o menys. Observant la seva trajectòria destructiva de segles, els enemics del català ho seguiran intentant. Dissortadament, els destructors de la llengua pròpia de Catalunya, els nostres enemics en paraules del senyor Solà, tenen a la majoria de la judicatura de la seva part. Si des de Catalunya no ens ho agafem molt més seriosament, el català anirà quedant reduït fins al no-res. I si el Govern de Catalunya no es veu capaç de tirar endavant aquesta tasca, hauria de plegar i convocar unes noves eleccions. Ens hi estem jugant el nostre futur, i la nostra descendència no ens perdonaria mai la nostra inacció.

Els fons Next Generation

(Article original publicat el 17/12/2021 a La Veu de l'Anoia, núm. 2048, pàg. 2)

Recordeu la pel·lícula de Berlanga, Bienvenido, Mister Marshall? Si la recordeu, potser us ajudarà a entendre una mica l’arribada dels fons Next Generation. I si no l’heu vist, us aconsello que la veieu. Salvant totes les distàncies, aquella pel·lícula i l’arribada dels fons Next Generation tenen alguna cosa en comú. Són dues sortides similars per intentar pal·liar dues grans desgràcies. Així, a la pel·lícula de Berlanga veníem de la Guerra Incivil espanyola i la Segona Guerra Mundial, amb el país trinxat, i ara estem sortint, o encara no, de la part més dura de la pandèmia Covid-19.

Els fons Next Generation són un estímul econòmic de la Unió Europea adreçat als estats membres per ajudar a sortir de la crisi provocada per la pandèmia Covid-19. Es van aprovar l’estiu de l’any passat i la idea és que s’utilitzin en projectes de transició ecològica i digital, creixement sostenible, resiliència econòmica, és a dir, la capacitat d’afrontar l’adversitat, cohesió social i territorial, i la millora del funcionament institucional. No cal dir que tots aquests conceptes poden tenir lectures diverses, i segur que les tindran. Són grans paraules per no dir gairebé res, o per englobar-ho tot. Depèn de qui ho llegeixi.

És la primera vegada que la Unió Europea s’endeutarà, i la contrapartida —els diners no cauen del cel— seran nous impostos comunitaris. Els fons es transferiran als estats de dues maneres: o com a subvencions a fons perdut o com a crèdits a baix cost, i els diners necessaris s’obtindran de la venda de bons europeus que hauran de comprar els estats membres. Als efectes pràctics, significarà que els diners sortiran de la nostra butxaca i, després de fer una excursió per les institucions europees, tornaran a la mateixa butxaca.

Caldrà discutir, però, un petit detall, o no tan petit. Rebrem els mateixos diners, en rebrem més, o en rebrem menys? Tot això s’haurà de negociar, i és d’esperar que els governants que defensin els nostres interessos ho facin bé. I és aquí on trobo certes semblances entre els fons Next Generation i la pel·lícula Bienvenido, Mister Marshall. A la pel·lícula de Berlanga la caravana dels americans passa de llarg i no s’atura a un poble on se’ls esperava amb els braços oberts, els discursos de les autoritats preparats, i un banquet a punt en honor seu. A Europa passarà el mateix: els països més espavilats faran aturar la caravana dels fons, i els que no ho siguin tant veuran com els fons passen de llarg. Confiem que nosaltres estiguem en el primer grup.

Twitter, una eina molt útil

Utilitzo Twitter gairebé des de l'aparició d'aquesta xarxa, i trobo que és una eina molt útil. Al principi, per prudència, com que desconeixia el seu funcionament, feia servir Twitter amb un nom inventat. Uns mesos més tard, en tenir-hi més confiança, ja tuitava amb un nom que tampoc era el meu, però donava alguna pista sobre qui hi podia haver al darrere. Des de l'any 2011 —ja fa més de deu anys!— tuito amb el meu nom i cognom reals, sempre donant la cara. No sóc polític ni tinc cap aspiració en el món de la política, només sóc un ciutadà que observa amb molta atenció el seu entorn, i després ho comenta a la xarxa. I quan li sembla que ho ha de fer, felicita; i quan cal, que cal molt més sovint del que m'agradaria, es queixa i demana explicacions.

Molts gestors i governants que tenen un compte de Twitter amb el seu nom i cognom, siguin del nivell territorial que siguin —des d'un modest districte de Barcelona fins a la Generalitat o al Parlament Europeu—, per intentar espolsar-se les puces de sobre dels seus silencis t'expliquen, com si fos la cosa més natural, que "el meu compte de Twitter no el porto jo, me'l porta gent del meu equip". És així com pretenen justificar que no reaccionin a les preguntes i queixes que reben per aquesta xarxa. Però és una excusa tan pobra com poc creïble, i això deixant de banda que no considero ètic que un compte personal es gestioni via pressupostos públics.

Els governants que dèiem abans no ho admeten obertament, però m'atreviria a dir que la majoria pensa que Twitter seria per a ells una eina política ideal sempre que es limités a fer la tasca 1.0, és a dir, que funcionés en una única direcció, la que va del titular del compte cap al lector, però no en sentit contrari. Ara bé, com que aquesta limitació, sortosament, no es pot habilitar, molts t'acaben dient que Twitter és una eina dolenta per se, el mal de tots els mals, l'antiperiodisme i tot el que de negatiu hi vulgueu afegir. És una reacció pueril a la gran frustració que deuen sentir per no poder censurar aquesta eina. La realitat és, però, que tots els periodistes que es dediquen a la política utilitzen Twitter, i per alguna cosa serà.

Parlem clar, hi ha un tipus de polític, de dretes i d'esquerres, amant de la censura. És aquella mena de polítics als quals els agradaria limitar Twitter a la transmissió inflexible de la seva propaganda, però que no volen veure ni en pintura cap crítica a la seva gestió. Són persones que acostumen a tenir una relació complicada i fins i tot tortuosa amb la discrepància política, i no els agrada que ningú els porti la contrària. És aquella mena de gent que encara no ha entès la utilitat real d'aquesta eina. Tot i que estem a punt de començar l'any vint-i-dos del segle XXI, en temes de comunicació s'han quedat aturats al segle XX.

La realitat és, però, que amb aquestes noves eines, el control i seguiment periodístic i ciutadà de les actuacions dels polítics ha arribat per quedar-se, sigui quina sigui la seva reacció a l'existència de les xarxes. Sense cap mena de dubte, Twitter és una gran eina que, ben utilitzada, pot acabar canviant a millor la forma de governar i la forma de relacionar-nos amb els nostres governants. Que hi ha gent esbojarrada que usa malament Twitter? I tant! Com diuen a les Balears, per tot hi ha de tot, però això no justifica criminalitzar l'eina.