L’incert futur de la Sagrada Família

Abans d’ahir dilluns vaig assistir a una conferència molt interessant del Dr. Arquitecte Jordi Bonet i Armengol, Director de les obres del Temple de la Sagrada Família. L’acte estava organitzat per Els Amics de Sarrià i l’A.Cultural Casa Orlandai, amb la col·laboració del C.E. Els Blaus i l’A.V. de Sarrià, i va tenir lloc a la Casa Orlandai de Sarrià. La sala d’actes de seguida va quedar petita degut a la gran assistència de públic interessat pel tema.

El Dr. Bonet va fer una explicació històrica que comprèn el període de més d’un segle que va des que es va decidir aixecar aquest temple fins els nostres dies, amb una intervenció molt didàctica i farcida d’anècdotes de tot tipus sobre el projecte, les obres i el seu sempre complicat finançament (bàsicament privat); els avatars de l’obra durant la guerra 1936-1939, la projecció exterior a tot el món i especialment al Japó, i molts altres detalls interessants, així com sobre la personalitat del seu autor, el visionari arquitecte Antoni Gaudí, i el munt de dificultats tècniques i de tot tipus en que es va anar trobant per tirar endavant el projecte.

El Dr. Bonet va completar la seva intervenció amb un audiovisual per entendre millor el sofisticat projecte de Gaudi i el seu complicat procés de construcció, les dificultats que han anat sorgint i les solucions que s’hi han anat trobant, la situació actual de les obres així com la seva projecció de futur. Va quedar molt clar que la construcció avança a bon ritme, amb una inversió aproximada d'un milió i mig d’euros mensuals (per entendre-ho millor, quasi deu milions de pessetes diaris). També va quedar clar que a dia d’avui fer una previsió sobre la data d'acabament de l’obra resulta del tot impossible.

Evidentment tampoc es va estar de comentar el projecte del túnel del TGV que està previst que passi a pocs centímetres dels fonaments de la Sagrada Família, i els evidents riscos que molts tècnics hi veuen en aquest arriscat projecte paral·lel al temple. No va oblidar-se de fer uns comentaris molt oportuns sobre la prepotent actuació de l’equip de govern de l’Ajuntament de Barcelona, equip que, cal recordar-ho, governa en precari, en manifesta minoria. Un ajuntament que prescindeix olímpicament de la voluntat de la majoria dels seus regidors, legítims representants dels barcelonins, que es van manifestar contundentment en contra de l’actual traçat del túnel del TGV en la votació que es va fer al plenari d’aviat farà un any.

L’equip de govern municipal liderat pel senyor Jordi Hereu va quedar ben retratat, i penso que, de moment, no cal afegir-hi res més. El tema es troba ara als tribunals i els jutges se suposa que quan toqui hi diran la seva. Però penso que també s’ha de dir quelcom sobre l’actuació, o més ben dit la manca d’una actuació més contundent, per part de l’oposició municipal encapçalada pel senyor Xavier Trias, que no es va atrevir a portar als tribunals el flagrant incompliment per part del govern del mandat del plenari contrari al traçat. Resulta necessari, per tant, que també quedi registrada la tebior de l’oposició i en deixo constància aquí doncs el representant de CiU que va assistir a la conferència va marxar abans del torn obert de paraules, i per tant no hi va haver ocasió de fer-li aquest comentari personalment.

El món és, quasi sempre, dels matiners

De vegades l’autor d’aquest blog busca també una certa provocació però haig de reconèixer que sovint no quedo del tot satisfet dels resultats obtinguts. No és fàcil provocar –en el bon sentit de la paraula- amb una argumentació sòlida, amb arguments que no et puguin tombar a les primeres de canvi. En primer lloc perquè s’ha de disposar de molta informació que els amateurs com jo no sempre tenim al nostre abast. I en segon lloc, s’ha de saber utilitzar aquesta informació per tal que tot plegat quedi mínimament sòlid i fiable. Avui intentaré demostrar la veracitat de l’enunciat del títol d’aquest article, en el sentit de que és quelcom més que una frase feta, i ho faré prescindint de l’argumentació clàssica. Seguiré, per tant, un camí diferent.

“A quien madruga Dios le ayuda”. Segur que tothom ho ha escoltat més d’un cop. Possiblement hi trobaríem algunes excepcions però, en general, estic convençut de que la dita és ben veritat. Podríem discrepar sobre si el fet de matinar agrada molt, poc o gens, però aquí ja entraríem en un altre debat.

Quan la gent es desperta a la vella i decadent Europa, una zona del món que ja sigui per cansament i manca d’idees, o per un excés de benestar que fa que el cervell se’ns atrofiï, a l’emergent Àsia ja han esmorzat, han pencat tot el matí, han dinat a peu dret qualsevol cosa i ja es troben a la tarda treballant un altre cop. Els asiàtics ens porten unes quantes hores d’avantatge i nosaltres els europeus no els atraparem mai, per més que correm i per més que ens hi esforcem. Quan a Europa tot just ens aixequem, a Àsia ja han fabricat quelcom nou per fer-nos la competència.

Tota norma, però, té les seves excepcions. Per tant, si ens proposem buscar una excepció a l’enunciat d’avui també el trobarem. Irlanda. El país europeu on més tard s’aixequen, o almenys l’indret d’Europa on més tard surt el sol és avui, econòmicament parlant, un país capdavanter. Tant és que ens fixem en les seves taxes de creixement com en altres paràmetres, l’economia irlandesa és avui un exemple per Europa.

Però dissortadament Irlanda no reflecteix el que en general passa a Europa, és un país que no deixa de ser una excepció dintre del nostre anquilosat continent. Tal vegada hi té quelcom a veure que no fa massa anys Irlanda era el país més pobre d’Europa, doncs ja sabem que sovint la pobresa d’un país (combinada, això sí, amb les ganes de treballar dels seus habitants) acaba sent precisament el seu principal motor de creixement.

Potser l’única alternativa que ens quedaria a Europa per tractar de canviar les coses fos convèncer les Nacions Unides que la línia internacional de canvi de dia enlloc de passar per on passa ara, per l’Oceà Pacífic, a l’est de Nova Zelanda, passes per l’est d’Europa, diguem que per sobre del Mar Negre (sense concretar-ho massa mentre es discuteix si Turquia és europea o asiàtica). Llavors Europa aniria sempre per davant d’Àsia en termes de calendari, i els asiàtics mai ens atraparien per més que correguessin. Però no ens enganyem, si la deslocalització de la línia del canvi de dia no anés acompanyada d’altres coses, d’un veritable canvi de xip a Europa, el passar a anar per davant en el calendari no ens resoldria el problema de fons.

Triar entre “Marianistas” i “Esperanzados”

Una hipòtesis: que l’autor d’aquest blog fos un militant pepero espanyol. Si ho fos i hagués de triar entre Don Mariano, el presidente nacional, i Doña Esperanza, l’anomenada lideresa, que sembla que d’això es tracta, em trobaria amb un important dilema. Per sort aquest no és el cas doncs abans d’aquest debat ja vaig haver de fer una altra tria prèvia, aquesta entre els partits polítics que prenen les decisions a Barcelona i els que les prenen a 600 quilòmetres de distància, i això sí que des d’un bon principi ho vaig tenir clar.

Una hipòtesis alternativa: que l’autor fos un militant pepero català. Si es donés el cas i hagués d’optar entre el senyor Fernández, la senyora Nebrera i el senyor Sirera, que aquests són els personatges que, avui per avui, aspiren a dirigir la franquícia catalana del Partido Popular, tinc molt clar que m’inclinaria sense cap mena de dubte per... deixem-ho córrer.

Una explicació: no faré pública la meva preferència per dos motius. El primer és que com tothom que segueixi aquest blog amb una certa regularitat segurament ja ha pogut copsar, el seu autor mai concreta la seva definició política; una altra cosa són les deduccions –respectables però sempre subjectives- que se’n puguin treure. El segon motiu és el mateix que ja s’ha dit abans, i és que es tracta d’un partit que no pren les decisions al carrer Urgell de Barcelona sinó al carrer Gènova de Madrid, una mica massa lluny pels que som partidaris de les polítiques de proximitat.

Una opció: si em posessin la pistola al pit i tant sí com no em fessin optar entre apuntar-me als Marianistas o als Esperanzados, el meu dubte seria similar que si m’hagués de decidir entre els Moixiganguers d’Igualada i els Castellers de Sarrià. Segurament prescindiria de tots dos i m’inclinaria per picar alguna cosa a la barra del Pinotxo del Mercat de la Boquería.

Unes pistes: l’anomenada brunete mediática (El Mundo, la Cope, Libertad Digital, etc.) dóna suport a la lideresa, sense fissures. Aznar calla i, de moment, es deixa interpretar. Les posicions de l’ABC i La Razón no són encara prou clares. El Público, El País i la Ser faran, quan toqui, el més convenient pels socialistes. La Vanguardia, com sempre, amb els que manen, i potser gràcies a això porta 127 anys al mercat.

Un aclariment final: es podria escriure un article molt similar si la lluita pel poder s’hagués obert al PSOE, tant se val que fos a nivell espanyol o que la tria s’hagués de centrar en la seva franquícia catalana anomenada PSc(PSc-PSOE). No ens enganyem, el fons de la qüestió és, implícitament o explícitament, el mateix en ambdós partits (una petita c en front d’una gran E). Dues formacions polítiques que s’autodefineixen no com a estatales sinó com a nacionales. Tota una declaració d’intencions. Més clar, l’aigua. Tanto monta, monta tanto.

Alitalia (i 3)

De fet, amb l’article d’ahir jo ja donava el tema per tancat però no me n’he sabut estar d’aprofitar un comentari rebut d’un bon amic que normalment em fa arribar els seus punts de vista no directament al blog sinó de forma privada. Diu així:

Respecte al futur d'Alitalia el nas em diu que "Il Cavaliere" tindrà la temptació de col·locar la companyia a un banc local, que es deixi, a canvi de fortes contrapartides, doncs els russos ja fa temps que van aprendre allò de "la pela és la pela" i dubto que s'empassessin quelcom gaire diferent a lo que s'empassaria Air France-KLM.

El problema, com bé dius, és que si la vaca no dóna llet no per canviar de pagès en donarà, es necessita anar a pasturar a altres llocs, fer un estable nou o medicar-la si està malalta, i a vegades s'ha de sacrificar l'animal. És "la crónica de una muerte anunciada", doncs em sembla que el govern i sindicats italians no estan per la tasca d'assumir els costos de tots els anys de desgovern d'Alitalia. I com més triguin a fer el que cal pitjor. Arribarà un moment que ni posant-hi tots els diners del Banc d’Itàlia n'hi haurà prou; potser encara no han arribat a aquest punt, però ja deuen ser bastant a prop.

En quant als teus punts MilleMiglia aprofita'ls mentre valguin, ja que comencen a tenir un color una mica lleig.

Que la gestió d’Alitalia deixa molt que desitjar ningú ho posa en dubte. Uns exemples viscuts aquesta mateixa setmana per l’autor d’aquest blog:

1/ Ni ells mateixos s’aclareixen sobre quins bitllets donen dret a viatjar en business i quins no. Al comprar el meu bitllet quedava clar que tenia dret a viatjar en business i altres cops, amb bitllets similars, hi he viatjat sense problemes. Però aquesta vegada, al anar a facturar i comentar-ho al personal dels taulells de facturació d’Alitalia, en un cas (Bolònia) m’ho van acceptar però vaig haver d’insistir, i en un altre (Barcelona) s’hi van negar en rodó.

2/ Evidentment, si vaig anar al mostrador de facturació és perquè la facturació on line no funcionava; els empleats em van dir que això era el més habitual.

3/ Abans d’ahir a la tarda, a l’aeroport de Roma-Fiumicino, TOTS els vols d’Alitalia que sortien de la Terminal B on jo em trobava ho feien per una porta diferent a la que figurava a les targetes d’embarcament, i el canvi de porta només l’anunciaven per megafonía una sola vegada per cada vol, pocs minuts abans de l’hora d’embarcar. Les corredisses dels passatgers que no havien tingut la precaució de comprovar-ho a l’últim moment a les pantalles eren la norma, quan s’adonaven que s’esperaven al lloc que no tocava.

Ja s’anirà veient com s’acaba aquesta història però tot plegat no té la pinta de que pugui acabar massa bé.

Alitalia, més

Des de l’article anterior Si può fare i al llarg d’aquesta setmana que ara s’acaba, han passat moltes coses. De fet, aquests darrers dies s’han anat succeint a l’entorn d’Alitalia una colla d’esdeveniments força remarcables. Convé recordar que Alitalia és una de les poques companyies aèries d’Europa que encara està considerada amb aquella expressió tan significativa que reflecteix el domini de l’estat sobre l’empresa: companyia de bandera.

Cronològicament, en primer lloc i tal com es preveia, a principis de setmana el consorci Air France/KLM va retirar definitivament l’oferta de compra que formalment encara hi havia sobre la taula, oferta que pretenia fer-se amb la meitat de les accions (de propietat estatal) de l’empresa Alitalia. Aquest va ser el moment clau, a partir del qual la companyia podia declarar-se en fallida en qualsevol moment, deixar de volar i desaparèixer del mapa, seguint un procés que en els darrers anys a Europa ja havien sofert altres companyies aèries.

Per tal d’evitar-ho, el govern en funcions d’Itàlia liderat per Romano Prodi, Il Professore, i se suposa que comptant amb la conformitat del nou cap de govern in pectore Silvio Berlusconi, Il Cavaliere, que encara no ha pres possessió del càrrec, va concedir a l’empresa una nova ajuda estatal, en aquest cas un crèdit-pont de 300 milions d’euros, oficialment a tornar abans d’acabar l’any.

Tenint en compte que Alitalia està perdent un milió d’euros diaris (dissabtes i diumenges inclosos), i calculant també un cert increment de les pèrdues per la inflació, l’import del crèdit cobreix el que resta d’aquest any i dóna als seus directius un nou termini de temps per trobar una sortida a l’empresa.

Al meu particular entendre, aquests tres-cents milions no són res més que allò que se’n diu allargar l’agonia. Si s’han de tornar, un possible comprador que es faci abans amb l’empresa els haurà de descomptar del preu que en pagui, això suposant que el preu fixat superi els tres-cents milions. Si la valoració que es fes de l’empresa fos inferior, el possible comprador hauria de cobrar de l’estat italià en comptes de pagar.

Però si finalment no surt un nou comprador, l’empresa només retardarà una fallida inevitable, posposant-la uns mesos i deixant la patata calenta de l'espetec final en mans d’Il Cavaliere. Evidentment, aquesta pròrroga costaria tres-cents milions més als contribuents italians. I això deixant de banda l’opinió gens favorable de les autoritats comunitàries, i les mesures que aquestes puguin prendre en contra del govern i de l’empresa, doncs no sembla massa lògic que un govern pugui afavorir una empresa que presta uns serveis en competència amb altres empreses que no han rebut ni reben aquests ajuts. Competència deslleial en diuen d’això.

L’última notícia és que l’empresa russa Aeroflot sembla novament interessada en fer-se amb Alitalia. Déu els agafi confessats! I si m’ho miro des de la meva estricta òptica particular, se m’acudeix una pregunta: què passarà amb els meus punts MilleMiglia que a hores d’ara potser ja equivalen a algun vol gratis?

Si può fare

Com diuen els italians, si può fare, es pot fer, sí. Però no deixa de ser una pràctica de risc. Aquesta setmana sóc a Itàlia, i viatjo seguint una pràctica de risc que ni recomano ni tampoc m’atreveixo a desaconsellar doncs l’experiència és quelcom que difícilment es pot transmetre. Amb poques excepcions, cadascú vol viure i experimentar per sí mateix i prescindir de l’experiència dels altres, i potser s’ha d’entendre. I després ve allò de si l’encerto l’endevino. I si t’equivoques, els que hi entenen diuen que tota experiència sempre és útil, ni que només sigui per concloure que allò no ho has de repetir mai més.

M’explico. Per raons que no vénen al cas, aquests dies estic viatjant amb un bitllet d’avió d’Alitalia, una companyia aèria que està en fallida tècnica des de fa temps, anys ja. Els quatre vols que faig aquesta setmana els vaig comprar no fa gaire, de fet vaig prendre la decisió de volar amb Alitalia coincidint amb el trencament de les negociacions sobre la possible absorció de l’empresa italiana per part del grup Air France-KLM. Hi ha qui diu que més d’hora que tard Alitalia farà un pet com un aglà. També tenim els que opinen que en tractar-se d’allò que es coneix com una companyia de bandera, el govern italià s’ho pensarà molt abans de deixar-la caure.

Per què molta gent considera que és una pràctica de risc el fet de volar amb Alitalia? Doncs és molt senzill. Si aquesta companyia fes fallida i deixés de volar d’un dia per l’altre, uns quants milers de passatgers ens quedaríem a terra amb aquella cara de babau o d’emprenyat que tots hem vist que fan els viatgers frustrats que es troben de sobte en situacions similars. Ens trobaríem amb uns bitllets i una tarja MilleMiglia a la mà que no ens servirien de res.

Si ens hi trobéssim, ens hauríem de buscar la vida per altres mitjans. Potser no és massa realista pensar que aquesta possibilitat sigui una cosa molt excepcional, remota i que difícilment esdevindrà. Tothom recordarà que darrerament de situacions d’aquestes se n’han vist unes quantes. Parlo d’aquelles imatges que ens mostra la tele de la gent als aeroports esperant un miracle que tothom sap que mai es produiria. Són imatges que comencen a ser massa habituals, també als aeroports del conegut com a primer món. Ve-t’ho aquí.

En fi, és el que hi ha. Ara tanco la parada uns dies. Espero tornar (a Barcelona i a escriure en aquest blog) abans que s’acabi la setmana. Mentrestant, sempre hi ha l’opció de llegir-se aquells articles antics que, per mandra, manca de temps o per qualsevol altre motiu en el seu moment es van passar per alt.

Carta oberta a Xavier Trias, líder de l’oposició a l’Ajuntament de Barcelona i president del grup municipal de CiU

19 d’abril de 2008

Benvolgut Senyor Trias,

Ara mateix llegeixo a elSingularDigital.cat: "Trias anuncia que portarà Hereu als tribunals per no acatar els mandats de la majoria". Si hagués de fer un pronòstic, vostè no portarà Hereu als tribunals però és que, si ho fes, segurament ja seria massa tard. Dic això perquè en l’actual legislatura de motius similars per fer-ho ja n'ha tingut uns quants, i vostè no ha fet res, no sé si per voluntat pròpia o per imposició de la cúpula del seu partit. Tant se val, el resultat és el mateix. Aquesta mena de ninguneig continuat que els fa l'alcalde i el seu prepotent i fatxenda segurata Carles Martí aviat farà un any que dura, i vostè aguanta, diu quatre coses als diaris, i no porta Hereu als tribunals. Hi ha l’educació, sí, però també hi ha la dignitat.

No cal recordar-li que poc després de les eleccions, abans de l'estiu passat, vostè ja va tenir el primer motiu seriós per portar Hereu als tribunals, també per una votació en un ple que molts barcelonins no hem oblidat. Situacions similars s'han anat repetint després i vostè només ha amenaçat però, a la pràctica, no s'ha mogut. Els barcelonins que no vam votar ni socialista ni comunista i que, a més, no ens agrada el PP, no ens sentim gens representats al nostre ajuntament. És així de senzill. Llàstima que els del PP actuïn com actuen a nivell nacional, lingüístic i demés, doncs això ens impedeix votar-los, però s’ha de reconèixer que l’única oposició seriosa que hi ha a l'Ajuntament de Barcelona és la de l'Alberto Fernández.

Miri, durant uns anys molts havíem votat CiU a les municipals, però finalment vam deixar de fer-ho fastiguejats, doncs ens vam adonar que vostès, com a primer partit de l'oposició, feien de tot menys oposició. L'avantatge amb la que juga el senyor Hereu és que tot i estar en minoria sap que no té oposició. Llevat del PP, que ha assumit quin és el seu paper i el fa força bé, la veritat és que CiU mai ha fet de veritable oposició. Potser convé recordar que l’any vinent farà trenta anys que CiU és a l’oposició. Trenta anys!

En fi, senyor Trias, reconec que vostè és molt educat i tot allò que es diu i que és molt d’agrair, però el seu paper com a líder de l'oposició deixa molt que desitjar i les seves amenaces, per massa repetides i mai portades a terme, ja no tenen cap credibilitat. És trist constatar-ho però és així, i he decidit fer-li saber públicament doncs penso que potser ningú li diu què és el que pensa molta gent del carrer.

Ben cordialment,

Miquel Saumell, Sarrià

La dificultat de decidir el títol

Sempre he pensat que l’ofici d’escriptor, entenent com a tal aquella persona que, per posar un exemple, publica regularment la seva columna en un diari, ha de ser una manera de guanyar-se la vida molt interessant. Si un escriptor s’ho sap muntar mínimament bé, l’ofici permet molta creativitat. Així, fixades les lògiques regles del joc imposades per l’empresa editora per la que es treballi, l’escriptor disposa d’una llibertat de creació inexistent en altres professions.

En llegir això segurament que més d’un es dirà que no hi està d’acord. Bé, una flor no fa estiu i, a més a més, el pensament és lliure. Però jo jugo amb l’avantatge de l’ignorant, d’aquell que s’ho mira com si diguéssim des de fora del gremi, i em puc permetre certes opinions que un professional (entenent com a tal aquell que viu del seu ofici) mai s’atreviria a posar negre sobre blanc.

Dit això i basant-me en la meva pròpia experiència d’actualitzar aquest blog quasi cada dia, moltes vegades la major dificultat que se’m presenta és triar el títol adequat. Sovint és el que em costa més, el títol, i més d’un dia (per exemple, avui mateix) n’acabo posant un que no m’acaba de convèncer. És a dir, posant-ho per ordre creixent de dificultats, diria que en primer lloc (el que em resulta més fàcil) és escriure l’article, en segon lloc és trobar l’idea sobre la que haig d’escriure, i finalment, el que em resulta més difícil és posar-hi el títol.

A vegades m’han retret que els títols dels meus articles no sempre reflecteixen el contingut del tema tractat, o que sovint el títol que hi poso, a vegades després de pensar-ho molt, resulta equívoc. Dit amb altres paraules, que el títol no sempre és l’adequat. També m’han retret que començo amb un tema i que després me’n vaig per les branques (me n'hi vaig, sí, però sempre ho faig conscientment), i el que surt al final té poc a veure amb el títol que hi ha al principi.

És ben cert. Sovint es degut a la meva pròpia incapacitat de sintetitzar el tema tractat, d’expressar-me i resumir amb mitja dotzena de paraules el contingut de l’article. Però reconec que més d’una vegada ho he fet expressament, amb tota la intenció, sense que s’hi hagi de buscar cap més justificació, només perquè m'ha vingut de gust.

Per què serveixen els 25 diputats catalans del PSOE?

Fa uns mesos, quan es va començar a remorejar sobre la possibilitat de que Pepe Bono sigues el proper president del parlament espanyol, alguns diputats catalans del PSOE, allò que es coneix com la franquícia, van dir que això no passaria, i sostenien que la força dels seus vots i la seva influencia a Madrid impedirien el nomenament si finalment es tirava endavant la proposta.

Fa uns mesos, quan la ministra Magdalena Álvarez gestionava d’aquella manera tan sorprenent l’arribava del TGV a Barcelona, els socialistes catalans van reconèixer públicament que allò no podia ser i que la senyora Álvarez hauria de plegar. Quan ella venia a Barcelona ni tan sols tenien la cortesia d’anar-la a rebre. Però no només van ser ells els que demostraven públicament el seu rebuig a la ministra, sinó que la senyora Álvarez va ser reprovada tant pel Parlament de Catalunya com pel Senat d’Espanya.

Avui el senyor Bono presideix tan campante el Congreso de los Diputados, evidentment comptant amb els vots dels 25 diputats dòcils de la franquícia. Així mateix, la senyora Álvarez, ni partía ni doblá però sí doblemente reprobá, ha estat ratificada com a membre del consell de ministres, però no en un altre ministeri per despistar una mica sinó en el mateix càrrec. Alguns veuen aquesta decisió de Zapatero com si ens volgués demostrar als catalans que qui mana, mana. I ara se suposa que ja ningú dubta de que qui mana és ell.

Avui els socialistes catalans, els 25 diputats catalans de la franquícia, diluïts entre els 169 diputats del PSOE, ja no diuen res en contra de tot això ni desentonen dels seus companys del grup parlamentari. No només diuen que s’ha de passar pàgina d’aquests detalls menors sinó que fins i tot han arribat a manifestar que en Bono serà un excel·lent president del parlament, i que la ministra es mereix, com tothom, una nova oportunitat.

Més aviat penso que el seguidisme còmplice dels 25 s’ha de llegir com una demostració de la seva impotència i, a la pràctica, del nul valor que, com a catalans, tenen els seus vots. No és pas cap secret que sovint els diputats de la franquícia aquí diuen i voten determinades coses, però allà es mostren dòcils i creuen sempre al jefe sense protestar, votant el que els manen i demostrant així el grau real d’autonomia del que gaudeixen aquest diputats, zero.

Ens queda el dubte de l’ara diputat ras Joan Clos, ex alcalde de Barcelona i ex ministre de no se sap ben be què. S’ha de recordar que davant del Rei d’Espanya el senyor Clos va jurar un càrrec que no era el seu, és a dir, un càrrec que no era el que deia el BOE ni el que hi havia a la placa de l’entrada del seu ministeri, i sempre m’han quedat dubtes de la validesa jurídica d’aquell peculiar acte de jurament. Afortunadament, com que com a ministre no ha fet pràcticament res, el detall tampoc té massa importància.


PS: Sobre la presentació d’ahir del llibre Catalunya: Estat de la nació, podeu clicar aquí per veure’n els detalls.

El millor diari

Tal com s’explica a la part de dalt del blog, en aquests articles no s’hi ha de buscar necessàriament l’objectivitat, el que no vol dir que no ho siguin d’objectius. De fet, penso que la majoria dels meus articles són objectius, però el que jo pensi té poc valor ja que evidentment no sóc prou objectiu per jutjar-me a mi mateix. Això en tot cas ho haurien de fer els lectors, que són més dels que em pensava al principi però menys dels que m’agradaria.

Fet l’aclariment, si al món som x milions els lectors de diaris, per trobar el millor diari crec que necessitaríem el mateix número de diaris, però tots diferents. M’explico. Com a lectors de premsa, els nostres gustos i necessitats no són coincidents amb els del nostre veí. És a dir, el diari perfecte simplement no existeix ni existirà mai, i hi afegiria que, partidari que sóc de la diversitat, és així afortunadament.

Però posats a fer un esforç extra per tal de trobar el millor diari, ni que només sigui des de l’òptica particular de cadascun de nosaltres i prescindint, per tant, dels altres lectors de premsa, segurament arribaríem a la conclusió que el nostre millor diari seria un patchwork fet de retalls d’altres diaris, i no passaríem d’aquí.

Potser hi haurà qui pensi que sóc massa exigent i que si fes l’esforç d’adaptar-me a l’oferta que hi ha al mercat potser acabaria per trobar el meu diari. No seré pas jo qui objecti la llibertat de pensament, és pràcticament l’única llibertat que ens queda i s’ha de conservar de totes totes. Però resulta que llegeixo els diaris des de molt jove i en el transcurs dels darrers quaranta anys ho he fet cada dia, sense saltar-me’n cap ni un, fins al punt que quan vaig de viatge me’ls fullejo tots de cop a la tornada.

Doncs bé, encara no n’he trobat cap que em faci el pes, que el pugui considerar el meu diari de capçalera. No s’ha de confondre un diari de capçalera amb un diari de referència. Per exemple, considero que La Vanguardia és un diari de referència a Barcelona, i segurament també ho és a Catalunya, però molts del seus lectors habituals no el consideren el seu diari. Són valoracions diferents del mateix producte.

Potser seria més fàcil arribar a un acord si acotéssim el debat a certs aspectes més materials del diari. Per posar un parell d’exemples: les mesures actuals de la majoria de la premsa de paper són molt més pràctiques que els llençols d’abans o, segons de quins llocs, encara d’ara mateix. L’exercici de llegir segons què en segons quines circumstàncies, per exemple a la classe turista d’un avió, resulta una tasca quasi impossible. Així, durant anys, l’ABC de Madrid (petit i grapat) era, al marge d’ideologies, el diari ideal per llegir a l’avió; tan era així que si no anaves a les primeres files molts cops ja no t’arribava.

L’altre exemple material seria la brutícia que et deixen als dits alguns diaris. La combinació de la tinta amb el tipus de paper utilitzats fa que certs diaris només es puguin llegir tenint-los a sobre d’una taula i tocant-los com menys millor. Fa anys ja vam arribar a la Lluna i avui en dia fins i tot els homes es queden embarassats, però el problema de la brutícia que et deixen als dits alguns diaris encara no s’ha resolt. Doncs a veure si ens hi posem d’una vegada!

L’ecologia i els post-comunistes

Els termes ecologia, ecologista i ecologisme segurament tenen avui més d’un significat. Tothom en parla però no tothom els entén de la mateixa manera. També intueixo que no tots els que ara es proclamen ecologistes són o han estat abans comunistes, encara que a vegades ho pugui semblar degut a l’intent que fan per monopolitzar aquestes noves sensibilitats socials.

De fet, jo mateix no he estat mai comunista (i, amb tota franquesa, no em sap greu ni m’ha quedat cap trauma pel fet de no haver passat per l’experiència) i en canvi em considero un ecologista. Faig tot el reciclatge que toca, no fumo i, per tant, no contamino l’ambient, procuro anar a peu o en transport públic (quan no hi ha vaga), etc. Així, també estic convençut de la gravetat que representa el risc de l’escalfament global del nostre planeta, i per deixar-ne constància explícita tinc penjada una prova fotogràfica a la columna de la dreta d’aquest blog, en una demostració que, al meu entendre, esvaeix qualsevol dubte sobre la meva sensibilitat en aquests temes.

En el discurs ecologista hi ha moltes veritats comprovades i algunes veritats suposades barrejades amb falsedats, algunes ben demostrades i altres només intuïdes, i tot plegat, sovint, ben farcit de demagògia. No dubto que el famós missatge tremendista d’Al Gore conté veritats, i s’ha de reconèixer que en alguns aspectes resulta fins i tot colpidor, però més que el que em diuen els polítics tinc una certa tendència malaltissa a fixar-me en el que han fet i fan aquests predicadors moderns.

Si no vaig equivocat, una de les darreres coses que va fer Al Gore com a vicepresident dels Estats Units va ser negar-se a signar el protocol de Kyoto. Si busquem a l’hemeroteca les explicacions que va donar ell mateix per justificar el seu rebuig al protocol, veurem que va ser un acte de pur convenciment al marge de la probable obediència al jefe. I si amb Al Gore preferim passar pàgina, oblidar el passat i tornar al present, resulta sorprenent veure que aquest senyor acostuma a traslladar-se sempre en un reactor privat que no cal dir que contamina molt més (per viatger) que un avió de línia convencional. Com a conclusió, podríem dir que a vegades s’agrairia una mica de coherència per fer més creïble el discurs.

Però dit això, l'apropiació indeguda que del ecologisme n'han fet els comunistes provoca que molta gent dubti del discurs ecologista en el seu conjunt, i no ens hem pas d'escandalitzar de que sigui així. Són tantes les falsedats que en nom d’aquella ideologia ens hem hagut d'empassar durant dècades que humanament és comprensible, i parlo també per mi, que qualsevol cosa que ens vingui d’aquella gent decidim posar-la, d’entrada, en quarantena.

Hi ha motius sobrats per a la desconfiança. Santiago Carrillo, durant molts anys màxim dirigent comunista d’Espanya, es movia força per l’Europa de l’Est, Corea del Nord i Cuba, estiuejava sovint a la Romania de Ceaucescu i coneixia amb pèls i senyals la veritable realitat del comunisme. Ell sabia perfectament que aquell teòric món idíl·lic era tota una enganyifa, encara que de portes enfora el seu discurs era un altre. Jordi Solé Tura (no he vist encara la pel·lícula del seu fill) va viure molts anys en aquells paradisos i també sabia la veritat, de la mateixa manera que coneixien la veritat tots els dirigents del Partit Comunista d’Espanya i, a Catalunya, els del PSUC de l’època (López Raimundo, Gutiérrez Díaz, etc.). Els militats de base i els votants són una cosa, sovint es tracta de gent plena de bona voluntat però alhora poc viatjada i molt desinformada, mentre que els seus dirigents sempre están en el secreto.

Nou govern d’Espanya o com fer mèrits per ascendir

El dia 24 d'octubre de 2007 la ministra de l’habitatge d’Espanya, la doctora Carme Chacón, afirmava al diari El País: “Nuestro sector immobiliario es de los mejores del mundo. Vivimos un aterrizaje o ajuste suave.” És ben cert que Abraham Lincoln havia dit allò tan sensat de que “hi ha moments en que el millor que pot fer un polític és no desenganxar els llavis”, però no hi ha cap llei que digui que els ministres han de fer cas al senyor Lincoln.

Em va sorprendre el seu optimisme però vaig pensar que trobant-se al capdavant del Ministerio de la Vivienda, la ministra tenia totes les dades i sabia de què parlava. Ni se’m va passar pel cap que amb les seves afirmacions tingués cap intenció de maquillar la realitat faltant a la veritat, en definitiva, que la doctora Chacón mentís amb intenció d’enganyar-nos, doncs tots sabem que això és un comportament molt lleig que no existeix a la política.

A banda de l'optimista diagnòstic, la doctora Chacón ja ens havia publicitat un pla d’ajuts per l’accés a l’habitatge, basat en la concessió de subvencions a determinats col·lectius. Tot i que aquest pla el va presentar en públic amb l’honor afegit de ser acompanyada pel presidente, després es va haver de modificar d’amagatotis i refer-lo en part degut a un conflicte de competències amb algunes autonomies. I és que hi ha càrrecs de la metròpoli que a vegades semblen haver oblidat que alguns temes estan transferits a les regiones, i això els impedeix intervenir-hi per manca de competències.

Però tornant al diagnòstic ministerial del principi, des d’aquelles declaracions, tan comentades llavors i avui quasi oblidades, ha passat menys de mig any. Fins i tot els analfabets que no llegeixen saben que el que passa avui en el sector immobiliari és qualsevol cosa menys un ajuste suave. Podríem discutir si ens trobem davant d’un severo correctivo, crisis profunda, crisis galopante o un terme similar, però d’ajuste suave res de res.

El dia que no s’anuncia la fallida d’una constructora ens diuen que tanca un promotor, i el dia que no es presenta un concurs de creditors al jutjat és perquè és festa i el jutjat està tancat. I tot això per no parlar de les pèrdues milionàries que anuncien quasi totes les empreses del ram (sobre el ram del totxo, es poden trobar més reflexions aquí).

Aquest cap de setmana la doctora Chacón ha estat ascendida, premiada, en l’organigrama del govern. Ens l’han fet Ministra de Defensa. Com que hi ha la mala costum de que sobre aquests nomenaments no se’ns informa dels mèrits dels agraciats, hem de suposar que o bé l’han volgut allunyar del ministeri de l’habitatge per evitar més desgavells, o potser simplement l’han volgut premiar pel seu encertat diagnòstic. En qualsevol cas i com diria Ferran Monegal, alerta màxima ara al Ministerio de Defensa, que una cosa és fer demagògia amb les subvencions i una altra de ben diferent és què se’n fa de les escopetes i on s’envia la tropa a fer-les servir.


PS: torno a anomenar doctora, així, en cursiva, a la ministra Chacón, doncs el dia del seu nomenament diferents cadenes de televisió, entre elles TV3 la d’ells, ens tornaven a parlar de la doctora Chacón, tal com ja havia succeït al començament de la campanya electoral. Llavors ja va quedar clar que la ministra Chacón no era doctora, i tant des del seu partit com des del seu ministeri es van afanyar a esmenar els seus falsos currículums que s’havien repartit arreu. Però es veu que algun d’aquest currículums inflats els devia passar per alt i ara certs mitjans d’informació el tornen a utilitzar. Senyores i senyors periodistes: ni la senyora Chacón és doctora ni el senyor Carod és vicepresident; així que deixem-ho en llicenciada i conseller, respectivament.

Un llibre que promet força

"Catalunya: Estat de la nació" *** Aquest és el títol d’un llibre molt interessant que ha sortit aquests dies al mercat. Es tracta d’una obra de Pòrtic escrita per aquests 28 autors, personalitats molt reconegudes cadascuna en el seu camp concret d’activitat.

La coordinació del llibre ha anat a càrrec de Carles Lladó, Doctor Arquitecte, persona polifacètica amb un currículum impressionant de múltiples activitats en camps molt diversos.

L’autor d’aquest blog no es perdrà la presentació del llibre, acte que tindrà lloc la setmana vinent a Barcelona i que és obert a tothom.

Data: dimecres 16 d'abril de 2008
Hora: a 2/4 de 8 del vespre
Lloc: Llibreria Catalònia
Adreça: Ronda Sant Pere 3

Mentrestant, bon cap de setmana!

Els cotxes del senyor Ratan Tata

Des de fa uns anys tothom parla sempre de la Xina, de que fabricar en aquell país resulta molt barat, de que els xinesos faran tancar les poques fàbriques que van quedant a Europa, de que en el món ric, el nostre, estem perdent competitivitat a marxes forçades, i de que els xinesos, econòmicament parlant, al final se’ns menjaran. Al ritme actual que porta la globalització i fent totes les matisacions que toquin, no s’ha de descartar res. Vaig començar a viatjar a la Xina amb una certa regularitat fa cinc lustres i totes les previsions de creixement que es feien llavors es van quedar curtes, molt curtes. L’evolució econòmica xinesa sembla no tenir límits.

Posaré només un exemple, dels molts que es podrien posar. Un petit poble de pescadors anomenat Shenzhen, a la província de Guangdong, fronterera amb Hong Kong, que tenia llavors uns pocs milers d’habitants, s’ha transformat 25 anys més tard en una gran ciutat industrial d’uns vuit milions d’habitants (la xifra exacta no la coneix ningú). Llavors es parlava de la Xina com el país del futur i molts xinesos encara duien l’americana mao grisa o blava de coll rodó; avui tothom vesteix com vol i ja ningú objecta que la Xina és una primera potencia manufacturera.

Però avui deixarem de banda la Xina i parlarem del senyor Tata. El senyor Ratan Tata, president de l’empresa Tata, potser hi ha gent que no sap qui és. Però si recordem que fa pocs dies va comprar a la casa Ford de Detroit les molt acreditades empreses automobilístiques britàniques Jaguar i Land Rover, que els americans havien adquirit dels anglesos no feia massa temps, ens farem més a l’idea que estem parlant d’una persona molt important, i d’una gran empresa a tenir en compte.

L’empresa Tata és índia i constitueix el conglomerat industrial més gran d’aquell país. Fundada fa 150 anys, avui en dia té tres-cents mil empleats distribuïts en un centenar d’empreses de set sectors industrials diferents, entre els que hi ha l’automobilístic. Tata és el primer fabricant de cotxes d’Índia, i Tata és ara l’amo de Jaguar i Land Rover.

Índia és un país relativament oblidat pel gran públic. Però el podem comparar perfectament amb la Xina, més en termes de població que de territori. A l’Índia també s’hi fabrica de tot, i en alguns sectors de la manufactura els indis són ja capdavanters al món. A l’Índia els sous també són baixos però no tant com a la Xina. Una de las diferencies que hi ha entre els productes xinesos i els productes indis és la millor qualitat d’aquests últims. La preparació acadèmica dels indis és excel·lent en molts camps; per posar només un exemple, els enginyers informàtics d’Índia treballen per tot el món, al món ric en general i als Estats Units en particular.

Doncs ara, com a emblema de qualitat, dues marques de cotxes de luxe conegudes a tot el món, Jaguar i Land Rover, han passat a ser propietat de Tata, una empresa índia. Tot un símptoma.

El Barça, és més que un club?

També hauríem pogut fer una pregunta una mica més provocadora: per ser un bon català, allò que se’n diu un català de soca-rel, es pot ser de l’Espanyol, o del Madrid? Seria compatible ser del Madrid, o de l’Espanyol, amb ser un català fetén, un català sense esquerdes patriòtiques? Avui ens centrarem, però, en la pregunta del títol.

Per aquells que -al meu entendre, equivocadament- sovint em diuen que en segons quins temes no em mullo massa, començaré dient que a mi el futbol no em diu ni ase ni bèstia. No és que detesti el futbol, no, ni molt menys, però haig d’admetre que aquest esport no em diu gran cosa. He anat alguns cops al camp del Barça però mai ho he fet per un interès propi sinó sempre acompanyant a algú que m’ho ha demanat. Normalment els que m’ho demanen són estrangers que, aprofitant un viatge de negocis a Barcelona, s’han proposat anar al Camp Nou si hi ha partit mentre són aquí. Afortunadament sempre he trobat algun amic que m’ha deixat els seus carnets per anar-hi, sense haver de passar per taquilla.

La pregunta que dóna títol a aquest article, però, s’ha de situar en el temps. La mateixa pregunta feta quaranta anys enrera segurament tenia un sentit i, m’atreviria a dir, una resposta majoritàriament positiva. Però ara som ja a l’any 2008, en ple segle XXI. L’antic cap d’estat fa més de trenta anys que va traspassar (llavors ens ho van explicar dient que s’havia produït el hecho biológico), i ens ho va deixar tot atado y bien atado. Fins i tot ens va deixar dit qui havia de ser el seu successor, una decisió franquista que, per cert, no es va objectar. Però ja fa quasi tres dècades que aquí hi ha democràcia. Democràcia molt tutelada si es vol, però una democràcia bastant homologable a la dels països del nostre entorn geopolític.

Per què, doncs, llavors, la pregunta tenia un sentit, i la resposta positiva també? Ras i curt, perquè fora del Barça i algunes coses més, aquí no hi havia ni partits polítics, ni parlaments, ni eleccions, ni, en definitiva, democràcia. Hi havia futbol, i hi havia ja un gran club, el Barça. Així de senzill. La gent estava mancada de referents i per allò de que a falta de pan buenas son tortas, el Barça podríem dir que era las tortas del molts catalans. Llavors sí, el Barça era per a molta gent quelcom més que un club.

Però avui en dia sóc dels que penso que el Barça és només un club, un gran club, el club numero 1 si es vol, però no més que un club.

“Lo bueno, si breve, dos veces bueno”

No està de més recordar que l’autor de la frase va ser Baltasar Gracián. Crec que és massa ambigua. Quasi m’atreviria a dir que és falsa ja que no sempre, necessàriament, reflecteix la realitat. Si al final de la frase el senyor Gracián ens hi hagués afegit “...siempre que se cumplan unos mínimos”, potser encara la podríem donar per bona. Si t’agrada el caviar, un granet de caviar (un ouet) és massa breve, tan breu és que ni tan sols hi pots notar el gust. Això que escric avui és breve, i també hi ha qui diu que “lo breve, si bueno, es dos veces breve”, però aquesta brevetat no és cap garantia de que l’article sigui bueno. Breve ho és, sens dubte, i una mica embolicat també.

El preu de l’aigua (i 2)

Potser ja començaria a ser hora que tots plegats deixéssim d’autoenganyar-nos i anéssim acceptant que els preus de l’aigua s’haurien d’anar adequant als costos reals. Amb totes les correccions socials que toquin, això sí, doncs estem parlant d’un bé no només molt necessari sinó imprescindible, però sense perdre de vista la realitat, sense amagar el cap sota l’ala.

Fa uns mesos, des d’aquest mateix blog es plantejava que, per tractar d’evitar els embussos que de tant en tant es formen a les autopistes, la solució no passava per obrir barreres i deixar passar a tothom de franc, sinó per apujar els preus dels peatges en determinats dies i trams horaris. Es propugnava la flexibilitat de tarifes, tal com ja s’aplica en certs trams de pagament com els Túnels de Vallvidrera.

Amb l’aigua s’hauria de fer més o menys el mateix: apujar-ne el preu quan, com ara, serà més car o molt més car que ens la facin arribar a casa. És a dir, el que no s’ha de fer és deixar-ho tot en mans de la providència i en la decisió personal d’un estalvi solidari per part de l’usuari, sinó que tot plegat serà més efectiu forçant unes actituds d’estalvi real mitjançant una política de preus més realista.

(Aquí toca fer un incís. El diari La Vanguardia d’abans d’ahir diumenge obria portada amb el títol “Los barceloneses lideran el ahorro mundial de agua”. Ho repeteixo: La Vanguardia ens deia que els barcelonins som capdavanters al món en estalvi d’aigua. A dintre hi havia un reportatge on, entre altres coses, es deia que a Barcelona es consumia molta menys aigua que a ciutats com El Caire, Nova Delhi, La Havana, etc. Hi he estat, i només se m’acut fer un comentari: no m’ho crec, hi ha d’haver un error de càlcul).

Sóc conscient que suggerir una pujada de preus potser no és el més habitual. Fins i tot puc arribar a entendre que per més d’un la idea no sigui políticament correcta, però les coses són com són i no com ens agradaria que fossin, i com més aviat aterrem a la realitat més fàcil serà l’adaptació.

Ja per acabar, pretendre que la gent estalviï aigua amb la facturació d’uns mínims que s’han de pagar tant si es consumeixen com si no potser és molt útil per la companyia d’aigües, però d’efectes pràctics per generar estalvi no n’hi veig cap. Crec que s’hauria de calcular de nou tot plegat i arribar a un preu base del litre o del metre cúbic que fos més realista, i a partir d’aquí limitar-se a facturar el consum real, millor en trams diferents i cada cop més cars tal com es fa ara, i també aplicant-hi les correccions socials que s’estableixin, però eliminant-ne els mínims que, en bastants casos, no són res més que una clara invitació al consum extra.

I respecte a la visita del conseller Baltasar a Montserrat: anar a resar a la Moreneta també val, sí, i el que és segur és que no fa cap mal a ningú. Però l’acte de l’altre dia em va donar la impressió que era una manera força peculiar del titular de la conselleria que ens ha de resoldre el problema de l’aigua de dir-nos que ja ha llençat la tovallola.

Sóc molt conscient que avui possiblement no m’he guanyat cap amic amb aquest article. Què hi farem!

El preu de l’aigua (1)

Haurem d’anar parlant de l’aigua mentre no torni a ploure de veritat, però no quatre gotes sinó unes pluges generoses durant moltes setmanes, unes pluges que permetin tornar a omplir els nostres pantans, que ja es troben quasi secs. Fa uns dies us remetia a un article del meu alter ego on s’enfocava el tema de l’aigua des de l’òptica catalana respecte a l’espanyola, fent esment al què es pot decidir des d’aquí (quasi res) en contraposició al que es pot decidir des d’allà (quasi tot).

Avui enfocarem el tema de l’aigua des del punt de vista de les lleis del mercat, l’oferta i la demanda i els mecanismes reguladors que tenim per equilibrar-ho tot: els preus.

Per què ningú (per ser precisos, quasi ningú) parla del preu de l’aigua? Com és que la nostra societat capitalista (en contraposició a l’economia comunista feliçment desapareguda per inoperant), un sistema, el nostre, que ho basa tot en el mercat, com és que amb el tema de l’aigua sembla que sigui tabú parlar de les lleis del mercat, i dels preus que el regulen des que el món és món?

Ara, amb l’aigua, tot són urgències, i com més urgent és el tema més s’improvisa i més bajanades s’acaben dient. Cada dia que passa sense ploure s’agreuja la urgència, i els mateixos polítics experts que ahir deien blanc avui diuen negre sense posar-se vermells. Des d’aquí ara ens diuen que si l’aigua es transvasarà des del Segre (i des d’allà responen que de cap manera), que si es portarà amb vaixells des de la planta dessaladora d’Almeria, o amb trens, o que potser vindrà des de Marsella, o que tal vegada s’hauria de treure la pols a aquell projecte pujolista de portar l'aigua des del Roine, etc.

Bé, tot això està molt bé, però el cost afegit que comporta tirar endavant qualsevol d’aquestes propostes resulta molt car i, no ens enganyem, aquest cost extra l’acabarem pagant nosaltres, ja sigui de forma directa com a consumidors o indirectament via impostos. No s'hi val a dir només que del cost extra de portar aigua potable a Barcelona se’n farà càrrec la Generalitat. Això és fer trampa, és jugar brut. Resulta imprescindible que també se’ns informi, sense enganys, que a canvi d’assumir aquesta despesa es deixaran de fer x escoles, o es reduirà en un percentatge y la inversió a la sanitat pública, o que aquella variant de z quilòmetres, tan necessària, de moment no es podrà fer i s’haurà de deixar per més endavant. La gent ho ha de saber, no s’hi val a que ens continuïn enganyant.

(Continuarà demà)

Quantitat no comporta necessàriament qualitat

Resulta obvi que el partit polític més votat no és necessàriament el millor sinó només el més votat (i així ens va). El mateix passa amb el diari més venut (em sembla que és el Marca però no n’estic segur). I amb el programa que té més audiència de la tele (que no sé quin és però m’ho puc imaginar). I, en general, amb quasi tot. No s’ha de confondre el que més es vota, o el que més es ven, o el que més es mira, en definitiva, no s’ha de barrejar la quantitat amb la qualitat del producte. La veritable qualitat només acostuma a ser valorada per unes minories. Les majories es mouen per altres interessos i/o tenen una idea diferent del concepte qualitat. Una idea equivocada, al meu entendre, però sempre admetent que l’errat puc ser jo. Qualitat i masses són termes sovint incompatibles. Algú potser pot pensar que això que dic desprèn un cert tuf d’elitisme. Doncs molt bé, el pensament és lliure.

Amb els blogs d’internet passa més o menys el mateix. De tots els que segueixo, els millors acostumen a ser poc llegits, mentre que aquells que tenen molts seguidors són, d’entrada, només això, blogs més concorreguts i para de comptar. Ep! Alguns dels blogs que en número de lectors es troben al podi també estan bé, fins i tot n’hi ha algun que està molt bé. Però la popularitat no necessàriament comporta la qualitat; sovint passa justament el contrari i encara que a tot arreu hi han excepcions, la norma general sòl ser aquesta. No és cap secret que aquest blog que esteu llegint no es troba precisament entre els que tenen més visitants de la catosfera (tampoc entre els que en tenen menys), i no per això se n’han de treure, d’entrada, altres conclusions.

Ja fa uns anys que no tinc àvia i avui volia deixar-ne constància, i m’ha semblat que fer-ho així, tirant pel dret i sense manies, era la millor opció que tenia i, alhora, que tothom ho entendria amb facilitat. Doncs queda dit, amb totes les conseqüències.

Cuina iraquiana autèntica a Barcelona

Als que encara no hi heu estat, us recomano que no deixeu d’anar a sopar un dia al Restaurant Mesopotamia, al carrer Verdi del barri de Gràcia de Barcelona. Feia anys que hi volíem anar i finalment ho vàrem fer fa uns dies. Especialitats no només d’Iraq sinó de tota aquella regió. Cuina casolana iraquiana autèntica, sense concessions. Relació qualitat-preu correcta. Tot molt bo i sa. Cap pega? Bé, tenint en compte que la perfecció no existeix, pel meu gust al restaurant li aniria bé tenir una mica més de llum, és un pèl massa fosc, però és evident que no tothom té els meus mateixos gustos lumínics.

Si voleu tenir una visió més de conjunt i tastar diversos plats, és recomanable demanar el menú degustació (diverses tapes com a primers i un segon a escollir). Tenen vins àrabs de la regió però no iraquians, i també de la D.O. Montsant per aquells que no vulguin sortir de casa.

El seu propietari, cuiner, cambrer, sommelier, Pius Alibek, és tot un personatge. Llicenciat en Filologia Anglesa a Bagdad i doctorat a Barcelona. Kurd de naixement, l’arameu és la seva llengua materna. A més domina l’anglès, l’àrab i el kurd. Òbviament, com a persona educada que és, parla el català a la perfecció. Viu a Barcelona des de l’any 1981, i en aquests anys ha fet de tot: professor d’idiomes, traductor, exportador de roba interior de senyora, cuiner, consultor empresarial, adaptador de cançons, promotor musical, locutor publicitari, conferenciant, etc. Algunes d’aquestes activitats encara les compagina amb el seu restaurant.

Aneu-hi, no us equivocareu! En quedareu satisfets. I no us oblideu de reservar taula, quasi sempre és ple. Per cert, no vaig conèixer en Pius fins l’altre dia i no tinc cap interès particular en aquest restaurant, ni cap comissió, ni res més que no sigui la voluntat de donar un bon consell als lectors d’aquest blog. No tot ha de ser política!

Reverter, Serra, TV3, Orient Mitjà...

La setmana passada em vaig creuar pel carrer Major de Sarrià amb el senyor Reverter, aquell sarrianenc de tota la vida que fa quasi trenta anys va fitxar Narcís Serra perquè li fes d’home de confiança quan va ser elegit alcalde de Barcelona, i que després se’l va endur a Madrid quan Felipe González el va ascendir a Ministre de Defensa (*).

No el conec personalment però sempre m’ha donat la impressió de ser una persona agradable i educada i, pel que em diu gent que el coneix, va ser molt efectiu i discret en la seva feina al costat de Narcís Serra. Feia anys que no el veia i està pràcticament igual que quan treballava a la botigueta familiar. Es veu que l’etapa política li ha provat força, tot i que ara no el tinc ubicat ni sé on treballa, si és que encara ho fa. És el pare d’aquell periodista tan eixerit, en Xesco Reverter, TV3, Londres. O potser ja no hi és a Londres? Tinc dubtes. És el que ens passa als que per preservar la nostra salut mental vam deixar de veure els noticiaris de TV3, que ja no estem a la page dels petits detalls de la d’ells.

Però, en contrapartida, ara estic més ben informat que abans. Per posar només un exemple, quan en altres mitjans d’informació es parla del conflicte d’Orient Mitjà, les cròniques ja no són monopolitzades pels palestins i els periodistes pro palestins sinó que l’altra part també hi pot dir la seva. Tota una millora si ho comparem amb l’escandalós enfocament unidireccional de TV3.

A l’antic cap d’en Reverter, Narcís Serra, em sembla recordar que el van posar a la presidència de la Caixa de Catalunya, una benèfica que tampoc és moco de pavo com a retir daurat després d’una intensa biografia política socialista.

(*) Penso que no el van ascendir sinó que el van degradar. Al marge del que digui el protocol, el càrrec de Ministre de Defensa d’Espanya és, al meu parer, menys important que el d’Alcalde de Barcelona. Admeto però que, des del punt de vista centralista del PSOE, es pugui pensar el contrari. Al capdavall tot depèn des d’on es miri i quines siguin les prioritats de cadascú.

PC o Mac?

Com que només he provat el PC de moment em quedo amb el que tinc. Ve a ser el mateix que amb els telèfons mòbils, quan t’acostumes al menú dels Nokia ja no vols fer al salt cap a una altra marca, encara que només sigui per evitar haver de tornar a aprendre començant de nou. En canvi conec gent potser més tecnològicament openminded que jo (a casa meva mateix ha passat), que tot i haver estat anys treballant amb un PC, un dia proven un Mac i marxen cap a Apple sense pensar-s’ho massa i sense cap remordiment. Els que hi entenen diuen molt convençuts que un Mac és millor, i que tot són avantatges respecte a un PC. I que a més no hi entren virus (i, per tant, no necessiten cap antivirus) i un munt d’avantatges més. Jo no hi entenc i potser la meva ignorància em fa continuar sent fidel a un PC Toshiba Satellite que ja demana la jubilació. Dues raons més per resistir-me al canvi: els PC representen més del noranta per cent de les vendes mundials d’ordinadors, i apuntar-me a un club tan elitiste com el dels Mac em faria un cert respecte. And last but not least, els Mac són força més cars que els altres, i la butxaca també s’ha de mirar de tant en tant.

Per cert, ja que parlem d’ordinadors, vaig llegir que les aules informatitzades de l’escola pública d’Ariño, un petit poble de la província de Teruel (Espanya), donen cent voltes, en termes d’equipament informàtic, a la majoria de les escoles públiques catalanes. Potser ens ho hauríem de fer mirar. Un altre exemple: a Extremadura sembla que en equipaments informàtics a les escoles també ens passen la mà per la cara. De ser capdavanters en moltes coses, a Catalunya darrerament anem reculant any rere any, en benefici d’altres contrades on potser ja estan del tot mentalitzats de que la informàtica ja no és el futur com aquí encara se sent a dir massa sovint.

A vegades penso que els polítics catalans que ens gestionen els nostres diners encara no s’han convençut que invertir avui en l’escola constitueix una excel·lent inversió de futur. És un negoci segur que repartirà importants dividends a la societat, en forma d’una generació més ben formada i preparada pels nous reptes als que la nostra societat s’haurà d’anar enfrontant properament.

“Precs i rocs”

Normalment, les assemblees de copropietaris d’un edifici, les juntes de les associacions de veïns, o les dels pares d’una escola (allò que abans en deien “Apas” i hi anaven majoritàriament les senyores, i ara en diuen “Ampas” i els senyors segueixen brillant per la seva absència), o les reunions de socis d’una associació cultural o esportiva, o les juntes generals d’accionistes de les empreses, tota aquesta mena d’actes s’acaben amb un torn obert de paraules per tal que qualsevol dels assistents hi pugui dir la seva, queixar-se, opinar, suggerir o agrair.

D’aquesta part concreta de la reunió hi ha qui en diu “precs i rocs” (suposo que en traducció potser massa lliure de l’expressió “ruegos y preguntas”). Acostuma a ser la part més interessant i sucosa, sovint l’única part que val la pena ja que sempre queda oberta a la improvisació i mai se sap què pot passar, mentre que la resta de la reunió, si està ben preparada, sol desenvolupar-se sense sortir-se d’un guió bastant estricte.

Un exemple recent: dijous passat, a Sabadell, junta general ordinària d’accionistes del banc del mateix nom. A “precs i rocs” van demanar la paraula quatre persones, dos sabadellencs i dos forans (un de Madrid i un altre de Moscou).

El primer sabadellenc, accionista del banc de tota la vida, va demanar uns aclariments tècnics, i des de la taula els hi van donar. Suposo que en devia quedar satisfet doncs quan es va sotmetre a votació aquell punt concret de l’ordre del dia no va oposar-s’hi pas.

El segon sabadellenc es va queixar de que havia demanat un crèdit per comprar accions del propi banc i no el van voler atendre, insinuant que altres accionistes emblemàtics del banc rebien un millor tracte. Un d’aquells accionistes emblemàtics, que com a conseller del banc seia a la taula presidencial, un senyor molt conegut que surt als diaris dia sí i dia també, va demanar la paraula per al·lusions, per aclarir que ni ell ni cap de les seves empreses mai havien demanat un crèdit al banc per comprar accions del propi banc.

El senyor de Madrid va dir tres coses abans de començar, i les va repetir un parell de vegades més durant la seva intervenció, per tal que quedessin ben clares: que era letrado de las Cortes, que també era empresari del sector immobiliari i que faria una laudatio de la gestió, i ho va dir així, en llatí. I dit i fet, tot van ser alabances, així que potser s’ha de suposar que aquell crèdit que tenia empantanegat amb el banc a hores d’ara ja deu estar concedit i signat.

Finalment va arribar la intervenció més exòtica, exòtica per la llunyania de l’origen de l’accionista. El senyor de Rússia va començar dient que havia arribat de Moscou feia poques hores, expressament per assistir a la junta del banc, i va fer tres propostes. La primera, que en properes reunions es tingués més respecte pels accionistes de a peu com ell, i se’ls deixés aparcar al lloc reservat als consellers i vips del banc. La segona, que el banc s’hauria de plantejar cotitzar les seves accions a la borsa de Moscou, doncs allà hi ha molt diner fresc i l'acció es vendria com l'aigua. I la tercera, que de les catorze persones que veia assegudes a la taula de la presidència de l’acte només hi havia una senyora, i ell tenia entès que “las mujeres españolas no solo son muy guapas sino inteligentes”, i va demanar que de cara al futur potser s’hi hauria de posar remei. Des de la taula se li va contestar que ho tindrien en compte.

Acabada la intervenció del senyor rus es va aixecar la sessió, i tots vàrem marxar cap a casa convençuts que ell havia fet el viatge amb l’únic objectiu de assistir a la junta per dir el que va dir.