Fa setmanes que vaig escriure aquest article i ara, després del molt previsible cataclisme ciudadano a Castella i Lleó i Andalusia (Espanya), penso que és un bon moment per publicar-lo. Si m'esperés més, potser ja només podria publicar la crònica del funeral, i jo vull explicar més coses.
Els dirigents de Ciudadanos consideren que per assolir el seu somni d'assimilar la “desafecta” nació catalana a una regió obedient més de l'estat espanyol —des del naixement del partit, aquest ha estat el principal objectiu de Ciudadanos—, la primera tasca implica minimitzar al màxim l'ús social del català que, recordem-ho, és la llengua pròpia de Catalunya, per deixar-lo reduït a l'àmbit familiar i poca cosa més. Són malaltissament obsessius contra el català, tot i que, per dissimular-ho, asseguren ser uns grans defensors del bilingüisme. Però no cal esforçar-se gaire per constatar que no van més enllà de reivindicar un enganyós bilingüisme monolingüe. Els dirigents de Ciudadanos intuïen que un cop eliminat l'ús social de la llengua, la resta ja seria bufar i fer ampolles. És el mateix que intuïen els guanyadors de la guerra incivil espanyola. Ciudadanos defensa aquella teoria tan tronada i antidemocràtica que diu que per sobre de tot, i de tot vol dir de tot, també de la llengua pròpia d'un país i de la democràcia, i de la voluntat majoritària de la ciutadania catalana, hi ha d'haver la unitat d'Espanya. Recordeu el lema que es pot llegir a la porta de les casernes de la GC, Todo por la patria? Doncs això. Todo.
De vegades em retreuen que quan parlo o escric sobre Ciudadanos mostro un excés d'agressivitat. No és pas així. El que molts catalans sentim —catalans nascuts aquí i nascuts fora de Catalunya— és un emprenyament creixent i justificadíssim. Amb els anys, Ciudadanos, el partit que fa la feina més bruta de l'unionisme espanyol, s'ha convertit en un club d'acusetes dedicat al setge judicial de l'acció política de l'adversari. Aquesta descripció en cursiva no és meva, la trobareu a la pàgina 523 d'un llibre excel·lent de Jordi Panyella, "Causa General", d'Angle Editorial. El mal que Ciudadanos està fent a la societat catalana mereix tots els retrets.
Catalunya era una societat que abans estava raonablement cohesionada, i aquesta cohesió s'està trencant, en bona part gràcies a la feina fastigosa de Ciudadanos. El fet innegable és que, amb l'excusa de la llengua, estan transformant Catalunya en una societat cada dia més crispada i dividida. Ciudadanos sembla haver oblidat que els promotors de la immersió lingüística a l'escola catalana no van ser els catalans de la ceba que viuen a Sarrià, o a la Garrotxa, sinó els pares castellanoparlants provinents de la immigració que vivien a Santa Coloma de Gramenet, els quals aspiraven a una situació millor per als seus fills.
Alguns dirigents i militants de Ciudadanos van abandonant el partit discretament, sense fer gaire soroll; alguns s'han incorporat a altres colles polítiques unionistes que han anat sorgint com els bolets a la tardor. Unionistes, sí, és convenient definir-los amb el terme correcte, com es fa al Quebec, a Escòcia, a Irlanda..., perquè de constitucionalistes ho som tots. La diferència és que els unionistes ja tenen la seva constitució, i els independentistes —el 52% dels catalans segons les últimes eleccions— encara no tenim la nostra. Però la tindrem aviat. La part més abrandada de la militància ciudadana s'ha quedat per tancar el llum, i des dels faristols diversos que pengen dels càrrecs institucionals que encara conserven, continuen predicant el discurs de l'odi en forma de clara animadversió contra la llengua pròpia de Catalunya i, de retruc, contra Catalunya. Somien a veure una Catalunya com La Rioja o Múrcia, però tot i els seus esforços no se’n sortiran.
Carrizosa, Arrimadas, Rivera i tota aquesta gent són individus políticament tòxics que passaran a la història fosca de la política catalana per haver inoculat en la nostra societat el verí de la crispació, lingüística i política. A Espanya tenen actors secundaris que van aprendre de pressa la lliçó anticatalana. Ara estan sortint a la llum actuacions professionals recents del seu portaveu al Congreso, un tal Val, que no són com per sentir-se’n orgullós. Més al nord, al Parlament Europeu, tenen aquest pobre noi que cobra d'eurodiputat i es fa dir Adrián Vázquez, i cada dos per tres ens demostra com a partir d'un gran currículum acadèmic pot sortir un polític que sembla de cal justet. No sempre un gran currículum és garantia d'actuar amb intel·ligència. I tot i els seus repetits fracassos a Europa, el tal Vázquez destaca per no haver après què és el sentit del ridícul.
Actuen amb tanta intensitat contra Catalunya que ni els grans partits espanyols de l'estat, no precisament procatalans, gosarien defensar les seves tesis lingüístiques excloents amb tanta agressivitat i mala llet. Excloents, sí, excloents amb la llengua pròpia de Catalunya. I no en tenen prou de veure'ns lingüísticament humiliats, ens volen destruïts com a nació, i per això es passen tantes hores als jutjats presentant denúncies a tort i a dret contra tot el que es bellugui. Sortosament, però, tot i que el seu virus lingüístic segueix ben viu, el partit Ciudadanos ja es troba en coma irreversible. El seu relleu polític l'agafaran les franquícies catalanes de Bocs, del PP —aquests ho aprofiten tot; dels tres diputats que són al Parlament, dos són provinents del transfuguisme ciudadano—, i també d'una part del PSOE. Això no obstant, sortosament, tot sumat no arriba al cinquanta per cent del vot català, és a dir, no disposen del suport suficient que els permetria acabar de destruir el país per la via lingüística.
Conec persones intel·ligents que encara militen a Ciudadanos, i alguns, des dels càrrecs públics que ocupen representant aquest partit a districtes, ajuntaments i altres entitats, fan una tasca política força positiva al servei del ciutadà, i uns pocs actuen bastant al marge de les destructores directrius lingüístiques del politburó ciudadano. Coneixent-los, sorprèn força que encara no hagin tocat el dos.
